MATAR ROUSSEAU

Hi ha obres que s’entenen com a clàssiques perquè, com diuen aquells que saben –jo no—, sempre estan vigents; que el temps no afecta la seua actualitat i, per llegir-les, només hi cal una mica de perspectiva. Rousseau n’és un d’estos autors, com ho pot ser Montesquieu, Montaigne o Chateaubriand, per citar-los tots francesos. Ho haguera pogut fer amb altres però els he escollit perquè he llegit a la premsa que, a França, estan tenint problemes perquè la gent complisca els decrets, sobretot, aquells que confinen la població a casa. No ens enganyem: la notícia és que la ciutadania obeïsca sense gaire oposició.

Si hi ha una cosa que ha costat més vides que cinquanta mil coronavirus, i que cent mil, eixa ha estat la recerca de la llibertat, amb totes les seues afeccions. I, a França, bé saben tot açò. Ara però, i sense més antecedents que els informes mèdics i epidemiològics, els diuen que no poden eixir al carrer. Ja no estem parlant que prohibisquen els desplaçamets, o les reunions, o que tanquen els bars, estem parlant d’eixir de casa!

Rousseau, al seu Contrat Social, tracta el tema de les cessions que ha de fer cada individu envers el col·lectiu per integrar-s’hi, tenint en compte que les persones estem dissenyades per viure en grup, o siga, per conviure. Però eixe contrat jo no l’he vist mai: supose que algú l’haurà signat per mi, com deia un benvolgut professor de Filosofia de la universitat. L’única cosa que note és que cada volta em canvien les regles del joc quan ja fa molts anys que hi jugue, i cada dia em costa més habituar-m’hi. Podeu dir-me antisistema, però, abans, analitzeu la vostra situació i pregunteu-vos si heu guanyat o heu perdut llibertat des de l’any 2000, per exemple.

Cada esdeveniment ens en resta, i ho fa per la nostra seguretat, i de manera temporal, però la retallada hi roman en el temps: les coses no són mai com eren abans. Ara, l’última, esta ja clama al cel! No poder eixir de casa no és poca cosa: es diu confinament, en la mateixa mesura que un pres en arrest domiciliari. Però em sorprén que la gent accepte la mesura, en part creient-se això que diu qui mana, en part perquè en eixir-ne t’exposes a sancions o, fins i tot, a detencions més severes.

Si els clàssics que he escrit abans ho són per la seua actualitat, podríem pensar que encara viuen entre nosaltres els seus autors. Rousseau haguera redactat un Contrat Social com el que feu?, o, allò que més em preocupa, l’haguera signat? Crec, sincerament, que ens l’hem carregat perquè ho hem cedit tot.

Doctor Guillotin

ROUSSEAU I SANT PAU

Com gairebé cada dissabte, hui he aprofitat l'inici de la vesprada per llegir la Bíblia, amb la curiositat que he començat per darrere, perquè he d'admetre que m'interessa l'Antic Testament i poc més. L'Apocalipsi ja el tinc massa revisat per poder gaudir de la seua lectura i, per això, he anat a parar a l'anterior llibre: les Epístoles de Sant Pau. Com que d'entrada sé que les que més èxit van assolir foren les adreçades als romans, en eixe indret m'he centrat.

Si no haguera estat perquè fa molt poc de temps que he acabat Du contrat social, de Rousseau, la cosa haguera estat molt més relaxada però la casualitat ha estat fonamental per a enllaçar els temes i els continguts. A partir del capítol 4, tot allò que deia sant Pau em semblava massa familiar per pensar els anys que feia que no el llegia. I, efectivament, ho havia llegit feia poc, escrit d'altra manera, a l'obra de Rousseau! Els dos tracten sobre un moment de canvi en què la persona s'adherix a una opció distinta a la que l'envolta. Per a un, es passa al cristianisme i abandona la seua condició natural de pecat. Per a l'altre, accepta incorporar-se a una societat en què ha de deixar la seua condició de llibertat natural per pactar la unió a un grup superior. En els dos casos, el pas inequívoc és que l'individu assumix la pròpia  negació de la vida per situar-se en una esfera intel·lectual d'autocontrol i responsabilitat.

Els dos autors tracten la llei i l'expliquen. Per a sant Pau, la llibertat primitiva excloïa les persones del seu compliment però els assignava l'esclavitud associada al pecat natural. Per a Rousseau, tampoc s'infringix cap llei si es viu al marge de la seua jurisdicció, però hi ha l'entrebanc tribal que s'oposa al desenvolupament humà. Les normes anteriors ofegaven l'individu i calia modificar el sistema per aconseguir l'alliberament personal en una mena de majoria d'edat. Pau veu la llei com el règim del nou Esperit; Rousseau, com a suprema direcció. Però per a ambdós, hi ha un evident abandó de l'anterior estat de llibertat per aconseguir una finalitat superior, situada en altra esfera; una il·lusió capaç de protegir l'individu de la mort.

Una volta superat l'estat animal, i de camí cap a una conservació espiritual (Pau) o suprema (Rousseau), l'humà queda lligat, però, al compliment de la llei i, per tant, a l'acceptació d'una reglamentació normativa basada en la negació, totalment cultural i antinatural. A tot això, sí que hi ha una diferència que no aborda sant Pau, però si que ho fa Lluc (14, 26), com vaig explicar en altre escrit: la superació de la barrera familiar. Per a J. J. (capítol II) ací tenim l'estructura social més bàsica i natural. Per al deixeble de Jesús, sembla que ni l'esmenta perquè el seu messies pescava hòmens, els quals extreia de la jerarquia familiar per ensinistrar-los en el compliment de les coses de l'Esperit.

Si es comenta que les predicacions del sant entre els grecs feien riure l'auditori, ara ja es pot entendre el perquè: els grecs no estaven acostumats a sotmetre's a una llei tan abstracta ni a altres idees dogmàtiques, i pense que la resta de pobles a què es va adreçar, tampoc. Els romans, però, molt més educats en el pensament abstracte i legal, foren la seua millor plataforma per difondre les tesis de la negació. J. J. Fa servir un despotisme en hores baixes i la necessitat social d'entrar en la majoria d'edat per canviar allò que negava el tirà mitjançant la llei per això que et negues tu mateix pactant la pròpia repressió. La resta ja la sabem perquè la sofrim a diari: obediència, responsabilitat i deure, ètic o moral, tant fa.

Salvador Sendra

LLIURE I SOBIRÀ

L’explicació no sempre és adequada. Millor dit, l’explicació quasi mai es adequada quan es parla d’un mateix. Qui haja llegit algun dels meus escrits com «Llibertat», s’haurà adonat que, si hi ha alguna cosa realment important, eixa és la llibertat. El problema ens resulta quan veiem que és impossible d’assolir perquè eixa condició significa la mort. Rousseau, coneixedor com era d’esta condició, ho va explicar molt bé en el seu Du contrat social ou principes du droit politique, on partia d’una tesi en què l’ésser humà naix lliure, tot i que seria millor dir que la natura de l’ésser humà és la llibertat. Però la perd als pocs segons... Altra tesi errada era quan feia referència a la igualtat.

La llibertat de l’ésser humà se supera a l’instant de nàixer amb una nova necessitat: la necessitat de sobreviure. Si la llibertat és inherent a la natura humana, i els instints també ho són, l’instint de supervivència i la llibertat recorren un mateix camí, solapant-se l’un a l’altra i a l’inrevés: «necessite sobreviure i, per aconseguir-ho, cedisc una part de la meua llibertat». I esta és la primera contradicció a què ens enfrontem, tots menys els sobirans, que són una mica més lliures que la resta. El següent pas és el natural i així ho van preveure els romàntics com Herder en la creació de l’estat nació: si la llibertat ja no pot ser individual, doncs, que siga grupal.

Però esta llibertat només es pot concebre en un indret diferent a la monarquia perquè el sistema monàrquic es basa en l’honor i el vassallatge. I la condició de súbdit no casa amb la d’home/dona lliure. Ara, una volta creat l’estat, sembla que alguns residus monàrquics l’entenen com a pàtria, desvirtuant substancialment el seu significat pragmàtic i lligant-lo, de nou, a l’honor. Això del significat ve des de la interpretació de la paraula pàtria, del llatí patrῐa i del grec φρατρία, que significa família o clan. I, amb el nom de família, tot i que estiga transcrit, ens adrecem a la institució més primària i conservadora que existix.

La família té una primera funció que és la de negar l’individu lliure perquè, simplement, es basa en la negació. Si no em creieu, li ho pregunteu a Freud; ell vos convencerà amb més èxit. Si més no, la família semítica ho fa així per salvar la seua estirp i la descendència. La llei es basa en la negació, des de ben antic i és ben difícil, per tant, buscar la llibertat en eixa llei. La convivència es basa en la protecció i, per tant, en la negació, i és ben difícil buscar la llibertat en la convivència. El liberalisme es basa en les lleis i, per tant, és molt difícil trobar llibertat en la llei i en la convivència però ―i ací és on ve l’excepció― cal recordar la figura del sobirà, que no hem eliminat però que hem deixat aparcada per recuperar-la ara. El sobirà és l’únic element que pot proclamar-se lliure; si no del tot, sí que en major mesura que la resta.

Recordeu quan el rei Juan Carlos I va demanar disculpes? Amb eixa acció tan ridícula va acabar amb la seua estirp i va cedir a l’estúpida pressió de la massa. Eixe mateix dia va deixar de ser rei i va deixar de ser un referent. Realment, em podria fins i tot considerar un monàrquic per la manera en què gaudisc pensant que, en el pitjor dels casos, hi ha algú lliure! Esta llibertat dels sobirans, com deia Rousseau, sí que els arriba de naixement i es potencia amb l’ús.

Salvador Sendra Perelló

La Unió Europea i Democràcia, conceptes antagònics?



L’altre dia escoltava un programa de La Tuerka, titulat “La izquierda ante la crisis del régimen”. Cap al final del programa es posa sobre la taula un tema cabdal (en el vídeo 1:09:30 min. aproximadament), com es pot controlar el poder a la UE. El debat més interessant és entre Juan López de Uralde, EQUO, i Iñigo Errejón, Podemos. La resta no diuen massa coses interessants, tòpics. Uralde diu que la UE és un projecte incomplet, i que cal aprofundir en la unió política per donar més pes a Europa en l’escena mundial, pes que ara té Alemanya. Iñigo conclou que cal construïr majories populars que conquerisquen estats i a partir d’ací construir noves relacions entre estats enfront de les elits (he fet un resum, més o menys del que diuen si voleu escoltar-ho les seves intervencions 1:15:50-1:20:00 aproximadament). 

Així doncs es planteja dues alternatives. La primera una Europa més democràtica, amb pèrdua de pes dels Estats, i més forta. L’altra una Europa on els Estats recuperen pes enfront de les elits econòmic-financeres, i construesquen relacions d’Estat a Estat. Per resumir, el debat és entre cedir més sobirania a la UE o que els Estats recuperen sobirania. La primera idea, cedir més sobirania a la UE, és un clàssic de l’esquerra, més aviat resulta sorprenent que les que Iñigo Errejón, un dels ideòlegs de Podemos, mantinga una posició que siga més propera a posicions de dreta o extrema dreta a Europa.

Ara bé, des de posicions d’esquerres, la construcció de la Unió Europea s’ha de fer amb més democràcia. De fet tots els programes polítics dels partits d’esquerra (IU, EQUO-Primavera Europea, Podemos) portaven als seus programes fer una Constitució europea, obrint un procés constituent amb participació ciutadana. Però és això possible? Poden fer una constitució europea els ciutadans? És possible un gran Estat democràtic?

Hi ha raons més que fundades per contestar No a totes aquestes preguntes. Jacques Rouseau a “El contracte social” posava de manifest “mientras más el Estado crece en población, más la libertad disminuye.” Si bé ell o feia en relació a la població i quota de poder de l'individu respecte a l’Estat minva, no deixa una observació que en el fons, crec, té raó. No en va, Rouseau deia que les formes de govern més convenients per a cada Estat anaven en funció del nombre d’habitants “el gobierno democrático conviene a los pequeños Estados, el aristocrático a los medianos y la monarquía a los grandes”. Com més gran és un Estat, com més població té, més s’allunyen els representats i els ciutadans. Això per no parlar que pràcticament s’impossibilita les formes de participació política directa, com la democràcia assembleària (ni que fos tan imperfecta com la d'Atenes al s. V a. C.) o democràcia líquida, com pretenen alguns grups hui en dia (Partido X).

No hi ha cap cas a la història d’Estat democràtic que abaste un gran territori i es regesca per principis democràtics. I si hi ha hagut cap, ha degenerat en oligocràcies. Les democràcies gregues acaben amb la unificació de Grècia per Alexandre, quan deixen de ser una petita Ciutat-Estat i posteriorment acaben conquerits per Roma. A Roma, mateixa, la república acaba quan es fa més extens el seu territori, i poc després, uns 40 anys, de conferir la ciutadania a la resta de pobles itàlics.

Hom pot dir que hui en dia està l’exemple dels Estats Units d’Amèrica. Però, realment podem considerar els EUA una democràcia? Jo crec que no. Tenen un sistema polític que en principi podria respondre a una democràcia representativa, però el poder no resideix al poble ni tan sols està en una aristocràcia política, el poder està en mans de les elits econòmic-financeres. Podem veure com es financen els candidats a les eleccions; podem parar atenció d’on provenen els assessors del President; podem mirar qui són congressistes i quines són les seues fortunes; tal vegada, també resulte interessant donar una ullada al seu Tribunal Suprem i veure quan fa que no dicten una sentència contra els interessos de les grans multinacionals; ... i podríem seguir mirant fins a l’infinit.

Ja que Juan López de Uralde parla de més Europa, mirem el programa de EQUO per a les europees. Proposen crear una Assemblea constituent per a redactar un text, Constitucional, curt. S’ha de formar una assemblea on estiguen tots representats “elegidas directamente por la ciudadanía europea, de forma paritaria, representando su diversidad ideológica y geográfica y que no pertenezcan a otra institución política de ámbito europeo.” A més s’obriria a la societat civil “a través de Ágoras territoriales periódicas, Ágoras ciudadanas en el Parlamento Europeo, Foros sectoriales y Asambleas y Herramientas online de democracia directa.” Tot això amb una població de 507.416.607 habitants, de 28 Estats, que parlen un muntó de llengües (més de 50 fàcil). No sembla una tasca fàcil, recollir totes les sensibilitats a un text curt, veritat? Clar a no ser que es diga, va la Declaració de Drets humans amb una miqueta de maquillatge i a córrer.

Amb la complexitat que suposa un super-Estat així, quina forma de Govern s’hauria d’establir que fora democràtica sense caure en més tecno-burocràtes? També podríem parlar de tot això que tant es parla: unió fiscal, unió bancaria, etc. Com pot la ciutadania tenir control sobre eixos temes? El mateix que sobre el Banc Central Europeu, cap ni un.

Jo cada dia estic més convençut: Més Europa és menys Democràcia. En el debat del qual vos parlava a l'inici, cada vegada estic més a prop de posicions com la de Iñigo Errejon. I em va alegrar escoltar que ell pensa com jo, o jo com ell, jo no sabia que ell pensava aixina. Ell posa en paraules el que per a mi és una intuïció.

Links relacionats:

El contrato social – Jacques Rouseau (PDF)

http://www.enxarxa.com/biblioteca/ROUSSEAU%20El%20Contrato%20Social.pdf

Partido X y la Democracia Líquida - Kaos en la Red.

http://kaosenlared.net/component/k2/43249-el-partido-x-y-la-democracia-l%C3%ADquida

Programa de EQUO

http://europa.partidoequo.es/programa/democracia-hacia-la-regeneracion-democratica-de-europa#1_1