La funció del cor en la tragèdia grega és un motiu d’estudi al qual li cal molta més implicació que una mera exposició, com la present, en què es fa servir com a argument per a tractar un altre tema. Per a Schlegel, per exemple, el cor era la massa: l’espectador ideal que servia per a fer lluir el príncep. Ara bé, tot açò s’extrau des del punt de vista de Nietzsche, que entenia el cor com un element purament dionisíac sobre el qual s’estructurava la tragèdia grega que ens arriba, a nosaltres. Al mateix temps, esta versió intenta allunyar-se d’aquells que entenen el cor com un element democràtic que es contraposa a la visió de l’aristocràcia (Schiller). En este cas, s’hauria d’entendre que el cor hauria de ser posterior al protagonista, en la mesura que la democràcia ho és a l’aristocràcia.
En els dos casos que divergixen de la versió nietzschiana, el vessant és apol·lini, tant en la contraposició cor/protagonista com en el lligam cor-espectador ideal, en què hi ha un reforçament coordinat. És la paraula qui pren la força. D’altra banda està la tesi sobre l’origen de la tragèdia en què amb el cor està el rerefons de Dionís i la música, entesa com un clam popular i irracional. No es pot descartar, però, una evolució cap a la societat més complexa que servisca per a explicar els canvis en l’obra...
Si hi ha una òpera que recomane, i a la qual retorne sempre que puc, eixa és la de Britten: Peter Grimes. Sense entrar en l’argument, he de dir que allò que més em va sorprendre és la funció del cor al llarg de la performance: eixe cor naix de la festa popular i, per tant, es podria trobar fàcilment el lligam amb l’autor que he explicat abans. D’altra banda, el cor es rebel·la contra la tirania d’aquell que trenca les normes per a aconseguir un rèdit major i que, alhora, s’allunya del poble en este procés. Per tant, de la segona explicació es pot desprendre que la funció coral, a més de popular i dionisíaca, podria ser també democràtica.
Si pense que Britten era anglés, i que els britànics tenen ben present això de la democràcia, també vull pensar que el compositor sabia ben bé què hi feia quan aplicava el cant coral en el moment exacte de l’obra per a aconseguir que el protagonista passara comptes amb el poble: la massa amorfa i dionisíaca que té uns valors que s’han de respectar.
Salvador Sendra (9/7/2025)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada