Un pensador oscil·lant

 

Si algú em pregunta sobre l’opinió que m’he format de Gramsci, li contestaré que no en tinc una de clara. Depén d’allò que llija, em pot agradar o decebre, interessar o rebutjar. Crec que mai no havia estat davant d’un element d’estes característiques, i possiblement no ho tornaré a estar. Normalment, quan t’endinses en l’estudi d’un pensador, hi ha un rerefons unitari que cohesiona cada peça del trencaclosques; fins i tot amb la lectura de Wittgenstein, que sorprén en cada línia. Amb Gramsci, se m’han quedat fils penjant que només es poden explicar si s’entén com a pensador i no com a filòsof.

Gramsci cerca el pragmatisme, o siga l’acció. Tot i això, accepta la idealització i l’explica, així com la religió... És coherent amb la seua pragmàtica i tot ho torna tangible; útil. Tot i això, intenta allunyar-se del pensament anglés per reforçar-se amb Hegel, en primera instància, Marx i, crec jo –perquè no ho diu— en Proudhon. Rebutja Kant per ser massa abstracte. Realment, respecte de l’economia i la política, no m’ha sorprés quasi res, ja que la praxis és allò que lliga la filosofia i l’acció, o siga la política. No obstant això, sí que ho ha fet l’apartat cultural, on em venia a la ment Schostakovich i la concepció estalinista de la música, o de la pintura mural mexicana, sempre vinculada al col·lectiu.

On està realment verd és en l’opinió que transmet sobre la llengua. En poques paraules: no sap ni de què parla! I clar, quan eixe capítol està a l’inici del llibre, hom dubta de seguir llegint, pel simple fet de no perdre massa temps ni massa salut. Errades molt bàsiques i confusió de termes com llengua i dialecte, o entendre l’ús del llenguatge des d’un punt de vista tan pragmàtic que no pot defensar. En fi... molt fluixet i, a més, neci, ja que no n’és ni conscient.

Una volta salvat l’obstacle inicial, que més val oblidar-lo, i si evitem un gir orteguià, ja que no entén com cal tot això de la massa, la resta sí que s’ho val. Com a positiu, que n’hi ha molt, s’endevinen moments de gran lucidesa en tractar conceptes, i fins i tot en l’anàlisi d’autors que desconec per tractar-se d’escriptors italians que estan fora de la meua esfera, limitada a Maquiavel, Croce i Vico, de tots els que anomena. Per cert, el llibre de què tracte és Filosofia de la praxis.

 

Salvador Sendra

Intel·ligència vs. genialitat

 

-Què és la intel·ligència?

-I tu m’ho preguntes?; tu que lliges este escrit... Intel·ligència eres tu!

Perquè acabe de vore que esta facultat se li atribuïx exclusivament a les persones. Sí, a les persones, tot i que sempre el nostre gos és molt intel·ligent i fins i tot la tortuga! Si tenim present la facultat humana, hem de deixar un apartat exclusiu per a allò que s’anomena “intel·ligència artificial”, ja que la humana es podria fer servir per a les mascotes, que ja són part de la família i, a més, els humans ja no saben ni llegir, o no ho entenen.

A partir d’informacions diverses, amb la intel·ligència artificial se’n pot crear una de nova que puga unir allò que hi ha de comú entre totes. Realment, això es podria considerar una obra mestra del plagi, perquè no crec que cite les fonts i, si està programada per a citar, el nombre de cites seria gairebé infinit i excediria de bon tros l’extensió del text o de l’obra creada artificialment.

Ara, la pregunta és la següent: pot la intel·ligència artificial nodrir-se d’ella mateixa? De la cerca i dels reculls d’altres publicacions se’n fan de noves, però la matèria primera tendix a esgotar-se si no se li aporta més contingut humà; o siga, creacions d’intel·ligència natural que puguen contindre una xicoteta dosi d’allò que s’entén com a genialitat. És curiós poder comprovar que allò més bàsic –la matèria primera— és la que proveirà allò mes complex: la intel·ligència humana nodrirà l’artificial.

I, una persona intel·ligent pot ser genial? Sí, pot ser-ho, tot i que hi romanga només com un potencial que mai no es demostre; però ho pot ser a partir d’una hora avançada del dia: abans, no. I eixa és la dosi d’excel·lència que se li pot atribuir a aquelles persones que, tot i que ho mantinguen latent durant tota la vida, tenen la possibilitat de demostrar-ho, més que siga una volta. I això no té preu. No sé per què, m’ha vingut a la ment Oscar Wilde: Only dull people are brilliant at breakfast. No es pot tindre tot!

Salvador Sendra

Un entre tants: Siegfried

 

Recorde una professora de filosofia que ens explicava breument quina era la base del pensament de Schopenhauer. Tot ho resumia en l’adequada dosi de pessimisme existencial que lligava ben bé amb l’individualisme. A més, la xica –que ja deu ser una dona amb la seua edat— ens l’ubicava situat en un lloc qualsevol en què la persona ha d’escollir el seu destí, a mesura que camina: posem per exemple un desert. I, què es podria afegir a tot açò? Doncs que sí, que és simple la interpretació, i efectiva! Un altre professor l’enfocava a partir de la filosofia de Lukács, cosa que vaig entendre uns quants anys després, perquè l’ubicava juntament amb Nietzsche i amb Kierkegaard en el desenvolupament de l’individualisme en allò conegut per l’hongarés com «els mestres de la sospita».

Hui, quan venia de la faena –perquè encara treballe i encara me’n queda— he escoltat una part de la Tercera simfonia de Bruckner, molt wagneriana ella. Poc després, han retransmés Siegfried i m’ha vingut a la ment el lligam entre Wagner i Schopenhauer. I he pensat que, en el fons, Siegfried és eixe element llançat al món que ha de buscar cada dia allò que intuïx que és el seu destí, tot i que ell sí que està tocat per la mà de Déu.

L’òpera angoixant –les òperes angoixants, perquè ho són totes les de l’Anell— demostren ben bé això que escrivia Schopenhauer. Respecte de la finalitat, el valor o tot allò que mou el personatge de Siegfried, podríem dir que hi està la voluntat, en la filosofia del mestre. Finalment, allò que em resulta més costerut és la manera en què l’èpica contradiu allò individual i, alhora, ho promou: l’heroi és l’individu i, tanmateix, dit individu representa el col·lectiu. Aristocràcia, es diu, en les seues diferents maneres. Deu ser per esta raó que s’evita el soliloqui en l’expressió i es representa el fet cultural com a mirall del poble, o siga: l’individu que es mou per la voluntat al llarg d’un camí que només es transita caminant, si és el referent col·lectiu, és qui marca el cànon de la llibertat.

A la fi, este escrit l’hauria de col·locar en el llistat uns quants anys abans, que era quan intentava explicar les raons del trencament entre Nietzsche i Wagner –de què supose que el gran mestre ni es deguera assabentar— que va provocar la quantitat de motius religiosos fets servir a Parsifal. Tant fa... ho escric ara i ho ordenaré en el temps, que no en l’espai.

Salvador Sendra