L’Estat (profund) contra ZP.

Abans d’entrar en el tema, faré uns aclariments perquè ningú no es senta enganyat. Sovint és important que posem les cartes cap per amunt per mostrar quins són els nostres posicionaments previs a tractar un tema. Així que abans de res diré que em sembla a mi José Luis Rodríguez Zapatero, ZP de marca política, l’expresident de Govern. La primera cosa és que considere a ZP un personatge polític inútil, un Fernando Galindo -aquell que deia un admirador, un esclavo, un amigo, un siervo- de Don Emilio Botín. Va ser un president nefast, que l’única cosa d’esquerres que va fer va ser implementar una agenda woke (per a bé o per a mal, ja ho deixe a l’avaluació del lector, a parer meu hi ha coses bones, altres no tant i altres molt dolentes), que no és altra cosa que la política social del neoliberalisme (cosa de la qual tinc un post incomplet i que algun dia acabaré). En segon lloc, considere que els polítics retirats, sobretot quan han estat altíssims càrrecs, es dediquen a lobbying és una de les pràctiques corruptes més abominables que hi ha en les societats occidentals. ZP darrerament es dedicava al lobbying i no pot tenir la meua aprovació per fer aquesta activitat.

Així doncs, com podeu comprovar no tinc cap mena de simpatia pel Sr. Bambi, com li deia la dreta cavernícola, encapçalada per Jiménez Losantos, quan ell era president. No obstant això, anem analitzar la seua situació des d’un punt de vista, no de trencar cap llança per ell, no vull trencar cap llança per un personatge tan cínic (en el sentit pejoratiu de la paraula), d’anàlisi de com funciona les relacions de poder. Es tracta d’analitzar per què ell és investigat, per fer el que fan gairebé tots els expresidents i ministres, inclús la seua mà dreta durant el seu govern, Pepiño Blanco. Així hem de contestar: ¿Per què ZP és un delinqüent i els altres no?

Per a començar hem de veure amb qui tractava ZP. Segons les darreres informacions, ell feia de lobbyista-intermediari-negociador amb governs com Veneçuela, Equador, Xina... Tot va esclatar amb el cas de l’aerolínia Plus Ultra. Els EUA d’Amèrica fa uns anys van punxar el telèfon de Rodolfo Reyes, qui era el propietari aleshores de Plus Ultra, i va trobar el contacte de ZP. Curiosament, anys després, i només Déu sap per què, els EUA envien a l’Estat espanyol la informació perquè investiguen. Arran d’això, es destapen més activitats, il·legals o no -no és el moment d’entrar en això-, en tot cas unes activitats de lobbyisme gens ètiques. Comença una cacera mediàtica amb la qual estem sent bombardejats.

Això contrasta en com de prompte s’ha esvaït el cas de l’exministre Montoro. Montoro tenia una assessoria anomenada Equipo Económico, que va fundar una vegada va deixar de ser ministre amb Aznar. Quan va tornar a ser ministre va haver de deixar l’assessoria, però només en teoria. Una vegada en el Ministeri d’Hisenda es va dedicar a promoure reformes legislatives a favor de les empreses que eren clientes del seu despatx. Fixeu-vos bé, el que ha fet ZP és un joc de xiquets comparat amb el que ha fet Montoro. Malgrat això, per què no sabem res dels clients del despatx de Montoro? Per què la premsa no ha omplit portades, noticiaris, etc., com en el cas ZP? La diferència en el tractament mediàtic és clara. Una situació molt més greu, perquè implica fer lleis a mesura d’uns clients, trencant tots els principis que han de guiar l’Estat democràtic i de Dret liberal, passa desapercebut en quatre dies. El tema d’uns corretatges, lobbyisme, negociacions fets majoritàriament a l’estranger -llevant el cas Plus Ultra totes les altres actuacions que han transcendit estan fetes a l’estranger- mereix hores i hores de ràdio i televisió, planes i planes de periòdics.

Per altra banda, a Pepiño Blanco que té un despatx de consultoria, Acento, i que es dedica al lobbyisme més salvatge per tot l’Estat, ningú se’l mira. Acento té  un benefici net d’1,5 milions d’euros, sent ja el primer lobby a l’Estat espanyol. Ahí va l’home que va ser el monstre de la dreta, treballant per empreses, algunes de les que estan destrossant el territori, també al País Valencià, implantant megaplantes fotovoltaiques i eòliques. Però el dimoni que era quan estava al govern, ara s’ha fet un àngel. ¿Per què ningú anomena a Pepiño Blanco i el càncer que suposa el seu lobbyisme?

Podríem fer més exemples, i parlar del que han fet Felipe González i Aznar, i tants i tants d’altres ministres dels seus governs. Però resulta innecessari, amb aquests dos exemples tenim prou per a il·lustrar el que està passant. La diferència està qui són els clients d’uns i d’altres: ZP feia lobbyisme per a empreses en interessos en països com Veneçuela, Equador o Xina, països que estan fora del control de Satània (l’imperi estatunidenc), que li han volgut passar la factura de la retirada d’Irak, el menys preu a la bandera americana i sobretot soscavar un aliat de Pedro Sánchez, qui s’ha oposat obertament a Israel i EUA. En canvi, en el cas de Montoro els clients eren Abengoa, Air Liquide España, Carburos Metálicos, Ferrovial, Linde Gas (abans Abelló Linde), Messer Ibérica de Gases, Praxair España (actualment Nippon Gases), Red Eléctrica, Solaria Energía, és a dir, les elits econòmiques d’Estat. En el cas de Pepiño Blanco té o ha tingut de clients Euroleague Ventures, AstraZeneca, Veolia Environnement, Pharma Mar, Mediapro, la Liga de Fútbol Profesional (LFP), Huawei o la Ambaixada de Marroc, Novartis, i un gran etcètera. Treballen pels autèntics intocables. Treballen pels putos amos.

Veieu la diferència ja? Si eres un alt càrrec i et deixes la política per fer lobbyisme, has de fer lobbyisme per empreses que es dediquen a les seues mantafles dins del sistema, dins de l’ordre. Si te’n vas fora, cauràs. Si ZP haguera seguit amb la seua relació amb el Banc Santander, que de segur li oferiren alguna coseta, no hi hauria cap problema en què fera lobbyisme per afavorir els interessos dels Botín. Però anar a Veneçuela i Equador? Ajudar a que la Xina faça negocis? On s’ha vist això?

Si Satània té memòria de les seues accions i de les Pedro Sànchez, no té menys memòria l’Estat profund espanyol. Ara els interessos de tots dos s’han trobat, oferint un espectable de circ a les masses perquè a les properes eleccions isca un govern de conveniència per les elits americanes i l’Estat profund franquista español. ZP està pagant la factura d'ell i de Pedro Sanchez. Satània i l'Estat Profund Franquista Español maten dos pardals d'un tir.

 

Òskar Rabosa. 

El crític i el critiquejador

 

Marina Tsvietáieva escrivia poesia i escrivia assajos. La poesia tractava sobre allò que sol tractar la poesia, supose, la lírica, l’ego i el joisme. Els assajos tractaven sobre allò que costa tant d’entendre: la crítica poètica. En este punt, hi ha una bifurcació que ja mai més s’encreuarà: allò que defensava Oscar Wilde quan proposava el crític com a artista, o el camí que ocupa la majoria d’artistes en què es qüestiona la figura del crític com la d’un artista fracassat. Este segon cas és el que té més seguidors –solc intuir— a causa de la rellevància de la crítica en la carrera de l’artista, sobretot a l’inici.

Les dos vies se separen, però s’unixen en la crítica de Tsvietáieva quan admet que un crític de poesia és bo si alhora esta persona és bona poeta. Ho sintetitza tot en una oració: «La primera obligació del crític de poesia és la de no escriure mals versos. En tot cas – no publicar-los». I, quina diferència hi ha entre Wilde i Marina? Doncs que, per al primer, el fet de criticar ja era una realitat artística, mentre que, per a la segona, s’havia de ser una cosa per a poder ser-ne l’altra. A banda d’açò, per al primer, deurien haver artistes bons i de dolents i, per a la segona també, però, a més, es podia intentar enganyar si no hi havia poesies per a poder jutjar la qualitat del crític com a poeta.

L’altra cosa, que m’ha recordat una reflexió de Caballero Bonald, ha estat l’obsessió de la poeta de referència, tant en la crítica com en l’obra artística, per l’ús i la importància de l’adjectivació. Per a Bonald, esta causa, la de l’adjectiu perfecte, el podia fer, fins i tot, emmalaltir. La importància de l’adjectiu, per tant, està més que demostrada i situada, si més no, com a nucli del subjecte líric mateix, o de qualsevol sintagma nominal: la importància de la tonalitat, de l’ombra, de l’anècdota, del detall... Potser –i ací ho deixe—, la crítica real es podria donar en la desarticulació de l’adjectivació per a saber-ne què hi roman, d’una manera semblant a allò que ens volia explicar Panofsky sota en concepte d’idea quan s’endinsava en l’art del Renaixement.

 

Critiquejador Sendra (24/06/2026)

 

Nota:

La crítica és aquella persona que es basa en la causalitat i en l’argumentació demostrable per a proposar una sentència, o una cosa semblant, a allò que s’entén com una opinió. La critiquejadora és aquella persona que por dir allò que vullga i fonamentar-se en opinions, retòrica buida, fal·làcies i, per què no, en adjectivacions!

Un retoc de Hockney sobre un quadre de Hopper

 

El tedi de la classe mitjana és allò que transmeten les obres de Hopper. Mirar un quadre seu és perdre’s en una atmosfera plana, sense sobresalts; en un món previsible que apunta cap a l’estabilitat que es pot preveure i en què no hi ha gaire espai per a l’aventura. Horitzontalitat, harmonia i poques estridències, o no cap.

Hockney continua pintant una línia semblant, però l’optimisme pren força en els colors i el elements que distorsionen l’horitzontalitat. Els elements quotidians sovint es tornen coses especials si es miren des d’un altre angle; d’una altra manera.

La vida a la platja s’assembla a eixa que pintava Hopper, i més encara si se situa a la temporada d’estiu i en un indret poc concorregut: el migdia és això, tediós. No obstant això, hui, des de casa, he observat moviment i he escoltat algun crit de persones exaltades: m’ha sorprés per l’hora en què ha passat, ja que era cap a les tres de la vesprada.

En un camí que hi ha enfront, no es pot aparcar, o no es deu, ja que hi ha un senyal que així ho indica; però quasi sempre hi ha cotxes. He entés que algú havia puntat una A d’eixes que simbolitzen l’anarquia sobre els capots dels vehicles: deu o dotze cotxes hi han patit l’acte vandàlic. Han telefonat la Guardia Civil i ha vingut un cotxe a prendre nota dels fets.

Si el cotxes han estat estropejats, però estaven mal aparcats, els hauran denunciat? Quan la Guardia Civil se n’ha anat, els propietaris dels vehicles han tornat a la platja, però no n’han retirat cap, tot i el senyal que indica que no s’hi pot aparcar. Els hauran denunciat, com s’hauria d’haver fet, o estaran encara buscant aquella persona que els ha pintat?

Per un moment, ha passat un cas que ha trencat l’harmonia i ha tornat especial un moment d’avorriment del migdia estiuenc. Hui s’ha mort Hockney i m’ha recordat això que acabe d’escriure.

 

Observador Sendra (13/06/2026)