INSULTS EN SENTIT EXTRAMORAL

 Més que siga com a deport, insulteu! Sense motius també es pot insultar, ja que sempre ens podem fixar en la manera de caminar, de parlar, de riure... en qualsevol cosa, collons! A més, resulta relaxant quan es conduïx per qualsevol tipus de via, i amb qualsevol vehicle.

Nosaltres ho hauríem de fer per protegir i dignificar la gran quantitat de possibilitats de què disposem. A mi m’agraden per damunt de tot les hortalisses. Fin i tot una persona vegana s’hi pot trobar com a casa fent servir tot el repertori... Ara bé, podem fer una primera separació entre els diferents tipus de vegetals, com per exemple: verdures, tubèrculs i fruites, tot i que n’hi ha més encara.

Vegetals amb baina. Bajoca, que eres un bajoca! Quina fava està feta; tots l’enganyen! A més, crec que n’he escoltat algun que usava la guixa. Vegetals de fulla ampla, on el més famós és el de bleda. Ser un bleda, un fava i un bajoca semblen la mateixa cosa, però estar fet tabac ja té l’al·licient del procés de triturat.

Els tubèrculs són la gran provisió d’insults i una font de possibilitats. Moniato és un dels clàssics, quan ens referim a eixes persones a les quals no els cap altre qualificatiu, però xirivia també hi té el seu espai com a sinònim de boig. Crec que en alguna ocasió l’he escoltat substituït per nap. Però, no veieu eixe que està com una ceba?

Quant a fruites, la més usada és la bacora, segurament per breu i estranya, tot i que els bacores abunden. Es pot emprar en compte de fava o bajoca; fins i tot de bleda. Ara bé, a la Safor els agrada molt emprar figa, i acompanyar-la d’algun altre adjectiu: figa molla.

Ara, eixint dels insults, hi ha una varietat d’usos dels vegetals per adornar qualsevol acte de parla, si ens referim a algú, fent servir el comparatiu: negre com una pelfa (fong), més verd que una ceba, coent com un all o aspre com un codony.

Ara que ja teniu més idees per insultar, espere que les poseu en pràctica i n’afegiu de noves, si cal, moniatos!

Salvador Sendra

I ELS VAN DONAR CORDER PER VEDELL...

L’exegesi és la disciplina que es dedica a estudi de les escriptures sagrades –quasi escric la paraula ciència— i eixa és la raó de la tardança del meu escrit: he estat una setmana sense redactar ni una línia. Tractar temes delicats requerix d’una cura especial i d’una minuciosa anàlisi de l’objecte, així com dels arguments que s’hi vullguen usar.

Un tòtem sol ser un animal que, en els col·lectius humans més antics, es feia servir com a vincle dels integrants de la tribu. El tòtem és qui representa la tribu i de qui es nodrix el col·lectiu, tant físicament com espiritual. Un estudi interessant sobre el tema és el de Freud a Tòtem i tabú, que amplia amb Moisés i la religió monoteista.

A l’Èxode, quan es detalla l’eixida d’Egipte guiada per Moisés, hi ha el famós capítol del «Vedell d’or», on el protagonista es veu obligat a aplacar la ira divina que li demanà d’aniquilar la totalitat del poble per trair Jehovà. Com que ja sabeu la seqüència, m’estalvie entrar en els detalls i continue l’argumentari des que Moisés va baixar de la muntanya, de resar i, en vore la deriva del seu poble, va trencar les Taules de l’Aliança (Èxode 30, 32). No hi podia haver aliança quan hi va haver sublevació: hi havia d’haver submissió, i així va passar.

La Bíblia ens descriu una guerra fratricida amb el llenguatge de l’època, on els germans es mataven entre ells, i els pares i els fills. Després, fins i tot els supervivents perdedors van haver de porgar les penes durant un temps... Però com que açò ja ho sabem, i ho podem llegir en el capítol de l’Èxode, continue i recorde que s’adorava un vedell daurat.

Superat l’episodi de la batalla, i com es narra a Èxode 32, 13, Moisés recorda Abraham i Isaac. Però sabem que si hi havia un tòtem aleshores, eixe era el corder! Recordeu que, en el moment d’executar el sacrifici d’Isaac, Abraham apunyala un corder que Jehovà hi havia posat sobre el tàlem en substitució del xiquet. Hi havia un clar vincle entre els jueus i l’animal que encara hi roman.

D’altra banda, cal remuntar-nos a la raó de ser de l’Èxode, que és l’eixida d’Egipte d’unes persones que seguien el seu guia. Els déus egipcis, per tant, van romandre al seu lloc mentre el poble abandonava la terra: els jueus van eixir amb la camisa a l’esquena i sense poder endur-se ni el Nil. Però hi havia Nut, la deessa celestial, que sí que era fàcilment transportable, i hi ha el detall que es representava amb la figura d’una vaca.

Levític 7, 8 detalla el canvi del vedell pel corder, després de la batalla entre jueus, que explicaria que la tribu estava composta per dos bàndols que, en el moment de l’absència de Moisés, i sota la direcció d’Aaró mateix, van prendre el poder. En els sacrificis detallats a Levític 8 es pot apreciar el sincretisme entre vedell i corder, o siga, la unió d’ambdós símbols sota l’hegemonia dels vencedors, o siga, del corder.

Sembla que això va ser difícil d’empassar per a Aaró i poc després, a Números 20, 22, es descriuen els detalls de la seua mort, anunciada, com tot, per Jehovà a Moisés. I el corder encara està entre els jueus, entre els musulmans i entre els cristians sota la figura de Jesús, que cal recordar que era el Corder de Déu, mentre que del vedell, ningú no en sap res.

Moisés va morir en vore la Terra promesa, tal com li havia anunciat Jehova, i el seu substitut va ser Josué, fill de Nun, que res tenia a vore amb la línia successòria del patriarca que cal recordar que era germà de Aaró. Sembla que els perdedors van arrossegar la seua sublevació per sempre.

Salvador Sendra