N’HI HA QUE PREN DROGA I HI HA QUI LLIG CRÍTICA LITERÀRIA. EL CRONOTOP A LA LITERATURA NIETZSCHEANA

Realment, n’hi ha que pren droga i hi ha qui llig crítica literària. Personalment, com que sóc un antisistema, preferisc endinsar-me en la part més dura de la crítica literària i deixar això de la droga, il·legal, per als pobres il·lusos; entre altres coses, perquè de legal ja n’hi ha molta, de droga, i qui la manipula se suposa que s’ha rentat les mans i, a més, l’ha transportada fora dels orificis més escatològics.

Els antisistema llegim, i ho fem de manera compulsiva i impulsiva. Després, si escrivim, ho fem de manera expulsiva... Tot i que pensem que controlem, sempre arriba el dia que acabem amb un llibre de Bajtin, d’Eco, o de Foucault, i és en eixe mateix moment quan hem de ser conscients que comença a ser difícil d’eixir-ne, d’abandonar l’hàbit, i aleshores s’inicia l’autoengany.

La paraula cronotop és un neologisme que fa servir Bajtin per explicar la relació dels esdeveniments amb el temps i l’aplica a les estructures dels relats medievals que fem servir per esbrinar el pensament de l’època. A l’Edat Mitjana, l’individu no existia com a tal, ni tan sols en la figura individual de l’heroi. El temps era grupal com ho era el tòtem, i no tenia res a vore amb la suma de les successions dels esdeveniments. Durant l’Humanisme, s’inicien els canvis, tot i que encara es troben allunyats de la concepció moderna del temps i de l’espai.

El Renaixement més avançat inclou un cicle temporal lligat a eixa successió de fets, tot i que la mirada al passat ens ompli de fantasia, i la del futur no és més que una previsió cíclica, bé amb el referent de la natura, bé amb el del Sol, bé amb el de la Lluna... I –atenció—, ací és on encaixa la modernitat de Nietzsche si partim, per exemple, de la seua coneguda concepció de l’etern retorn. I ací és on fem servir l’explicació del cronotop de Bajtin per entendre, amb total claredat, el vincle del Romanticisme amb l’Edat Mitjana. I ací sumem la nova troballa a la concepció de l’heroi i al fet que Zaratustra eixirà i tornara a la muntanya, per tornar a eixir-ne, mentre el llegim escoltant Richard Strauss. L’alba i l’ocàs, i de nou l’alba.

Salvador Sendra

SUBMARINO S-80

Un submarí ja és una cosa curiosa en si mateix. D’una banda, el seu nom significa que està per sota del mar, o siga, que si es pot entendre que per baix de la mar, hi ha més terra, una nau posada al fons de la mar està fent la funció que se li atribuïx, al seu nom. D’altra, la seua funció és més bé curiosa, ja que dubte que tinga sentit més enllà de la tasca militar o de la simple curiositat.

A les drassanes de Cartagena, hi han construït un vaixell –ho diré així de moment perquè no se sap què és exactament— que és del tot inútil. No obstant això, jo crec que la nau ha estat construïda per filòlegs i no per enginyers ni per res semblant. Supose que quan els van dir que havien de treballar en un nou submarí, eixes persones ho van interpretar al peu de la lletra i van crear una nau que s’enfonsava fins a dipositar-se al fons marí. I això sí que és un vertader submarí!

Els vaixells que estem acostumats a vore a les pel·lícules o als documentals de guerra, no ens enganyem, no són submarins; en tot cas, migmarins o semimarins. Però, quan a un enginyer-filòleg español li diuen que ha de fer un submarí, fa això: un submarí! Tot i que després la gent es queixe o se’n riga...

Respecte a la grandària, només puc pensar que els enginyers deurien ser enginyeres –per això que la distància entre les puntes el polze i l’índex d’una mà en repòs és de 16 centímetres...— o que quan els serveis d’intel·ligència españoles van copiar els plànols –perquè tots i totes ho hem fet alguna volta— no es degueren adonar que els anglesos havien mesurat en peus i polzades i no en metres i centímetres. I un detallet tan insignificant ha provocat que el submarí no hi càpiga, a les drassanes!

A més, ara ja podem entendre perquè els diners de defensa s’havien d’augmentar per poder fer front a la nova realitat militar. Recorde que els pressupostos de María Dolores ja havien previst un augment considerable de la partida adient perquè el món ho necessitava i perquè havíem de ser més independents –perdoneu l’ús de l’adjectiu però no n’he trobat de més adequats— dels EE.UU. i contribuir proporcionalment en l’aportació a l’OTAN.

Comptat i debatut, cal defensar que el Submarino  S-80 ha estat un èxit de l’Armada española i que les coses menors, com puguen ser la grandària o la flotació, han estat problemes d’interpretació, causats bé perquè els anglesos fan servir un sistema de mesures diferent al del món mundial, bé perquè els filòlegs han fet servir la realitat de la llengua, com supose que deu recomanar la RAE; els constructors, per tant, són del tot innocents.

Però, què passaria si este exemple d’incompatibilitats es puguera traslladar a la justícia canviant Submarino S-80 per judici contra els independentistes, grandària per tribunal alemany i submarí per rebel·lió? Donaria per a un altre article, no? Au, Óskar, que ara et toca a tu!

Salvador Sendra

LES KELLYS I ELS APARTAMENTS TURÍSTICS

Els problemes de les ciutats, de les grans ciutats, de les que valen la pena ser visitades, tots arriben de fora. Ara, com no podia ser d’altra manera, el foraster és el focus de tota esta infecció viral que acabarà amb la convivència veïnal i durà les ciutats al despoblament, acabarà amb el comerç de proximitat, omplirà els carrers de persones-zombies i moltes altres maldats.

Els hotels són els llocs ideals per instal·lar-se uns dies. La gent que hi va és angelical, gasta diners en els comerços, en els restaurants i deixa propines. Les grans companyies hoteleres són del tot altruistes perquè els seus guanys revertixen en la societat que les acull. Fan un bé als territoris on s’ubiquen i no afecten en absolut el desenvolupament d’eixes zones. Paguen bé els seus empleats, i les seues empleades. A voltes et regalen una polsera...

Llogar una casaa un particular ja està mal vist i, d’ací a quatre dies, serà un delicte i buscaran per ací i per allà qualsevol excusa perquè Hisenda prenga partit en la transacció. Però passarà perquè el lobby hoteler farà servir tot el seu pes perquè els pobres propietaris no hi puguen competir. Els grans i els xicotets no poden jugar en el mateix tauler...

Les kellys, les dones que netegen els hotels, que fa uns mesos estaven en el focus de l’opinió pública, han passat a un segon o tercer plànol perquè, de casualitat, els apartaments turístics ara són el gran problema a resoldre. Els sous de misèria i l’explotació laboral poden amagar-se darrere del lloguer que puga cobrar un propietari per arrendar un pis dos dies a la setmana. Si eres unakelly i, a més, tens un apartament que llogues, ja tens tots els mals que es puguen patir, tot i que el problema més greu t’arribarà des d’Hisenda, pel lloguer; del problema del gènere i de l’explotació laboral, sembla que ja ningú no s’enrecorda.

El turisme, d’altra banda, ha de ser elitista i moure’s per les estrelles: una, dues, tres, quatre... L’etiquetatge, per tant, acompanyarà l’hoste durant la seua estada a l’hotel i cada volta que es visite algun lloc, s’haurà de fer tot allò que es pugaper anar apujant estrelles. L’apartament, però, és tan roí que desmunta la tradició i l’etiquetatge, perquè ningú no sap que hi ha portes endins, i això no agrada. Disposar de més diners per comprar coses, conviure durant uns dies, o unes setmanes, amb la gent del barri, eixir dels indrets on s’instal·len els guiris o utilitzar transport públic és poc menys que el Satanàs de la ciutat del segle XXI.

Salvador Sendra

A LA PRESIDENTA DE CROÀCIA, LI PARA BÉ LA CAMISETA

El mundial s’ha acabat i, com de costum, no he vist ni un minut d’un sol partit. De fet, sóc conscient d’eixe final perquè vaig escollir el moment de la final per viatjar i, així, aprofitar que la gent mira la televisió per conduir més còmode. A la ràdio, van avisar que faltaven dos o tres minuts, que l’àrbitre els havia d’afegir al temps previst, cosa que em va resultar útil perquè havia de creuar ràpid Altea abans que la gent eixira a celebrar el triomf, carregada de banderes i fent sonar el clàxon del cotxe. Tot i això, encara me’n vaig trobar uns quants que no van poder ni esperar a vore l’entrega del trofeu.

Supose que, quan va guanyar España, passaria una cosa semblant, però sense futbolistes negres ni musulmans... I eixa és una interessant reflexió, si es té en compte eixe discurs tan integrador que repetixen els mitjans de comunicació. D’Alemanya, que pense que també va guanyar alguna volta, ni me’n recorde, de qui poguera jugar. Però sembla que l’esport ho pot arreglar tot, i que els xavals més sans dels barris marginals de les grans ciutats franceses, immigrants de segona o tercera generació, també poden ser útils per a la pàtria i envoltar-se amb la preuada bandera. Els avalots de fa uns anys, en eixos mateixos barris, amb manifestacions, barricades, foc i garrot, estan més que superats –?— i tots i totes tenen cabuda a la République: la superació mitjançant l’esforç és el requisit, a més de la interacció i la col·laboració grupal. I en són un exemple, de testosterona; també per als que volen entrar a Europa. Mentre, a Croàcia, el nas em diu que no passen les mateixes coses, quant a la integració i tot això, per alguna raó del passat recent.

Els EE.UU. tenen la millor lliga de basquet i és difícil comptar tres blancs per equip: tots són americans i ningú no es planteja que són equips mixtos –en el cas que es trobe eixe jugador blanc— ni que hi ha ciutadania variada integrada a la societat. A Europa, li costa més moure’s; segurament perquè el fenomen és més actual que no l’americà. L’etnicitat, però, sembla que encara està present i, tot i que la vullguem superar, la detectem de seguida. Per als americans, els valors que es representen a la bandera estan molt clars i, fins i tot, ho estaven en el temps del moviment reivindicatiu dels negres amb el puny en alt, o en el del boxejador musulmà. Per als francesos, sembla que els tres puntals de la seua République no deixen massa espai teòric per al dubte. Els dos estats han estat nascuts d’una revolució: primer el d’Amèrica del nord, després el d’Europa. Una va ser l’espai de prova per a l’altra, i estic segur que la segona no s’haguera donat sense la primera. Potser, la part del continent que no s’ha revoltat no pot entendre algunes coses, o li costa més... Als Balcans, eixa integració territorial fictícia va acabar en divisió ètnica i confessional, sense revolució ni res semblant, ni anterior ni posterior. Potser, la part del continent fruit de la innombrable guerra—amb un nom paregut a bancals— no podrà mai guanyar un mundial.

A la presidenta ultraconservadora de Croàcia, li para bé la camiseta del seu equip nacional.

Salvador Sendra

UNA FOTO AMB OBAMA

Obama ha visitat el Reino de España per donar unes conferències i  la gent ha aprofitat l’avinentesa per fer-se fotos amb eixa persona que ha canviat el transcórrer de la historia del món. Hi ha hagut un abans i un després d’Obama perquè, per exemple, els EE.UU. ja no seran mai més els mateixos i ja estan preparats, fins i tot, per escollir un president gay, com a Luxemburg, o un pobre home de qui tots se’n riuen, com han fet!

El món també ha experimentat una considerable millora des de la concessió del premi Nobel de la pau a una persona que encara no havia fet res, però cal afegir que ha estat la primera volta que els Nobel han especulat com si fos una aposta d’una cursa de cavalls o una compra d’accions a la borsa. L’acabat de nomenar president d’EE.UU. va rebre el premi amb molta dignitat i, després, va fer tots els possibles per a fer-se’n mereixedor, com, per exemple, estabilitzar tot l’Orient Pròxim i l’Afganistan.

Realment, la concessió del reputat trofeu va ser tota una novetat. Per explicar-ho millor, a mi em fa la sensació que podria ser equiparable a qualsevol alumne/a de màster que es matricula en una assignatura d’especialització, de Dret administratiu mateix, i se li concep el títol perquè, en un futur pròxim, podria ser diputat/da o president/a d’una comunitat autònoma i saber molt sobre allò que s’explicarà als estudis escollits.

Una volta retirat de la presidència, el dirigent americà supose que es dedicarà a guanyar diners, perquè la política està molt mal pagada, i és aconsellable fer servir els contactes que s’han pogut adquirir durant el temps de govern, tot i que, quan manava, sembla que les fotos eixien cares... Sinó, que li pregunten a l’expresident Camps què havíem de pagar quan els cabdills de la Gürtel li tramitaven els permisos per aconseguir la preuada foto amb Obama.

Si a Sánchez ja li ha vingut bé la foto amb Barak, a Felipe no li ha anat pitjor. El presidente Pedro està de moda i ja ha té un àlbum amb Macron; ara, altre amb Obama. El rei Felipe no pot dir que estiga en gràcia però no m’estranya: ningú –i et mire a tu, Letizia— li ha dit que el Gernika no és el millor escenari per mostrar-se a l’endemà de concedir un títol nobiliari a la néta del dictador? Millor escenari haguera estat el Valle de los caídos, i l’explicació de l’obra d’art haguera sigut la mateixa.

Salvador Sendra

FLORENTINOMADRIDESPAÑA/ESPAÑAMADRIDFLORENTINO

Supose que, en les grans empreses i les societats piramidals i jeràrquiques, els elements més perillosos, aquells que menys escrúpols tenen, no són els que es troben al zenit. Perquè a la cúspide està qui mana i, per sota, qui vol manar. I qui vol manar ha de fer els mèrits per situar-se en una posició més alta de la que ocupa. Se sol dir dels segons que són més que un calc dels seus caps o referents.

Si recordem Hugo Chávez, ja es deia que la persona que el va substituir, l’actual president Maduro, era més chavista que el portador del nom. També s’ha dit d’algun polític de més prop, com el substitut de Puigdemont, l’actual president Torra. Però, en l’àmbit empresarial, estes coses passen més desapercebudes i, a voltes, hi ha fortes baralles com en El Corte Inglés, que sembla que no acaba de pair la seua forta expansióprecrítica ni l’angoixant complex d’Edip.

El cas de Florentino, el tot poderós president de qui ningú en parla, segurament no s’allunya tant de la proposició inicial. Si ell, un bon home dedicat a fer créixer les seues empreses per poder donar faena a molta gent i que la molta gentsiga cada cop més feliç, com n’estic segur, no coneixia res del nombroses operacions estranyes en què s’involucren les empreses de què n’és accionista, o directiu, o president, o que hi participa; per això estan els subordinats: per donar la cara i posar l’esquena.

Es pot ser més papista que el Papa, més chavista que Chávez i, segurament, més florentinista que Florentino. Tot i que les segones parts no solen ser tan bones, i que només es copia una faceta de l’actor principal, també és fàcil relacionar una part amb la totalitat, una de les més curioses fal·làcies. Confondre Madrid amb España, en pot ser una, i tindre el Real Madrid com l’equip de Florentino, una altra. Per extensió, una tercera fal·làcia, però ja més forçada, estaria la de Florentino amb la Selección, si ens permetem l’enllaç FlorentinoàMadridàEspaña.

La qüestió és que la Selección se n’ha anat tornat cap a casa, amb la cua entre les cames. Uns diuen que perquè no ha jugat bé al futbol, altres, que es va quedar sense entrenador just abans de començar a jugar. El xic que entrenava la Selección ha trobat un equip més interessant i ha deixat els españoles amb una mà davant i l’altra darrere. En van posar un altre però tot apunta que, a més de sectari, no tenia ni autoritat ni massa idea d’entrenar.

Intentaré fer la proposició anterior de manera invertida, a vore si resulta creïble: EspañaàMadridàFlorentino. Però, com que a España (Selección) hi ha més florentinistes que el mateix Florentino, i del Real Madrid no cal ni parlar-ne, ara ja toca callar.

Salvador Sendra

LA GENT S’ESTÀ TORNANT IMBÈCIL, I ÉS DE VERES!

M’estic decantant per tres possibilitats a l’hora d’esbrinar les raons per les quals esteu llegint el present escrit. La primera és perquè ja teniu una certa edat, i això comporta que disposeu de la capacitat intel·lectual per desxifrar el contingut d’un text alhora que n’assimileu el contingut. La segona és perquè, si es dóna la primera, el veganisme no us ha arrabassat encara el sistema neuronal i, per tant, es pot tornar a aplicar la primera raó. La tercera és perquè es tracta d’un blog obert que és gratuït i, segurament, com estareu pelats, si fóra de pagament no el llegiria ningú.

Fer un blog gratuït i de qualitat és fàcil. En primer lloc, i allò més important, és que l’editor tinga diners i que pague cada publicació amb dinars copiosos i regats amb bons vins: ara ja coneixeu les claus de l’èxit. Però les raons vertaderes hi estan molt relacionades amb l’anterior missatge, per estrany que us parega... Una persona que gaudix de la taula –incloent-hi el vi— és una persona intel·ligent que du associada la bondat de la maduresa.  El veganisme, per tant, queda eliminat ja d’entrada, i a joventut, també.

El coeficient d’intel·ligència humà, mesurat des de principis del segle XX, tendia a augmentar reiteradament, i va arribar a assolir un increment de tres punts per dècada fins que ha entrat en crisi. Atenció perquè a partir dels anys noranta, la davallada s’ha situat en una pèrdua de set punts per dècada! Els nascuts a partir del huitanta ja invertixen l’anomenat efecte Flynn. Podeu fer-ne la prova vosaltres mateix perquè si poseu un xiquet –o xiqueta, tant fa— nascut a partir de 2015, davant de l’ordinador, no entendrà res del que escric ací. Prova contundent que avala la tesi anterior.

A tot això: algú havia escoltat mai parlar de veganisme fa una dècada? I dues? Doncs, es podria donar el cas que hi haguera una certa relació amb la notícia anterior... I ací ho deixe perquè us volia comentar que a França, les carnisseries han començat a sol·licitar protecció policial a causa dels atacs vegans, de moment en forma de pintades i insults però que tendixen a una major agressivitat. A vore si això de no menjar carn ens retorna a les cavernes, dic jo. I ho escric per la mateixa raó que he escrit sobre la intel·ligència, i en les mateixes condicions. Realment, es tracta de dues notícies de pagament que no he pogut llegir per això: perquè són de pagament. I l’editor només ens paga en espècie, cosa que em permet usar la intel·ligència –perquè sóc de la dècada dels setanta— per, a partir dels titulars, inventar-me la resta i contar-vos-la gratis.

Sempre tinc present que escric per a gent nascuda abans dels noranta, que quede clar.

Salvador Sendra

COM UN VITET A L’ANUS

La intensitat de la campanya de primàries del PP ens està deixant sense cap altre titular. Sembla que al món no passa res més que eixa pugna fratricida per liderar el Partit Popular en una nova època, ja del tot regenerat i net. Les candidatures, de gent desvinculada del partit en la seues glorioses dècades de corrupció, lluiten de manera incansable per encapçalar una nova etapa blava –que en realitat és eixa tonalitat blavosa del blanc que ja se n’empassa d’alba per impol·luta.

Vora 850.000 afiliacions estan convidades a participar del procés de selecció d’un nou lideratge que duga el partit, altra volta, a la Moncloa, on cada afiliat/-da s’ha implicat per complet amb el futur del seu partit; perquè els del PP abans paguen les quotes del partit que mengen. Si ho analitzem per ordre, primer paguen les quotes del partit, després paguen les hipoteques i, finalment, compren el menjar. De vicis, no en tenen.

Amb les bases totalment mobilitzades i implicades pel nou projecte, a causa de la renovació, i amb unes candidatures sorprenents i del tot desvinculades del passat corrupte, eixe procés de primàries s’assembla cada volta més a un vitet que s’introduirà a l’anus de l’ase perquè un genet concret guanye la cursa amb un animal que, a priori, pot assemblar lent, però segur. Per resumir: ase igual a Partit Popular, vitet igual a eleccions primàries i, finalment, genet igual a candidatura guanyadora.

Però, què passaria si la candidatura victoriosa no fóra tan impol·luta com tot això? Déu vullga que no passe però, si per una remota casualitat es donara el cas, la relació entre l’ase, el genet i el vitet es podria alterar i acabar invertint el procés. Per exemple, podria passar que s’introduïra el vitet per l’anus del genet mentre que l’ase arribaria caminant plàcidament cap a la meta. I hi arribaria en tercera o quarta posició, muntat per una persona desesperada que es mouria descompassada.

Diana