El rei emèrit Joan Carles I de Borbó ha mamprés
la fugida de territori espanyol. Es diu que rumb al Carib, a la
República Dominicana. Que faça poc més d’un segle que aquest
territoris i tants més lluitaren per la seua independència envers
la Corona espanyola no deixa de ser un de tants absurds d’una
història delirant si se l’estudia panoràmicament. Cosa que ja
farem més avant un altre dia.
A nivell mediàtic la fugida té ressemblança
d’obituari. Algú que se’n va no a un altre món d’esperits
sinó a un altre país físic, de tota manera, algú que se’n va.
Així les coses, segons el mitjà siga promonàrquic o oposat a dita
institució se’l lloarà o criticarà. En qualsevol cas una ullada
retrospectiva, qui era el personatge, que se li deu o de que se li
acusa, etc. A l’hora d’analitzar les coses un poc de distància
sempre ve bé i com que no dispose de canals televisius espanyols en
vaig esguardar d’estrangers. A Itàlia es quedaren amb l’idea de
l’home planer, el “campechano” eixe que tant diuen en clau
nacional. A França, republicana i orgullosa, amb la del veí país
de les meravelles on sovint les coses es couen en clau d’òpera
bufa. El meu favorit fou la BBC. En un país altament promonàrquic
com l’anglés, on la institució està incardinada en la psique
col·lectiva, es presentà la monarquia espanyola com a amiga de la
saudí i altres “no recomanables” al voltant del món. Era una
manera de dir, monarquia sí, però la nostra, no la seua. Com
sempre, tenim raó.
Ara bé, ignorar els llígams de la Corona espanyola amb les del món
musulmà és voler ignorar una realitat anterior. Finalitzada la II
Guerra Mundial Espanya era un país aïllat internacionalment i sense
accés a institucions com l’ONU o l’embrió de la futura Unió
Europea. Per això, s’optà per allò que diuen una diplomàcia de
compromís, que equival a dir si no es pot ser amic d’uns ho serem
d’altres. El món musulmà es trobava majorment sotmés a domini
colonial i això de tindre un aliat occidental i el mite
d’Al-Andalus, conformaren el ciment d’una relació d’interessos.
Vist des de fora, les cancillleries occidentals veien pam dalt pam
baix igual d’oriental Espanya que els seus aliats diplomàtics
musulmans. Temps de pobresa, emigració en massa i orgull ferit.
El món eixia de la II Guerra Mundial refent-se a
base de repúbliques i allà per un país marginal com el Portugal de
la dictadura salazarista vivien tots els monarques destronats amb les
seues famílies i allò mínimament imprescindible per a les testes
coronades com per exemple un casino, el Casino d’Estoril. El rei
d’Itàlia, el d’Espanya, el de Romania, el de Bulgaria i tants
altres tots juntets a un mateix indret. Franco fent-se major i
prevent que la seua mort portarà aspres lluites de poder entre els
seus partidaris, molts militars com ell, tria de reposar la
monarquia.
La monarquia és símbol d’estabilitat. A la
mort d’algú s’eviten les lluites de poder simplement perquè ja
està establert que a la mort del pare el succeeix el fill i així
successivament. Un príncep es cria respectant al pare i esperant el
seu moment. Franco no volgué reposar a don Juan, el comte de
Barcelona, el fill de l’últim rei, Alfons XIII. El considerava un
home major no manipulable, cosa que no pensava del seu fill Joan
Carles I. Així, de manera il·legítima la línia de successió
saltà de qui li pertocava per dret (i s’estarà d’acord o no
però així era) a qui un dictador simplement nomenà. Actuant de
manera planera en el tracte es guanya l’estima de molts, cosa que
li ve bé car ell va fent com vol.
Han passat les dècades i potser la gent vol noves vies, fins i tot
tornar al passat, a aquella república avortada brutalment per un
colp d’estat que degenerà en guerra civil.
Bucarest a 5 d’agost del 2020
Lluís Alemany Giner
