Coses de la tecnologia, des de fa un temps i en veure fotos o altres coses
penjades, em contacten amics per dir-me coses del tipus estàs per Romania? Què
tal per allà...? Així les coses i en un moment, previ a la consulta catalana
del 9 de novembre, el proppassat mes d’octubre amb profusió d’escàndols a
nivell nacional o les eleccions presidencials ací a Romania, sentint-me
envoltat de política, he decidit no escriure un article de caire polític sinó
cultural, i, responent a les qüestions d’amics, explicar els orígens de cóm mai
vaig anar jo a parar a aquell país per primera volta, i quines impressions com
a lingüista em va deixar.
A Romania a penes havia estat de manera fugissera vora una setmana allà pel
2001 acompanyant a amics del país però residents a Suïssa, de manera que jo amb
ells em comunicava en francès al temps que em sorprenia de les insospitades
concomitàncies d’aquella nova llengua, el romanès, ara amb el català, ara amb
l’italià o el francès, majorment, encara que també i menorment, amb qualsevol
de les altres llengües llatines, el castellà i el portuguès. La estada va ser
curta i no va tindre continuïtat, així les coses tot va anar difuminant-se,
romanent només però el record d’haver estat a un lloc al qual m’agradaria
tornar, amb una llengua que m’atreia per la curiosa barreja de tot allà a la
distància. Una illa llatina en un mar eslau.
Un parell d’anys més tard al tauler d’anuncis de la Facultat de Filologia de la Universitat d’Alacant,
s’informava de la possibilitat d’una beca a la Universitat de
Bucarest. S’havien obert els intercanvis amb l’Est, es podia gaudir així d’una
Erasmus per aquelles contrades. El problema és que no es podia repetir, i jo ja
havia gaudit no d’una sinó de dues Erasmus. La primera natural, en ésser
destinat a Alemanya. El país més poblat d’Europa té en ocasions problemes per
trobar estudiants car els estudis s’imparteixen en alemany, llengua que pocs
dominen, i que no jo no ho feia més que de manera vacil·lant, que de tota manera
algú deuria considerar suficient. En tornar, la gent del Departament de Francès
em va deixar caure que atès que parlava més o menys bé dita llengua era una
llàstima que no aprofitara una de les seues beques per anar a França a
continuar estudis i millorar el meu nivell lingüístic. Innocentment vaig
respondre que en principi jo acabava de tornar d’un Erasmus i no podia gaudir
d’altres, a la qual cosa se me va replicar que ells que disposaven d’un
departament històricament gran, anaven curts d’estudiants i que en la meua
qualitat d’estudiant d’àrab i atesos els vincles del Magreb amb el francès i
altres coses més, ells podrien fer un apanyet per tal de que me’n pogués anar a
França a estudiar. Dit i fet i encantat per la meua part, allà que me’n vaig
anar, i vet ací que en tornar l’any següent, pels diversos departaments ja
corria la veu que també per diversos motius, un estudiant que havia viscut a
Portugal i treballat per una empresa italiana, a més d’haver estat destinat a
França, i altres, coneixia pam dalt pam baix, totes les llengües romàniques. Se
me va proposar anar llavors a la
Universitat de Bucarest amb la tasca de realitzar un treball
dialectològic comparatiu entre el català i el romanès o la resta de llengües
llatines. Ni que dir cal que de nou, vaig acceptar encantat i que als pocs
mesos mamprenia camí al país.
Abans però, vaig parar uns dies a Pàdova, per visitar un antic company de
pis italià a Alacant, amb qui m’unien grans records i viatges, a més de
llarguíssimes i entortolligades partides d’escacs. Tenint temps com tenia, vaig
decidir no volar des de Venècia a Bucarest com semblava lògic, sinó viatjar amb
tren. No ho havia pensat, o tal volta ho donava per suposat, com tots els
nascuts a la Europa Occidental,
però al contrari de com estava acostumat, la parla llatina se me va acabar
aviat. Un portuguès, castellà o català i en gran part també un francès o
italià, en desplaçar-se sempre troben que a les regions veïnes es parla una
cosa semblant a la seua llengua. Eixint des de Pàdova però, en un tres i no res
estava a Eslovènia, i d’allí a Croàcia i Sèrbia per continuar camí fins a
Viena, on finalment i al cap de diversos dies de no entendre les converses dels
qui seien al meu costat, vaig començar a entendre de nou; era alemany, un
alemany diferent al que jo estava acostumat però alemany. D’Àustria fins a
Hongria i nova immersió en l’arbitrarietat lingüístic, val a dir, de nou no
entendre res. A les tres o les quatre del matí però, el tren parà. Havíem
arribat a la frontera i per a la meua sorpresa i després d’haver donat per descomptat
que no entendria res, comence a comprendre: uns agents de duana han pujat al
vagó i han demanat pasapoartele,
documentele diverse, acte, va rog. Mire per la finestra i veig escrit politia de frontiera. Al vagó va pujant
gent i amb sorpresa comprove que continue comprenent. Recorde perfectament la
primera conversa que vaig sentir: un grup d’homes i dones, atrafegats amb grans
maletes, malden per encabir-les als compartiments del vagó. Després d’aquella
ingent tasca, algú seu relaxat, treu una botella de licor i exclama:
Beem frate, ca am transpirat...
O siga, beguem germà, companys si es vol, que hem suat, val a dir, que ara
que la tasca està acabada ens ho mereixem. A partir d’aquell moment i fins a
Bucarest, destinació final, les sorpreses no anaven a parar de succeir-se.
Tantost comprenia majorment, com venia alguna paraula eslava o turca i ja no,
però havia deixat d’estar de totes maneres, immers en el mar dels sons
arbitraris de les llengües desconegudes que m’havien acompanyat pels Balcans o
Centreeuropa, amb l’excepció del particular alemany austríac.
Dies més tard, passejant per un bell parc decimonònic, Cismigiu, m’apare a
observar una estàtua d’un soldat que arreplega un company caigut en la lluita i
llegir la placa commemorativa a la germanor franco-romanesa en la 1ª Guerra
Mundial, a les meues esquenes sent que un xiquet agarrat de la mà de sa mare
exclama: mama, mama, un soldat mort...
Acabat el passeig, ixc al carrer i vaig a la parada de l’autobús que em portarà
a casa, quan de sobte es posa a ploure i sent algú al meu costat dir ploua...
Recent arribat, no conec bé la ciutat i a l’autobús la gent va baixant i
baixant fins a que només quedem el xòfer i jo a un descampat perdut on este
para el motor, se’m queda mirant sense entendre que fa el mec eixe que no ha
baixat com tots i hem diu cap de linia...
Finalment arribat a casa, una gentada espera l’ascensor i en obrir-se les
portes algú diu incapem toti?, que
fonèticament i parlant ràpid sona molt
semblant a cabem tots.
Com Colom que per l’altra banda va creure arribar al Japó i la Xina, jo per l’altra banda,
he tornat a les contrades llatines que hem van veure nàixer, travessant un mar
de parles estranyes.
Lluís Almeny Giner.
