PERQUÈ T’ESTIME

A l’hora d’analitzar el llenguatge escrit, hi ha una cosa que sol passar inadvertida i que és essencial, i és que el llenguatge poètic, escrit, és un difunt. La poesia s’ha d’assaborir; les paraules han de passar per la boca i transformar-se en so. Tot és tan simple com gairebé impossible, si atenem els matisos que s’hi poden aportar.

L’expressió «perquè t’estime» pot formar part d’una acta i d’altres moltes situacions, però s’ha de tractar sempre des de la contextualització i, amb ella, amb les seues possibles expressions. Un pare li furta un caramel al fill perquè pensa que té un excés de sucre i li diu: «perquè t’estime». Una parelleta d’enamorats parla sobre coses que han afectat desmesuradament un dels dos i que l’altre no encerta els motius quan li contesta «perquè t’estime!». Una persona que es preocupa desmesuradament per una altra i ho argumenta dient «perquè t’estime». Un cònjuge gelós de la vida de l’altre que fonamenta el control que hi té en un simple «perquè t’estime...». Un pare no deixa el fill eixir fins a després de la una i li diu enmig de la discussió: «perquè t’estime!». A l’hora de fer un regal: «perquè t’estime». I així moltes més...

En cada una de les expressions anteriors hi ha una entonació diferent i, amb ella, allò que sempre és positiu, com l’estima, pren altres matisos: el de la força, el del control, el de la sorpresa, el de l’amor, el de l’amistat, etc. Des del vessant més tendre fins al més cínic o al més possessiu: tot el ventall hi ha. Però, com es pos saber la intenció del poeta? Fàcilment: la intenció l’aporta el crític, quan el poeta no basta. Ara, perquè us estime, deixe d’escriure.

Salvador Sendra

DINANT VORA MAR

És 18 d’octubre i hem reservat taula al Tresmall, a Dénia. Menú de quatre entrants i arròs a banda, vi blanc de Les freses; postres i café, i copa. Estic de cara al Montgó i hi ha una parella heterosexual d’una cinquantena d’anys passats que em capta l’atenció perquè estan dinant i la taula em sembla pobra. Hi ha dues cerveses, una sense alcohol i l’altra pareix una d’eixes que es barregen amb llimonada. Els adjectius els hi poseu vosaltres...

La parella ja estava quan jo hi vaig arribar i, en empassar-me els primers entrants, els trauen una paella de la qual no puc precisar res més. Ella creua les cames mentre dina i, sobre la taula, s’agarren la maneta. Beuen les cerveses sense got, o això em sembla percebre. De sobte, en uns pocs segons, s’alcen dels seients i, al costat de la taula, s’abracen i es besen. Romanen així uns minuts que a mi se’m fan eterns.

En acabar de dinar –no sé si s’han acabat l’arròs— i sense demanar postres, veig que els duen una tassa gran d’algun poliol i que el xic, des d’enfront, suca el sobret de la xica envoltant-lo a la cullera. Es tornen a alçar i s’abracen; es besen. Semblen vertaders especialistes en el consum d’aigües calentes amb herbes perquè amb el platet tapen la tassa del caldo durant uns minuts. No s’hi posen sucre.

Creia que l’home s’haguera llançat a totes i haguera tret un anell o alguna cosa semblant... La xica estava realment emocionada: es tocava els cabells, tenia els ulls brillants i es movia en asseure’s a la cadira. Després reia. En acabar de dinar i eixir a la platja per anar al cotxe, ells encara estaven a una vintena de metres, abraçats i besant-se. Havien deixat algunes coses sobre les pedres blanques de vora mar. Feia alguna goteta, però sembla que no els importava gaire.

Salvador Sendra

PISSI, PISSI GANYA/OLI DE LA GANYA…

 

Seguisc llegint literatura russa, i encisat amb ella! No obstant això, he de dir que quan treballe molt el cervell no em funciona com cal: no em demana llegir: no m’exigix res intel·lectual; només físic. Estic cansat i, en els pocs moments de descans, llig poc. Deu ser açò l’Apocalipsi: pense que és un senyal que atisba l’ocàs; açò s’acaba!

Realment, i a causa de les contínues repeticions del Quatuor pour la fin du temps, crec que comence a preparar-me per al desenllaç, però és l’hora d’escollir entre les dues opcions. Viktor Shklovski, en tractar la poesia del període futurista apunta l’ús del llenguatge transracional per centrar el missatge en la seua vessant sonora: el missatge de la no-raó; la dita de qui no diu res... però que penetra en els sentits amb més força si cal.

Em pose en la pell d’aquelles persones que durant segles i segles s’han endinsat en les esglésies sense entendre una sola paraula més enllà de l’homilia i que, al cap del temps, després del Concili Vaticà II, van poder entendre les oracions –incloent-hi els rectors. Quin desori! Quina desil·lusió! Però, què significaven eixos textos que hom repetia com a mantres? Res no tenia sentit en unes oracions tan simples i buides: ridícules.

El bé volia racionalitzar el discurs i errà del tot perquè és impossible que mai ho aconseguisca. Al mal, no li cal... No traduïx els textos, entre altres coses perquè no volen dir res, ni signifiquen res: sonen i au! I sonen bé per a la tasca que fan, ja que interpel·len directament a l’ànima –que tampoc existix. La música és semblant al llenguatge transracional, i Messiaen n’era conscient quan apuntava l’ocàs. Però, també n’era Saint-Saëns en escriure la Danse macabre per reviure el període medieval des d’un punt de vista del tot antagònic al de l’altre compositor.

He pensat una cançó popular infantil que ens feia feliços en escoltar-la...

Salvador Sendra