Le voyage dans la lune

 

Hi ha moments de la vida que hom voldria retindre per a sempre: em referisc a eixos en què realment estem realitzant alguna cosa extraordinària i en els quals tot es fila per una relació harmònica i, alhora, sorprenent. Recorde un cap d’any que vaig passar a Marsella entre bouillabaisses i música; entre excentricitats, sorpreses i champagne.

Era cap d’any i tenia una entrada per a l’òpera de Jacques Offenbach Le voyage dans la lune. Dormia just enfront de l’edifici de l’òpera i quasi no hi vaig haver de caminar. No recorde el sopar; marisc, supose... L’òpera tractava sobre un viatge a la lluna i la manera en què els humans i els selenites hi van establir la relació. Era una peça còmica que he tornat a recordar estos dies a causa de l’expedició eixa que volia descobrir-nos la cara oculta de la Lluna i que ha passat del tot desapercebuda ací a la Terra.

Si hi havia un moment en què el satèl·lit acaparava tota l’atenció, eixe ja ha passat. Esta volta –i mira que s’han esforçat per a fer-nos-en partícips— no ha tingut la mínima rellevància: tots sabem que, al final, acabarà tan degradada com ho pot estar la Terra, i tots sabem que, allò que es ven com un èxit per a la humanitat, acabarà com un vedat privat de quatre rics.

L’òpera bufa, basada en el llibre de Jules Verne, podrà acabar interpretant-se com una cosa d’allò més seriosa, mentre que el vessant còmic serà la realitat del moment en què un selenita podrà tindre la cara de Musk o de Bezos. A tot això, les coses que passen a la Terra seran més equiparables a un altre viatge, al Voyage au bout de la nuit, de Celine.

Però, retornant a la nit de l’òpera, allò que sí que va ser del tot real i que va provocar que passara unes hores inoblidables cagat de fred al balcó de l’hotel, va ocórrer quan un home nu s’enfilà a una de les teulades de l’edifici de l’òpera i que va comportar l’actuació –perquè així va ser— de la gendarmerie per a fer-lo baixar. L’expedició d’un home nu a la teulada de l’òpera, Offenbach interpretant-nos Verne, champagne i frescor humida. Eixa sí que va ser una gran nit i una cosa per a recordar! La resta, això de la Lluna i l’expedició de la NASA, si ho compare amb la pròpia experiència, no deixa de ser una xicoteta anècdota que no m’emociona ni m’atrau, ni recordaré.

Selenita Sendra

L’ànima es trasllada de lloc

 

Hi ha tantes coses que les persones normals no poden entendre... I tantes altres que no mereixen ni el menor intent d’aproximació. S’entreveu una generació totalment lligada a la imatge i a la brevetat que pot semblar fins i tot entranyable. Hi ha, d’altra banda, més gent empentada cap a eixa millora física, però que no l’entenen com s’ha de fer: són els més majors. Un apunt d’una persona de qui no recorde el nom deia que, a partir dels quaranta, allò que se t’ha d’assentar bé és el vestit. La resta de casos, supose que són els de les persones que estan una mica atabalades perquè s’han deixat alguna etapa de l’evolució per a passar i breguen i suen per a recuperar-la.

He comprat un llibre de Zweig que tracta sobre Freud; ell el va conéixer. Hi ha un paràgraf que he llegit al voltant de quinze voltes i que apuntaré a continuació: «Si l’espartanisme exigix disciplina fins al grau de la inhumanitat, ho fa en nom del cultiu de la raça, d’una estirp masculina i aguerrida: al seu ideal de polis, de comunitat, la sensualitat vagarosa li havia de semblar un robatori d’energia a l’Estat». Després, escriu sobre el cristianisme, al qual he de recordar que estem a la Quaresma. Per a Zweig, és Freud qui desmunta el cos com a inici i final de l’existència humana, incloent-hi els seus problemes, i comença a depurar-los d’altra manera.

Ara, però, sembla que la psique es posa al servei de l’organisme, i que una cama mal depilada, 452 grams de sobrepés o una cella sense arreglar poden comportar un problema psicològic semblant a aquell que abans provocava la inexistència del pare o el rebuig de la mare. D’altra banda, si Freud es va adonar que, per a arribar al fons de la investigació, calia deixar parlar el pacient, em pose en el paper d’aquell que no aconseguix el bíceps adequat i que intenta sobreposar-se tractant el tema amb una psicòloga i que la terapeuta el deixa parlar i la cosa no pot superar el «tú ya sabes, ghosting y tal» i el «mi bro tiene más y más slay». Deixar parlar, deixar parlar, deixar parlar... Parlar!

Realment, la cosa que podia servir per a alliberar la persona d’allò que l’oprimix era la parla, l’expressió. El cos no era més que una conseqüència on es manifestaven sovint les alteracions psíquiques. Hui, s’ha capgirat el sistema. Com es pot curar l’ànima amb una quantitat tan minsa de paraules per a expressar-ne el sostrac? Enfocar la teràpia de manera diferent pot ser una solució, si atenem a allò que resava Zweig quant a l’esforç i els règims. Podem pensar, per tant, que l’ànima pot retornar al cos, situar-se en el gluti i que el terapeuta s’ha de transformar en coach o en nutricionista per a sanar-la i endurir-la amb més suor i sacrifici fins a exclamar: el meu cul és la meua pàtria!

Terapeuta Sendra (22/03/2026)

Riure o riure’s

 

Lig Bergson amb la finalitat d’aclarir dubtes sobre el meu sentit de l’humor. El riure, concretament, és un llibre que exposa i ens detalla allò que per a nosaltres resulta còmic. A banda d’explicar què és el riure i quines accions o visions el provoquen, allò que apunta sovint és que es tracta d’una qualitat humana: per exemple, heu de saber que un taronger no riu ni entén les coses que a nosaltres ens fan riure. Pot ser que una llimera li faça gràcia, però no s’hi aprecia.

Ell estira el fil fins a Aristòtil i apunta la manera en què el filòsof deixava caure alguna cosa en la seua Poètica. M’agrada recordar que Umberto Eco, en escriure El nom de la rosa, ja va basar una de les línies argumentals del text en el descobriment d’un llibre perdut d’eixe  filòsof grec que tractava únicament i exclusiva la qüestió de l’humor. La resta de les línies són més típiques del gènere de la narrativa, com l’amor, la intriga i la història ben contextualitzada.

Kant toca de refiló el tema quan diu que el riure és la transformació d’una llarga espera en un no-res. Bergson, que jo recorde, no apunta esta situació perquè se centra en la humanitat i les maneres en què la veiem, la llegim o l’escoltem. De fet, quan tracta la comèdia, hi ha un moment en què aborda el títol de la peça i adduïx que els drames solen tindre un nom de persona, mentre que les comèdies en tenen un de més neutre i que sol afectar un col·lectiu, com Les troianes o Les suplicants, però, no pot ser açò!: estes no són tragèdies?

D’altra banda, peces com Lisistrata o Pluto tenen un nom ben clar i definit, però són comèdies, no tragèdies! No m’aclarisc de cap manera, excepte que algú em diga que no son els drames que apuntava Bergson, sinó que són tragèdies, en el primer cas; però, i en el segon? La cosa és que m’ha fet reflexionar i he arribat a pensar que si Kant acceptava el sentit de l’humor, i l’explicava, hi podia haver futur. Després, sobre la humanitat del fet còmic, he de pensar que allò que importa és la necessitat de compartir-lo perquè tinga efecte, que no és poca cosa hui dia. Bevià, però, em deia que en la tragèdia està la democràcia, mentre que en la comèdia, la tirania.

Aristòtil se centrava més en la causa i l’efecte de la imitació, així com analitzava l’individu de referència per a realitzar dita acció:  la tragèdia tractava la noblesa d’un personatge concret en qui l’auditori s’hi veia reflectit, mentre que una imitació d’altra gent més planera era còmica. Això ja passava a l’episodi de Tersites, a La Ilíada, quan Odisseu el colpeja i fa riure la resta de gent que hi havia. Tersites és descrit per Homer com una persona deforme i lletja: sense noblesa. En este episodi del Llibre II, hi ha la peculiaritat que la gent present quan Odisseu l’agredia se’n reia, o siga, se’n burlaven. Bergson no entra en esta subtil diferència, ni Aristòtil, ni Kant.

 

Miliki Fofito i Milikito

3 de març de 2026