Les reformes territorials i urbanístiques del Govern PP-VOX.

 

En un any de govern del PP-VOX, i ara PP, s'han vist les intencions en matèria territorial i urbanística. Han estat molt actius legislant. Tractarem veure sintèticament quines són mitjançant les modificacions aquestes intencions mitjançant les modificacions normatives que han fet. Però abans hem de veure breument d'on venim, per poder fer la valoració de què pretenen.

Antecedents: el context econòmic i implicacions territorials i urbanístiques.

Ens remuntarem a la crisi econòmica del 2008-2010. El que va passar abans ja ho sabem. Però és necessari entendre que arran de la darrera crisi s'han pres decisions en l'àmbit econòmic que ara ens arriben. Cal entendre això per a capir què es pretén en les actuals modificacions.

Per eixir de la crisi financera i de deute dels Estats, els bancs centrals van adoptar polítiques de Quantitative Easing (QE) que suposaven la injecció de diners a l'economia. Aquestes polítiques van suposar introducció molt brutal de diners. No obstant això, els diners, en contra del que diu de la doctrina econòmica dominant, no va suposar en aquell moment un increment de la inflació. No ho va suposar perquè en realitat els diners no va arribar a la gent "del carrer", a l'economia real. Alguns autors com Steven Keen, a La economia desemmascarada, diuen que només el 20% dels diners injectats van arribar a sota, a la gent. La resta, el 80%, se'l quedaren els bancs per fer nous tripijocs financers.

Just quan començaven les polítiques dels bancs centrals per retirar els diners. Va arribar la pandèmia de COVID. Aquesta va suposar un retorn de les polítiques de despesa pública, Europa va alçar el peu amb el dèficit fiscal i, a més a més, es van posar en marxa els plans de recuperació i resiliència, amb els Fons Next Generation, etc. Per tant, si ja hi havia una gran quantitat de diners injectats en l'economia especulativa financera, ara arribaven més diners per desenvolupar projectes especulatius en l'economia real.

La crisi i aquestes mesures han tingut un reflex amb el desenvolupament de les activitats sobre el territori i urbanístiques i, a més a més, això influeix en les polítiques públiques i en la normativa. Des del 2008 podem trobar tres períodes que ha tingut repercussió amb el nostre territori i en la nostra normativa al País Valencià.

Això té una influència en la pressió al territori i en l'urbanisme ací al País Valencià. Amb la caiguda de Lehmman Brothers i la posterior crisi del 2008, l'activitat urbanística es va aturar per complet. No serà fins a 2018-2019 quan comencen a voler ressuscitar els cadàvers urbanístics d'aquella de l'època del boom 1997-2007. I l'empenta final i l'acceleració per treure projectes es produeix el 2021 fins ara.

Del període 2007 fins ara poden destacar tres fases, i per això va a l'urbanisme al País Valencià:

a) En la primera, 2008 fins a 2014 on l'activitat és econòmica-especulativa és pràcticament nul·la. A més a més, els tres pilars que han de posar cert ordre en l'ocupació del territori i l'activitat urbanística semblen consolidar-se. Certament, la seua implementació comença en la darrera fase del boom, però la manca d'activitat permet que es vagen consolidant. Aquests tres pilars són:

- Paisatge, el Conveni Europeu del Paisatge és de l'any 2000 a la nostra legislació es recull amb Llei 4/2004 d'Ordenació del Territori i Protecció del Paisatge, s'introdueix al País Valencià.

- Avaluació ambiental dels plans, si bé el cert és al País Valencià ja s'havia demanat una declaració d'impacte ambiental abans, no serà fins que entre vigor la Llei del 2006 estatal que les avaluacions ambientals comencen ha agafat un pes realment important. Potenciant-se en la Llei de 2013 que serà la que es transposarà a la LOTUP.

- Finalment, la determinació de la infraestructura verda, que donar un tractament integrat a espais protegits.

A més a més, en aquesta primera fase s'aprovarà l'Estratègia Territorial de la Comunitat Valenciana (ETCV, que tot i ser en origen un document orientatiu, molt millorable i forta component neoliberal, no deixa de ser un document valuós i un bon punt de partida per un tractament integral i global del territori valencià.

b) En la segona fase, del 2014 al 2019, trobem que hi ha tímids intents de recuperar un ús especulatiu del territori i ressuscitar els fantasmes del passat. No obstant això, amb el Botànic al Govern, trobem que es fan modificacions legals ben interessants: la modificació de la LOTUP, que fa que l'ETCV un instrument vinculant i, per tant, elements com el creixements urbanístics dels pobles siguen moderats; s'aprovarà el PATIVEL; es modifica el PATRICOVA (risc d'inundacions); s'aproven la Llei de l'Horta i la PAT de l'Horta de València, s'inicia la tramitació dels PAT d'Alacant-Elx, PAT àrea metropolitana de València, PAT de Castelló i PAT Comarques Centrals (cap d'ells s'aprovarà a la següent legislatura del Botànic).

c) La darrera fase comença el 2018 fins al present. En aquesta fase ve determinada fonamentalment per l'ocupació del territori per a energies renovables, per un ressorgiment de la dèria per recuperar determinats projectes urbanístics que ja eren cadàvers (PAI Medina de Llíber, Golf de Pego, Sant Gregori Golf, Doña Blanca Golf, Cala Mosca, etc.) i pel desbordament del turisme de masses. El primer a arribar, és una allau de projectes per a fer instal·lacions d'energies renovables que són de tot menys sostenibles i ecològics. Aquesta allau ve provocat perquè hi ha un capital financer especulatiu que veu una oportunitat d'elevats beneficis en aquests tipus d'instal·lacions, no té cap altra raó. També posa de manifest que la regulació de la qual ha anat dotant-se la Generalitat és un inconvenient per a les inversions. La legislació tractarà de donar satisfacció a les demandes del sector. Tant el Decret-Llei 14/2020 de renovables, i el Decret-Llei 1/2022, l'omnibus, per mesures per la guerra d'Ucraïna minaran els tres pilars que hem esmentat abans: paisatge, avaluació ambiental i infraestructura verda. Tot i això, i sent molt crític jo amb aquells decrets, des d'ara pareix que el mur encara aguantava. La dèria per recuperar PAI's fantasma ha anat in crescendo, com més inversors s'interessaven per eixos projectes, i el turisme ha sofert un boom amb "el saldremos mejor" de la COVID.

Amb aquesta foto podem veure les reformes del PP-VOX en aquest any.

Les reformes del PP-VOX.

Tres modificacions legislatives s'han produït per afectar: la primera la Llei de protecció i ordenació de la costa o Llei POC, la segona el Decret-Llei de simplificació o Decret monstre i la tercera que s'ha anunciat és la modificació de la Llei de l'Horta de València.

Llei POC.

Ha sigut la primera llei on el govern del PP-VOX ha mostrat les seues dents. Una llei que parla poc de protecció i molt de foment de l'activitat econòmica i del turisme. Una llei profundament neoliberal i un retorn a mínims. En realitat el que pretén aquesta llei és derogar, per una vida indirecta, el PATIVEL. Elimina qualsevol protecció i torna a la protecció mínima que estableix la legislació estatal de costes. I perquè no pot envair competències estatals.

Per què dic que és una derogació indirecta del PATIVEL? Com voldrien els empresaris tant de la construcció i del turisme, ells ambicionen la derogació directa del PATIVEL. Però, ahí directament topen amb un principi que ens arriba de la legislació europea i que ja ha sigut assumit pel Tribunal Suprem, el principi de "no regressió". El principi de no regressió estableix que una vegada assolit un nivell de protecció ambiental, no es pot tornar enrere. Per tant, no podrien derogar el PATIVEL ni poden modificar-lo per rebaixar el nivell de protecció. Aleshores han d'anar a una via indirecta, el PATIVEL té rang de reglament. Els reglaments estan per sota de les Lleis. En cas de conflicte normatiu preval la norma de rang superior, així doncs preval la Llei sobre el reglament, preval la Llei POC sobre el PATIVEL.

En aquest cas, tot i el rang de Llei, el principi de "no regressió" podria tenir marge (magre per alguna escapatòria hem de proposar) donat que el PATIVEL no està derogat i, a més a més, és un document que ha passat una avaluació ambiental, cosa que la Llei no ha fet. No sé què dirien els tribunals en aquest cas. Sincerament, crec que farien prevaldre el rang de Llei, però crec que contra aquesta Llei s'hauria de disparar per ahí.

Decret-Llei monstre (de simplificació?).

Aquest Decret-Llei ha fet reformes fondes en diversos aspectes, no entrarem en detalls, només en els aspectes que ha pretés modificar, que no en són pocs, i tampoc tots tenen la mateixa importància, però si voleu ho podem desenvolupar en comentaris. Amb repercussió territorial s'ha modificat el TRLOTUP i el Decret 14/2020, de renovables.

· Modificacions al TRLOTUP:

1.- S'ataca els instruments de paisatge, ampliant els suposats en què no són necessaris els estudis d'integració paisatgística.

2.- Es lleva la condició de vinculant a l'ETCV, cosa que té repercussió per exemple en coses transcendentals com els límits de creixement de les ciutats.

3.- S'introdueixen diverses reformes per facilitar l'especulació amb les renovables a costa del territori. Així desapareixen els criteris d'ocupació del sòl de l'article 7.8 i 10 bis d'aquesta llei.

4.- Es limiten les consultes públiques i, per tant, la participació pública. Tant en l'article art. 51 i com les consultes en les DIC, on es suprimeix les consultes quan un projecte té canvis substancials. És a dir, pots demanar un DIC per muntar un càmping i acabar fent un hotel, sense donant per bona la primera consulta pública.

5.- S'elimina el control per part de les Corts en els instruments territorials, fins ara s'havia de fer una compareixença.

6.- S'intenta obviar a les altres administracions que han d'emetre informes, els informes sectorials que se'n diu.

7.- El sòl no urbanitzable torna a ser el calaix desastre on caben totes les activitats alçant les proteccions. Si un empresari pot obtenir sòl barat anant al SNU, perquè ha d'estar a sòl urbà? El més cridaner és que es permeten hotels a 100 metres del mar.

8.- S'ataquen a les facultats dels ajuntaments per ordenar el seu terme municpal: -els informes de les DIC's es diu expressament que són no-vinculants; - La conselleria pot assumir la gestió de PAI's; - Es tanca la porta definitivament a la possibilitat que els ajuntaments puguen suspendre llicències per tal de regular on consideren que poden anar o no les instal·lacions d'energies renovables (una vella reivindicació del sector per poder arrasar allà on vulguen).

9.- Es substitueixen els projectes d'interés econòmic supramunicipal (PIES) pels projectes interés autonòmic. Aquestes figures tenien com a finalitat facilitar les modificacions en legislació urbanística de grans projectes econòmics la seua implantació. Es redueixen els requisits perquè aquests projectes puguen ser implantats.

10.- Es deroga la disposició transitòria 30a. Aquesta disposició pretenia que aquells programes que reclassificaren terrenys, i que tenen una declaració d'impacte ambiental que haja perdut la seua vigència i cessat en els seus efectes, tornaren a passar un procediment d'avaluació ambiental o tornaren a la seua anterior classificació de sòl no urbanitzable. Aquesta modificació matava PAI's aberrants com el Golf de Pego, Medina de Llíber o Doña Blanca Golf. Personalment, m'ha dolgut molt que s'haja eliminat. Almenys em queda el consol que l'advocacia de la generalitat amb el seu informe al Decret-Llei recomanava no derogar-la o almenys no derogar-la totalment. Però el PP-VOX no ha fet cas. Sí, és una victòria moral el suport de l'advocacia de la generalitat, però almenys no anàvem mal encaminats quan aconseguirem que s'aprovara.

· Decret 14/2020, d’energies renovables:

Aquest era un decret que ja en el seu moment apuntava a tot açò, és a dir, a posar els interessos econòmics per damunt de les consideracions ambientals i territorials, atacant tant a les normes de protecció del paisatge, de la infraestructura verda o voler esquivar els procediments d'avaluació ambiental.

Ara, amb la modificació del PP-VOX, permet ocupar fins al 10% del SNU per instal·lacions d'energies renovables. Aquest 10% es pot ampliar si ho desitja l'Ajuntament. Açò és una autèntica barbaritat que portarà a conseqüències molt greus allà on es done.

Una altra limitació que s'elimina és la d'ocupar el sòl d'alt valor agrològic. Aquest sòl, què és el més fèrtil, per entendre'ns, no es podia ocupar amb el decret original i els empresaris del sector es va oposar fortament. Una altra reivindicació empresarial que ha sigut atesa per damunt de l'interés general.

Llei de l’Horta de València.

Hi ha una proposta de modificació de la Llei de l'Horta de València, que encara no està clar quin abasta tindrà. En la consulta pública, sí que es diu que afectarà els enclavaments de recuperació de l'Horta, per tal de llevar les limitacions establertes en caràcter general, que impedeixen o dificulten la recuperació de l'Horta, es diu. No sabem que pot eixir d'ahí, però res bo i, a més a més, podem estar segurs que respon a interessos particulars i no a generals.

Conclusions.

Després de la crisi del 2008, es va poder avançar en la protecció del territori, fonamental pel desenvolupament de figures de protecció de paisatge, infraestructura verda i la implantació de l’avaluació ambiental. Una vegada que han tornat les activitats econòmiques especulatives amb gran impacte al territori, els avanços amb aquestes figures han sigut percebudes com un obstacle que calia remoure. El govern del PP-VOX ha donat pressa en fer tot el possible per remoure’ls, atenent les demandes dels empresaris del turisme, dels especuladors en renovables i dels més cafres especuladors immobiliaris.

A diferència del període del boom immobiliari, on la societat estava absolutament abduïda per la falsa prosperitat econòmica, hui en dia un part de la societat s’ha mostrat molt activa contra els projectes amb gran impacte territorial i ambiental. Tot i que ara estan al poder i han aconseguit tirar endavant aquestes lleis, la mobilització social pot ser un dic fonamental per no repetir les errades d’aleshores.

Òskar "Rabosa".

Immigrants.

 

Aquests darrers dies hi ha hagut un ressorgiment del tema dels immigrants. Dels viatges del Pedro Sánchez a Àfrica, del posicionament de les esquerres, de la posició Sahra Wagneknecht, etc. Tot això fa que al darrer CIS la immigració siga la principal preocupació a l'Estat espanyol. El poc que he sentit en les ràdios i televisions, sent que hi ha arguments que repeteixen una vegada i una altra. No crec que hi haja en el debat públic i polític cap anàlisi seriosa del fenomen i tot el que es fa és repetir els mateixos mems. Com si repetint eixos arguments de sempre, anaren a tenir més raó. Quan eixos arguments, per molt repetits que siguen, no deixen de ser idioteses. Aquest post no pretenc fer una anàlisi d'un fenomen tan complex, sinó deixar algunes idees al respecte des d'un punt de vista des de l'esquerra.

1.- Des de l'esquerra, i els que abominem del sistema capitalista, el primer que s'ha de fer és veure si Marx va dir res al respecte. La veritat què és no va dir massa coses, però alguna cosa va dir. Unes idees ens va deixar parlant de les relacions del proletariat a Anglaterra i la situació amb Irlanda, aleshores colònia anglesa, en una carta de 1870 enviada Sigfrid Meyer i August Vogt. El primer dels paràgrafs al que hem parar atenció diu:

“A causa de la concentració constantment creixent d'arrendaments, Irlanda envia constantment el seu propi excedent al mercat laboral anglès, i així fa baixar els salaris i redueix la posició material i moral de la classe obrera anglesa”.

D’altra banda això provoca tensions entre els proletariats:

“I el més important de tot! Tots els centres industrials i comercials d'Anglaterra posseeixen ara una classe obrera dividida en dos camps hostils, els proletaris anglesos i els proletaris irlandesos. El treballador anglès odia el treballador irlandès com un competidor que baixa el seu nivell de vida. En relació amb el treballador irlandès es considera a si mateix com un membre de la nació governant i, en conseqüència, es converteix en una eina dels aristòcrates i capitalistes anglesos contra Irlanda, reforçant així el seu domini sobre ell mateix. Estima els prejudicis religiosos, socials i nacionals contra el treballador irlandès. La seva actitud cap a ell és molt semblant a la dels "blancs pobres" envers els negres dels antics estats esclavistes dels Estats Units. L'irlandès li paga amb interessos en els seus propis diners. Veu en l'obrer anglès tant el còmplice com l'eina estúpida dels governants anglesos a Irlanda.

Aquest antagonisme es manté artificial viu i intensificat per la premsa, el púlpit, els diaris còmics, en definitiva, per tots els mitjans a disposició de les classes dominants. Aquest antagonisme és el secret de la impotència de la classe obrera anglesa, malgrat la seva organització. És el secret pel qual la classe capitalista manté el seu poder. I aquest últim és molt conscient d'això.”

Com sempre em sembla molt clarivident. I sí, també molt actual. Així que el fenomen de la immigració s'ha de veure des d'aquestes premisses:

a.- Gent expulsada dels seus països.

b.- Gent que arriba per a servir d'exèrcit de reserva (com Marx diria en El Capital, a l'excés de treballadors) per reduir els salaris i la posició material i moral dels treballadors del país d'acollida.

c.- Creació de dos àmbits de treballadors i pobres antagonistes, els arribats i els autòctons.

d.- Un manteniment artificial d'eixe antagonisme per les classes dominants.

2.- Un dels arguments en favor de la immigració que més està repetint a l'Estat espanyol pels tertulians més progres és el de la demografia. Europa és una societat envellida, i per a tant, cal mà d'obra jove, perquè treballe i cotitze a la Seguretat Social, per tal de mantenir les pensions i l'Estat de Benestar. Però si es miren les dates d'atur trobem que hi ha a l'Estat espanyol una taxa d'atur juvenil a gener del 2024 del 28,7%, la mitjana de la UE és del 14,5%. Una barbaritat. ¿De veres cal més mà d'obra amb eixa taxa d'atur juvenil? ¿O el que cal és més mà d'obra barata per tal que facen els treballs a molt baix salari? El problema de la demografia seria real si malgrat haver-hi plena ocupació encara hi haguera "demanda de treballadors" i els llocs de treball no es cobriren. El que realment cal són treballadors que vagen al camp o als hivernacles a 25-30 € dia, perquè les kellys cobren a 1,50 € per habitació, o que els cambrers facen 16 hores al dia pel salari mínim, i que si algun treballar d'ací vol un salari més elevat o millors condicions laborals, li diguen “les coses són com són, si vols ho agafes si no t'ho deixes, que hi ha cua a la porta”, etc. Després diuen també que els estrangers venen a fer les feines que els d'ací no volen fer. Més bé, però, no volen fer eixos treballs a eixos preus ni amb eixes condicions indignes de treball. Queda clar que, com deia Marx, el que cal és abaixar salaris i reduir els salaris i la posició material i moral dels treballadors del país d'acollida, però amb una excusa progre i demogràfica, a més de l'explotació de les persones que es veuen força a deixar el seu país.

3.- Una de les coses que es comenta aquests dies és el de la possible regularització d'immigrants. Unes 500.000 persones es podrien acollir a aquest procediment. Els motius de la regularització seria que hi ha 500.000 immigrants que porten tres anys ja vivint i treballant a l'Estat espanyol. La dreta, política i mediàtica, diuen que això tindrà un efecte crida. ¿De veres? L'efecte de crida és que entren persones a l'Estat espanyol sense papers i que siguen explotades per empresaris que estan forrant-se amb l'explotació d'aquestes persones, que paguen salaris ridículs, amb condicions laborals draconianes i que aquests empresaris no veuen un inspector de treball ni un policia, perquè estan comenten delictes contra els drets dels treballadors, ni en pintura. L'efecte de crida és: aneu a l’Estat espanyol que trobareu feina encara que no tingueu permís de treball ni de residència. L'efecte de crida és la impunitat dels empresaris que empren mà d'obra d'immigrants en situació irregular.

4.- Un altre dels arguments fal·laços que es solen dir, per evitar l'arribada d'immigrants cal ajudar a la gent allà, als seus països. Aquest argument és fal·laç perquè el problema no és que allà estan malament perquè els pobres no s'ho treuen dels dits i són un tall de corruptes, gossos, malfeiners, que es maten constantment entre ells, etc., i tots els arguments de sempre. La realitat és que els països dels quals són expulsats són països que o bé estan en una situació neocolonial (com la Françafrique, les excolònies de l'Imperi britànic o el neocolònies americanes tutelades pel FMI, BM, OMC, etc.) o bés són països devastats per guerres provocades per les potències occidentals per aprofitar-se dels seus recursos. No cal ajudar a la gent allà. Cal posar fi a tot el sistema neocolonial i totes les institucions neoliberals que subjuguen els països del Sud Global; cal acabar l'espoli de les matèries primeres; cal acabar amb l'FMI, el BM, l'OMC i altres institucions en les quals es sustenta l'ordre neoliberal i són el braç executor de les multinacionals què espolien; cal acabar de provocar guerres en els seus països, guerres que s'estenen per l'Àfrica i l'Orient Mitjà.

5.- Finalment, la qüestió del multiculturalisme. Els nous vinguts venen amb un sistema de valors, amb unes creences, amb uns costums i amb tradicions que sovint són incompatibles amb les de les societats d'acollida. Tenen unes prioritats diferents, la posició de la dona a la societat potser no és d'igualtat, donen a la vida menys valor, poden tenir pràctiques que considerem aberrants i contra els drets humans com l'ablació genital femenina, etc. El multiculturalisme no és només que creuen en Déu diferent, que van amb vestits exòtics, barrets de colorets o sabates estrambòtiques o que la seua cuina és carregada d'espècies. Algunes coses les considerem inacceptables amb les nostres valors -com la mutilació genital-, altres les tolerem o ens resulten indiferents -com la forma de vestir- i algunes, fins i tot, ens poden agradar i les copiem -com els menjars-. Moltes estan en zones de grisos i aquelles que estan en zones entre les inacceptables i les tolerables són sovint conflictives. Ells també estranyen els nostres valors, els nostres costums, les nostres tradicions, etc. Per a ells també hi ha coses inacceptables, tolerables o que els agraden. I els xocs són evidents i, sovint, inevitables. Si el multiculturalisme suposa que tots hem de respectar tot de l'altre, això és simplement impossible. Aquestes qüestions són en les que es centren les classes dominants per mantenir l'antagonisme.

Podríem entrar en més qüestions, però crec que aquestes són les qüestions bàsiques per començar un debat seriós sobre la immigració. No entendre això és no entendre res.

 

 Òskar "Rabosa".