INSULTS EN SENTIT EXTRAMORAL

 Més que siga com a deport, insulteu! Sense motius també es pot insultar, ja que sempre ens podem fixar en la manera de caminar, de parlar, de riure... en qualsevol cosa, collons! A més, resulta relaxant quan es conduïx per qualsevol tipus de via, i amb qualsevol vehicle.

Nosaltres ho hauríem de fer per protegir i dignificar la gran quantitat de possibilitats de què disposem. A mi m’agraden per damunt de tot les hortalisses. Fin i tot una persona vegana s’hi pot trobar com a casa fent servir tot el repertori... Ara bé, podem fer una primera separació entre els diferents tipus de vegetals, com per exemple: verdures, tubèrculs i fruites, tot i que n’hi ha més encara.

Vegetals amb baina. Bajoca, que eres un bajoca! Quina fava està feta; tots l’enganyen! A més, crec que n’he escoltat algun que usava la guixa. Vegetals de fulla ampla, on el més famós és el de bleda. Ser un bleda, un fava i un bajoca semblen la mateixa cosa, però estar fet tabac ja té l’al·licient del procés de triturat.

Els tubèrculs són la gran provisió d’insults i una font de possibilitats. Moniato és un dels clàssics, quan ens referim a eixes persones a les quals no els cap altre qualificatiu, però xirivia també hi té el seu espai com a sinònim de boig. Crec que en alguna ocasió l’he escoltat substituït per nap. Però, no veieu eixe que està com una ceba?

Quant a fruites, la més usada és la bacora, segurament per breu i estranya, tot i que els bacores abunden. Es pot emprar en compte de fava o bajoca; fins i tot de bleda. Ara bé, a la Safor els agrada molt emprar figa, i acompanyar-la d’algun altre adjectiu: figa molla.

Ara, eixint dels insults, hi ha una varietat d’usos dels vegetals per adornar qualsevol acte de parla, si ens referim a algú, fent servir el comparatiu: negre com una pelfa (fong), més verd que una ceba, coent com un all o aspre com un codony.

Ara que ja teniu més idees per insultar, espere que les poseu en pràctica i n’afegiu de noves, si cal, moniatos!

Salvador Sendra

I ELS VAN DONAR CORDER PER VEDELL...

L’exegesi és la disciplina que es dedica a estudi de les escriptures sagrades –quasi escric la paraula ciència— i eixa és la raó de la tardança del meu escrit: he estat una setmana sense redactar ni una línia. Tractar temes delicats requerix d’una cura especial i d’una minuciosa anàlisi de l’objecte, així com dels arguments que s’hi vullguen usar.

Un tòtem sol ser un animal que, en els col·lectius humans més antics, es feia servir com a vincle dels integrants de la tribu. El tòtem és qui representa la tribu i de qui es nodrix el col·lectiu, tant físicament com espiritual. Un estudi interessant sobre el tema és el de Freud a Tòtem i tabú, que amplia amb Moisés i la religió monoteista.

A l’Èxode, quan es detalla l’eixida d’Egipte guiada per Moisés, hi ha el famós capítol del «Vedell d’or», on el protagonista es veu obligat a aplacar la ira divina que li demanà d’aniquilar la totalitat del poble per trair Jehovà. Com que ja sabeu la seqüència, m’estalvie entrar en els detalls i continue l’argumentari des que Moisés va baixar de la muntanya, de resar i, en vore la deriva del seu poble, va trencar les Taules de l’Aliança (Èxode 30, 32). No hi podia haver aliança quan hi va haver sublevació: hi havia d’haver submissió, i així va passar.

La Bíblia ens descriu una guerra fratricida amb el llenguatge de l’època, on els germans es mataven entre ells, i els pares i els fills. Després, fins i tot els supervivents perdedors van haver de porgar les penes durant un temps... Però com que açò ja ho sabem, i ho podem llegir en el capítol de l’Èxode, continue i recorde que s’adorava un vedell daurat.

Superat l’episodi de la batalla, i com es narra a Èxode 32, 13, Moisés recorda Abraham i Isaac. Però sabem que si hi havia un tòtem aleshores, eixe era el corder! Recordeu que, en el moment d’executar el sacrifici d’Isaac, Abraham apunyala un corder que Jehovà hi havia posat sobre el tàlem en substitució del xiquet. Hi havia un clar vincle entre els jueus i l’animal que encara hi roman.

D’altra banda, cal remuntar-nos a la raó de ser de l’Èxode, que és l’eixida d’Egipte d’unes persones que seguien el seu guia. Els déus egipcis, per tant, van romandre al seu lloc mentre el poble abandonava la terra: els jueus van eixir amb la camisa a l’esquena i sense poder endur-se ni el Nil. Però hi havia Nut, la deessa celestial, que sí que era fàcilment transportable, i hi ha el detall que es representava amb la figura d’una vaca.

Levític 7, 8 detalla el canvi del vedell pel corder, després de la batalla entre jueus, que explicaria que la tribu estava composta per dos bàndols que, en el moment de l’absència de Moisés, i sota la direcció d’Aaró mateix, van prendre el poder. En els sacrificis detallats a Levític 8 es pot apreciar el sincretisme entre vedell i corder, o siga, la unió d’ambdós símbols sota l’hegemonia dels vencedors, o siga, del corder.

Sembla que això va ser difícil d’empassar per a Aaró i poc després, a Números 20, 22, es descriuen els detalls de la seua mort, anunciada, com tot, per Jehovà a Moisés. I el corder encara està entre els jueus, entre els musulmans i entre els cristians sota la figura de Jesús, que cal recordar que era el Corder de Déu, mentre que del vedell, ningú no en sap res.

Moisés va morir en vore la Terra promesa, tal com li havia anunciat Jehova, i el seu substitut va ser Josué, fill de Nun, que res tenia a vore amb la línia successòria del patriarca que cal recordar que era germà de Aaró. Sembla que els perdedors van arrossegar la seua sublevació per sempre.

Salvador Sendra

CANVIS DE PARADIGMA

Els canvis de paradigma, els artístics, sempre han resultat difícils d’explicar perquè hi ha el seguiment d’una línia de treball i de pensament predominant que es trenca i, sovint, la nova pren camins alternatius del tot impensables. Està clar que quan es realitza alguna obra mestra, la tendència deriva cap a l’esgotament del model emprat que ja ha acaronat la sublimació, però, com es pot explicar la substitució? Viktor Shklovski ens aporta una reflexió interessant...

L’herència literària –però aplicable als altres vessants artístics i no artístics—, segons Shklovski, no passa directament de pares a fills, sinó que es transmet d’oncles a nebots –i això cal pensar-ho des del punt de vista de mestre-deixeble. L’afirmació és refermada quan exposa que no hi ha un sol corrent artístic per a cada època, sinó que n’hi ha d’altres que es troben coberts per la repercussió mediàtica i intel·lectual de l’opció principal i dels seus exponents.

Latents, però no esgotats, les segones opcions romanen fins que el paradigma principal deixa d’aportar les respostes adequades; i és en este moment on se substituïx per l’opció latent, segurament ja transmesa de mestres a deixebles, o siga, de segona o tercera generació, depurada i enllestida. A la fi, resulta com una revolució en què la línia de treball coberta es descobrix per substituir la predominant, que passa a ser amagada per l’ímpetu de la segona. Els papers es canvien i la primera, abans predominant, passa a la reserva, on es depurarà i s’enllestira amb noves aportacions fins que li torne a arribar el seu temps, si arriba...

Salvador Sendra

SANTI, PERDONA’LS

Acabe tard de treballar i, quan torne a casa, ho solc fer per la xarxa de camins de la marjal per estalviar-me uns minuts i uns quilòmetres. Ahir va ser un dia normal i hi vaig tornar com sempre: pels camins.

Quan volia travessar la via del tren, hi havia un cotxe encreuat que no em deixava passar. Era un cotxe gran; un Audi blanc que tenia els llums encesos i les portes obertes. Imagineu l’escena, a les deu de la nit, enmig dels horts de tarongers i en el pas del camí sobre la via. M’ature i espere: no hi havia ningú ni passava cap tren. El cotxe il·luminat, obert i en marxa m’inquietava una mica...

Al cap d’uns minuts, per damunt de la via, hi va aparéixer un home alt amb un barret que semblava de llana. Amb el braç va fer un senyal i vaig entendre que era una mena de disculpa per estar entorpint el pas. A uns tres metres, hi havia un lloc per aparcar un parell de cotxes, però no el va usar. Se li hauria caigut alguna cosa a la via en travessar-la? Vaig pensar...

L’home va apartar el cotxe perquè jo seguira el camí però, en travessar la via, m’adone que hi havia un ciri encés arrimat a la paret d’una caseta que supose que gestiona la barrera; les barreres. No veig res més i seguisc el camí. Crec que dins del cotxe hi havia una altra persona perquè la porta del copilot es va tancar mentre l’home pujava per l’altra.

Este matí, però, en retornar pel camí de la marjal, m’he fixat en els detalls i m’he adonat que on estava el ciri, hi havia una corona de flors amb una cinta morada que no he arribat a llegir. Al costat, hi havia un ramell de flors i, pintat a la paret de la caseta, d’una grandària considerable, a la part de dalt hi havia: «SANTI, NO T’OBLIDEM». He pensat que poc li deu importar al pintor que l’al·ludit ho llija, això que hi han escrit, perquè crec que quan et mors perds el sentit de la vista; però qui sap...

Salvador Sendra

UN PROBLEMA AMB LES PENSIONS?

 

Problema? Quin problema?, perquè no és fàcil d’identificar... Si les matemàtiques no són un maldecap per als economistes –que se suposa que hi treballen—, només han de saber que amb la suma s’acumula i que amb la resta minva la quantitat; i no és tan difícil! Si el problema està en un dipòsit que abaixa el contingut, la solució es troba en aportar-hi més cabal. Per tant, no hi ha cap problema més enllà d’una suma o una resta.

En una comparació entre diferents estats europeus de l’era postlookdown es veia clarament que España no només era el lloc on no havien pujat els jornals, sinó que hi havien baixat. Ara cal tractar un tema que sol passar desapercebut: qualsevol pujada percentual del salari s’ha de calcular mitjançant la fórmula de l’interés compost, ja que la pujada del primer any s’ha d’afegir per calcular la del segon. Un any sense càlcul és important a la llarga perquè ja no es recupera; però la COE no diu res d’açò, que jo recorde, ni dels diners que s’estalvia.

D’altra banda, si tant de temps fa que això que denominen erròniament «problema» està comentant-se i ningú no actua, què haguera costat desviar un 0,5% de les darreres puges salarials i de les pensions per cobrir la suposada mancança? Si no t’augmentaven ni un cèntim el jornal perquè hi havia crisi i, quan te l’apugen, pactes un 2,5%, per exemple, deixa’l en un 2% i posa la resta al caixonet, collons! Ningú no es queixarà perquè del 0% al 2% hi ha una diferència abismal, i el treballador ho veu com un estalvi per al futur.

Finalment, m’agradaria saber per què encara hi ha funcionariat inscrit en un sistema de pensions diferent? A mi això em fa mala olor ja que s’estan creant grups diferenciats de contribuents de cara a la jubilació on no n’hi hauria d’haver. Però, ja fora de línies, la garantia perquè tot açò funcione és que s’ha de protegir la caixa, sota la pena que vullguen posar-hi, però s’ha de protegir d’algunes sarpes.

Salvador Sendra

APRENDRE VEIENT LA TELEVISIÓ

Converse amb gent i, a partir de les coses que diuen, puc endevinar què és allò que volen els mitjans d'informació de la massa que aprenguem i el sentit que té. Fa uns anys, per exemple, la gent sabia de rodes i de graelles, i de temps en els repostatges: eren els gloriosos dies de Fernando Alonso. Poc després, hi va haver un creixent interés pels sets, els saques i el revés, quan triomfava Nadal.

Però tot no era esport… La gent conversava sobre la prima de risc com si qualsevol fora politòleg: tot girava al voltant d'una cosa que, de fet, no tenia el mínim interés per a l'economia. I en parlaven i hi discutien! Tots duiem un economista dins que, a més, entenia de rodes, de temps de repostatge, de mach ball i de vaixells d'America's Cup. Ara ja ni se'n parla…

El temps canvia i, amb ell, les coses que interessen i que cal debatre per al bé comú. Ara ja no importa cap de les coses que he esmentat abans perquè són visions obsoletes del món. Ara importa el preu de l'electricitat en el mercat majorista! Vaig a dinar amb els meus pares, abans experts en Fórmula 1, en tennis, en vaixells de vela i en economia política, i em parlen del Kw/h d'un mercat majorista que jo desconec per complet. Aquil·les no alcançarà mai la tortuga; això ho tinc clar, per molt que m'esforce.

Mire el rebut d'Hiberdrola i resulta que he pagat menys que mai, però el Kw/h està caríssim en el mercat majorista i el món s'acaba.

 

Salvador Sendra

PERQUÈ T’ESTIME

A l’hora d’analitzar el llenguatge escrit, hi ha una cosa que sol passar inadvertida i que és essencial, i és que el llenguatge poètic, escrit, és un difunt. La poesia s’ha d’assaborir; les paraules han de passar per la boca i transformar-se en so. Tot és tan simple com gairebé impossible, si atenem els matisos que s’hi poden aportar.

L’expressió «perquè t’estime» pot formar part d’una acta i d’altres moltes situacions, però s’ha de tractar sempre des de la contextualització i, amb ella, amb les seues possibles expressions. Un pare li furta un caramel al fill perquè pensa que té un excés de sucre i li diu: «perquè t’estime». Una parelleta d’enamorats parla sobre coses que han afectat desmesuradament un dels dos i que l’altre no encerta els motius quan li contesta «perquè t’estime!». Una persona que es preocupa desmesuradament per una altra i ho argumenta dient «perquè t’estime». Un cònjuge gelós de la vida de l’altre que fonamenta el control que hi té en un simple «perquè t’estime...». Un pare no deixa el fill eixir fins a després de la una i li diu enmig de la discussió: «perquè t’estime!». A l’hora de fer un regal: «perquè t’estime». I així moltes més...

En cada una de les expressions anteriors hi ha una entonació diferent i, amb ella, allò que sempre és positiu, com l’estima, pren altres matisos: el de la força, el del control, el de la sorpresa, el de l’amor, el de l’amistat, etc. Des del vessant més tendre fins al més cínic o al més possessiu: tot el ventall hi ha. Però, com es pos saber la intenció del poeta? Fàcilment: la intenció l’aporta el crític, quan el poeta no basta. Ara, perquè us estime, deixe d’escriure.

Salvador Sendra

DINANT VORA MAR

És 18 d’octubre i hem reservat taula al Tresmall, a Dénia. Menú de quatre entrants i arròs a banda, vi blanc de Les freses; postres i café, i copa. Estic de cara al Montgó i hi ha una parella heterosexual d’una cinquantena d’anys passats que em capta l’atenció perquè estan dinant i la taula em sembla pobra. Hi ha dues cerveses, una sense alcohol i l’altra pareix una d’eixes que es barregen amb llimonada. Els adjectius els hi poseu vosaltres...

La parella ja estava quan jo hi vaig arribar i, en empassar-me els primers entrants, els trauen una paella de la qual no puc precisar res més. Ella creua les cames mentre dina i, sobre la taula, s’agarren la maneta. Beuen les cerveses sense got, o això em sembla percebre. De sobte, en uns pocs segons, s’alcen dels seients i, al costat de la taula, s’abracen i es besen. Romanen així uns minuts que a mi se’m fan eterns.

En acabar de dinar –no sé si s’han acabat l’arròs— i sense demanar postres, veig que els duen una tassa gran d’algun poliol i que el xic, des d’enfront, suca el sobret de la xica envoltant-lo a la cullera. Es tornen a alçar i s’abracen; es besen. Semblen vertaders especialistes en el consum d’aigües calentes amb herbes perquè amb el platet tapen la tassa del caldo durant uns minuts. No s’hi posen sucre.

Creia que l’home s’haguera llançat a totes i haguera tret un anell o alguna cosa semblant... La xica estava realment emocionada: es tocava els cabells, tenia els ulls brillants i es movia en asseure’s a la cadira. Després reia. En acabar de dinar i eixir a la platja per anar al cotxe, ells encara estaven a una vintena de metres, abraçats i besant-se. Havien deixat algunes coses sobre les pedres blanques de vora mar. Feia alguna goteta, però sembla que no els importava gaire.

Salvador Sendra

PISSI, PISSI GANYA/OLI DE LA GANYA…

 

Seguisc llegint literatura russa, i encisat amb ella! No obstant això, he de dir que quan treballe molt el cervell no em funciona com cal: no em demana llegir: no m’exigix res intel·lectual; només físic. Estic cansat i, en els pocs moments de descans, llig poc. Deu ser açò l’Apocalipsi: pense que és un senyal que atisba l’ocàs; açò s’acaba!

Realment, i a causa de les contínues repeticions del Quatuor pour la fin du temps, crec que comence a preparar-me per al desenllaç, però és l’hora d’escollir entre les dues opcions. Viktor Shklovski, en tractar la poesia del període futurista apunta l’ús del llenguatge transracional per centrar el missatge en la seua vessant sonora: el missatge de la no-raó; la dita de qui no diu res... però que penetra en els sentits amb més força si cal.

Em pose en la pell d’aquelles persones que durant segles i segles s’han endinsat en les esglésies sense entendre una sola paraula més enllà de l’homilia i que, al cap del temps, després del Concili Vaticà II, van poder entendre les oracions –incloent-hi els rectors. Quin desori! Quina desil·lusió! Però, què significaven eixos textos que hom repetia com a mantres? Res no tenia sentit en unes oracions tan simples i buides: ridícules.

El bé volia racionalitzar el discurs i errà del tot perquè és impossible que mai ho aconseguisca. Al mal, no li cal... No traduïx els textos, entre altres coses perquè no volen dir res, ni signifiquen res: sonen i au! I sonen bé per a la tasca que fan, ja que interpel·len directament a l’ànima –que tampoc existix. La música és semblant al llenguatge transracional, i Messiaen n’era conscient quan apuntava l’ocàs. Però, també n’era Saint-Saëns en escriure la Danse macabre per reviure el període medieval des d’un punt de vista del tot antagònic al de l’altre compositor.

He pensat una cançó popular infantil que ens feia feliços en escoltar-la...

Salvador Sendra

GODOT

 

Lima és una ciutat més bé peculiar. No hi plou mai i un taxista em contava que feia uns anys –cinc o sis enrere— va ploure un dia. El trànsit no està acostumat a eixes coses, i la gent, tampoc. Va ser un caos, l’aparició de la pluja, i hi va haver molts accidents. No ix mai el sol. Quan cau la nit, al capvespre, la boira que sol cobrir la ciutat es fa més densa i tens l’estranya sensació humida de la frescor de l’ambient; et pots mullar si romans molt de temps al ras, sense moure’t.

La millor opció, quan s’està pel carrer, és la de buscar un lloc on arrecerar-te de la humitat. En passar per davant d’un teatre, hi havia programada l’última representació d’Esperant Godot, de Beckett. Vaig traure l’entrada per a la nit i, al cap d’unes hores, vaig entrar al teatre. L’obra no cal que us la conte, però imagineu-vos l’atmosfera i la foscor de la ciutat grisa.

Diuen que, fa uns dies, van tornar a empresonar Godot i em va vindre a la ment el moment de la poqueta nit a Lima, l’atmosfera, el teatre i l’argument de l’obra; l’absurd d’una situació on una part de la societat i dels seus comandaments esperen l’arribada del presoner, de qui han escoltat dir que –esta volta sí—, ja està de camí; però no acaba d’entrar... Este desaparegut els salvarà d’una realitat miserable que els perseguix a diari. L’elit, que és l’ama de tot, du del ramalet una persona desnaturalitzada i servil que li para taula perquè es fota un pollastre davant dels presents. Ells podran assaborir els ossos que Pozzo –l’amo del terreny— rebutja, metre Lucky, lligat del ramal, carrega la maleta dels queviures del seu amo.

Godot no apareix per l’escenari i el teatre s’acaba com ha començat: sense Godot! Didi i Gogó abandonen l’obra mig descalços i mal vestits, decebuts, però pensant que l’entrega de Godot serà per salvar-los de tanta misèria i aportar-los alegria. Ningú no és conscient que el propietari de la terra on estan menja pollastre davant d’ells i els deixa xuplar uns ossos que llança ja esplugats. Godot, d’altra banda, es fa recordar, de tant en tant, perquè esta gent no perda la il·lusió que amb el seu lliurament tot canviarà. El públic es diu Europa: un absurd!

Salvador Sendra

L’ECOSISTEMA BARÍ ESTÀ EN PERILL

Al bar, com a qualsevol indret amb característiques marcades i diferenciades, hi ha un seguit d’individus que hi conviuen sense cap dificultat siguen quines siguen les condicions en què s’hi troben. Amb el temps i l’activitat pròpia de l’indret, l’adaptació és un fet constatat que comporta voluntat i esforç; ara bé, una volta que s’assolix, permet que els individus agraciats es comporten com si hagueren nascut en un mostrador o jugant al dòmino.

Quan algun individu alié a l’embolcall hi penetra, pot trobar-se enlluernat per les maneres en què els autòctons es mouen, interactuen i es comuniquen. Criden l’atenció rituals com el del festeig, on els mascles trauen el pit i bramen amb eixos tons greus potenciats pel tabac per cridar l’atenció de les femelles, o eixes femelles que vestixen les més diminutes gales per captivar el mascle a qui se li estira la camisa fins posar els botons de punta. Estes actituds poden captivar qualsevol antropòleg, atenció!

Moviments calculats –al principi— al ritme que marquen uns sorolls repetitius i forts; una sed desbocada de licors de colors –taronja, blaus, verds, negres...— envasats en recipients transparents; sons monosíl·labs acompanyats de carasses i moviments espasmòdics... Això de nit, perquè de dia hi ha des d’aquells que matinegen, els qui actuen a migdia, fins als que es mostren al capvespre, o els qui actuen tota la jornada!

Però traure un individu plenament adaptat i voler-lo traslladar a un altre entorn no és gaire recomanable, ja que quan es modifiquen els hàbits, l’alimentació i els rituals d’estes persones tan especialitzades, perden llustre. El pelatge es rogla, la pell s’enfosquix i solen perdre pes i agilitat. L’ecosistema és el tot! Ara, però, amb la Covid i les restriccions, tot este patrimoni s’està perdent i ningú se’n preocupa. Els individus dispersos apartats de l’entorn barí estan molt afectats i els bars, corromputs per l’arribada de noves imposicions, normes rocambolesques i onades de colons intransigents. Què deixarem a la nostra descendència? Sobrietat i aire pur?

Salvador Sendra

EL TANGO QUE NO VA SONAR

La lectura és una faena com qualsevol altra. Treballar és un càstig al qual estem condemnats des de l’expulsió del Paradís. No hi ha cap cosa, res a dir, contra les anteriors afirmacions que puga sobrepassar la subjectivitat absoluta perquè això que he escrit és realment objectiu. Quan algú afirma que li agrada treballar, o que el treball que fa és interessant, o que l’ajuda a créixer, hem de saber que és l’hora de fugir perquè pot ser que no hi haja remei.

Quan un llibre m’exigix que continue llegint i ja s’ha sobrepassat l’hora d’anar al llit, el deteste. Em fa la impressió que estic davant d’eixes pel·lícules o sèries dissenyades perquè te les empasses d’una volta, i no m’agrada. Llegint Onetti he tingut eixa sensació, tot i que he de matissar alguna cosa... La descripció de l’atmosfera feixuga i de la societat esgotada –en tots els sentits— de l’Uruguai i, per extensió, de l’Argentina, és realment intensa, així com els papers atribuïts als seus personatges d’El astillero. Treballe perquè he de treballar, no tinc més remei, i llegir és una faena.

Estic llegint que a casa de Gálvez sona un tango a la ràdio mentre beuen caña i a ma casa escolte un tango de Piazzolla a Ràdio Clàssica. En altre moment, en un bar –un antre— de vora riu sona un vals i a ma casa, a la ràdio, sona Strauss. Finalment, tornen a casa de Gálvez i torna a sonar un tango i a ma casa no passa res d’això! Entenc que la novel·la entrarà en la seua apoteosi i que no serà del tot l’esperada. Acabe el llibre i me’n vaig al llit molest per haver llegit un llibre així: absorbent.

Salvador Sendra

ELS BARS

 

Al bar es va a beure! Des de fa un temps, es diu que són llocs de socialització, però hi estic d'acord. L'última opció que queda a aquells i aquelles que no beuen és la de prendre café, tot i que preferisc les persones que ho fan ràpid: demanar, esperar que et servisquen, pagar, i marxar. Dir “bon dia” i “fins a l'altra” ja és una conversa: la resta sobra. La faena ja està feta, de dret, al mostrador. Si seus, has d'acompanyar l'estada amb algun licor, un esmorzar o un puro –o tot junt.

Ara no deixen fumar a les terrasses, però a Itàlia, sí. Es estúpid que haja d'esperar per a fumar a tindre els bitllets d'avió. Els fumadors de puros ho estem passant malament perquè al café i a la copa li diu un bon cigarro; però no ens deixen. La soluió més ràpida és la de fumar a casa, al jardí o a la terrassa, i d'acompanyar la sobretaula amb un licor que has comprat prèviament al celler. És una llàstima que, espantat el client autòcton i desplaçat cap a altres hàbitats, els bars hagen de suportar la presència de clientel·la aliena.

La socialització es pot fer al parc, a la plaça o al teatre. Socialitzar-se al bar és envoltar estos llocs mítics d'una atmosfera que no li és pròpia. Tota esta gent socialitzada acaba bevent licors roïns barrejats amb begudes sucrades que insulten qualsevol intel·ligència i atenten contra el bon gust. Al bar hem d'anar les persones bevedores a beure licors purs i, quan acabem la tasca, cap a casa. Estar escalfant un seient davant d'una tònica, d'un te, o pitjor encara, d'una cervesa, és ridícul: hem de ser-ne conscients!

Salvador Sendra

BULGÀKOV, DE NOU

  

Bulgàkov, en la primera part del llibre El maestro y Margarita aconseguix aportar l'atmosfera perfecta que permet endinsar el lector en allò que deuria ser la repressió de Stalin. El mal actuava sense cap mena de control ni de proporcionalitat, i en els primers capítols del llibre, Woland i el seu seguici ho aconseguixen expressar de meravella.

Se sap –o almenys sempre he tingut eixa impressió— que una peça és bona quan hi retornes al cap del temps, sovint de manera constant. Opinar de qualsevol llibre, obra de teatre, cançó, etc., en acabar el primer contacte no sol ser del tot encertat perquè hi ha la part corresponent al joc dels sentits i dels sentiments, mentre que si amb el temps es torna i es retorna, el senyal no falla: l'obra s'ho val. Quantes voltes hem eixit d'una representació emocionats o commoguts i ara no sabem ni quina era? Per exemple, l'Enrique IV de Pirandello, de qual no recorde més que la manca de contingut i un final aderçat als sentits més que a l'intel·lecte. S'ha de deixar que repose i que cada capa de sediment ocupe el seu lloc.

El maestro y Margarita és una d'estes novel·les –almenys la primera part— en què s'hi retorna. Ara, i malgrat els aconseguits esforços de documentació de la crítica de l'edició que vaig tindre entre les mans, he de dir que l'apreciació dels grans trets del llibre va quedar una mica coixa. La primera part descriu l'atmosfera repressora; la segona part aporta una possible imatge d'aquells que han estat premiats pel maligne sabent que hi era... Si n'hi haguera una tercera, segurament indicaria que tot pot tornar al punt inicial sense més explicacions, però no n'hi ha, de tercera part. El mal no és tan dolent i el bé no se sap on roman; la vida continua i es barreja amb la ficció, sovint condicionada per la moral i els costums. Un llop no és roí perquè menja corders i els corders no són més bons perquè pasturen: el llop llopeja i el corder prou faena té menjant i remugant.

 

Salvador Sendra

Talibània et alia.

El terror com a poderosa arma d’informació massiva (més be recordatori) des de temps immemorials. Els americans informen que després d’una vintena d’anys ocupant el país, van a finalmente abandonar Afganistan el present mes d’agost del 2021. Tot d’una a tots ens vénen en ment imatges d’execucions o amputacions publiques, de gent coberta, de drets de les dones o qualsevol tipus de dissident simplemente dinamitades… Ara bé, ha realmente ocorregut això? Retirat l’enemic occidental els talibans simplemente han anat ocupant el lloc d’aquest. Les càmeres de tot el món fixes sobre el terreny i la barbàrie que encara no s’ha materialitzat. De veres no haurien pogut els talibans bombardejar a totes aquelles masses de gent a l’aeroport esperant fugir en qualsevol avió de qualsevol potència occidental? Digam que l’aeroport estava securitzat per tropes de l’OTAN, no haurien simplemente pogut evitar els accesos a dita instal.lació quan de fet tota la resta de la ciutat de Kabul ja obrava en el seu poder? La resposta és sí, els talibans podrien a ver creat mal, dolor a gran escala, però no ho han fet

Els mateixos talibans disposen ara de comunicadors informant a la resta del món que esperen formar un govern legítim i treballar pel bé del país, tot dins de paràmetres islàmics però molt més acceptable que la seua brutal i destructiva primera experiencia de govern. Dicta la lógica que d’on no en hi ha no es pot traure, tant han aprés els talibans les últimes dècades? Han estat formant-se? Molt probablemente no, Afganistan, el nou Afganistan sub dominació taliban està destinat a ser un laboratori panmusulmà. Un laboratori on ideòlegs de l’ortodòxia sunnita del golf van a testar la capacitat occidental d’oposició als seus postulats, que es preveu nul·la. El món musulmà no creu en els estats, una invenció occidental, sinó en la “umma”, la comunitat de creients i somia quallar tot això en torn d’un califat mundial basat allà on el profeta tingué les seues revelacions. El model saudí, wahabita, tots ho saben és radical. Cal doncs esperar una radicalització de l’islam en general en les pròximes dècades? Molt probablemente sí, com a mínim allò que ja han conseguit és frenar la laïcització de la societat com en Occident. Els seus temps no són els nostres ni es regeixen per paràmetres individualistes; el seu temps és col·lectiu i amb visos d’eternitat i d’ahí els problems de les dones i els dissidents.

Front a un Occident que envelleix i es retira sense presentar batalla un Orient rampant, més segur que mai de les seues institucions.

Ps- probablement molts pocs textos al món envelliran tan mal com aquest. Vinc d’escriure que els talibans encara no han provocat cap cataclisme major, ho escric el 28 d’agost i el 31 amb gran probabilitat es produirà algun tipus d’atentat o sèries d’ells amb l’intenció de testar la reacció occidental als mateixos. Com que segurament més enllà de comunicats no hi haurà cap acció es veuran legitimats per continuar i amb guiatge d’altres, se’ls preveu un gran futur si Xina o Rússia no ho impedeixen el les pròximes dècades, Occident…

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 28 d’agost del 2021

Més Laclau no és prou.

Al darrer congrés del Bloc es va aprovar la ponència política, que no és més que un retorn a Laclau. Dic retorn perquè no és un nou camí, bé almenys així crec recordar-ho jo. Als anys '90, l'aleshores UPV ja havia assumit lluites com el feminisme, republicanisme, l'ecologisme, etc., (allò que postulaven Laclau i Mouffe a Hegemony and Socialist Strategy: Towards a Radical Democratic Politics) com a pròpies, i era habitual, com ara, el debat sobre què distingia els nacionalistes d'altres partits com Esquerra Unida. Hom va dir que el nacionalisme havia d'abandonar les lluites "de colors" per tal de centrar-se en la qüestió nacional. Igual la memòria em traeix, però això és el que recorde sense consultar l'hemeroteca.

Aquest retorn a Laclau, si és retorn, ha causat cert malestar en una part significativa del Bloc, ara Més-Compromís. No obstant això, la decisió és encertada, no es pot partir de la base d'un país construït quan no ho està (ja vaig escriure) i molt menys quan la societat no és homogènia. Les crítiques més importants són per la introducció d'un concepte nou a les lluites de diferents col·lectius. En un aggionarmento al s. XXI, es parla dels sobiranismes per definir les lluites de les quals Més-Compromís pretén fer-se càrrec i assumir com a pròpies. Al parlar de sobiranismes en plural, alguns han vist una renúncia a la sobirania nacional. Ara bé, jo entenc que no és així, sinó que el que hi ha és un canvi tàctic, en compte d'estratègic.

Entenc que no és així, o almenys vull entendre-ho, perquè com ha manifestat gràficament Àgueda Micó: El nacionalisme valencià és el fil que cus totes les lluites... El canvi tàctic consisteix en el fet que les lluites socials ja no són accessòries a la lluita nacional (lluita nacional amb la qual sociològicament s'identifica una xicoteta part de la societat valenciana), sinó que passen a centrals, en una cadena d'equivalències, però aquestes lluites estan travessades i impregnades pel valencianisme. O cosa que és el mateix, aquestes lluites es fan purament en clau valenciana, sense descartar aliances o assumir lluites d'un abast és ampli quan siga possible, i sense perjudici d'allò que siga netament valencià, amb altres agents polítics a la resta de l'Estat o nivell europeu. Amb això es pretén dotar a la política valenciana d'una nova perspectiva que pretendria: - articular un discurs que desborde allò que és purament "nacional" i arribe capes i col·lectius més amples de la població que en principi no tenen gens d'interés en allò que és "nacional"; - demostrar la necessitat d'una política en cadascuna de les lluites en clau valenciana, més propera als interessos particulars dels  valencians; - que l'articulació del nou discurs valencianista puga arribar a ser hegemònic o almenys intentar establir la base per aconseguir-ho. Així, el fil que cus totes les lluites és allò què les articula per construir un bloc hegemònic amb segell valencianista. I resulta el més cabdal de la nova proposta de ponència política.

Un altre punt d'articulació del discurs en la ponència, i per això les sobiranies, és el de les lluites de dalt/baix. La frase d'Àgueda que em citat abans no acaba ahí, la frase completa és: El nacionalisme valencià és el fil que cus totes les lluites a favor de la majoria i contra els privilegis d'uns pocs, lluites que tenen a veure amb la justícia social, l'ecologisme, el feminisme, en la defensa de l'autogovern, la justícia social, des del punt de vista que suma. Abans volia posar l'accent en la qüestió nacional, ara toca posar-lo com s'articula el discurs respecte als antagonistes en la lluita. I evidentment l'articulació és populista (altra vegada en el sentit laclaunià exposat en On Populist Reason), i que a la frase d'Àgueda queda expressat en "...a favor de la majoria i contra els privilegis d'uns pocs...". Les sobiranies prenen sentit quan l'antagonista, els privilegiats -açò és, els de dalt, les elits, les multinacionals, l'home patriarcal, etc.- són els qui tenen el poder; i per tant, el que cal és recuperar-lo, recuperar la sobirania que han pres els de dalt, per a la majoria -els de baix, el poble, el treballadors, les classes populars, les dones, etc.-. Però els interessos són diversos, i el poder també està repartit -multinacionals que contaminen, partits centralistes, patriarcat, etc.- per això les sobiranies són diverses com diversos són els antagonistes en cada lluita, el que sempre es manté és que hi ha uns que estan a dalt i els altres a baix.

Hom pot pensar que no tota la ponència està a eixa frase, i és cert. Però la capacitat de síntesi i la precisió terminològica fa d'ella un element molt clarificador per entendre i explicar quin és l'eix de la ponència política que ha aprovat MÉS-Compromís, i serveix perfectament per explicar a qui no haja llegit la ponència tot el que hi ha al darrere d'ella. Tinc la impressió que esta frase, malgrat ser titular de l'entrevista a Àgueda Micó publicada per Eldiario.es no ha estat suficientment valorada i entesa.

També en clau de Laclau podria estar motiu del canvi de nom MÉS. La "coincidència" amb MÁS d'Errejón no sembla casual i Errejón és sense cap mena de dubte qui millor representa les polítiques de Laclau a l'Estat espanyol, ha establert aliança amb Compromís i sembla que aquesta serà llarga. Per altra, també coincideix amb Més Per Mallorca. Desconec quin és el motiu pel qual s'ha promogut aquest nom, supose que es fa en clau de pretendre sumar lluites (com diu Micó al final de la frase que ens permet entendre tota la ponència "... des del punt de vista que suma"), tant a dins del País Valencià com a fora. A mi em sembla desencertat. Pense que en valencià tenim moltes altres paraules originals que podrien actuar com a nom i com a significant flotant que ajudaria a articular el discurs en clau exclusivament valenciana. En el fet de la manca d'originalitat i especificitat (no m'agrada coincidir amb cap partit siga estatal o dels Països Catalans) faig la meua crítica al nom, i no en cap afecció o nostàlgia a l'anterior denominació. Bloc Nacionalista Valencià va ser l'ocurrència que van tenir per denominar a la suma de partits que el fundaren, copiant Bloque Nacionalista Galego després dels seus èxits a les eleccions del 1993 (autonòmiques gallegues) i 1996 (estatals). Sembla que a l'hora de posar nom al partit que ens ha de representar tenim una evident manca d'originalitat. Originalitat que sí que s'ha trobat i que funciona espectacularment en la coalició, amb Compromís.

Però amb tot açò no hi haurà prou. Cal portar-ho a la pràctica, i per aconseguir sumar, caldran altres elements, què esdevenen necessaris si el que es vol és que el valencianisme arribe a ser un discurs hegemònic. L'articulació del discurs ha de passar, també, mitjançant símbols populars. Tradicionalment, les esquerres ha volgut fer una transformació de la societat amb un cert menyspreament a tot allò que pertanyia a la cultura popular, és més, determinades lluites han sigut justament contra elements de la cultura popular. Això sovint ha provocat que les dretes se n'aprofitaren, integrant eixos elements com a propis i apropiant-se'ls simbòlicament. Quan es diu que si un treballador vota a la dreta, actua contra els seus interessos, es parteix de la base que només té uns interessos econòmics. Així s'oblida que a banda de treballador també pot ser: caçador, aficionat als bous al carrer, consumidor, futbolero, esmorzador, ciclista, aficionat als ral·lis, buscador de bolets, bevedor de vi, portador de Sant Roc a la processó del poble, i un llarguíssim etcètera de coses que el mouen. No és només un treballador, una persona unidimensional, guiat només per un interés econòmic en la seua vida. Sí, moltes d'aquestes coses poden semblar contradictòries, però per a ell no les són. I segurament, si vota PP és perquè el PP s'ha apropiat simbòlicament de moltes de les coses amb les quals s'identifica, i pensa que els partits d'esquerra les ataquen o realment es posicionen en contra.

No estic suggerint que l'esquerra valencianista haja d'entrar en una competició per eixos símbols amb la dreta espanyola, com he dit és legítim que hi haja una oposició frontal a ells per atemptar contra determinats valors i no tindre cabuda dins de l'ètica de l'esquerra valencianista. Però sí que caldrà trobar aquells trets de la cultura popular que puguen ser simbolitzats i sí que encaixen en l'ètica de l'esquerra nacionalista valenciana. Aquests símbols: - haurien de ser transversals respecte de les lluites; - haurien d'actuar com a significants flotants, podent ser resignificats; - han de tenir ja un arrelament  més o menys fort a la societat; - han de poder ser assumits, fins i tot, fora del que suposa l'esquerra valencianista, és a dir, un símbol amb el qual s'identifique també qui vota PP i qui vota Podemos; - la resignificació ha de suposar una vinculació a uns determinats valors.

No he fet una recerca sobre que hi ha escrit respecte dels símbols i la política. I segurament en tenir més temps, ho faré. Així doncs, la part final d'aquest llarguíssim post (més llarg del que volia) és purament intuïtiva i no fruit de lectures, per tant, en el futur podria ser matisada o modificada i, en tot cas, objecte d'un post exclusivament sobre símbols i política.

Òskar “Rabosa”.

ESCRIURE L'AIRE

 

Passar per l'òpera de Paris és recordar dos esdeveniments que hi succeïren i que van comportar unes importants modificacions estètiques que encara resonen. En primer lloc, si mirem el sostre de l'antic edifici, observarem la pintura de Marc Chagal. Amb l'actuació sobre la volta, el pintor volia homenatjar els músics que, d'una manera o altra, havien contribuït a crear l'espai sonor de referència que era eixa sala.

Una volta observat el sostre, si l'ubiquem en l'espai i el temps en què es va pintar, podem pensar la reacció del públic en adonar-se'n: hi va haver un rebuig total! Però, la segona proposta realment trencadora que es va realitzar en l'escenari francés, només la podem percebre de manera intel·lectual i històrica, ja que no hi ha evidències directes: el ballet de Stravinski va revoltar l'auditori fins fregar la violència. El públic francés no sabia de què tractava ni per què feia el músic rus una peça tan estranya. Jo tampoc ho sabia fins fa deu minuts, i tu tampoc ho sabràs fins que t'ho diga...

Stravinski escrivia l'aire amb la dansa, influït per les tesis dionisíaques que, alhora, resulten fonamentals per endinsar-se en el formalisme rus. A la base de tot hi ha Nietzsche, i si estirem una mica més, el simbolisme. I és per esta raó que Stravinski va compondre un ballet per escriure amb els cosos la forma més sublim de la literatura redactada fins al moment: "La consagració de la primavera".

Salvador Sendra

Pinta-ho de verd.

 

Al meu poble es solia dir: si no t’agrada, pinta-ho de verd. I darrerament estem vivint un temps on el “pinta-ho de verd” és el leit motiv de la política, sobretot de la dels gobiernos i governs “progressistes”. Resulta molt decebent veure com es declaren emergències climàtiques, alertes contra el canvi climàtic, s’aproven lleis contra el canvi climàtic, etc., i després a l’hora de la veritat, tot és més fals que el cartó pedra de les pel·lícules de sèrie B. Perquè les polítiques reals no són més continuació de les polítiques neoliberals amb un greenwhasing de llibre.

Infraestructures.

Mirem en primer lloc com les despeses públiques estan perfectament alineades amb el que ha estat el paper de l’Estat, que no ha sigut poc i sempre per afavorir els mateixos, en aquesta fase d’expansió del neoliberal. Si repassem els projectes del gobierno i del govern que hi ha en dansa al País València, en marxa o anunciats, ens adonarem ràpidament que els despropòsits continuen. Ràpidament, alguns dels projectes més absurds:

-          Ampliació port de València.

-          ZAL Port de València.

-          Ampliació del By-pass

-          Desdoblament CV-60 des de Beniflà a Gandia.

-          Desdoblament CV-95

-          Espigons a la platja de les deveses

-          Etc.

Està bé declarar la emergència climàtica però això ha d’anar acompanyat de coherència, sinó és paper mullat, fum de canyot. La primera lliçó de política que hem van donar, em van dir: vols saber si un govern és d’esquerres, mira els pressupostos de l’Estat. Ací es podria dir el mateix: vols saber si els governants creuen en l’emergència climàtica, mira els pressupostos. I evidentment, no, no s’ho creuen. Ningú d’aquests projectes és sostenible, i és més, alguns, com en el cas de l’ampliació del Port, ambientalment serà catastròfic i socioeconòmicament parlant un desastre per a tot el País Valencià, no sols afectarà a l’àrea metropolitana de València.

Ara bé, tots els projectes passaran la declaració d’impacte ambiental, que dirà “todo muy bien, circulen”. Amb això li posem un poc de coloret verd i "a la dacsa". Aquestes infraestructures no són necessàries i només es fan a major glòria de les empreses constructores “entre vítores del público en general”, aquell que encara no a pres consciència, què malhauradament és molt.

Transició energètica.

Aprofitant la necessitat de la transició energètica cap a les renovables, veiem com també està promovent-se una bambolla especulativa què, de no posar-se remei quan abans, deixarà efectes nocius i indesitjables en els propers anys. Ací tampoc ningú s’ho creu, ni gobierno ni la majoria del govern. S’han llançat a una absurda carrera per tal de posar plantes de generació d’energia renovable quan antes millor i no volen saber res posar un poc de trellat, els importa una merda el territori, el paisatge, fer un estudi d’impacte ambiental com cal, etc. Només interessa agilitzar, leit motiv del neoliberalisme més salvatge, i això que els especuladors puguen començar a obtenir beneficis quan abans.

L’excusa és que no hi ha temps. I tant que hi ha, hi ha temps per fer les coses bé fins l’horitzó de 2030. No hi ha temps si la mirada és curta, és d’aquesta legislatura i només t’interessa quedar com qui més MW ha posat i com qui més prompte ho ha fet. I fer-ho en trellat? No cal, total quan vinguen les conseqüències a saber qui estarà al govern o al gobierno. I, ai! d’aquells que intenten posar un poc d’ordre, amollarem els gossos o "al mestre vas".

Afortunadament, davant aquest destrellat molts ajuntaments han decidit actuar per tractar de frenar la desfeta als seus termes, així mateix han sorgit molts moviments populars per tractar d’organitzar-se en la lluita contra la desfeta. Renovables sí, però no així -diuen amb tota la raó del món.

Transició justa.

L’altre tema que m’escama és el transició justa. Que la transició energètica haja de ser justa, en els termes que es defineix és tan ambigua que acabarà portant al de sempre, a una (altra) transferència de rendes dels pobres cap als rics. Sota el principi de "qui contamina, paga", cosa que podria semblar justa, el que venen són impostos indirectes, i mesures en perjudici dels més pobres. Algunes ja s’estan implementant. Mirem-ne algunes mesures:

-          Impost al dièsel: Les persones que tenen vehicles a dièsel solen ser aquelles que fan més kilòmetres i tenen menys ingressos. Especialment les persones que viuen a zones rurals i necessiten d’un vehicle, sí o sí. Un impost a dièsel que equipare dièsel i gasolina és empobrir més aquestes persones. Qui més o necessita, més paga. A més a més, són persones que no tenen facilitat per canviar de cotxe, per tant, estan atrapades sí o sí. També tenen com alternativa canviar de cotxe sense necessitat de fer-ho (obsolescència programada), endeutar-se o accedir als contractes pels quals les companyies constructores de vehicles guanyen més diners fent de financeres que de constructores. Just? No m’ho sembla massa.

-          Prohibicions d’accés a la ciutat als vehicles més contaminants: Qui té un cotxe més “contaminant” és perquè té un cotxe més antic, i qui no es canvia el cotxe per caprici sol ser perquè no pot. Aleshores, el que està fent-se és: si tu circules amb cotxe elèctric, o de baixes emissions (nou i car) pots accedir al centre, sinó pots canviar-te el cotxe per tenir-ne un d’elèctric o baixes emissions, no pots accedir. Resultat: el centre circularan aquells que guanyen molts diners. Just? No m’ho sembla massa.

-          Bons verds: S’han de reduir les emissions, i les empreses que se’n passen han de pagar. Ara bé, si un empresa o un país té CO2 “de sobra” i no el gasta, pot vendre’l a un altra, -bé, ara és un bé d’especulació dominat per financeres- així que al final acaba repercutint al preu del producte final. Això és el que està passant a la llum a l’Estat espanyol i una de les causes de que siga tan cara -segons diuen-. Com la llum a l’Estat espanyol s’obté fonamentalment de combustibles fòssils, han de pagar bons verds, cosa que acabem pagant tots, i ho sofreixen els més pobres. Just? Gens. A més a més, és una puta estafa això dels bons verds. I mereixeria un post per ell mateix.

Mesures d’eixe estil que estan tant de moda ara, ninguna és justa. Ans al contrari la majoria agreugen les diferències entre rics i pobres, segreguen socialment i discriminen per raons de renda.

Tot molt verd.

Eixes són un xicotet exemple, no vull entrar en més coses com les lleis de canvi climàtic perquè aleshores el post es faria encara més llarg i ja ho és massa. Tot el que s’està fent és donar-li una passadeta de verd al neoliberalisme. Res més. El que realment cal és un canvi de paradigma, però això no s’aborda perquè encara queda molt de negoci per a fer, les grans multinacionals que s’han enriquit devastant el Planeta, van acordar seguir fent-ho amb l’economia verda. Durant la cimera del canvi climàtic de Cancún al 2010 s'adonaren que hi havia una gran oportunitat de negoci. Eixa cimera va estar teledirigida pels EEUU d’Obama i la Unió Europea i la prioritat era salvar el capitalisme. Allí es va acordar establir els bons verds, que havien de ser el negoci especulatiu amb les emissions de carboni, una alternativa a les hipoteques subprime que ja no tornarien mai més. El capitalisme estava enfonsat després de la crisi del 2008 i calia inventar-se nous mercats, inventar noves necessitats i nous productes amb els que especular. La necessària transformació cap a un món sostenible els brindava una oportunitat, si la dirigien ells i ens feien creure que les seues trampes eren necessàries. I ho han aconseguit, perquè el nostre sistema de valors, el sistema hegemònic és encara el neoliberal. Per descomptat, no hi ha cap interès en el canvi climàtic, hi ha interès en extraure rendes de baix cap a dalt. Fins que no siguem conscients d’açò, no avançarem res. 

Ja sé que igual no vos agrada molt aquest post, però si es aixina, i no vos agrada, sempre el podeu pintar de verd. Benvinguts a l'Infern, ara pintat de verd!

Òskar "Rabosa".

PIXORRO

 

Se’m trenca l’empalme de la mànega de regar el jardí. Amb la mistera i una mica –bastant— de paciència ho puc arreglar de manera provisional perquè fa molta calor i cal rematar la tasca de l’aspersor. Així, puc regar durant uns dies, però no tinc seguretat que dure molt la solució.

No recorde mai d’anar a la ferreteria i, quan vaig, tampoc me’n recorde, de comprar això que cal per a arreglar el problemeta. Una amiga ha d’anar-hi i em pregunta si necessite alguna cosa. Un raig de llum m’il·lumina de sobte i se m’acut que hi ha alguna cosa que no funciona bé al jardí. Li demane que em duga això que necessite.

– Com has dit que es deia això de la mànega?

– Un pixorro a què se li empalma un forat que du la mànega.

– Perfecte, ho apunte.

Mire què ha apuntat al paperet i hi posa «empalme de la mànega de reg que s’enrosca a l’aixeta». I pense: «Com vols que la dona de la ferreteria entenga això? Mira que és fàcil i entenedor dir-li ‘pixorro’». Li faig l’observació, a la xica, i no canvia res: «jo així m’aclarisc, i li ho puc explicar a la dona». Ella no havia vist el pixorro que jo necessitava i volia explicar-li, a la dona de la ferreteria, com era...

Al cap d’unes hores em diu que ja ho tenia, i que volia que mirara si era eixe el pixorro que li havia demanat. Efectivament: era eixe el pixorro! O siga que, per a mi, era un pixorro; per a ella, era un pixorro; però, per a la dona de la ferreteria, havia de ser un «empalme de la mànega de reg que s’enrosca a l’aixeta». Ja voldria saber jo si va acabar dient-li pixorro al pixorro perquè la dona l’entenguera.

 

Salvador Sendra