CAL FOMENTAR LA INVESTIGACIÓ CIENTÍFICA, PER DECÈNCIA

Vivim al segle XXI, tot i que sembla que no tots, ni totes... I ja sé que es tracta d’una obvietat però em preocupa la involució social que ens remet, directament, a fa més de cent anys. Estilísticament, ja vivim més prop del canvi de segle passat –però del XX— que de l’actual.

Si la realitat científica sempre ha anat de la mà de l’artística, o ara s’ha allunyat irremeiablement o cal aprofundir una mica més en el mateix concepte d’art. Perquè una època d’incalculable valor estètic fou la del final del segle XIX i l’inici del XX a causa d’eixa segona realitat que s’escapava a l’observació humana i que transformà la pintura, l’escultura, la literatura i, fins i tot, la música. Amb els progressos científics avançaren la resta de matèries, científiques i estètiques, socials i filosòfiques.

La humanitat s’endinsà en un món allunyat de la percepció, com ho és el de la radioactivitat, i, amb ell, començaren a deformar la realitat aparent des de qualssevol mitjà. A la pintura, l’abstracció pren la força, i a l’escultura; a la literatura, la ment descriu els esdeveniments i se separa de la percepció sensorial; i a la música, Shoënberg ens trasllada a l’apreciació més culta del so, com ho és la dodecafonia.

Tot semblava avançar, malgrat la incertesa del segle XX, on la mancança de línies clares féu dubtar en molts moments que hi hagués un vertader corrent de pensament. Però, açò que s’està donant des de fa una dècada, si més no, ja clama al cel! Amb la moda dels tatuatges, ha vingut la decadència absoluta. En primer lloc, perquè hi ha gent que confon el fet de punxar-se tinta amb la creació artística i, en segon, perquè l’onada de conservadorisme exacerbat que du associat el fet d’enregistrar-se tota mena de records sobre la pell, i exposar-los, fa feredad: tornem a la tribu!

No ens enganyem: el tatuatge no és art ni de bon tros. No ens enganyem: el tatuatge no ens transforma en moderns. El tatuatge és una tornada a la figuració, en el millor dels casos, de considerar-lo estèticament, o siga, a segles enrere. A més, això de dur pintada tota, o part de, la vida sobre la pell no és més que una sensació retrògrada i ultraconservadora que ens ancora al passat i ens entrebanca el pas cap a la llibertat individual més apreciada, o siga, la de poder partir cada volta des de zero, sense hipoteques.

Cares, noms, animals, motius florals... Resulta quasi impossible eixir-se’n de la figuració per fer-se un tatuatge... i, dels materials, ni en parle. Ara bé, també hi ha qui considera una creació artística allò que fa una quadrilla de persones que puja sobre un escenari, disfressada, i es dedica a fer sorolls repetitius i primaris alhora que diu que canta, o aquells que fan versos amb rimes en –ón, AAAA, AAAA, en el millor dels casos, o els que colpegen un tambor i a això diuen música.  Això tampoc és art, ho sent, però aprofita per astorar els teuladins.

Al capdavall de tota la inqüestionable explicació anterior hi ha la gran reivindicació, o el gran dubte: si s’invertiren més diners en el foment de la investigació científica, es podria millorar la resta de matèries, de retop, com ha passat sempre? Hem de jugar-nos-la abans que se’ns col·lapsen els sentits.

Salvador Sendra

POSTMODERNITAT I DIVERSITAT

Amb La condition postmoderne (1979), Lyotard dóna per tancada una època, per a ell, és la dels grands récits. Traduït d’una manera entenedora, es podria parlar del final dels grans relats que es narraren fins a la crisi moderna. Així, tant les summae medievals com les posteriors obres il·lustrades, seguides de les romàntiques, tenien com a elements comuns l’extensió i la pretensió. Les dues característiques anteriors anaven de la mà perquè a causa de l’ambició desmesurada, se’ls requeria d’una llarga argumentació i, a més, el tema no deixava de ser un tot plegat. Tant una història com l’altra es podien explicar des de la globalitat i des de la unitat de fons, com per exemple, els a priori que s’hi solen argumentar. Per a uns, eixe element inicial es troba en la divinitat; per a altres, es troba en la humanitat; mentre que, per als tercers, hi ha l’esperit. Però, en els tres casos, sempre hi ha hagut un element previ i essencial sobre el qual explicar i explicar-se que, en certa manera, és qui ha aportat tota eixa cohesió.

El discurs, però, es fracciona i es desfà en mil péntols quan s’inicia una nova època, tot i que titllada de post-. Els prefixos sempre deixen en l’aire una interpretació, bé siga de final, bé de superació o bé de reacció sobre l’anterior (lexema+sufix). A partir de la nova etapa, el discurs deixa la unitat i inicia una dispersió en què s’intenten explicar les coses per separat, de manera molt especialitzada i sense eixa ambició totalitzadora. L’escolàstica, però, seguix amb la seua tasca subterrània quan aprofita l’ocasió per tornar a presentar-nos el seu discurs dividit en dues meitats: a Déu allò que és seu i a César allò que li correspon, supose que com a humà... D’entrada, la fal·làcia es troba en la falsa divisió del discurs en dues meitats, ja que d’això que es diu déu, ja ni se’n parla i, si es fa, malament anem. Altra cosa, però, són els elements a priori que sempre ens volten per argumentar i argumentar-nos. Heidegger i Sartre eliminen les essències de forma laica perquè els seus predecessors, tot i que conreadors de l’existència com a fonament de tot, encara mantenen elements estranys en el discurs.

Una volta acceptada, per tant, la manca d’unitat en la nova època del segle passat, em va sorprendre l’argument de Cros respecte al segle XXI, ja que, per a ell, hi ha un nou discurs unitari causat per l’eliminació de la diversitat, bé siga des del punt de vista econòmic, bé siga des del cultural o bé des del social. Cros explica que hi ha un gran poder d’atracció globalitzador que ha eliminat les diferències –la riquesa, la varietat— creades en l’època moderna per proposar un sol discurs arreu del món i del qual només se’n salven uns quants pobles, diguem-ne desconnectats encara. Jo, de moment, encara no tinc opinió al respecte, tot i que, com que m’ha resultat interessant el punt de vista proposat per Edmund, vos l’he desvelat. Si té raó esta persona, atenció!: vos imagineu que el pas previ de l’arcaica reivindicació de la Internacional Socialista puga estar ja creat? Perquè la unificació dels criteris suposa, d’entrada, la destrucció de les fronteres modernes... Ui, quina por si la gent comença a prendre consciència de classe, no?

Salvador Sendra

LA VERTADERA REBEL·LIÓ ÉS LA CONSUMICIÓ!

Llegint, llegint et pots trobar de tot, quan es tracta d’esbrinar els fonaments de les religions monoteistes, com per exemple, el cristianisme. La seua base hebrea, jueva, és una de les raons de la negació de la vida mundana per la promesa d’una altra, més enllà i millor, i Freud ho explica a la perfecció en les seues obres i la seua existència. Però, si eixa vida millor també es troba vinculada a la negació, quin avantatge hi ha de viure tota l’eternitat amb un constant fre de mà activat?

L’aplicació més directa es pot donar hui dia en una societat que recerca el resultat més ràpid per a un esforç mínim. A mi, personalment, em fa enveja el plantejament de traure el màxim partit a una aportació lleu o, si és el cas, gairebé inexistent. El termini que separa el moment present del d’aconseguir el benefici s’acurta, el rendiment se sol·licita ràpid i l’esforç minva, si més no, en la durada. El cel es busca en cada pas, s’esgota, es rebutja i es torna a buscar en el següent moviment. Eixe paradís passa a poder-se tocar, comprar, vore, esnifar i, alhora, es transforma en un seguit de capes celestials diverses que hom va travessant.

L’efecte de la postmodernitat està present en la fragmentació del discurs i en l’adquisició dels guanys, però també en la gestió del temps... I tot perquè ja no es desitja una vida més enllà; amb esta en tenim suficient, i ens en sobra, si la gestionem tan malament com sabem i, a més,  n’abusem. Potser se li ha perdut el respecte, o se n’ha guanyat envers hom mateix: qui sap? Però la cosa esdevé interessant quan la finalitat de viure és, en gran mesura, consumir: guanyar el màxim, aportar el mínim i consumir tant com es puga. En realitat, la batalla contra la religió de la negació, la que enfronta el bé i el mal i la que pregona la por, està ja guanyada, com sembla ser.

Tecnologia, espai, amor, menjar, temps... L’obsolescència es troba, també, en cada un de nosaltres, i no només en els objectes de consum. La vida és breu i s’ha de viure, i més ara que s’esgota la classe mitjana i la separació entre les dues restants es fa pràcticament insuperable. El burgés de pro, aquell que compta i recompta, treballa i estalvia, invertix i es desviu per posseir, es troba a l’ocàs, i el món que coneixem s’ompli de consumidors descarats que, sense res més a fer, intenten traure el màxim partit a l’existència, sense més, i amb el desencís que comporta als que encara creuen amb les herències.

 

Salvador Sendra

SER MODERNS (AL SEGLE XVIII)

Ser modern és ser un fòssil aïllat des de segles enrere. L’època moderna, com és ben sabut, s’acabà al final de la il·lustració per donar pas a la postmoderna. Ací on vivim, com que d’il·lustració en va haver poca, ser modern encara es podria entendre amb eixe matís de progrés que se li sol associar. Ara bé, si d’il·lustració no en vam tindre, de romanticisme més bé en va haver poc, per seguir en la mateixa argumentació cronològica dels segles XVIII i XIX.

Les grans simfonies orquestrades per Voltaire, Kant, Montesquieu o Smith, aviat van esdevindre concerts per a quartets, trios o orquestres de cambra. La base, folklòrica i sectària, va passar a descriure el xicotet món que ens envolta amb la intenció d’explicar-lo, o reproduir-lo, com bonament es podia. No obstant això, la finalitat amagada ha estat sempre la d’universalitzar allò propi, allò que es coneix i amb què l’artista s’ha nodrit, bé siguen les rapsòdies hongareses, bé les cançons de bressol, per posar dos exemples.

La riquesa de les nacions que escriu Smith, a partir de les explicacions anteriors pot ser substituït per altre assaig titulat La riquesa de les nacions (quina casualitat: tenen el mateix títol!). Només hi caldria canviar l’enfocament: La riquesa de les nacions, en el sentit holístic que se li pot atorgar a Smith ha de ser substituït per La riquesa de les nacions en el sentit fraccionat, molt més actual i postmodern. Això si tenim en compte que la modernitat, com hem vist, és anacrònica, de segles enrere i, com a tal, s’hauria d’haver superat amb esqueix per altres pensaments posteriors.

Si acotem el terme a la nació, rica és la que té molta varietat de paisatges (riquesa paisatgística), de cultures (riquesa cultural), d’imbècils (molts i variats), etc., cosa que també aporta altra perspectiva al significat de la paraula i que, a poc a poc, se sol aïllar al voltant dels diners (que també). I si prenem l’argument econòmic com al més vàlid, una nació rica és la que té varietat econòmica, tant de producció com de transformació, de comerç o de serveis. I esta seria la millor adaptació del significat de riquesa al segle XXI; molt millor que les altres visions, més quantitatives que altra cosa, que es tenen com a modernes ―i ho són perquè pertanyen a l’època moderna, o siga, al segle XVIII― i que es volen posar en pràctica hui dia per l’anacronisme liberal.

Les simfonies són fantàstiques i em permeten observar el treball conjunt a l’hora de crear un tot, però, malauradament, ara ja se’n composen poques, o no se n’estrenen. M’agraden les simfonies però les escolte amb les orelles del temps i des de la perspectiva històrica. Les actuals composicions són més reduïdes, per a menys músics i creades per a altres espais i per a altres orelles: les orelles del present! Si la música l’entenem com cal, no podem mantenir, per coherència, eixa visió de fa un parell de segles per a l’economia, per moderna que ens parega, perquè l’època moderna, a l’Europa normal, va ser fa un grapat d’anys.

 

Salvador Sendra Perelló