El crític com a artista.

Oscar Wilde té un assaig brillant en què tracta la figura –i la necessitat— de la crítica. L’escriptor és conscient de la tasca d’interpretació que desenvolupa aquell –i aquella— que critica per discernir-ne la vertadera intenció de qui crea i per aproximar la peça a l’espectador o lector. Ací apunte amb més intensitat el lector, ja que Wilde s’hi referia en major mesura.

He estat a Roma uns dies. Ja feia temps que no hi anava. En esta visita m’he adonat que és el lloc ideal per a no envellir ni créixer, ni maurar. Tot està igual i tot hi romandrà per molt més temps. Els ulls dels visitants reincidents cerquen allò conegut i sempre hi troben les coses que busquen: que res no canvia. Les visites, les de costum: no pot faltar el papa Innocenci X ni Moisés. Ni he conegut l’un ni l’altre; i als dos haguera estat impossible perquè es lleven prop de dos mil anys.

Però, realment conec l’un i conec l’altre... Sense haver-los tractat mai, els conec. Innocenci X, el reproduïx Bernini, però també el pinta Velázquez. Este segon el retrata i n’extreu els detalls de la seua ànima. Però nosaltres no en sabem prou per interpretar-lo i necessitem d’un xaman que ens aporte allò important del lligam entre l’ésser humà i les coses divines: Lucian Freud! En els seus estudis sobre el quadre de Velázquez, que podem vore a la Galleria Doria, hi ha la realitat de la persona, més enllà del personatge.

Que si conec també Moisés? Sí, el conec! El conec perquè Michelangelo el va esculpir quan treballava el mausoleu de Juli II i ens va aportar detalls del moment estel·lar de la seua vida: les Taules de l’Aliança. Com que ja he tractat en altres ocasions el tema de les taules i de la figura del patriarca, no entraré en els detalls, però sí que ho faré amb aquell que l’interpreta com ningú: Sigmund Freud. Allò interessant de Moisés i, per extensió, de Michelangelo, ho explica com cal a Moisés i la religió monoteista.

Un Freud i l’altre eren parents: net i avi. El primer, a banda de l’artista pintor, també és el crític que explica les obres pintant-les. Del segon, es pot dir que barreja els dos vessants, també. Tant l’un com l’altre ens detallen allò que no podem apreciar en una tasca semblant a la de Winckelmann o Lessing, però tocats per la mà de Déu, com els xamans. I, per què escric este article sobre Roma? Doncs, perquè he lligat la Galleria Doria amb Dorian Gray i, per tant, amb Wilde i amb la sensació de no envellir mai quan es viatja a Roma. Tot molt senzill, perquè dos de les meues obres preferides sempre estan quan les necessite i res no ha canviat el temps.

Salvador Sendra

Heterosexuals i analògics.

 

En acabar de dinar a Gata, al restaurant Arrels, demane per un lloc on prendre altre café, un whisky i poder fumar un Hupmann Magnum 54 que havia comprat feia uns dies a Barcelona. M’assenyalen que carrer avall hi ha una cafeteria que té taules al carrer i hi ha ombra. Baixe uns quants metres, mirant al Mongó i, efectivament, hi trobe l’indret.

A la taula del meu costat hi ha un grup d’hòmens heterosexuals; uns més masculins que altres. Incidisc en este punt perquè mentre uns parlen sobre algunes coses del treball, n’hi ha un que només  ho fa de fel·lacions i dels diners que paga per cada una. També explica el temps que dedica a cada sessió... M’agradaria saber si també li ho explica a la seua muller en arribar a casa, afegint-hi els detalls i els horaris. De tots, és l’únic que parla castellà.

A banda de l’anècdota fel·lativa, hi ha la cosa interessant: una taula on gent del tot diversa s’ajunta per prendre una copa, o dos, i parlar de tot. Pare atenció i les altres persones comencen a parlar del PSAN mentre el fel·latiu brofega per l’altra banda. Al poc de temps, abandona el grup; puja al cotxe i se’n va, segurament a alguna «reunió de treball». Una part del grup continua parlant. Esta volta ho fa sobre un tema d’actualitat: el nom del poliesportiu i la polèmica de la seua denominació.

Entre ells hi ha una persona coneguda. Sembla que saben de què parlen. Passa l’alcalde i s’atura a saludar-los. De dret, els explica alguna cosa que li demanen i, quan fa una estona que hi està, s’acomiada. La resta seguix parlant sobre altres temes que ja no són les fel·lacions perquè el fel·latiu se n’ha anat mitja hora abans, després d’usar la metàfora del gelat per a explicar el mètode més adequat. El tema ara és l’escassa implicació de la joventut en la vida pública i la seua ignorància sobre el seu funcionament. Ningú no ha critiquejat l’alcalde ni ha puntualitzar res d’allò que ha dit. Parlen sobre les eleccions europees.

Finalment, cal afegir la cosa més important de tota la situació: en una taula d’un poble per on hi han passat quasi una dotzena d’hòmens heterosexuals d’entre quaranta i setanta anys s’ha parlat de tot, d’ací i d’allà, les persones s’han pres tot el temps del món per a argumentar i explicar, ningú no ha tallat ni destorbat la intervenció de l’altre i ningú no ha mirat el telèfon en dos hores! En dos hores, cavallers!

 

Salvador Sendra

Els fantasmes de la Unió Europea.

 

Diumenge hi ha eleccions al Parlament Europeu. Aquestes eleccions arriben en un moment crític on la UE, i Occident en general, travessa per una cruïlla que pot portar al final del domini Occidental (EUA i els seus estats vassalls i tributaris). És curiós perquè ningú en parla d’allò que és més fonamental. Cap partit posa damunt de la taula els problemes transcendentals als que ens enfrontem. Un gran i trist silenci que contrasta amb la gravetat del moment que vivim. El darrer cicle Europeu hem presenciat coses que no ens imaginaríem, hem viscut situacions que ens hauríem posat els pèls de punta, hem tingut els dirigents més necis i perillosos des de la fundació de la CEE pel Tractat de Roma. I de què parlen en aquestes eleccions? Del sexe dels àngels.

Vivim en uns temps on les notícies volen i caduquen en pocs segons, on hi ha una desconnexió entre dos fets consecutius, entre les causes i els seus efectes, on hi ha una manca de perspectiva històrica perquè vivim en la creació de relats que se’n van com el fum, on la propaganda impera com un model per a establir una realitat virtual. Per això cal deixar algunes coses sobre el fonament de la UE:

a)      La UE és crea sota l’impuls nord-americà després de la Segona Guerra Mundial, tal i com explica Yanis Varoufakis a El Minotaure Global. La creació d’una Unió Europea forma part dels projectes que tenia EUA per a la reconstrucció i sotmetiment d’Europa al seu imperi, juntament a el Pla Marshall, la creació de l’OTAN, etc. El mite de què la creació Europea és un projecte purament europeu, fet per mantenir la pau, etc., és només un mite i, per tant, amb molts elements falsos. I sí, com deia Zbigniew Brzezinski a El gran tauler global, els estats europeus encara són tributaris i vassalls dels EUA.

b)   La UE és un projecte eminentment neoliberal des dels seu origen. Tal com explica Quinn Slobodian en el seu llibre Globalists: The End of Empire and the Birth of Neoliberalisme, el projecte neoliberal és un projecte que pretén mitjançant una nova regulació i institucions internacionals per a la protecció dels drets dels capitals internacionals. Des d’un primer moment el Tractat de Roma posa les bases perquè eixe projecte siga possible. Així, Ernst-Joachim Mestmäcker un jurista alemany, que a més a més va ser part de la Societat Mont-Pelerin (una societat que a finals dels anys 30 es va fundar per estendre el “liberalisme”), va dir del Tractat de Roma que “encarna una constitució econòmica”. L’objectiu principal és que les decisions dels Estats no puguen qüestionar les polítiques econòmiques. Amb això s’ha aprofundit amb l’Euro, amb el Banc Central Europeu o amb els anomenats tractats de lliure comerç. No és res d’estranyar que Wolfgang Schäuble (tanta glòria tinga com pau ha deixat), durant les guerres Troikes, li diguera a Yanis Varoufakis que la democràcia no podia canviar les regles econòmiques, com conta el mateix Varoufakis en el seu llibre Comportar-se com a adults.

c)      L’Euro és una moneda què està feta perquè el nord d’Europa impose les seues concidions. Quan es va crear, ja ho deia Julio Anguita, no es donaven les condicions i era una moneda que naixia viciada. Viciada perquè: responia als interessos dels països del nord, especialment alemanya -es parlava del IV Reich-; perquè mitjançant el BCE, les polítiques monetàries anaven a mancar de qualsevol control democràtic; perquè les funcions del banc central de control de dèficit dels Estats, de la inflació, etc., respon a una lògica neoliberal; no servia per una convergència en allò social, sinó que promouria la competència fiscal entre països... Aquests vicis s’han vist confirmats i superats. La crisis del 2008 i la del 2010 van posar de manifest que la realitat superava tot això. D’ençà han eixit uns quants llibres que posen de manifest el fracàs de l’Euro. Així Max Otte, a “Frenad el Euro!” diu: “... el euro no serveix als ciutadans i ciutadanes, sinó a la oligarquia financera.” Joseph Stiglitz, un dels grans desencantats de la globalització, té un llibre que es diu L’Euro, on demoleix totes els arguments que s’han donat a favor de l’Euro, i demostra que en la crisi 2008-2010 ha sigut més un llast per als ciutadans que una ferrament per a la millora del benestar de la gent.

Amb aquests antecedents, podem analitzar la Europa que volen, o no, i la manca de debat sobre les qüestions crucials que s’han d’afrontar en els propers anys i que han quedat marginades en els programes i debats d’aquestes eleccions. Entenc que si hom posa els temes damunt de la taula i en parla, serà vilipendiant pels mitjans de desinformació massiva. Però no obstant, s’hauria de fer. S’hauria de fer, perquè el no posar-los damunt la taula suposa que sembla que no hi ha alternativa, que tot va bé i que no es pot fer res diferent del que hi ha i que la ràbia que la gent té pel seu malestar només pot canalitzada per l’extrema dreta i la seua dissidència controlada contra el globalisme, l’Agenda 2030, les vacunes, Soros i Bill Gates.

a)      En primer lloc, caldria obrir el meló de la submissió al EUA i a l’OTAN. Amb la guerra a Ucraïna ha quedat palès que la UE continua sotmesa als EUA i l’OTAN, braç armat dels EUA a Europa. Ja en els ’90 del segle passat Julio Anguita entre els dèficits de Maastricht recalcava açò. Fa uns anys, amb Trump, l’OTAN semblava morta, però Biden s’ha encarregat de ressuscitar-la provocant una guerra a Europa. Aquesta guerra està causant greus problemes econòmics als països de la UE, especialment a Alemanya. El món unipolar, nascut arran de la caiguda de la URSS, s’està tornant multipolar. I els països del, ara anomenat, Sud Global van acostant-se als BRIC’s. Creixen també alternatives de cooperació entre països com l’Organització de Cooperació de Shangai (OCS) que comences a proposar bancs de finançament alternatius al BM i al FMI, per tal que els països del Sud Global puguen fugir de l’imperialisme occidental, explotant i donat eixida a les seues matèries primeres. Ara tenen una alternativa amb qui fer negocis, Xina. Es troba a faltar un debat sobre quin lloc a d’ocupar la UE en el món multipolar. Hem serem una crossa dels decadents EUA o hem de buscar tenir una veu pròpia i buscar les aliances que afavorisquen a la ciutadania europea? Hem de continuar sent vassalls i tributaris o hem de ser sobirans?

b)      L’Euro i el BCE han demostrat ser una arma de destrucció massiva. El que se li va fer al poble grec va ser d’una crueltat insuportable. No més hauria sigut pitjor que els bombardejaren com està fent Israel amb els palestins de Gaza. És una cosa que no hauríem d’oblidar mai. Caldria plantejar-se que fer amb una arma tan letal que està en mans d’oligarques mafiosos, cobdiciosos i psicòpates cruels. Cal començar per introduir canvis de control democràtic del BCE, començar a fer polítiques de convergència social -les que s’haurien d’haver fet abans d’implementar una moneda única-. Seguir com si res no haguera passat en la dècada anterior és seguir en una carrera a tot gas cap al ribàs del barranc més fons de la misèria.

c)      Democratització de les institucions europees i acabar amb la manca de transparència dels anomenats tractats de lliure comerç, on els acords són secrets, les negociacions opaques i els procediments a porta tancada. Ni tan sols diputats europeus poden exercits el control sobre el seu contingut, ja que tenen un accés a la informació limitat. Tractats de lliure comerç que condemnen per exemple al País Valencia als llauradors, tant la taronja com ara l’arròs, o la industria. Cal acabar també amb la vergonya de veure els contractes signats per la Comissió Europea per a la compra de vacunes -que ens han venut d’un gran èxit per suposava més Europa- amb pàgines plenes tacades de negre perquè no pugem saber el contingut real de dits contractes. Cal acabar amb els lobbys que omplin de corcó totes les institucions europees, que fan la legislació a la seua mesura per a l’espoli dels ciutadans.

d)      Tampoc s’ha parlat del què està passant amb els Fons Next Generation, en què s’estan malbaratant eixos diners, ni com serveixen per reforçar a les grans empreses, sobretot. No hi ha un debat sobre la transició energètica, les propostes absurdes per portar-la a terme, ni sobre la transició digital, ni els destrellats de cotxes elèctrics i xips quan a Europa no tenim ni energia, ni matèries primeres, ni terres rares ni res de res del que cal. I ens enroquem en fomentar una guerra absurda contra Rússia, que si moltes coses de les que ens calen, en compte de buscar una aliança. I enredem amb el seguidisme a EUA amb la seua guerra freda-però-escalfant-se amb la Xina, quan Xina hauríem de contemplar-lo com un soci. I aspirem a ser una vegada més metròpoli d’Àfrica, seguint als ianquis, perquè Xina ha trencat la baralla amb tractes més justos i menys greus pels africans i els russos estan fent fora a hòstia neta als francesos allà on se’ls demana ajuda. Per això, cal obrir el debat de com volem estar-en-el-món que adés he comentat.

e)      També m’hauria agradat un debat sobre el sector agroalimentari, no sols l’agricultura, també la producció i elaboració de productes alimentaris. Fixeu-vos bé, el meu germà té un petit negoci agroalimentari, sabeu quina normativa se li aplica? Doncs el mateix reglament europeu que se li aplica a El Pozo o la gran industria càrnica alemanya. En les manifestacions dels llauradors, una de les queixes més fortes era la burocratització de la seua feina. I tenen raó. És una cosa insuportable. Tota la estructura està feta per i per a la gran indústria. Tota la legislació està feta per promoure barreres d’entrada. Tot està pensat perquè la producció es faça a altres parts del món on la mà d’obra és més barata i obtinguen grans beneficis. Tot està pensat per acabar amb els xicotets productors. D’ença que entrarem a la llavors Comunitat Econòmica Europea al 2006, he vist tancar els escorxadors que hi havia a la Marina Alta i com ho omplien eixe nínxol els grans escorxadors industrials; començar a aparèixer les cadenes de supermercats com Mercadona i acabar-se els carnissers i les tendes d’alimentació i veure com agonitzen els mercats; etc. He vist com es feia tot això a cop de Doctrina del shock: clembuterol a la carn, pesta porcina, vaques boges; ecoli; etc. Totes aquestes pestes i plagues eren causades per la gran industria i els seus processos de producció per augmentar beneficis. A cada plaga hi havia una legislació elaborada pels grans productors, que establia més requeriments, més barreres d’entrada, més burocràcia. A cada cop normatiu hi havia menys xicotets productors, menys botigues, menys parades als mercats. I cada cop apareixien més grans superfícies, més gran industria agroalimentària. I així ha anat desapareixent els productes tradicionals, les elaboradors tradicionals, que no han causat mai cap plaga ni cap crisi sanitària,  per menjars processats amb “totes les garanties sanitàries”.

Podria seguir fent el post més llarg, però crec que aquests temes són un exemple prou palmari del que no es parla i de la inutilitat de la política actual per resoldre els problemes als que ens hem d’afrontar.

Personalment crec que la UE s’ha convertit en un monstre calamitós per a la ciutadania europea. Que no millora la vida de la gent, ans al contrari la destrueix. Caldria enderrocar tota la UE començant pels fonaments que he anomenat al principi. Una vegada enderrocada, caldria tornar-la a fer de bell nou, amb altres fonaments. I això hauria d’estar al centre del debat. Si no és possible ni tan sols debatre sobre els fonaments, el millor és abandonar la UE i l’Euro, recuperar la sobirania i com a país sobirà, posar-se al costat correcte de la Història. Deixant de ser titella dels EUA i lluny de l’OTAN.

Òskar "Rabosa".