El preu del caviar

La informació que rebem és del tot intencionada. Ara, a causa de les guerres d’Ucraïna i d’Iran, no deixen d’assetjar-nos amb les comparacions de preus: que si la benzina, que si l’oli de gira-sol, que si les verdures... La butxaca del consumidor ho nota i l’orella, també. Però, hi pot haver gent que no se senta identificada amb tota esta informació i que en necessita d’una altra de més adaptada, i estes persones no deuen quedar desateses.

Altra informació que ens angoixa és la de l’estratificació social. Hui he llegit un article que tractava sobre la cronificació d’estos estrats, o siga, que qui ve d’una família pobra, segurament seguirà sent pobre, i això es pot aplicar al cas contrari. Allò que s’anomenava «l’ascensor social» ha deixat de funcionar, com tants altres de la zona afectada per la DANA.

La benzina puja de preu perquè ací no en produïm, així com la majoria de derivats del petroli, cosa que deriva en el transport. Quant a l’oli de gira-sol, s’ha de dir que amb l’augment de la producció a Europa i les noves importacions, s’ha apaivagat, però, i el cas del caviar? Este és un producte que no s’ha de deixar de banda, ja que es podria considerar com a la mesura de l’ascensor social abans descrit.

La gent de diners pot menjar caviar i, a més, n’ha de menjar! Este producte, però, no ha tingut cap increment de preu, tot i que s’importava des de Rússia (hui bloquejada) i des d’Iran (hui bloquejat). La gràcia està a produir-ne a Europa, o a comprar-ne de xinés, segurament més barat. Si aquells que provoquen les guerres són els mateixos que es nodrixen de caviar, ja fa uns quants anys que han anticipat la batalla traslladant la producció del producte més prop de casa per a mantindre l’estatus social i no abaixar-ne a causa de la inflació caviaril.

 

Salvador Sendra (analista de mercats caviarils)

Le voyage dans la lune

 

Hi ha moments de la vida que hom voldria retindre per a sempre: em referisc a eixos en què realment estem realitzant alguna cosa extraordinària i en els quals tot es fila per una relació harmònica i, alhora, sorprenent. Recorde un cap d’any que vaig passar a Marsella entre bouillabaisses i música; entre excentricitats, sorpreses i champagne.

Era cap d’any i tenia una entrada per a l’òpera de Jacques Offenbach Le voyage dans la lune. Dormia just enfront de l’edifici de l’òpera i quasi no hi vaig haver de caminar. No recorde el sopar; marisc, supose... L’òpera tractava sobre un viatge a la lluna i la manera en què els humans i els selenites hi van establir la relació. Era una peça còmica que he tornat a recordar estos dies a causa de l’expedició eixa que volia descobrir-nos la cara oculta de la Lluna i que ha passat del tot desapercebuda ací a la Terra.

Si hi havia un moment en què el satèl·lit acaparava tota l’atenció, eixe ja ha passat. Esta volta –i mira que s’han esforçat per a fer-nos-en partícips— no ha tingut la mínima rellevància: tots sabem que, al final, acabarà tan degradada com ho pot estar la Terra, i tots sabem que, allò que es ven com un èxit per a la humanitat, acabarà com un vedat privat de quatre rics.

L’òpera bufa, basada en el llibre de Jules Verne, podrà acabar interpretant-se com una cosa d’allò més seriosa, mentre que el vessant còmic serà la realitat del moment en què un selenita podrà tindre la cara de Musk o de Bezos. A tot això, les coses que passen a la Terra seran més equiparables a un altre viatge, al Voyage au bout de la nuit, de Celine.

Però, retornant a la nit de l’òpera, allò que sí que va ser del tot real i que va provocar que passara unes hores inoblidables cagat de fred al balcó de l’hotel, va ocórrer quan un home nu s’enfilà a una de les teulades de l’edifici de l’òpera i que va comportar l’actuació –perquè així va ser— de la gendarmerie per a fer-lo baixar. L’expedició d’un home nu a la teulada de l’òpera, Offenbach interpretant-nos Verne, champagne i frescor humida. Eixa sí que va ser una gran nit i una cosa per a recordar! La resta, això de la Lluna i l’expedició de la NASA, si ho compare amb la pròpia experiència, no deixa de ser una xicoteta anècdota que no m’emociona ni m’atrau, ni recordaré.

Selenita Sendra

L’ànima es trasllada de lloc

 

Hi ha tantes coses que les persones normals no poden entendre... I tantes altres que no mereixen ni el menor intent d’aproximació. S’entreveu una generació totalment lligada a la imatge i a la brevetat que pot semblar fins i tot entranyable. Hi ha, d’altra banda, més gent empentada cap a eixa millora física, però que no l’entenen com s’ha de fer: són els més majors. Un apunt d’una persona de qui no recorde el nom deia que, a partir dels quaranta, allò que se t’ha d’assentar bé és el vestit. La resta de casos, supose que són els de les persones que estan una mica atabalades perquè s’han deixat alguna etapa de l’evolució per a passar i breguen i suen per a recuperar-la.

He comprat un llibre de Zweig que tracta sobre Freud; ell el va conéixer. Hi ha un paràgraf que he llegit al voltant de quinze voltes i que apuntaré a continuació: «Si l’espartanisme exigix disciplina fins al grau de la inhumanitat, ho fa en nom del cultiu de la raça, d’una estirp masculina i aguerrida: al seu ideal de polis, de comunitat, la sensualitat vagarosa li havia de semblar un robatori d’energia a l’Estat». Després, escriu sobre el cristianisme, al qual he de recordar que estem a la Quaresma. Per a Zweig, és Freud qui desmunta el cos com a inici i final de l’existència humana, incloent-hi els seus problemes, i comença a depurar-los d’altra manera.

Ara, però, sembla que la psique es posa al servei de l’organisme, i que una cama mal depilada, 452 grams de sobrepés o una cella sense arreglar poden comportar un problema psicològic semblant a aquell que abans provocava la inexistència del pare o el rebuig de la mare. D’altra banda, si Freud es va adonar que, per a arribar al fons de la investigació, calia deixar parlar el pacient, em pose en el paper d’aquell que no aconseguix el bíceps adequat i que intenta sobreposar-se tractant el tema amb una psicòloga i que la terapeuta el deixa parlar i la cosa no pot superar el «tú ya sabes, ghosting y tal» i el «mi bro tiene más y más slay». Deixar parlar, deixar parlar, deixar parlar... Parlar!

Realment, la cosa que podia servir per a alliberar la persona d’allò que l’oprimix era la parla, l’expressió. El cos no era més que una conseqüència on es manifestaven sovint les alteracions psíquiques. Hui, s’ha capgirat el sistema. Com es pot curar l’ànima amb una quantitat tan minsa de paraules per a expressar-ne el sostrac? Enfocar la teràpia de manera diferent pot ser una solució, si atenem a allò que resava Zweig quant a l’esforç i els règims. Podem pensar, per tant, que l’ànima pot retornar al cos, situar-se en el gluti i que el terapeuta s’ha de transformar en coach o en nutricionista per a sanar-la i endurir-la amb més suor i sacrifici fins a exclamar: el meu cul és la meua pàtria!

Terapeuta Sendra (22/03/2026)