dissabte, 14 d’octubre de 2017

9 d’octubre 2017.

Resultat d'imatges de procesión civica valencia real señera
El 9 d’octubre és el dia de la Comunidad Valenciana. (He parlat alguna vegada del 9 d’octubre? Espera, pense que sí… Busque un post que vaig escriure una vegada... aquest!) Sí, era el mite fundador del poble valencià, però que es va fundar? Per a Baydal a partir d’ahí naix la identitat valenciana... (espera, d’açò ja he parlat també... a veure... sí ací està el post! Aleshores, de què escriuré sense repetir-me?)

De què val celebrar un dia de la Comunidad? Jo crec que per a poc més que per tindre una excusa i fer un dia de festa. Un dia no laborable. A la majoria de la gent del meu poble li la sua. Veig la gent de la resta de pobles i a la majoria els la sua també. Des d'alguns Ajuntaments, governats per Compromís es fan actes, alguns molt interessants, altres merament lúdics. A la majoria d'Ajuntaments, que no governen els de Compromís, no fan res. A València Cap i Casal –cap de res i casal com a molt faller- treuen la Senyera i la porten a passejar. Amb això celebren que van arribar els catalans (però, mut!, això no es pot dir) i els aragonesos, a fer fora els moros a espasades –això cal dir-ho fort, el fet de "reconquerir" València i acabar amb els infidels ompli d'orgull als valencians actuals-).

Certament, jo tenia curiositat per saber com seria el 9 d'octubre d'enguany. Jo esperava que hi hagués el tant cloquejat "pollo" pel finançament. Però no sé, el "pollo" déu estar encara a l'ou, donat que no se l'ha anomenat per res. (Ah, però si d'açò també havia parlat i ja anunciava que el  “pollo era para paella”! Millor passem d’aquest tema també...). Però l’únic “pollo” el van muntar els del pollastre.

El 9 d'octubre... (de què collons escric sobre el 9 d'octubre...) ... va ser un dia com un altre. Lluïa el sol... (bé, no sé si lluia el sol o estava núvol, no el vaig veure amb tot el dia) ...la gent estava fent coses (...hem posaré en pla Rajoy) ...perquè els valencians són gent que fan coses, encara que no es sap quines coses fan. 

(Espereu, miraré a les xarxes socials que va passar el 9 d'octubre, a veure si puc escriure d'alguna cosa...)

Al final va resultar curiós el dia, diuen què. Uns volien celebrar el dia de la Comunidad Valenciana; van anar a la processó cívica de la Real Senyera, per celebrar que fa 3.000 anys que es parla valencià i que un Rei –a qui li deien Jaume- va vindre d'allà o d'allí (no volen saber d'on) per a fer fora moros que hi havien envaït als valencians que parlaven valencià fa 3.000 anys. Diuen que hi havia gent que estava enfadada, sempre estan enfadats i insulten, treure foc pels queixals i verí pels claus, quan passen uns que diuen que són catalanistes –una mena de dimonis-. 

Hi havia també uns altres que van anar celebrar el dia del País, van anar a la vesprada a la manifestació per la llengua (diuen que la llengua és catalana i que la van portar els catalans que van vindre amb el Rei que va conquerir València als moros), diuen que anaven divertits a passar-ho bé. 

Finalment, uns altres, que curiosament van a la processó del matí i estan més enfadats que ningú, volien solidaritzar-se amb l'actuació de la policia a l'1-O, així que van eixir repartir llenya entre aquells (catalanistes) que anaven a manifestar-se per la llengua (catalana). Diuen que hi havia policies que miraven la mostra de solidaritat, al final agraïts per la solidaritat van dir: "Hala, ya está bien, id a casa en paz". 

Mentre tot açò passava, la majoria de valencians estaven fent coses, coses que fan els valencians, ¿i qui sap què fan? A la resta d'España tot el món esperava a vore que faria Puigdemont l'endemà, i miraven per la tele com uns catalanistes valencians -simpatitzants dels independentistes catalans- i "unes persones" amb banderes d'Espanya es barallaven... Tot per culpa de Puigdemont.

I ara que pense... Què van celebrar el 9 d'octubre de 2017 els valencians? Si hom m'ho pot explicar... per caritat, que deixe un comentari.


Òskar “Rabosa”

divendres, 13 d’octubre de 2017

ECOLOGIA I FERTILITAT


Resultat d'imatges de aborto
Un, o una, ecologista no deu tindre fills! El compromís amb el medi ha de ser la pedra angular sobre la qual es fonamenta tot ideal ecologista i, com a tal, si es trenca o se suprimix, s’ensorra tot l’edifici sota el mantell de la demagògia. Les persones que es consideren ecologistes no deuen tindre fills perquè, què són els humans sinó uns depredadors insaciables?

Criar un bebè, a més de l’esforç, requerix d’una bona dosi d’energia; però d’energia elèctrica! Que si la calefacció, que si els bolquers, que si l’aigua tèbia, que si la robeta (que de seguida es fa menuda), que si cent etcèteres més. Realment, per ecologistes que siguen, i conscienciats que estiguen, els pares i les mares, la despesa que es passa al medi ambient és més bé important.

L’alletament i les farinetes, però, són la cosa més insignificant del món, si es té com a finalitat la preservació del medi, perquè això, diuen, només afecta la salut del nadó que, d’altra banda, s’ofega per l’emissió dels gasos d’efecte hivernacle que produïx la pròpia existència. No sé si els petets que es tira, eixos tan graciosos, afectaran també la malaurada capa d’ozó, com els de les vaques.

Finalment, i per acabar esta trista història de manipulació maternal  i ecològica que ens han estat venent fins ara, cal dir que el pitjor de tots els mals està per arribar: la creació d’un ésser depredador i insaciable, o de dos! En el millor dels casos, eixe monstre consumidor de tota mena de productes pot ser ecologista, també, i alhora criar altres infants. En el pitjor dels casos, podria no ser-ho i criar. Per dolent i malvat que esdevinga el nou humà, si no té fills, és bo, i cal recordar allò que deia Malthus que l’ésser humà creix de manera geomètrica mentre que els recursos ho fan de manera aritmètica. Quina millor ofrena a la mare natura es pot fer que, simplement, deixar de criar?



Salvador Sendra

dimecres, 11 d’octubre de 2017

Declaració Unilateral d'Impotència.

Resultat d'imatges de puigdemont parlamente declaración
En data d’ahir 10 d’octubre del 2017, el president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont va declarar la independència de Catalunya. Un moment de gran solemnitat per a un poble, el català que havia anat omplint any rere any amb milions de persones els espais públics de dita regió, futur país per a alguns. Abans del referèndum, ja havia gent major que havia assistit a les anteriors proclamacions, la de 1931 de Macià o la de 1934 de Lluís Companys i declaraven amb el plor als ulls que no volien haver mort abans d’experimentar dita nova proclamació d’independència atès que les altres, com les anteriors, fallaren. Molts cridaven  “ai si mon pare/mare, germà, etc ho pugueren veure, ells que tant ho desitjaven”. Ras i curt, alta càrrega d’emocionalitat, terme sobre el qual revindrem.
Poc després, i com desdint-se, el mateix Puigdemont declara que suspén l’aplicació efectiva de dita independència per tal de deixar marge de negociació a l’actual govern d’Espanya dirigit per Mariano Rajoy. De seguida els sabuts comencen a perorar que si ja es veia vindre, que si és tipic del català, fer la puta i la ramoneta, una cosa i l’altra. Personalment crec que millor que la contundent actuació en calent típica d’altres cultures es deuria apreciar el procediment català.
Analitzem els fets, Puigdemont ha proclamat una Declaració Unilateral d’Impotència i valga el joc de paraules, perquè simplement no podia declarar-ne una d’independència. Verba volant, les paraules volen, se les endú el vent. L’abast real de les paraules de Puigdemont declarant una independència real tindrien exactament les mateixes possibilitats d’èxit que vosté eixint al balcó i proclamant la fi de la fam al món a crits. A l’altra punta del món o al cantó més proper algú seguiria morint de fam com si res... Churchill deia que el Regne Unit no tenia amics, tenia interessos, Catalunya ni això...
Per raons personals que no vénen al cas, una persona que conec bé, periodista, porta tota la setmana a Brussel·les recorreguent institucions i pulsant el sentir europeu al respecte i la realitat és dura: pràcticament ningú recolza una potencial independència catalana. Es va condemnar l’utilització de la violència quan mitjans de tot el món van poder observar com l’estat espanyol reprimia de mode violent que la gent votara durant el passat referèndum de l’1 d’octubre. Fins ahí les coses des de les institucions europees, condemnarem la violència però res més.
Per a conéixer què ha dut a Puigdemont a proclamar la independència, a milions de persones a votar opcions proindependentistes, caldria saber un poc d’història. La gent ni tan sols sap la del seu país, ¿se li pot demanar que sàpiga la d’un petit inexistent país allà a aquell sud on les coses sovint acaben mal?
Els mitjans de comunicació espanyols de tendència conservadora, val a dir espanyolista i antiindependència catalana, han denunciat recentment que el pla de la Generalitat Catalana és crear turbulències populars per tal de forçar a una acceptació dels seus postulats. La independència o el caos als carrers. Vist així sembla un xantatge, una deslleialtat. No ho és, és simplement allò que hui en dia diríem guerra assimètrica. Catalunya no té un exèrcit que oposar a l’espanyol ni bé estaria que dos exèrcits s’hagueren d’enfrontar de nou a Europa, un continent conflictiu per definició, de nou a estes alçades del segle XXI. Així les coses, Espanya utilitza la coacció econòmica i si és necessari també la militar. Catalunya només pot comptar amb el suport popular. ¿Es, per conseqüent, just creure que la probable desestabilització catalana és il·lícita? Vet ací l’emocionalitat abans esmentada.  Sovint, el bàndol feble es veu obligat a adoptar estratègies de no confrontació directa amb un poder major. La pròpia Espanya va encunyar el terme de “guerrilla” quan no podia lluitar una guerra convencional contra les forces superiors franceses napoleòniques.
Roda i volta, Carles Puigdemont ha realitzat una declaració que és més d’impotència que d’independència. Europa observa també a Rajoy, tal volta ara sí deuran seure ambdós a parlar i arribar a conclusions que ja veurem quines són. El maximalisme com a solució. Rajoy ha denegat tindre un problema fins a que aquest li ha reventat als nasos públicament. Es trist, però ho saben fins i tot els xiquets, qui no plora no mama. Puigdemont ha degut plorar i ara la Unió Europea, vigila com s’administrarà la llet. Si no es fa violentament, no intervendran. El temps de les paraules és finit, vinga el de les conclusions siguen les que siguen.


Brasov a 11 d’octubre del 2017.
Lluís Alemany Giner

dilluns, 9 d’octubre de 2017

I SI CATALUNYA DIGUERA QUE “NO” A LA UE?

Resultat d'imatges de unio europea y catalunya
L’home révolté d’Albert Camus hauria d’afegit un nou capítol en forma d’annex, per incloure açò que està passant a Europa. Vaticini o no, allò que sí que és important és analitzar com es mou el tauler de joc a partir de les noves demandes del segle XXI. I, ens agrade o no, hi ha una retirada cap a la situació anterior a la Révolution Française. Però, és normal que açò passe quan el propòsit révolutionaire està més que exhaurit.

Amb la Révolution, o, millor dit, a partir del seu resultat, es confonen dos noms: nació i estat. Si analitzem esta fusió, aviat vorem que la paraula estat prové de l’idioma revolucionari, on el tiers état, o siga, el poble, aconseguix eliminar els altres dos (noblesa i clero) per crear la moderna nació francesa; però açò només passa a França; Alemanya, Itàlia, Anglaterra, Portugal, etc., per tant, són nacions o són estats? Qui diu que els nacionalismes són cosa del passat, té raó? Estos llocs que he esmentat abans, s’han guanyat el títol d’estat? Han fet la pertinent révolution? EEUU sí que la va tindre, i ve esdevenir independent però, a més d’això, a Amèrica no poden haver nacions, ni a Àfrica... Rússia també va ser révolutionaire.

A Europa, però, les fronteres de les nacions i les dels mal anomenats estats no tenen perquè coincidir; ni tan sols a França, tot i que hi haja funcionat el sistema gairebé dos-cents anys i, a més, l’haja exportat. Però resulta, primer, que els més nacionalistes neguen que ho són; segon, que s’apropien de l’estat quan són del tot incapaços d’entendre la revolució; tercer, que el fracàs revolucionari s’entén ara que allò que a França era el tercer estat, el vencedor de la revolta, s’ha transformat en una massa gris i esclavitzada, sotmesa a la por dels mercats i a la manipulació; i quart, que sembla que el resultat de la crisi ha rellançat la necessitat d’altra revolta, o revoltes. Amb la crisi de les révolutions sorgixen  les nations!

I Europa diu que no entra en el conflicte Catalunya-Espanya perquè no hi té competències. Però, i Catalunya? Hauria de voler pertànyer a una Europa que combrega amb estos antecedents i veient com s’hi tracten els drets humans? Però pequen d’innocents i de bons, estos catalans, perquè, vos imagineu que una associació com la UE de la qual el Regne Unit vol eixir-ne i a què Escòcia hi demana l’entrada, en cas d’independència, fóra rebutjada per Catalunya per indigna? Escòcia seguiria volent entrar-hi? I Turquia? El brexit tindria ja un argument de pes per abandonar la Unió, la crisi europea estaria més que servida i el seu final es podria observar amb una mica de paciència quan cada indret deixara opinar la ciutadania en referèndums «legals»; o, millor encara, quan per por no els deixara parlar i hi sorgiren les revoltes.



Salvador Sendra

dijous, 5 d’octubre de 2017

LA DIFFICULTÉ DES FRANÇAIS POUR CONNAÎTRE L’ACTUALITÉ DE L’EUROPE

Resultat d'imatges de liberation felip vi al reves
Il y a des choses qui sont très difficiles de comprendre pour les français parce qu’ils viennent d’une autre réalité : son histoire moderne commence avec la Révolution mais, pour les autres territoires, peut-être, elle commence des d’autre situation. À partir d’ici, on peut observer que la réalité française résulte, aussi, difficile d’apprécier pour certains citoyens d’autres lieux…

Si on parle de cette difficulté, on doit s’exprimer… Et, pour le faire, un bon point de partie est l’exemple de Madame d’Staël, si est-ce qu’on a lu son livre De l’Allemagne. Sa vision de la France, pendant le Romantisme, résulte intéressant parce qu’elle l’observe des de l’Allemagne ! En France, cette période est postérieure à la Révolution et ça veut dire qu’il n’existe pas. Après de la grande révolte, les acteurs du Romantisme devenaient humiliés, morts, ou apartés de la France, comme dans le cas de Montesquieu. Si on préfère, on peut utiliser la vision de George Sand, qui pareille à d’Staël, habitait à différents lieux parce que dans son pays la vie devenait difficile pour la noblesse.

Maintenant, les derniers mouvements sociaux dans l’Europe sont nationalistes ; et la tendance est la suivante : ils continueront partout. Dans la France, aussi ! Les nations n’existent pas sans l’Europe et l’Europe n’existe pas sans les nations. Mais la nation française ne résulte pas d’un procès romantique, sinon d’un procès révolutionnaire. Les autres nations sont formées à partir du model de l’état-nation, mais avec différente intensité et plusieurs patrons. La liaison de cette période avec le moyen âge est, aussi, une réalité, et la société feudal avait des nobles et des rois. Dans la France, tout ça finissait avant le 1800. L’état se mêle avec la nation parce que la nation française est partie de la Révolution et de l’unification du tiers état.

Le journal Libération aujourd’hui a mis le roi Felipe VI en position inverse, comme l’image de Felipe V qu’il y a dans Xàtiva. Avant tout ça, seulement Le Figaro avait de la connaissance sur cette réalité ; un journal conservateur. Maintenant, la gauche française a commencé avec son propos de s’adapter au nouvel scénario de l’Europe et on peut penser que cet effort peut-il provoquer que la France se situe à nouveau avant de sa Révolution dans quelques ans : oh, mon Dieu !


Salvador Sendra

dimarts, 3 d’octubre de 2017

TERÀPIA AMB L’ELEMENT LLIURE DEL SWING

Resultat d'imatges de george gershwin rhapsody in blue
De nou, posats a treballar pel futur del món, tot i que siga divendres a la vesprada, he decidit d’obrir la consulta per fer-me càrrec d’un nou cas clínic: una senyoreta que es troba en un punt d’indecisió, en la seua vida, i que entén que el moment actual és d’una importància transcendental. Jo, malgrat la seriositat de la demanda –i tot i disposar ja del remei adequat—, he de dir que cabal ho és tot i, alhora, no ho és res: tot allò tan important deixa de ser-ho, i a l’inrevés, depenent de les copes de vi que hom haja begut.

Arribar a esbrinar el cas a partir de la informació a què tinc accés no ha estat fàcil, en este cas, perquè no he fet cap sessió de divan, ni de teràpia grupal, ni d’espiritisme, ni de ioga; o siga, que no hi ha hagut contacte amb la pacient. A més, encara no he sabut el resultat de l’altre cas, del pacient a qui li vaig receptar Saint  Saëns i Debussy, si no recorde malament... Podria haver-se suïcidat! No en sé res, però confie que ha sobreviscut i campa lliurement perquè la teràpia va resultar satisfactòria.

Ara, davant del nou repte, el remei és ben clar: aplicaré George Gershwin. Es tracta d’un cas de manual... M’agradaria, per tant, que cada dia, de camí cap a casa, i encara dalt del cotxe, escoltara Rhapsody in Blue amb les finestres pujades i un ambientador de coco i sals marines. La manera amb què el compositor barreja la llibertat del jazz amb la formalitat clàssica pot aportar a la pacient alguna pista sobre la relació de l’individu amb el món, puntualitzada detalladament pel paper del piano en la dialèctica que desenvolupa amb l’orquestra.  

En esta peça musical, hi podem observar els elements lliures que habiten entre la capa social en falsa harmonia, els individus curiosos que es mouen i belluguen sota el batec del swing intentant encaixar enmig d’una  partitura de què el clarinet n’és un reclam... I, tot i això, respectant i respectant-se, de moment, perquè estem en el primer pas de la llarga teràpia que acabarà, si els esperits ens ho permeten, amb La consagració de la primavera, d’Stravinski, per enviar-ho tot a fer la mà!



Salvador Sendra (terapeuta)

dilluns, 25 de setembre de 2017

ELS DARRERS DIES DE CIUDADANOS: ATENCIÓ ALS MOVIMENTS D’ANTONIO!

Resultado de imagen de ciudadanos rivera canto
Tic, tac... Els dies corren contra el nou partit que aspira a regenerar el món polític, a unificar l’Estat, a protegir l’español de l’assetjament dialectal perifèric per convertir-lo en la llengua de referència mundial i a fer del liberalisme la solució econòmica i política, o siga, la pedra filosofal, que s’exportarà des d’España cap a la esta del món. Però, per saber-ne l’evolució, la clau està a seguir Antonio!

Ciudadanos és un partit polític de referència que va aparéixer arran de la defensa del castellano (español) a Catalunya i que s’ha estés a la resta de l’Estat amb un estrany discurs d’odi a la pròpia cultura –a la gent que l’ampra, millor dit– i  que apel·lava a una regeneració de la dreta –ara es diuen liberals— que no acaba d’arribar perquè el PP, molt més adult i seré, sap com torejar els xiquets de Rivera. Ara, es troba en els darrers moments d’allò que ha estat una flamerada amb pólvora humida.

Si recordeu UPyD, eixe partit polític que va gosar superar el PP quant a utilització del conflicte basc per guanyar vots, el seu moment va durar fins que ETA va aturar la seua activitat. A partir d’ací, ha passat a ser un grupuscle residual i anònim. Ciudadanos, pel que es pot endevinar, està condemnat a seguir-los en la deriva, una volta que el problema català s’apaivague. Si serà a les pròximes eleccions o a les següents, només ho podrem saber observant els moviments d’Antonio Cantó, per si abandona el vaixell amb tots els flotadors col·locats; els companys del seu actual partit han de ser conscients que Antonio és la persona que s’ha de salvar, per damunt de tot i de tots, perquè ha de seguir representant la ciutadania des d’algun escó.

Rivera sempre tindrà l’eixida digna del Partido Popular, de la mà de García Albiol, també situat a la dreta del PP, perquè no se li pot recriminar la seua acció política i, a més, ha de ser recompensat pels treballs prestats durant els darrers anys protegint els interessos populars. Antonio podria entrar, també en este grup i presentar-se per governar l’Ajuntamet de València, ja que els populares ja quasi s’han quedat sense regidors desimputats, o reinventar-se per esta terra com a salvador de l’español en perill, ofegat per un plurilingüisme que resta hores de castellano i adoctrina quan ensenya que la nación española no va nàixer amb els reyes Católicos, com en el seu dia féu Rivera a Catalunya.ºº  
             

Signa un humil ciutadà que va tindre l’oportunitat de saludar personalment Rosa Díez amb dos besos.

dijous, 21 de setembre de 2017

TOT O RES: DOS CARES DE LA MATEIXA MONEDA O QUAN ELS OPOSATS NO EXISTIXEN

Resultado de imagen de todo o nada
M'han proposat de publicar la meua tesina. Eixa notícia, en principi bona, ha provocat una mena de desencís i d'atordiment de què vaig eixint-ne a poc a poc. Ja em va costar molta faena reduir-la fins arribar al tamany d'un article per a ara, de nou, deixar-la com estava; ara bé, sempre la puc mantindre en el seu estat primitiu però no voldria deixar passar l'oportunitat d'actualitzar-la. És per esta raó que, tot i que no estiga capficat en el tema, sí que he estat, l'últim any, donant-li voltes al tema.
En una d'estes voltes, i amb la casualitat que s'associa a la constància, vaig ensopegar amb un llibre que feia temps que em voltava i que espere que m'aporte l'esma necessària, i els arguments! L'altra volta ja la coneixeu perquè és eixa que ens envolta i que comporta la revolta, en primer lloc perquè és això, una revolta, quant a revolució, i en segon, perquè es tracta de la re-volta, o siga, la tornada enrere. Parle de Nietzsche.
La genealogia de la moral és un assaig que no decep, com cap d'este escriptor. A l'inici del “Tractat Tercer” hi ha un argument que es repetix durant el llibre i que tracta sobre l'ascetisme i els seus ideals, explicats des de la perspectiva de cada grup d'eremites. Els artistes que s'hi adherixen no els analitza perquè no hi veu un conjunt homogeni. Quant als filòsofs i les persones doctes, diu que en la solitud recerquen eixa espiritualitat més elevada. La lectura que fa de les dones me l'estalviaré. Els sacerdots hi busquen la fe, o el poder, amb l'autorització per exercir-lo. I, entre els sants, que al cap i a la fi és la part que més interessa, diu que hi ha la letargia i el descans en el no-res, com una peculiar forma de bogeria. Al costat del no-res hi ha un parèntesi amb la paraula Déu.
L'espinós subjecte, de Žižek, apunta de refiló alguna idea sobre Kierkegaard, un filòsof que, malhauradament, tinc massa oblidat. Entre els seus apunts, tracta la percepció que té el danés de l'eternitat, reflectida en la imatge de Déu, per esbrinar les idees contraposades de Kant i Heidegger quant al pes de la imaginació en la percepció de la realitat. Per a Kierkegaard, Déu ho és tot, i l'home només s'entén des del seu reflex en Déu.
Per a un, Déu no és res i, per a l'altre, ho és tot! Hi ha gent per a qui eixes grans paraules (Déu, pàtria, amor, justícia...) no són res, i no faria res per elles, mentre que n'hi ha altra, de gent, per a qui ho són tot, i ho faria tot per elles. Després de la reflexió anterior, ara ja sabeu que tant fa tot com res. Allò que diferencia uns dels altres és l'acció, o el fet d'actuar sota el suposat designi d'un ens imaginari, gairebé inexplicable, en este cas, col·lectiu.


Salvador Sendra

dilluns, 11 de setembre de 2017

TOT NO POT SER POSITIU EN ESTA VIDA

Resultat d'imatges de catalunya +
El dret natural, no compta? I el consuetudinari? Òbric este escrit amb les preguntes anteriors perquè, darrerament, estic sorprés de vore que totes les referències que llig o escolte sobre la legalitat tracten el dret com si només n’hi haguera el derivat del positivisme. Esta és una de les raons perquè m’agrada escoltar i llegir el professor Sandel, perquè planteja conflictes que van més enllà d’eixe pobre positivisme legal dels procediments actuals més cridaners.

Recorde que una volta vaig estar llegint un text en què s’explicava que, a bord d’una barqueta xicoteta que navegava a la deriva després d’un naufragi, tres dels seus tripulants van decidir menjar-se el quart: un xic més jove que estava en molt mal estat. A partir d’este exemple, dit professor va esbrinar les actes del judici, les sentències, les causes i les conseqüències; fins i tot les absolucions. Tot este procediment fa que et planteges el dret des de la seua perspectiva més ampla per adonar-te que no sempre les coses enteses com a legals són les més adequades.

A França, el cas que s’està donant recentment és molt interessant, amb tot això dels refugiats, perquè hi ha un home, un ramader i agricultor, que els ajuda a sobreviure i els acull, diga el que diga la justícia i els jutges. Ara, una volta arribats els terminis dels judicis i les sentències, sembla que li estan caient colps per tot arreu perquè no ix molt ben parat, però l’home persistix en la seua tasca. I segurament ho fa perquè es planteja que davant del dret positiu hi ha el dret natural i el consuetudinari. “Sempre havia entés que ajudar algú a sobreviure no podia ser un delicte, més que es tracte d’un immigrant il·legal”, deu pensar l’afectat tot i que no siga religiós.

D’altra banda, i a causa de les darreres notícies sobre Catalunya, hi ha hagut una afirmació que m’ha cridat molt l’atenció perquè s’està repetint constantment que “sense llei no hi ha democràcia”. En certa manera, ens estan dient que una dictadura no pot tindre lleis?, per exemple, però jo recorde que el franquisme també en tenia... La simplificació del discurs, a voltes resulta insultant! Perquè no puc ni pensar que, amb la intel·ligència i la saviesa que demostren, els reductors del discurs estiguen referint-se a les diferències bàsiques entre els fonaments de les societats antigues de Grècia i de Roma. I això em ve a la ment quan repasse l’extens nombre d’intel·lectuals que ha signat el manifest de suport al moviment d’autodeterminació ( http://www.letcatalansvote.org/ ) perquè pense que la llibertat, tant la de l’individu com la dels pobles, haurà fonamentat la presa de les decisions per a l’adhesió i la signatura del text de dites persones, siguen religioses o no.



Salvador Sendra

divendres, 8 de setembre de 2017

EL NEGOCI DE LA MASCULINITAT

Resultat d'imatges de cuidado hombres
La dura vida de l'estètica i la cosmètica no és això que ara està apareixent als mitjans de comunicació perquè L'ORÉAL ha acomiadat una dona transsexual (o un home transsexual –perdoneu però mai he sabut com definir eixos canvis) ja que diuen que ha fet comentaris que no encaixen en les línies de la companyia. Puc pensar que este és un sector en auge perquè el canvi sexual no ha d'anar associat a les necessitats del cabell, de la pell, dels ulls o d'altres parts del cos relacionades amb els productes de cosmètica. Per tant, una dona que s'haja operat per fer-s'hi pot utilitzar una colònia de dona però una crema hidratant masculina, per exemple. A més, quasi es pot deduir que esta persona es gastarà dinerets amb els productes pertinents.
Quan es va posar de moda tot això dels metrosexuals, les empreses dedicades a l'estètica van obrir tot un món: homens masculins i consumidors de tota mena de potingues i altres elements relacionats amb un terreny abans femení! Després, hi ha qui pensa que això de les barbes és una contrapartida a la finor imperant, però jo puc defensar la negació: les barbes no han estat de moda per masculines, sinó per negoci. Depil·lacions de cames, de braços, de pits, de celles, de... el pèl es va transformar en l'enemic de l'home modern fins que... fins que els mascles es van quedar calbs!
I, què podien fer les fàbriques amb els sabons, les laques, els fixadors, les cremes hidratants i altres elements destinats a la cura de la cabellera? Doncs, fàcil: van posar de moda les barbes fins que, si més no, s'exhauriren els excedents. Ara, però, entrem en un moment d'incertesa perquè l'home masculí està pelat com una pilota de futbol i, a més, està perdent la barba a causa del nou estil rasurat. A tot això, cal afegir que la resta de pèl del cos ja l'ha abandonat; i és este home masculí i modern, impolut, pelat en la seua totalitat, el potencial consumidor de productes d'estètica que, durant la crisi, s'ha estat afaitant cames, braços, pit i pito pel seu compte i risc.
Cremes depil·latòries, productes hidratants per a després, colònies adequades a cada moment o part del cos, sabons per a la cara, per al cap o per al piu, pomadetes antiarrugues i adequades a cada indret (ulls, galtes, bigot...). M'adone que no tinc la capacitat per seguir ni per inventar res més però, d'altra banda, tot i no poder preveure un futur que vaja més enllà del maquillatge viril, he sabut interpretar el passat i el present. Acabe ací: me'n vaig al gimnàs!


Salvador Sendra

dilluns, 4 de setembre de 2017

ESTEM Àpunt!

Resultat d'imatges de Àpunt televisió valenciana
Fa mesos vaig escriure sobre la meua opinió sobre la nova televisió valenciana dient que no estava d’acord amb la decisió d’obrir-la, o de reobrir-la. Si busqueu per este BLOG, hi podeu trobar l’article a què em referisc però, si no voleu fer l’esforç –que entenc perquè amb les pistes que us estic donant...— puc avançar-vos que no tenia gens clara la finalitat ni l’inici del procés. Ara, després d’unes setmanes de desconnexió, he tornat a obrir algun diari i les notícies no són del tot positives: unes qüestionen el procés de selecció dels dirigents, en principi per mèrits, als llocs de rellevància, on hi ha accedit gent fortament polititzada i qüestionada; i altres apunten l’austeritat del procés d’obertura.

Austeritat, austericidi... crec recordar. A més, la despolitització dels organismes més alts del mitjà de comunicació s’havia d’aconseguir mitjançant un concurs de mèrits totalment transparent on els candidats optaren als llocs de treball a partir del seu currículum, en igualtat de condicions, obert i plural, cosa que no qüestione. Doncs bé, sembla que en cap punt de les bases hi havia consideracions sobre el passat dels aspirants, i aquí ho deixe. Casualment, algunes de les persones amb una millor disposició per gestionar l’ens són les mateixes que ja estaven a l’època obscura i en el seu tancament –cosa que deu puntuar com a mèrit—, o almenys això diu alguna notícia a què he pogut accedir.

Quant al pressupost, he de dir que això de barat i bo sona també a ideals d’altra època. Normalment, les coses millors solen costar més diners perquè inclouen un procés de producció i unes matèries primeres de major qualitat. Fer una emissió per complir promeses electorals pot ser contraproduent, pense; i més quan, en certa manera, ja s’han incomplit en els terminis marcats durant la campanya. No obstant això, també he de dir que no tinc televisor, ni me’n pense comprar per celebrar l’esdeveniment pròxim. Caldria, per tant, revisar la seua finalitat quant a qualitat?

Que ens hagen dut a la roïna, que hagen balafiat els diners públics amb sous i despeses del tot injustificats, que la qualitat del producte haja estat ínfima durant molts anys o que no s’haja respectat la finalitat inicial del mitja públic no ha de ser ara una justificació perquè totes i tots sabem que, en l’hipotètic cas de la involució política, tot açò tornarà a ser una realitat, i que ara es pot estar fent el llit a qui després hi jaurà. I l’exemple està en l’elegant i meritòria iniciativa educativa que, per molt avalada que estiga per universitats, institucions, professorat i usuaris, no ha estat exempta de les crítiques, dels recursos i dels entrebancs; els mateixos entrebancs que haguera tingut si se n’haguera fet una de més atrevida, o una copiada d’altres territoris amb llengua pròpia que ja haguera passat els filtres constitucionals.

No sé si m’he explicat bé fins ara però entenc que si, per a tirar endavant qualsevol iniciativa, s’ha de buscar l’aplaudiment de l’adversari, i sabent com es mou dit rival, més val no iniciar-la perquè la resposta ja es pot anticipar. Salut i sort que tingueu –o tingau!



Salvador Sendra

dissabte, 2 de setembre de 2017

Trump i Putin, un futur encert.

Com que el món és ample, caldrà cercar significat unitari a esdeveniments aparentment inconnexes a diferents regions. Un d’ells és el malestar al si de les institucions nord-americanes per les suposades infiltracions russes al més alt nivell. Se suposa que la recent i victoriosa campanya de Trump front a Hillary Clinton va ser facilitada per ciberatacs russos o que estos proporcionaren material compromès per a la candidata demòcrata. Les diferents agències d’intel·ligència nord-americanes, com ara la CIA o la FBI n’estan convençudes de les ingerències russes. És greu, molt greu, mai els russos des de la caiguda de la URSS no havien estat en posició d’espiar o influir en tan gran mesura contra els Estats Units de Nord-amèrica.

Per altra part, al Bàltic, i fent com qui no fa, per primera volta en la història tenen lloc unes maniobres conjuntes de la marina russa i xinesa. El lloc triat tampoc és banal, la ciutat de Kaliningrad, antigament part de la Prússia Oriental alemanya i només russa des de finals de la II Guerra Mundial. És un territori encerclat per països pertanyents a l’OTAN com ara Polònia o Lituània, ambdós antics membres del bloc soviètic. L’OTAN solia fer per allí maniobres marítimes per demostrar als russos que ja manaven a les portes de Sant Petersburg. Ara, els russos, a més dels xinesos, han decidit tornar la moneda. Rússia i la Xina gaudeixen de major sintonia ara mateix que en qualsevol altre moment de la seua història comuna, sovint enfrontada. Siga a Corea del Nord que a Síria, parlen amb veu comuna, mantenen posicions comunes.

Rússia, malgrat allò que pensaren molts buròcrats europeus, no s’ha vist mai realment temptada de sol·licitar la seua inclusió a l’eurozona, és més, contraataca amb la creació de l’anomenada Unió Econòmica Euroasiàtica, que inclou a més de Rússia, el Kazajstan, Bielorrusia (veí directe de Polònia) o Kirguizistan, junt a la frontera xinesa. Per altra banda, pel sud també inclou Armènia, que es veu bascular entre el veí del sud, Turquia i l’OTAN o el nou poder de l’est i el nord, Àsia i Rússia.
Rússia i Xina volen reeditar una nova “ruta de la seda”, val a dir, crear una extensa zona de comerç que vaja des d’Europa, Rússia, fins a l’extrem d’Àsia, Xina. El creiximent econòmic al món s’espera que provinga d’aquella zona les pròximes dècades.


Trump, un americà, deuria per definició, ser un enemic de Rússia. Contrariament a això i malgrat que li coste la destitució de membres del seu govern i una intensa campanya de desprestigi intern, Trump podria no errar apostant per Rússia i Xina.


Lluís Alemany Giner.
Pego a 1 de setembre del 2017.

dijous, 24 d’agost de 2017

La identitat dels valencians en discussió: una crítica al llibre de Vicent Baydal.

Acabe de llegir el llibre de Vicent Baydal, Els valencians, des de quan som valencians?, que tracta d'establir en quin moment naix la identitat dels valencians com a poble. Aquest llibre ha tingut una notable repercussió des de la seua publicació, ja que reprén un tema no resolt pels valencians. El tema de la identitat, si som o no nació, si som o no de nació catalana, etc., és objecte d’una llarga discussió. La necessitat d'establir "el que som" ens porta a mirar enrere a la història. Fuster ja va mirar enrere per establir que érem de nació catalana. Altres miren enrere per dir que ja érem valencians abans de la reconquesta, fins i tot, ho érem en temps dels ibers. Vicent Baydal torna a mirar enrere per establir un nou punt de vista.

Al tractar de buscar la identitat d'un poble en el passat sempre es troba amb un problema, del que pateixen la majoria dels historiadors: s'estableixen per avançat unes conclusions i després es tracta de justificar amb la documentació històrica a l'abast. La conclusió de la qual parteix Baydal és que els valencians som valencians d'ençà que naix un poder polític valencià, vinculada a les estructures jurídiques i institucionals del regne. D'ençà que hi ha una "unió foral, unió política i unió fiscal" el 1330, després del conflicte foral entre aragonesos i valencians, i poc després començà a emprar-se el gentilici "valencià" com identitari, cap al 1350. Segons Baydal:

Sembla, doncs, que no fa ser fins a la dècada del 1350 quan es va produir un veritable esclat de l'ús del gentilici valencià en la documentació reial. Segurament era la culminació dels canvis operats en el regne des del 1330, que tingueren efectes tant en l'àmbit polític, en la manera de governar el país, com en l'àmbit de l'identitari, en les formes de la percepció col·lectiva dels seus habitants. (p. 134)
Acabades de les disputes per l'aplicació dels furs a tot el territori del Regne de València, i amb l'establiment dels "Nous Furs" cap al 1330, porten a concloure a Baydal que pocs anys després:

...s’havia constituït una comunitat humana amb consciència col·lectiva pròpia. Havia nascut, com a tal, la primera identitat valenciana que englobava el conjunt de pobladors del regne de València, foren quins foren els seus orígens, catalans, aragonesos o d’altres llocs. Havia nascut, per tant, un nou poble europeu. (p. 154)
 Ara bé, més endavant Baydal assenyala:

D’altra banda, cal tenir en compte que, com ha explicat Agustín Rubio Vela, la consciència de pertànyer al col·lectiu valencià no era en absolut incompatible amb la participació en altres sentiments identitaris. (p. 170)
És a dir, es podia ser valencià i alhora, segons la procedència etnocultural, català, aragonés, castellà o navarrés.

El treball de Baydal sembla impecable des del punt de vista històric. I vist així, que des de la formació d'unes estructures jurídiques i institucionals del regne, pràcticament que podríem dir és que va es va crear un Estat valencià –encara que eixa terminologia resultaria en puresa anacrònica-, naix una identitat col·lectiva, no resulta destrellatat. És el que ha passat a tots els Estats nascuts d'una colonització o conquesta. Si mireu la formació d'una identitat argentina, xilena, equatoriana, etc., són identitats que naixen d'uns Estats que es formen a partir d'unes estructures institucionals colonials preexistents, amb fronteres totalment arbitràries, i sense tenir en compte els components ètnics preexistents. El que vull dir, sense estendre'm massa, és que no és destrellatat pensar que unes estructures jurídiques i institucionals pròpies acaben donant identitat pròpia als habitants. Açò és fàcilment comprovable, i també que els sentiments identitaris es desenvolupen ràpidament, mireu sinó com de prompte els immigrants als EAU han deixat de ser italians, irlandesos, alemanys, etc., per ser americans, tot i mantenir altres sentiments identitaris segons el grup etnocultural de procedència, en alguns grups molt fort com els italo-americans o els irlandesos-americans.

No sé si el fet que els documents oficials es refereixen a "valencians" als habitants/súbdits del regne del València, és suficient per a dir que a partir d'eixe moment els habitants/súbdits de dit regne desenvolupen un sentiment identitari. Però tant fa, si no va ser en 5-6 generacions, va ser en 10 generacions. La qüestió és que el sentiment identitari tard o d'hora s'hauria de donar. Posar-li com a data 1350 perquè és a partir d'eixa dècada quan comença a aparéixer en documents oficials, és voler donar-li una data d'una forma tan arbitrària com posar el final de l'Edat Mitjana el 1492.

Per altra banda, una identitat suposa l'establiment d'un "nosaltres" i d'uns "altres". Queda clar que els habitants del regne quan es defineixen com a valencians, creen un "nosaltres", però no queda clar qui són els altres. En quin moment el "nosaltres" assumeix l'existència d'un "altres" que són totalment aliens? Quines són les relacions des del punt del punt de vista de considerar "altres" a catalans, aragonesos i mallorquins? Més enllà d'estar governat pels "nous Furs", hi ha un trencament que supose l'alienitat dels habitants de Catalunya, Aragó i Mallorca? Fins quan els lligams etnoculturals mantenen un sentiment per pertànyer a la mateixa comunitat? No queda resolt, a parer meu, en quin moment i amb quina intensitat passa això.

Però, més enllà d'això, el llibre no respon a qüestions fonamentals, si es vol dir, qüestions ontològiques. Què era "ser valencià"? Quins trets definien el "ser valencià"? Quina era la forma de "ser-al-món" valencià? Quins eren els valors compartits de "ser valencià"? Com es projecten els valencians, o com volen projectar-se, cap al futur? Etcètera. En definitiva, què fa als valencians ser valencians? És a dir, més enllà d'estar subjectes a un ordenament jurídic concret i tenir unes institucions que els governaven: què més hi havia? Aquestes qüestions resulten crucials per definir una identitat, no només el fet de definir-se com a valencians. O pel contrari, cal assumir que la identitat es configura performativament, açò és, el fet d'enunciar "nosaltres som valencians" constitueix per ell mateix la identitat pròpia. Aquest punt de vista, el de la que la identitat s'estableix mitjançant un enunciat performatiu, seria tan legítima com qualsevol altra, però caldria justificar-ho, i en el llibre de Baydal no es fa.

Finalment, sent una obra la de Baydal de caràcter històric, quin és l'objectiu o finalitat de la mateixa? Sí, l'objectiu és demostrar els valencians, en el passat, van tenir una identitat pròpia i assumim que la identitat es crea performativament, es podria considerar que l'obra assoleix l'objectiu. Si pel contrari l'objectiu és demostrar que els valencians tenim una identitat pròpia des del 1350, i que aquesta ha perviscut al llarg del temps fins avui en dia, com pareix desprendre's del que diu a la Introducció:

De fet, els valencians no són espanyols des de temps immemorials. Foren valencians des de molt abans i ho continuen sent, segons veurem al llarg d’aquesta obra.(p. 19)
No es pot compartir aquesta afirmació. L'afirmació que "ho continuem sent". En primer lloc, no saben que implicava "ser valencià" el 1350, i Vicent Baydal tampoc ho explica. Però, si ser valencià era ser habitant d'un regne amb unes estructures jurídiques i institucions pròpies, cal afirmar que hui això no ho tenim. Si la identitat es forma performativament, tampoc la tenim, perquè d'acord amb les enquestes sociològiques que es fan hui en dia sabem que els valencians:

Només un 1,5% dels preguntats per l'actual enquesta de valors se senten únicament valencià. Els sentiments de pertinença són, majoritàriament, amb un 55,9%, de persones que se senten tan espanyols com valencians. Entre aquesta quantitat de xifres, hi ha un 16,1% de la població que se sent únicament espanyola i un 10,8% que se sent més valenciana que espanyola, així com un 9,5% que se sent un poc més espanyola que valenciana. (Notícia apareguda a La Veu,  Només el 28% de la ciutadania parla sempre valencià, el Dimarts, 20 de juny de 2017.)
La identitat valenciana hui en dia no és més que alguna cosa folklòrica i menor, una forma de ser espanyol, com ho és l’andalusa, la castellana o l’asturiana. Quan estudiava a València ciutat solia anar a un bar regentat per un home que es deia Pedro, nascut a València i de pares de Castella-La Manxa. Un bon dia, Pedro estava ofés per alguna cosa, no sé el motiu perquè no estava en la conversa aquella, però va dir cridant ben fort: Yo soy más valenciano que nadie, me gustan las fallas más que a nadie, me gustan los petardos más que a nadie, soy del Valencia [el club de fútbol] más que nadie. Bueno, no hablo valenciano... però eso no importa. I sempre he pensat que això defineix què és ser valencià hui en dia. Folklore.

És òbvi que per tractar el tema de la identitat valenciana cal fer una recerca històrica, i la de Baydal sembla impecable. Però la recerca històrica no és sufient, perquè no dona resposta a les preguntes fonamentals. I per trobar respostes a les qüestions fonamentals cal fer recerca en altres disciplines també. No obstant, el llibre de Baydal paga la pena llegir-lo, i les crítiques positives són merescudes. Però per definir la identitat actual dels valencians la pregunta correcta és: Els valencians, des de quan són espanyols? Perquè hui en dia els valencians són espanyols com demostren les enquestes sociològiques. El treball de Baydal ens diu, com a molt, quina era la identitat dels valencians -si assumim que es forma performativament- al s. XIV, no quina és ara. És més, no crec que tanque el debat sobre la identitat dels valencians, perquè no abordant el tema fonamental de què és ser valencià, totes les interpretacions romanen obertes.


Òskar “Rabosa”.

dilluns, 7 d’agost de 2017

La Fidelitat base essencial del Patriarcat.

Estic rellegint alguns textes de Sartre i m'he endinsat amb L'ésser i el no-res. I com és normal, repasses alguns aspectes biogràfics. Quan repasses aquests aspectes biogràfics, és impossible que no aparega l'arxiconeguda relació amb Simone de Beauvoir. I clar, com que també he estat llegint alguns dels "textos sagrats" del feminisme, el primer de tots va ser El Segon sexe i acabaré aquest agost amb El gènere en disputa de Judith Butler, de sobre m'ha vingut la inspiració i ho he vist clar. Tot això m'ha fet pensar amb una conversa que vaig tenir fa poques setmanes amb una amiga feminista sobre la fidelitat, i no vaig pensar de posar-li com a exemple aquesta relació. Ella no s'adonat que la fidelitat és un invent del Patriarcat. En canvi, Sartre i Simone de Beauvoir ho van veure clar.

Des d'un punt de vista biològic clàssic, evolutiu i darwinià, es diu que la fidelitat naix de la necessitat que tenen els mascles d'assegurar-se que la seua descendència és d'ells, i l'exigència de fidelitat de la dona és de la necessitat que té la dona d'un mascle que l'ajude a criar, alimentar i protegir als cadells humans. Els cadells humans necessiten més temps per valdre's per ells mateixos que qualsevol altre cadell mamífer. Segons aquestes teories, podeu llegir i veure reportatges "científics" que ho expliquen, els homes temen sobretot de la dona la infidelitat merament sexual, la possibilitat que un altre engendre un fill amb la seua dona. Altrament, les dones el que temen és la infidelitat sentimental, el que l'home puga estimar una altra dona i li retire l'ajuda i la protecció, que l'abandone, i per tant ja no veure's en més possibilitats de tirar els seus cadells endavant. Clar, això es dirà que és merament cultural, que una dona hui en dia pot treure's ella soleta els cadells endavant sense l'ajuda de cap mascle. Segons els científics -evolucionistes i darwinians- s'ha de pensar que l'evolució ha fet eixa llavor durant milions d'anys i que ho portem als gens, i encara no ens hem deslliurat d'eixos gens.

Si alguna ens ha ensenyat el feminisme, sobretot el des de la segona ona, és que no estem determinats per res genèticament. No hi ha res que siga biològic. Per tant, tot el que hem exposat abans és fals. És més, si hi ha alguna cosa que últimament ens diu la ciència és que som infidels per naturalesa, que la monogàmia no és inherent  a l'Ésser humà. Tampoc calia que ens ho diguera la ciència. El feminisme de segona ona, amb la revolució sexual ja ens ho havia dit. ¿Recordeu l'amor lliure? No era l'amor lliure el que es reclamava, com sempre es confonen els termes. Es reclamava el sexe lliure. Sartre i Simone, avançats a la seua època ho van comprendre. Ells s'estimaven, s'amaven, sentien amor l'un per l'altre, però tenien sexe amb altra gent. Per això renovaven cada any el seu compromís, el seu matrimoni.

La fidelitat sempre ha sigut una arma de submissió de l'home cap a la dona. Una forma de mantenir els drets de propietat de l'home contra la dona. Com Sartre explica el dret de propietat –sobre objectes- només apareix quan algú el pertorba. Açò si h traslladem a la relació entre home-dona, suposa que el dret de propietat de l'home sobre la dona només apareix quan ve un altre home i el pertorba, tenint o volent tenir sexe amb la dona. I això es veu clarament si mirem com ha sigut. i com és encara, la infidelitat a la nostra societat. Els hòmens poden ser infidels, tenir amants, anar de putes, etc., i fer-ho amb certa discreció però a la llum d'altres hòmens. I si per alguna raó acaba transcendint l’àmbit del discret, no passa res, és un Home. En canvi, la dona no pot gaudir de la infidelitat amb la mateixa llibertat.

Sé que aquest tema no és nou, i que ja està tot escrit al respecte. Però no deixa de sorprendre'm com les dones feministes, com l'amiga a qui feia referència al principi del post, s'aferren amb totes les seues forces a l'exigència de fidelitat, amb les seues dos vessants, exigència del marit cap a elles i d'elles cap al marit. No sé si totes les dones feministes seran conscients de la mateixa forma sobre el que suposa la fidelitat de propietat, però hui en dia semblen més preocupades per altres temes que per eixe. I és que començat per la violència de gènere i acabant pels sostres de cristall, la pedra angular sobre la qual s'edifica el Patriarcat és la Fidelitat.


Òskar "Rabosa"

dijous, 3 d’agost de 2017

Negar el canvi climàtic és lluitar contra el neoliberalisme.

Abans d'entrar al fons de la qüestió és important advertir que si tu, lector que has fet clic a aquesta pàgina, eres talibà del canvi climàtic, no continues. Has entrat a un post d'allò que taqueu de "negacionistes" en el sentit més pejoratiu del terme. Per dir-ho d'alguna forma, el més suau que em diràs que és que sóc com Trump. Aleshores estalviat la molèstia i segueix el teu camí fent clic a la x de tancament de la pàgina. Si en canvi creus amb el canvi climàtic i vols contribuir a un debat obert, respectuós encara que amb arguments ferms, benvingut i ben rebuts els teus comentaris.

Fins no fa massa, jo també era un creient fervorós del canvi climàtic. Jo també me'n vaig riure del cosí de Rajoy. Era un tema que em creava angoixa. Em sentia culpable. Però a poc a poc, he anat abandonat les creences. La Fe. Cert que no només en aquest tema. Tot el que creia fa 10 anys ha quedat dissolt en un no-res. Totes les creences més fermes, s'han tornat en escepticisme. En molts temes un escepticisme que ratlla en el de Hume. Ja sabeu, Hume va afirmar que no teníem cap element per pressuposar que el Sol demà al matí tornaria a eixir.

El cert és que amb aquests 10 darrers anys, arran de la crisi, i de certes experiències personals i vitals, he fet un canvi copernicà en molts temes dels quals creia, entre d'altres el canvi climàtic, la posició personal davant aquest fenomen i la posició social que s'hauria d'adoptar. He arribat a la conclusió que Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC, per les seues sigles amb anglés), que l'ONU, els acords que s'adopten com el darrer, el de París, etc., no són més que mandangues, una presa de pèl en tota regla.

Negacionistes del canvi climàtic hi ha de dues classes, a saber: 1) els que neguen que hi haja un canvi climàtic o escalfament global; 2) els que neguen que tinga un origen antròpic, és a dir, què l'Ésser humà siga el causant. Respecte del primer postulat, no hi ha canvi climàtic o escalfament global, crec que sí que és cert que hi ha. O això sembla deduir-se de les dades, encara que els profetes del canvi climàtic sembla que les unflen un poc. Respecte del segon postulat, no és d'origen antròpic, tinc dubtes i no pocs. Però no és el moment d'exposar-los o faria un post de 30 fulls. En tot cas em sembla indiferent, canvis climàtics hi ha hagut tants, que no passa res.

Els dubtes al voltant de l'origen antròpic en van vindre quan em vaig assabentar que la campanya de lluita contra el canvi climàtic la va començar Margaret Thatcher. Aquesta "bona dona" va dir: "El peligro del calentamiento global es todavía invisible, pero suficiente real para hacer cambios y sacrificios pensando en las generaciones futuras". Aquestes paraules, lloades pels ecologistes i apòstols del canvi climàtic, deuen ser posades en context. Quan ella va arribar al poder, una de les lluites més dures que va tenir, va ser contra els miners, amb vagues massives als anys '84 i '85 del segle passat. Diuen els crítics del canvi climàtic, que Thatcher per carregar-se de raó va buscar motius científics per fer front als miners. L'excusa la va trobar amb l'escalfament global derivat del CO2, una teoria que fins aleshores, malgrat fer molts anys –almenys des del 1935 si no recorde mal- que s'havia exposat, no havia triomfat ni pres com a seriosa en la comunitat científica. Ella va posar els diners. La derrota dels miners va suposar el triomf físic de les polítiques neoliberals. El neoliberalisme havia tingut la seua primera gran victòria.

La meua postura contra el canvi climàtic és una postura ètica. És una presa de consciència i posició contra el neoliberalisme. Hom, ingenu ell, em dirà que com puc estar èticament contra el canvi climàtic i contra el Planeta, la vida a la terra, etc. En primer lloc, no estic ni contra el Planeta ni contra la vida. És més, em sembla que estem fent mal, fent-nos mal. Però no passa res. D'ací 50 milions d'anys, la vida continuarà al Plantea i ja siga per culpa/causa* nostra o no, gairebé cap de les espècies que hi ha ara estaran aleshores. Com gairebé de les espècies que hi havia fa 50 milions d'anys continua hui en dia. Per si no ho sabíeu, la vida ha sobreviscut a extincions massives que van acabar amb el 96% de les formes de vida que hi havia aleshores. I la vida ja havia patit dues extincions massives abans amb extinció de 85% i 82% de les formes de vida, i en patiria dues més després amb extincions del 76% de les formes de vida. I la vida va seguir, com segueixen les coses que no tenen massa sentit**.

Tot això no vol dir que tinguem cap dret, ni cap legitimat per actuar com uns autèntics energúmens amb el Planeta. Òbviament cal una ètica, però l'ètica ha d'estar fora del neoliberalisme. No podem fer el joc al neoliberalisme. Cal acabar amb conceptes com "creixement", "creixement sostenible", "obsolescència programada", etc., tot allò que porta convertir en un abocador el Planeta. Més enllà, fins i tot cal replantejar-nos els conceptes bàsics que suporten la nostra societat. Almenys si volem estar a aquest lloc un temps més i no acabar suïcidant-nos mentre ens emportem algunes espècies més.

Aleshores és preguntareu, quina és la meua posició ètica enfront del canvi climàtic. El canvi climàtic s'ha convertit en una màquina d'acumular capital per a les elits financeres, d'una altra forma absolutament immoral. A aquest mateix blog, a R-TV, trobareu un documental sobre el negoci de la banca amb la natura. Si teniu ganes, mireu-ho. A més a més, David Havey a "Seventeen cotradictions and the end of Capitalism", ho explica de forma magistral:

Nature is necesarily viewed by capital –and I must stress that it may be and is viewed differently within capitalism as a whole- as nothing more than a vast store of potential use values –of processes and things- that can be used directly or indirectly (through tecnologies) in the production a realisation of comodities values. Nature is “one vast gasoline station” (to cite Heidegger) as natural values are monetised, capitalised, commercialised and exchanged as commodities. Only then can capital’s econmic rationality be imposed upon the world. Nature is partitoned and divided up as private property rights guaranted by the state. Private property entails enclosure of nature’s commons. (La natura és vista necessàriament pel capital –i jo he destacat que pot ser vista i es veu de forma diferent dins del capitalisme en general- com res més que un gran magatzem de possibles valors d'ús –de processos i coses- que poden ser directament o indirectament (mitjançant les tecnologies) en la producció una realització de valors de mercaderies. La natura és "una gran benzinera" (per citar Heidegger) on els valors naturals són monetitzats, capitalitzats, comercialitzats i canviats com mercaderies. Només aleshores pot la racionalitat econòmica del capital ser imposada al món. La natura és partida i dividida com drets de la propietat privada garantits pels estats. La propietat privada implica el tancament*** dels béns naturals comuns.)
.../...
Why this interventions may seem progressive, their effect is futher promote the penetration of market processes and market valuations into all aspects of our lifeworld. This is the case with carbon trading and a growing market pollution and ecological offsets. (Perquè aquesta intervenció pot semblar progressiva, el seu efecte és promoure la penetració dels processos de mercat i les valoracions de mercat dins de tots els aspectes de la nostra vida. Aquest és el cas del comerç del carboni del creixent mercat de compensació de contaminació i compensació ecològica).
És a dir, tot l'entramat al voltant de canvi climàtic, amb les mesures estatals i supraestatals, està pensat per privatitzar la natura i mercantilitzar-la. No té cap objectiu, en el fons ni en la forma, per aturar els suposats efectes perniciosos del canvi climàtic.

Òskar “Rabosa”.

* La culpa és un sentiment derivat d'una moral, purament cultural. Els fets físics poden tenir causes, però mai hi ha culpa. L'asteroide que va acabar amb els dinosaures i va provocar la darrera extinció massiva, no té cap sentiment de culpa. Això no obstant, deixe la "culpa" perquè es sentiu culpables.

** "Y la vida siguió / Como siguen las cosas / Que no tienen mucho sentido" Donde habita el olvido, Joaquin Sabina. La vida no té cap sentit, cap finalitat. Simplement és.

*** Enclosure fa referència (traduït seria tancament, encerclament) al procés que es va viure al Regne Unit, on els béns comunals que venien de l'edat mitjana foren privatitzats. Els usuaris dels béns comunals que disposaven dels productes i gestionaven eficientment dits béns es van veure en la misèria gràcies a aquestes privatitzacions.