Estètica postescolàstica

Com en cada una de les filosofies, sempre hi cal una estètica. Tot aquell filòsof que vullga arribar a representar un moviment està obligat a escriure sobre estètica i jo no puc obviar un aspecte tan important per al segle XXI. L’estètica postescolàstica, per tant, ha de poder aglutinar els dos aspectes principals del moviment: el conservadorisme i el liberalisme.

 

Un lector llest ja pot endevinar a què em referisc, si hi adjunte la característica de la portabilitat i l’exhibicionisme; eixes coses tan pròpies de la llibertat individual i de la necessitat de fer públic tot allò que es du a l’interior per mostrar, com bonament es pot, els sentiments més purs i indesxifrables: les papallones de l’amor, les calaveres de la mort, les ales de la llibertat, els cors partits de la pèrdua i moltes altres coses tan complexes o més que les ja anomenades com pot ser una àncora.

 

L’estètica postescolàstica extreu les petjades de l’ànima per plasmar-les a la pell. En un simple gest per mirar si t’ha picat un mosquit, cada persona pot recordar aquell gatet que tenia quan era jovenet i que va atropellar un cotxe perquè hi ha la seua imatge tatuada a l’altura del mugró esquerre, i això és impagable. El conservadorisme més accentuat es dona en la portabilitat i la llibertat en l’escenificació de cada cosa que t’ha passat: la llibertat de poder-ho fer! Cada u està constituït pels múltiples esdeveniments que han format una personalitat única i irrepetible, però no només ha de ser personal i íntima: el món ho ha de saber!

 

Amagat darrere del simbolisme de la papallona, del cor, de la calavera o de les ales, hi ha una persona feta a si mateixa, lluitadora, forjada en mil batalles, que té la llibertat de mostrar allò que la ha recreada i de conservar cada petjada en una mena de llibre obert al públic. Que qui és Eric? Que qui és Yesenia? Eixe és el gran secret d’aquella persona que conserva lliurement, així com les dates escrites sobre el colze amb guió i algun número romà.

 

Salvador Sendra, XXVI-V-MMXXIV

Postescolàstica

De la modernitat es passa a la postmodernitat; de l’estructuralisme, al postestructuralisme; del romanticisme, al postromanticisme; i així, successivament quan no hi ha un moviment que es despegue d’aquell que li aporta el nom. Ara, el pas està clar: de l’escolàstica a la postescolàstica, tot i que mig mil·lenni després del primer nom.

 

Realment, l’escolàstica va ser una filosofia de circumstàncies que s’entén a partir de Tomàs d’Aquino, després sant. De circumstàncies perquè s’havia de reaccionar des d’una societat profundament religiosa a les noves influències aristotèliques que penetraven per la via africana i asiàtica. Realment, per explicar-la no cal llegir la Summa Teològica: només cal entendre que la força racionalitzadora era tan potent que els filòsofs europeus van decidir fer-ne dues branques de la mateixa soca: una per al dogma i l’altra per a la raó.

 

Des del present, si mirem cap arrere i sabem alguna cosa sobre la història, vorem que la pugna política i econòmica ha estat sempre entre el conservadorisme i el liberalisme. Molt després, fa quatre dies, hi va aparéixer el comunisme i el socialisme... El socialisme europeu, una volta separat del soviètic, va absorbir una gran part del liberalisme en acceptar tot això de l’individu. Si voleu saber-ne més, només heu de comparar Lukács i Sartre, un de cada costat del mur, o parar l’atenció en la deriva del progressisme –paraula que abraça la darrera transformació de l’esquerra.

 

Però ara hi ha qui parla de conservadors que se senten liberals, i això no ho puc entendre si no faig servir alguna tesi d’eixes que romanen per la memòria. I eccoli qua! Les tesis escolàstiques són del tot adequades per a aplicar-les a l’explicació de la fusió de dues coses tan antagòniques com el conservadorisme i el liberalisme, però adaptades a l’actualitat amb el ben escollit post-. Ara bé, una d’elles hauria d’estar en l’àmbit de la fe, mentre que l’altra, pot romandre entre la raó. Però, quina és quina? Seguirem investigant!

 

Salvador Sendra, filòsof i pensador postescolàstic

La rapidesa de la tortuga

Hi ha una paradoxa clàssica, que ara no recorde qui va proposar, on s’intentava recrear una cursa entre l’home més ràpid i l’animal més lent: hi corrien Aquil·les i una tortuga. Com és ben sabut, el brau guerrer mai no va poder avançar la tortuga perquè sempre estava a una fracció de la distància que els separava, i els números fraccionaris tendixen cap a l’infinit, com els multiplicadors.

Si fem una mica de memòria, en la vida política hi ha hagut darrerament un seguit de fites que han estat en els debats dels tertulianos i les tertulianas, tot i que usades de manera poc rigorosa. El terrorisme n’ha estat una de les fonts inesgotables que va manipular Aznar, ja que ha sobreviscut fins i tot a l’onada de corrupció del PP. El procés independentista n’ha estat l’altra i ha abraçat gairebé deu anys. Per si fallava el terrorisme, calia preparar un següent problema, i l’Estatut d’Autonomia era una ocasió fantàstica! Ara, com que l’una ja no funciona, i l’altra tampoc, el següent pas ha estat unir-les perquè puguen resultar més actuals: els independentistes són terroristes.

El recorregut és minso, si més no de manera rigorosa; altra cosa és el soroll, que poc hi aporta. Però, eixe final és bo o és dolent? Des del meu punt de vista, això és dolent... Jo estic còmode quan escolte parlar sobre estos dos assumptes, ja que se m’ha adaptat l’oïda. No obstant això, el futur ens encara cap a altres discursos que serviran per a velar allò que es viu a diari i que ens hauria d’importar més: la gestió (de la qual ningú no en parla).

D’ací a poc de temps entrarà en el debat tot això de les migracions, i n’hem d’estar preparats. Eixos i eixes que van saltant de problema en problema tenen la gràcia de crear-ne i de fer-ne ressò. Una volta esgotada la suma del terrorisme i l’independentisme, arribarà la inseguretat lligada a la immigració, que passarà a afeblir la identitat, “eso que nos une” —cosa semblant a la independència—, per molt que els Aquil·les s’afanyen a desmuntar-ne el discurs. La tortuga, recordeu, sempre anirà una fracció de l’espai per davant del valerós heroi. A més, té la corfa dura!

 

Salvador Sendra