Uns apunts per a entendre les coses žižekianes

 

Fa uns anys que no llig Žižek i ara ho he tornat a fer perquè hi havia unes coses que havia d’aclarir. La meua relació amb este escriptor va ser com la qualsevol altre, crec jo: en primer lloc, agarres alguns llibres per cridaners i veus que sí, que són molt lleugers; després, com que penses que hi deu haver alguna cosa més, entres en les obres més denses i t’impressiona la manera amb què t’explica les coses; però entens la meitat del missatge.

Amb el pas dels mesos, saps que hi ha coses que et cal entendre per acabar de llegir-lo com Déu mana, i t’adones que Lacan és la peça fonamental. Però Lacan és molt dur, entre altres coses, perquè allò que té publicat són classes i conferències: el ritme, les expressions, l’idioma... Ara, per evitar la lectura directa o les classes magistrals de Lacan, he dedicat un temps per centrar-me un parell d’elements que cal saber per interpretar Žižek, que al cap i a la fi és qui m’importa.

Le grand Autre, per exemple, beu tant de les teories estructuralistes com del superego quan a la simbologia, però les defuig des del moment que l’infant aprén a parlar –hi afegig el llenguatge. Per a Lacan esta deuria ser la vertadera interpretació de le contrat social a què es referia Rousseau i que va més enllà del simple naixement. Una volta dins de la simbologia, és quasi impossible eixir-ne –i he posat un «quasi» per si de cas! L’altra cosa, i la que més maror m’ha aportat des que vaig llegir La vigència d’El manifest comunista, ha estat el significat de l’Acte.

L’Acte de Žižek és l’adaptació del de Lacan i, per tant, s’ha de tindre en compte que s’hi referix com a trencament de la realitat, de manera semblant, al meu parer, a allò que deia Kuhn a L’estructura de les revolucions científiques, on també s’hi pot apreciar l’Acte com a moment de canvi respecte del model anterior, o siga, amb le grand Autre. I sembla ser que l’acte en qüestió ha estat el detonant d’un parell de revolucions, per a Žižek: la russa i la xinesa. I ho escric perquè hi ha qui té molt clar cap a on anem quan s’esgota el model de democràcia liberal que hi ha hagut fins ara.

Respecte d’esta última apreciació, he de dir que no tinc clar el camí, ni m’importa en realitat, però sí que em sorprén que les grans potències el donen per exhaurit i que intenten fer-lo caure per a enxampar el rival a contrapeu. També és curiós que es llancen a allò desconegut per mantenir un xicotet avantatge en la cursa cap a la incògnita. Però supose que no tardarem massa a saber-ho.

 

Salvador Sendra (24/05/2025)