Ecofriendly

 

Soc una persona feliç i agraïda per tot allò que tinc i m’agradaria que el món rebera de mi totes eixes coses que m’ha donat i que pense que hauria de tornar amb escreix, si més no. Tinc la sort de treballar en una tasca que m’absorbix cinc dies a la setmana i que no em deixa gaire temps per destruir-me l’organisme amb alcohol i farteres, i puros havans. Però, per si fora poca cosa, encara tinc la gran ocasió de poder millorar tota eixa vida tan especial treballant en altre lloc un parell de dies a la setmana que m’ajuden a conéixer el transport del metro i a dinar lleugeret per compaginar els horaris.

La vida em somriu i em permet, també, dedicar els dissabtes a allò que tant m’interessa: la faena! I, per esta raó, hi ha molts dissabtes que m’hi dedique, alhora que la felicitat se’m multiplica i que la salut em millora perquè ja no puc fer valer la meitat el cap de setmana per a sostindre els vicis autodestructius. El diumenge, estic tan rebentat que quasi no m’alce del llit i del sofà; però feliç i content perquè ja estem més prop del dilluns per reprendre l’activitat.

Altra sort que tinc és la de cobrar per treballar, i en una quantitat suficient que em permet viure en una casa, dormir en un llit i tindre un cotxe dièsel per desplaçar-me a realitzar eixes tasques que tant m’agraden. Però, si ja tenia sort, ara en tinc més encara: el gasoil ha pujat tant de preu que estic obligat a desplaçar-me a la faena amb tren i bicicleta, cosa que em convertix en una persona envejada per la resta.

Bicicleta, tren i bicicleta; i a la volta, també. Faig exercici i contamine poc. El meu caràcter ha canviat i ara aprecie més el paisatge i les relacions humanes del transport públic. He aprés a adaptar-me a la climatologia i, a més, he decidit estalviar gas i llum perquè tenen un preu desorbitat: em dutxe amb aigua fresca i llave a mà a la pica del bany. Arribe a la faena amb el somriure que propicia la frescor del vent, de l’aigua i la respiració descompassada de l’esforç dels pedals. Quan torne a casa, ídem. Soc ecofriendly: soc modern i compromés!

Salvador Sendra

Enfarinar la ‘Commedia’

 

Jo escric en este blog perquè al meu editor li ve en gana. Si no fora per això, o escriuria en altre lloc o no escriuria; de fet, crec que a poca gent li importaria, excepte a mi, que ho faig per dos motius: per recordar les coses i els esdeveniments i per apuntar les lectures que vull que hi siguen. Ho podria fer en una mena de diari/dietari privat? Clar que sí! Però no podria rellegir alguns articles quan vullguera o des d’on puguera, ni compartir-los.

Escriure és una tasca llarga i complexa, sovint. Si es vol redactar alguna cosa de trellat o qualsevol línia que s’allunye de l’estupidesa i la vulgaritat, s’ha d’haver llegit molt, començant pes clàssics; eixos llibres tan elitistes... Crec que tot ja està apuntat i que ara emboliquem l’embolic: interpretem, adaptem i reinterpretem. De fet, ja feia unes setmanes que no apuntava res per ací; estava treballant i llegint.

La vida no em dona per a més, si també he de treballar el dissabte. Respecte de la lectura, he de dir que eixos pensaments analítics sobre la societat que creiem interessants i radicals ja els va apuntar Lipovetsky fa algunes dècades com una realitat que intuïa i que s’ha tornat tan encertada com la premonició d’un vident sobre un eclipsi. Respecte als apunts d’art, m’ha cridat molt l’atenció l’esment que fa del Modernisme, que tracta com un moviment de transició entre l’art social i un art individual –cal recordar que és francés— realment assolit ja en la postmodernitat. Jo no m’havia plantejat mai eixa opció, però hi veig sentit.

Una volta que s’ha desmuntat el col·lectiu vers l’individu democratitzat, poc queda per fer. Fins i tot, en un paràgraf que ja he llegit una desena de voltes, Lipovetsky apunta els atacs dels avantguardistes contra les peces clàssiques per poder, així, trencar la línia que separava l’art més jeràrquic i elitista de la vida horitzontal democràtica. Una d’estes expressions va ser al fet de pintar un bigot a la Mona Lisa que, al darrere, duia associada una revolta artística –artística, artística.

En la premsa, he llegit que hi ha un seguit de reivindicacions ecologistes associades a l’atac contra obres d’art de referència, pintures totes elles. I hi tenen una gran repercussió, que supose que és allò que busquen. La pintura és de consum ràpid i ja sabeu que es pot visitar un museu com el Louvre en un parell d’hores. Mires i camines, mires i camines. Hui, allò que pesa és la imatge i una cosa tan arcaica com la pintura hi te perfecta cabuda, tant per la rapidesa de l’assimilació com pel canal de connexió. Llegir un llibre complex pot resultar una faena de mesos...

Ara, ho deixe ací perquè intuïsc que ja sabeu perquè no tiren farina sobre un llibre com la Commedia mentre es fan un Tik-tok!

Salvador Sendra

Alacant (província): assimilats i ofrenant.

El que està passant és la història d'una tragicomèdia, que en mans de Rafael Azcona i de Luís García Berlanga ens farien passar una bona estona. Alacant, la millor terreta del món (si no ho han traduït ja a "la mejor tierrita del mundo"), és una de les províncies que generalment és menystinguda per part dels governs de l'Estat espanyol i damunt estem dins de la Comunidad Autónoma més menystinguda de l'Estat. No tinc dubte que això respon a bones raons, donat que cal no oblidar que som España asimilada, com ens cataloguen a Madrid des del 1707 i reflecteixen en mapes, com el de 1852 que serveis d'imatge per il·lustrar aquest post i, per tant, no som vers espanyols sinó un succedani assimilat.

Enguany, el Gobierno más progresista de la historia ha demostrat la importància que ens dona als que hi vivim a la província d'Alacant, ens ha premiat amb la inversió més baixa de la història. Tot molt històric, doncs. El que no és històric, sinó recurrent, és com es comporten ací (ésta, nuestra pronvincia), els representants dels partits polítics que governen a Madrid. La cosa és tan simple i tan estúpida com al següent: a) Quan mana el P$x€ a Madrid, els peperos posen el crit al cel per la manca d'inversions, mentre els psoeros d'Alacant i del País Valencià xiulen; b) Quan mana el PP a Madrid, els psoeros bramen com a tonyines al mig de la mar, i aleshores són els peperos els que xiulen. Punt final del sainet.

Aquesta vegada s'han sumat també els empresaris a les queixes. Ells, que sempre callen com a putes, ara han volgut eixir a donar suport al PP. Perque quan mana el PP a Madrid, no ixen mai, sempre ho fan quan governa el P$x€. I han convocat una manifestació pel finançament, fent comboi amb Mazón i Barcala. Això ha provocat un estira-i-arronsa entre Puig i Mazón. És prou natural que Puig estiga molest per la convocatòria i la participació dels empresaris i la utilització del PP de tot açò. Puig està tractant de guanyar-se l'empresariat valencià, especialment l'alacantí, amb tota mena de prebendes i regals, en forma d'ajudes anticrisi, i els empresaris, a la primera de canvi, li posen les banyes amb el PP. Puig no ha entés que l'empresariat nostrat és més pepero que els polítics peperos. I que això està per damunt de qualsevol altra consideració. I, per cert, no creuen que Puig els faça cap favor regant-los amb dinerets, perquè creuen que tenen dret a eixos dinerets.

Diu J. F. Mira, a la "Crítica a la nació pura", que l'empresariat valencià ha fet de la submissió a Madrid un art -i jo afegiria que els empresaris d'Alacant han fet d'eixe art de la submissió, l'expressió més refinada- i són capaços d'actuar, fins i tot, en contra dels seus interessos, todo por la patria. Amb aquesta actitud de l'empresariat, els únics que poden aconseguir un cert ressò mediàtic, perjudica a tots els que patim la província d'Alacant. Perque la gent "normal i correnta" acaba pensant que açò són coses que no van amb ells, que són discussions entre polítics i acaben farts del temeta.

No hi haurà millores d'inversions mai: ni amb crits del PP, ni amb brams del P$x€, ni amb empresaris queixosos. Tant PP com P$x€ saben que no afecta a la majoria seus votants el tema de l'infrafinançament ni de la infrainversió; saben que la gent o vota un partit o vota un altre, però no se n'aniran a Compromís o Podemos -a Vox sí, però són del PP i el PP considera que VOX és una extensió no massa extensa d'ells-. Tenen el vot captiu i no en perden, per moltes cabronades que facen als votants. Els empresaris són submisos i no faran res contra Madrid i, de tant en tant, tiraran una maneta al PP, encara que el P$x€ els faça festes -al cap i a la fi, als empresaris els reguen tant PP com P$x€-. I de tot això els perjudicats som nosaltres, que no tenim trens, ni millores d'infraestructures, ni millores en sanitat, ni millores en educació, ni millores de res...

I nosaltres feliços: assimilats i ofrenant.

Post scriptum:  Un petit detall, la província d'Alacant no sols és la que té més baixos índexs d'inversió, també és la que més baixa execució de pressupost té. Damunt de dir que ens donen poc, no ens donen tot el que diuen que ens donaran

Òskar "Rabosa".