Arròs o barbàrie.

 

Hi ha una gran diferència entre l’arròs que es cuina en molts indrets del Mediterrani i el que bullen en altres llocs del món, i este ha de ser el punt de partida d’un text apocalíptic com este que estàs llegint. Per a nosaltres, la manera de cuinar l’arròs és fonamental, ja que este és el centre de l’àpat: la part més important d’allò que estem preparant, bé siga una paella, bé estiga fet al forn o caldós; tant fa. La resta de coses tenen la funció de nodrir l’ingredient principal i d’acompanyar-lo. I açò només passa ací, on l’arròs no acompanya, sinó que és la gran estrella.

Dit açò, heu de tindre clar que el món que coneixem s’acaba: d’ací a uns anys ja no podrem triar la varietat d’arròs amb què volem dinar cada dia. I, per què ho dic? Doncs, perquè a Pego hi ha molts problemes per a cultivar l’arròs Bomba i el Bombó, cosa que en altres llocs també afecta les altres varietats importants com el J. Sendra, l’Albufera i el Santo Tomás (bahía-senia), per exemple. Plagues, salinitat, qualitat de les llavors... i reticències d’alguns cultivadors.

La introducció d’una nova varietat creada per la multinacional química BASF sota el nom Campanar, és la que s’està tornant la preferida entre els arrossers. I clar, la meua pregunta va ser clara i directa a la persona que em va explicar tot este drama: absorbix el caldo, o és com el xinés o l’indi? Vos he de dir que sí, que sembla que absorbix el caldo i, per tant, pot servir per a cuinar de la nostra manera, però oblideu-vos d’això d’anar a Sueca i triar la varietat amb què vols que et facen la paella.

Esborronat és poc si he de dir quin és el meu estat ara mateix! En xoc! Potser sí. No entenc un futur sense les varietats de l’arròs per a cada tipus de cuina. I ara pense que fins ahir pensava que això de la IA era un problema i hui resulta que tenia el més gros al costat de casa. Per cert, la informació de trellat la podeu llegir al web de Radio Pego amb la data de hui: 16/09/2026. Requiescat in pace.

Menjador Sendra

AfD i frau Weidel.

 

Un esglai recorre Europa. El fantasma de l'extrema dreta, o això ens diuen. En realitat no podem dir que és el fantasma de l'extrema dreta, sinó el Capital amb la disfressa de fantasma d'extrema dreta. Sí, ja ens feren por amb Meloni i al final va acabar sent un gosset falderet del Capital. Menys por que Meloni ens ha de fer Alice Weidel, la líder de Alternative für Deutschland, endavant AfD. I no més por que Merz, Macron, Von der Leyen, Lagarde i tutti quanti, què són el càncer d'Europa.

Tan Alice Weidel, la líder, com AfD, el partit, són un bluf. No és pla de fer una post rosa, però el context d'aquesta dona és imprescindible. Per tant, ens veiem obligats a entrar en alguns aspectes personals per testar la coherència o el rerefons de la líder d'AfD i saber quin serà el seu projecte real, no el que diu que sé serà.

Alice Weidel representa a la dreta anomenada nacionalista i identitària. Pot semblar reiteratiu això de nacionalista i identitària, però quan es parla de nacionalista es fa en un sentit econòmic, com antiglobalista, que en diuen. El identitarisme sí fa referència a allò social, al defensa d'allò nacional en sentit social, la defensa de la cultura i els símbols del poble o l'Estat, en el seu cas l'alemany. A AfD també diuen defensar la família tradicional i es posicionen contra la immigració.

Però Alice Weidel, si mirem la seua trajectòria laboral, no té cap coherència amb res d'això. Alice Weidel és una economista de formació que ha treballat, entre altres, per a Goldman Sachs o Allianz, dues de les corporacions financeres més potents del món. Dues corporacions de les que imposen les condicions en el món globalitzat. Dues corporacions que no poden sobreviure sense la globalització i la lliure circulació de capitals. ¿De veres Alice farà com Orban i es posicionarà contra les grans corporacions que l'han feta a ella rica (o més rica, si ja ho era de cuna) per defensar a la gent comuna? Alice Weidel és tan perillosa pels globalistes com un Rottweiler pel seu amo. Ella és perillosa pels que intenten entrar al tancat de l'amo, però no per a l'amo. A més a més, ella ha sigut membre de la societat de Friedrich A. von Hayek, l'economista ultraliberal de l'escola austríaca. ¿Ha deixat de banda Alice les seues creences ultraliberals per una política econòmica nacionalista? ¿Les seues polítiques seran: Deutschland zuerst o Goldman Sachs zuerst? Podríem fer un travessa a veure què posa primer Weidel, els interessos dels alemanys o els interessos dels amos de Goldman Sachs. Zero dubtes, al respecte, tinc jo. No debades el programa electoral de AfD, en la part econòmica, és liberal austríac, i es pot resumir en: menys impostos i menys Estat. És a dir, el mateix programa amb el qual el del tarat de Milei està portant a l'Argentina a la catastrofe més absoluta.

Respecte del identitarisme, la defensa de la de la família tradicional i la immigració, veiem la vida personal d'Alice. Alice és lesbiana, està casada i té dos fills amb la seua parella. La seua dona, a més a més, és una dona racialitzada, nascuda Sri Lanka. ¿Defensarà Alice Weidel als seus drets a conviure amb la seua parella en defensa de la família tradicional? Doncs, segur que no. Ara bé, ella diu que està en contra de la doctrina queer. Ser lesbiana no l'obliga a posar-se a favor d'una determinada doctrina dins del món LGTBI+, però de segur que no es posa a perseguir al col·lectiu LGTBI+ ni a reduir els drets ja assolits. La postura respecte d'eixos temes és de cartró pedra. Pinso per als cabrejats amb la gobalització i el wokisme.

Altre dels temes fonamentals per a ells és la immigració. Una persona de Sri Lanka educada i criada a Suïssa, que és cineasta i té diners, com per exemple la dona d'Alice, no és una immigrant. Immigrant és només si és pobre i miserable que ha de ser explotat. Alemanya després de la segona guerra mundial va necessitar immigració del sud d'Europa (Portugal, Espanya, Itàlia, Grècia...) per a reconstruir-se. Més endavant li calien polonesos, ucraïnesos, romanesos, turcs, sirans, etc., gent procedent d'orient i de l'Europa de l'Est per mantenir una industria competitiva, és a dir, amb baixos salaris. Gràcies a eixa immigració, sobretot, va poder Gerhard Schröder inventar-se els mini-jobs (treballs de merda) depauperar la classe treballadora. Va arruïnar el futur de la joventut alemanya d'aleshores i de la posterior, el de la gent que ara vota, massivament i a la desesperada, el submarí del Capital de la capitana frau Weidel. Weidel s'oposa a la immigració, però només per a captar el vot dels arruïnats pel Capital. La situació de la classe treballadora alemanya està ja deteriorada i a ella, com a bona seguidora de l'escola austríaca, li la sua la situació dels merdaseques dels treballadors. Si cal, farà com Meloni, una llei per establir contingents de treballadors immigrants, perquè mà d'obra barata, procedent del tercer món, continuarà sent demandada pels sectors empresarials alemanys i, també, perquè cal mantindre a ratlla als treballadors alemanys.

Finalment, Alice Weidel s'ha posicionat en favor de buscar la pau a Ucraïna, restablir la cooperació amb Rússia amb matèria energètica i buscar la sobirania amb energètica amb plantes nuclears, abandonant el Pacte Verd, etc. Aquests posicionaments, típics dels partits amb posicionaments nacionalistes tampoc tenen cap credibilitat. El primer que hauria d'aclarir respecte això és la seua postura davant l'OTAN. Si bé alguns líders, com Tino Chrupalla, han dit que cal expulsar les tropes americanes de territori alemany i eixir de l'OTAN per a ser sobirans (cosa que és absolutament necessària per a Alemanya si vol recuperar un poc de la seua dignitat com a poble, donat que des de la IIGM està emasculada i enculada), però aquesta no és la postura que es marca clarament en el seu programa. El programa és més ambigu, parlen de recuperar sobirania però no fer fora les tropes americanes, ni tancar les bases ianquis, especialment Rammstein que és la més gran dels EUA a Europa, ni tampoc d'abandonar l'OTAN. Amb tot, jo no travessaria perquè AfD canvie la política exterior d'Alemanya substancialment. Seguiran a l'OTAN, els bases americanes continuaran com estan i al final acabaran fent el que fan tots, agenollar-se davant l'Imperi, que per alguna cosa van perdre la IIGM. L'única possibilitat és que els mateixos EUA abandonen les bases i l'OTAN, però en l'actual situació geopolítica, malgrat les amenaces no ho faran. Els alemanys obeeixen, no decideixen. I les elits alemanyes estan formades en l'anglosfera (a GB i a EUA).

AfD, com VOX a l'Estat espanyol, són el submarí del Capital. En realitat, són la dissidència controlada. La dissidència que arreplega el malestar de la gent, com Milei a Argentina, perquè la gent tinga una vàlvula d'eixida i no és revolte. Perquè s'encaren a falsos enemics com Soros, l'Agenda 2030 o el Pacte Verd Europeu, i deixen tranquils a l'enemic real. AfD ha vingut a canviar-ho tot, perquè tot seguisca igual. Per a l'entreteniment de les masses tenim l'espectacle de titelles on es debat si els ninots són extrema-dreta i nazis o no. Si la culpa és dels ecolojetas, les feminazis o dels maricons. Mentre es debaten les coses insubstancials, no es parla de la mà que mou els fils de les titelles. Al darrere estan les mateixos que recolzen Macron, Merz o Von der Leyen... AfD és un clar exemple de la dreta postmoderna i Frau Weidel és això, un frau.

Òskar Rabosa.

Beveu, beveu!

 

Un xic que diuen que diu que és enginyer i que diuen que diu que ha treballat per a les dos companyies que es dediquen amb més ímpetu a desenvolupar això que es coneix com a «intel·ligència artificial» diuen que diu que hi ha moltes possibilitats que tot s’acabe la pròxima dècada; i «tot» sembla que es referix a l’espècie humana.

Segurament, si haguera estat un altre enginyer que haguera treballat per al Pentàgon o per a l’exercit rus o israelià, haguera dit que hi ha moltes possibilitats que tot s’acabe la pròxima dècada, com diuen que ha dit el xic de la IA. I segurament, algun epidemiòleg lligat als serveis d’informació d’alguna gran potència, també ho podria dir.

Les coses que succeïxen quan es tracta de fenòmens de gran escala, solen ser de gran escala i, amb les xarxes, les armes i la superpoblació, ja quasi tot té l’abast mundial: penseu en la COVID-19, per exemple. I és per esta raó que sorprén hi haja gent que se sorprenga de les obvietats que pot dir un xic que diuen que diu que és enginyer d’IA i que bla, bla, bla...

A La garrofa, a Parcent, hi havia un cartell on es podia llegir: «Beveu, beveu, que el món s’acaba». Ho va dir i escriure Leo, i ningú no hi va parar atenció més enllà de l’impacte de la primera lectura, que podies observar quan alçaves el rostre per empassar-te un glop d’eixa deliciosa aigua de València que preparava. Leo és una persona que sap què diu i què escriu, però no hi va haver més transcendència: res no va passar més enllà de gaudir de la beguda.

Les declaracions d’eixe xic enginyer, si tenen alguna transcendència és perquè estan publicades en diferents mitjans d’informació de gran tirada, i l’abast del missatge és superior al del cartell de La garrofa que, d’altra banda, era tan intel·ligent que hi aportava una solució: beure i beure! L’enginyer no n’hi aporta cap però, per a la destrucció del món, segurament sí que aportava més idees. Ara, i com que només vull escriure sense fer servir icones, i com que sé que la IA visita sovint este blog, només vull tancar el puny, amb el palmell mirant cap a mi, i alçar el dit del cor.

 

Bevedor Sendra (09/09/2026)

Camus en una comèdia musical

Este estiu he llegit Camus, una altra volta. Deu ser un dels autors de qui ho he llegit tot, ja que em faltava un llibre de joventut; precisament, el que he llegit ara. Es tracta d’una edició que l’autor no volia reeditar, tot i que en deia que era el text que ho contenia tot i que a ell retornava sovint. I si hi ha cap cosa que no he llegit, l’he vista al teatre, com Calígula.

L’assumpte, però, gira al voltant d’una oració que hi ha a l’inici d’un dels textos: «il n’y a que l’amour qui nous retourne à nous-mêmes». En llegir-la he pensat que era massa bona per a no ser interpretada per algun o alguna cantant de melodies dolces i apegaloses, com eixos núvols de sucre que compràvem a les fires quan érem xicotets.

En buscar eixes possibles aplicacions del text, me n’han eixit dos de més destacades, tot i no ho cantaven de manera textual. Un era de Jacques Brel, interessant i encertada, però l’altra era d’una parella que es feia dir Don Juan: una espècie de Pimpinela carregat de bondat. No us preocupeu que no té res a vore amb l’òpera... I allò que més m’ha agradat és el nom: Don Juan.

Sense entrar en el text que inicia totes les posteriors interpretacions, el de Tirso de Molina, està clar que el protagonista pren vida pròpia amb José Zorrilla, com sol passar amb els personatges tràgics més clàssics, però allò que no concep d’este darrer episodi del duo de referència és que Don Juan –si és així el personatge representat pel cantant mascle— sembla bo i tot, i no cal comparar-lo amb la criatura creada per Mozart, sinó que amb la de José Zorrilla n’hi ha suficient.

A tot això, la figura de qualsevol que cante a l’amor es mou entre este i el desamor... Camus, però, que amb Le mythe de Sisyphe tractava la impossibilitat d’aconseguir res que aporte el sentit a l’existència més que la constància i la lluita contra el corrent, i que explicava la buidor d’allò que entenem com «viure», no entra en la tensió entre l’amor i el desamor per a explicar la relació entre la roca que empentava Sisyphe i la muntanya que li la retornava a diari, per exemple. L’amor de Camus pot ser, per tant, calm i desinteressat, cosa que em resulta curiosa.

Salvador de l’amor

Ulleres per a no vore eclipsats

Pot ser que la natura actue, però ho fa de manera natural, que no forçada. Les persones l’observem i l’analitzem, i en traiem conclusions. Les nostres conclusions provenen de l’anàlisi i les intentem adaptar a allò que entenem com a relació causa-conseqüència, cosa que ens permet fer les modificacions pertinents per a extreure’n uns resultats diferents quan variem les premisses. A la fi, allò que pesa no és l’acció natural, sinó l’anàlisi i la recerca de conclusions; fins i tot, els fenòmens naturals són artificials, si els veiem des d’esta perspectiva,

Este mes d’agost hi ha hagut un eclipsi de sol que, en alguns indrets, ha estat total. Per si no us n’havíeu adonat encara, us ho conte jo. La gràcia de tot açò ha estat que els mitjans d’informació ja en parlaven des de feia mesos, i que les persones mes interessades podien preveure on es produiria la totalitat. A partir de totes estes notícies avançades, sembla ser que hi ha hagut localitats on s’han esgotat les reserves de llocs on dormir, on menjar i on gaudir-ne de manera especial.

Ulleres d’eclipsi, reserves d’eclipsi, desplaçaments d’eclipsi, consells d’eclipsi... només han faltat els pitets d’eclipsi perquè ningú no es banyara amb la bava que li queia. Una gran quantitat de persones ha buscat el lloc i la manera d’observar el fenomen i, com no podia ser d’altra manera, la seua vida ha tingut un abans i un després d’este moment: ja no han tornat a ser les mateixes! Tantes dècades esperant el moment en què milers i milers d’eclipsats i d’eclipsades han gaudit de tot allò que enyoraven i que tant havien estudiat.

Una cosa semblant –però guardant les distàncies— va ocórrer amb el cometa Halley, fa un bon grapat d’anys. I què queda de tot allò?, pensareu... Doncs, la barqueta de Llorenç que està mig socarrada a la platja de l’Almadrava i que ens permet llegir el seu nom escrit: Halley. Quan el cometa, ja em va sorprendre la quantitat de persones desubicades, però amb l’eclipsi m’ha sorprés que s’han multiplicat per molt! Supose que l’espectacle deuria assemblar-se a Santorini o Eivissa durant l’ocàs; un fenomen que ningú no oblidarà mai fins a l’endemà.

Salvador Sendra, eclipsador

Posar cera, polir cera; posar cera, polir cera...

Totes les persones han de tindre somnis que perseguir i somnis que aconseguir; somnis que perseguir, somnis que aconseguir. Tindre un somni, aconseguir el somni; tindre un somni, aconseguir el somni, o siga canviar de somni i canviar de somni, si no, no hi ha felicitat.

Totes les persones han de tindre les idees clares sobre allò que volen, allò que són i allò que les motiva, o siga, el somni, la identitat i la recerca, fins i tot des de ben jovenetes, perquè això marcarà el seu destí. Interprete que la personalitat, allò que s’és, evoluciona amb allò que es busca que, si no m’enganye, és el somni. I, on està la realitat? En el somni? On està la racionalitat? En el somni?

A partir d’ara ja entrem en un terreny difícil d’explicar, perquè deuríem poder exposar de manera racional i amb una sintaxi coherent allò que està en el camp de la il·lusió i del somni, però no hi ha referent. D’altra banda, si expliquem les coses sense que el llenguatge tinga un concepte clar en allò que s’entén com a realitat, podríem estar resant, per exemple.

Si hi ha un àpat que odie per damunt de tot, eixe és l’esmorzar, ja que sintetitza dos de les coses que més fàstic em provoquen: treballar i matinejar. Sempre he associat l’esmorzar a la faena i, a més, és una acció que es realitza durant el matí. La meua ment, en eixes hores, encara està adormida i la conversa em resulta difícil o impossible. Per a Oscar Wilde, deuria ser una cosa semblant quan va escriure Only dull people are brilliant at the breakfast.

Anar mig adormit a l’esmorzar comporta que em plantege els temes amb què he introduït este text. Anar mig adormit a l’esmorzar comporta que tota la preparació que hi he anticipat llegint Derrida no haja servit per a res. A mi, però, hi ha dos coses que m’agraden per damunt de tot, i estes són dinar i sopar: dos coses reals i racionals que perseguisc i aconseguisc cada dia i que es poden explicar dins d’un plat. La meua personalitat, la meua motivació i el meu somni giren al voltant d’això.

Collons! Acabe d’explicar Derrida i Wittgenstein! Es nota que ja és de vesprada...

 

Salvador Sendra (31/7/2026)

L’abisme.

 

146. Qui amb monstres lluite que procure de no convertir-se a la seua vegada en un monstre. Quan mires molt de temps a un abisme, també aquest et mira dins de tu.

Més enllà del bé i del mal. Friedrich Nietzsche

Viure és sofrir amb l’angoixa. Els filòsofs existencialistes ho varen veure clarament. Ningú com Kierkegaard ens va parlar d’eixa angoixa. Però l’angoixa no és que no estiguera abans en els humans, hi era. Tots els monstres que han assolat la Humanitat al llarg dels temps eixien d’eixa angoixa, que Kierkegaard també veia com un abisme. L’abisme de Kierkegaard és l’abisme de Nietzsche. L’abisme que et mira dins de tu. La mirada de l’abisme amplifica l’angoixa. Tots els monstres naixen en l’abisme de l’angoixa.

La majoria de la gent evitem mirar a l’abisme. Evitem mirar dins de nosaltres. Tenim por del que hi ha dins de l’abisme que ens mira. L’evadim. Ens evadim. Evadim en milers de formes diferents. Això ho va veure clarament Aldous Huxley a una novel·la, After many a summer (traduïda al castellà com Viejo muere el cisne), que no és de les més conegudes d’ell, però que a mi em va impactar molt fa cosa de 33 o 34 anys. Impacte que encara perdura. Especialment, un paràgraf, que sempre m’ha acompanyat. Quan estudiava a València el tenia penjat a la paret de l’habitació per poder-lo tenir a mà i rellegir-lo constantment. El paràgraf és el següent:

El valle de las sombras de la muerte; de la gran muerte y de todas las muertes pequeñas. Por la muerte viene la transfiguración. Quien quiera salvar su vida habrá de perderla. Los hombres y las mujeres tratan de continuo de perder la vida, vida gastada, improductiva y carente de sentido de su ordinaria personalidad. Siempre están procurando per derla, y en millares de diferentes formas. En los frenesíes del juego y la predicación religiosa; en las monomanías de la avaricia y la perversión, de la investigación, del sectarismo y de la ambición; en las locuras compensadoras del alcohol, de la lectura, del soñar despierto, de la morfina; en las alucinaciones del opio, del cinematógrafo y del rito; en las salvajes epilepsias del entusiasmo político y del placer erótico; en el estupor del veronal y de la enervación. Escapar; olvidar la vieja y tediosa identidad; convertirse en algún otro, en algo mejor, en alguna otra cosa: mero cuerpo extraña mente adormecido o hiperestésico; o bien tan sólo, entrar en un estado de mente impersonal, en un a modo de conciencia no individualizada. ¡Qué felicidad, qué dichoso alivio! Incluso para quienes no se dieran cuenta previamente de que hubiera cosa alguna en su condición que necesitara aliviarse.

Aquest paràgraf, profundament poètic, ens parla de l’angoixa, de les seues causes, de les formes de fugir de l’angoixa i del que volem quan fugim de l’angoixa. Sí, una de les grans causes de la nostra angoixa és la mort. Heidegger a Ser i Temps explica que el fet de no assumir la mort ens porta a l’angoixa, l’angoixa a l’existència inautèntica. Per a Huxley, l’abisme al que ens porta l’angoixa són les ombres la vall de la mort, de la gran mort (la mort física) i les petites morts (totes les altres coses que ens porten a l’angoixa, al patiment).

Nosaltres volem fugir de l’abisme de l’angoixa. Huxley ens fa una enumeració fantàstica de mètodes de fugir-ne: joc i religió, investigació (treball mental), atrinxerar-se en una ideologia (sectarisme), l’ambició; drogues, cinema i ritus; alcohol, llegir, somniar despert i drogues de nou; política i plaer eròtic; i de nou drogues (veronal) i els seus efectes que enerven els sentits i els músculs. Sí, busquem emocions que posen un vel sobre l’abisme: activitats obsessives (les monomanies); l’alienació mental (bogeries compensadores i al·lucinacions); i experiències eufòriques (salvatges epilèpsies de l’entusiasme). Aquestes formes d’escapada, no són un nombre tancat, n’hi ha moltes més, òbviament, però Huxley sintetitza perfectament com volem fugir de l’abisme. Tot açò ho fem perquè no volem ser el que som, per fugir de l’abisme que ens mira i ens retrata, necessitem creure que som algú diferent o alguna cosa millor. I aquesta darrera afirmació em sembla la clau de volta de la fugida de l’abisme de l’angoixa.

La paradoxa és que en fugir de l’abisme apareixen altres monstres. La satisfacció que ofereixen aquestes formes d’evasió és puntual. La necessitat de convertir-les en permanents obliga a reproduir-les una vegada i una altra. Així, els mateixos mètodes que gastem per fugir de l’angoixa, els vels amb què volem cobrir l’abisme, creen els mostres. Per véncer l’angoixa, per voler ser algú o alguna cosa diferent, creem monstres. Certament, no totes les formes de fugir de l’angoixa creen els mateixos monstres, hi ha formes que realment són innòcues; d’altres els monstres els creem per a nosaltres mateixos; també les n’hi ha que són formes que perjudiquen els altres, però només als més propers; i d’altres que afecten societats senceres. La bogeria compensadora de la lectura, pot resultar innòcua, o fins i tot enriquidora per la persona que es refugia amb ella; el frenesí de joc, la monomania de la perversió, la bogeria de l’alcohol o de la morfina, creen monstres que afecten negativament la persona que les fa servir i en molts casos a les persones del seu entorn immediat (parella, família, amics, companys de feina, etc.); però el frenesí de la religió, les al·lucinacions del ritu, les salvatges epilèpsies de l’entusiasme polític, en canvi, poden afectar societats senceres (la pròpia o altres).

Podríem escapar de la trampa angoixa-abisme-fugida-angoixa-abisme-fugida que condueix al risc de crear monstres? Per a Heidegger això s’obtenia mitjançant l’existència autèntica. Però ell només ens deia en què consisteix l'existència autèntica, no ens va dir el com arribar-hi. A parer meu, hi ha ètiques que poden ser útils per a conviure amb l’angoixa i no caure les fugides. Aquelles que promouen ètiques que promouen l’ataràxia: estoïcisme, escepticisme i epicureisme. Especialment, aquest darrer, que com el descriu Carlos Garcia Gual, consisteix en la felicitat de l’home que s’asseu a la vora del camí per veure la posta de sol. També el cinisme té aportacions al respecte interessants.

En canvi, les religions neguen la mort, naixen de l’angoixa, per tant, no poden oferir una ètica que lleve l’angoixa. Les religions són el vel més gruixut per cobrir l’abisme al qual ens exposa l’angoixa. Tot i això, determinades formes d’espiritualitat de qualsevol religió poden ajudar a conviure amb l’angoixa sense ocultar-la. Les ideologies polítiques com el comunisme o l’anarquisme només tracten de millorar les persones en l’aspecte material, per tant, deixen de banda l’angoixa; no els interessa l’angoixa com fenomen humà donat que no forma part de la infraestructura. Això no impedeix que determinats sistemes polítics comunistes també hagen aprofitat de l’angoixa, però no està en el seu fonament ideològic. En canvi, altres ideologies polítiques com el feixisme (en quant que es fonamenta amb el ritu, el sectarisme, l’entusiasme polític*, etc.) i el capitalisme liberal (que promou l’ambició, l’avarícia, el plaer eròtic, el cinema de masses*, etc., per convertir-la en consum) s’alimenten de l’angoixa. El capitalisme i el feixisme tracten d’abastar tots els aspectes de l’Ésser humà, amb una ètica i una cultura que fomenten el parany angoixa-abisme-fugida-angoixa-abisme-fugida. L’èxit del sistema capitalista es fonamenta en l’angoixa i ha creat els pitjors monstres que han assolat la Humanitat.

Mirem a l’abisme o el cobrim amb els vels que crearan monstres? Una altra de les qüestions fonamentals a la qual hem de fer front.

*Indiquem només les formes que esmenta Aldous Huxley a manera d’exemple, de com aquestes ideologies s’alimenten de l’angoixa aprofitant-se’n de les formes de fugir d’ella.

Òskar "Rabosa".