JA VA, JA: VENEZUELA! (PERQUÈ NICARAGUA NO TÉ PETROLI)

Com que només es pot escriure sobre Venezuela, doncs ens hem d’animar a fer-no, no? No és un tema, el de la política, que m’agrade massa per esforçar l’intel·lecte, però si s’ha de fer, es fa; sense gana, això sí. Desconec Venezuela i desconec Maduro. Conec el problema de la immigració perquè a Perú hi havia molta gent que havia creuat la frontera i Lima estava pendent de la situació del país veí. En cap cas, però, ho veien com un allau, o com una invasió: allí, les coses no es veuen així i, normalment, la gent accepta l’altra gent. Si que s’apuntava un augment de la prostitució i d’activitats comercials més innovadores, però s’hauria d’estudiar la raó de la primera.

Ací, però, se’n parla molt; potser massa... Total, passe allò que passe, d’ací a poc de temps ningú no se’n recordarà i el poble americà se les haurà d’empassar tot sol. A més, crec que no hi ha una raó exportable, ni bàsica, ni ètica per parlar-ne seriosament perquè, si Venezuela és una dictadura, i s’ha de tractar com a tal, crec que Xina també ho és, i l’Aràbia Saudita, per exemple. No obstant això, el tractament no és el mateix i, per tant, on està la línia que marca el protocol d’actuació? En el respecte als drets humans? En la qualitat democràtica? –esta, però, queda descartada si no hi ha democràcia.

A Rússia hi ha democràcia plena, si atenem el tracte que se li ret, i al Marroc; i s’hi respecten els drets humans, com a Turquia. Les crítiques envers els seus règims –que n’hi van haver— van ser poques i breus. A Venezuela, però, hi ha estats que hi volen ajudar i que, fins i tot, podrien fer una acció militar per retornar la veu al poble. Sobre açò tenim l’aval d’altres intervencions, impol·lutes, com a l’Iraq, a Líbia, a l’Afganistan o en alguns indrets d’Àfrica. En tots ells hi ha una democràcia rotunda!

Ara, però, i per acabar, voldria pensar que, a més de ser rigorosos quant a protocols econòmics i seguretat legal per atraure inversions, els estats haurien d’explicar-nos on està l’”eje del mal” perquè poguérem preveure si els drets humans són els mateixos a l’Àfrica que a l’Amèrica o a Europa, i perquè poguérem saber si la qualitat de la democràcia existix sense votacions, o si a una monarquia tirànica que estiuege a Marbella, per exemple, se li poden confiscar els béns fins que convoque eleccions democràtiques. Realment, crec que la ciutadania no pot entendre res d’açò perquè no hi ha res per entendre: ni protocol, ni cap, ni peus!

Salvador Sendra

Caravaggio, ordinadors, creativitat i art.

L'altre dia escoltava un podcast sobre la vida la Caravaggio. Em va agradar molt, tot i que parlaven de la seua vida, i només em va aportar un pocs detalls però molt interessants. No entraré en els detalls de la seua fascinant vida perquè són ben coneguts la majoria i si no els coneixeu, i voleu saber d'ells, només heu de teclejar al cercador el figura aquest. Escoltant el programa em va venir a la memòria un quadre que és absolutament fascinant, La mort de la Verge.

Totes les obres de Caravaggio són corprenedores, però aquesta per a mi ho és especialment. Per hom que haja estudiat a un col·legi religiós, a més a més amb la Verge de patrona, i educat amb el dogma de l'assumpció, és un tema realment impactant. Hom espera veure quadres com el Tiziano, no com el de Caravaggio.

Caravaggio va revolucionar la pintura amb el tenebrisme. Permeteu-me una digressió: el tenebrisme va tenir com màxims exponents dos valencians, Ribalta i Ribera, bé el primer era nascut a Solsona però va viure i morir a València i el segon era de Xàtiva però va fer carrera a Itàlia i va morir a Nàpols. Ara que està de moda demanar les obres d'art valencianes escampades arreu del món, jo proposaria que les de Ribera tornaren a Xàtiva, ja està bé que les tinguen els putos italians, tot ens ho furten com la Dama d'Elx els espanyols.

Caravaggio va rebre l'encàrrec de pintar el quadre de La mort de la Verge, el dogma de l'assumpció encara no era eixe dogma, d'un advocat del Papa. El quadre una vegada pintat va ser rebutjat. ¿Per pintar la mort de la Verge? No, perquè corria els rumors de què Caravaggio havia gastat com a model un puta ofegada al Tíber. No era d'estranyar. Caravaggio solia gastar putes, amics i gent dels barris més térbols de Roma, on ell vivia, com a models per als seus quadres religiosos. Fer servir gent de baixa estofa per a personatges sacres. Humanitzar els personatges sacres alhora que s'eleva a sacra a la gent més baixa.

Això em fa pensar amb un tema recent, i del que volia escriure però no trobava el fil argumental, la creativitat i la intel·ligència artificial. Darrerament s'han anunciat a bombo i platerets que per fi la intel·ligència artificial (AI) és capaç de fer art. Es parla d'un "quadre" fet per un ordinador que és un retrat d'un home fet com si el pintara Rembrandt; per una altra banda, es parla d'un quadre abstracte que els experts no poden diferència si està fet per un ordinador o per un humà –cosa que parla molt mal dels artistes i dels "experts", i que dóna tota la raó a Jean Baudrillard (ja parlarem d'ell) en El complot del arte-, on ve a dir que l'art ha quedat com una mena cosa per a iniciats que no en tenen ni puta idea i no són més que farsants; i finalment, una peça musical feta per ordinador i que sona com si l'haguera composta Bach.

És art el que fa un ordinador? Un ordinador que simula Rembrandt o Bach o que posa taques de colors aleatòriament, és un artista? He llegit alguns articles que parlen de la creativitat i que els ordinadors, o l'AI, poden tenir creativitat. Distingeixen per això dos tipus de creativitat: a) la creativitat que ve de la imitació d'allò que ja ha sigut creat; b) aquella creativitat, que és fins i tot rara entre els humans, que és capaç de trencar paradigmes. Els ordinadors serien capaços de fer la primera, segons els experts, però mai assolirien la segona. Jo negue la primera, també.

Quan a ordinador se li posen totes les obres de Bach i li diuen que compose una obra com si fóra Bach, o se li posen totes les obres Rembrandt i li diuen que agafe una imatge d'una persona actual i la reproduïsca com si fóra Rembrandt, ¿està creant? ¿Quin criteri té per seleccionar les notes? ¿Quines emocions vol transmetre l'ordinador? ¿Quin posicionament ètic vol transmetre? ¿Quina visió del Món té un ordinador? Per molt que evolucione l'AI, un ordinador no farà mai Art. Mai podrà fer com Caravaggio i jugar amb els conceptes, ni fer un Rembrandt encara que puga imitar-lo.

Pdt: Per cert, que una persona pague més de 400.000 € per un retrat fet per ordinador imitant a Rembrandt demostra com de subnormal és la gent i quantes ganes té de tirar diners. I com  de mal està el món de l'art.

Òskar "Rabosa".

LA MOTIVACIÓ ÉS LA IMATGE —FANTÀSTICA —DE LA MEDIOCRITAT

Estic fart de la gent motivada! No entenc per què tot ha de girar al voltant dels sentiments si la tasca que s’ha de realitzar requerix d’una acurada formació i d’un rigor d’aplicació. Tampoc entenc per què l’explicació de la pertinença a un grup o a un bàndol, la majoria de les voltes s’assimila a elements irracionals: amor, odi, color, sentiment... Jo no tinc sentiments! I què? I tot açò ho causa la lectura d’un article en què una professora deia que qualsevol mestre/a, si perdia la motivació, hauria de deixar la faena. No sé si els faran cap control antidopatge abans de publicar les cagades pedagògiques que se solen llegir però, si no ho fan, ho haurien de fer. I buscant l’article en qüestió, allò més graciós és que me n’he trobat uns quants!

Senyoreta, qualsevol docent, allò que ha de saber fer és la seua faena; i bé. Demanar a una persona que ha de d’introduir la racionalitat (matemàtica, gramàtica, ciència) en els cabets de les criatures que té al seu càrrec que faça servir per a eixa finalitat una fantasia com és això de la motivació, en la seua tasca diària, és del tot inusual, i només està l’abast de la mediocritat de qui ho pregona. Les motivacions solen resultar de la visualització d’una finalitat a curt termini o, com a molt, a mig. L’aprenentatge és una faena amb un objectiu a llarg termini i allò que s’ha de tindre clar és què es vol assolir, però, per arribar-hi, cal de formació, de seriositat i, com no, de pràctica. Tot no és educació física, per sort.

La motivació és una mena de dopatge i no es deu mesclar amb altres elements de la tasca diària, molt més rigorosa, ja que allò per què es formen els professionals és per ensenyar. Altra cosa és que els infants, molt més primaris, puguen estar motivats, però, repetisc, aconseguir-ho és una faena del docent, i no una il·luminació —subratlle la paraula faena. Voler que un mestre, o una mestra, actue correctament perquè té un incentiu il·lusori és poc menys que un disbarat! L’incentiu és, simplement, realitzar una faena de la millor manera possible, o siga, ben feta.

Hem arribat a un punt en què la gent creu que tot és una cursa de gent depilada que vestix roba de colors ben vius i que crida quan intenta parlar. Els objectius tampoc són arribar a una meta, ni abaixar el temps transcorregut per acabar el trajecte. Però, no m’haguera indignat tant que esta motivació l’exposara una persona aliena a la docència perquè, al cap i a la fi, desconeix la tasca. Això mateix dit o escrit per una mestra, com és el cas, em provoca vertigen i desassossec. Finalment,  —si no ho dic rebente— allò que necessita de motivació és obrir un periòdic i posar-se a llegir bajanades!

Salvador Sendra

Els dimonis i els endimoniats.

28 Al ver a Jesús, comenzó a gritar, cayó a sus pies y dijo con voz potente: «¿Qué quieres de mí, Jesús, Hijo de Dios, el Altísimo? Te ruego que no me atormentes». 29 Jesús, en efecto, estaba ordenando al espíritu impuro que saliera de aquel hombre. Muchas veces el espíritu se había apoderado de él, y aunque lo ataban con cadenas y grillos para sujetarlo, él rompía sus ligaduras y el demonio lo arrastraba a lugares desiertos. 30 Jesús le preguntó: «¿Cuál es tu nombre?». «Legión», respondió, porque eran muchos los demonios que habían entrado en él. 31 Y le suplicaban que no les ordenara precipitarse al abismo. 32 Había allí una gran piara de cerdos que estaba paciendo en la montaña. Los demonios suplicaron a Jesús que les permitiera entrar en los cerdos. Él se lo permitió. 33 Entonces salieron de aquel hombre, entraron en los cerdos, y desde lo alto del acantilado, la piara se precipitó al mar y se ahogó.

Lluc, 8,  28-33

Una de les coses més fascinants de la cultura jueva-cristiana, és tot el relacionat amb la demonologia. No sols són els contes per espantar a la gent. La demonologia és la visió del bé i del mal, dels orígens del Mal, de la concepció cultural què de l'origen del Mal es té. A la cultura jueva-cristiana hi ha un balanceig entre les concepcions monistes i dualistes. Aquest balanceig no sempre troba un bon equilibri.

Les teories monistes serien aquelles que presenta a Satanàs com un àngel al servei de Déu, que a vegades fa de fiscal, altres ve a temptar a qui Déu li diu, altres causa els mals que Déu mana per provar la fe d'algun humà; a les concepcions monistes per molt que Satanàs tempte, envie mals o el que siga, sempre l'Home pot decidir si mantenir la fe en Déu u obeir els manaments o deixar-se portar per la temptació o sucumbir a les peticions de Satanàs.

Les dualistes ens presenten a Llucifer o Luzbel com a antagonista, l'àngel caigut, l'àngel que va gosar desafiar a Déu per a ser igual que ell. Ell regna a l'Infern, o a les tenebres i l'abisme, i té un exèrcit de dimonis –àngels caiguts també que li van fer costat a la guerra contra Déu- i vénen a portar el Mal entre els humans, que som la criatura favorita de Déu. Per a assolir el seu objectiu no deixa d'emprar cap de les opcions al seu abast.

Aquests personatges es confonen, i hi ha tot un "totum revolutum" on la confusió és fàcil, tant de personatges com de concepcions. I amb aquestes confusions i contradiccions la gent ha tirat endavant i els sacerdots les han aprofitat a conveniència.

Fruit de les concepcions dualistes, i com a conseqüència del gran poder que tenen aquests àngels, es dóna un fenomen ben curiós: el de la possessió demoníaca. Un fenomen com el que descriu el passatge que hem citat a la capçalera d'aquest post l'Evangeli de Lluc. Els dimonis vinguts de l'Infern, entren en cos de les persones. Una vegada dins els dimonis prenen possessió de la persona, aquesta perd la voluntat, i qui mana és/són el/s dimoni/s. Els dimonis sembren el Mal entre els humans amb el posseït, i l'endimoniat no pot fer res per deslliurar-se de la possessió. Només el poder de Déu, com en l'Evangeli de Lluc, pot lliurar a l'endimoniat dels dimonis. L'Església catòlica té tot un ritual per treure dimonis del cos dels posseïts, amb el poder Crist –els que hàgeu vist la pel·lícula de L'Exorcista ja sabeu com va el tema-. L'Església també té una sèrie de mesures preventives per combatre el dimoni i evitar que el Mal s'estenga.

Hui en dia, sembla que hi ha un altre tipus de possessió. Però la nostra societat ha deixat de creure amb dimonis. Les possessions actuals també anul·len la voluntat. Els posseïts ja no tenen llibertat ni regeixen els seus actes. També poden fer el mal i cometre delictes. No falten tampoc els exorcistes, ni els rituals. Els posseïts també són tractats entre el menyspreu i la compassió, a vegades se'ls justifica, i fins i tot, poden tenir un tractament al codi penal més benèfics perquè no són plenament conscients del que fan. Els governs també fan campanyes per prevenir les possessions i evitar el Mal. Les noves possessions també beuen de la concepció dualista.

Els dimonis que abans teníem nom com Legió, Azazel, Azrael, Astaroth, Asmodeo, Agares, etc., ara tenen altres noms com: alcohol, drogues, joc, sexe, etc. A les possessions ja no se les anomena així, ara es diu alcoholisme, droga-addicció, ludopatia, addicció al sexe, etc. Si no hi ha un nom propi, se li afegeix "addicció" i avant. Els substituts dels exorcistes, ara anomenats psicòlegs, psiquiatres, terapeutes, etc. Els Estats, substituint a l'Església, són els encarregats de: tractar als addictes (nous exorcismes), llançar campanyes de prevenció, establir prohibicions, encetar guerres contra el tràfic de substàncies, etc. També, els addictes, i sobretot depén de l'addicció, són vistos amb menyspreu i/o amb compassió, tractats de ionquis, borratxos, viciosos, o pobres malalts amb transtorns mentals o de conducta.

Una concepció monista del bé i del mal, responsabilitzaria als addictes dels seus actes; una visió dualista els eximeix de les seues responsabilitats, es dóna la culpa a l'alcohol, a les drogues, al sexe, al joc... La primera ha sigut predominant mentre es creia en la responsabilitat individual; l'altra és predominant ara, que pensem que ningú té perquè responsabilitzar-se de res i la culpa sempre és d'algú o alguna cosa.

Òskar “Rabosa”.

MENGEU VERDURETES: SALVEU EL PLANETA

He escoltat a la ràdio que un col·lectiu d’economistes molt preocupats per la vida al planeta han tret unes conclusions del tot innovadores. Diuen que es pot salvar la Terra és si s’abandona el consum de carn roja i es canvien els hàbits cap a la ingesta de verdura. No han entrat en els detalls, que jo sàpiga, de la qualitat dels vegetals, ni en la possibilitat d’habilitar produccions encara més intensives. Però, ja vos dic: açò que escric és sobre un titular d’una notícia de premsa, o siga que la font no té ni el més mínim rigor. Jo no soc economista. A més, pot ser que les solucions que propose no siguen les més ortodoxes però, ho repetisc: no soc economista.

Una amiga, fa uns anys, va aprovar una oposició per a un lloc de treball. Quan vaig vore sa mare, la dona em va posar al corrent de la gesta i em va dir que havia passat unes setmanes molt intenses, resant molt i encenent-li ciris, a la Mare de Déu. Al final, la dona va aconseguir l’objectiu i la seua filla obtingué la desitjada plaça. Però, al poc de temps vaig coincidir amb la xica i em va contar una versió del tot diferent. Em digué que havia estat tancada a casa estudiant molt els darrers mesos i, al final, va aconseguir aprovar l’oposició. Va insistir dient que ningú no li havia regalat res i que estava molt contenta: era economista!

Com que ja he dit abans que jo no soc economista –i dos voltes seguides!—, ja vos podeu imaginar a quina versió done major credibilitat. Però, ja dic... no em deixaré portar per la comoditat d’escollir una sola opció per aconseguir una finalitat tan important com la d’arreglar el món i n’aportaré altra per si de cas. Ara bé, com que encara no he tingut temps de perfilar amb tots els detalls eixa segona teoria que podria rescatar la humanitat en el cas que fallara la primera, la guardaré per a altre article. Per cert: la carn humana és roja?

Salvador Sendra

CON CRISTO, POR CRISTO Y A TRAVÉS DE CRISTO

El meu avi sempre em contava que al seu poble, per festes, se solia convidar –de moment este infinitiu em servirà— un predicador. Les misses se situaven en el centre de les propostes festives, acompanyades de les partides de pilota, les curses i els bous. Per tant, si per fer una bona partida de llargues s’havia de dur gent de fora, doncs, se’n duia; si per tindre unes bones vaquetes s’havia de contractar una ramaderia de fora, doncs, això mateix; si per canviar una missa diària per una que realment triomfara entre l’audiència, doncs, es contractava un predicador –ara, si us adoneu, he canviat l’infinitiu anterior per l’imperfet d’indicatiu del verb contractar.

Tot siga per la festa, en el primer i el segon cas, i per l’audiència, en el tercer. Una cosa semblant a les que passen ara, no creieu? I, a l’hora de cobrar, les ramaderies supose que ho farien per la seua presencia, els pilotaris, supose que també, i d’alguna travessa, mentre que els religiosos feien servir altre sistema, del tot innovador. Ara vos el conte.

Un any, el predicador s’havia preparat molt bé el seu discurs per agradar l’auditori i assegurar-se l’èxit. El meu avi em deia que, una volta acabada la missa, quan va anar a cobrar, li van pagar molt poquet i l’home es va queixar perquè tenia altres expectatives. Li contestaren que tenien el costum de pagar una quantitat de diners proporcional a les voltes que s’anomenava Cristo en el discurs.

-Com que vostè ha anomenat només dos voltes el nom de Cristo, el seu sou és de...

L’any següent, quan s’apropaven les festes del poble, un col·lega li va dir, a l’anterior predicador, que l’havien contractat per anar a fer un acte al mateix lloc que hi havia anat ell. El primer, que ja coneixia el sistema de pagament, li va explicar a l’altre allò que havia de fer per a traure’s el sou d’una manera digna, i el segon ho va aplicar amb escreix. Quasi els arruïna!

La moda de les repeticions, sembla ser que es va iniciar en el lloc de l’exemple, però ara ja està d’allò més establerta pertot. De fet, l’altre dia que estava parlant un líder polític de Ciudadanos, em vaig adonar de seguida que repetia moltes voltes la paraula España; potser massa voltes...

Salvador Sendra

VOX: La ultradreta a Espanya.

L'aparició amb força de VOX a Andalusia ha provocat un terratrémol mediàtic i també als sectors de l'esquerra que anuncien una tornada del feixisme. Pel periodisme oficial és l'oportunitat que esperaven per reforçar el missatge oficial del règim. Eixa mescla progre-capitalismed'amiguets-nacionalistaespanyol que tan bé va al "centre polític espanyol", des del PSOE a fins las més moderats Peperos, que tan bé expliquen els mitjans des de eldiario.es a El Espanyol, passant per El País, El Mundo, El Confidencial, etc.

A altres posts ja he comentat el perquè de l'aparició de l'extrema dreta a Europa. Bàsicament, la idea que he desenvolupat és que les esquerres han perdut els seus referents, han anat cedint terreny, acceptant la ideologia neoliberal dominant en l'àmbit econòmic i fent bandera d'algunes qüestions socials, que en realitat no afecten al nucli de l'economia. Les qüestions que han sigut preponderants per l'esquerra han quedat en àmbits com el feminisme, el canvi climàtic, la immigració... En cap moment han posat en dubte la base neoliberal del sistema, i el mal que està fent la UE a les classes mitjanes i baixes, en bé de les multinacionals.

La darrera crisi ha provocat que molta gent haja percebut un malestar amb el sistema. Com deia als posts on tractava aquests temes, la gent sap que alguna cosa no va bé, que no està a gust, que els estan estafant, encara que no sapiguem molt bé què. Ho perceben, ho viuen, ho senten. No creuen amb el sistema. L'èxit de les "fake news" i de la post-veritat ve perquè ja no es confia, i amb motius, amb el sistema. Com els partits d'esquerres sistèmics han entrat "al joc neoliberal", són rebutjats. Més quan els postulats que ells defenen, o no solucionen res o creen més malestar que altra cosa.

Ara bé, no tots els fenòmens d'ultradreta són iguals, i a vegades es posa com ultradreta coses que realment no ho són. No és el mateix Orban, que Bolsonaro, que AfD, o Amanèixer Daurat a Grècia, o la Lega, VOX, FN a França, etc. La simplificació no ajuda, i no tots tenen les mateixes motivacions, els mateixos interessos... Hi ha molts que els diuen ultradreta i són postulats semblants als del PP de Casado, es a dir, ultraconservadors-nacionalistes amb els temes socials i liberals amb l'econòmic, mentre que altres són profundament antiliberals, nacionalistes i tradicionalistes. Altres simplement es mouen per afanys de poder i "glòria" personals, no són més que narcisistes. Bolsonaro i Trump encaixarien en eixe darrer perfil. La denominació d'extrema dreta amaga i emmascara les diferències, com si tot fora el mateix. Steve Bannon tracta d'ajuntar a Europa tots els grups, però li està costant més del que era previsible, donades totes aquestes diferències.

VOX ha arribat, i sembla que ha sorprés a tothom. "Espanya està lliure de l'extremadreta" és deia amb joia pels apologetes de la II Restauració Borbònica. Ni què dir que el mèrit era de rei emèrit i l'exemplar transició espanyola. Però no. La ultradreta existia. Era viva i vivia dins del PP. A l'entrar el PP en descomposició, la ultradreta ha reclamat la seua veu. I si bé han hagut de passar 5 anys perquè eixa veu entrara en força amb les institucions, finalment ha arribat.

VOX és un partit peculiar, la gent que està al capdavant, és gent relativament jove, que recull un cert enyor pel franquisme (nacional-catolicisme amb cabdillisme), una obsessió amb el comunisme, que veuen per tot arreu, un cert tradicionalisme "cañí", i a més a més, agafen l'estendard contra tot allò que l'esquerra i els progres fan bandera: feminisme, animalisme, immigració, etc. Amb tot açò adjunten un programa econòmic de tall liberal, encara que no ho tenen clar perquè estan un gurú econòmic que els perfile el programa econòmic de cara l'any electoral en el qual hem entrat. Els mitjans s'estranyen, o fan que s'estranyen, que eixe discurs arribe a tanta gent (400.000 persones a l'Andalusia).

Una de les coses a les quals s'han tirat tots els mitjans i empreses de fer enquestes, és saber qui vota a VOX. Fer un perfil del votant de VOX. Diuen que és home, de mitjana edat, 35-45 anys, i classe mitjana. Es pot intuir que és gent que vol canvis radicals, que nota que com a classe mitjana, ha perdut nivell de vida, que es veu asfixiat pel sistema que tira damunt d'ell tota la càrrega. Decebut per la corrupció del Partit Popular. Què els agraden la cacera, els bous o les tradicions religioses i es senten perseguits, i que la correcció política impedeix que cap altre partit els defense. A més a més, es senten atacs pel feminisme, es senten en el centre de la diana pel fet de ser homes. I finalment, els ha tocat el tema de la unitat nacional. Són tractats com a criminals quan ells senten que fan les coses que els dóna identitat.

Fins ara, els votants de VOX són rebotats del PP en la seua gran majoria. I això no és d'extranyar. A Europa, els votants de partits d'ultradreta no tenen aquests perfils, ja molt classe treballadora i mitjana-baixa, això que anomenen els perdedors de la globalització, exvotants de partits d'esquerres. Mentre VOX siga un partit de exvotants del PP no és cap problema. Caldrà veure si VOX pot fer el salt i convertir-se amb un partit de "classes populars", treballadors, gent de poble, classe mitjana baixa que anirà a menys, joves desencantats dels partits majoritaris, etc. Supose que per això van de la mà amb Bannon. Bannon ho va fer amb Trump. Trump va connectar amb les classes populars estatunidenques i Bannon li va dirigir la campanya. Ho farà VOX?

Òskar "Rabosa".

LA TESTOSTERONA ÉS LA SOLUCIÓ

L’afició pel gimnàs i per l’esport desmesurat dels maduritos i d’alguns jóvens està desbaratant el panorama polític actual, i el mediàtic, de pas. No és normal que la gent faça servir el preciós temps de què es disposa per cultivar l’intel·lecte i les relacions amb l’art en general, incloent-hi la literatura i la música contemporània, per suar en un espai tancat o per córrer controlat per un dispositiu mòbil. I encara hi ha qui diu que el món pot millorar! Des del meu punt de vista, l’única manera de començar el canvi necessari és invertint en l’oci; o siga, deixar de suar per no-res, i de produir testosterona (els més jóvens), i començar una nova afició lligada a la literatura i a la conversa.

Dita hormona es produïx de manera natural en els testicles, crec recordar, i a certa edat deixa de segregar-se. Quan això passa, l’exercici ajuda a mantenir-ne un nivell acceptable, com també ho pot fer la medicina. La cosa és que, ens agrade o no, és quasi tan masculina com la barba, si més no, pel seu lloc de producció. No és estrany, per tant, la fixació d’alguns a remarcar això dels cojones quan no poden aportar altra raó.

La política ja està lligada a la testosterona pel tomb que està fent cap a la masculinitat, així com la solució a molts problemes, que també s’arreglen amb dos cojones. Calen hòmens de veritat per traure’ns dels embolics on ens han ficat eixos, i eixes, que no han assolit els nivells bàsics de l’hormona de referència i, per eixa raó, s’ha d’anar a buscar els escollits a llocs tan emblemàtics com l’àmbit marcial: tant fa que siga esportiu com d’altres vessants.

Ara bé, si pensem que amb l’estimulació també s’hi pot aconseguir, la bellesa ens pot ajudar, i esta ha de ser femenina perquè sinó no s’hi val: cal per fer els informatius amb xiques, buscar candidates de segona fila per als partits polítics i afegir-ne al públic dels mítings. Perquè, amb un món que està derivant acceleradament cap als cojones i que deixa de banda altres parts més febles com puguen ser l’intel·lecte o la racionalitat, tot s’hi ha d’adequar perquè funcione d’acord amb les eleccions viscerals –o ereccions...

Jo escric açò perquè no vull que penseu que només ho saben els manipuladors de les xarxes, els politòlegs o els dels grans mitjans de comunicació. A més, i com sempre que puc, he aportat la solució, tot i que crec que es tracta d’una proposició impossible. Assumisc això i, de pas, vos deixe perquè m’he de posar al dia per als nous temps: me’n vaig al gimnàs!

Salvador Sendra