ÉS COM UN VALS

Ser neuròtic no és res estrany hui dia, sinó al contrari, la cosa estranya és no ser-ho. Sembla ser que esta normalitat social, la neurosi, és uns sistema adequat i útil per sobreviure en un món que no fa més que voltar sobre si mateix. Fixeu-vos en l’estupidesa de la realitat: voltar sobre si mateix, voltar sobre si mateix, voltar sobre si mateix... I això ens diu la física; que estem voltant i voltant sense més. Quina vida més estúpida, no?, per als escollits de Déu. I diuen que Moisés va tardar quaranta anys per arribar del d’Egipte fins a Jericó; que no estaria voltant ell també? Una cosa pareguda ens sol passar quan es fa l’hora de sopar i encara estem pel bar: que, voltant, voltant, voltant, no tenim hora per torna a casa.

Reflectida en la pintura, no hi ha ningú com Francis Bacon per descriure’ns els símptomes d’aquesta normalitat social, encara que siga a partir de les múltiples interpretacions d’un mateix tema que, per molt que t’agrade, cinquanta repeticions... El senyor Bacon ―”Cansalada Vinçada” en altre article d’este BLOG―, per tant, era una persona normal, com qualsevol altra, amb unes poques obsessions que multiplicava per cinquanta per poder arribar a la dosi diària de manies i problemes que necessita la persona més corrent per sobreviure en este món.

Jo també sóc una miqueta normal: també, també, també! Fa un temps, em vaig quedar amb la gana de vore un dibuix de Lucian Freud perquè, quan anava a vore’l ―pensant, pensant, pensant― em vaig enganyar de museu i se’m va fer tard per tornar enrere. Però, al poc, una amiga m’envia una foto d’una galeria de Manchester on hi havia un parell de dibuixos de Lucian i, al poc, em manen llegir un llibre que duia a la portada una reproducció d’un quadre seu que hi ha al Thyssen.

Si el meu cas haguera sigut el d’un ciutadà anormal, haguera pogut pensar que tot es deu a la casualitat o, fins i tot, ni me n’haguera adonat. Però sóc normal! I les persones normals escolten veus, pensen que els seguixen a tota hora i, a més, veuen reflectides les seues fòbies i manies allà on miren.  No em va caldre donar-li cinquanta voltes al museu per trobar-ne l’entrada, o pensar que, si el món gira, podria quedar-me assegut en qualsevol lloc i esperar que passe la porta sola.

Lucian Freud em perseguix allà on vaig, com a qualsevol altre. Tres voltes, tres; tres voltes, tres; tres voltes, tres... Encara me’n queden quaranta set però, de segur que, quan acabe d’escriure este text, ja en són quaranta sis, o quaranta cinc: qui sap. Escoltaré Txaikovsky perquè necessite un compàs de tres per quatre amb constants rotacions per a centrar-me, de nou.

Salvador Sendra Perelló

CANSALADA VINÇADA

L’última volta que vaig estar a Madrid, una mica preocupat, vaig anar a visitar el Reina Sofía. El nou director havia fet canvis i estava patint per si havia retirat algun dels meus quadres preferits. Ja m’havien dit que Barceló no era del seu gust i que n’havia despenjat algunes pintures.

Efectivament! Faltaven un parell de quadres del mallorquí. Ràpidament, vaig anar a buscar el meu preferit: Francis Bacon (cansalada vinçada, que diria el meu oncle; francòfon). L’oli oliós de Bacon estava al seu lloc de costum i jo vaig romandre més tranquil. No m’agrada el director nou perquè pense que està deixant el museu en un estat latent perquè li ha retirat part del present. Les col·leccions són massa temàtiques i, totes elles, tancades i arrodonides.

Bacon tenia una visió molt crua de la realitat i de les relacions entre les persones. Una dona nua, gitada sobre un llit amb forma de taula. Una persona que s’enrosca sobre ells mateix, nua, inestable i incòmoda. L’observador, davant d’un quadre, té la impressió d’estar comprant carn, o cansalada; tot el contrari de tractar amb persones i amb sentiments. Sobre el front de la dona, hi ha una taca blanca i se n’observa una altra, de similar, a terra.

El mercantilisme dels cossos i les ànimes. La visió freda i dura del pintor sobre temes que ens passen desapercebuts, sovint, perquè ens acostumem a ells. Una taca blanca que podria resultar de segregacions dels cossos, de masturbacions o d’un desfogament físic sense més. Deien que vivia una mica turmentat i amb una relació difícil amb la seua parella. Potser això el marcara...

Jo no sé de la relació del director amb Barceló, ni m’importa. Tampoc sé la relació d’este home amb la resta d’artistes contemporanis però no em va agradar la manera en què va eliminar una part del present, deixant el local com allò que se li sol associar quasi sempre als museus: un residu del passat. El dinamisme que comporta el lligam d’un museu amb l’obra i l’autor viu és, simplement, fer que es tracte del present i no d’eixe passat a què ens tenen massa acostumats estos indrets.

Segurament, amb la intenció de pensar el Reina Sofía d’eixa manera, va ser que es va retirar el meravellós quadre de Barceló sobre el Louvre. Per observar un lloc mort, només viu en els records i en obres dels manuals d’art clàssic, ja en tenia prou amb el seu museu, abans bategant i ara enterrat junt a Warhol, Bacon, Picasso, Dalí i companyia. Les novetats que s’hi exposen són les col·leccions de postguerra. Este director deia que s’havia de prioritzar l’adquisició de nous artistes però ―dic jo― una persona tan intel·ligent hauria d’haver previst que la crisi afectaria les compres en la mateixa mesura que ha afectat el seu èxit de visites. No ens enganyem: el Reina Sofía té més visitants que els altres perquè és gratis i no per la nova gestió.

La reserva de cansalada es fa servir en època de vaques magres per sobreviure. L’ós també hiverna gràcies a l’acumulació de greix... I tu, Borja-Villel, fins a quant estiraràs el sèu?

Salvador Sendra Perelló