dijous, 28 de juliol de 2016

Política subterrània estival.

Estiu, calor, sembla que no passa res… Això sí, sembla només… 

Unes primeres eleccions que no duen enlloc, unes segones que no donen els resultats previstos... 

El PSOE, immers en una espiral autodestructiva, tindrà que explicar –si pot, clar!-, per què no prefereix ser cap de l’oposició a un govern debilitat de Mariano Rajoy, que amb tan sols 137 escons té al davant una complicada tasca, que un fantasma ambulant... PODEMOS, o qualsevol de les marques afins regionals, ha eixit escaldat de les darreres eleccions en les que no s’ha produït l’anhelat sorpasso... Brega entre les esquerres, res de nou, es barallen dos i guanya el tercer...

A les dretes, acabada la còmoda –i llarga-  etapa del bipartidisme, Ciudadanos, també incapaç de guanyar-li tants vots al PP com esperava, espera encauat com una fera ferida... Finalment, el PP, fals guanyador d’unes eleccions en les que ha obtingut més vots que ningú, tot i que insuficients per governar... 

Com a “versos lliures” queden els partits regionals (quasi NAZIonalistes segons alguns). Disposen d’un considerable cabal de vots i per tant d’escons. El problema és que la manera autoritària de governar del PP de Rajoy en l’anterior legislatura quan disposava de majoria absoluta ha exacerbat els extrems. Per exemple, després dels bascos amb el PNV encapçalat per Ibarretxe, ha arribat el torn dels catalans de demanar major autogovern, fins i tot la independència, farts d’una suposada Espanya intolerant. El problema està que també a Catalunya s’operen divisions internes i que, coincidint amb Rajoy, una majoria pot ser insuficient. El Parlament de Catalunya és independentista en dos terços, ara bé, ho és de diferent manera, de maneres contraposades. L’independentisme de CiU és dretà i és nou, el reclamen les bases, i es nodreix del sentiment d’una Espanya que no evoluciona. El d’ERC, en canvi, és antiquíssim i esquerrà, ja des de la fundació del partit als anys 30 del segle passat. Malgrat les seues diferències, i per la causa de la independència poden sumar. El problema està en que la CUP, recentíssima, no suma sinó resta a la causa independentista. Amb un programa maximalista, la CUP, anticapitalista, n’està per la independència de Catalunya, però no té –no vol tenir- res a veure amb CiU o ERC, a qui veu part del mateix sistema que vol abolir. 

Puigdemont porta experimentant al parlament català constants bloquejos per causa de la CUP que no entén de tacticismes ni de remar en comú en certes àrees, i vet ací que entrem en la política subterrània estival! El PP ha encetat converses per obtenir el recolzament de nacionalistes bascos i catalans a la candidatura de Rajoy, val a dir, reconduir bascos i catalans a allò que sempre havien estat; puntals de la governació estatal a canvi de favors, clar, com no, puntuals... Ciudadanos, originalment Ciutadans, d’arrel catalana abans de saltar a l’arena nacional, teòricament farts de NAZIonalisme, s’han oposat amb totes les forces...

Jo personalment ho veig d’una altra manera, una regressió, un retorn a aquells “bons temps” quan per al PP, recent arribat al poder per primera volta en 1996 –i ja han passat vint anys!-, li calien els vots de bascos i catalans... 

Diuen que en aquells “temps gloriosos”, Aznar parlava català en la intimitat i llegia (o això deia, El quadern gris, de Josep Pla). Tornem al punt d’eixida, roda el món i torna al Born!  

 
Lluís Alemany Giner 

Pego a 25 de juliol del 2016.

dimecres, 27 de juliol de 2016

Educació en la fe.

Una vegada escoltava a un jesuïta, no recorde el nom, era una tertúlia, ara no recorde tampoc si de radio o televisió, en el que parlaven d'educació. La qüestió és que l'home es feia creus d'aquest sistema educatiu, el sistema prussià que impera a les nostres escoles públiques i privades, que capa els xiquets perquè com més adults es feien, menys preguntaven. Deia l'home, jesuïta ell, que la curiositat innata del esser humà era avortada des de ben prompte. No deixa de ser curiós que un membre de l'Església portadora de l'única fe vertadera (com totes les religions) fera aquesta afirmació. Poc després d'escoltar aquesta notícia vaig llegir la notícia que els jesuïtes assajaven nous models educatius, sense llibres, sense exàmens ni classes magistrals.

Tot açò ho he recordat perquè llegint a Hume, el filòsof escocés diu que moltes de les creences vénen de l'educació i que moltes són irracionals. Si bé és cert que Hume com bon escèptic considera creences algunes coses que nosaltres ja donem per certes. Hom pot objectar que no estem al s. XVIII i que hui en dia les creences a les quals es refereix Hume ja estan superades per la ciència. Però això és realment cert? Hem superat les creences per veritats científiques? Òbviament, no. I per això impera un sistema d'educació de caràcter prussià. Juan Ramón Rallo, el mediàtic economista liberal, pel que fa a l'educació prussiana diu:

...cuyo objetivo declarado era la creación de cinco grupos sociales: a) soldados obedientes para el ejército, b) trabajadores obedientes para las minas, c) buenos súbditos para el Gobierno, d) empleados serviles para la industria y e) ciudadanos que pensaran de la misma manera en la mayoría de las materias.”
No tinc cap dubte que amb alguns matisos eixos objectius continuen vigents. Malgrat que se'ns diga constantment que els objectius són formar en un munt de valors i que aprenguen no-sé-quantes-habilitats, el que interessa és que hi haja bons treballadors, eficients, que no pensen massa, preparats per a les empreses, i bons súbdits de l'Estat. Diuen que les actuals generacions són les més ben preparades. Però, ben preparades per a què? Per a servir de mà d'obra barata siga ací o a l'estranger? Gent individualista, consumidora, que vaja a votar quan li diguen perquè és un dret democràtic... Gent que no qüestione el sistema, que no es faça preguntes. Gent que siga incapaç de relacionar els temes perqué hi ha una manca general de cultura integral. Gent que siguen superespecialistes, tan superespecialistes que siguen pràcticament analfabets funcionals.

Sí, això es pretén en l'educació. No cal que la gent pense, no cal que la gent tinga estímuls. Cal educar-los en la fe. Una fe laica. La fe en l'auctoritas del mestre o del professor. Per això el sistema educatiu està ple d'exàmens. On et fan preguntes que has de contestar, sense marge a dubtar del que t'han dit que has d'aprendre, el que t'ha dit el mestre o el professor que ha dit Newton, Adam Smith, Darwin... El que t'ha dit el mestre o el professor que diu el llibre de respostes del mestre o del professor. A l'educació obligatòria no hi ha qüestionaments, ningú explica que la Història és perfectament possible que no siga com diu el llibre d'història del professor. Certament, la Història no és la que s'explica als llibres d'història, que normalment tenen com a objectiu inculcar un esperit nacional, un orgull a la pàtria... Ningú diu que hi ha altres formes de contar la Història que no són la del llibre de respostes del professor.

S'educa perquè la gent tinga fe en una sèrie de conceptes que mai abandonaran al súbdit. Encara que acabe una o tres carreres. Encara que siga un doctor. Perquè sí, sabrà molt d'un tema, o de dos, però no tindrà eines per qüestionar res, per fer-se preguntes, per buscar respostes a contra-corrent. Fora de la seua especialitat, pensarà el que pensen tots. Això si acaba amb estudis superiors, si no la seua formació la completarà la TV.

La fe és el que guia l'educació. La fe i matar qualsevol possibilitat que hom es faça preguntes.

dimecres, 20 de juliol de 2016

CAÑIZARES RESA PER FRANCO

Francisco Franco és la imatge de la mediocritat superlativa. Va estar comandant España durant quatre dècades i, al final, va morir d’una malaltia, ja major i afeblit, després d’haver guanyat una guerra provocada per l’alçament militar que va enderrocar un govern democràtic escollit pel poble. Després, una volta acabada la guerra, eixe govern militar va continuar amb les represàlies envers els ciutadans i l’exèrcit perdedor. A bona part de les víctimes de la guerra se’ls ha d’afegir, per tant, les causades per la repressió, així com els danys col·laterals que afectaren la majoria de la població i que també provocaren baixes i sofriment. L’església li feu costat durant l’alçament, la guerra i la repressió, i la seua comunió fou molt productiva per ambdós. Es pot pecar —recordem-ho— de pensament, per acció i per omissió.
Ahir, 18 de juliol, es commemorava l’efemèride de l’alçament militar i el cardenal Cañizares, el de València, li feu una missa a la catedral, a Franco. A açò només vull afegir que, el 20 de novembre, se li ha fet sempre una missa a l’església que hi ha enfront de Les Corts —porta amb porta— i no escolte massa retrets al respecte; però ara sí, a causa de la rellevància dels actors. Alguns mitjans estatals se n’han fet ressò i hi ha hagut qui ho ha criticat acusant monseñor Cañizares de feixista.
Per a un cristià, catòlic, la redempció de les ànimes és una finalitat vertaderament important: una conditio sine qua non. Si s’oposa a l’avortament, ho fa perquè una ànima que naix sempre es pot capturar per a Déu, mentre que, si no naix, esta missió és impossible. Si eixa ànima rep els sagraments i es manté pura, quan li arribe l’hora, anirà al cel, al costat de Déu, i hi romandrà feliç per tota l’eternitat. Si no naix, res d’açò pot succeir i haurà d’estar deambulant pel purgatori —cal recordar que el papa Benedicto XVI, el gran teòleg, a més d’eliminar la vaca i la burra del pessebre, també va liquidar els llimbs— tota l’eternitat. Aleshores, i salvant algun excepcional exemple, les ànimes cristianes són a l’infern o al cel. Les que estan a altres llocs, hi són de manera provisional, tot i que el referent temporal és sempre l’eternitat.
Jo no sóc ningú per jutjar però, des de Moisés, tenim les Lleis per guiar-nos. Els peròs, tampoc s’admeten en estos casos perquè ja sabem què passa quan es fan servir. Aleshores, ja podem dir que la culpabilitat de Franco li impedix d’anar al cel. Jo, amb els arguments de què dispose, el posaria a l’infern sense dubtar-ho, perquè, honestament, no crec que se’n pedenira, de res. No obstant això, i pels favors prestats a la causa, entenc que els religiosos encara pensen de situar-lo al purgatori... I, en este cas, les misses i els resos encara li poden salvar l’ànima.
Un bon cristià, catòlic, resaria perquè se salvara fins i tot l’ànima del seu pitjor enemic, i ja no per ell —per l’enemic, dic— sinó perquè la seua creença l’obliga i l’exemple de la vida de Jesús el guia. Cañizares, sabedor com és dels pecats de Franco i de l’empudeïment de la seua ànima, això que fa és el que li toca fer: resar per ell i fer-li misses, fins i tot gratis!
 

Salvador Sendra

dilluns, 18 de juliol de 2016

EL VERTADER COLP D’ESTAT DE TURQUIA

Esta setmana hi ha hagut un colp d’estat, a Turquia. Estes coses m’afecten molt, així com l’atac de Niça, perquè són llocs on he estat i dels quals guarde bons records. Al cap i a la fi, pense que estem fets d’això, en major mesura: d’experiències i de lectures. De la massacre de França, només diré que havia escrit un article per commemorar el 14 juillet i li vaig dir, a l’editor —Rabosa—, que no el publicara fins a passat un temps.

I diuen que hi va haver, fa uns dies, un intent de colp d’estat. I, supose, qui diu això pensa que ens ho hem de creure. I nosaltres només tenim una mínima informació per jutjar els fets i una mica d’intel·ligència per gestionar-la. I entre estes premisses ens hem de moure. Doncs bé: jo pense que no és del tot cert.

No he llegit la constitució turca, tot i que pense que en tindran alguna, i si he llegit l’española ha estat a classe de Dret Constitucional en la mesura suficient per adonar-me que hi caben interpretacions, en alguns aspectes, i que s’hi pot modificar, si es disposa de força suficient. Supose que la de Turquia deu ser igual, o pareguda... A més, sobre la història d’este indret, cal remarcar que hi va haver un abans i un després d’Atatürk.

L’exercit, en els estats majoritàriament musulmans com Irak, Egipte, Turquia, Tunis, Algèria, etc., ha tingut un paper important com a contrapés a l’empenta religiosa. A més, este ha estat un dels pocs indrets on s’ha instruït la gent sense passar per l’Alcorà. Per tant, l’exercit, a més del paper que se li atorga de manera directa, ha estat un indret important per entendre la realitat dels estats esmentats supra.

L’afebliment militar a causa de la corrupció, per exemple, o de l’islamisme, ha deixat forats difícils de cobrir i que s’aprecien als indrets en guerra i, fins i tot, en els de postguerra, on la reconstrucció resulta quasi impossible. El sufragi universal no sempre és el remei, i més encara si sabem que la democràcia no és només anar a votar.

Ara, respecte al segon paràgraf, vull apuntar que el colp d’estat ha estat latent des que Erdoǧan va guanyar les eleccions per sufragi universal. Ara, amb la sublevació militar, ha aconseguit dues coses: la primera, depurar l’exercit d’eixos militars i funcionaris de la vella escola d’Atatürk, laics i compromesos; i la segona, netejar el camí per poder aplicar noves revisions legals de cara a la perpetuació d’un sistema, diguem-ne erdoganià, amb un populisme religiós pintat de democràcia, que s’ensorrarà com s’han ensorrat tots, fins ara.



Salvador Sendra

dijous, 14 de juliol de 2016

COSES QUE NO DEUS FER MAI

L'exemple és la gran invenció dels sofistes, ara entesos com a demagogs, però que són tan importants per entendre i exercir l'ofici de polític. Dit açò, cal remarcar que no és l'hora ni el lloc per parlar de política, que ja en parlen prou, sinó de les coses realment importants que no accepten de dobles morals ni d'equivocacions. Però, per tractar estos temes, faré servir eixe exemple tan perniciós.
El suïcidi és el final. El suïcidi és ―he llegit en algun indret―, en el fons, la manera més directa per acabar amb allò que t'angoixa. Però, acabar la pròpia vida no té perquè ser acabar la vida, que és altra cosa ben distinta. Resultaria impossible, a més, intentar-ho amb un mínim d'èxit… L'eixida més fàcil, per tant, esdevé acabar la pròpia vida i, per extensió, esborrar la resta del món.
Si jo sóc un enamorat a qui se li ha prohibit casar-se amb l'estimada perquè la meua família està barallada amb la seua, i si ella també ho està i se li barra  el pas, com a mi, només ens queda l'opció de fugir. No obstant això, i si atenem Romeu i Julieta, el desenllaç no té altra solució que la mort, que és la manera més fàcil d'eliminar la resta del món, com ja  he apuntat abans. El problema d'esta  dràstica solució varia des d'abans del cristianisme a després d'esta religió perquè, amb ella, s'adopten els pecats.
No mataràs! I, per extensió: no et mataràs! Tots sabem què passa quan es cometen estos pecats… I l'única manera de redimir-nos és mitjançant la confessió. Però, una volta mort, com et confesses? Impossible. L'infern t'espera, impacient.  I, amb l'infern, t'espera el suplici etern; a tu i a qui està en un cas semblant, o siga, als pecadors i pecadores sense possibilitat de redempció.
Si jo fóra Satanàs i haguera d'aplicar la pena infinita a cada ànima infernal, no dubtaria d'aplicar el delicte, o la causa, pel quan hi han anat a parar, i que es foten! Quin càstic més cruel hi ha que eixe? I Satanàs és el ser més malvat que existix, recordeu. Per a Romeu i Julieta, la pena estaria clara: suportar les famílies i la impossibilitat de l'amor in saecula saeculorum!
Amb la present reflexió, només vull que quede clar que l'infern és l'indret on acudixen els suïcides i, alhora, és el lloc on s'administren els pitjors martiris, la qual cosa significa que, d'això de suïcidar-te, ni t'ho planteges perquè només aconseguiràs fer infinites les teues penes.
 

Salvador Sendra       

dimecres, 13 de juliol de 2016

Justícia o cinisme occidental.

   
Dura lex, sed lex… val al dir, que la llei pot ser dura, però que sempre serà preferible a l’absència de la mateixa car homo homini lupus est, l’home és un llop per a l’home. La manca d’autoritat, de llei, l’acràcia, no duu al paradís sinó a l’abús, la imposició dels més forts envers els més dèbils.
Així les coses, la justícia és sempre necessària. Ara bé, és sempre justa, s’aplica sempre bé? Amb massa freqüència veiem que qui és massa poderós eludeix els judicis i condemnes. Una anècdota, fa uns anys, pocs, a penes al 1998, a Holanda, a la ciutat de la Haia, es va fundar amb gran pompa la Cort Penal Internacional. Se suposava que des d’aquell moment i lloc, les malifetes de dictadors, polítics, personatges públics o privats de qualsevol lloc del món del qual se sospitara que el seu sistema judicial no era independent (fet molt freqüent), seria jutjat allí amb garanties. Passats els anys, ha caigut la part INTER del nom per a ser anomenat amb sorna per molts, sotto voce, la Cort Penal Africana... Sembla ser que només acaben passant per allí dictadors africans de segon ordre i quan ja han perdut el recolzament de les nacions poderoses del planeta.
A Nova York, molt recentment, Ban Ki-moon, el Secretari General de les Nacions Unides, va declarar haver sofert fermes pressions (amb greus conseqüències econòmiques) per part d’Aràbia Saudí per tal de no declarar que un estudi demostrava que els atacs saudís contra els rebels iemenís, havien estat indiscriminats, produïnt per tant, víctimes innocents.
I anem a les Açores, un encantador arxipèlag verd com una mena de petita Irlanda varada al cor de l’Atlàntic. Allí, George W. Bush, Tony Blair i José María Aznar, van pactar la invasió de l’Iraq el 2003, amb l’aquiescència de José Manuel Durâo Barroso, en aquell moment primer ministre de Portugal i de la Comissió Europea. El motiu? Iraq tenia armes de destrucció massiva i els Estats Units d’América, que feia poc havien rebut el atac dels talibans de l’11S que esfondrà les Torres Bessones, no podien tolerar-ho... La cosa està en que els talibans tenien la base a l’Afganistan i no a l’Iraq...
Fa a penes uns dies que ha eixit l’informe Chilcot, que conclou que no havia motius per atacar l’Iraq com a portador d’una amenaça a la seguretat mundial... Blair ha declarat el seu profund pesar per la guerra que ha dut inestabilitat al país o el conjunt de la regió fins ara tretze anys després i que ha fet més de 250.000 morts, que es diuen aviat. Aznar o Bush, no és el seu estil, no han badat boca.
*Vídeo en el qual Aznar declara l’existència d’armes de destrucció massiva a l’Iraq: https://www.youtube.com/watch?v=krjtR2kHBdA
Fem apostes (però jo no jugue). Algú creu que veurem algun dia asseguts a la Cort Penal Internacional de la Haia a José María Aznar, George W. Bush o Tony Blair?
Baixaré a comprar el pa, això sí és real... 


Bucarest a 8 de juliol del 2016.
Lluís Alemany Giner

dimarts, 12 de juliol de 2016

L’EVOLUCIÓ MARXA ENRERE

Tot i ser una persona intel·lectualment situada al segle XIX, en el millor dels casos, he de dir, en favor meu, que és fàcilment qüestionable la impressió que tenim d’haver avançat; i no des d’aleshores, sinó des de fa molt més temps, o des dels inicis de les civilitzacions... Ara bé, pense que allò que hem de fer primer és aclarir que el concepte de civilització que romandrà present a l’escrit és el de Huntington, per modern que em semble.
Llegint Bakunin, concretament Déu i estat, hi ha uns paràgrafs en què l’escriptor qüestiona el concepte de llibertat, fent valer una reflexió sobre els déus i els amos. Escriu que, des del moment que admetem l’existència d’un déu, o d’éssers humans superiors, estem admetem la servitud o, dit d’altra manera, la manca de llibertat. Tant fa que se siga serf de d’un déu o d’un humà perquè el cas, envers la llibertat, no varia gaire.
D’altra banda, rellegint altra obra escrita en la meua època mental, L’evolució de les espècies, de Darwin, i altres obres menors associades, hi he trobat una lleu comparació entre l’estudi de referència i les tesis de Wallace. Enmig d’altres diferències, i em referisc a les evolutives, una divergència es trobava en l’àmbit de l’estudi: mentre Darwin ho feia amb un major interés per les espècies en captivitat, Wallace se centrava en les salvatges. Altres diferències es trobaven en la situació espacial del elements seleccionats, però açò és altre tema.
Respecte a les evolucions, he de dir que Darwin creia en la domesticació com a model per a les seues explicacions, mentre que Wallace la menyspreava. Si pensem així, en una etapa de llibertat posterior a la captivitat, per tant, l’evolució darwiniana tornaria enrere fins a l’estadi previ, quan l’espècie encara era lliure. La historia, però, atorga major importància a Darwin que a Wallace, segurament a causa de la implacable densitat de l’obra d’este home. Wallace, però, té molt de pes quan s’estudien els endemismes i les espècies en llibertat. I la pregunta és ben concreta: penseu que una vaca lletera engabiada i destinada a ser munyida a diari podria tornar a la llibertat amb una mínima possibilitat de sobreviure sense eixe amo que l’alimenta i la protegix?
Si ara ens desplacem, mentalment, de nou, cap a Bakunin, reprenem la tesi que sostenia este home respecte a la llibertat i la superposem a la que acabem de extraure sobre l’evolució en captivitat, la pregunta és la següent: si l’ésser humà es desfera de l’amo i del déu per poder ser lliure, sofriria una tornada enrere fins a l’estadi inicial, anterior a eixa anomenada civilització?
Espere que alguna ment més actual em puga ajudar a resoldre este dilema tan vell i superat. 


Salvador Sendra

divendres, 8 de juliol de 2016

EL PERPETU ADOLESCENT

L’adolescència és una època dura, i cada volta més llarga, que suposa un procés d’adaptació progressiu dels infants en el seu trànsit cap a l’edat adulta. Este procés, i segons tinc entés, actualment es pot prolongar des dels setze fins als trenta-cinc o trenta-sis anys; i la cosa tendix a augmentar, encara. La primera fase és la més dura perquè comporta tot un seguit de canvis físics i mentals, on el subjecte sofrix vertaderes transformacions des de la física, ja explicades abans, fins a la química i neuronal, en el seu cervell. Estes coses les vaig aprendre quan feia això que abans deien el CAP i que ara és un màster de pagament.

L’adolescent ―deia la professora― és com una mena d’animalet que deu integrar-se en el grup. Este procés se sol donar des del centre cap a la perifèria, on cada jove busca de situar-se al centre del centre de cada grup, on ha de sentir-se reconfortat i reconegut. Una volta inserit, l’altre pas es troba a l’inici de la demarcació d’eixes xicotetes diferències que serviran al líder per passar a ser el referent de la manada, com a personeta més popular del cercle. La vestimenta, les actituds, el llenguatge, els llocs de reunió, etc., són els espais, tant físics com mentals, on es dóna el procés grupal de l’adolescent. I no vull ni pensar del pobre/a desgraciat/da que queda fora d’este acollidor indret!

I una volta passat el procés del canvi hormonal, neuronal, físic, mental, se suposa que l’incipient individu que hi sobreviu ja té autonomia suficient per funcionar com a tal: com a individu. I ens trobem en una nova espiral que encara ens atrapa i que pren forma d’equip, de club, de xarxa o d’assemblea. Els humans, majoritàriament mascles depilats i uniformats, continuem formant part d’eixa mena d’associacions que ens permet de disfressar-nos per integrar-nos, de nou, en el grup. Com en un etern retorn, eixe carnaval de comparsa ens permet mostrar-nos tal com som: subjectes socials i adolescents perpetus. Qualsevol excusa és bona, i ara, amb tot això de l'esport, el cronòmetre i el GPS, o la falla la filada i la quintada, tant fa, eixa adolescència s'apropa ja a l'edat de la jubilació.


Salvador Sendra


dijous, 7 de juliol de 2016

Renda Bàsica Universal com a camí cap a la Llibertat.

Fa temps que vaig llegir i vaig començar a interessar-me el tema de la Renda Bàsica Universal (RB). Haig de reconèixer que en principi la idea em resultava atractiva, però a la vegada en generava dubtes. Més endavant, aquesta idea va ser recollida pel programa de Podemos, aleshores la RB va arribar als grans mitjans, entre l’escarni, les riotes i atacs furibund d’eixa ocurrència. Com si fora un invent de Podemos o una idea presa de Veneçuela.
La pressió mediàtica, juntament amb el programa econòmic de Vicenç Navarro i de Juan Torres, van fer que Podemos acabar tirant al poal de la brossa la RB. Sempre em va semblar que era una claudicació. Una cessió a les pressions mediàtiques. La primera gran renúncia de Podemos per a ser una alternativa al sistema. Desprès vingueren altres renúncies, i tantes han sigut, que costa distingir a Podemos de qualsevol altre partit sistèmic.
Feta esta digressió, hem de tornar a la qüestió principal. Aquesta és la RB com mitja per aconseguir la llibertat. Certament, aquesta és la idea subjacent a la RB, i ho explica sovint Daniel Raventós. A saber, el camí per a que les persones siguen lliures, és aconseguir que tinguen les necessitats bàsiques satisfetes. D’alguna forma ve a dir-se que els súbdits poden assolir la condició de ciutadans si tenen assegurats les necessitats bàsiques:
el republicanismo democrático y el no democrático comparten la perspectiva de que la “propiedad” (los medios de existencia) es necesaria para la libertad. Sin embargo, así como el republicanismo no democrático sostiene que los no pro-pietarios deben ser excluidos de la ciudadanía, el republicanismo de- mocrático defiende que deben asegurarse los medios para que toda la ciudadanía sea materialmente independiente. En las sociedades de principios del siglo XXI, una renta básica podría ser el instrumento más efectivo de garantizar institucionalmente esta inde pendencia material.* 
La idea no és gens menyspreable. Ni molt menys per escarni, per riure-se’n o per a rebre atacs furibunds i destrellatats. Ans al contrari, cal prendre-la seriosament. Tal i com ho han fet els finlandesos. Tal i com ho han fet els suïssos (encara que hagen dit no en referèndum no crec que ningú s’haja rigut de la proposta).
Certament, els cercle que ha creat el capitalisme per a la major part de la població, consum-deute-treball, esclavitza. I esclavitza malgrat que vinga disfressat de llibertat. Una RB podria ajudar a trencar aquest cercle. Però em tem que no siga suficient per ella mateixa. La proposta de RB, al menys pel que jo he llegit fins ara, manquen d’una perspectiva global transformadora del sistema. Bàsicament el que pretenen és que es pague la RB per l’Estat mitjançant el concepte clàssic de redistribució de la riquesa.
No obstant això, la RB no seria realment emancipadora si no va acompanya d’altres mesures. A una societat de consum com la actual, a una societat on el sistema bancari siga el de reserva fraccionaria, a una societat on els diners emesos pels bancs centrals van directament a la banca... la RB no seria suficient per transformar els súbdits/esclaus en ciutadans lliures. El més probable és que els efectes no foren els esperats pels defensors de la RB, tal i com està pensada fins ara.
A més a més, per a ser realment alliberadora, la RB deuria ser superior a la que s’està proposant fins ara (em sembla recordar que les últimes dades la situen en torn als 7.500 €, però no feu massa cas de la xifra, la quantitat ve determinada pel llindar de la pobresa relativa, es a dir, els 60% dels ingressos mitjans). Jo crec que hauria de ser superior.
En principi no em sembla mal la RB, ara bé s’hauria de repensar tot el sistema no només instaurar-la sense més.  

Òskar “Rabosa”.
*Daniel Raventós, Propiedad y libertad republicana, article consultat a http://omegalfa.es/autores.php?letra=&pagina=12#

dimarts, 5 de juliol de 2016

FOREVER OLD

El dia que una persona esdevé amant de les llibertats, la seua actitud comporta una posició semblant a viure sempre en el punt zero, mirant cap avant, i amb una estela esvaïda i sinuosa que no deu entendre’s com a perspectiva —fent valer els termes d’Ortega y Gasset— o, si més no, com una perspectiva opaca i indefinida. El passat ens atrapa i, de vegades, s’ha de ser valent per eixir-ne. I és per esta raó que no entenc la gent que es tatua; no m’ho explique de cap manera, tot i que no vull que m’ho conten perquè preferisc especular-hi.
Cada any, hi ha al Japó una festa on la seua peculiar màfia perd l’anonimat i es fa l’ama del carrer. La yakuza es caracteritza perquè els seus integrants es tatuen a mesura que s’endinsen en esta curiosa famiglia. Una cosa semblant passa a Iberoamèrica, amb les maras, que són organitzacions mafioses que substituïxen eixa família biològica que aliena l’individu i el trasllada cap als estats més allunyats de la raó i de la racionalitat. La piràmide ultraconservadora és un fet que es troba en eixes organitzacions, així com el codi de l’honor; eixe tan ranci!
El passat, moltes voltes resulta feixuc i ho és, si més no, com a oposició a la llibertat i a la joventut. Les persones amb més passat solen ser les més majors i l’única manera de mantindre’s sempre jove —forever young  és quan es trenca amb eixa pesada càrrega que et barra el pas cap a l’engany i les bogeries. Jove és qui es pot permetre l’errada o, com he escrit abans, qui no té passat i, per tant, no té perill d’enganyar-se, o no té eixa por...
Em sorprén que les persones que se senten com a més liberals es tatuen tota classe de coses sobre la pell: etapes de la vida, companys i companyes, frases lapidàries...; marques en general. Si el subconscient parla, tot i que el portador no se n’adone, en estos casos parla ben clar: es tracta de persones conservadores, en el fons. La moda potser és l’argument que es fa servir per iniciar-se en el disseny d’este llibre obert de la pròpia vida que no cal entendre per poder-lo desxifrar, perquè ara mateix vos acabe de donar la pista.
La llibertat envers el propi cos és la cosa més fantàstica que hi ha. La tirania de l’ànima i del passat és, també, un fet que ens individualitza a l’hora que ens marca. I estes petjades tan banals —com a objecte d’anàlisi, em referisc— oferixen l’ocasió perquè una persona com jo aporte el seu punt de vista sobre les coses que estan a la vista, perquè, de la resta, tant sobre les de l’anima com si tracte els tatuatges més íntims, només hi puc especular amb les teories que he apuntat. A partir d’ací, les opcions són de pagament!
 

Salvador Sendra

diumenge, 3 de juliol de 2016

¬FILOSOFIA => TÈCNICA^TEOLOGIA

Darrere de l’intent de retirada de la Facultat de Filosofia de Madrid, hi ha una avanç cap a la tècnica o una recessió cap a la teologia? O una recessió cap a la tècnica i un avanç cap a la teologia; qui sap.

He llegit en un article de El País que la Universitat de Madrid, supose que deu ser la Complutense, s’està plantejant d’eliminar la Facultat de Filosofia per acoblar-la a la de Filologia i, així, estalviar diners. Per a Foucault o per a Chomsky no hi hauria gaire problema perquè han tractat sovint els temes lingüístics, però per a Popper o per a René Thom, per exemple, eixe enllaç seria del tot incomprensible, ja que van tractar temes científics i matemàtics en major mesura.

Altres alerten sobre la necessitat d’esta matèria, tan transversal, perquè ens fa plantejar-nos vertaders problemes i, així, poder anticipar-nos en la seua resolució. Les frases dels sobrets de sucre, o les del Facebook, són altra cosa diferent, tot i que en alguns casos n’hi haja alguna d’usada o d’inventada per algun filòsof. Però, i si ubicàrem eixa facultat amb la de Dret? Estaria bé perquè Michael Sandel, el filòsof de Harvard, l’altre dia plantejava en una classe uns dilemes derivats de la pràctica de l’antropofàgia en un moment de necessitat vital; dilemes legals, que no morals, o a l’inrevés.

Ara bé; potser estarà millor ubicada amb la de medicina? Perquè Michel Onfray també plantejava la possibilitat derivada de l’amor d’una mare envers la seua descendència, com a creació física i com a cultural —en la vessant més ampla— en què es plantejava d’inseminar-se amb esperma del seu fill. Es tracta d’un incest? No. Es tracta d’una il·legalitat? No. Es tracta de moralitat? Vosaltres mateix... Miraré pels sobrets de sucre, a vore que trobe sobre la possibilitat de legislar eixa moral i delimitar-la de manera que no afecte altres casos pareguts però no iguals. I només l’escoltaven les futures elits mundials.

Pense, sincerament, que la Filosofia s’elimina i au: no passa res.  Però, eixa reubicació... Plantejar-se un món on la Biotecnologia, amb la força que està prenent, puga fer allò que vullga sense una bona dosi d’ètica, no és massa convenient. O el cas del Dret que he descrit abans, o el de la inseminació, o molts més. Per tant, i sense voler arribar més lluny, pense que és més fàcil atorgar-li la transversalitat real que mereix que reduir-la a un simple joc de paraules. Una pregunta: no era a eixa Universitat que hi havia una capella amb santets on els estudiants podien anar a resar per aprovar? Van ser estudiants de Filosofia els qui la van profanar? A vore si darrere de l’eliminació hi ha una tornada enrere més que un avanç, com ens volen vendre —i mai millor dit!



Salvador Sendra

divendres, 1 de juliol de 2016

Jo tinc tota la raó i tu eres imbècil.


Certament, tots ens creguem que tenim la raó. Tots disfressem les nostres creences de profundes reflexions i les exposem dogmàticament. En el fons tots pensem que: Tots els altres, els que no pensen com jo en tot, els que no acabem de creure’s el que jo dic i, per damunt de tots, els que discrepen de mi, fent-ho, a més a més, obertament, són uns imbècils que no tenen ni puta idea de res. És clar que ningú de vosaltres ho reconeixerà, sovint ni s’ho reconeixerà a ell mateix. Perquè tots tenim el concepte de nosaltres de ser respectuosos, democràtics, que acceptem les diferències de criteris, etc.
Ens costa acceptar que els altres no comparteixen les veritats que nosaltres considerem més evidents. Si nosaltres ho veiem tan clar, ¿com pot ser que els altres no ho vegen? Però el problema és que aquells que no pensen con nosaltres també tenen clares les seues creences. També veuen clares les seues veritats. Les seues veritats són tan evidents i tan fermes con les nostres. Ells també han sigut il·luminats. Ells també ens veuen a nosaltres com uns imbècils que no tenim ni puta idea de res.
Normalment, no s’accepta bé el que hom puga canviar d’idees, pitjor si canvia d’ideologia. Bé, si hom canvia d’idees però ho fa cap a les nostres, l’acollim i sentim una especial satisfacció, tenim un membre més a la causa, hem convertit a un infidel. Si pel contrari, l’altre abandona les idees nostres o la nostra ideologia, aleshores deixa de ser una persona respectable, s’ha convertit en un traïdor, en un “xaquetero”, o ha sigut mogut per obscurs interessos materialistes. Ben cert és que costa canviar-se d’idees o d’ideologia. No són massa persones les que gosen canviar i a més fer-ho públic.
Però per alguna estranya raó, els polítics ignoren tot el que dit fins ara. Ells creuen que podran fer canviar de vot, canviar les idees i fer canviar d’ideologia als electors. Si hom és liberal, però el seu partit està ple de corruptes, només per això votarà a una opció d’esquerres o socialdemòcrata. Si hom es conservador i catòlic, el fet que hi haja desnonaments farà que ell vote a un partit que estiga a favor de l’avortament. Els polítics creuen poder convèncer als votants per a les seues causes, i que els votants canviaran d’idees i d’ideologia per ells, perquè ells són els líders, els més guapos, els que millors xarren o els que millor vesteixen. I per damunt de tot, els que tenen més raó.
Cert és que hi ha gent canvia de vot, però no solen canviar d’idees ni d’ideologia. Més cert és que molts moltíssims, no canvien mai de vot, tampoc. Són els fanàtics de partit, com si d’un equip de futbol es tractara. Aquests no canvien d’idees, a no ser que el partit canvie d’idees. I la ideologia, tan s’hi val.
Tornant als que sí canvien de vot, és gent que no són fanàtics de partits, que creuen en un centre polític i que hi ha partits que poden estar més al centre-esquerra o més al centre-dreta, que tant fa votar a uns que als altres perquè les diferències són poques, i les diferències no són en temes essencials. Aquests temen els extrems, i el que mai votaran són partits d’extrems. Per una altra banda estan els que canvien de vot dins del seu marge ideològic, ja siga d'esquerra o de detra, sempre que hi haja una alternativa.
On queda la Raó en el marc de les creences? La Raó no té massa lloc. Si per un cas s’utilitza el raonament és per justificar les pròpies creences. Els arguments de contrari no entraran mai. Els arguments que no es corresponen amb el nostre marc ideològic reboten i no penetren, sempre es trobarà una contra-argumentació, per estúpida que siga, per mantenir-nos en les nostres posicions.
Creure que davant unes eleccions, tots els partits competeixen per tots els vots, i que tots els electors triaran racionalment és prou..., com a mínim, naïf. La gran majoria dels electors ja tenen de sobra pensat què votaran, i la seua decisió no es basarà ni en programes, ni en debats, ni en raonaments. Les seus decisions es prenen basant-se amb les creences, les idees i la ideologia prèvia.
I és que com el dinosaure de Monterroso: Quan va anar a votar les creences encara estaven ahí.


Òskar "Rabosa".