L’últim home

 

Si algú em pregunta si ja he escrit sobre Francis Fukuyama, li hauré de dir que no ho recorde, però que segurament ho hauré fet, bé directament, bé indirecta. Perquè jo no puc saber què he fet en els anteriors set-cents articles! De tota manera, he de dir que mai no està de més recordar que el llibre d’este politòleg estava a la tauleta de nit d’Aznar: La fi de la història i l’últim home. Ho estaria en castellà, perquè encara no sabia suficient anglés; cosa que ara sí que en sap.

Així per damunt, diré que em va agradar llegir-lo, perquè tractava el tema de la fi, cosa que sempre m’ha atret molt. En faré cinc cèntims. La hipòtesi partia que amb el final de la Guerra Freda, les democràcies lliberals serien allò imparable que arrossegaria el món en un sentit en què el comerç substituiria les armes, i que eixe comerç es trobaria lligat a la interacció entre els estats. La història s’acabaria perquè ja no es podria evolucionar més.

L’últim home era eixe individu criat en les democràcies lliberals, pragmàtic i de pensament racional, que substituiria aquell dogmàtic o servil: un home optimista i digne. Fukuyama encara viu i treballa... Per tant, té temps per a desdir-se’n o per a defensar allò en què creia i creu encara, vull suposar. Fa poc va escriure El liberalisme i els seus desencantats, però jo no l’he llegit encara i tampoc sé si el llegiré perquè per a això està Óscar: per a llegir-lo i contar-nos-el mentre dinem!

Crec que no el llegiré perquè supose que ja no deu tocar la tesi de la fi del món que és la que realment m’interessa i que, per cert, és la mateixa que rondava pel cap de Marx –una tesi molt bíblica! Ara, i després de vore com els pols es toquen –Alaska i Sibèria— i que aquella democràcia liberal europea que ell entenia diferent de l’americana es veu cercada per neoliberals populistes i tirans, no podem fer més que dubtar de la teoria finisecular i tornar a la de l’etern retorn, d’unes quantes dècades abans. I respecte de l’últim home i de la tornada a les llibreries de Fukuyama, caldria pensar si l’interpretem també com a Zaratustra, que predicava en el desert, però que va superar la crisi i va emprendre de nou la croada que alliberaria la societat amb una renovada força.

Una cosa que se li ha de reconéixer, a Fukuyama, és l’optimisme en què veia reflectit eixe últim home, així com la seua racionalitat i dignitat, i és per estes raons que ens podríem plantejar si eixe últim home de qui escrivia en realitat és ell. Si no és així, des del meu humil punt de vista, hauria de canviar l’exemple de Zaratustra pel d’Empèdocles, que també deuria vore’s com l’últim home –però este crec que ho va fer d’una manera més matemàtica: 1-1=0— i que ho va ser perquè es va llançar a l’Etna en vore què li deparava el futur.

 

Salvador Sendra (06/03/2025)