Riure o riure’s

 

Lig Bergson amb la finalitat d’aclarir dubtes sobre el meu sentit de l’humor. El riure, concretament, és un llibre que exposa i ens detalla allò que per a nosaltres resulta còmic. A banda d’explicar què és el riure i quines accions o visions el provoquen, allò que apunta sovint és que es tracta d’una qualitat humana: per exemple, heu de saber que un taronger no riu ni entén les coses que a nosaltres ens fan riure. Pot ser que una llimera li faça gràcia, però no s’hi aprecia.

Ell estira el fil fins a Aristòtil i apunta la manera en què el filòsof deixava caure alguna cosa en la seua Poètica. M’agrada recordar que Umberto Eco, en escriure El nom de la rosa, ja va basar una de les línies argumentals del text en el descobriment d’un llibre perdut d’eixe  filòsof grec que tractava únicament i exclusiva la qüestió de l’humor. La resta de les línies són més típiques del gènere de la narrativa, com l’amor, la intriga i la història ben contextualitzada.

Kant toca de refiló el tema quan diu que el riure és la transformació d’una llarga espera en un no-res. Bergson, que jo recorde, no apunta esta situació perquè se centra en la humanitat i les maneres en què la veiem, la llegim o l’escoltem. De fet, quan tracta la comèdia, hi ha un moment en què aborda el títol de la peça i adduïx que els drames solen tindre un nom de persona, mentre que les comèdies en tenen un de més neutre i que sol afectar un col·lectiu, com Les troianes o Les suplicants, però, no pot ser açò!: estes no són tragèdies?

D’altra banda, peces com Lisistrata o Pluto tenen un nom ben clar i definit, però són comèdies, no tragèdies! No m’aclarisc de cap manera, excepte que algú em diga que no son els drames que apuntava Bergson, sinó que són tragèdies, en el primer cas; però, i en el segon? La cosa és que m’ha fet reflexionar i he arribat a pensar que si Kant acceptava el sentit de l’humor, i l’explicava, hi podia haver futur. Després, sobre la humanitat del fet còmic, he de pensar que allò que importa és la necessitat de compartir-lo perquè tinga efecte, que no és poca cosa hui dia. Bevià, però, em deia que en la tragèdia està la democràcia, mentre que en la comèdia, la tirania.

Aristòtil se centrava més en la causa i l’efecte de la imitació, així com analitzava l’individu de referència per a realitzar dita acció:  la tragèdia tractava la noblesa d’un personatge concret en qui l’auditori s’hi veia reflectit, mentre que una imitació d’altra gent més planera era còmica. Això ja passava a l’episodi de Tersites, a La Ilíada, quan Odisseu el colpeja i fa riure la resta de gent que hi havia. Tersites és descrit per Homer com una persona deforme i lletja: sense noblesa. En este episodi del Llibre II, hi ha la peculiaritat que la gent present quan Odisseu l’agredia se’n reia, o siga, se’n burlaven. Bergson no entra en esta subtil diferència, ni Aristòtil, ni Kant.

 

Miliki Fofito i Milikito

3 de març de 2026

Una allau de triomfadors que salvarà en món.

 

Algú se’n recorda de l’ovella Dolly? Eixe experiment va ser un èxit i va traslladar la teoria a la pràctica: es va poder obtindre un resultat satisfactori d’allò que només es programava en els laboratoris malgrat la complexitat genètica de l’animal. Perquè l’animal, per ximple que siga, té una complexitat... Ara, però, ja no sabem si se’n realitzen, d’experiments d’esta magnitud, perquè han deixat de ser una notícia: la genètica, tot i això de l’èxit de la duplicació, continua sent un camp obert a l’especulació en tots els sentits.

Els EUA són el lloc ideal per a realitzar estes pràctiques tot i que s’han reduït els fons destinats a la investigació. Supose que, malgrat la retallada dels diners que s’hi dediquen, seguixen superant la Xina, ja que també tenen el marge legislatiu suficientment lax per a mantindre l’hegemonia investigadora. Altra cosa és que l’actual president combregue amb la causa... Però tinc una solució que no podria refusar i que se m’ha acudit després de llegir alguna cosa sobre Houellebecq. Us ho explique.

Us imagineu un estat on hi haja mil persones clonades de Trump? Què podria eixir malament? La meua proposta és la de fer servir la genètica, com en el cas de Dolly, i desenvolupar una clonació massiva de Trumps. Una volta nodrits, desparasitats i vestits, s’haurien de soltar en diferents indrets d’Amèrica del nord, ubicats degudament en famílies d’acollida que s’adeqüen al perfil que es necessita i deixar que la genètica fluïsca. Segurament, coincidiran alguns d’ells al llarg de la vida, ja que els gustos deurien ser els mateixos i el potencial, també; altres, no, a causa de raons climàtiques o ambientals. Tots, però, haurien de disposar d’un microxip que propiciara el seu seguiment al llarg del temps.

Durant l’experiment se sabria què hi ha de natural i què de impostat en la vida i els miracles dels Trumps. A més, es podria conéixer si els seus clons són els humans més capacitats per a subsistir en un món tan canviant i tan difícil com ens el descriuen. Ara bé, per a acabar d’arrodonir les proves, crec que el mètode s’hauria de repetir amb altres humans excel·lents com Musk o com Bezos per a poder comparar el resultat i, així, acabar de polir la llei evolutiva del mascle blanc triomfador. De dones, de moment només en calen com a llogateres de ventres per les raons que ara mateix deveu estar pensant.

Pseudònim Sendra

Cas Epstein: Més de 120 dies de Sodoma.

 

Una de les pel·lícules més desagradables que he vist és Salò o le 120 giornate di Sodoma (Saló o els 12 dies de Sodoma) de Pier Paolo Pasolini. En aquesta pel·lícula es descriu la perversió a la que porta el poder absolut, ambientada a la República Social Italiana, també coneguda com a República de Saló (territori italià sota dominació alemanya, amb Mussolini de president, del 1943 al 1945). En aquesta pel·lícula, uns adolescents són raptats, violats, torturats i assassinats, per quatre protagonistes repesentant de tots els àmbits del poder: el Duc, el Bisbe, el Jutge i el President. Personatges banals, pervertits i corruptes que arriben fins i tot a menjar merda.

Em ve al cap aquesta pel·lícula ara que estan eixint els arxius d’Epstein. Ja sabeu eixe magnat que tenia una illa on convidava a polítics, empresaris, financers, intel·lectuals, artistes, etc., tots els que ostenten el poder, els representants de les elits, financeres-econòmiques, culturals i polítiques-administratives, cases reials i sembla que també narcotraficants i altres criminals, en algun mitjà de Mèxic he llegit que el Càrtel de Sinaloa també apareix als documents com a participants de les festes. En els expedients d’Epstein ixen els Clinton, Trump, Bill Gates, Peter Thiel, Elon Musk, i moltíssims més.

És ben sabut que a eixes festes eren violades i violats menors de tots dos sexes. Ara sembla que hi apareixen testimonis, no contrastats diuen què, on es denuncia l’assassinat de persones, suïcidis en estranyes circumstàncies, sacrificis de nadons, i fins i tot canibalisme, amb eixos nadons assassinats. Això darrer ja em sembla bastant inversemblant, però tampoc m’atreviria a descartar-ho totalment. No venen de nou aquestes festes, on les elits s’entreguen a tota mena de perversions immorals i a violar jóvens de tots dos sexes. Mireu si no el que va passar a la famosa Mansió Playboy. Allí es feien festes semblants a les de l’illa d’Epstein. La diferència pot estar en el fet que l’ocorregut a l’illa Epstein podria tindre una component política, que no tenia el que passava a la Mansió Playboy. Si a la Mansió Playboy tot era més lúdic, més soltar els baixos instints; a l’illa Epstein sembla que el que es volia era tenir enxampats a tot el món en una situació compromesa. A més a més, semblen demostrats els vincles entre Epstein i el Mossad/Israel. D’ahí la gran quantitat de fotos, vídeos, converses, mails, etc., guardats per Epstein. Hugh Hefner, el propietari de la Mansió Playboy, sembla que no guardava res amb intenció política.

Siga com siga, aquests fets no demostren altra cosa que la immoralitat i la manca de tota moral i/o ètica de les elits que ens malgovernen. Tot això dins d’un sistema capitalista que ha capgirat els valors (com ja vàrem escriure en altre post). El sistema capitalista ens diu que aquells que triomfen són els millors, els que millors s’han adaptat. Però en realitat són els més perversos i els més amorals/immorals. Res d’estranyar, cal tenir en compte que molts d’ells són psicòpates purs, com va demostrar un estudi fa uns anys, en descriure les professions on més abunden.

Molts d’aquests personatges, pervertits perversos, pregonen una societat fora de l’Estat, on ells puguen escriure les regles. Sense anar més lluny, Peter Thiel proposa la creació d’una ciutat en alta mar, fora de la jurisdicció de qualsevol Estat. Ara podem entendre per què. Ells estan per damunt de qualsevol Llei, per damunt de qualsevol norma moral o ètica. Estan per damunt del Bé i del Mal. Ells tenen el poder i no volen límits al seu poder. Ells, com els feixistes de la República de Saló, són els vertaders anarquistes (sic). I estan tan podrits com el Duc, el Bisbe, el Jutge i el President, de la pel·lícula de Pasolini. Al contrari del que ens diu el relat capitalista, no són lo millor de la nostra societat, són el pitjor: el més vil, el més corrupte, el més menyspreable de la Humanitat.

La pel·lícula de Pasolini és una pel·lícula marxista, que descriu la perversió del poder en el món capitalista. Com es sol dir, la ficció descriu la realitat, però sovint la realitat supera la ficció. Si teniu estómac, recomane que veien la pel·lícula de Pasolini. Tot i que he de reconéixer que les dues vegades que l’he vista, la primera amb 14-15 anys i sense entendre-la molt bé, i la segona fa uns pocs anys, després de llegir la crítica al capitalisme que suposava, m’ha deixat traumatitzat durant dies. També estic ara un poc traumatitzat en veure algunes coses de les coses de l’arxiu Epstein i això que no he volgut aprofundir massa. Perquè no tinc massa estómac jo -si ja em resulta prou insuportable la ficció, quan les coses són reals em posen malalt-.

 

Òskar "Rabosa".