dilluns, 31 d’agost de 2015

ELS CONDEMNATS AL FRACÀS

A causa de la meua nova dedicació a la teràpia, he hagut de fer un viatge al bressol de la psicoanàlisi per il·luminar-me, si cal, una mica més. I dic il·luminar-me perquè sé que els bons terapeutes ―o siga, aquells que guanyen més diners― no necessiten perdre el temps estudiant perquè aprenen per contacte, o per proximitat, com és el cas. Ara, però, veig que ja he tractat el tema dels diners, cosa que du l’escrit per altres camins diferents al que m’havia marcat per escriure.

Freud va rebutjar anar a EEUU perquè sembla que no li agradava massa l’American Way of Life. I ho va fer quan s’endevinava que els nacional-socialistes alemanys tenien intenció d’ocupar Àustria. Al final, i després de la gran pressió internacional, sembla que Freud, i part de la seua biblioteca, va poder salvar-se, en este cas, fugint a Anglaterra. Tot i això, va morir gran part de la seua família en els camps de concentració.

El psiquiatra rebutjava EEUU al·legant que sentien massa amor pels diners... I ho deia Freud, a qui li tiren per cara que, per anar a fer les conferències americanes, a banda dels seus honoraris, li van haver de pagar per les consultes que tenia programades i que no va realitzar. A més, quan analitzava, o psicoanalitzava, la societat americana, deia que dedicaven tant de temps a aconseguir diners que la seua vida sexual era vertaderament desastrosa. Sexe i diners, per a Freud, no són compatibles.

Ara, si llegim la crítica de Michel Onfray sobre la vida i obra de Freud, ens adonarem que tampoc es pot dir que follara massa... Onfray fa un seguiment, a partir de la seua biografia, de les obres i dels viatges, així com de tot el material, bé directament relacionat, bé, indirectament, que aporta alguna informació sobre el personatge. Onfray conclou que la relació de Freud amb sa germana era malaltissa, i ho demostra amb documents, reserves d’habitacions i altre material vinculat. Solien viatjar el matrimoni i el «fanalet», tot i que, amb el temps, este «fanalet» ocupà el lloc de la senyora.

Sembla que el psiquiatra defugia els Estats Units perquè ell ja vivia el somni americà a la seua manera. Els follaorets, a partir d’ara ja sabeu que esteu destinats al fracàs econòmic. Els riquets, ja podeu fer cua per visitar el vostre terapeuta i, finalment, els equilibrats sembla que estan morts, com en tots els casos d’equilibri que conec. A més, ara ja no cal que pregunteu sobre el preu de les teràpies, perquè ja podeu endevinar a qui estan adreçades.


Salvador Sendra Perelló

dijous, 13 d’agost de 2015

Cecil i la cacera dels imbècils.

Des que la cacera s’ha convertit un esport ha deixat de ser una activitat noble. Ningú que mate un animal per esport fa una activitat noble, és més, la cacera per esport és un acte abominable. Més des de la invenció de les armes de foc, on un subjecte absolutament covard pot matar un gran animal sense posar en risc la seua vida ni la seua integritat física, si així fos, no ho faria.

No és que les armes de foc hagen convertit la cacera en un esport per se. Fins no fa molts anys hi havia gent que caçava amb escopeta d’una forma totalment respectable, amb respecte pels animals. Al meu poble hi havia un home que sempre, que eixia a la muntanya o al camp, portava l’escopeta al muscle, no tirava cap tret si no tenia la peça segura i no matava mai peces de més, només les que li calien per a menjar. Tampoc matava si preveia que la peça cauria a un lloc on no la podria arreplegar. Respectava les èpoques de cria de les perdius, per a ell matar no era cap esport. La major part de carn que havia menjat en la seua vida era carn de cacera.

La gent, els pobles que maten per menjar tenen un gran respecte pels animals que cacen. És més els pobles que necessitaven la cacera solien tenir els grans animals dels quals s’alimentaven com sagrats. Solien tenir ritual per atraure’ls, o una vegada morta la peça tenien ritual per mostrar respecte cap a la vida que havien tret. Eren conscients que havien de respectar tota forma de vida, no mataven més peces de les que els calien a ells i al seu poble, perquè ningú matava només per a ell. També intuïen que la natura està en un equilibri que cal respectar, i que matar per matar era trencar eixe equilibri. Sabien que ells formen part de la natura i que ells deuen respectar l’equilibri natural. De l’animal mort es tracta d’aprofitar tot: carn, pells per vestir-se, ossos per utensilis, tendons, etc., cada part de l’animal tindrà un ús.

La cacera com esport també naix també a l'antiguitat. En les primeres civilitzacions ja els nobles, els guerrers, de tant en tant feien partides per anar a caçar. Ells no necessitaven matar animals per menjar, però la cacera sí era un esport una part més de l’entrenament per a la guerra. Però ahí ja no era una cacera pura, ja no matava qui tenia oportunitat, qui més valent era o més coratge tenia, matava el rei o el noble que fora el cap de la partida. Els altres l’acompanyaven i el protegien, li buscaven les peces i li les deixaven preparades. El rei o el noble que feia de cap només les matava per lluir-se i per endur-se una suposada glòria. No era tan perillós com entre els que caçaven per menjar, els riscs es minimitzaven el màxim. És clar que hi havia accidents si algú s’arrimava massa a l’animal, especialment si eren animals més perillosos com óssos o lleons, però normalment miraven de matar-los de lluny, amb l’arc o amb llances que llançaven des del cavall.

A molts pobles de l’antiguitat també s’havien de matar lleons, óssos o l’animal perillós que hi hagués a zona, això per demostrar vàlua, coratge o perquè l’esperit de l’animal passara al caçador. Però ahí el caçador no es feia protegir d’altres, no jugava amb avantatge davant l’animal, no li preparaven la peça per a ser abatuda sense risc per a la seua vida. El coratge s’havia de guanyar abatent la peça per u mateix, sense maganxes.

Als s. XIX comença a arribar el capitalisme a la cacera. Matances bestials de tota mena d’animals comencen a tenir lloc, es venen les pells, es venen els ullals –marfil-, banyes de rinoceront... i es fan tota mena ornaments d’animals salvatges. Les matances són bestials. Tant és així que la caça “comercial” arriba a posar en perill d’extinció a nombroses espècies. Com tot el que és comercial, no té en compte res més que no siga el benefici i l’obtenció de lucre. Matar animals és una pràctica que ja no té cap més sentit que el lucre, els animals ja no són éssers vius, ja no formen part de la natura, ni de cap ecosistema, són un munt de diners i qui més mate més diners fa. Ja no hi ha respecte per res que no siguen els diners. Ni tan sols importa la carn. Es maten un munt d’animals, se’ls treu la pell, els ullals, les banyes, o el que siga, i es deixa que la resta es perda. Quilos i quilos de carn es perdran. Fins i tot el que era més sagrat, que és l’aliment, se sacrifica a l’altar del déu diners.

L’última fase, i la més lamentable si cap, és la cacera esportiva comercial. Una vegada es prohibeixen les grans matances comercials, per posar en risc les especies. Naix una nova versió per treure diners, la matança selectiva d’animals per gent disposada a pagar un dineral. Aquesta és una mena de cacera depravada, qualsevol covard amb un rifle amb total seguretat i impunitat mata un animal perquè sí. Per plaer de matar-lo, per fer-se una foto. Un idiota vestit de camuflatge que ha matat un animal que li han assenyalat, ni tan sols a fet l’esforç de buscar la peça, ha fet un tret i ara es posa davant de la peça amb cara babau i creient-se un heroi. El respecte que tot caçador tenia pels animals morts desapareix totalment. Es fan rituals que són una paròdia i una burla, que mostren la depravació del caçador, és una burla per a tots incloent l’Esser humà.

La notícia de la mort del lleó que era un símbol per Zimbabwe, Cecil, ha sigut l'última mostra de l’estupidesa de la cacera esportiva comercial. Però sense eixir de l’Estat espanyol hem tingut imatges d’imbècils profunds fent-se fotos amb animals, començant pel Rei jubilat Juan Carlos Borbón, i acabant per empresaris i polítics, gent que es creu poderosa i que han demostrat no sentir gens de respecte per Éssers humans o per animals. Desgraciats que es creuen els amos del món, amb una escopeta o amb una ploma. Deixe algunes fotos per què vegeu com són, de quina mena de gent estic parlant.
El Rei retirat, Juan Carlos Borbón
Antonio Roca, capo corrupte de Marbella
Rituals amb els ous d'una peça, Carlos Delgado del PP
Ministre de Justicia amb el P$x€, Mariano Fernández Bermejo
Polítics del PP de Castilla-La Mancha
Pequeño Nicolás
Òskar “Rabosa”

dilluns, 10 d’agost de 2015

VISCA LA REVOLUSIÓN!

Cuba i EEUU estan normalitzant les seues relacions, segons he pogut llegir en la premsa. Normalitzar les seues relacions, però, es pot entendre des de dues perspectives diferents: iniciar-les des del tu a tu o retornar al señorito. Entenc que es busca la igualtat en el tracte i m’agradaria que Cuba puguera eixir-se’n de la constant crisi, ara que ni Rússia ni Venezuela estan ―econòmicament― per l’altruisme.
A mi, deixant de banda les bondats de l’acord, el que em preocupa és el tabac i si la meua contribució a la Revolusión continuarà sent efectiva. M’agrada fumar puros cubans i els compre molt a gust. No obstant, quan entre en algun fòrum de cigarros, m’adone que el millor tabac es cultiva fora de l’illa, a Nicaragua, Honduras o, fins i tot, per Àfrica; i no ho entenc. Ara bé, si continue esbrinant per les elits fumadores, aviat descobrisc que els concursos se solen realitzar per americans, a l’Amèrica del nord.
Fumar tabac cubà, a EEUU, està prohibit perquè hi ha l’embargament. Sembla que Cohiba segella cigarros a Miami i això comporta un trencament de la norma, però ho escric sense ser-ne sabedor absolut. El tabac de l’illa, per tant, no pot oferir-se als tastadors nord-americans, ni entrar en els concursos anuals, de moment, si es fan a Nord-Amèrica. Però, una volta resolt el problema polític, als fumadors romàntics se’ns planteja un nou dilema; o dos... El tabac cubà esdevindrà el millor del món, com toca ser, amb l’augment adient dels preus i, alhora, si s’afeblix la Revolusión, no perdrem el puntet revolusionario?
Pense i repense el dilema en què ens ha ficat Raúl Castro però el perdone perquè intuïsc la bondat del nou acord. D’altra banda, em referme en el consum de tabac cubà, tenint present la contribució a la causa revolusionaria, d’una banda, i el bon gust, d’altra. I, si Honduras, Nicaragua o el país que siga opten per fer la Revolusión, intentaré duplicar el consum de puros tant com em siga possible, camaradas!

Salvador Sendra Perelló

divendres, 7 d’agost de 2015

TÈCNIQUES D’INVERSIÓ REVOLUCIONÀRIES

A causa de la davallada dels interessos en els comptes fixos, ja fa un temps que llig articles de persones ―de moment, no vull ni pensar que els escriga una màquina― d’eixes que signen com a economistes. És cert que, per a ser economista, només cal aportar les acreditacions pertinents i, d’entrada, ja s’està capacitat per a fer anàlisis de mercats, de pujades i baixades dels tipus d’interés, estadístiques, etc.
La meua condició de catòlic descregut em deixa un buit de creences que intente omplir amb tota mena de barreges progressistes: budisme, ioga, xamanisme, vidents... I, de moment, ho duc bé perquè m’adone que la gran majoria està com jo, o pitjor. La meditació ―diguem-ne budista― es completa amb sessions de ioga ―hindú― per acabar amb una bona dosi de porros d’herba, com si això fóra una via de comunicació amb la veritat absoluta. Jo no fume porros perquè intente fer coses que em produïxen plaer i no angoixa, per això fume havans, tot i que esta diferència no és substancial.
Els economistes de la premsa o els progres il·luminats ―tant ens fa una cosa com l’altra!― a l’hora de fer pronòstics, només tenen una cosa en comú, i eixa és l’absència del mètode. Però, de tots estos casos, no en sabem ni pruna. Ni sabem el perquè de la combinació del budisme amb l’hinduisme, ni sabem el perquè de les premisses sobre les projeccions econòmiques de futur. A l’inici de la setmana, qualsevol articulista pot dir que tot serà com una bassa d’oli i, l’endemà, Xina ho somou tot. Però, eixa personeta no havia tingut en compte els mercats asiàtics a l’hora de fer la predicció? Dimarts mateix canvia el seu mètode i dimecres torna a escriure; no passa res.
Jo he decidit de fer-me inversor; però inversor d’èxit i amb un mètode propi i encertat. A partir d’ara llegiré l’horòscop abans de fer qualsevol moviment de diners i enviaré l’enllaç a les més prestigioses revistes d’inversió i capital per donar-los les meues previsions, personalitzades i rigoroses. Necessitaré saber, però, el dia i l’any en què es va fundar l’empresa analitzada i l’horòscop de l’inversor, tot i que pense que serà més encertat que jo moga els diners a partir de les meues dades estel·lars. Esteu preparats per fer-vos rics? La primera premissa és la confiança, recordeu!

Salvador Sendra Perelló (economista de Diblogacions)