146. Qui amb monstres lluite que procure de no convertir-se a la seua vegada en un monstre. Quan mires molt de temps a un abisme, també aquest et mira dins de tu.
Més enllà del bé i del mal. Friedrich Nietzsche
Viure és sofrir amb l’angoixa. Els filòsofs existencialistes ho varen veure clarament. Ningú com Kierkegaard ens va parlar d’eixa angoixa. Però l’angoixa no és que no estiguera abans en els humans, hi era. Tots els monstres que han assolat la Humanitat al llarg dels temps eixien d’eixa angoixa, que Kierkegaard també veia com un abisme. L’abisme de Kierkegaard és l’abisme de Nietzsche. L’abisme que et mira dins de tu. La mirada de l’abisme amplifica l’angoixa. Tots els monstres naixen en l’abisme de l’angoixa.
La majoria de la gent evitem mirar a l’abisme. Evitem mirar dins de nosaltres. Tenim por del que hi ha dins de l’abisme que ens mira. L’evadim. Ens evadim. Evadim en milers de formes diferents. Això ho va veure clarament Aldous Huxley a una novel·la, After many a summer (traduïda al castellà com Viejo muere el cisne), que no és de les més conegudes d’ell, però que a mi em va impactar molt fa cosa de 33 o 34 anys. Impacte que encara perdura. Especialment, un paràgraf, que sempre m’ha acompanyat. Quan estudiava a València el tenia penjat a la paret de l’habitació per poder-lo tenir a mà i rellegir-lo constantment. El paràgraf és el següent:
El valle de las sombras de la muerte; de la gran muerte y de todas las muertes pequeñas. Por la muerte viene la transfiguración. Quien quiera salvar su vida habrá de perderla. Los hombres y las mujeres tratan de continuo de perder la vida, vida gastada, improductiva y carente de sentido de su ordinaria personalidad. Siempre están procurando per derla, y en millares de diferentes formas. En los frenesíes del juego y la predicación religiosa; en las monomanías de la avaricia y la perversión, de la investigación, del sectarismo y de la ambición; en las locuras compensadoras del alcohol, de la lectura, del soñar despierto, de la morfina; en las alucinaciones del opio, del cinematógrafo y del rito; en las salvajes epilepsias del entusiasmo político y del placer erótico; en el estupor del veronal y de la enervación. Escapar; olvidar la vieja y tediosa identidad; convertirse en algún otro, en algo mejor, en alguna otra cosa: mero cuerpo extraña mente adormecido o hiperestésico; o bien tan sólo, entrar en un estado de mente impersonal, en un a modo de conciencia no individualizada. ¡Qué felicidad, qué dichoso alivio! Incluso para quienes no se dieran cuenta previamente de que hubiera cosa alguna en su condición que necesitara aliviarse.
Aquest paràgraf, profundament poètic, ens parla de l’angoixa, de les seues causes, de les formes de fugir de l’angoixa i del que volem quan fugim de l’angoixa. Sí, una de les grans causes de la nostra angoixa és la mort. Heidegger a Ser i Temps explica que el fet de no assumir la mort ens porta a l’angoixa, l’angoixa a l’existència inautèntica. Per a Huxley, l’abisme al que ens porta l’angoixa són les ombres la vall de la mort, de la gran mort (la mort física) i les petites morts (totes les altres coses que ens porten a l’angoixa, al patiment).
Nosaltres volem fugir de l’abisme de l’angoixa. Huxley ens fa una enumeració fantàstica de mètodes de fugir-ne: joc i religió, investigació (treball mental), atrinxerar-se en una ideologia (sectarisme), l’ambició; drogues, cinema i ritus; alcohol, llegir, somniar despert i drogues de nou; política i plaer eròtic; i de nou drogues (veronal) i els seus efectes que enerven els sentits i els músculs. Sí, busquem emocions que posen un vel sobre l’abisme: activitats obsessives (les monomanies); l’alienació mental (bogeries compensadores i al·lucinacions); i experiències eufòriques (salvatges epilèpsies de l’entusiasme). Aquestes formes d’escapada, no són un nombre tancat, n’hi ha moltes més, òbviament, però Huxley sintetitza perfectament com volem fugir de l’abisme. Tot açò ho fem perquè no volem ser el que som, per fugir de l’abisme que ens mira i ens retrata, necessitem creure que som algú diferent o alguna cosa millor. I aquesta darrera afirmació em sembla la clau de volta de la fugida de l’abisme de l’angoixa.
La paradoxa és que en fugir de l’abisme apareixen altres monstres. La satisfacció que ofereixen aquestes formes d’evasió és puntual. La necessitat de convertir-les en permanents obliga a reproduir-les una vegada i una altra. Així, els mateixos mètodes que gastem per fugir de l’angoixa, els vels amb què volem cobrir l’abisme, creen els mostres. Per véncer l’angoixa, per voler ser algú o alguna cosa diferent, creem monstres. Certament, no totes les formes de fugir de l’angoixa creen els mateixos monstres, hi ha formes que realment són innòcues; d’altres els monstres els creem per a nosaltres mateixos; també les n’hi ha que són formes que perjudiquen els altres, però només als més propers; i d’altres que afecten societats senceres. La bogeria compensadora de la lectura, pot resultar innòcua, o fins i tot enriquidora per la persona que es refugia amb ella; el frenesí de joc, la monomania de la perversió, la bogeria de l’alcohol o de la morfina, creen monstres que afecten negativament la persona que les fa servir i en molts casos a les persones del seu entorn immediat (parella, família, amics, companys de feina, etc.); però el frenesí de la religió, les al·lucinacions del ritu, les salvatges epilèpsies de l’entusiasme polític, en canvi, poden afectar societats senceres (la pròpia o altres).
Podríem escapar de la trampa angoixa-abisme-fugida-angoixa-abisme-fugida que condueix al risc de crear monstres? Per a Heidegger això s’obtenia mitjançant l’existència autèntica. Però ell només ens deia en què consisteix l'existència autèntica, no ens va dir el com arribar-hi. A parer meu, hi ha ètiques que poden ser útils per a conviure amb l’angoixa i no caure les fugides. Aquelles que promouen ètiques que promouen l’ataràxia: estoïcisme, escepticisme i epicureisme. Especialment, aquest darrer, que com el descriu Carlos Garcia Gual, consisteix en la felicitat de l’home que s’asseu a la vora del camí per veure la posta de sol. També el cinisme té aportacions al respecte interessants.
En canvi, les religions neguen la mort, naixen de l’angoixa, per tant, no poden oferir una ètica que lleve l’angoixa. Les religions són el vel més gruixut per cobrir l’abisme al qual ens exposa l’angoixa. Tot i això, determinades formes d’espiritualitat de qualsevol religió poden ajudar a conviure amb l’angoixa sense ocultar-la. Les ideologies polítiques com el comunisme o l’anarquisme només tracten de millorar les persones en l’aspecte material, per tant, deixen de banda l’angoixa; no els interessa l’angoixa com fenomen humà donat que no forma part de la infraestructura. Això no impedeix que determinats sistemes polítics comunistes també hagen aprofitat de l’angoixa, però no està en el seu fonament ideològic. En canvi, altres ideologies polítiques com el feixisme (en quant que es fonamenta amb el ritu, el sectarisme, l’entusiasme polític*, etc.) i el capitalisme liberal (que promou l’ambició, l’avarícia, el plaer eròtic, el cinema de masses*, etc., per convertir-la en consum) s’alimenten de l’angoixa. El capitalisme i el feixisme tracten d’abastar tots els aspectes de l’Ésser humà, amb una ètica i una cultura que fomenten el parany angoixa-abisme-fugida-angoixa-abisme-fugida. L’èxit del sistema capitalista es fonamenta en l’angoixa i ha creat els pitjors monstres que han assolat la Humanitat.
Mirem a l’abisme o el cobrim amb els vels que crearan monstres? Una altra de les qüestions fonamentals a la qual hem de fer front.
*Indiquem només les formes que esmenta Aldous Huxley a manera d’exemple, de com aquestes ideologies s’alimenten de l’angoixa aprofitant-se’n de les formes de fugir d’ella.
Òskar "Rabosa".
