No sé si vull saber-ho

 

Esta setmana passada, he estat llegint coses que tenia pendents des de feia uns quants mesos. En primer lloc, he llegit alguna cosa de Byung-Chul Han i m’he adonat que ens haurem de replantejar tot això de l’ontologia a curt termini: l’ésser, la realitat... Potser es tracta d’una perspectiva que tinc més vista i, per esta raó, no m’ha sorprés excessivament, tot i que es pot entendre que el filòsof coreà apunta cap al futur quan hi tracta el tema.

D’altra banda, i després d’algun any d’espera, he agarrat Wallerstein i he de dir que este sí que m’ha colpit. Un llibre escrit al 2000, com pot anticipar-se tant a tot açò que passa hui dia? Crec que mai no havia llegit un text tan premonitori, però ara ja estem al 2025. Fa vint-i-cinc anys, Immanuel anticipava les coses que ara vivim amb una precisió aterridora. Pense que ni Homer Simpson ha sigut tan clarivident!

Ara, però, que estic quasi a la meitat del llibre, no sé si vull acabar-lo o si, per contra, preferisc deixar-lo per a mantindre’m en la ignorància, ja que podria trobar-me alguna cosa que encara no ha succeït i que podria alterar-me la vida de xicotet burgés. Hui em pensaré si seguisc llegint altre capítol o si el tanque definitivament.

Conocer el mundo, saber el mundo: el fin de lo aprendido és un assaig sobre el present i que ha estat redactat a l’any 2000. No es tracta d’un text apocalíptic, fins on he arribat, però sí que es un llibre que commou en la seua lectura, però ho fa perquè es llig molt després de ser publicat: més de dos dècades! Si l’haguera llegit en el seu temps, haguera estat un llibre més basat en especulacions, però ara ja no: els fets anticipats han succeït i succeïxen com van ser escrits.

Ara, allò que em pot interessar més que les seues conclusions pot ser el mètode emprat i si encara s’hi podria aplicar, ja que, amb les noves tecnologies, el món ha canviat molt en tot este temps. Però, a tot això, he de dir que, tot i la velocitat a què es mou la tecnologia actual, el seu calendari resulta d’una precisió desconcertant. També anticipa el final.

 

Salvador Sendra (16/06/2025)

Allò que soc; allò que aparence

 

Abans de començar, he de dir que soc un reputat expert en cotxes esportius. De fet, he llegit dos articles sobre alguns models i he memoritzat algunes marques com Ferrari, Porsche o Maserati. I tot açò m’ha vingut a la ment perquè l’altre dia, quan anava amb la bicicleta a traure diners a Tavernes, hi havia un Maserati aparcat en un encreuament de dos camins. Dins, hi havia un home i una dona jóvens amb un mòbil a la mà cada u. Pensava que estaven esperant algú...

Després de traure diners del caixer –m’agrada dur sempre efectiu—, quan vaig passar pel mateix lloc, el cotxe ja no hi estava, però sí que hi eren els usuaris, i els mòbils. Un Maserati poc cridaner, d’eixos que s’assemblen a un 4x4, però que no ho acaben de ser, o siga, que no es tractava d’un superesportiu tirat enmig d’un caminal. A tot això, quan vaig a la faena o en torne, m’agrada comptar els Porsche que hi veig. Normalment, tres o quatre, excepte quan circule cap a la Marina, que en veig més i alguna sorpresa especial.

Abans, el cotxe d’aquells que volien aparençar riquesa continguda, però no excessiva, conduïen un Mercedes. Ara, és el cotxe de la classe mitjana –mestres, metges i tot això—, i cal fugir del middle-middle. Aquells que volen apujar un escaló més, han de mirar altres models i, per la meua sensació, en eixe escalonet està el Porsche, però no el 911 GT3, sinó un altre de menor calibre o, com en el cas de l’exemple, el Maserati. De Ferrari, en veig pocs, la veritat, però algun hi ha, així com de Maserati MC20.

Abans de comprar un cotxe d’eixe tipus, més que siga de segona mà, s’ha de preguntar si s’hi pot posar gasolina d’estacions lowcost, perquè una cosa és l’aparença i l’altra és la butxaca, i més quan el combustible no es veu: «ja xupla prou el cabró com per a posar-li gasolina especial!». Si no hi ha sort amb la benzina, sempre es pot tindre un altre vehicle més modest per a l’ús diari. I un últim detall: compreu roba cara i, si pot ser, amb logotips de grandària considerable i que no siga falsa. Allò que no para gens bé és posar-te tu mateix el combustible i dur la roba de qualsevol treballador mileurista.

Salvador Sendra (10/06/2025)

El somni de la raó provoca monstres

Hi ha un moment en què les ciències socials adopten el vessat científic adduint que les coses que passen a la societat tenen una clara relació entre la causa i l’efecte, cosa que no fa més que repetir allò que s’entén com a mètode científic. Per esta mateixa raó, l’estadística adquirix un paper rellevant en allò que guia les decisions d’aquelles persones que poden decidir coses com l’apujada o l’abaixada dels tipus d’interés, o la manera en què es pot regular la inflació, per exemple.

Dins de la política i les relacions internacionals, sempre hi ha hagut algun element pactat, perquè hi ha coses que no s’han de tocar o, si es toquen, s’ha de fer amb molta cura. Les peces delicades es mouen amb cautela i nosaltres ja entenem que l’economia és una d’estes relíquies que fan que cada volta ens coste més imaginar un espai fora del capitalisme lliberal. Recordeu: causa-conseqüència, causa-conseqüència!

Raonar és tramar eixes coses de la raó i preveure-les; enraonar és parlar sobre coses intranscendents... Raonar és, ens agrade o no, l’únic camp comú en què els ciutadans podem interaccionar i entendre’ns. Per a la resta de casos, tenim l’explicació de Ramon Llull al Llibre del gentil i els tres savis, on el gentil continua sent gentil després de les converses amb els savis, perquè el cervell ensinistrat per a la raó no entén altres coses que no relacionen els factors que he esmentat abans. A més, si els tres savis tenen raó, per què no es poden convéncer entre ells?

Mèxic no evita el pas de fentanil per la frontera: hi apujaré els impostos! Mèxic no atura la immigració il·legal: hi apujaré els impostos! Mèxic produïx massa barat i comporta un greuge comparatiu: hi apujaré els impostos! El balanç comercial és deficitari: hi apujaré els impostos!Canadà, igualment. Europa, la mateixa cosa i, a més, diuen «ciutadans i ciutadanes»! Xina, perquè  venen molt i barat: hi apujaré els impostos! Ara pense això que he escrit a l’inici del text i entenc que l’idioma que parla esta gent no és el comú: més bé s’assembla al dels tres savis de Ramon Llull. Però encara hi ha qui intenta endevinar un mínim senyal de raó en el discurs dogmàtic, i eixe és el problema: no hi ha res a entendre perquè es tracta del malson de la raó i dels seus monstres.

Quan vaig anar al teatre a vore l’obra de Camus sobre Neró, vaig pensar que tot això em resultava  molt estrany i que el món havia evolucionat fins a barrar el pas a personatges tan sinistres i viscerals.

Salvador Sendra (04/06/2025)

Allò que de veres es juga Harvard

 

A la premsa llig que hi ha un enfrontament entre el govern dels Estats Units de Nord-amèrica i una de les seues universitats més prestigioses perquè el president Trump vol controlar això que interpreta com una onada d’antisemitisme. Si es donara el cas, la causa es trobaria en la barbàrie que comet dia rere dia l’estat israelià contra la població palestina. Per a Trump, es tracta de legítima defensa i tot aquell que es posicione en la seua contra és un antisemita i cal porgar-lo. S’han de controlar les fronteres i les persones que entren als Estats Units per a evitar que s’estenga eixa taca d’oli i que impregne la pacífica societat nord-americana. A més, també s’hi poden escolar lliberals o, pitjor encara, progressistes. Oh, my God!

Altres universitats ja han cedit a les pressions del govern, com Columbia, però Harvard no es doblega i l’asfixia li arriba des de tots els vessants possibles. Ara, després de les retallades, Trump intenta que no s’hi puguen matricular alumnes sospitosos de realitzar pràctiques sospitoses o de tindre amistats sospitoses, o vinculades amb sospitosos, o familiars que tracten amb sospitosos o que escriguen «sospitosos i sospitoses». Harvard, però, ha entés el missatge i se la juga de veres.

Si esta universitat és la més prestigiosa del món, i el seu prestigi rau en la diplomàcia, el dret o l’economia, ha de demostrar-ho. I la millor manera de fer-ho és ensenyar al món que té els millors juristes, els millors economistes i els millors diplomàtics, i que un govern de pallassos no pot dir-los què han de fer, perquè són ells qui controlen els camps on s’efectuarà la batalla.

Per un moment, penseu que teniu un fill o una filla, o alguna d’eixes persones que no se senten representades en cap dels gèneres, que haja d’estudiar als Estats Units de Nord-amèrica i hi esteu buscant una universitat. Teniu per a escollir: les dels llepons perdedors o la que és capaç de derrotar l’estat més poderós del món... Què hi faríeu? Quina escolliríeu si les poguéreu pagar totes?

Au, bona nit!

Salvador Sendra (29/05/2025)