Entre el mite i el logos està Wittgenstein

El diàleg interior no és un diàleg: és un monòleg que no pot entendre ni la persona que monologa. Per a Wittgenstein, a més de ser això que hi ha apuntat en la línia superior, era un llenguatge indesxifrable; de fet, només cal esbrinar l’esforç que hi va dedicar Freud, la seua capacitat de treball i el minso resultat que va aconseguir. També és veritat que partia des de zero i que calia demostrar que el subconscient, el preconscient i la consciència són parts d’eixa mateixa persona que havia segregat Descartes en cos i ànima.

Wittgenstein es va dedicar a depurar el llenguatge perquè tinguera la utilitat que li requeria l’ús seriós de les paraules en una causa que em recorda la d’Aristòtil amb la seua lògica contra la demagògia. Ara bé, en el seu segon llibre, Estudis filosòfics, sí que s’aprecia un canvi respecte del Tractatus. D’esta segona part, la cosa més interessant al meu parer és la manera com descriu el llenguatge intern i que després desenvolupa Jacques Bouveresse a Le Mythe de l’intériorité.

Tractar el mite és posar-se en un plànol anterior a allò que es reconeix com a filosofia. Només cal recordar que ja ens explicaven que eixa filosofia començava amb el trànsit del mite al logos, tot i que el primer sempre hi ha estat present; i és per esta raó, pel tractament que es fa del mite, que resulten tan temptadores les indagacions dels autors esmentats. El mite, a més, quant a literatura, sol tractar sobre causes primeres. A la filosofia, li cal cosmopolitisme i comunicació.

Per al Wittgenstein posterior al Tractatus, el llenguatge que es fa servir com a monòleg intern manca d’allò que cal per a una comunicació efectiva: l’alteritat, en cas que no hi haja ningú amb qui parlar. De fet, eixa reducció que apunta Ludwig pot resultar un impediment per a mantindre una comunicació efectiva entre col·lectius diversos, però jo no ho veig tan clar per una raó: ell tracta el llenguatge interior com el llenguatge del mite, o siga, un llenguatge que versa sobre coses que no es poden demostrar i que, en el Tractatus, quedaria relegat al no-ús.

El mite, però, sí que unia el col·lectiu més primari, encara sense identitat com a individu. També el feia servir Plató per a explicar assumptes filosòfics bastant complexos, o Camus per a descriure’ns el dia a dia de qualsevol persona. L’art, en general, i el conceptual i postconceptual en particular, usa esta mena de llenguatge que s’exposa en altre camp que no és el purament referencial, però cal saber com interpretar-lo, i tindre algú que t’explique que la funció estètica també es present en la parla, tot i que, sovint, en excés.

 

Salvador Sendra: interiorista (29/10/2026)

El problema de l’habitatge: no té solució.

 

L’habitatge amb totes les qüestions que arrossega, ha tornat a ser un tema central en el debat polític/mediàtic de cada dia. Tot arran del tema de Mari Carmen, una dona octogenària que va ser desnonada dies abans de morir. Cosa que hui en dia no es fa ni amb un gos. Si hom abandonara a un gos vell i morirà al carrer, segurament seria acusat d’un delicte de maltractament animal. Ho he dit moltes vegades, en el sistema capitalista es posa per davant les plusvàlues que genera el capital a la vida de les persones. No hi ha res per damunt del capital, no hi ha cap dret més absolut que el de la propietat privada, que porta associat el dret a extraure rendes de les propietats i això val més que una vida o 100.000.000.000 de vides.

Però hem d’esbrinar quina és la clau de volta. El motiu pel qual el tema de l’habitatge no té solució, ni topant rendes, ni construint més habitatge, ni deixant construir a mansalva i desfermar una altra bombolla com la del període 1998-2007. Els problemes de l’habitatge poden ser llistats i podem fer llargues llistes de: - causes que provoquen l’encariment de l’habitatge; - causes que provoquen que per a la gent jove siga inassolible comprar-se un habitatge; - causes per les quals manca a determinats llocs habitatge; - els desequilibris territorials; - causes demogràfiques; etc.

Però de res valdria. El problema jau en els valors. I això no és una cosa tan bona de canviar, caldrien algunes generacions. És clar, que donada la situació actual, on la gent jove no té cap opció a accedir a la propietat de l’habitatge, podrien donar-se noves formes de concebre la propietat que donara lloc a canvis en els valors. No és probable, entre altres coses perquè vivim en Occident un procés de crisi sistèmica. Estem en plena decadència del sistema occidental i la transformació que hi haurà serà la que done lloc a nous valors, que no tenim ni idea sobre quins principis es fonamentaran.

El que si que sabem, és que no té hi ha cap solució fins on podem albirar al futur, 15-20 anys, al problema de l’habitatge. Justament perquè el sistema capitalista imposa uns valors que fan impossible cap canvi. Els valors que hem dit que han portat a l’octogenària Mari Carmen a ser tractada pitjor que un gos. Els valors que fan que una persona siga tractada pitjor que un gos i a la major part de la societat tant li fa. Que fins i tot, una bona part diga que s’ho mereix i això siga rebut amb indiferència. El fonament es troba en com concebem els drets de propietat sobre el sòl, la transformació del sòl i el tractament del sòl i de l’habitatge com una mercaderia més.

Què pot ser concebuda d’una altra manera? Segur que molts es fareu aquesta pregunta. I òbviament, sí. En primer lloc, tots assumim que hi ha coses que estan fora del comerç, res extra commercium. Hi ha coses que no es poden comprar ni vendre. Per exemple, està absolutament prohibida la compravenda de sang i òrgans per trasplantament. I no passa res, ho tenim assumit. La sang es dona. La gent es fa donant d’òrgans. A l’Estat espanyol hi ha moltíssims donants d’òrgans i el sistema de donació i trasplantament és dels que millor funciona del món.

També hi ha béns en els quals el propietari no pot fer el que li vinga gana. Els Béns del Patrimoni Cultural tenen fortes restriccions i estan sotmesos a condicionants. Així, també les restes arqueològiques, ni que estiguen en una propietat privada, no són ni de qui se les troba ni del propietari dels terrenys on apareixen. I tampoc passa res.

A més a més, un dels articles més oblidats de la Constititución Española de 1978 és l’article 33:

1. Se reconoce el derecho a la propiedad privada y a la herencia.

2. La función social de estos derechos delimitará su contenido, de acuerdo con las leyes.

3. Nadie podrá ser privado de sus bienes y derechos sino por causa justificada de utilidad pública o interés social, mediante la correspondiente indemnización y de conformidad con lo dispuesto por las leyes.

En aquest article s’estableix clarament com s’ha d’exercir la propietat privada i que es pot limitar, la funció social determinarà el dret a la propietat privada. La funció social de l’habitatge li dona contingut als drets que ha de tenir la propietat sobre l’habitatge i, també, sobre el sòl i sobre la transformació del sòl.

A partir d’ahí es poden establir limitacions del tipus de prohibir o desincentivar tenir més d’un determinat nombre d’habitatges, per exemple més dos; limitar els drets del sòl; limitar els beneficis dels promotors, no cal que tinguen beneficis de dos dígits; prohibir la venda d’habitatges a estrangers i empreses estrangeres (com s’ha fet al Canadà, per exemple); etc.  

A molts de vosaltres en llegir aquestes limitacions vos haurà explotat el cap. Des del marc mental del fet que l’habitatge és una mercaderia, vos semblaran inconcebibles aquestes propostes. I justament eixe és el problema, tenim massa integrat que l’habitatge és una mercaderia, per tant objecte d’especulació capitalista, i no és un bé que ha de romandre una res extra commercium o un bé sobre el qual el dret de propietat ha de ser restringit. Mentre que eixa mentalitat no canvie, fins que els valors que estan establits ara en la societat canvien, no hi haurà solució al tema de l’habitatge.

 

Òskar "Rabosa".

L’intrigant silenci d’Emilio

 

Costa molt fer les coses bé. A mesura que passen els anys, t’adones que eixa única cosa a què dediques la majoria del temps comença a rendir i penses que domines la matèria. D’altra banda, hi ha gent que –diuen— fa les coses bé des del primer moment i hi al·lega, qui la coneix, una «predisposició» o una «facultat innata» per a eixa cosa. En fi: una cosa.

Ja fa massa mesos, però, que no escolte parlar d’Emilio Aragón, i això em preocupa. Cada volta que hi ha el silenci esmentat, la pau es trenca amb un nou experiment, bé musical, bé literari, be cinematogràfic... Ara, en uns pocs mesos, què hi haurà? Una exposició de pintura? Un ballet? Qui ho sap...; però n’hi haurà, segurament, alguna gran presentació per a una obra magna a què l’autor ha dedicat anys i planys que li permetrà expressar tot allò que du dins.

Recorde que va dirigir una pel·lícula perquè era la seua gran assignatura pendent, i que ho va fer meravellosament! La sensibilitat i l’amor que hi va aportar van fer que hi haguera un abans i un després en el cine des que es va estrenar. Ara bé, a eixa gran gesta, hi ha seguir un llarg silenci que es va trencar amb una simfonia, a la qual va aportar una enorme sensibilitat i amor. Després de l’estrena, hi va haver un abans i un després, quant a la música simfònica.

Però, abans de tot açò, ja hi va haver un abans i un després en l’humor, en l’actuació en el cine, en la literatura, en... Em crea molta curiositat cada un d’eixos personatges tan polifacètics que tot ho toquen i tot ho broden, amb tanta sensibilitat i amor que deixen en descobert els mediocres monofacètics que passen la vida intentant millorar en la seua creació i que estarien millor dedicant-se a una altra cosa. Les persones són complexes i moltes són les maneres que necessiten per a expressar la seua interioritat.

Què és una cosa quan en pots tindre mil? Què passa? Que no tens sensibilitat ni amor per a repartir-los entre cinquanta activitats, o què? Com has d’omplir la teua ànsia per expressar-te, per descobrir i per endinsar-te en tota mena d’activitats artístiques que necessiten la teua aportació per a arribar a la sublimació? Massa preguntes sense resposta que en poc de temps, si els comptes no em fallen, Emilio ens ajudarà a esbrinar.

Investigador Sendra