Tic, tic, tic, tic... Plaça Francesc Macià, Barcelona; 4 de maig de 2024; 13.27 h. Camine ràpid per a poder arribar a hora a dinar a un restaurant del qual us escriure altre dia. Si no ho faig, recordeu-m’ho! Avance per la vorera de la dreta cap a l’oest amb pas ferm i sense aturar-me quasi als semàfors. Veig que s’hi incorpora un xic per a meua esquerra i pare l’atenció. Mai no havia vist una cosa semblant: em deixa del tot captivat la seua indumentària. Trrrrrr, trrrr, trrrr, trr, trrrrrr, trrrrrrr.
Tic. Tic, tic... Jove, de no més de vint i tres anys, i ros, el xic caminava ert i amb passa llarga, sense moure quasi els braços ni balancejar el cos, semblava que s’haguera empassat un paraigua. Mirava al front fixament, com si la meta estiguera a tocar. Els cabells, moderadament llarguets i ben pentinats, encara li aportaven un rostre més prim i una alçada major. Però açò no té importància. Tr.
Tic, tic, tic, tic... Duia uns pantalons grisos obscurs, una mica més amples de baix que de la cintura, però sense arribar a ser de campana. La camisa era blanca, rematada per una corbata ampleta. Els pantalons, lleugerament curts, deixaven pas a unes sabates punxegudes de color marró clar. Els calcetins, no els recorde. Damunt, duia una jaqueta blau marí creuada; els botons, daurats. La combinació dels colors era d’allò més atrevida. Recorde la primera volta que la vaig observar, i això va ser en una entrevista de Ruiz Gallardón a la televisió. Vaig pensar si hauria tingut un accident al restaurant, però ara pense que va ser del tot premeditat. Trrrr, trrrr, trrrrr, trrrrrr, trr, trrrr.
Tic, tic, tic, tic... A la mà dreta, com a complement, duia una bolseta d’eixes que s’assemblen a les del bany, però que són de pell i tenen una anseta en un dels angles perquè te la passes per la monyica. Era del mateix color que les sabates. Els punys de la camisa amb bessons. Sabeu la teoria de les sabates de pell clara? Trrrr, trrrr, trrrr, trrrr, trrrrr, trrrrrr, trrrrrrr, trrrrrrr.
Tic, tic, tic... A les entrevistes de treball en què se cerquen els executius de les grans companyies angleses, i a causa de la gran quantitat de currículums de primera divisió acadèmica, els entrevistadors han optat per donar més importància a allò que realment la té: la vestimenta. Si vols treballar com a executiu a Londres, i eres mascle, recorda que no has de presentar-te mai a la selecció amb sabates de pell clara, ni amb una corretja amb sivella, ni amb un rellotge gran perquè, automàticament, estaries descartat: els mascles de les famílies més importants vestixen sabates negres amb cordons, corretges sense gaire sivella i rellotges quasi plans; la resta són nous rics. I ells saben que contractar un directiu de classe alta de tota la vida duu associat un valor afegit. Trrrr, trrr.
Tic, tic, tic, tic, tic... Quan vaig mirar eixe xic em va fer la impressió que era un antisistema que estava de volta de tot; i tan jove!
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada