Cas Epstein: Més de 120 dies de Sodoma.

 

Una de les pel·lícules més desagradables que he vist és Salò o le 120 giornate di Sodoma (Saló o els 12 dies de Sodoma) de Pier Paolo Pasolini. En aquesta pel·lícula es descriu la perversió a la que porta el poder absolut, ambientada a la República Social Italiana, també coneguda com a República de Saló (territori italià sota dominació alemanya, amb Mussolini de president, del 1943 al 1945). En aquesta pel·lícula, uns adolescents són raptats, violats, torturats i assassinats, per quatre protagonistes repesentant de tots els àmbits del poder: el Duc, el Bisbe, el Jutge i el President. Personatges banals, pervertits i corruptes que arriben fins i tot a menjar merda.

Em ve al cap aquesta pel·lícula ara que estan eixint els arxius d’Epstein. Ja sabeu eixe magnat que tenia una illa on convidava a polítics, empresaris, financers, intel·lectuals, artistes, etc., tots els que ostenten el poder, els representants de les elits, financeres-econòmiques, culturals i polítiques-administratives, cases reials i sembla que també narcotraficants i altres criminals, en algun mitjà de Mèxic he llegit que el Càrtel de Sinaloa també apareix als documents com a participants de les festes. En els expedients d’Epstein ixen els Clinton, Trump, Bill Gates, Peter Thiel, Elon Musk, i moltíssims més.

És ben sabut que a eixes festes eren violades i violats menors de tots dos sexes. Ara sembla que hi apareixen testimonis, no contrastats diuen què, on es denuncia l’assassinat de persones, suïcidis en estranyes circumstàncies, sacrificis de nadons, i fins i tot canibalisme, amb eixos nadons assassinats. Això darrer ja em sembla bastant inversemblant, però tampoc m’atreviria a descartar-ho totalment. No venen de nou aquestes festes, on les elits s’entreguen a tota mena de perversions immorals i a violar jóvens de tots dos sexes. Mireu si no el que va passar a la famosa Mansió Playboy. Allí es feien festes semblants a les de l’illa d’Epstein. La diferència pot estar en el fet que l’ocorregut a l’illa Epstein podria tindre una component política, que no tenia el que passava a la Mansió Playboy. Si a la Mansió Playboy tot era més lúdic, més soltar els baixos instints; a l’illa Epstein sembla que el que es volia era tenir enxampats a tot el món en una situació compromesa. A més a més, semblen demostrats els vincles entre Epstein i el Mossad/Israel. D’ahí la gran quantitat de fotos, vídeos, converses, mails, etc., guardats per Epstein. Hugh Hefner, el propietari de la Mansió Playboy, sembla que no guardava res amb intenció política.

Siga com siga, aquests fets no demostren altra cosa que la immoralitat i la manca de tota moral i/o ètica de les elits que ens malgovernen. Tot això dins d’un sistema capitalista que ha capgirat els valors (com ja vàrem escriure en altre post). El sistema capitalista ens diu que aquells que triomfen són els millors, els que millors s’han adaptat. Però en realitat són els més perversos i els més amorals/immorals. Res d’estranyar, cal tenir en compte que molts d’ells són psicòpates purs, com va demostrar un estudi fa uns anys, en descriure les professions on més abunden.

Molts d’aquests personatges, pervertits perversos, pregonen una societat fora de l’Estat, on ells puguen escriure les regles. Sense anar més lluny, Peter Thiel proposa la creació d’una ciutat en alta mar, fora de la jurisdicció de qualsevol Estat. Ara podem entendre per què. Ells estan per damunt de qualsevol Llei, per damunt de qualsevol norma moral o ètica. Estan per damunt del Bé i del Mal. Ells tenen el poder i no volen límits al seu poder. Ells, com els feixistes de la República de Saló, són els vertaders anarquistes (sic). I estan tan podrits com el Duc, el Bisbe, el Jutge i el President, de la pel·lícula de Pasolini. Al contrari del que ens diu el relat capitalista, no són lo millor de la nostra societat, són el pitjor: el més vil, el més corrupte, el més menyspreable de la Humanitat.

La pel·lícula de Pasolini és una pel·lícula marxista, que descriu la perversió del poder en el món capitalista. Com es sol dir, la ficció descriu la realitat, però sovint la realitat supera la ficció. Si teniu estómac, recomane que veien la pel·lícula de Pasolini. Tot i que he de reconéixer que les dues vegades que l’he vista, la primera amb 14-15 anys i sense entendre-la molt bé, i la segona fa uns pocs anys, després de llegir la crítica al capitalisme que suposava, m’ha deixat traumatitzat durant dies. També estic ara un poc traumatitzat en veure algunes coses de les coses de l’arxiu Epstein i això que no he volgut aprofundir massa. Perquè no tinc massa estómac jo -si ja em resulta prou insuportable la ficció, quan les coses són reals em posen malalt-.

 

Òskar "Rabosa". 

Cosa de banyes

 

La simbologia és fonamental per a saber coses importants sobre la procedència, sobre l’adscripció del col·lectiu o sobre això que s’anomena sincretisme, que sovint és allò que vela la vertadera procedència de la tribu. Estes coses sovint són difícils de reconstruir, ja que les darreres simbologies, per grandària, per distància i per substitució, cobrixen allò que queda de les anteriors.

La gent associa Creta amb el bou a causa del lligam que hi ha amb tot això de Minos, del Minotaure i de les tradicions lligades a les exhibicions, però això no és del tot correcte. A poc que escarbes, t’apareix la cabra: la banya d’Amalthea és el símbol de la illa i el del seu déu: Zeus. Ella el va nodrir i a ella se li atribuïxen els poders màgics. Altra cosa és el rapte d’Europa, en què Zeus es transforma en un preciós bou blanc que transporta la donzella des de l’Àsia menor fins a l’illa.

La tradició del rapte, com ja crec que he relatat altres voltes, explica el vincle que hi ha entre Àsia i Europa, ja que el bou que nosaltres coneixem procedix de les zones d’Europa central, i esta part del continent és la que solia aportar la força bruta i l’ús dels metalls per a la guerra. D’Àsia arribaven altres coses més subtils i lligades sovint a cultures com les de Mesopotàmia o Egipte.

A Creta no hi havia bous, sinó cabres. El bou arriba amb les primeres onades de gent del continent que comporten una nova gestió del territori i que inicia el període lligat als palaus més fortificats i a unes vaixelles decorades amb motius geomètrics. Este animal, molt més fort i vigorós, entra aviat en allò que encara roman: les exhibicions i els sacrificis. El cavall, tot i ser l’element fonamental de les batalles, ja arriba en un moment on la tribu s’ha esvaït en la ciutat i la seua presencia és marginal en el plànol simbòlic. L’evidència l’apreciem a Troia, amb els aqueus.

El cavall, per a Creta, va significar la desfeta, ja que aquells que hi arribaren amb ell ja són els doris (aqueus, en diuen) darrers de la civilització de l’illa. Cal recordar que amb l’animal arribà el ferro, i esta és l’arma més poderosa que va potenciar l’ús del carro. Amb el bonze ja avançat, cosa que comportà el canvi del focus civilitzatori, de les Ciclades a Creta i el període conegut com a minoic, es va introduir la figura del bou. La cabra estava a l’inici de tot i de l’època micènica, que començà amb la substitució progressiva del coure i que va comportar l’abandó del progrés de les Ciclades en favor de Fastos. A tot això, si pensem que la major productivitat terrissera és la minoica és quan entenem eixa preeminència bovina que ens arriba.

Salvador Sendra (ramader)

Un premi Nobel ben treballat

Que els Estats Units de Nord-amèrica estan transitant per una fase de decadència transversal, és una realitat que costa no vore; però que encara disposen d’un capital –en el sentit marxista de la paraula— que permetrà que eixa davallada es perllongue en el temps, també és un pronòstic encertat. Ara mateix, com que ja es dona per esmortida la temporada de la globalització com s’entenia al final del segle passat i a l’inici d’este, sembla ser que l’esforç actual se centra a compactar el bloc a què es pertany, o a què es vol pertànyer.

Un exemple clar del potencial a què em referia unes línies abans és la manera en què Corina Machado rep el premi Nobel de la Pau i l’exercit dels EE.UU. l’ajuda a abandonar l’amagatall veneçolà per anar a recollir-lo a Noruega. Després de la maniobra, ja estava fora tota l’oposició de Maduro: el següent pas, per tant, se centrava a traure Maduro. Una volta raptat el president, el problema de la guerra civil s’esvaïa perquè no hi havia ningú a qui proclamar i la ciutadania opositora es trobava totalment desorientada: fins i tot la premsa veneçolana més intransigent amb el règim chavista feia dubtar de la seua tasca opositora, i tot això durant uns quants dies...

Ara, després de les queixes que es poden llegir en la premsa i escoltar en declaracions institucionals perquè la senyora Machado ha lliurat el preuat premi al president nord-americà, la meua anàlisi ha d’anar una passa més enllà perquè entenc que el fet mateix de concedir el premi a l’opositora veneçolana formava part de la tàctica que han fet servir des dels EE.UU. per a derrocar allò que els molestava del règim chavista, minimitzant el perill i apartant de la presidència els ineptes. El problema, per tant, no és el lliurament del premi a Trump, sinó el lliurament del premi a Machado, que em fa sospitar que es va pactar sense que ho sabera ni el president americà. Altra cosa, però, és l’ús personal de la decència o de la dignitat que en puga fer la persona agraciada.

Salvador Sendra

Erasme i España

 

Observe una obstinació creixent en allò que s’entén com a cultura pròpia, cosa que em costa molt d’entendre, i encara em costa més endevinar la manera en què ens la intenten vendre des de la política alhora que fan servir la paraula democràcia... I tant que em costa d’entendre si pense que allò que s’entén com a cultura pròpia ho volen justificar des de les tradicions dels segles anteriors o, fins i tot, des dels mil·lennis, cosa que, ja d’entrada, deixaria fora de la cultura pròpia la democràcia, perquè té quatre dies, i no cal ni parlar-ne de la llibertat.

Però se n’ha de parlar perquè he escoltat fins i tot això de la llibertat de culte, la llibertat de moviment, la llibertat d’expressió i un llarg etcètera. I resulta que totes eixes llibertats sí que podrien estar vinculades a la democràcia, i ho haurien d’estar. No obstant això, cada volta s’encerclen més, i es qüestionen. Hi havia un moment en què el liberalisme es creia allò que pregonava i la cosa més important que aportava era el convenciment que les persones anhelaven eixa llibertat que creixeria imparable arreu del món; però ara recula...

A l’entrada del segle XXI, tot això no està ja tan clar. Ara, a Veneçuela, estem veient que importa més el negoci que restaurar i reparar el sistema electoral, o observem els problemes que hi ha en els estats de creença musulmana –que, d’altra banda, són ben fàcils d’explicar. Però, sense anar tan lluny, algú recorda que fa quatre dies Turquia demanava d’entrar a la UE? Quin embolat, no? Perquè, de moment, els problemes de la UE provenen de l’antiga separació entre l’est i l’oest, de la qual només se salva Eslovènia, però podrien haver-se agreujat si haguera entrat Turquia. Podeu comparar els mapes i comprovar-ho per vosaltres mateixos.

Ara, i per a acabar de la manera que s’ha iniciat la reflexió, ja puc començar a entendre eixa estranya relació entre la cultura i la democràcia, perquè realment és molt simple: en la nostra cultura pròpia no hi té cabuda, si mirem els antecedents històrics i prehistòrics de la Península Ibèrica. No obstant això, tot podria dependre de la manera en què s’ha assimilat el liberalisme de tradició cristiana, eixe cristianisme que tant es va intentar evitar en el temps d’Erasme, com bé ens explica Marcel Bataillon.

 

Salvadorus d’Orbam