Pàgines

dimecres, 27 de març del 2024

Coses patrimonials

Adhesiu llengua catalana

L’editor d’este blog vol iniciar una reflexió sobre els aspectes patrimonials vinculats –per exposar-ho d’una manera suau—, com he pogut entendre, a la protecció del paisatge. I clar, com que el meu destí es troba lligat de mans i peus al del blog, em veig en l’obligació de participar-hi tot i que no és un tema que em lleve el son. No obstant això, ho intentaré!

Hi ha un parell de fites que em dugueren a una reflexió sobre allò que es pot considerar com a patrimonial. La primera va ser quan, després d’una partida de pilota –que ara ha de dur el gentilici de valenciana, com la paella, la falla, la llengua i la Comunidad—, vaig escoltar parlar un jugador amb molt bon braç: un que es deia Grau. La cosa és que em vaig quedar bocabadat perquè parlava en castellà. Em va causar impressió comprovar que un esport com eixe començava a perdre l’essència. La segona va ser entre Gandia i Xeresa, mentre buscava un entrador per arribar a la platja de l’Ahuir. Hi havia en un caminal un home arreglant l’horta; li vaig preguntar i em va contestar que per eixe camí no s’anava enlloc perquè s’acabava allí mateix. Millor explicat: «por ese camino no se llega a ningún lugar».

La pilota i l’agricultura, de la Marina i la Safor, amb un interval de vint anys, però igualment impactant. Respecte a allò que s’associa al paisatge, he de dir que això, de natural, en té poc: tot és antròpic. Per tant, lligat a les persones i a la cultura, perquè la interpretació que se li associe és la que li afegix el valor. Sobre la pilota, no cal dir res més. Ara, si el lector o la lectora és sensible, li aconselle que deixe ací la lectura.

El tema patrimonial no té cap sentit sense el lingüístic, perquè el deixa sense contingut, i això ha de quedar clar. «Oye, Amadeo, que me voy a ver las berenjenas a la foya del ullal». «¿Quién quiere azules?, ¿quién quiere azules? A dos y dos rayas para el saque». No foteu! Ara, ja podeu entendre que m’importe una mimfla el tema que se sol entendre com a patrimonial perquè, a la fi, el paisatge antròpic és el teatre on es representa l’obra: molt poca gent va a observar un teatre buit, tot i que hi pot passar uns minuts i pensar com estaria en la seua època d’ús. Per si no ho heu entés: si no hi ha llengua, que rebente tot! Perquè res no té sentit.

Salvador Sendra

1 comentari: