Problemes del CIS.

 

No m’ha estranyat gens que el gran problema de les persones que es poden considerar españoles siga la immigració. Segurament, en els llocs d’on ix tanta gent, el problema siga l’emigració, com també ho és en allò que es diu España vacía(da). Ara bé, allò que no acabe d’entendre és que justament, en els llocs buits d’España, el problema també siga que arribe gent. L’única opció que em resta per a consolar-me és que a Murcia, abans era el terrorisme el gran problema, a Asturias ho era l’aigua i a Canarias ho va arribar a ser l’independentisme català. El poble és llest i sobirà, no es deixa influir per res ni per ningú, i ell sap sobre els problemes reals!

Llig a la premsa que apareix en molts indrets la paraula vivienda. Entenc que es vol modificar l’enfocament dels problemes dels españoles per a encarar-lo cap a l’habitatge perquè hem de continuar sent «un pueblo acogedor e inclusivo» i la xenofòbia no ens para bé. La gent, els jóvens, no poden abandonar la llar familiar perquè costa trobar casa, i el problema es bifurca entre l’habitatge d’ús turístic i el preu alt respecte dels salaris. Jo treballe a 52 km de casa. Vaig i torne, bé amb cotxe, bé amb tren –amb una mitjana de mitja hora de retard— i bicicleta, depén del dia. Però, si l’exemple és el meu, hi ha un altre problema que no tardarà a aparéixer: la conciliació!

Ara no es pot formar una família perquè hi ha problemes entre la joventut per a emancipar-se. Els que ho fan, han de viure lluny de la faena perquè els sous no arriben a tant. Després, no podran criar perquè no es pot conciliar... Recordeu quantes persones fadrines –singles es diuen ara— de quan éreu xicotets vivien soles en una casa comprada per elles mateixes? Jo en conec ben poques, no sé si cap, i ja soc majoret. Eixes inversions es feien en companyia d’allò que s’entenia com a espòs o esposa; però ara no n’hi ha res semblant perquè l’individualisme no ens permet relacionar-nos ni casar-nos, ni conviure ni compartir. A més, les altres taxes de divorciats i de separats consumixen més cases de les que caldria si continuaren junts.

Amb tot, la solució ha de passar per proporcionar l’habitatge a tot aquell español –conditio sine qua non— que decidix que ha d’experimentar la vida des de la independència i que ha d’evitar les relacions de parella perquè formen part del passat i perquè angoixen l’individu. Si pot ser, també s’hauria de tindre en consideració que la restricció dels apartaments turístics no deu afectar este tipus de persones perquè necessiten viatjar a un preu raonable per expandir la visió que es té sobre el món i publicar-ho en les xarxes, i per relaxar-se després de tanta tensió muscular de gimnàs.

 

Salvador Sendra