UN ESTRANY LLIBRE RUS

Mai no va amagar Camus eixe vincle amb Shestov. De fet, si conec el rus és perquè el francés l’anomena en algun llibre. Jo me l’he trobat a Le mythe de Sisyphe, on Albert intenta esbrinar eixes coses que romanen fora de la racionalitat per entendre-les: tracta molt el suïcidi, i des de diferents perspectives. Shestov també toca eixe tema a partir dels personatges d’altres autors com Dostoievski.

Però, a mi, això del suïcidi no m’interessa en excés i, si l’he de tractar, m’agrada fer-ho des d’eixa afirmació que diu que el suïcida no busca acabar la seua vida, sinó que vol eliminar la resta del món. Allò que m’interessa de Camus és la manera en què trenca palletes amb Sartre, i me l’he trobada.

Perquè Albert, quan situa Déu, ho fa en eixe indret encara desconegut. I, quan es referix als existencialistes diu que «la négation c’est Dieu», i no cal traducció si entenem això de L’être et le néant. Però, si açò ja és greu, pitjor resulta quan retorna al suïcidi, en este cas filosòfic, dient que dita acció es troba en «l’attitude existencielle».

Oh, mon Dieu!

I Shestov, què té a vore amb tot açò? Doncs, llegint-lo, m’he trobat este text: «Plotino descubrió a Dios allí donde los otros no veían más que la nada». La crítica a Sartre estava, per tant, en la relectura d’un estrany llibre rus escrit en francés.

Salvador Sendra

16M

Per estes dades és l’aniversari d’un moviment anomenat 15M que, si em refie d’allò que diuen els periodistes i els mitjans de comunicació, sembla que es tracta d’una agrupació d’ample espectre que té la intenció de decidir sobre el futur de l’Estat d’una manera assembleària o, si més no, participativa perquè s’hi sume qui vullga al debat i a la iniciativa.

La gran majoria de la premsa perifèrica tracta la manera en què les seues opcions polítiques, diguem-ne regionalistes o, millor encara, provincianes, plantegen les maneres en què partits o mareas s’adherixen al gran satèl·lit llibertari. Fins i tot IU ha preguntat a les bases si acceptaven unir-se a la gran formació, i Podemos, també, seguint l’exemple dels primers. Tot molt bonic i molt participatiu. Els simpatitzants, feliços, ja se senten guanyadors perquè han parlat i han estat oïts.

El cas de les mareas, fins a on jo sé, és ben diferent. L’adhesió s’està realitzant sense cap consulta o, com és el cas de Compromís, amb dues consultes negatives, a les darreres eleccions, i amb una assemblea del BLOC per enmig. I, parlant de l’assemblea, la peculiaritat que té és que els candidats són dues cares de la mateixa moneda, ja que ningú ha estat per demanar l’avançament del congrés perquè una decisió tan contraria a les consultes prèvies no siga irreversible.

El nom escollit per a la marea valenciana ha estat l’altra gran sorpresa: A la valenciana. Com la paella, que no se’n guisa a cap altre lloc que no siga al Cap i Cassal, o com la llengua, la comunidad i  altres tantes discriminacions a la resta del territori, del qual València té la patent. Però ací no ha arribat això del 15M, sembla ser. A la valenciana resultarà normal que el projecte més jacobí que ha muntat mai España esdevinga això que va passar a la Révolution, o siga, que un grup de professionals de la revolta capgiren el vertader esperit que ara reclamen.

La interpretació, però, no està exempta d’influències nocives perquè, d’una banda, Camus em fica el dit a la nafra en el seu Homme revolté i, d’altra, Chateaubriand explica alguns detalls de la Révolution, a les Mémoires d’Outre-tombe, que m’inquieten i només em tranquil·litze a l’hora de plantejar-me una revolteta de professionals que estan més interessats en el maquillatge que en la demanda real del seu votant de base; i me n’alegre en la mesura que ho faria Ortega y Gasset després d’escriure La rebelión de las masas, entenent sempre que la diferència entre els termes elit i massa és proporcional al càrrec que s’ocupa.

 

Salvador Sendra

LA FELICITAT DE COSIR

Llegint Camus, concretament L’homme révolté, hi ha hagut una sentència que m’ha cridat l’atenció; diu que el segle XX, que tenim com el segle de les revoltes, no és més que el segle de la servitud.  Però, per entendre esta frase, cal de contextualització al si de l’obra. Camus entén que les revolucions proletàries acaben sent-ho d’una elit de professionals i, per tant, entenc  que el proletari en qui es fonamenta la revolta deixa de ser un serf del noble, ric o burgés per ser-ho del professional revoltat.

De tota manera, la intenció no és la d’analitzar el fet revolucionari que ja explica amb tant de detall l’autor de referència, sinó de plantejar, més que siga de manera subjectiva, el fonament revolucionari més irreverent. Gandhi, per exemple, va identificar la seua reivindicació amb el simple teler, amb el qual feia i refeia teles i més teles. Hui, per contra, eixe mateix teler es pot tornar a interpretar com el símbol de l’opressió capitalista quan els grans imperis de la roba barata es nodrixen del treball, a baix cost, de molta gent de l’Àsia, per exemple.

Si més no, eixe és l’argument que fan servir moltes persones, diguem-ne progressistes, per intentar oposar-se a la manera en què Amancio Ortega està assolint la seua immensa fortuna. No obstant això, jo només preguntaria a eixos progres on compren la roba. Si em diuen que la compren a tendes de molta qualitat, no tindré més remei que callar... La segona pregunta que els faria és si saben cosir o fer alguna cosa semblant.

Gandhi passava el dia cosint per, així, afeblir l’opressor anglés. I el seu missatge va calar perquè la llengua li funcionava al ritme de les mans, i del teler. Segurament, d’indis que es queixaren de l’opressor imperialista, n’hi havia molts, i de més radicals que ell. Segurament, eixos tan radicals compraven la roba als comerciants anglesos en la mesura que els de hui dia, els exaltats, la compren en tendes barates que no oferixen massa garanties de resistència, ni de procedència.

Des que tinc una màquina de cosir sóc molt més feliç! I ho dic referint-me a tots eixos progres que es queixen i denuncien a tota hora eixes coses que consideren reprovables mentre que allò realment vergonyós és el seu poc trellat. Pense que discursos com el de Camus encara hui són interessants, tot i que es poden contraposar a alguns aspectes de la seua vida —per si llig açò algun frare purità— perquè ni ell, ni jo, que jo sàpiga, hem fet vot de pobresa, ara bé, si que l’hem fet d’integritat.

No m’agrada la roba barata, tot i que no em queixe de qui l’usa. Realment, no m’agrada res barat. Però, això sí, no sempre m’agraden les coses que hi ha a les tendes i, per eixa raó, des que tinc la màquina de cosir sóc més revolucionari que mai.

Salvador Sendra 

JA COMENCEN A AGRADAR-ME ELS COTXES

Sé que es tracta d’un objecte de luxe o, si es vol, d’una màquina dissenyada i creada per poder-nos desplaçar ràpidament i còmoda, tot i que, ara, s’han intentat demonitzar perquè signifiquen contaminació, indústria pesada, individualisme i consumisme. A mi, mai m’havien interessat gens ni miqueta però, a partir de les darreres lectures i de l’oposició dels més moderns, ja comencen a agradar-me; i molt!

Ja he tractat sobre un dels punts febles que he detectat en el pensament escrit d’Albert Camus; concretament, pense que es tracta de la interpretació de la dialèctica hegeliana, i no de tota... No obstant això, si que combregue amb la visió que transmet del marxisme, i més encara quan li està revisant eixe qualificatiu que se li atribuïx de materialista. Sobre la idea del final, he de dir que coincidix exactament amb la meua prèvia, cosa que em reconforta molt i em dóna aire per seguir llegint i escrivint. Però, clar; no podia tractar-se de cap materialisme si, en el fons, hi ha la idea de totalitat i de redempció.

Tot i que l’economia ens transmeta eixa percepció de pragmatisme i de materialisme, no es pot oblidar que el discurs de Marx va molt més enllà i que afecta la totalitat de vessants del poliedre social. La mirada platònica sempre estarà present quan es tracte d’ordenar el món a la recerca d’un model pensat, ideat, idealitzat. Però, com veiem, Camus parla de Marx i jo parle de Camus però ―atenció!― l’escriptor algerià, o francés, també va estar present al debat dels candidats, excepte el candidat del PP, que no va voler anar ni sabent que es voria mitjançant la pantalla de plasma.

Vaig fer un gran esforç per aguantar les xiquillades d’unes personetes molt superficials per a vore si entraven en alguna qüestió de profunditat, tot i que el cronòmetre no els ho permetia, la veritat. El xiquet Rivera va esmentar Camus fent valer eixe discurset tan trist sobre la unitat d’España, però el xiquet Iglesias va estar brillantíssim preguntant-li si es referia al Camus algerià o al francés! EL discurs del xiquet Rivera es va ensorrar, tot i que els analistes no han dit res d’este moment. La cultura del xiquet Rivera em va semblar, per segona volta ―després de l’esment a Kant―, que procedia dels sobrets de sucre.

Xiquet Rivera, intente llegir una mica abans de fer-nos agarrar vergonya aliena, o no parle d’allò que desconeix perquè vostè és un personatge públic i, a més, darrere del seu trist discurset d’unitat hi havia amagat un revolucionari de pensament coherent i complex. Però, això sí: un revolucionari a qui li agradava viure bé i, com no, els cotxes esportius i ràpids; quasi tan ràpids com la vida que vivia el mateix Camus.

 

Salvador Sendra Perelló

HOME VOLTAT I HOME REVOLTAT

Semblarà una comparació estúpida però la diferència entre la volta i la revolta és ben evident, fins i tot per als més allunyats del projecte revoltós. Voltar una cosa és, simplement, capgirar-la; després, hi ha qui dóna per finalitzat el projecte i, allò que s’entenia com a revolucionari, queda com a evolucionari. Per seguir amb el procés, cal que arribe altre evolucionari que reconduïsca la primera posició, o la segona, o la tercera; qui sap? Pot ser que siga esta la raó dels revolucionaris de dreta i d’esquerra, no?

Realment, ara, i després de llegir i rellegir passatges de L’homme révolté, de Camus, ja tinc clar quin llibre m’enduria a la presó perquè, a una illa deserta, seria, sense dubte, la Commedia de Dante. La revolta, per a un condemnat insurrecte, indubtablement és la necessitat d’eixir de la cel·la, trencant els barrots i fer-ho reclamant llibertat. Una volta fora, la revolta continua fins que et tornen a encarcerar i, així, successivament, sempre reclamant llibertat. La llibertat de Hegel es troba en l’estat, mentre que la dels sectors més esquerrans, no, perquè l’estat és l’opressió. A la fi, hi ha la volta i la revolta; l’evolució i la revolució.

L’anàlisi de Camus sobre els exaltats i els revoltats, acaba quasi sempre amb la mort: matar o morir. I eixa cosa em costava d’entendre si el text de base era la hegeliana dialèctica entre amo i esclau, on sempre hi ha la vida per enmig i en el qual no s’admet l’aniquilació de l’altre perquè, amb esta pràctica, s’aniquila un mateix. L’un no s’entén sense l’altre ni l’altre sense l’un. Però, com diu Camus, amb les revoltes modernes, esta pràctica ―més que siga filosòfica― es trenca i s’admeten les morts. Possiblement, mirant-ho des del punt de vista lingüístic, siga molt més fàcil d’entendre perquè, segurament, abans, més que una revolució, es buscava una evolució, o siga: voltar el sistema.

Però amb la postmodernitat, l’evolució ja va passar, en el camp del pensament, a ser una revolució en què es dubtava de tot tipus de sistema global, en referència a l’ordre estatal, mentre que els nous insurrectes, tot apunta que buscaven diluir les fronteres i redistribuir l’espai, les persones, el poder i l’economia a partir d’altres fórmules. Ara bé, la pregunta a respondre és la següent: eixos revolucionaris, s’haurien conformat amb el seu sistema? Pense que no. Pense que no i ho referme amb la contundència que dóna el prefix re-. Pense que, per a ser un vertader revolucionari, la idealització és fonamental i, per tant, el pensament idíl·lic, platònic i cavernícola ha d’estar present.

Amb el cor en un puny, comence a ser conscient que el primer pas per a eliminar qualsevol revolta, en els indrets on vivim, és traure la filosofia de les aules i, si pot ser, incorporar-hi el catolicisme. Realment, l’única cosa que m’ incomoda és que, en uns anys, deixaré d’escriure cap referència filosòfica, per graciosa que siga, perquè ningú l’entendrà i em costarà tornar a fer acudits sobre rectors i monges, com passava abans, en temps de dictadura. 

Salvador Sendra Perelló