El Trumb és xenòfob i els europeus germanetes de la caritat.

¡Ay de vosotros, escribas y fariseos, hipócritas, que sois como sepulcros blanqueados, que por fuera aparecen hermosos, mas por dentro están llenos de huesos de muertos y de toda inmundicia! Así también vosotros por fuera parecéis justos ante los hombres, pero por dentro estáis llenos de hipocresía y de iniquidad!

La influència dels mitjans de (des)informació en el criteri de la gent és cada vegada més patent. Els mitjans exposen un fets de forma manipuladora i t'ofereixen la possibilitat de la teua interpretació, que és la d'ells. A una conversa en un fòrum de la Xarxa, ix el tema de Donald Trump. Com a vegades, sense tro ni so, m’ix una vena provocadora, vaig dir que a mi Donald Trump en cau bé. Òbviament, la gent benpensant i políticament correcta, se’m va tirar a la jugular. Ells, especialment P$x€ros i Pperos, estaven tot cofois perquè ja podien dir-me de tot: que si a mi em queia bé un xenòfob, un “constructor de murs”, un nazi, un... Bé tot això que es diu de Trump. Aleshores vaig començar el raonament que a continuació vos exposaré.

Resulta que Donald Trump és un nazi i un xenòfob perquè vol construir un mur i que els “chicanos” no puguen passar més enllà de Rio Grande. Carrega contra els immigrants, els acusa de tots els mals, no vol refugiats musulmans, etc. Això a la Vella (i cansada física, moral i intel·lectualment) Europa ens espanta. Oh, nosaltres ja hem patit el feixisme, el nazisme, la xenofòbia! Nosaltres ja saben on porta això! Els camps de concentració, els forns dels camps d’extermini... Donald Trump és un nazi i un personatge tòxic. És intolerable que un personatge així puga ser president dels EEUU. I tot el bla, bla, bla... amb què ens bombardegen La Sexta, Tele5, A3, Cuatro, El País, ABC, La Razón, Público... i resta de mitjans, es diguen de dreta o d’esquerra.

Mentre tant, a la Vella (i compassiva) Europa, amb l'autoritat moral que ens ha donat haver sofert el feixisme i el nazisme, haver-los derrotat, haver-nos vacunat ja per sempre més de tots eixos mals. Nosaltres ens compadim dels pobres, de xiquets soldats, dels palestins, de tots els desfavorits del món. Nosaltres reclamem els Drets Humans per a tots els Éssers humans. Nosaltres no suportem les injustícies. Nosaltres no podem tolerar el que Trump vol fer. Per aixó nosaltres no faríem mai el que Trump vol fer.

Sí, tot això és el que proclamem, investits d’una (falsa) autoritat moral. Però certament, no es pot ser més hipòcrita. Perquè justament fem tot el que diu que vol fer Trump i moltes vegades d'una forma molt pitjor. Sí, perquè ací a Europa, els moralment impol·luts, som capaços de deixar entrar gran quantitat d’immigrants, no regularitzar la seua situació perquè siguen mà d’obra barata si no gairebé esclava. Després de tant en tant, la policia fa una batuda i n’agafen uns quants, els maltractem, els torturem una estona, els tanquem a un CIE –una mena de camp de reclusió- privant-los de llibertat sense cap sentència judicial, els deportem, etc.

Quan ja no ens fan falta, perquè l’economia s’ha deprimit, alcem tanques amb concertines perquè es dessagnen, els disparem amb boles de goma quan estan al mig de la mar, o paguem a la policia marroquina, tunicina o, quan hi era Gaddafi, líbia, perquè ells facen la tasca bruta d’apallissar-los. Més encara, els aboquem a les màfies, màfies que escandalitzen la nostra (hipòcrita) moral. Al passat 2015 s’han comptat sobre 6.500 morts en el Mediterrani d’immigrants cap a Europa, i les xifres podrien ser majors. Davant totes aquestes catàstrofes els polítics actuen amb passivitat i indiferència.

El tema dels refugiats ha posat també a prova la fèrria moral europea. Aylan va commocionar consciències durant una estoneta. S’havia de buscar una solució davant del drama dels refugiats siris que fugien del tirà Bashar Al-Assad, segons la versió oficial. Però l’impacte Aylan va passar, i prompte van poder veure guardacostes grecs tractant de punxar una barca unflable amb refugiats siris, a la policia hongaresa repartint llenya a tort i dret, etc.

I amb tot açò resulta que ens escandalitza el que diu Trump però no el que fan els nostres governants. Trump és un nazi i els europeus “germanetes de la caritat”. No és per res, però trobe que hauríem de posar les coses al seu lloc, i començar per veure la biga que tenim a l’ull abans de mirar la palla a l’ull de l’altre. 

Ni cal dir que els companys en el debat van acabar callant, no sé si per vergonya o perquè no sabien com defensar el polítics europeus.

Òskar "Rabosa".

PPsicòpata.

A les darreres setmanes s’ha constatat l’aïllament del PP a l’hora de fer govern. Tant el President del Govern en funcions, Mariano Rajoy, com la premsa cavernícola de dretes, es farten de demanar una Gran Coalició per tal de fer un govern estable, a l’ús de “les democràcies més avançades” –entengueu Alemanya-. Ells que ara van de demòcrates avançats no han entès res. No s’han adonat que el problema de la seua marginació no és “els altres”, “la esquerra” que no pot ni veure a la dreta. No va d’això. Pel que fa a la ideologia econòmica el P$x€ està a tocar del PP i C’s. El gran problema és que el PP té un comportament psicopàtic.

Amb unes poques línies repassarem breument els trets fonamentals dels psicòpates i veureu fàcilment com el PP els reuneix, llevat d’aquells que òbviament només poden ser atribuïts a persones físiques:

a) Encant superficial, gran capacitat verbal  i intel·ligència:

És indubtable que el PP des de l’arribada d’Aznar, era un partit amb encant. Davant el desgast del P$x€ de Felipe González arribava una nova gent al PP, els Aznar, Zaplana, Rato, Cascos, etc., que pareixien més moderns, ja no eixits de la transició. Amb un discurs optimista, que volia semblar més Europeu. Tots engominats, tots ben vestit, lluny de la imatge carca de la generació de la Transició. L’encant, el discurs europeu modern resultaven atractius. A més a més, era gent que semblava preparada, intel·ligent, i intel·ligents foren en desgastar al P$x€ i vendre il·lusions a la gent després de la catàstrofe Felipista-P$x€ra.

Més endavant hem pogut comprovar com la majoria dels seus projectes, i més a la Comunidad Valenciana, són enlluernadors però superficials.

b) Escassa fiabilitat i insensibilitat en las relaciones interpersonals generals:

Com a partit mai s’han mostrat fiables, i les relacions amb altres partits sempre han passat per interessos, per assolir el poder. Eren capaços de pactar amb el CiU i el PNB si no tenien majories absolutes, però que assoleixen majories absolutes, actuen despòticament, incloent amb els que han sigut els seus socis i els partits ideològicament més propers a ells. No tenen ninguna cura per mantenir llaços amb els altres partits, degut al seu tarannà autoritari. Això es demostra ara, havent sigut el partit amb més vots i diputats, no troba ni un sol partit que recolze la seua investidura, ni Coalició Canaria, ni PNB, ni CiU... està absolutament aïllat per haver sigut un dèspota els darrers quatre anys.

c) Falta de remordiments i vergonya:

No senten cap vergonya per ser els hereus del franquisme, no tenen cap remordiment pels crims del franquisme, no s’avergonyeixen de que encara hi haja més de 150.000 persones soterrades en cunetes. I això els deferència de qualsevol partit que no siga d’extrema dreta d’Europa, la Democràcia Cristiana alemanya condemna sense pal·liatius el nazisme, si volen comparar-se amb ells eixa es primera lliçó que haurien d’aprendre.

Per no sols això. No tenen cap vergonya per malversar diners públics amb aeroports, infraestructures deficitàries, inútils i/o absurdes. No tenen cap vergonya ni remordiment per tirar diners amb sobrecostos bestials.

No tenen cap vergonya pels casos de corrupció, ni pel finançament il·legal, ans al contrari, actuen amb un xuleria que espanta.

No tenen cap vergonya en utilitzar i manipular amb els morts del terrorisme per guanyar vots.

No sols aquestes conductes, però el lector sabrà afegir totes aquelles conductes que farien posar vermell a qualsevol persona normal i en el PP són defeses sense cap remordiment ni vergonya.

d) Conducta antisocial sense un motiu que la justifique, comportament maliciós i manipulador, comportament irresponsable, estil de vida parasitari i manca de metes realistes a llarg termini:

Tots aquests trets els reuneix el PP sense cap mena de dubte. És faria llarguíssim entrar en detall amb tots ells, però no obstant en podem ressaltar alguns.

Utilitzar sense justificació els aparells repressius de l’Estat de forma brutal en manifestacions pacífiques, incloent policies que rebenten les manifestacions per justificar la posterior agressió per part dels companys. Amb tot això fan uns excessiu i injustificat de la violència encara que siga contra menors, com el cas de la “primavera valenciana”. No sols això, són capaços d’enviar uns titellaires a la presó per un obra de ficció. No tenen cap escrúpol en fer lleis repressives que vulneren els Drets Humans.

De la irresponsabilitat millor no en parlem, des de com portar l’accident del Prestige –tot un despropòsit des del començament fins al final-, les mentides del 11-M –amb 200 morts per davant-, fins el cas Castor, provocant petits terratrèmols. Altra vegada la irresponsabilitat amb la gestió de diners públics. Irresponsabilitat amb firmar contractes de gestió privada de sanitat garantint beneficis. Irresponsabilitat amb les infraestructures inútils, projectes absurds...

L’estil de vida parasitari és més que evident, no sols el comportament individual dels membres corruptes del partit, també com a partit. Finançament il·legal, fer-se una seu amb diner negre de la corrupció, etc.

e) Autoestima exagerada, egocentrisme patològic i manca d’empatia, crueltat i insensibilitat:

Que al PP tenen una autoestima exagerada i egocentrisme patològic és més que evident. Veiem si no com es creuen que són el Partit que rescata a Espanya de les crisi, com és creuen els únics garant de la unitat nacional. Com es creuen que sense ells l’Estat estaria a la misèria i trencat. Ells són els més capacitats per administrar el destí de l’Estat.

La manca d’empatia també és evident. No els importa els desnonaments, no els importa la pobresa infantil, no els importen les víctimes de les estafes bancàries, no els importen els familiars de les víctimes de la repressió franquista a la postguerra, etc. Són incapaços de posar-se al lloc de l’altre i sentir dolor que estan patint. Tot això els fa cruels i insensibles.

f) Judici deficient i dificultat para aprendre de la experiència, incapacitat patològica para acceptar responsabilitat sobre els seus propis actes:

En el llarg repàs que hem fet demostren que no tenen un judici aplomat, que no aprenen res, doncs ni se’n penedeixen i a més es justifiquen. No accepten cap responsabilitat, ni per corrupció, ni per malbaratar el diners, ni per cap de les seues accions. Ens al contrari altius i orgullosos defensen les seues barbaritats a capa i espasa. 

El problema que té el PP no és ideològic. El P$x€ no té cap objecció en pactar amb la dreta, el problema que té el PP és del seu comportament psicopàtic.

 

Òskar "Rabosa".

LA MECA DEL NEGOCI

La Meca és una de les ciutats més importants de l'Aràbia Saudita perquè hi ha la Kaba. Per a nosaltres, una meca és un lloc d'arribada, des del qual ja no es pot progessar més, exceptuant el viatge mateix paradís. Realment, la Meca no té res d'especial, si la descontextualitzem; enmig d'un desert, separada de la mar, amb poca aigua... Però, alhora, és el lloc més important per als musulmans perquè Agar i Ismael van arribar-hi abandonats pel mateix Abraham i, ajudats per l'àngel Gabriel —molt faener sempre—, que els va indicar una font d'aigua dolça, van poder sobreviure a la sed. Abraham és encara el patriarca comú i, des d'ell, hi ha hagut el primer cisma religiós. Cal recordar que el nostre catecisme només reconeix Issac, fill de Sara.

Arribar a la Meca —o a la meca— és arribar a la màxima aspiració i, quan una empresa española va rebre la important ordre de realitzar la via de tren d'alta velocitat que hauria d'unir esta ciutat amb la de Medina, poc va faltar perquè declararen un dia de festa nacional. Quan convé, els interessos particulars d'una empresa multinacional —ho escric dos voltes: multinacional— es troben lligats al progrés de l'estat-nació però, això només passa quan convé o, com en el cas de l'Abraham cristià, s'obliden mots com primogènit per aplicar-lo a Ismael.

Com que ara no tinc ni temps ni gana per explicar-vos el sistema polític saudí, ni la seua peculiar legislació, em podeu fer el favor de buscar —per decorar este escrit— la informació a la premsa. A més, també hi podreu trobar la base de la seua economia, tot i que voreu que no hi ha massa transparència quan s'intenta esbrinar la lletra menuda dels organismes oficials. Sobre Xina, tot i que ja vaig escriure algun article en el seu dia, també podeu recercar informació semblant a la d'Aràbia, o de Russia, per exemple, o d'altres estats com Kuwait o Marroc.

Els negocis amb els indrets esmentats abans són importants per a un estat com el nostre, i més si tracten sobre coses tan bàsiques com l'energia, la mà d'obra barata o la construcció. Ningú pregunta sobre la qualitat de la democràcia, en el remot cas que hi haja algun d'estos estats que en tinga, ni sobre el respecte als drets humans. Tampoc es qüestionen les lleis de la competència ni la qualitat dels concursos d'adjudicació, així com el vertader preu de les matèries primeres que arriben als usuaris. Però, fins i tot, el cinisme arriba a extrems com el d'Itàlia on, per aconseguir un volum de negoci de dèsset mil milions d'euros, s'ha arribat a cobrir les estàtues clàssiques per ofensives, o en el cas de l'España d'Aznar, quan la ministra Palacio i la reina es plantejaven de cobrir-se el cap amb un vel per no incomodar, amb la seua condició de dona, l'antic president Jatami. Al final, tot es va arreglar evitant el contacte i qualsevol pregunta incòmoda sobre democracia, llibertat, drets humans, legislació o res paregut.

Ara bé, cap cosa que escrit supra és important perquè allò vertaderament cabal per als españoles és la qualitat democràtica de Venezuela i de Cuba, tot i que esta segona ja ha estat deixada de banda perquè oferix negoci, per xicotet que siga. Vos imagineu, per un moment, que Venezuela traguera a concurs —sense concurs— la gestió dels pous de petroli i que Repsol monopolitzara el negoci? Vos imagineu que ACCIONA accedira, també sense concurs públic, a realitzar una ruta marítima entre Caracas i l'Havana? Ja ho sé... ja ho sé! FCC hauria de fer el canal entre la capital de Venezuela i la mar, però amb les mateixes condicions de contractació i els sobrecostos associats! Però, vos imagineu finalment que, per una temporadeta, fóra Pablo Iglesias qui assumira la condició de Juan Carlos I per visitar i tramoiar a l'Aràbia? 

Salvador Sendra

La sobirania (no) popular.



Hi ha mites que cal desmuntar, si realment es volen assolir nous paradigmes. Del mite del sufragi universal ja se’n va encarregar Gaetano Mosca de destrossar-lo. Però és clar, com a Zaratrusta quan va baixar de la muntanya, a Mosca ningú el va creure. Com tampoc ningú creu a Robert Michels -bé, a Michels se’l creuen més però ningú li fa cas i tothom fa com si no ho haguera dit mai- quan parla de la llei de ferro de les oligarquies als partits polítics. No puc, per tant, jo pretendre canviar el concepte “usualment compartit” del mite de sobirania popular o nacional. El fet de què no servirà de res aquest post, no em lleva d’escriure’l. De soltar aquest vòmit i quedar-me a gust.

En totes les constitucions que estableixen democràcies liberals, hi ha un article on es parla de que la sobirania resideix al poble, la sobirania nacional o, com en el cas de l’alemanya, que el poder el té el poble. Això, en totes les democràcies liberals, ha esdevingut un dogma de fe. Un principi inatacable, acceptat acríticament “pel bé del sistema”. Eixe és el mite fundador, l’article de fe bàsic, de la democràcia liberal. De la mateixa forma que la creença en el fet que Jesús és el fill de Déu, nascut d’una verge i engendrat per l’Esperit Sant, és el mite creador del cristianisme. Sense eixes creences bàsiques no hi ha democràcia liberal ni hi ha cristianisme.

El mite fundador del cristianisme és com la tetera de Russell, no cap demostració en contrari, per tant, creure’l, o no, esdevé una qüestió de fe i, com a molt, es pot argumentar en contra basant-se en la raó i a la lògica, però mai ens podrem servir de l’experiència ni de fets objectius. El mite de la sobirania popular o nacional, sí que admet prova en contrari. Per això, és molt decebedor que aquest mite de la sobirania popular siga acceptat acríticament com un dogma. Sense sotmetre’l a la més mínima anàlisi ni testar-lo amb els fets evidents i, per tant, contrastables.

En primer lloc, quan parlem de sobirania popular, sobirania nacional o que el poble és sobirà, tothom dona per entés que els termes són entesos per tothom. I donat l’ús que se’n fa, permeteu dubtar del fet que tothom tinga clar que és la sobirania. Així, que en aquesta breu reflexió, el primer que cal aclarir i tenir clar és que la sobirania és l’exercici del poder. Els conceptes sobirania popular i sobirania nacional, que hui en dia són utilitzats indistintament, provenen de Rousseau i de l’abate de Sieyès, i aquests dos els definien de forma diferent. No entraré en detalls, però aquests conceptes són presos per la burgesia per tal de contrarestar el poder polític de la noblesa, l’Església i l’exercici del poder absolut pels monarques, que eren els sobirans.

No obstant això, la pràctica política ha demostrat, i demostra, que no hi ha cap Estat on el poder haja sigut exercit pel poble. En cap moment. No hi ha cap Estat on haja estat el poble qui haja fet la seua constitució. Totes han sigut elaborades per un grup, per una elit, que ha posat per damunt els seus interessos a l'hora de fer una constitució. Com a molt, eixa constitució ha sigut sotmesa a referèndum al poble, i el poble acríticament ha anat a votar-la, sense ni tan sols plantejar-se una alternativa. És més, m’atrevisc a dir, que el poble ni tan sols l’ha entés. Simplement els han dit que ells “lliurement” triaran els seus governants –cosa que Mosca demostra que és fals-, i la seua voluntat serà respectada. Ells s’ho han cregut, i han votat a favor d’eixa constitució com hagueren pogut votar a favor d’una altra que les elits –normalment venerats com a “pares de la constitució”- els hagueren ofert. És evident que el poble no té cap poder de decisió en l'elaboració i només està previst un instrument formal de ratificació, sense tenir cap més opció que la d’acceptar la proposta de les elits.

Si això passa en el moment constituent, més evident és el fet que el poble no té cap poder una vegada està en vigor la constitució i establertes les intuïcions d’acord a eixa constitució. L’únic que fa el poble és votar i obeir. Res més. Però a més a més, quan vota no fa cap acte de poder. Sí, la teoria diu que amb el vot dóna poders als representats o al mandatari. Altra vegada ja una confusió terminològica habitual entre el que és un representant i un mandatari, però no vull entrar, siga com siga el resultat és mateix. Després de les eleccions s’ha atorgat un poder al qual el poble està obligat a obeir, li agrade o no, siga o no eixa la seua voluntat. Però dit poder no ha estat atorgat sota cap condició, s’ha atorgat “signant un xec en blanc”. La persona electa no queda vinculada pel que fa a l’exercici del poder, delimitat a la constitució, per res. L'elecció és incondicional, de forma que l’electe pot fer el que li vinga de gust durant 4 anys.

Un govern pot prendre una decisió encara que en contra de la dita decisió estiga el 90% del poble. El fet de prendre una decisió en contra d’una amplíssima majoria no li lleva ni una miqueta de validesa a la decisió, i el poble només pot que creure, mut i a la dacsa, perquè si una gran part del poble mostra desaprovació i es manifesta als carrers, el governant pot enviar els aparells de repressió de l’Estat per a colpejar, reprimir, detenir i jutjar els manifestants sense cap conseqüència per a ells, encara que tot això siga arbitrari.

Més encara, els governs a les democràcies liberals governen per als interessos de les elits financeres i econòmiques, locals o internacionals. A gust d’ells i amb els criteris d’ells es fan les lleis, quan no són redactades directament pels seus “mamporreros”. Encara més, a un entorn internacional on els estats no són sobirans –és a dir, els Estats ja no exerceixen un poder autònom, un poder propi- la sobirania popular o nacional esdevé una pura ficció infantil. El combinat de poders, aquests sí sobirans, que conformen el que Negri i Hardt han anomenat Imperi, poden doblegar la voluntat dels governants de qualsevol Estat, siga o no expressió de la voluntat dels seus pobles. Això s’ha vist clarament a Grècia, on el poble ha acabat obeint el que havia dit que no obeiria, després de què el Govern de Tsipras acceptés el que deia que no acceptaria mai.

El gran mal que produeix el mite de la sobirania popular, nacional o el poder del poble, és que les elits troben legitimat l’ús i l’abús del poder per ser una expressió de la voluntat del poble, de la mateixa forma que els monarques absolutistes trobaven legitimat el seu ús i abús de poder com una expressió de la voluntat de Déu. Mort Déu a la política, calia buscar una altra font totpoderosa per legitimar el poder, les elits burgeses no van trobar una altra millor que la del poble, així el poble pot ser oprimit com a expressió de la seua pròpia voluntat. Les noves elits han trobat una justificació més perfecta que la del poder vingut de Déu, el poble no és oprés per voluntat de Déu, sinó per voluntat del propi poble.

Òskar "Rabosa".

Missing America…

Missing America, i per Amèrica cal entendre els Estats Units d’Amèrica. Una frasse que té una significació ambigua en la seua llengua original, l’anglès. El primer sentit és el d’una Amèrica absent, que no es deixa notar a nivell mundial com ho feia en les últimes dècades. Una Amèrica que ha abdicat voluntàriament del seu paper d’única superpotència al món després de la caiguda del bloc soviètic o el comunisme com a ideologia. La segona significació que es pot sobreentedre és la d’enyorar Amèrica, cosa que farà bramar a més d’un progressista de la vella generació, que farcida d’idealisme, va créixer creient un deure moral ineludible el d’oposar-se als Estats Units d’Amèrica per imperialistes i prepotents (i no els faltava la raó en molts casos concrets).

Hui en dia i particularment sota la presidència de Barack Hussein Obama, es manifesta clarament el primer aspecte. Amèrica ha renunciat a liderar. El seu predecessor George Bush fill es va empantanar en guerres a l’Irak o l’Afganistan. Cert que, segons ell, calia fer-ho atès que hi havia que venjar els atemptats islamistes de l’11S, que causaren la caiguda de les Torres Bessones de Nova York i la mort de vora unes tres-mil persones. Ara bé, això no ho explica tot, car son pare ja va encetar l’anomenada Primera Guerra del Golf, i Al-Qaeda no hi tenia encara res a veure...

Obama, declarat pacifista front als falcons dretans del partit republicà com ara els hipertestosteronitzats Bush, texans de l’ala dura, intentà tancar d’alguna manera els conflictes heretats: no ho ha aconseguit. A punt d’acabar el seu segon mandat, el món bull en conflictes, tants sinó més com en l’època Bush.

Analitzant, han anant apareguent nous factors. S’ha passat del rol d’única superpotència mundial dels Estats Units, a una multipolaritat que fa que actors nous com ara la Índia, la Xina, el Brasil o altres tinguen cotes de poder que no havien tingut mai. L’Europa Occidental, el Canadà, Austràlia o el Japó, aliats tradicionals, semblen viure una època d’estancament o com a mínim de no expansió. Tant els anomenats països occidentals com els Estats Units, semblen haver optat únicament pel poder tou, en contraposició al poder fort o militar que els va caracteritzar en el passat en tant que potències colonials.

Noves potències i copiant el seu model, els han llevat el pa de la boca. Xina o la Índia (o Corea del Sud), no han inventat el capitalisme, però semblen estar traguent-li més profit ara mateix que les nacions històricament capitalistes ja des de l’adveniment de la Revolució Industrial. El problema és que el món es troba superpoblat i contaminat com mai abans. Pot el planeta aguantar l’embranzida del capitalisme salvatge destructor de l’ecologia unes quantes dècades més? Probablement no...

Per altra banda, noves ideologies han surgit que no existien en el temps del domini fort nord-americà. L’Islam, que semblava una ideologia arcaica, ha renascut al llarg de molts països i compta amb adeptes –novetat!- fins i tot entre part del jovent occidental. Per a ells tampoc l’ecologia és fonamental car el Corà res al respecte diu sinó la multiplicació d’efectius i l’adoctrinament als seus postulats a nivell planetari global. Islam o res, per a tots, semblen dir, i es declaren en guerra contra el món. Un món al que, de nou, sense un poder fort, li resultarà difícil plantar cara. Rússia, l’antic enemic vençut, sembla tornar a volar alt amb Putin, i tant aquest com el seu poble, tenen una determinació i valors incompatibles als de les febles democràcies occidentals, per la paga, cada volta més demogràficament envellides.

Missing America... Amèrica no es mostra present, ara bé, veient els abans citats nous actors al tauler mundial, caldrà preguntar-se si també la segona acepció de Missing America, la d’enyorar-la, no esdevindrà realitat....

Diuen els castellans que “quien tiene boca se equivoca”, val al dir que qui actua, pot errar. Caldrà veure el tamany dels probables nous errors xinesos, indús, musulmans o russos per veure si al cap del temps, algun dia en el futur, no enyorarem el poder fort nord-americà dels “good old days”.

 

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 22 de febrer de 2016.

MIDDLE MIDDLE

I ja no middle, sinó middle middle, és com se sent la major part de la societat; o se sentia...

Anys enrere, vivia a Alacant i visitava algunes voltes el meu cosí i la seua esposa, al carrer San Mateo, un barri també middle situat al middle de la ciutat nova, una volta desenvolupada. El meu cosí i la seua esposa són universitaris i treballen com a funcionaris, en este cas, d’educació. Podem dir, a més, que els seus pares tenen propietats, ja pagades, i fins i tot estalvis. Pense que en eixe moment, estaven mirant de canviar-se de casa i traslladar-se a un xalet als afores de la ciutat, amb piscina i vistes, en una tendència natural per a la gent acomodada o per als més ossats inversors.

En una de les visites, em van comentar que eixa setmana havia passat per casa un xic que es dedicava a fer entrevistes, en este cas per a una entitat bancaria coneguda. La intenció del visitant era la d’interrogar sobre la classe social a què se sentien inserits els ciutadans de la ciutat i, per a extraure les conclusions, preguntaven sobre el nivell d’estudis, els ingressos fixos, les aficions, la hipoteca, les vacances, els idiomes, els estalvis... Els meus parents van contestar, quan arribaren a la pregunta clau sobre la classe social a la qual se sentien integrats, que s’identificaven amb la classe treballadora. El xic, commogut, els va demanar de passar i els ensenyà el resultat de les enquestes, assenyalant que eren els únics que havien contestat així. Cridava l’atenció, però, que la mitjana del nivell d’estudis era molt baixeta, les aficions massa bàsiques, els ingressos escassos o irregulars, el monolingüisme i les hipoteques altes.

La pràctica totalitat dels ciutadans del barri se sentien de classe mitjana; però no sols de classe mitjana, sinó de classe mitjana, mitjana... O siga, del centre del centre... O siga, d’una classe totalment inexistent, almenys per eixes contrades ―si no em creieu, podeu passejar pel barri, o per la plaça Manila; vosaltres mateix! I ara, si coneixeu la ciutat, podeu pensar com ha pogut arribar a la desfeta en què s’hi troba. La població alacantina, com supose que ha passat a la resta del país, estava totalment despolititzada i la demagògia i el discurs fàcil i buit era allò que valia. El major desgraciat era de la classe mitjana més mitjana, i dic això de desgraciat amb tot el sentit de la paraula gràcia.

Ara, uns anys després, veig que la ciutadania encara no s’ha adonat de la seua situació real, i qui ho ha fet és perquè el bany de realitat ha estat més bé una dutxa freda. A EEUU, però, hi ha la dura situació que afecta l’important sector de classe mitjana, també despolititzada i desidealitzada, i es viu com una desfeta per a l’estat perquè la societat perd el camí de l’ascens social, mentre que ací no es mirava més enllà de l’adossat, el BMV i la setmana a la neu. Els americans tenien l’opció de progressar que ara se’ls nega, mentre que, per a l’español, el middle middle ha estat sempre més un objectiu que un lloc de pas. Es podria dir que eixa extrema centralitat és l’eterna adolescència que ara veiem al Facebook.

Salvador Sendra

COSES XICOTETES

Coses xicotetes o coses grans però que, per alguna raó, releguem a un segon plànol, o a un tercer...

La veritat és que ens veiem, sempre, davant del mur de les Lamentacions perquè no podem canviar les coses i, si ho intentem, ensopeguem amb el mateix temple de Salomó. En poc de temps, la impotència ens venç i les nostres anàlisis i el nostre discurs es veu ofegat pel pes de la totalitat; cada cosa que fem es troba inserida en un engranatge que amortix la variació i la dissol entre la totalitat. És fàcil caure en la desídia i en la indiferència si, en alguna ocasió, s'ha intentat millorar o modificar alguna de les parts del tot sense ser-ne conscient del medi que es trepitja...

Els discursos il·lustrats eren excessivament racionals i estaven vinculats a la totalitat. Un filòsof, o un pensador, encara podia escriure una summa en què explicara allò que hi havia fins al moment i on aportara la seua modificació, o el seu enfocament de les matèries. Però d'això fa ja un quants segles... El Romanticisme va fraccionar la totalitat i els seus seguidors encara ho van trossejar més: al segle XX ja no es pot ni parlar de l'objecte sense por d'enganyar-se; ni del subjecte. Però, curiosament, encara hi ha qui mira eixa totalitat com un ens extern a la mateixa persona en una mena de pensament escolàstic: unes coses són humanes mentre que altres són divines. Els més progres ho veuen de manera laica, i afegixen noms estranys com poders fàctics, capitalisme, societat o sistema, que ho sobrevolen tot i que no es poden canviar. Abans era Déu qui marcava les normes...

El cos està lligat a unes regles, i l'ànima, a unes altres. Mengem, bevem, pixem... en certa manera, vivim així, però l'ànima es troba dividida en dos parts, com a mínim. Una ens diu que per viure no cal tant i que hem de ser íntegres perquè la nostra manera de pensar ha d'anar en concordança amb la d'actuar. Però, també pensem que la vida és massa curta per a tanta integritat i ens cal de llicències, o d'enganys. Voldríem una cosa però actuem de la manera contrària, i ens ho perdonem perquè, tant fa: de tota manera, no podem canviar res, no?

Žižek és pessimista, com he pogut observar a l'última entrevista que he llegit, i no m'estranya. Tot i la coherència del seu discurs, en què les persones hem de centrar-nos a resoldre problemes concrets i pròxims per, així, millorar la globalitat —un discurs holístic molt adequat a la postmodernitat— hem de pensar que tractem amb persones humanes, i això ho complica tot. Quan la desfeta arriba fins a la psicologia i quan, darrerament, esta ciència social és tracta com a tal —com a ciència social— l'individu roman sol perquè passa a ser un element de l'estadística. La percepció del món que extrau el filòsof de la psicoanàlisi lacaniana es perd entre l'estadística i, per tant, s'esfuma entre la societat. La mateixa llum de canvi social que aporta el sistema de Žižek s'ensorra des del moment que la psicoanàlisi ha passat a un segon terme i la ciència individual es tracta com a ciència social. Sota el paraigua de la societat ja no es pot aixoplugar qui vol canviar les coses perquè això significa acceptar l'escolàstica sota el terme diluït de sistema, o, pitjor encara, de massa!

Vaig començar a interessar-me per este filòsof el dia que, en un seminari, el ponent anterior a mi va exposar el seu pensament, i comencí a llegir-lo amb més asiduïtat. No obstant, l'he llegit poc, encara, perquè no acaba de motivar-me el pesimisme. A eixe mateix seminari, jo tractava sobre la regeneració del món, en els temps de crisi, a partir dels elements laics, lluitadors i lliures, i em basava en l'estudi literari i en idees tan clares com que estos personatges romanen a l'imaginari col·lectiu. La filosofia, la història, la psicologia o la sociologia, però, no són ciències, si atenem a la rigorositat del terme, per això, d'entrada, tot hi val.

 

Salvador Sendra

EL PARE PUTATIU

Escollir el nom per a un partit polític no deu ser massa fàcil, i ho podem observar en el mateix Podemos, on han fet servir un nom que ens recorda els moments d’estenosi, quan ens instal·lem al bany i solem repetir-lo per donar-nos ànims. Podemos és una mena de suggestió, amb el referent de la crisi i l’ànim de superació; és participatiu i de grup. No obstant això, este nom ―per a mi― té una data d’obsolescència programada que coincidix amb l’endemà de la participació en un govern. Després, sempre es pot reciclar afegint-li una interrogació: realment, Podemos?

Però l’escrit no deu tractar sobre un fet passat sinó que la seua funció és la d’ajudar a millorar un esdeveniment futur per optimitzar el resultat. Diuen que el PP de València vol canviar-se el nom! Jo, realment, no ho faria perquè el que tenen ara és insuperable. Em ve a la memòria que Pepe és una variant col·loquial de José i cal recordar que el molt utilitzat José deu l’èxit al suposat pare de Jesús. El familiar Pepe deriva de l’abreviació de pare putatiu que significa que es fa passar per pare sense ser-ho o que existixen dubtes fonamentats sobre dita paternitat.

El cas bíblic de la paternitat de Josep, casat amb una xica de nom Maria, de tan sols dotze o tretze anys ―com crec recordar―, molt més jove que ell i que concep un fill sense participació parental, té tots els ingredients per crear el dubte, si més no. El pare putatiu, però, se’n fa càrrec i fugen cap a Egipte, amb l’ase, el dia dels Sants Innocents. Fins i tot, hi ha qui diu que li va ensenyar l’ofici de fuster, al seu fill. Després, ja no se sap res més de Josep, i de Maria, diuen que roman al costat de Jesús fins a l’últim alè.

Un pare mai abandonaria el seu fill, solen dir per aquí... Un pare putatiu, però, és altra cosa perquè la seua acció sempre tindrà l’aval del dubte. El PP de València, i per extensió, el PP d’España, ha actuat com un vertader pare, però putatiu: d’aquí el seu nom Pepe! Un seguit de fills i filles li han eixit rebolicats i van caient en desgràcia, dia rere dia, sense que el pare Pepe se n’ocupe. I este és el gran moment de la recerca d’un nom per al PP de València i de la impossibilitat de trobar-ne altre de més adequat. La meua proposta és la de canviar-li’l per Mama per dos raons: la primera perquè és qui nodrix, encara que no siga la vertadera ―sempre s’ha dit això de la mare de llet―, i la segona, perquè una mare natural sempre haguera romàs al costat dels seus, encara que caiguen en desgràcia, i això els valdrà per apujar-los els ànims, fins i tot als més valents.

 

Salvador Sendra Perelló

Lolita a la foguera amb les titelles.

Cal estar atents a un nou fenomen, el naixement d’una nova moral laica, però tant asfixiant com qualsevol religiosa. Aquesta nova moral tracta d’imposar-se mitjançant la redefinició del que suposa el clàssic dret a la llibertat d’expressió i un control del qual es pot fer o no en les arts.

Aquesta nova moral intenta construir-se sobre els anomenats valors democràtics i els drets fonamentals o drets humans. Si aquests valors van tenir una fase expansiva, ara assistim a una fase restrictiva. En la fase expansiva es pretenia que qualsevol cosa, per desagradable o transgressora que poguera semblar, fóra dita i expressada, encara que tinguera el rebuig dels sectors més conservadors o religiosos. Hui en dia, això ja no val. La censura i els mitjans de repressió de l’Estat estan abocant-nos a una època o eixir-nos del que és “políticament correcte” pot portar-nos problemes. Lentament i silenciosament, una nova inquisició naix.

Aquesta nova moral del que és “políticament” correcte va dibuixant-se des dels dos eixos polítics “democràtics”, és a dir, des de la dreta i des de l’esquerra. Com encara està redefinint-se té contradiccions i presenta problemes d’encaix entre les dues visions. Per una banda, des de la dreta es tracta d’acotar la llibertat d’expressió en temes com “seguretat”, “terrorisme”, “institucions democràtiques”, etc. Per part de les esquerres, i amb no menys intensitat, la llibertat d’expressió tracta de ser acotada en respecte de temes com “ecologisme”, “drets de minories”, “immigració”, etc.

Certament, fins ara, i perquè a gairebé tot occident regnen les dretes, conservadors bàsicament, els aparells de repressió de l’Estat s’han mostrat més contundents envers les infraccions a la nova moral proposada per les dretes, que ja ha transcendit del camp merament moral a la Llei penal. No obstant això, respecte dels aparells ideològics de l’Estat (emprant el terme en sentit althusserià, que no sols inclou els mitjans públics sinó també privats) la moral proposada des de l’esquerra va guanyant terreny, si bé encara no ha transcendit, llevat d’alguna excepció, a la Llei penal –ja li queda poc per fer el salt- pobre d’aquell que gose ser “políticament incorrecte”.

A l’Estat espanyol, des del vessant de la dreta d’aquesta nova moral el súmmum ha arribat amb els titellaires. L’obra representada potser no era adequada per a xiquets, potser era més o menys grollera, potser era sàtira, potser no fora del meu gust (o sí), però el que no és mai és delicte, ni molt menys un delicte que meresca presó preventiva incondicional. Jurídicament la presó preventiva sense fiança no està justificada per la llei d’Enjudiciament Criminal. La presó preventiva incondicional s’adopta sota paràmetres morals i no jurídics, tergiversant la LECrim. Molt més justificada estava la de Blesa i el jutge que la va adoptar va quedar inhabilitat, aquest jutge no l’inhabilitaran perquè respon a la nova moral, ans al contrari serà promocionat.

Però, només aquesta moral es posa de manifest amb les lleis penals a la mà. La polèmica amb l’escultura que representava al ex-Rei d’Espanya sodomitzat per Merkel que a la vegada estava sodomitzada per un llop, és un altre exemple d’aquesta moral. El problema no era el bon gust o no de l’obra, o la consideració de si era art o no, el problema era l’atac a les “institucions democràtiques”. El mateix que va meréixer la condemna de “El Jueves” per la famosa porta de l’aleshores príncep Felipe i Letizia.

Des de l’altra banda, des de la moral d’esquerres, la penetració a l’àmbit penal encara sigut escassa. Si llevem el cas de Suècia on es criminalitza a l’home per pagar per sexe, no trobem exemples rellevants. Ara bé, si hom diu que l’Islam és una religió que crea terroristes, si diem que l’homosexualitat no és tria, etc., serem tacats immediatament d'islamofòbia, d’homofòbia o el que siga. I no diguem ja si hom s’atreveix a dubtar del que s’està fent respecte de la “violència masclista” o la “Llei de violència de gènere”. Això ja és un tema tabú, que més prompte que tard acabarà fent el salt a l’àmbit penal. Respecte de la literatura, la polèmica que va aixecar “Memoria de mis putas tristes”, de García Márquez, també és un exemple d’aquesta nova moral. No puc imaginar el que es diria hui en dia si Nabokov publicara per primera vegada Lolita.

Aquesta nova moral, com la religiosa, té excepcions. Sí qui ho diu és hom que pertany a la secta corresponent, no hi haurà cap resposta ni penal ni social. Així, Jiménez Losantos pot dir que si quan veu a un Podemos portara una lupara, els mataria, sense que això tinga una resposta com la dels titellaires. Tampoc hi ha cap mena de resposta de rebuig social si Julie Bindel, activista feminista i partidària de la “lesbo-política”, diu que els homes haurien d’estar a un camp de concentració amb cotxes, furgonetes i quads, sense poder veure porno, per descomptat. No té la mateixa resposta aquesta afirmació que si un home diguera que les dones han d’estar a un camp amb una enorme cuina i tota mena d’aparells de neteja de la casa.

La nova moral laica és com la religiosa, encara que li manque un Déu. L’Església tenia una llista de llibres negres, els musulmans manen tapar estàtues que representen gent nua o fan volar pels aires estàtues de Buda. Amb la nova moral hi ha foc per a titelles o per a Lolita.

Oskar "Rabosa"

CorruPPció, una revisió històrica.

El PP assetjat per innumerables causes judicials de corrupció política. Semblava que no arribaria mai, siga per fortalesa pròpia i “amics importants” que per com deien ells: “ El PP es incompatible con la corrupción” *(José Maria Aznar. Font- Heraldo, 9 d’abril del 2010... ha plogut des de llavors però la realitat segueix desmentint les paraules)

Vegem com s’ha arribat ací.

El PP amb Aznar al cap accedí al poder després d’una intensa campanya de desgast contra el PSOE de Felipe González el 1996, al que acusava d’encarnar la quintaessència de la corrupció. “Váyase, señor González” fou un motto que calà entre la gent, allà venia saba nova per la regeneració del país. Aznar arribà fins al punt de declarar en aquells moments i després, que corrupció i PP eren incompatibles *(vid. supra).

D’això fa molts anys i els fets semblen contradir-ho. Una volta establerts al poder i més encara quan gaudiren de majories absolutes –molt temptador!- incorregueren en tantes corrupteles com qualsevol altre si no més, abans d’ells: res de nou...

A mi m’interessa però un altre aspecte més proper, el de veure com s’establiren ací, al País Valencià vull dir, i perquè les coses han acabat com han acabat. Després de la llarga dictadura franquista, es pot dir que el feixisme estava desprestigiat, eren dies de progressia i la dreta es veia com la continuadora natural de l’odiat sistema anterior. Calgué així crear un pas previ per a la regeneració de la dreta, sempre important en moltes regions. Nasqué així la UCD o Unidad de Centro Democrático. En un país hereu de les tensions de la Guerra Civil, mai oblidada, calia algú que es “declarara” no d’esquerres ni de dretes, sinó de centre, tan sols centre, sense extrems. La UCD de Adolfo Suárez fou el ninotet de la resta de partits hegemònics, que no dudaren en devorar-lo quan deixà de ser útil. La prova és que des de fa dècades ja ni existeix... Eliminada la competència per la dreta-centre, un antic ministre franquista, el de la censura nogensmenys, Manuel Fraga, decidí crear un partit de nova encunya, Alianza Popular. Una dreta suposadament euròfila i moderna però que mai renegà de les dèries absolutistes ni el passat dictatorial del seu creador. 

El problema és que la imatge de la dictadura encara era recent i ell com a membre actiu i destacat de la mateixa, no era creïble. Rebatejà el partit com a Partido Popular i cedí la direcció a un jove falcó dretà però ja no directament lligat per edat al règim anterior. El PP tingué grans problemes per establir-se a nivell nacional fora d’aquelles regions que s’havien mostrat històricament conservadores, com ara Galícia o Castella-Lleó, i que ja recolzaren al seu temps l’alçament del general Franco contra la República democràticament elegida. 

El problema és que la majoria del país i encara que només fora per acció pendular després de la dictadura, era progressista. Fonamentalment el sud que sempre havia estat un feu socialista des de finals del segle anterior com a reacció al cacicatge i latifundisme imperants, i també la capital que bullia durant els anomenats anys de la “movida”. A les regions culturalment distintes com ara el País Basc o Catalunya, governaven partits regionalistes i el PP, espanyolista i centralista, no hi tenia cabuda. La batalla anava a jugar-se per tant en altres camps perifèrics, com ara el valencià, on governava un PSOE, que encara podia anomenar-se en certa manera i sense faltar a la veritat com a PSPV... *Les sigles finals PV, uns anys més tards i aplicades al PS valencià són un sarcasme.

El PP, incapaç de governar territoris rics com ara el País Basc o Catalunya, maldà per governar a la capital i des d’allí projectar una imatge d’entitat nova i no rància. Costà, transfuguisme inclós, però s’aconseguí. Una volta obtinguda la capitalitat estatal, començà una campanya propagandística sense precedents. Calia fer i refer per tal de fer creure que es feia molt, molt més que mai ningú abans. I així començaren a créixer les línies de tren d’alta velocitat, sempre radials, sempre amb eixida des de Madrid, o les autovies, amb el mateix criteri. Madrid com a centre del món. Ara, això tenia un preu, un preu que ja es veuria més tard  algun dia. Com se sol dir, l’últim que tanque la porta. La qüestió és que eren anys de bonança econòmica i ningú volia parar... Emparats sota aquesta mateixa premissa del poder a tot cost i la propaganda com a aliat, es va pensar com fer per a expandre’s i on seria possible fer-ho. 

Andalusia era pobra i un feu particular del PSOE, impossible entrar-hi (encara no ho han aconseguit). El País Basc o Catalunya tenien partits propis i també molt difícil es presentava la cosa... Quina regió era gran, demogràficament poblada i mitjanament rica i per tant interessant? Bingo, València!... I allà que anaren, calia el poder al País Valencià a qualsevol preu!

Centrats ací i ara al País Valencià, cal estudiar certes particularitats per entendre el llarg periode –que ningú sospitava tan llarg- de domini popular. La nostra és una regió desvertebrada. Una persona de Castella, siga la Manxa que la lleonesa, per força ha de passar per Madrid. Per a un català, més tard o d’hora, passar per Barcelona és indefugible. El nostre Cap i Casal, ho és però molt menys... Una persona d’Alacant o Elx, pot viure tota sa vida sense necessitar anar per res a València i tant se val per a algú de València que no coneix ni té perquè conéixer les comarques del sud. Així les coses, qui nomenar com a cap de llistes al PP? A València, importants famílies conservadores es disputaven el poder i optar per un significava enemistar-ne un altre... Vet ací que s’acaba trobant una fòrmula de compromís, nomenar algú neutre, algú “d’allà baix”, algú de Benidorm, val a dir Alacant. Així, a més, es trauen vots per allà...

La qüestió és que el candidat elegit, Eduardo Zaplana, no era ni valencià sinó murcià, i si entrà en política fou de rebot per deixar prenyada a la filla de l’alcalde predemocràtic de Benidorm. Calia bé afusellar al monyicot aquell, bé trobar-li un càrrec... Com que el PSPV després de llargs anys de govern amb Lerma es trobava desgastat, semblava el moment just per atacar el poder. Finalment s’aconseguí i Eduardo Zaplana i el PP arribaren a la presidència de la Generalitat Valenciana. A partir d’ahí, ja tot és nou. Zaplana s’havia criat com a un personatge de carrer vingut a més per les circumstàncies i no anava a deixar que aquella gent d’aquella ciutat que no coneixia, València, li dictaren el què fer o no fer. Zaplana optà pel populisme al per major necessari per a una vila ultraturística com la capital de la Marina Baixa, i que tans bons resultats li havia donat.

Així les coses, deslliurat de les famílies importants capitalines valencianes, optà per demanar línia directa amb Madrid. El PP maldava per créixer fora de Castella o Galícia i com hem vist, zones riques com el País Basc o Catalunya li estaven vetades o altres amb gran nombre de vots com ara Andalusia, també però per altres raons. A Madrid, ara en mans populars per transfuguisme, el famós “tamayazo”, Zaplana va dir que ara que el PP tenia la primera ciutat d’Espanya, però no la segona Barcelona, bé podia fer pinça amb la tercera, València, dotada d’un territori ric i ben poblat per autopromocionar-se a nivell estatal. Dit i fet, Zaplana aviat optà per una política de fanfàrries i grans infrastructures, que com a Madrid, feia creure a tots que es feia molt, donava feina (panem et circenses) i generava dèficit, però com això només es veuria més tard... Camps, el successor valencià ja de Zaplana, no varià ni un pel este “modus operandi”...

Ahí que vénen la Copa Amèrica, la F1 al port, la prolongació de la ciutat cap al Cabanyal, la cornisa marítima històricament menyspreada, la Ciutat de les Arts i les Ciències, la Ciudad de la Luz a Alacant, la Ciudad de las Lenguas *(sic en castellà) a Castelló de la Plana, Terra Mítica...

A hores d’ara tot quebrat. El criteri era propagandístic i no de gestió. Ara bé, no donem tota la culpa al PP, que a penes va accedir tímidament al poder inicialment, sinó a la pròpia gent valenciana que el votà repetidament posteriorment, donant-li la sensació d’impunitat que estem veient  ara.

La meua impressió personal és que el poble valencià no va ser estúpid sinó tan sols cínic. Com el pobre al que algú convida un dia a dinar i ell no para i para de demanar plats. Quan arribe la factura ja la pagarà un altre! El problema és que la factura la generaren uns, el PP, però la pagarem tots, el poble. 

Deixem treballar ara a la justícia i a veure si gestionen les coses millor que el PP, que per a declarar-se incompatible amb la corrupció, va demostrar un gran domini.

Lluís Alemany Giner

Brasov a 4 de febrer del 2016.

ELS (B)OUS D’OSBORNE

Una volta em contaven que una monja va fer una denúncia sobre la proporcionalitat dels testicles del bou d’Osborne. Sí, sí... aquell que el PSOE de González va salvar de la seua pròpia llei en una de les més interessants aportacions al patrimonio nacional que es recorda. La monja entreveia una desproporció entre les parts i la totalitat del bou perquè només ella va analitzar eixe aspecte i perquè la gent veu normal que els animals tinguen òrgans sexuals en la mateixa mesura que en tenen les persones.

Personalment, tot i fer molts anys que em parlaren d’esta queixa, mai m’he interessat per mesurar si les proporcions del bou de ferro s’aproximen a la realitat del bou de carn i os. A més, ni me n’havia adonat, de la grandària dels testicles. Però la monja sí, i sobre este tema deguera meditar i meditar durant molt de temps, possiblement creient-se Europa i endevinant el seu rapte per un déu grec com Zeus, de carn i os, transformat en bou, amb el contacte del seu sexe amb el llom del bell animal mentre corrien i (es)corrien fins arribar a Creta, extasiada! Qui sap què pensaria la monja?

Les estàtues romanes no són, ni de bon tros, un cas semblant perquè, si ens fixem, tenen de tot menys eixes connotacions sexuals que pogueren molestar un president iranià. Per mirar una escultura del Vaticà buscant connotacions sexuals, per nua que estiga la pedra, o el bronze, cal estar malalt. Eixes obres no estan concebudes per a la contemplació lasciva, sinó ben al contrari; ho estan per transmetre racionalitat, tranquil·litat i pau, sobre marbre blanc, amb atributs totalment anormals, però per anònims i asexuats. Altra cosa haguera estat que les estàtues tractaren sobre un Apol·lo amb una llença de 30cm., o d’una Diana de talla 110, que no és el cas.

Sobre el president iranià, de moment no podem dir res però, de la delegació de malalts que el precedixen en cada viatge es pot apuntar que són uns obsessos que veuen coses on no n’hi ha. D’altra banda, potser tenen tanta predisposició al sexe per una raó ben concreta: quan visites un estat islàmic, és ben fàcil orientar-te perquè les antenes parabòliques estan encarades cap al sud; i n’hi ha moltes! Diuen que són per vore el futbol...

 

Salvador Sendra