La rapidesa de la tortuga

Hi ha una paradoxa clàssica, que ara no recorde qui va proposar, on s’intentava recrear una cursa entre l’home més ràpid i l’animal més lent: hi corrien Aquil·les i una tortuga. Com és ben sabut, el brau guerrer mai no va poder avançar la tortuga perquè sempre estava a una fracció de la distància que els separava, i els números fraccionaris tendixen cap a l’infinit, com els multiplicadors.

Si fem una mica de memòria, en la vida política hi ha hagut darrerament un seguit de fites que han estat en els debats dels tertulianos i les tertulianas, tot i que usades de manera poc rigorosa. El terrorisme n’ha estat una de les fonts inesgotables que va manipular Aznar, ja que ha sobreviscut fins i tot a l’onada de corrupció del PP. El procés independentista n’ha estat l’altra i ha abraçat gairebé deu anys. Per si fallava el terrorisme, calia preparar un següent problema, i l’Estatut d’Autonomia era una ocasió fantàstica! Ara, com que l’una ja no funciona, i l’altra tampoc, el següent pas ha estat unir-les perquè puguen resultar més actuals: els independentistes són terroristes.

El recorregut és minso, si més no de manera rigorosa; altra cosa és el soroll, que poc hi aporta. Però, eixe final és bo o és dolent? Des del meu punt de vista, això és dolent... Jo estic còmode quan escolte parlar sobre estos dos assumptes, ja que se m’ha adaptat l’oïda. No obstant això, el futur ens encara cap a altres discursos que serviran per a velar allò que es viu a diari i que ens hauria d’importar més: la gestió (de la qual ningú no en parla).

D’ací a poc de temps entrarà en el debat tot això de les migracions, i n’hem d’estar preparats. Eixos i eixes que van saltant de problema en problema tenen la gràcia de crear-ne i de fer-ne ressò. Una volta esgotada la suma del terrorisme i l’independentisme, arribarà la inseguretat lligada a la immigració, que passarà a afeblir la identitat, “eso que nos une” —cosa semblant a la independència—, per molt que els Aquil·les s’afanyen a desmuntar-ne el discurs. La tortuga, recordeu, sempre anirà una fracció de l’espai per davant del valerós heroi. A més, té la corfa dura!

 

Salvador Sendra

Tic, tic, tic, tic, tic... Un vertader antisistema Trrrrrrr, trrrr, trrr, trrrrrr, trrrr...

Tic, tic, tic, tic... Plaça Francesc Macià, Barcelona; 4 de maig de 2024; 13.27 h. Camine ràpid per a poder arribar a hora a dinar a un restaurant del qual us escriure altre dia. Si no ho faig, recordeu-m’ho! Avance per la vorera de la dreta cap a l’oest amb pas ferm i sense aturar-me quasi als semàfors. Veig que s’hi incorpora un xic per a meua esquerra i pare l’atenció. Mai no havia vist una cosa semblant: em deixa del tot captivat la seua indumentària. Trrrrrr, trrrr, trrrr, trr, trrrrrr, trrrrrrr.

Tic. Tic, tic... Jove, de no més de vint i tres anys, i ros, el xic caminava ert i amb passa llarga, sense moure quasi els braços ni balancejar el cos, semblava que s’haguera empassat un paraigua. Mirava al front fixament, com si la meta estiguera a tocar. Els cabells, moderadament llarguets i ben pentinats, encara li aportaven un rostre més prim i una alçada major. Però açò no té importància. Tr.

Tic, tic, tic, tic... Duia uns pantalons grisos obscurs, una mica més amples de baix que de la cintura, però sense arribar a ser de campana. La camisa era blanca, rematada per una corbata ampleta. Els pantalons, lleugerament curts, deixaven pas a unes sabates punxegudes de color marró clar. Els calcetins, no els recorde. Damunt, duia una jaqueta blau marí creuada; els botons, daurats. La combinació dels colors era d’allò més atrevida. Recorde la primera volta que la vaig observar, i això va ser en una entrevista de Ruiz Gallardón a la televisió. Vaig pensar si hauria tingut un accident al restaurant, però ara pense que va ser del tot premeditat. Trrrr, trrrr, trrrrr, trrrrrr, trr, trrrr.

Tic, tic, tic, tic... A la mà dreta, com a complement, duia una bolseta d’eixes que s’assemblen a les del bany, però que són de pell i tenen una anseta en un dels angles perquè te la passes per la monyica. Era del mateix color que les sabates. Els punys de la camisa amb bessons. Sabeu la teoria de les sabates de pell clara? Trrrr, trrrr, trrrr, trrrr, trrrrr, trrrrrr, trrrrrrr, trrrrrrr.

Tic, tic, tic... A les entrevistes de treball en què se cerquen els executius de les grans companyies angleses, i a causa de la gran quantitat de currículums de primera divisió acadèmica, els entrevistadors han optat per donar més importància a allò que realment la té: la vestimenta. Si vols treballar com a executiu a Londres, i eres mascle, recorda que no has de presentar-te mai a la selecció amb sabates de pell clara, ni amb una corretja amb sivella, ni amb un rellotge gran perquè, automàticament, estaries descartat: els mascles de les famílies més importants vestixen sabates negres amb cordons, corretges sense gaire sivella i rellotges quasi plans; la resta són nous rics. I ells saben que contractar un directiu de classe alta de tota la vida duu associat un valor afegit. Trrrr, trrr.

Tic, tic, tic, tic, tic... Quan vaig mirar eixe xic em va fer la impressió que era un antisistema que estava de volta de tot; i tan jove!

 

Salvador Sendra

Un incendi a Paiporta; una revelació!

 

Dijous hi va haver un incendi a Paiporta, justament al costat del poble i que, en un moment, i de manera estranya hi va arribar a entrar. A l’altra banda de les vies del metro, entre el poble i el cementeri, es van cremar uns camps i les flames estaven altíssimes; feia feredat vore tanta rojor al costat del nucli urbà. La cosa no va arribar a més, tot i que es va encendre, també, una part del barranc que separa Paiporta de Picanya, però sense més conseqüències.

Sobre el pont de la carretera hi havia molta gent admirant l’espectacle, amb el foc a trenta metres per davant i a cinc per davall. No passava res: cotxes circulant, el metro passant, la gent mirant i fent fotos... Em va cridar molt l’atenció la manera en què s’ha perdut la sensació de perill, segurament a causa d’interpretar-la darrere de les pantalles, com si res ens poguera afectar; com si fos un espectacle televisat.

Curiosament, la gent que estava sobre el pont admirant la foguera, que tenia el foc davant i davall, també el tenia darrere: una palmera solitària d’un parquet del poble es cremava com si fora una falla; i això passava a esta banda de les vies del metro i de la carretera: a una quarantena de metres del foc original. No m’ho podia explicar, això de la palmera. L’endemà, divendres, vaig recordar els dos successos més importants que han passat mai al poble: tres xics del veïnat que parlaven amb els àngels a la dècada dels 80 i l’aparició d’una imatge de Jesús a la paret d’un edifici.

Això de la conversa amb els àngels ja està molt documentat i, a més, passava a la vora del barranc, però més prop del centre del poble. De la resta de successos, puc dir que un dia, mentre estava caminant pel costat de l’estació, vaig vore en un escaparate una imatge d’un cap de guix que representava Jesús. En preguntar sobre el tema, em van dir que estava la figureta en eixe lloc perquè és on es va poder observar a la paret la silueta de Jesús, i això ho recordava. Justament al costat, hi havia la palmera cremada que ningú no sap com s’hi va prendre foc. La Bíblia ja ens parlava d’un l’episodi semblant: el de la figuera.

 

Salvador Sendra