dilluns, 25 de febrer del 2019

No hi ha dignitat en el liberalisme.


foto de Juan Ramón Rallo.
Veig per una xarxa social, aquesta imatge. Juan Ramón Rallo promociona el seu nou llibre. Explica que no és un llibre d'economia, sinó de política. Es nota que els seus seguidors no deuen ser molt llargs, perquè al títol ho deixa clar. Així per tant, seguint Hayek o Huerta de Soto, els seus guies, Rallo també vol transcendir la seua faceta d'economista i convertir-se en filòsof i guia espiritual del liberalisme austríac.

Aquesta imatge és la portada del llibre. Ahí deixa clar quins són els principis que defensa "el seu" liberalisme. Hom que li done una ullada, i haja llegit poc de filosofia, de política, o d'història, prompte es quedarà bocabadat de veure quina l'edifici que alça Rallo amb 10 principis. Qualsevol persona que haja llegit un poc, se n'adona que això no és més, que no pot ser més, que un pamflet per creients del liberalisme, sense cap fonament seriós.

Però això no és el que crida més l'atenció. El liberalisme, més l'austríac, gira tot entorn al capital, a l'economia. Tota proposta política girarà entorn això. Per això a la base de l'edifici que construeix Rallo, bé no el construeix ell, però ell ho mostra, està l'individualisme. Això ja ens demostra que l'edifici no es fa per a l'Ésser humà, sinó per altra cosa. Qualsevol societat humana que vulga posar per davant i per damunt de tot l'Ésser humà, ha de construir l'edifici sobre els fonaments de la dignitat humana. Com no es té en compte la dignitat humana, Rallo ha de posar sobre l'individualisme una capa d'igualtat, aquesta només és jurídica. Perquè ha de ser jurídica, per una raó, els homes no naixen amb els mateixos drets, amb la mateixa dignitat, per tant, ha de ser la Llei qui els tracte igual.

Si el fonament fóra la dignitat de l'Ésser humà, no caldria una igualtat davant la Llei, donat que aquesta igualtat vindria donada de forma inherent. La dignitat és immanent a l'Ésser humà. Ara bé, el liberalisme té les arrels amb la competició i l'Home llop per a l'Home. Aleshores només hi ha camí per considerar que tots siguen iguals, el reconeixement per Llei. Aquesta és una igualtat formal, ser tractats davant la Llei com iguals, però no és inherent a l'Ésser humà. Açò beu directament del positivisme jurídic, doctrina ja superada perquè porta legitimar qualsevol Llei formalment adoptada.

Hauríem de fer l'exercici de llegir el llibre, perquè aquesta construcció presenta una antinòmia. Rallo posa l'individualisme a la base i damunt la igualtat per llei, i no s'entén a la vista com s'arriba a ella. L'edifici continua amb quatre pilars, i sobre aquests tenim un sostre, dit sostre en primer lloc tenim la llibertat d'associació. Pel liberalisme és necessari que els individus s'associen per haver-hi una societat, altrament només hi ha individus, la societat és que hi ha d'adoptar la Llei que tracte igual a tots, per tant, l'edifici té un fonament que només es pot construir des del sostre. Òbviament, supose que Rallo passarà de puntetes sobre aquest fet, sense plantejar-se res.

Podríem seguir desmuntant l'edifici de Rallo, però no caldrà seguir, tot el pensament polític liberal resta impugnat, tot el que justifiquen s'enfonsa, perquè no posen a la base la dignitat humana. Qualsevol teoria política que no partisca de la dignitat de tots com Éssers humans està abocada a ser destructiva amb l'Ésser humà. Així -entre altres atacs a la dignitat humana- el liberalisme del s. XIX i del s. XXI justifiquen i promouen el treball esclau, el treball infantil, l'explotació, etc., perquè no es fonamenta en la dignitat humana.


Oskar "Rabosa".

divendres, 22 de febrer del 2019

QUAN EL LLENGUATGE NO PRESTA, LA INTEL•LIGÈNCIA ES BASTA


La profunditat de la reflexió apuntada en la publicació anterior, en què s’intentava esbrinar la ubicació de Déu una volta llançada la proclama de l’existencialisme ateu de Sartre, encara no ha estat detallada rigorosament perquè, entre altres coses, es tractava del capítol 1. El primer pas estava engegat, i ara ve el segon.

Darrere de l’explicació basada en el llenguatge, hi ha la lògica que, com s’hauria de saber, és una de les branques de la filosofia, tot i que una mica oblidada. Entre la seua tasca, s’hi pot trobar la depuració d’alguns dels aspectes del llenguatge fent servir uns pocs aspectes bàsics que ningú no sol qüestionar. Entre ells, s’hi troba el principi de no contradicció.

La fórmula de dit principi és un enunciat molt simple: ¬(A^¬A). Una cosa no pot ser eixa cosa i la contrària, i crec que això ho firmaríem tots, i totes. Si es dona el cas d’eixa possibilitat, significa que és una falsedat. Ara bé, si apliquem dita premissa a la dissertació de l’article anterior sobre el concepte castellà de lanada, ja tenim el resultat del segon capítol perquè Déu és fals!

Si usem l’enunciat no existe nada, per exemple i hi canviem l’ordre, queda nada existe: es perd la negació (no) i, com van dir, nada passava a ser positiu. Com es va demostrar, la relació entre l’existencialisme ateu i el no-res, en castellà, no es podia donar perquè sempre quedava el reducte de la substància primera, o d’allò irreductible, on ficar eixe Déu. Ara, però, si hi apliquem la lògica més bàsica, hi podem vore que no suporta la més mínima tensió, dita negació. Ni tan sols el títol del llibre de Sartre té sentit. Recordeu: El ser y la nada.

El no ... nada negatiu elimina el nada positiu i, per tant, la proposició és falsa perquè, repetisc, no es pot ser una cosa i la seua contrària. La realitat d’aquells que no han pogut endinsar-se en l’existencialisme de referència a causa de la impossibilitat idiomàtica, hagueren hagut de fer servir el principi lògic més bàsic per arribar a la mateixa conclusió, i no fiar-se només d’allò que hi ha escrit. Quan el llenguatge no presta, la intel·ligència es basta!


Salvador Sendra

dimecres, 20 de febrer del 2019

ON PODEM FICAR DÉU? ASSAIG DE FILOSOFIA DEL LLENGUATGE


Resultado de imagen de existencialismo
Si voleu saber per què en una gran part d’España no va quallar l’existencialisme, això és ben fàcil d’entendre. La meua investigació més recent ha estat del tot encarada a resoldre el dilema que va encetar Heidegger i va continuar Sartre, si transitem des de l’agnosticisme cap a l’ateisme –el pensament cristià i el catòlic, de moment, no interessen per a l’objectiu marcat. Eixe problema de fonamentació filosòfica s’hi pot entendre des la llengua en què es van redactar els textos, però no des de la de moltes traduccions.

Passaré per alt Heidegger per arribar aviat a Sartre, de qui he llegit més. I, de Sartre, he de deixar per a la investigació el seu llibre més conegut i que tracta el tema de referència: L’être et le néant. Si traduïm el títol al castellà, tenim El ser y la nada. Si traduïm el text al valencià ben escrit, tenim L’ésser i el no-res. La clau, per tant, està en les traduccions.

En francés, hi ha una diferència clara entre rien, pas du tout i néant, i es fa valer el darrer mot per a l’absoluta absència, diguem-ne filosòfica. En castellà, a causa de la manca de paraules, concretament d’indefinits d’este tipus, utilitzen nada per a tot, i quasi sempre malament! Ja sabeu com de difícil resulta ensenyar això de l’ús del res, cap, gens.

Nosaltres, però, fem servir les tres paraules amb total naturalitat, excepte quan les traslladem de lloc i ens hi apareix la influència del veïnat. Fixeu-vos: No he fet res (quatre paraules). Si canviem l’ordre, en tenim quatre, també: Res no he fet (l’ordre de les paraules no altera el resultat). Però, si ho fem en castellà, en perdem una! Intenteu-ho i voreu! I amb això vull dir que les tres paraules anteriors no son negadores, ni reductores a l’absència total; són, simplement, paraules que reduïxen a la mínima expressió allò que acompanyen, però sense eliminar-ho.

La negació total, per tant, ha d’estar acompanyada del no. I, si no és que no, és que sí. Ara bé, en castellà, com us haureu adonat en la xicoteta pràctica que heu fet, s’ha perdut el no pel camí, i l’ordre de les paraules sí que ha afectat el producte, i les traduccions. Resulta normal, per tant, que depenent la llengua a què es traduïsca un text, el significat varie i, com és el cas, es puga creure que no existix l’absència total perquè sempre hi ha un últim reducte on ficar Déu. Però crec que Sartre no anava per eixe camí.


Salvador Sendra

divendres, 15 de febrer del 2019

SEÑOR SÁNCHEZ, NO INTENTE ENGAÑARME, POR FAVOR


Resultat d'imatges de pedro sanchez
Si hi ha alguna cosa que m’enerva, eixa és que em tracten com si fora un imbècil, i més encara quan ho fan aquells que m’haurien de governar, bé des del gobierno, bé des de l’oposición, i que ho fan amb els meus diners i la meua paciència. Ja em van intentar prendre el pèl dient-me que la pujada salarial estava condicionada per l’aprovació dels presupuestos, i era mentida. Quan vaig escriure sobre el tema, va quedar clar que era un simple decreto allò que sentenciava l’augment dels sous.

Ara, torne a estar enutjat amb aquells que m’intenten prendre per inútil; perquè no ho soc! Em diuen, tant el gobierno, com l’oposición, com els mitjans de comunicació seriosos que hi haurà eleccions aviat perquè el PSOE no pot aprovar els presupuestos que li permetrien seguir governant. I això és altra mentida! El gobierno no aprova eixos comptes perquè no eren unes previsions dissenyades per aprovar-se, si no, més bé, estaven redactades de cara a la galeria, com un inici de campanya electoral.

El gobierno pot aprovar eixe presupuesto en solitari, però no se’l creu, i això que ha estat ell qui l’ha redactat. Ni independentistes, ni Podemos, ni res per l’estil, perquè ningú no hi és necessari. Ha de lligar dita comptabilitat a una moció de confiança i, automàticament, comptes aprovats! Ningú no pot formar govern més enllà del PSOE i, amb una moció de confiança, si no se’n pot estructurar un de diferent, quedarien governant i amb el millor pressupost que mai s’ha fet en tot el món –que sembla ser que és eixe que no es pot aprovar.

Mentides i més mentides... d’uns i d’altres. Però, ja vos dic: l’avantatge d’escriure ací és que Rabosa no em diu què he d’escriure, ni com. No com en altres llocs. Altra cosa és que estiga o no d’acord amb el pla de Pedro Sánchez per a enfrontar-se a les noves eleccions, perquè crec que pot estar encertat. Això sí, Pedro, no cal que menysprees la intel·ligència de les persones perquè, com pots comprovar, sabem de què va el tema. De la resta de líderes, preferisc no parlar-ne perquè rara volta em sent interpel·lat. Au: sort!


Salvador Sendra

dimarts, 12 de febrer del 2019

UN ASSESSOR HUMANISTA


Resultat d'imatges de pedro sanchez manifestación colon
Quan es va convocar la manifestació de Marid, ja vaig pensar que hi havia estat una jugada mestra del presidente Sánchez. Ho vaig estar parlant amb una persona que es dedica al periodisme i, al final de la festa per la unitat, crec que la meua intuïció estava encertada. Jo no sé com deu fer les coses el señor Sánchez com a presidente perquè no seguisc gaire la política, però allò que no em genera cap dubte és que es tracta d’una persona amb una interessant vessant analítica.

A més, soc conscient que no tota la faena és seua. Diuen els periodistes dels mitjans de comunicació de masses que les actuacions que prepara, les analitza amb un xicotet grup de persones molt properes a ell, entre les quals hi ha algun que altre assessor. Jo també ho faria perquè, si es té en compte que la gran majoria de presidents autonòmics i alts càrrecs del PSOE van estar en contra seua a les primàries, o siga, que van votar a favor de Susana, comunicar qualsevol cosa a aquells que s’han oposat des del principi a la seua presidència en el partit és molt més arriscat que deixar que s’assabenten després de prendre qualsevol decisió per personal que siga.

Sí ja era un encert col·locar Rivera i Abascal en la mateixa foto, encara ho ha estat més quan hom s’ha assabentat de la pobra xifra de manifestants. A més, i perquè la cosa no s’ature ací, el presidente mou la fitxa del dictador. Què ha de fer l’oposició? Tornar al carrer? Encara que ho faça només Abascal, la foto ja està feta, i els enllaços, també. A més, si una jugada com la del relator eixe, que ningú no sap què és ni a què es dedica, ell hi ha eixit beneficiat, de cara a l’opinió pública estrangera –la premsa internacional— això de fer una manifestació tan unitària just abans del judici de l’1-O pot entendre’s com una mena de pressió popular cap a uns jutges tan imparcials.

Finalment, si la manifestació ha estat una interessant victòria del presidente, ens hem de preguntar què passarà amb l’ordre de trasllat de les restes del dictador. Ara mateix, sembla que només es publique l’ordre del Consejo de Ministros, l’advocat de la família del mort hi presentarà un recurs davant del Tribunal Supremo. Però, si dit Tribunal els dona la raó i paralitza el trasllat de manera cautelar, eixe mateix imparcial Tribunal ha de ser qui jutge els presos independentistes.

No hi ha res com buscar-se un assessor humanista; o siga, algú que faça servir més el cervell i deixe de banda tantes estadístiques.


Salvador Sendra

dilluns, 11 de febrer del 2019

UNA TERÀPIA PER ACONSEGUIR LA FELICITAT

Resultat d'imatges de terapeuta
Ja fa un temps que vaig començar a atendre una persona que va trucar a la porta de la consulta per sol·licitar la ajuda d’un eminent professional com jo. Per eixa raó, per la professionalitat, entendreu que no dec apuntar res més sobre la clientela; ni tan sols el gènere, ja que posaria en dubte la meua ètica, i els terapeutes en necessitem, i molta, per ser realment creïbles.

A la xica en qüestió li calia esbrinar el fil de la seua felicitat. Ella se sentia una desgraciada i a Sedaví –el poble on viu i on ha nascut— la gent li semblava molt més feliç. Dubtava de la seua acceptació enmig de tanta felicitat. Jo, després de preguntar algunes cosetes sobre el potencial econòmic de la senyoreta, vaig decidir apujar la meua tarifa un 47,2% el primer mes, i el 89,6 la resta, i Alícia va acceptar el tractament indefinit que li vaig proposar.

Sembla que això de la infelicitat li ve de menudeta, de quan estudiava a l’escola de la Virgen del Dolor en què, a partir d’un dia encara indeterminat, va deixar de relacionar-se d’una manera oberta amb la resta de la gent. I seguint un interminable fil difús i retallat sembla que vam reconstruir del tot eixe desitjat camí de la felicitat, cosa que la va fer sentir molt millor i, a més, més lliure, ja que es va desfer d’una gran part de la feixuga càrrega econòmica familiar. Però, va valdre la pena.

Una volta lliure, com un ocellet que acaba d’eixir de la gàbia per primera volta, i després d’haver assumit que era una dona feliç, tot i que pobra, o siga, més feliç encara –perquè els pobres són els únics que tenen el dret a creure’s feliços— va tornar a la consulta bastant atabalada. Em va dir que no li valia la felicitat si la resta de gent no s’adonava que estava davant d’una persona feliç i que allò que hauria de fer jo era traslladar el consultori a Sedaví per anar tractant-los un a un, a poc a poc, fins assolir eixa finalitat tan preuada.

Realment, per a què et val ser feliç si la resta de gent no se n’adona? L’ocellet lliure acabat d’eixir de la gàbia, sap volar amb llibertat? Haguera pogut dir-li que s’obrira comptes a Facebook, a Instagram o a altres xarxes socials, però, amb eixa teràpia tan simple, com s’haguera desfet de tants euros amb tant poc de temps? La meua tasca ha estat rigorosa, impol·luta i imprescindible.


Salvador Sendra 

dimarts, 5 de febrer del 2019

NO MOS FAREU PROVINCIANS


Resultado de imagen de provincia de alicante
Fa un temps, potser algun any, vaig escriure un article que hauria d’estar enregistrat en cada retina. L’obra cimera de la literatura política i històrica es titulava “No mos fareu valencians” i en ell explicava els perquès de la impossibilitat de valencianitzar el sud i, com no, estava basat en estudis inèdits, majoritàriament, i en l’ús de la racionalitat –cosa estranya en l’assaig d’opinió. Ara, però, crec que és l’hora de traure el segon tom, partint d’eixa raresa de paraula escrita abans: racionalitat.

Pertànyer a un grup més enllà de la tribu, de la manera que entenem ara això de les nacions, els nacionalismes i coses semblants, no té sentit al segle XXI. Argumentar el lligam entre l’individu i l’indret on viu des d’una perspectiva històrica, no deixa de ser altra teoria fallida, determinista, ja que la nostra història real es remunta a la nostra vida; la resta és cultura. I és per eixa raó que cal aportar racionalitat a la gent que creu que saber història, per exemple, és el súmmum, ja que la història s’ha d’analitzar en perspectiva, tot i que aviat haurem de tornar a l’antropologia.

La primera aportació de la racionalitat és la de basar-nos en arguments de pes quan no podem fonamentar-nos en estudis propis. Montesquieu explicava que la monarquia es basava en l’honor, la tirania, en la por i la república, en la virtut. Qualsevol argument sobre la nació, o la nacionalitat, o els vincles emocionals amb el lloc on has nascut o has viscut, basat en l’estudi històric, per tant, aviat ensopegarà amb això de l’honor (per no dir relació de vassallatge). No cal ni entrar a exposar la quantitat de vassalls que canviaven de rei quan les condicions els eren més favorables... Barrejar vassallatge i nacionalitat és mesclar oli i aigua, almenys fins al segle XVIII, i depèn d’on s’aplique l’objecte de l’estudi.

I això de la nació (en totes les seues aplicacions) apareix en el període romàntic, de tradició idealista alemanya. Abans d’açò, no se’n pot parlar. Però, malauradament, el punt de partida ensopega a França, on el Romanticisme ha de fotre el camp cap a les foranes per salvar la pell –o el cap— i, amb la Révolution, s’inicia un repartiment racional de l’estat amb un nou element al qual li atorguem el nom de província, prenent la nomenclatura romana. Ara ja podem entendre que les nacions i les províncies naixen alhora: abans, ni existia una cosa ni l’altra, si exceptuem la divisió administrativa romana.

Sentir-se alacantí és tan vàlid i tan digne com sentir-se valencià, i tan vell. Fins i tot des de la perspectiva històrica, o castellonenc –i amb els seus femenins. Cal recordar que, ací, ni va arribar la Il·lustració ni el Romanticisme com a tal, encara que ara en vullguem aplicar els resultats; les monarquies, sí; la república, no; la tirania, sí. L’idealisme ens proposa vore l’espai des d’una perspectiva autonòmica (i molt qüestionable en alguns casos d’autonomies d’una sola província) mentre que el racionalisme ens el fa observar des de la provincial. I no n’hi ha més. Així és la realitat i així vos l’he contada: sense sentiments. Des del segle XXI i per al segle XXI.


Salvador Sendra