UN TOTAL DESENCERT A ‘LA FLAUTA MÀGICA’

Ja havia vist La flauta màgica en una ocasió i em va agradar. I no només això, sinó que, setmanes després, em va passar com en els comptats casos en què tornes i retornes a pensar-los i a extraure’n conclusions que excedixen el seu àmbit. Però, d’això ja fa molt de temps i pot ser que idealitze l’opera, o que haja desvirtuat el seu impacte.

A València, l’altre dia la vaig tornar a vore i escoltar. Creia que la sonoritat i l’espectacle haurien millorat després d’una quinzena d’anys; respecte a aquella primera volta al teatre Principal. Ara, si vos soc sincer, no puc encertar una mínima crítica seriosa. La posada en escena de La flauta màgica de València va ser, des del meu punt de vista, un disbarat. Una escena fixa, tot i que els actes canviaven no va ajudar en res a la funció perquè allò que no facilitava la comprensió s’enduia l’atenció!

Ni en les parts més cuitoses de la peça, en aquelles on s’ha de parar bé l’orella, em vaig poder concentrar, i és per esta raó que em sent incapaç de proposar la més mínima crítica musical que vaja més enllà de l’evident feblesa a l’inici de la famosa ària de la Reina de la Nit. I en este punt crucial de l’òpera –fins i tot en este punt— hi havia interferències, ja que, al costat de dita Reina, hi havia la protagonista canviant-se la roba.

Un ballet haguera estat més encertat. Un ballet tampoc haguera estropejat més una obra concebuda pel mateix autor per a l’entreteniment. Un ballet actuant en un sol espai haguera encaixat a la perfecció en el decorat, amb els personatges, amb les vestimentes i amb l’animació. I, posat a demanar, només voldria dir a aquella gent que creu això de la posada al dia de l’òpera per captar audiència que no cal ser ni més original ni més modern. Si no estem capacitats per superar un clàssic en la seua forma més usada, deixem-lo estar perquè més que captar nous seguidors, com en este cas, pot passar que els espantem.

A València volien estar en la primera divisió de la lírica mundial... No vull ni pensar què haguera passat si esta proposta d’escenografia s’haguera representat a qualsevol dels grans referents mundials, però segurament açò que estic escrivint ara s’haguera quedat ben curt.

Salvador Sendra

LA MANIPULACIÓ DE “LA MANIPULACIÓN DEL LENGUAJE”

Si Nicolás Sartorius té les idees clares, com se sol dir, jo més bé crec que les té espesses, o això es desprén de l’entrevista que li van fer l’altre dia a RNE. L’home, per si no ho sabeu, va ser un dels organitzadors del PCE i de CCOO a España, detingut en diverses ocasions per la dictadura franquista: sis anys va passar a la presó! Després, durant la democràcia, fou diputat al Congreso pel PCE i per IU. Ara és advocat i escriptor: això que diuen un intel·lectual.

Tot i que no sé si el concepte d’intel·lectual de Nicolás encaixaria en el de Sartre (En defensa dels intel·lectuals), hi ha qui diu que sí que ho és. Per això, l’altre dia el van entrevistar a la ràdio perquè presentara un llibre que acaba de publicar i que tracta sobre la perversió del llenguatge. Jo, durant l’entrevista –que no vaig ser capaç d’acabar— no vaig poder tancar la boca. L’home es va centrar en España i en les manipulacions de Catalunya.

Quan va tractar España, va defensar el terme nación, tot i que no va esbrinar la diferència entre les nacionalidades. Sol·lució: passar de llarg. Després, i ací és on es va embolicar de debò, es va centrar en el verb decidir. Deia que es tractava d’un verb transitiu i, per tant, que havia de dur complement d’objecte directe. Nicolás, a vore com t’ho explique d’una manera simple... No es pot tractar la manipulació del llenguatge si s’és un neci perquè, a la mínima, quedes en evidència.

España és un reino, li agrade o no. Jo no entenc com un comunista pot passar per damunt de la denominació d’un lloc sense plantejar-se la qüestió bàsica. A més, si s’és un reino no significa que se siga una nación, ja que són conceptes del tot diferents. D’altra banda, tractar el verb decidir únicament com a transitiu també és una mentida perquè jo puc decidir una cosa o sobre alguna cosa, i en el segon exemple no hi ha complement directe. Tampoc n’hi hauria si dic que jo em decidisc a qualsevol cosa o si simplement decidisc.

Nicolás és un intel·lectual, i no ho dubte perquè em fie del periodista. No obstant això, crec que s’hauria de dedicar a conrear el seu camp de la saviesa i no altres. La primera cosa que ha d’aprendre un comunista és la diferència entre regne i república. Després, i si l’apreten de comptes, hauria de mirar la que hi ha entre monarquia i democràcia. Finalment, hauria de deixar de parlar de manipulacions si allò que pretén és manipular.

Salvador Sendra

Via eslovena: via catalana?

Les paraules de Torra, en dir que cal tirar per la via eslovena han fet un gran rebombori. A favor i en contra s'han alçat destrals dialèctiques. Però per dues bandes, hi ha un gran oblit i un erroni relat dels fets. Cadascú amaga dels fets allò que no li interessa, altra vegada els babaus s'engulen la merda d'un i d'altre costat. Car, cal creure allò que hom vol creure. La fe pot més que investigar, llegir, pensar i raonar. Aquests darrers verbs, no estan fets per a fanàtics.

La història de la independència d'Eslovènia està escrita i en detall per la xarxa. No vaig a contar-la. Només prendrem aquells punts essencials per saber si Catalunya pot tirar per la via eslovena.

El primer que s'ha de tenir en compte i resulta essencial és el fet que a Eslovènia es va fer un referèndum i que el resultat del mateix va ser d'un 95% del vot amb el 93,2% de participació. Amb eixe referèndum, es va declarar la independència i es va suspendre els efectes fins a arribar a un acord amb Belgrad. Passats sis mesos sense que hi hagués un interlocutor de Belgrad, es va procedir a fer una declaració unilateral d'independència.

El segon punt essencial per entendre el que va passar és que a l'ex-Iugoslàvia, Tito havia creat dividit l'exercit en un regular Iugoslau (JNA) i un de Forces de Defensa Territorial (TO), aquestes darreres s'havien creat per por a una invasió de l'URSS –Tito tot i que comunista no era un país satèl·lit de l'URSS, anava pel seu costat i era no-alineat-. Aquestes forces territorials van agafar l'armament que tenien a la seua disposició i a més a més Eslovènia, va comprar a Alemanya armament –tal vegada els alemanys sabien des del començament que anava a passar i va ser el primer Estat a reconéixer Eslovènia- abans de fer el referèndum. Sabien que hi havia moltes possibilitats de guerra, volien preparar-se i ho van fer. Van començar a entrenar les TO per a guerra de guerrilles fins i tot un any abans del referèndum.

Amb tot el que hem dit al paràgraf anterior, la policia d'Eslovènia i les TO van prendre tots els llocs estratègics abans de la declaració unilateral, van tancar aeroports, ports, estacions de tren. Van tallar totes les vies de comunicació. Com era d'esperar, el Govern central de Iugoslàvia –és impropi encara parlar de Sèrbia com fan molts defensors de Torra-, va respondre enviant l'exèrcit regular. El resultat va ser una guerra curta de 10 dies que va deixar: els JNA patiren 44 baixes i 146 ferits, mentre que els eslovens varen tenir 18 morts i 182 ferits, 12 morts foren estrangers.

És eixa la via a la qual es refereix Torra? Si es refereix a això, queda clar que no pot, hui en dia no té el 90% del poble a favor de la independència, no està preparat, ni pense que ho desitja, el poble català per armar-se i entrenar-se en guerra de guerrilles per si ve l'exèrcit espanyol, i tampoc crec que el poble estiga disposat a matar i morir per aconseguir la independència. Quan Torra va dir que cal estar disposat a tot, diu a tot això? Caldria que s'ho repensara.

Per altra banda, els espanyols en compte de posar el crit al cel per les paraules de Torra, destrellatades, el que haurien de fer és permetre un referèndum, i en cas que isca alguna cosa que no els agrade, no enviar a l'exèrcit i fer el que no va fer el Govern federal iugoslau, seure's a una taula.

Catalunya no és Eslovènia, perquè no té ni el 50% de la gent a favor de la independència. España, encara que ho desitja, no ha de ser Iugoslàvia.

Òskar "Rabosa"

GIL (GRUPO INDEPENDIENTE LIBERAL)

Rabets de pansa, em deia la meua àvia quan se m’oblidava fer qualsevol cosa, tot i que encara hui me les menge sense l’extremitat però, això sí, no separe les llavors. Sembla ser que alguna propietat deuen tindre, ja que recorde, de tant en tant, cosetes del passat –com si ja estiguera jubilat.

Jesús Gil y Gil era un empresari d’èxit, com se solen anomenar ara alguns lladres. Però, a banda d’eixa bondat natural, en tenia d’altres: posseïa la gràcia de la política, i el do de guanyar-se la gent: simpatia, empatia i totes eixes coses. Tant era això que va dedicar un bon grapat d’anys a governar ciutats; i ho feia per Andalucía.

Marbella, Barbate, San Roque, Chipiona, La Línea de la Concepción, Estepona, Ronda, Casares o Manilva van ser ajuntaments dirigits pel seu partit, però va guanyar fins i tot a la Ciudad Autónoma de Ceuta!, que equival a una autonomia. Estem parlant de la dècada dels noranta i de l’inici del segle XX, per tant, no es pot dir que faça tant de temps.

El pobre home va acabar condemnat per nombrosos delictes, així com el seu estimat col·lega Julián Muñoz, que va arribar al cim de la piràmide social quan festejava amb la tonadillera Isabel Pantoja. Quins temps aquells en què es netejaven les ciutats del sud d’immigració, de droga i de prostitució!

Escriure per escriure, sense més. Tot i això, aprofite el text per recordar a tots aquells que s’enfurismen i se sorprenen pels darrers resultats electorals això que em deia l’àvia : rabets de pansa!

Salvador Sendra

PD: altre dia escriuré sobre el Palmar de Troya; altra joia!