La nova heroïcitat

Ortega y Gasset és un d’eixos autors que em du a la reflexió. La llargària de les seues publicacions, el seu estil, és l’ideal per a una sobretaula de cognac i habanos, amb café i sol. Lliges i t’endinses en un seguit de qüestions de fa cent anys que encara hui són primordials i que agraïxen l’aportació pretèrita que millora la seua comprensió actual.

Este cap de setmana he llegit –rellegit— les Meditaciones del Quijote i m’he refermat en la idea exposada abans, No obstant això, hi ha hagut un apunt que, tot i que Ortega el tracta com un anacronisme, m’ha dut a l’actualitat més punyent: la reflexió sobre l’heroïcitat.

Don José ha revisat la literatura des de la Ilíada fins al Quijote i més enllà per a acabar afirmant que Darwin incorpora el punt final a qualsevol tipus d’heroïcitat: L’evolució de les espècies la desnona. Crec entendre que, en principi, es referix a la literària, tot i que jo hi aportaria una altra puntualització que el lliga a la irracionalitat fent servir unes paraules de Le Goff: l’heroi no existix sinó en el cant.

Però, per què? De manera realment brillant, Ortega explica que, a partir de la investigació darwiniana, la supervivència anirà de la mà de l’adaptació. Ja no hi caldria seguir, però ho faré... L’heroi, com l’entén el cant –la literatura, per a don José— té sentit perquè ell no s’adapta al medi: hi adapta el medi. El seu medi natural, però, es troba en el cant, on la literatura encara és viva, i la desaparició n’és paral·lela.

Hui, al segle XXI, hi ha un seguit d’herois que adapten el medi a les seues pretensions, viuen fora del text i de la racionalitat perquè el seu hàbitat és la imatge i la paraula, habiten un món diferent del físic i es mouen per l’espai a una velocitat sense precedents, com si no hi haguera barreres ni fronteres. Em referisc als propietaris de les grans empreses tecnològiques: els nous herois del segle XXI. Esta és, segurament, una de les conseqüències de la desfeta de la coneguda com a galàxia Gutenberg.

 

Aquell que desface entuertos

El . i la I

  

Don Quijote de la Mancha és un llibre complex on n’hi haja; de fet, la segona part de l’obra és la que li aporta la genialitat i l’originalitat, tot i que siga la més poc llegida. Jo el vaig llegir fa massa temps i ja no el recorde en els seus detalls. Si més no, ja és hora de tornar-lo a començar i, si és possible, acabar-lo.

A la prestatgeria veig el llibre de La vida de don Quijote y Sancho, d’Unamuno. També veig Meditaciones del Quijote, d’Ortega. La cara i la creu: la verticalitat i l’horitzontalitat. El primer, Unamuno, se centra en eixa visió que apunta cap a l’altura, mentre que el segon, Ortega, li aporta la contraposició, el vessant que podem considerar horitzontal. Un aposta per don Quijote, mentre que l’altre, se la juga amb Sancho –sense nomenar-lo— o, millor explicat, amb la imatge que pot projectar el primer sobre el segon.

Em fixe en alguns dibuixos que tracten el tema quixotesc i hi veig dos figures: una llarga  que s’apuntala sobre una llança encara més llarga i una altra baixeta de formes arrodonides i suaus. Si li haguera de atorgar un sustent, eixe seria un pal qualsevol. Els animals que munten són semblants a sengles genets: el cavall prim i ossut, llarg, i l’ase rodonet i baixet. Així podria seguir descrivint cada detall dels dibuixos on s’aprecien les siluetes.

Mira que és senzill tractar les línies estètiques que apunten els personatges sense recordar quasi el contingut del text. També resulta fàcil entendre cap a on apunten els escriptors que analitzen l’obra, o que la prenen com a un pretext per a encarar altres idees fent servir el paral·lelisme estètic. Un s’encarava cap al cel inventant un ideal realment caduc, mentre que l’altre apuntava cap a l’horitzó de les coses humanes de manera més pragmàtica.

La descripció és eixa i ja es trobava implícita en l’obra de Cervantes, sense entrar ni tan sols a esbrinar la lletra menuda i, si cal, sense entrar ni a llegir la gran. La imatge de les siluetes cavalcant per la planura ja ho diu tot: l’horitzó i el punt que el trenca i del qual no se’n pot traure l’ull, marca la perspectiva. Per alguna raó tenim els ulls en posició horitzontal i allò que ens atrau és la línia vertical, mentre que l’horitzontalitat la tenim assumida, encara que siga de manera inconscient.

 

Salvador Sendra

El preu del caviar

La informació que rebem és del tot intencionada. Ara, a causa de les guerres d’Ucraïna i d’Iran, no deixen d’assetjar-nos amb les comparacions de preus: que si la benzina, que si l’oli de gira-sol, que si les verdures... La butxaca del consumidor ho nota i l’orella, també. Però, hi pot haver gent que no se senta identificada amb tota esta informació i que en necessita d’una altra de més adaptada, i estes persones no deuen quedar desateses.

Altra informació que ens angoixa és la de l’estratificació social. Hui he llegit un article que tractava sobre la cronificació d’estos estrats, o siga, que qui ve d’una família pobra, segurament seguirà sent pobre, i això es pot aplicar al cas contrari. Allò que s’anomenava «l’ascensor social» ha deixat de funcionar, com tants altres de la zona afectada per la DANA.

La benzina puja de preu perquè ací no en produïm, així com la majoria de derivats del petroli, cosa que deriva en el transport. Quant a l’oli de gira-sol, s’ha de dir que amb l’augment de la producció a Europa i les noves importacions, s’ha apaivagat, però, i el cas del caviar? Este és un producte que no s’ha de deixar de banda, ja que es podria considerar com a la mesura de l’ascensor social abans descrit.

La gent de diners pot menjar caviar i, a més, n’ha de menjar! Este producte, però, no ha tingut cap increment de preu, tot i que s’importava des de Rússia (hui bloquejada) i des d’Iran (hui bloquejat). La gràcia està a produir-ne a Europa, o a comprar-ne de xinés, segurament més barat. Si aquells que provoquen les guerres són els mateixos que es nodrixen de caviar, ja fa uns quants anys que han anticipat la batalla traslladant la producció del producte més prop de casa per a mantindre l’estatus social i no abaixar-ne a causa de la inflació caviaril.

 

Salvador Sendra (analista de mercats caviarils)

Le voyage dans la lune

 

Hi ha moments de la vida que hom voldria retindre per a sempre: em referisc a eixos en què realment estem realitzant alguna cosa extraordinària i en els quals tot es fila per una relació harmònica i, alhora, sorprenent. Recorde un cap d’any que vaig passar a Marsella entre bouillabaisses i música; entre excentricitats, sorpreses i champagne.

Era cap d’any i tenia una entrada per a l’òpera de Jacques Offenbach Le voyage dans la lune. Dormia just enfront de l’edifici de l’òpera i quasi no hi vaig haver de caminar. No recorde el sopar; marisc, supose... L’òpera tractava sobre un viatge a la lluna i la manera en què els humans i els selenites hi van establir la relació. Era una peça còmica que he tornat a recordar estos dies a causa de l’expedició eixa que volia descobrir-nos la cara oculta de la Lluna i que ha passat del tot desapercebuda ací a la Terra.

Si hi havia un moment en què el satèl·lit acaparava tota l’atenció, eixe ja ha passat. Esta volta –i mira que s’han esforçat per a fer-nos-en partícips— no ha tingut la mínima rellevància: tots sabem que, al final, acabarà tan degradada com ho pot estar la Terra, i tots sabem que, allò que es ven com un èxit per a la humanitat, acabarà com un vedat privat de quatre rics.

L’òpera bufa, basada en el llibre de Jules Verne, podrà acabar interpretant-se com una cosa d’allò més seriosa, mentre que el vessant còmic serà la realitat del moment en què un selenita podrà tindre la cara de Musk o de Bezos. A tot això, les coses que passen a la Terra seran més equiparables a un altre viatge, al Voyage au bout de la nuit, de Celine.

Però, retornant a la nit de l’òpera, allò que sí que va ser del tot real i que va provocar que passara unes hores inoblidables cagat de fred al balcó de l’hotel, va ocórrer quan un home nu s’enfilà a una de les teulades de l’edifici de l’òpera i que va comportar l’actuació –perquè així va ser— de la gendarmerie per a fer-lo baixar. L’expedició d’un home nu a la teulada de l’òpera, Offenbach interpretant-nos Verne, champagne i frescor humida. Eixa sí que va ser una gran nit i una cosa per a recordar! La resta, això de la Lluna i l’expedició de la NASA, si ho compare amb la pròpia experiència, no deixa de ser una xicoteta anècdota que no m’emociona ni m’atrau, ni recordaré.

Selenita Sendra