dijous, 27 de setembre del 2018

UNA MINISTRA POC INTEL·LIGENT NO DEU SER MINISTRA


Resultat d'imatges de ministra delgado
Allò pitjor que ha pogut fer la ministra Delgado ha estat dir que les converses filtrades a la premsa, en què llarga de valent sobre altres jutges, pertanyen a l’àmbit privat. Sembla que, amb dit argument, pretén que es prenguen per irrellevants els comentaris fets i que s’abaixe la pressió política i mediàtica que ara hi ha sobre ella.

Crec que s’enganya, i ho crec per una simple raó: si pertany a l’àmbit privat és perquè hi ha un vincle amb Villarejo, dic jo. Altra cosa haguera estat si la senyora haguera dit que l’havien enviada, o que hi estava per qüestions de treball, o per alguna investigació que necessitava informació confidencial... En qualsevol d’estos casos haguera quedat palés que no hi havia relació personal entre ambdós, sinó que es tractava d’un fet puntual marcat per un esdeveniment concret.

Dolores Delgado, però, ha optat per lligar la seua vida privada a la del polèmic comissari, creient que, així, el pes dels àudios minvaria; tota una errada. Però, a més –i crec que la seua faena és de fiscal— hauria de saber que les converses privades poden ser una prova de qualsevol crim. Ella diria que eixe cas només es dóna en les converses autoritzades –cosa que li deu recordar constantment el seu estimat Garzón— si han de ser usades com a proves en un judici, però el present cas no és purament judicial.

L’opinió pública també jutja, i la premsa, a més dels jutjats. Per això, si el meu cap de departament m’envia a reunir-me amb alguna persona opaca, obscura o, com és el cas, ben fosca, jo sempre hi podré adduir que ha estat en el compliment d’una ordre. Si qui va a la reunió sóc jo, sense cap motivació jeràrquica i, a més, dic que la cita forma part de l’àmbit privat, estic afirmant que, en la meua vida privada, em relacione amb mala gent, tot i que siga un exemple de fa huit anys, com és el cas, i puga argumentar que “eso era antes, porque pasé una mala racha, pero ahora ya estoy limpia”.


Salvador Sendra

dimecres, 26 de setembre del 2018

EL CANADENC ANTISISTEMA

Resultat d'imatges de trudeau sanchez
Dos dirigents del tot diferents.
Trudeau: trage massa clar per a una reunió formal.
Sánchez: tots els cànons de la formalitat personificats.
La reunió entre els dos líders, el canadenc i l'español, ha passat del tot desapercebuda si no fos per la similitud que hi ha entre Catalunya i Québec, o eixa és la versió de la premsa i de la qual no vull fer cap anàlisi perquè per això ja estan els mitjans d'informació de masses. A més, que crec que hi ha coses molt més importants que la xerrameca sense fonament ni convicció, que l'absència de coratge per modificar res i que la impunitat per dir blanc i negre alhora, i eixa inseguretat es troba, entre altres coses, en l'assumpció del mateix canon, reflectit en el present cas, en la manera de vestir-se de Pedro.
Perquè, si el trage ja és massa clar, si li afegim una corbata ampla i de color semblant, ja pot superar allò que entenem com a atreviment. Per contra, tenim la imatge oficial de la persona mesurada, amb trage obscur i corbata també obscura, fina i de llargària un pèl per baix de la corretja. Tourdeau, però, duia una corbata que, a més de clara, era ampla!
La premsa, de fixar-se en alguna cosa, ho ha fet en els calcetins del canadenc que, això sí, atraien les mirades més discretes. No obstant això, la part més atrevida de la seua vestimenta no ha estat ni el trage, ni la corbata, ni els calcetins; n'ha estat una altra. Allò que ha desmuntat qualsevol cànon de convencionalitat ha estat el color de les sabates: marrons!
Ningú –i emfatitze el ningú— d'una formació seriosa que vullga moure's al voltant de les elits mundials pot dur unes sabates d'eixe color, si no vol ser vist com un antisistema proletari usurpador de privilegis. Per contra, de Sánchez no hi ha res a dir: neutre, gris, eclipsat; és tot. Però, si sé jo això del calcer, això significa que Tourdeau també ho sap, o la seua dona, o sa mare... Però, tot i ser-ne conscient, ho ha fet: s'ha col·locat unes sabates marrons que han passat desapercebudes perquè totes les mirades s'han dirigit cap als calcetins.

Salvador Sendra

dijous, 20 de setembre del 2018

L’IMMINENT AUGMENT DE LA NATALITAT ALS PAÏSOS DESENVOLUPATS


Resultat d'imatges de boom natalidad
A partir de la dècada dels cinquanta hi haurà un creixement important de les taxes de natalitat a Europa, als Estats Units, a Austràlia i, potser, fins i tot al Japó. Les conclusions a què arribe són infal·libles i estan basades en estudis creuats sobre publicacions de referència que no admeten cap crítica.

En primer lloc, hi ha l’ús d’un article de Niño Becerra –del qual només vaig llegir el titular, perquè, d’altra manera, m’haguera suïcidat, i que ara no recorde de manera clara— en què vaig entendre que cap al 2050 hi hauria una crisi ben grossa. Si tot s’ensorra, deixaríem de viure al món desenvolupat i ens dedicaríem a la procreació, com passa en els indrets de menor riquesa. Ara mateix vos explicaré el perquè.

En segon lloc –i el cas no deixa la possibilitat de dubtar-ho— hi ha un estudi de la Universitat de Califòrnia Berkeley, que advertix sobre el final de la planta de cacau cap al 2050 a causa del canvi climàtic i la manera en què la modificació pot afectar la franja de l’equador terrestre. O siga, que l’únic xocolate que hi haurà, a partir d’eixa data, és el que es fuma! I la notícia és molt interessant si s’entén des de la perspectiva procreadora, ja que diuen que el xocolate és el substitut del sexe. Per tant, si no hi ha cacau, no hi ha xocolate i, si no hi ha xocolate hi haurà més nyic-nyic...

Si atenem a les dades de consum de xocolate als països desenvolupats i les comparem amb les dels llocs més pobres, automàticament podrem entendre les xifres de naixements: si no hi ha xocolate, hi ha més sexe i, si hi ha més sexe, hi ha més naixements. Finalment, si no hi ha diners, no hi ha xocolate i, per tant...

L’assumpte no deixa cap fil penjant, tot i que desconec les dades del consum de xocolate al Japó perquè les estadístiques estan en japonés, però ho compense afegint els nipons a les estadístiques dels països desenvolupats. Si algú té res a dir sobre el consum d’esta substància al Japó, que calcule l’efecte que pot tindre sobre una societat en què els jóvens poden estar anys sense follar. A vore si el xocolate s’acaba perquè se l’estan fotent tot ells?


Salvador Sendra

dimecres, 12 de setembre del 2018

QUÈ LLEGIA ECO?


Resultat d'imatges de el nombre de la rosa
Umberto Eco és conegut com a escriptor, tot i que, per al meu gust, allò més important del seu treball fou la tasca de recerca filològica des de la seua càtedra de semiòtica a la Universitat de Bolonya. Recorde, encara de jovenet, que vaig llegir, com quasi tot el món, la novel·la El nom de la rosa, i que em va agradar molt. Segurament, en eixe moment només arribava a entendre la intriga i les descripcions dels indrets i dels personatges. Si no recorde malament, tractava sobre com un frare franciscà arriba a un convent per intentar aclarir unes estranyes morts. Amb el vell frare hi va anar un jove seminarista que es convertí en el seu deixeble.

Ja a la facultat, recorde un professor que va incidir en la imatge del franciscà traient un telescopi de la borsa de les seues pertinències. No va ser una Bíblia, no; va ser un telescopi! A partir d’este fet, el professor va explicar les aportacions filosòfiques de Guillem d’Occam, el suposat frare de la novel·la. Em vaig adonar que un llibre d’intrigues anava més enllà d’un simple escrit quan era creat per una persona excepcional.

Anys enrere, en un viatge pels Alps italians i Dolomites, passant Torí, vaig aparcar al llac d’Avigliana, des d’on s’observava de prop la imponent abadia que feu servir l’autor per ubicar l’obra. L’any següent, si no recorde malament, es va cremar i no sé què serà del seu estat de conservació. També em va servir per recordar l’obra d’Eco.

I ara, en una de les meues lectures de Bajtin, hi ha un breu incís sobre el riure. Diu el rus que amb eixe riure es desmunten les mentides i que es tracta d’una mena de catarsi o, millor dit, de depuració de l’intel·lecte. El fet de riure amb motiu d’alguna cosa que sembla seriosa i dogmàtica qüestiona els fonaments d’això que provoca eixa sobtada reacció. Cal recordar que, per a Kant, el riure era la reacció espontània a una tensa espera en què es convertia allò que s’esperava amb intensitat i esperança en un no-res.

El final del llibre d’Eco, si no recorde malament, resol els crims i ho fa investigant la biblioteca, on se suposa que hi havien estat les víctimes, i esbrinant l’estrany color de la llengua de cada mort. S’havia de salvar l’statu quo religiós de la manera que fos i eixa era la faena del bibliotecari, amagant l’obra prohibida o, en altre cas, assassinant aquells que l’havien consultada perquè no difongueren el seu contingut. Eixa peça prohibida era un suposat tractat sobre el riure d’Aristòtil; per tant, Eco va llegir Bajtin abans d’escriure l’obra i jo he hagut d’esbrinar una de les múltiples extensions del llibre de referència per explicar-vos el rerefons de la novel·la i la seua font d’inspiració.


Salvador Sendra

dimarts, 11 de setembre del 2018

Sexe del futur.

Resultat d'imatges de sexo futuro
¿Sexe futur o futur sense sexe? Se me podrà acusar de cercar una frase d’aquelles que diuen amb ganxo per tal d’incitar a continuar llegint, però la veritat és que jo també vinc de llegir i no n’estic content amb allò que he llegit...
Recentment ha tingut lloc la “Fira per a Adults d’Àsia” on el producte estrella han estat els androides sexuals. Can entendre que anem avançant car abans a penes parlàvem de nines i semblaven més una broma de mal gust de gent desclassada que una realitat. Vet ací que anem evolucionant i els nous androides, un sector que ja genera molts diners, guanyant-se així en el món capitalista en el qual vivim el dret d’existència, són cada volta més sofisticats. Sembla que ja són capaços de sentir orgasmes! Ben mirat, els sensors poden obrar meravelles... ¿Com no poder fer que un sensor detecte el ritme cardíac del copulant si ja ho fan per als que corren pels parcs? A l’abast de la mà el somni daurat de l’orgasme compartit, el teu androide es correrà quan detecte que vas a fer-ho tu! El teu androide detecta en entrar a casa, pel teu to de veu si estàs dolgut o emprenyat per alguna situació, i com que encara no hem avançat tant, mai et vindrà amb cap pregunta comprometedora, mai engegarà una discussió inesperada i sempre esperarà pacient els teus actes. Comptat i debatut tot semblen avantatges, així el sector creix i cada volta els androides generen més diners i són de millor qualitat.
¡Sembla així que la humanitat s’hi pot permetre finalment jugar a ser Déu! El perfil dels compradors és, a més, l’equivalent dels déus, alts executius amb alt poder adquisitiu i poc temps per a si mateixos. Analitzem però la frase, ¿com es pot ser Déu només amb diners i no amb temps? ¿Cal recordar que els déus són inmortals i que un humà amb diners només és un ric i sovint una persona amb poc gust? Tanmateix, res para l’adoració envers la gent amb diners, tots volen tindre diners sense reparar en que per a obtenir-los, tal volta hauran de renunciar a si mateixos com a persones, val a dir éssers de temps finit i... el més ric del cementeri, el més estúpid del poble!
Per altra part, entrevistes als directors de les majors corporacions mundials que intoxiquen el mercat amb milers de milions de productes, volguts o no, que la publicitat ja s’obrirà camí, opten per l’exclusivitat. Cases de luxe en llocs privilegiats i desprovistos de veïns o els cotxes o peces d’art més cars i exclusius. Com fem casar la contradicció quan la publicitat trenca la relació entre valor i preu?
Com a bons ciutadans models de tots els temps, la gent normal imitarem els rics i poderosos i si quan tocava donar l’esquena a la llengua pròpia es va fer, ara també ho farem i abandonarem els contactes carnals per relacions amb androides? De camí anem, les noves tecnologies van apartant a la gent cada volta més dels seus semblants, qui no ha anat a un restaurant i s’ha trobat amb la paradoxa de gent junta i separada al mateix temps, gent teclejant al mòbil sense parlar amb la gent que tenia al costat?
Així les coses propose tornar als orígens, a la carnalitat. I a tu lector et commine a deixar de llegir i eixir al carrer a tocar culets, potser coincidirem per ahí, si deixem de mirar la pantalla un moment cap la possibilitat que ens reconeguem, en persona o com a humans...

Brasov a 3 de setembre del 2018.
Lluís Alemany Giner

dilluns, 10 de setembre del 2018

CANVIS D’IDENTITAT: DE LA FLORACIÓ AL RELLOTGE


Imatge relacionada
Passar uns dies a la selva no té gaire mèrit; passar eixos dies observant com viuen les comunitats que hi romanen, et pot aportar informació privilegiada, i més encara si es té l’ocasió d’escoltar què diuen, com ho fan i per què. Les societats analfabetes tenen una manera interessant d’argumentar creant les seues narracions, alhora que treballen satisfactòriament les pauses, les incògnites i la saviesa popular, que sovint és del tot innocent.

No obstant això, i cosa que m’atrau molt més encara que observar els animalets, és analitzar la presència dels cicles naturals i la manera en què influïxen en la població. Eixos cicles afecten la vida de les societats que hi habiten en la mesura que Bajtin influïx en mi. Segurament, ells interpretaran la meua vida intentant col·locar-la entre les estacions, les floracions o les collites, mentre que jo intente ubicar la seua entre els capítols de qualsevol llibre del crític rus.

Els nadius de l’Amazonas es queixen que el canvi climàtic ha modificat les estacions –les poques que hi ha a la selva equatorial— i que la vida els ha canviat. I t’ho conten mentre a la casa del costat estan veient la televisió un grup de famílies de la comunitat; i jo m’ho puc creure, o no; i, per suposat, que no m’ho acabe de creure, almenys de la manera en què ells m’ho narren i basant-me en allò que observe. Per exemple, un dia qualsevol, el poble es trobava buit perquè quasi tots estaven a Nauta participant d’un campionat de futbol. Hi havien anat amb les seues barques de motor a passar el dia.

No obstant això, sí que hi pot cabre la doble interpretació, ja que, amb les rareses del clima, allò que ha canviat és la seua percepció del temps que, alhora, es troba influïda per la nova tecnologia i per l’obertura del seu espai vital, més enllà de l’arbreda i de la caça, més enllà de la tribu i la família. Els cicles naturals, a l’Amazonas, han canviat menys que els familiars, ja que l’adolescència es viu, com en qualsevol altre lloc, en una constant adaptació a la realitat virtual. Caçar mones o recol·lectar fruits és ja una cosa del passat, un residu romàntic en gran mesura i, per tant, poc afecta el canvi estacional a la vida del segle XXI.

La dualitat de criteris, segurament la causa la convivència de les dues parts: la que encara viu pendent d’allò que l’envolta i la que viu amb els ulls fora però amb els peus dins del poblat. L’hora de menjar pot canviar per l’hora de la telenovel·la, i la de pescar pel partit de futbol. Allò que et demana el cos o l’estació es troba relegat a un segon terme, però, en els dos casos, marcats per això que coneixem per rellotge i per calendari, allunyats del tot dels cicles naturals més idíl·lics. Realment, tenen un greu problema d’identitat, però quasi es pot afirmar que les societats avancen i s’hi retroben en altres identitats més actuals com, per exemple, sota una bandera, com va explicar l’altre dia el meu company de textos Lluís Alemany.


Salvador Sendra

dilluns, 3 de setembre del 2018

LA TRAGÈDIA DE CAGAR A LA PLATJA

Resultat d'imatges de cargar en la playa
Era l’hora de dinar i estava a la terrassa. Al jardí que hi ha al costat hi havia una interessant conversa, pujada de volum, entre una mare i el seu fill en què es discutia sobre si el xiquet cagava o no. El xiquet –que no m’he pogut resistir a mirar— tenia més de deu anys: potser dotze. La mare, uns trenta.

L’essència de la tragèdia grega no sempre s’aconseguix a la literatura. Per exemple, Tom Wolf a Tot un home la va esbrinar i, al final, va optar pel desenllaç més inesperat, on les forces divines intervenen en la vida humana. Però, això: és només literatura! Els déus, els semidéus i els humans conviuen en un món on tot hi cap.

La mare es queixava que havia corregut tota la platja buscant un lloc on el seu fill poguera cagar, però el xiquet no en trobava cap de bo. Flaquet, pàl·lid i amb un banyador amb una mica de camal, florejat i ajustat, el fill no va voler cagar ni al bar ni darrere dels pins; la mare estava desesperada i, al final, va decidir d’asseure’s a un banc i esperar que l’infant cagara al parc. Ell es negava replicant que el podien vore, i que li feia vergonya.

-He corregut tota la platja i n’estic farta! Fins que no cagues no em moc d’ací!

-Mamà, que tinc vergonya i em poden vore...

-Que ja t’he dit, abans d’eixir de casa, que cagares; i no m’has fet cas. I ara, tanta pressa, tanta pressa, que t’estaves cagant, i fa una hora que busquem. M’has dit que cagaries al final de la platja i ja hi estem!

El jove, amb els braços encreuats i el cap abaixat, no responia, però la mare insistia dient:

-Ja cagaràs, ja! Ara em toca a mi fer la tossuda, i no em pense moure.

El to de la conversa no abaixava i la mare anava carregadeta de raó, a més de posseir una forta convicció. Jo pensava: que cague ja, per l’amor de Déu! Patia pel cagó i per la xica. De sobte, i com si haguera estat una obra de ficció, per darrere d’uns arbres, apareix un home que diu:

-Ieh! Què feu ahí? Ja fa una estona que vos estic buscant...

Sembla que era el pare de la criatura que venia del bar, de fer-se “un quintet”. Però la dona, després d’explicar-li l’odissea, li retregué que els havia abandonat sense diners ni claus del cotxe, ni mòbil! i que el xiquet no cagava. El menut, en vore son pare, el culpabilitzà de la seua penúria fins a dir-li que l’odiava. El pare, perplex, no podia creure allò que veia i escoltava fins que, en un màgic moment de lucidesa, proposa al fill:

-El papà t’acompanyarà a cagar, no patisques. Anirem al bar d’enfront.

La mare es negà a acompanyar-los i decidí romandre al banc fins que –supose jo— se li passara el disgust. Pare i fill travessaren el carrer. Jo ja estava menjant les postres. Al cap d’una estona, la dona ja no hi era. Com en una tragèdia clàssica, hi va haver la intervenció divina en el desenllaç de la història. El pare va aparéixer i es va aconseguir que no cediren ni la mare ni el fill en la seua tossuderia. L’home va carregar amb la ira familiar i, de pas, es deguera poder fer altre quintet a la salut d’ambdós.

Salvador Sendra

diumenge, 2 de setembre del 2018

Nacions i balons, tot explota!

Imatge relacionada
Assistim estos dies a la celebració de la Copa del Món de futbol. Aparentment una vistosa i festiva caravana de jogadors i afeccionats mostrant les seues vestimentes i emblemes a la resta de nacions del món, que responen fent exactament igual. Sovint s’ha dit que la diplomàcia és la guerra per altres mitjans, així també en certa manera l’sport ho és: les nacions ja no s’enfronten a un camp de batalla sinó de joc.

Dites nacions semblen imperturbables, entitats gairebé eternes. Si llancem l’esguard enrere pensem que Itàlia, França, Portugal, Brasil, Argentina, Alemanya o Holanda per citar només uns quants casos de nacions emblemàtiques, sempre han estat ahí, però no és cert. Allò que succeeix és que sempre les hem conegut majorment així perquè tot ho analitzem des de l’òptica personal i hom només viu una vida, la seua, i en el moment que li pertoca i no altre... Veiem així que Itàlia com  nació és una creació del Romanticisme decimonònic, un compòsitum tan variat que ni tan sols gran part dels seus creadors veien clar que fóra possible unir car, què unia a un torinés alpí o a un llombard enfront d’un napolità o un sicilià? Seria possible que un romà no se sentira d’entrada superior a tots només pel pes històric del lloc que l’havia vist nàixer? Si continuem amb França, veiem que és un altre compòsitum de mil dimonis i que en el seu si històricament s’ha fet encabir germànics i llatins, celtes i bascs, i encabir no és una denominació arbitrària car la unitat ha requerit l’anihilament i desdibuixat de pobles molt diversos. Algú de Dunquerc amb la seua parla flamenca i provenint de l’Atlàntic res té a veure amb un occità de Marsella, per no parlar d’un alemany d’Alsàcia front a un basc, bretó o català...Portugal és, en origen una subdivisió antinatural de l’antiga HISPANIA romana beneïda per nacions com Anglaterra o França que desitjaven tindre un enemic contra Castella, posterior España, al si del seu propi territori, la Península Ibèrica. Portugal, del 1580 al 1640 fou part de la “Corona Española”... En quant a Brasil i Argentina, filles de plançons d’ambdues nacions citades, a l’altre costat de l’Atlàntic. Finalment i per no allargar la cosa, Alemanya, com Itàlia, no existí fins al segle XIX i Holanda com Portugal o la Corona d’Aragó, sovint es veié fagocitada pel país major veí; en el cas holandés, Alemanya, en el català i portuguès, Castella encarnada en Espanya.

Veiem així que les actuals nacions “intocables”, d’eixes poques coses segures que un creu haver vist en la vida, res tenen d’immutables, i que Brasil podria continuar sent Portugal o que Uruguay podria ser Argentina i que tots ells podrien ser Espanya... Només cal pensar a Europa quantes nacions no han surgit els darrers anys, als Mundials o Jocs Olímpics de fa poques edicions, no vèiem Croàcia o Sèrbia o als Jocs d’hivern no vèiem Eslovenia, tot era Iugoslàvia. Coneguts jugadors com Sabonis que hui acceptem com a lituà, el coneguèrem com a ciutadà de la U.R.S.S, que en una altra assimilició errada, majorment se’l veia com rus... Valga això per dir que amb el temps les coses canvien i adquireixen una certa justificació d’existència; hui en dia ningú diria que ha anat de vacances a Iugoslàvia si ho ha fet a Croàcia com ningú pensaria en Eslovàquia en dir que ha anat a Praga i pràcticament tots les hem conegut com un únic ens conjunt.

Es podrà adduir que tot eixos canvis vingueren amb guerra, sang i patiment i es podrà replicar que també la conquesta de tot allò que no era la identitat finalment hegemònica també es produí així. Segurament un bretó, un basc o alsacià tenen una conciència menor del “bé” aportat per la unitat francesa que algú de París o Orleans... Els pobles llatinoamericans van optar sense excepció per la independència front al colonialisme, i les metròpolis, que un dia combatiren els independentiste hui declaren les ex-colònies com a “países hermanos”. Com a segona opció més civilitzada per obtenir el dret a l’existència pròpia com a nació hauria la de guanyar eleccions. Francament l’opció més civilitzada, ara bé, no funciona, val a dir no t’atorguen el dret d’existir, continues on estaves i justifiques que l’estat comence una nova campanya de “reeducament” destinada a convertir-te en ell, val a dir a fer que deixes de ser tu... Com es veu, tot porta a l’extinció del menut a no ser que com Dinamarca, per exemple, es dispose d’un estat propi... Tot porta a la dissolució dins de l’entitat menor en el si de la major, de l’hegemònica, i així, tot quadra, les nacions, com els balons, giren, i en casos també exploten. La gent ho mira per pantalla, i... embadalida, no se n’adona. Així uns van fent i desfent i altres van desfent-se per sempre més.


Bucarest a 30 de juny del 2018.

Lluís Alemany Giner