L'últim mort.

És aconsellable deixar passar un poc de temps per tal de veure les coses amb perspectiva. Doncs bé, de l’1 d’octubre que es va declarar la –efímera, escassos segons-  independència de Catalunya, ha passat ja un mes i mig. Durant eixe temps han passat moltes coses i si les analitzem no han estat per bé de la nació que recentment ha declarat la seua independència. Les alegries duren poc a casa del pobre, en este cas, el menor dels actors. Catalunya és rica dins d’Espanya i ho seria fora d’ella i això mateix propicia que no se la deixe marxar.

La cosa ve de llarg. Des del 2010 com a mínim, quan l’Estatut de Catalunya va ser retallat pels poders espanyols.  Un clàssic, un xoc entre poders. El Parlament català es creu sobirà i elabora una llei pròpia que es retallada per instàncies superiors nacionals en arribar a la seu del poder central. A partir d’eixe moment, manifestacions massives, les més importants des de la caiguda de la dictadura franquista. Milions de persones cada 11-S al carrer per reclamar un estat propi. El Govern central no escolta, no vol escoltar, no li interessa escoltar, donant-se a més, la casualitat d’estar ocupat momentàniament per tot un mestre de la inacció (veure “Don Tancredo” Diblogacions, 27/06/2016) com és Mariano Rajoy.  Li ha costat arribar al poder, no l’ha votat ningú sinó que l’ha designat el seu antecessor, José María Aznar. Als dos els uneix la lleialtat deguda a la monolítica dreta espanyola, constantment ressentida per un present no tan brillant com un passat mitificat. Per l’altra banda, Puigdemont, successor d’Artur Mas que al seu temps ho era de Jordi Pujol. Els cadells de CiU, tot i que canvie el nom, ja no en tenen prou amb una certa autonomia dins de l’estat espanyol, senten que ha arribat el moment de més, tant com un estat propi. No serà la primera volta car Catalunya ha declarat ja anteriorment la independència d’Espanya en repetides ocasions en el passat. Com se sap no l’ha obtinguda mai i la major part de les voltes l’intent s’ha saldat amb morts.  Això era abans, deurien pensar, hui en dia no ens afusellaran com a Companys.

Cert, no s’ha afusellat a ningú encara, però tot aquell que ha gosat desafiar al poder central està en presó. Canvien els mètodes segons els temps però el resultat és sempre el mateix. Tot roman com estava, Catalunya continua sent una regió d’Espanya. No es té en compte tot allò que justifica l’existència d’una nació, la possessió d’una llengua, unes institucions. La Corona d’Aragó tenia el català com a principal llengua administrativa i el català és encara parlat per més de deu milions de persones. Cap problema, se silencia el fet sinó és que majorment se l’ignora. Ningú a Espanya sap que tanta gent parla el català, i menys encara a Europa. S’acusa als catalans de nacionalistes i insolidaris i es diu que el nacionalisme ja ha causat massa dolor recentment al continent. Els qui això diuen tenen part de raó, ara bé, parlen d’altres nacionalismes i tindrien dret a mantenir dita hipotesi en el cas de que haguera existit mai un estat català amb un nacionalisme que haguera creat guerres com han fet els altres. Sembla que els altres sí han tingut dret a fer-ho i a continuar existint, dret que se li nega a Catalunya d’entrada. Aïllada, sense amics, Catalunya sembla destinada a ser sepultada per la història. És l’últim mort.

Malgrat tot, no serà al capdavall la pròpia democràcia l’últim mort? Ningú, enlloc, alça la veu per algú que ha acabat en presó pel simple fet de voler votar...

Bucarest a 11 de novembre del 2017.

Lluís Alemany Giner

L'1 O NO IMPORTA A NINGÚ

Escolte el resum de premsa d'una ràdio de qualitat minvant i diuen que han fet una enquesta i que, entre les deu qüestions que importen els ciutadans, en l'última posició hi ha la consulta catalana sobre la independència. I mira que hi ha hagut matxaca per part d'uns i altres; i mira que ens ho volen fer empassar com si el món s'acabara; però no el Gobierno, ni el Govern, que van fent camí, l'un i l'altre, sinó que ens ho ha fet agre algun que altre mitjà de comunicació d'eixos que es diuen progresistas, com la ràdio de referència.

El Gobierno no es mou, com no s'ha mogut mai, i cal recordar 1898. El Govern va fent camí, com es va comprometre a les darreres eleccions; el Gobierno, també. Les persones normals es troben afectades per situacions més banals i directes, com poden ser les rebaixes de l'estiu, el tint dels cabells, la paga extra o la faena. Eixes coses vinculades a la identificació de l'individu envers el grup, ja se sap. Però, a més, he escoltat altra notícia en què una persona ―crec que es tractava d'un inspector dels Mossos d'Esquadra― es queixava de l'escassa implicació d'eixa generació que s'anomena millennials, titllada de malcriada i d'incapaç d'assolir responsabilitats. Les crítiques, però, no s'han fet esperar.

Tota l'estupidesa que envolta la generació del canvi de mil·lenni ―com diuen eixos que saben del tema― és possible que estiga nodrida pel desballestament de la família patriarcal, clàssica i estructurada, dic jo que diria Lacan... A més, si són ells qui agarren els telèfons quan es realitzen les enquestes, ja tenim els resultats explicats i analitzats sobre la reacció de l'opinió pública. Ara bé: què pot pensar una generació que passa prou de tot quan se'ls pregunta per allò que Lacan anomenava l'«autre Je»? Segurament, de tot allò referit a esta imatge externa d'allò que els envolta, els millennials pensaran en el gimnàs, la depil·lacció, els cabells o el bronzejat.

Les enquestes, com tants altres apartats de la vida, haurien d'adaptar-se a allò que interessa a les persones, i no a les coses que importen als polítics ―que casualment subscriuen això que acabe d'escriure―, als sociòlegs o als economistes. I quan açò no es dóna, les respostes són les que són, i creen un cert desencís entre els dirigents i els enquestadors.

Ara, per resumir, crec que s'haurien de realitzar estes consultes des d'altra perspectiva com, per exemple, preguntant a la ciutadania sobre el pentinat de Puigdemont, el coll pujat de Rufian, les arracades de Cospedal o els abdominals de Rivera i, partir d'aquí, extraure les conclusions vinculades a temes més generals, com per exemple, el procés d'independència.

Salvador Sendra

On té el cap la CUP?

Jo no acabe de veure clar quin és el paper que realment vol jugar la CUP en l’anomenat procés català. Vist des de fora, i davant de l’oportunitat que s’ha obert a Catalunya per tenir un Estat propi, hom es pot sentir despistat amb el paper que està jugant la CUP. La CUP es defineix com:

La CUP és una organització política assembleària d'abast nacional, que s'estén arreu dels Països Catalans i que treballa per un país independent, socialista, ecològicament sostenible, territorialment equilibrat i deslligat de les formes de dominació patriarcals.

La Candidatura d’Unitat Popular (CUP) s’articula com a espai útil per totes aquelles persones i col·lectius amb voluntat transformadora que lluiten per la llibertat del nostre poble, amb la intenció de ser un espai de confluència dels moviments cívics i populars, en la lluita per l’alliberament nacional i social dels Països Catalans.

Queda clar que un dels seus objectius, segons ells mateix diuen, és “un país independent” i “l’alliberament nacional”. Cert que aquest objectiu va lligat a d’altres, com que el país siga “socialista, ecològicament sostenible, territorialment equilibrat i deslligat de les formes de dominació patriarcals” o “l’alliberament social”. També és cert, que l’objectiu abasta a tots els Països Catalans i no només a Catalunya. Però aquests no poden dur-se endavant si primer no s’aconsegueix ser un país independent i/o l’alliberament nacional, almenys mentre la CUP no tinga una majoria al Parlament que els permeta portar els dos processos a l’hora, és a dir, que per ells mateixa puguen portar el país cap a la independència i més constituir un país que siga socialista, ecològicament sostenible, territorialment equilibrat i deslligat de les formes de les formes de dominació patriarcals.

No havent aconseguit una majoria que els permeta assolir els seus objectius, s’ha obert una possibilitat per aconseguir un Estat propi. Queda clar que aquesta possibilitat va amb grups amb qui ideològicament no comparteixen cap altre objectiu: ERC, que seria un partit més bé socialdemòcrata light, CiU, que té una sensibilitat més liberal, i independents que s’han afegit a JxSí per tal d’aconseguir l’Estat propi. Ara bé, ¿és essencial ara per a les CUP aconseguir que Catalunya tinga un Estat propi sense assolir la resta d’ojectius o per a ells ambdues coses han d’anar lligades? Aquesta seria la pregunta que caldria que responguera la CUP. Si la resposta és que l’essencial és l’Estat propi encara que no s’assoleixen la resta d’objectius, queda clar que haurien de donar suport a JxSí amb Artur Mas. Si la resposta és que cal aconseguir un Estat propi amb la resta d’objectius, hauran d’esperar a guanyar unes eleccions amb una majoria que els done la suficient força per poder tirar endavant els seu projecte amb la totalitat d’objectius.

Hom que s’ho mire des de fora i amb distància pot comprendre que la CUP tinga moltes objeccions a donar suport a un govern amb Mas. No és fàcil recolzar un dels partits més corruptes de l’Estat, i un President que ha fet retallades brutals, que ha cobrat als xiquets que anaven a l’escola amb un tupper perquè els pares al més cru de la crisi no podien pagar el menjador escolar, no és fàcil recolzar un dels partits que ha muntat una trama corrupta a la sanitat catalana i l’ha privatitzat, i així podríem un llarg etcètera de polítiques corruptes, salvatges i antisocials. Però es mire com es mire, JxSí, presentant com a candidat a Mas, ha tret més escons que ningú. El poble català els ha triat i si es vol assolir un Estat propi, no hi ha més remei que fer-lo amb JxSí i amb Mas.

Aquest suport a Mas deuria ser incondicional? Òbviament, la resposta deu ser un rotund no. El suport deu ser temporal, condicionat, pragmàtic i realista. Mirem-ho:

a)      Temporalitat: No hi hauria cap problema. El període de 18 mesos que Mas va fixar i després del qual es farà un referèndum amb tot els ets i el uts sembla molt raonable.

b)      Condicionat: No se li pot donar carta lliure a Mas. El Govern té com a funció només portar a Catalunya a tenir un Estat propi amb reconeixement internacional. Durant aquest 18 mesos se’ls deu exigir certes mesures socials, aturar privatitzacions o projectes destarifats com Barcelona World, etc.

c)      Pragmàtic: El idealisme, el voler aconseguir les quotes màximes que un es fixa com objectiu està bé, però aquest moments cal aconseguir un Estat propi, les posicions maximalistes deuen ser aparcades.

d)     Realisme: el suport seria només per aconseguir un Estat propi, i per això cal el suport internacional, demanar que es faça mitjançant un declaració unilateral de independència o demanar condicions per les que caldria més termini de 18 mesos deurien ser excloses. 

Açò no suposa una renúncia a cap dels altres objectius de la CUP. La CUP tindria oportunitat de desplegar tots els seus objectius, si té el suport necessari, en el procés constituent. Per això, la pregunta que he fet al començament d’aquest post: on té el cap la CUP?

Òskar "Rabosa".

Perquè Catalunya seguirà sent España.

En aquests darrers dies ha sortit una enquesta Baròmetre d’Opinió Pública, del Centre d’Estudis Catalans, on es constata un clar retrocés del “sí” a la independència. D’acord amb aquesta enquesta, segons ha aparegut a diversos mitjans, el no tindria un 48% dels vots i el sí un 44’1%, quan a l’enquesta anterior el no era 45’3% i el sí un 44’5% i va ser la primera enquesta on el no era superior al sí. A aquesta darrera enquesta la gent que es sent independentista és del 42’5% front un 54’4% que no se sent independentista. El retrocés és inqüestionable, encara que desconfiem de les enquestes.

Abans d’exposar la meua tesi del perquè d’aquest retrocés, on a les eleccions del setembre guanyarà el no -a parer meu no s’obtindran més del 50% dels vots independentistes- cal aclarir alguns de coses: 1.- Fer pronòstics polítics és com jugar a l’Euromillón i si l’encertes, és per casualitat; 2.- Això perquè el futur és indesxifrable, poden ocórrer esdeveniment no previstos, “cignes negres”, que poden voltejar la situació; 3.- Podríem agafar la fórmula que fan servir els juristes “rebus sic stantibus” (mentre les coses continuen així) o la que fan servir els economistes “cetirus paribus” (mentre la resta de condicions siguen les mateixes), però és obvi que les ambdues són inútil perquè els processos històrics estan en moviment, mai són estàtics. Per tant, pretenc establir una tesi general, que en el cas de Catalunya es respectarà si no hi cap esdeveniment futur que capgire la situació, “rebus sic stantibus”, abans del 27 de setembre, cosa que com és lògic no podem saber. Però, pense que la tesi és vàlida ara com ara, i l’expose a continuació.

Tot moviment social de ruptura té la forma de la Campana de Gauss. L'inici de la campana ve donat per un esdeveniment que fa totes les reclamacions anteriors, tot el descontentament social, cristal·litze en un moviment rupturista. A partir d’ahí el moviment anirà recollint més adeptes fins arribar al seu màxim. En eixe moment cal que hi haja un altre esdeveniment perquè la ruptura es produïsca. Si no es produeix, aleshores el moviment haurà fracassat, i la “causa” anirà perdent adeptes fins dissoldre’s, o quedar com una causa minoritària. Un altre esdeveniment podrà tenir lloc, i podrà reprendre’s la metxa, o tal vegada les elits dirigents canvien també, donant satisfacció algunes reclamacions i s’extingesca totalment el moviment rupturista. Els moviments de masses no es suporten molt de temps si no hi ha expectatives clares de ruptura. Exemples els troben fàcilment en moviments rupturistes a tot arreu, des de Plaça de Tianamen el 1989, protestes racials a Los Ángeles el 1992, moviment zapatista a Chiapas (Mèxic) el 1994, vagues a França el 1995 fins a l'anomenada Primavera àrab. Tots aquests moviments eren rupturistes i gairebé tots fan fracassar, a excepció d’alguns països àrabs, on la situació ha empitjorat respecte a la que tenien abans. No aprofundiré en com aquests processos rupturistes han tingut la forma de campana de Gauss per no fer un post etern, però si repasseu els fets o voleu que mitjançant comentaris ho esbrinem, ràpidament arribareu a la mateixa conclusió.

El procés independentista català també respon a aquests paràmetres. Les tensions entre Catalunya i l’Estat espanyol han sigut constants, ja siga per tema merament culturals –llengua- o per qüestions econòmic-socials –infrafinançament i crisi econòmica-. El punt on la campana de Gauss comença la línia ascendent és la revocació de part de l’Estatut de 2006 pel Tribunal Constitucional i l’esdeveniment rupturista es produeix el 2012 quan Mas i Rajoy no arriben a un acord pel pacte fiscal i Mas reclama un referèndum per la independència. La corba arriba al seu punt àlgid quan a la consulta de 9-N del 2014, i després comença a caure. Ja al desembre del 2014 surt la primera enquesta on el no és majoritari, tendència que es torna a manifestar a l’enquesta de fa pocs dies que hem comentat a l’inici d’aquest post. L'entrada en la corba descendent és un clar símptoma de la fallida del procés rupturista català.

A la caiguda també han contribuït altres fets com l’aparició de Podem i Guanyem i les expectatives de canvi al Govern a Madrid. Fets que poden fer que la gent veja les relacions de Catalunya i l’Estat menys tenses. D’acord amb l’última enquesta, del 42’5% dels enquestes que es consideren independentistes, un 24’1% es considera independentista de tota la vida, el 18’3% s’han tornat als darrers anys, d’ells la gran majoria ho fan per l’actitud de l’Estat vers Catalunya, per temes econòmics –siga impostos o crisi-, i perquè creuen que el canvi ajudarà a millorar. Tots aquests poden tornar a canviar d’opinió i desfer-se d’independentistes si les relacions amb l’Estat canvien o creuen que poden canviar.

La gran errada dels partits catalans ha sigut no aprofitar el moment en què el moviment independentista estava a la part àlgida de la campana de Gauss per produir l’esdeveniment rupturista. La consulta del 9-N no va ser un esdeveniment amb suficient entitat per a ser rupturista, calia que la consulta fora vinculant. El 9-N, sabent que l’Estat no permetria ningun tipus de consulta ni referèndum, havia d’haver estat unes eleccions tal com Mas va proposar després: llista única, apartidista, un programa amb punt únic, participació de la societat civil, un govern per 18 mesos, etc. La proposta pel pròxim 27-S, amb llistes separades, un punt comú i programes diferents, etc., després de les eleccions municipals i amb les estatals al cantó, no serà suficient per a ser rupturista. I que ningú s’enganye, encara que les llistes proindependència tinguen majoria de regidors als ajuntaments en les municipals, això no vol dir res. Per a la independència calen més del 50% dels vots.

El moviment independentista ha entrat a la baixada de la campana de Gauss, superat el cim és molt difícil tornar-lo a recuperar. Catalunya seguirà sent España.


Òskar "Rabosa".

Podemos, Catalunya, Populisme, Independència.

Els dos fenòmens polítics que han marcat el 2014 són per una banda l’aparició de Podemos a l’escena i per l’altra el procés polític cap a un Estat propi a Catalunya. Molts analistes donen per suposats que ambdós processos tenen origen en la crisi econòmica. Però, és així?

Tots dos processos tenen semblances i diferències. Podemos, segons els plantejaments de Laclau, tindria un discurs populista. Aquest populisme no s’ha d’entendre, com diu Laclau, amb un sentit pejoratiu. El populisme no té per se un contingut ideològic ni és un moviment, és una forma d’articulació dels continguts socials, polítics o ideològics siguen els que siguen. Segons aquest filòsof, el populisme tindria tres components:

1)      En primer lloc, hi ha sèrie de demandades (tant siguen peticions com reclamacions) insatisfetes que fan diferents grups socials i que són heterogènies i responen a una lògica diferencial, però acaben sent equivalents (ninguna predomina ni pot predominar sobre les altres) i acaben formant una cadena equivalencial, de forma que la reivindicació de qualsevol demanda acaba arrossegant a tota la resta, ja que van lligades. No obstant això, sempre hi haurà tensions per compatibilitzar-les. Podemos ha aconseguit enllaçar el descontentament social i les reclamacions de diferents grups: des d’afectats per la hipoteca, la reforma laboral, funcionaris que han sofert retallades, les marees, treballadors que els han retallat salaris, les queixes d’autònoms i pimes, etc.

2)      El segon element, és una dicotomia que es produeix entre poble/dirigents. En la mesura que totes aquestes demandes són insatisfetes, els agreujats tendeixen a fer culpables als dirigents, a les elits, oligarquies, aristocràcia, etc. La societat es divideix amb els de baix i els de dalt. Els de baix reclamen per a ells el terme poble, i els altres són els dels privilegis, siga quin siga el terme que s’empre: elits, oligarquia... casta en el cas de Podemos.

3)      El tercer element perquè hi haja un trencament populista és l’aparició d’un líder com a factor aglutinador. El líder passa a ser un símbol, i aquest símbol és més potent si és vist com un membre del poble, un home/sorgit del poble. Pablo Iglesias és aquest líder, i la creació és estudiada, per això a les paperetes a les Europees anava la seua cara en un intent d’identificar líder/demandes i líder/poble.

Un factor clau en el populisme, però no sols, és l’ús d’un llenguatge que servisca per als propòsits. L’ús de paraules com poble, casta, els de dalt i els de baix (en llenguatge de Laclau significants buits) o paraules com pàtria (significants flotants), són essencials. Així mateix poder encadenar les diverses demandes insatisfetes exigeix que la desaparició de dicotomia esquerra/dreta, ja que tracta d’arreplegar gent insatisfeta haja votat dreta o esquerra abans, el poble no és d’esquerres i dretes, tots són poble. Tot açò ho reuneix Podemos, que articula el seu discurs de manera populista, i això ni és bo ni és dolent. Laclau diu que d’alguna manera tots els discursos són populistes, s'hauria de veure en quin grau i si tenen els elements per provocar una ruptura populista.

A Catalunya, encara que hi ha semblances, el discurs no reuniria aquest element, encara que en té molts. En certa manera és populista però s’ha estructurat d’una altra manera. En primer lloc, els greuges i les demandes d’una part del poble català giren entorn de qüestions nacionals: independència, català/espanyol a l’escola, reconeixement com a nació dins l’Estat, la porga de l’Estatut pel TC... També hi ha reclamacions que tenen caire econòmic, però aquestes són presentades com a conseqüència d’un maltracte per part de l’Estat, i les retallades que fa el govern català una conseqüència del maltracte, per infrafinanciació. Les reclamacions responen a una lògica diferencial, els catalans són maltractats ells com a grup, i de totes les demandes, la independència i/o el dret a decidir s’ha convertit en una demanda predominant sobre les altres. La resta de demandes han passat a un segon plànol.

D’una altra banda la dicotomia social no és entre els de dalt i els de baix, és entre l’Estat/Govern espanyol i el poble català. Però el poble català no són només els de baix catalans, també des de les institucions (tant Parlament com Generalitat) i des de les elits catalanes hi ha independentistes. La frontera no és dalt/baix, sinó que és transversal: catalans/espanyols-unionistes. Tant és així que el Cercle d’Economia, que aplega grans empresaris catalans, no s’ha pronunciat ni a favor ni en contra perquè hi ha membres que defensen una i l’altra posició.

Per un altre costat, no hi ha un líder que aglutine totes les demandes. Hi ha diferents líders, i cadascún des de la seva posició exerceix el lideratge. Hi ha dos tipus de lideratge, el que s’exerceix des de la societat civil, i el que s’exerceix des de la política. Tan és així que els lideratges des de cadascuna de les bandes, no són discutits pels de l’altra banda. El lideratge que a la societat catalana exerceixen Carme Forcadell i Muriel Casals, del ANC i Omium, no és disputat pels de líders polítics, com l’Artur Más, l’Oriol Junqueras o David Fernàndez. Ni a la inversa. És més, el lideratge de la Forcadell i la Muriel serveixen per cohesionar els independentistes i influir en l’espai polític només pel que fa a la independència, sense moure's en altres paràmetres, com l’econòmic o el social. Tot el pes unificador simbòlic recau en el significant independència, una terra promesa, una mena de paradís, on tots voran satisfetes les seues demandes, on tot serà felicitat.

Ací també troben significants buits, com poble català, catalans –termes que s’empren només pels que volen la independència, pel que una part, que no està clar que siga el 50% dels catalans, assumeix el tot- i els significants espanyolistes o unionistes –que tracten de denigrar a qui s’opose a la independència.

No obstant això, a Catalunya, donat que al bloc independentista predomina una demanda -la independència-, i hi ha altres demandes que també hi són –retallades en sanitat, educació, desnonaments, etc.- les tensions són més fortes i hi ha un al risc que fracasse. Laclau diu, respecte del populisme, que “El éxito de la operación populista depende de que el momento universalista prevalezca sobre el particularista”. A Catalunya no hi ha un moment populista en els termes que hem vist abans, però això seria parafrasejant, així, l’èxit de l'operació sobiranista depèn que el moment de decidir sobre la independència tinga prevalença sobre qualsevol altra demanda. És per això que la proposta de Mas és més viable que la proposta de Junqueras, perquè Junqueras incideix en els particularismes i Mas ho fa només amb la independència.

Quina manera d’articular el discurs té més possibilitats d’èxit, la de Podemos o la que es dóna a Catalunya? Òbviament, la de Podemos, la dels independentistes catalans està més sotmesa a tensions internes que poden fer que s’espatlle l’objectiu de la independència

Consulta legal a Catalunya o desobediència civil?

Eixe és el dilema què s’ha plantejat a Catalunya des de la Diada. Oriol Junqueras està per la desobediència civil, Mas per la consulta legal. Però qui té raó?

Fa temps que dic que la legalitat espanyola té una importància relativa. La Constitució, les lleis, el Codi penal... valen tant com un no-res en aquest tema. La qüestió catalana no és decideix a Espanya, es decideix a Catalunya i a l’àmbit internacional. Això, en primera instància pot semblar una crida a la desobediència civil. Però, pot no convindre.

El primer que s’ha de tenir en compte és que, Catalunya serà independent si té reconeixement internacional. Per a obtenir-lo hauria de tindre a una gran potència del seu costat, val a dir que el reconeixement de Xina o Rússia no seria suficient, perquè ambdues no tenen del soft power suficient com per a arrastrar a un nombre d’Estats suficient li permeten a Catalunya participar en els fòrums internacionals. A més a més, dubte molt que els catalans, sobretot els empresaris, vulguen acabar a l’àmbit d’influència d’aquestes potències. Per tant, el reconeixement ha de venir de: Alemanya, EUA, Gran Bretanya i/o França. Sense el suport de cap d’aquests estats, Catalunya pot declarar-se independent o ballar la conga. Tant l’hi fa.

Eslovènia va declarar la seua independència i va tenir el suport d’Alemanya, ràpidament va ser integrada als fòrums internacionals. Kosovo va declarar la seua independència i va ser ràpidament reconegut per EUA, Sèrbia va por a la Cort Internacional de Justícia (CIJ) la declaració unilateral d’independència i els EUA van dir que tant els donava la decisió, al final favorable a Kosovo, que era un tema polític no jurídic. Kosovo, a qui no reconeix l’Estat espanyol, és considerat un Estat independent a tots els efectes. I així podríem posar uns quants exemples més. Transnístria, en canvi, va declarar la seu independència, no l’ha reconegut ningú, i per a tot el món és una part de Moldàvia.

Sent clar això, quin camí deu prendre Catalunya? El camí de la consulta legal serà barrat, via legal o il·legal, però no està obert. Dic via legal o il·legal, perquè és il·legal que Sentència es pose abans d'un judici, i la Sentència del Tribunal Constitucional està posada pel Govern i amb el suport del P$x€. No way, my friend!

Fer un acte de desobediència potser convenient si es vol tensar la corda. Si es vol anar cap al conflicte i provocar a l’Estat espanyol i despertar simpaties internacionals. Però les despertaràs? No queda clar que això siga així. El més probable és que siga boicotejada: que els alcaldes de pobles on mane el PP no treguen les urnes, que PP, P$x€, Ciutadans i altres espanyolistes criden a no votar i la participació siga inferior al 50% o poc per dalt amb una aclaparadora majoria del Sí i Sí i esdevinga una consulta sense legitimitat... En definitiva, que la consulta es torne paper mullat. Cap també, que el PP siga tan destrellatat com sembla, i que envie a la policia, es monte un guirigall, es tense la corda i hi haja aldarulls, inestabilitat, etc. I siguen organismes internacionals els que hagen de mediar. Aquesta opció perjudicaria l’Estat espanyol i probablement des de fora el forçaren a deixar a Catalunya decidir o es busque una “tercera via”, el que més convinga al capital internacional. No hi cap interés, com sí que hi ha a Ucraïna, que hi haja conflicte a Catalunya per tant la Comunitat internacional mediarà.

L’opció de convocar eleccions plebiscitàries, on els partits proindependència només portarien la declaració unilateral d'independència al programa, seria l’altra alternativa. En cas de guanyar, la declaració unilateral seria vàlida segons el CIJ. Però, les resolucions del CIJ no són vinculants i, per exemple, els EUA se les passen per l’entrecama. Catalunya no podria obligar a l’Estat espanyol ni a cap país a reconèixer-la. Per tant, quedaria tot pendent que alguna de les potències la reconeguera de motu propio. Si ningú reconeix, doncs seria paper mullat. També podria passar que el Govern espanyol es comportara destrellatadament, suspensió de l’autonomia, cossos i forces de seguretat, aldarulls, inestabilitat... i a la fi, mediació internacional.

Resumint, no hi ha cap opció que siga millor, perquè la decisió no es juga en clau interna, Estat espanyol vs Catalunya, sinó que la decisió està en mans internacionals. Tot dependrà de l’audàcia dels polítics catalans i dels espanyols. El que sí sembla clar és que, la política del PP és una màquina de fer independentistes.

Pdta: A Escòcia ha guanyat el no. A nit vaig estar mirant una estona la BBC, quina diferència en els debats o tertúlies d'allà i d'ací. Per cert, enhorabona als escocesos que ha pogut triar en lliurement el futur del seu país.

Oskar "Rabosa"

R-TV: Els empresaris catalans i la independència.

 



Des de Madrid, tan preocupats com són ells, no poden dormir pensant què serà dels empresaris catalans si Catalunya té un Estat propi. Ells cada vegada que poden pregunte a totes les associacions d’empresaris, de grans empresaris, perquè es mullen en el tema de la independència, donant per suposat que serà anti-independència. És clar, molts “grans empresaris” catalans també viuen del BOE. Els que no viuen del BOE, les pimes, ho tenen clar, almenys els agrupats entorn del Cercle Català de Negocis. Ramon Carner ho explica al Singulars. Val molt la pena.