SOROLLS, OLORS I SABORS

 

El sentit de referència és la vista. A partir de la mediocritat apreciem o rebutgem; aportem judicis de valor que es basen en tòpics i detalls. Si viatjar fos mirar coses, no caldria anar enlloc: amb una fotografia en tindríem suficient, o amb un documental. Una volta, tenia una professora de filosofia que estava contentíssima de poder observar les obres pictòriques de referència, amb tots els detalls, mitjançant una visita virtual als grans museus. Jo l’escoltava esbalaït...

Duchamp i el seu famós pixador situaren l’art on havia d’estar; perquè la ubicació i l’escenari són l’art. Contemplar la mateixa obra en un context o en un altre és fonamental per apreciar això que afirmava l’artista. Observar el detall de qualsevol quadre de Velázquez, mateix, mitjançant una pantalla, pot servir per apreciar detalls, però no aporta la mirada holística que hi cal. Només s’ha de pensar que, quan es visita Roma, les obres de referència romanen en els indrets per als quals foren concebudes, i en molts casos ja han passat cinc-cents anys.

I, tractant el tema italià, algú s’imagina la diferència entre un documental sobre el sud de la península i un viatge pel mateix lloc? Les diferències són abismals perquè qui hi viatja aprecia les coses vertaderament importants: els sorolls, les olors i els sabors. Les veus alterades vinculades a l’explosivitat mediterrània, les olles al foc a l’hora de dinar i el tast dels plats típics de cada lloc són allò que importa; la resta, la podem observar des de casa, en un documental.

Quan em pregunten què he vist en qualsevol indret, em fan riure. No, no em trasllade per vore res, però, si ho faig, m’agrada que siga en el context adequat. Normalment, viatge per menjar, beure i escoltar; en el darrer cas, ho puc oldre o tocar. Agraïsc que el veïnat compartisca la música que escolta a casa amb els transeünts en la mesura que ho fa amb l’olor del guisat de migdia, perquè en els barris del casc antic de les ciutats, la cuina està a la primera nevada de la casa, i és aquí on es fa la vida: a la cuina i al carrer.

Salvador Sendra

METAVERS

 

Entrem en l’àmbit de l’etimologia perquè, si no ho fem nosaltres, ho faran contra nosaltres!

El significat de les paraules és una creació humana, però això sí, molt antiga. L’evolució en canvia les formes i sovint el significat, tot i que sempre hi ha un lligam, un cordó d’argent invisible, que connecta la novetat amb l’antiguitat. Abans de la paraula tot era natura; no hi havia cultura; era impossible que n’hi haguera. Amb la paraula s’ha creat l’humà, i no a l’inrevés.

L’altre pas important és el de l’escriptura que, com ja he escrit en altres ocasions, va comportar una tècnica de magatzematge de la informació que alliberà el cervell i que –i ací és on arriba la vertadera catàstrofe— s’associa a la racionalitat. La gramàtica racionalitza, i la prova de tot açò la tenim en les gramàtiques universals com la Port Royal. Encara m’emocione quan visite Paris i passe per davant de l’antiga abadia...

La tesi de Marshall McLuhan ens explica la importància de l’alfabetització en el desenvolupament del cervell per arribar a aconseguir el rendiment que s’ha assolit, però no aprofundix en les pèrdues. Ens hem deixat pel camí la capacitat més pura de la fantasia perquè una ment alfabetitzada ja no la recupera en la seua essència. No obstant això, entre la fase del no-res i de la grafia hi ha la de la poesia, que era la tècnica per recordar textos extensos no escrits.

Ara he escoltat que hi ha un nou ens que s’anomena Metavers, i que està lligat a la realitat virtual. O siga, molta imatge i poc de text. Traduït: un procés de tornada enrere; a un pas abans de l’escriptura; a un pas abans de la racionalitat. Però, si la cosa està feta per tornar enrere, també ho podem fer nosaltres amb la recerca de l’etimologia, com he escrit adés. Meta significa «més enllà» o «després». Vers té a vore amb la línia, i s’associa a la paraula escrita. Finalment, calculeu vosaltres mateixos el significat... Avançar és, en realitat, retrocedir. Ni Nietzsche estava enganyat, ni això de la racionalitat va arribar per quedar-se. I mira que m’agradaria tornar al món de la fantasia, de les pors i de la màgia... però ja em resultarà impossible.

Salvador Sendra

MALALTIES D’ARA I DE SEMPRE

El camp de la salut –i cada volta més— està lligat a una mena de mecànica on les diferents parts del cos humà s’assemblen a les peces d’un motor: a una màquina propulsada per una bombeta. Dec suposar, per tant, que hi ha elements que s’han d’ajustar i, per tant, de tant en tant, hi cal passar una revisió.

Dus el cotxe al taller i penses que estarà llest fins a pròxima revisió... Si no hi arriba en condicions, demanes la garantia, tant de la fàbrica com de les peces reposades, si es dona el cas. Ara, quan hi arribes, la primera cosa que es fa és connectar-lo a un ordinador que avisarà de qualsevol necessitat. Recorde, però, que fa uns anys no era així, i el mecànic havia de saber realment de motors, i de connexions. Sovint, parar l’orella ja era tot un escaneig. La medicina ha avançat en el mateix sentit, però sovint no n’hi ha prou perquè hi cal reparar la creença en les coses no físiques.

De xicotet, ja ni recorde les voltes que em van trencar l’enfit. Et trobaves malament i visitaves una persona que, lluny d’auscultar-te, et plantava a la penombra i el col·locava la punta d’un mocador al pit. Unes oracions més tard, ja et passava el diagnòstic i, si t’interessava, hi tornaves per seguir el tractament... Si no funcionava, tenies l’opció de la insolació; però en este cas no hi calia la presència física.

Diguem-ne premedicina, però això hi havia... I curava les malalties del temps sense medicaments! L’altra opció era la neteja corporal, amb arròs bullit, poma i camamilla durant uns dies fins que tot s’arreglava i podies tornar a fer vida normal. Per als adults, i havia l’ús del bicarbonat com a pal·liatiu, a diari, perquè remei, no n’hi havia. La gent vivia i la gent moria.

Ja al segle XXI, gran part d’eixes malalties han desaparegut perquè ningú no sofrix d’insolacions ni d’enfit, i l’agror se supera d’altres maneres; segurament, també, perquè hi ha la possibilitat de canviar el hàbits alimentaris menjant alvocats i mangos, o tomaques tot l’any. A més, hi ha la prevenció i l’estudi previ. El placebo que abans s’aconseguia en la creença, hui s’aconseguix en la fe, en el cas de la fe en la ciència i de la fe en aquells que ni tan sols et coneixen.

No m’imagine demandant Teresa ni Consol per negligència, o Pepita i Toniquín per manca d’atenció. Segurament perquè tot era gratuït, confiat i proper. Fins i tot allò que resta dels remeis ancestrals s’ha situat en l’àmbit de la comunicació de masses, amb gent que cobra per enganyar pobres pacients que segurament només necessiten d’amor, o de diners, i això sí que és denunciable. I ho escric perquè sovint pensem que hem superat la fase premedicinal i no hi ha res més fals que pensar-ho: l’única cosa que ha canviat és la proximitat del sanador o sanadora i el preu.

Salvador Sendra