dilluns, 18 de març del 2024

Estimat lector

 Adventures of Robinson Crusoe / Robinson Crusoe (1954) - FilmFanatic.org

Hui, cap a migdia, he trobat Josep i m’ha dit que seguia este blog. M’ha resultat del tot interessant saber que no escric només per a mi un grapat de textos que, en el fons, són una mena de dietari en què plasme aquelles coses que llig i altres reflexions; una memòria externa que es perdria si no l’enregistrara al blog. Ara, i sabent que tinc un lector, sí que estic realment encoratjat per a seguir esta audaç lluita contra la imatge i el moviment, contra les exposicions de deu segons i la buidor de contingut.

Per a entendre bé un text –perquè és el cas que m’ocupa ara— s’ha de partir des d’un punt comú de comprensió que es diu cultura. Si no es dona este cas, cada argument s’hauria d’explicar des de la base, i cada argumentació es faria insuportable: és com si a un estudiant de mecànica li hagueren d’explicar què és un cotxe, o una roda; o a un de medicina, què és una persona o un braç. S’ha de partir des d’una base que ha de ser comuna, però no excessivament primària, i això que hauria de ser trascendental es diu cultura bàsica.

He escrit això perquè vaig proposar de fer un comentari de text d’un trosset del llibre de Savater Ética para Amador, concretament el que justifica el trànsit des de la supervivència cap a la convivència i que partix amb l’exemple de Robinson Crusoe. En acabar de llegir-lo, i per preparar la tasca, vaig preguntar si tots recordaven qui era el nàufrag. Em va deixar perplex que més de la meitat de l’alumnat no sabera qui era la figura de referència. De la resta, puc dir que no podien argumentar gaire sobre ell perquè només els sonava el nom; un parell o tres el coneixien. Aclariment: tots són majors d’edat o molt majors d’edat.

Al cap d’uns dies, havia de treballar-ne un altre de religiós, del Nou Testament, i ja sabuda la preparació de l’auditori, vaig preguntar si sabien qui era Jesús. Hi havia gent que no ho sabia; altres a qui els sonava el nom; més de la meitat el coneixien. Vaig prosseguir la indagació preguntant si sabien qui era sa mare; després, son pare: el resultat va ser semblant al de Robinson, al final del qüestionari, perquè en cada pregunta se’n despenjaven uns quants.

I hi ha gent a qui sorprén que el món entre en una etapa imprevisible, i hi ha gent a qui sorprén que siga una minoria la que puga dirigir la gran massa, i que hi haja gent que defense que això de la igualtat es puga argumentar només com un punt de partida i relacionada sempre amb la possibilitat d’aprendre, però que el resultat no pot ser el mateix per a tots perquè hi ha l’opció d’escollir la ignorància, com hi ha la d’escollir el mal quan es tracta la religió cristiana: en això consistix la vertadera llibertat, en poder escollir entre el bé i el mal, o entre la ignorància i l’aprenentatge. De tota manera, i deixant de costat tota esta especulació, m’espanta pensar de què parlaran en les cases de qui no coneix Robinson ni Jesús, si és que parlen; com pot haver-hi convivència?

Eternament agraït a Josep i a Joan, que em va dir que també llegia el blog.

 

Salvador Sendra

 

dissabte, 9 de març del 2024

Si vis bellum, para propaganda.

"Si vis pacen, para bellum" deien els romans. En realitat, parafrasejant aquesta dita arribem al títol d'aquest post, i és que des de l'enfonsament del USS Maine l'any 1898 i que va suposar l'entrada dels EUA a la Guerra de Cuba, la propaganda és l'instrument més potent per a començar o intervenir en guerres.

"La Guerra és Pau. La Llibertat és Esclavitud. La ignorància es Força." Eixes eren les tres frases que Orwell establia a la seua novel·la de 1984 com a lemes del partit que domina el superestat d'Oceania, on s'integra la Gran Bretanya.

"Les guerres sempre comencen molt abans que es senta el primer tret, comença amb un canvi de vocabulari dels mitjans." Va dir el periodista polonés Ryszard Kapuscinski a la Universitat Autònoma de Barcelona, segons es va recollir El País.

Em venen al cap aquestes frases després d’escoltar els nostres líders europeus fomentant la guerra amb Rússia. Si hom m’haguera dit fa uns anys que els líders de la UE, els moderats social-liberals, els demòcrates-cristians, els verds i, fins i tot, gran part dels de les esquerres, ens dirien que hem d’anar a una guerra amb Rússia, ho haguera vist com a fruit d’algú que s’ha pres un àcid. Ara estic convençut, que les elits que ens malgovernen a la UE són uns tarats, que davant una greu situació, com la que s'enfronta l’Europa occidental, volen anar de cap a una guerra amb Rússia. D’això no tinc cap dubte. Ara ens estan preparant. La campanya mediàtica està perfectament planificada i la seua execució en marxa. S’ha de moure la finestra d’Overton per fer acceptable l'inacceptable.

La simbiosi propaganda-política té sempre el mateix funcionament. Quan des del poder polític-institucional es vol mamprendre alguna actuació que contarà amb certa resistència per part de la societat, el primer que s’ha de fer és una campanya mediàtica per tal d’evidenciar l’existència d’un greu problema. Dins d’aquesta campanya a més d’evidenciar el problema en una determinada qüestió, s’ha de posar de manifest que és urgent l’adopció de determinades mesures. En aquesta campanya han de participar els expertes que ens assenyalaran, des de la seua poltrona de saviesa científica, que efectivament existeix eixe problema i que les conseqüències d’adoptar les mesures que ells prescriguen o no existiran o seran menys greus que no actuar. Aleshores, el poder institucional-polític ha d’aparèixer com un poder enèrgic, disposat a prendre les decisions corresponents pel bé comú.

El que sabem de les relacions Occident-Rússia.

Una vegada entem que estem sota una campanya de propaganda, hem d’esbrinar que hi ha darrere de la propaganda, per això hem de començar amb algunes coses que ja sabem. Fem un repàs de les qüestions que són clares per situar-nos:

1.- Putin és enemic d’Occident. Aquest status d’enemic no és per ser un dictador o un il·liberal. Ni perquè siga un perill per a la Democràcia, perquè atempte contra els Drets Humans o perque estiga en contra dels drets determinats col·lectius com el LGTBIQ+ o determinades minories nacionals. Sabem que això a les nostres elit  els importa poc o gens. Només hem de mirar la quantitat de dictadors i tirans que són amics d’Occident i no passa res.

2.- Tampoc és que siga per la invasió d’Ucraïna. La Guerra de Geòrgia al 2008 té molts paral·lelismes amb aquesta i ningú es va posar a fer-li la guerra a Putin. A més a més, les massacres, les guerres, etc., poc han important a Occident, excepte quan hi havia interessos directes. I en aquest cas a Occident tampoc li hi ha important massa quan qui les ha comés eren els seus aliats. Els casos del Iemen o de Gaza ho demostren clarament.

3.-  L’OTAN va nàixer per fer front a l’amenaça que, suposadament, suposava l’URSS per a els països occidentals. Però, l’URSS va desaparèixer el 1991. No així l’OTAN. L’OTAN va anar expandint-se cada vegada més a prop de les fronteres de Rússia. Rússia en diferents ocasions ha demanat un acord de seguretat comuna. Precisament, han estat els països occidentals qui l’ha rebutjat reiteradament. Mentre, l’expansió de l’OTAN suposa una amenaça per a la seguretat de Rússia. A banda, els EUA no desaprofiten cap ocasió per encerclar a Rússia amb bases arreu del món.


 

4.- Qualsevol intent d’expansió de l’OTAN cap a Ucraïna i qualsevol intent que dels EUA de trencar la neutralitat d’Ucraïna serà respost per part de Rússia de manera contundent, no sols per Putin sinó per qui estiga al poder a Rússia, llevat d’un govern titella. Això ho sabien tots els analistes influents americans. Només cal llegir el que ha dit Henry Kissinger, el que va escriure Zbigniew Brzezinski a El gran tauler mundial, o més recentment George Friedman a The Next Decade: What the World Will Look Like, entre molts altres.

5.- Els EUA volen desestabilitzar Rússia. Això ho sabem perquè la Rand Corporation, una agència que és contractista del Pentàgon, va emetre el 2019 un informe sobre com desestabilitzar-la (si voleu llegir l’informe punxeu ací).

6.- Res fa més por al món anglosaxó que una aliança entre Rússia i Alemanya. Ho va posar de manifest el 1904 el geògraf anglès, considerat el pare de la geopolítica, Halford John Mackinder i ho repeteixen constantment fins George Friedman al 2011, en el llibre adés mencionat. Les relacions entre Rússia i Alemanya s’havien de sabotejar fora com fora. En el context de la guerra ucraïnesa, s’han rebentat amb el Nord Stream II. Sense cap mena de dubte, rebentar una possible aliança russo-germànica era un dels objectius per a portar a Rússia a una guerra a Ucraïna.

7.- Sabem que els europeus, al capdavant Hollande (llavors president de França) i Merkel (llavors cancellera alemanya), van enganyar i mentir a Rússia en els acords Minsk. Després de l’anomenat Euromaidan, del referèndum de Crimea per tornar a ser part de la Federació russa, i del començament de la guerra a Donetsk i Luhansk (que també van sol·licitar a Putin entrar a la Federació russa el 2014 i que es va rebutjar), és van arribar als acords de Minsk, entre aquestes repúbliques amb Rússia, d’una banda, i Ucraïna, per l’altra. En aquells acords, França i Alemanya, per mitjà del seu president i cancellera respectivament, es van comprometre a ser garants del compliment d’aquells acords. Ucraïna va continuar amb la guerra, provocant més de 14.000 morts de civils segons els informes de l’ONU. Poroshenko, llavors president d’Ucraïna després de l’Euromaidan, Merkel i Hollande, tots tres, han reconegut que aquells acords eren un engany a Rússia per a guanyar temps i rearmar Ucraïna. Mai van tenir intenció de complir els acords i arribar a una pau.

8.- Un fet important i que sovint s'oblida, és que els estats d'Europa occidental i central són, en paraules de Zbigniew Brzezinski, vassalls i tributaris dels EUA. Brzezinski, que va ser assessor de seguretat nacional del president Carter i després ha format part dels think tanks més importants dels EUA en relacions exterior, va expressar d'eixa forma tan dura la situació dels estats europeus respecte dels EUA. La situació de submissió dels estats d'Europa Occidental comença després de la Segona Guerra Mundial i s'amplia cap als països de l'Europa central després de la caiguda de l'URSS. Només la França de De Gaulle ha sigut capaç de rebel·lar-se contra eixa situació, encara que els seus successors van tornar a retre vassallatge als EUA. Europa, respecte de Rússia, també fa seguidisme de les polítiques nord-americanes.

Fins ací, hem esposat el que són fets. Els fets no poden ser objecte de discussió, perquè són fets, no són opinions. A partir d'ells hem de deduir,  donat que no ens ho conten i a més ens enganyen, sobre per què les nostres elits volen portar-nos a una guerra oberta amb Rússia. Òbviament, aquesta deducció no pot ser més que fonamentada i l'haurem de fer basant-nos en fets. No en altres opinions. Així haurem de separar què són fets i què suposicions. Fonamentalment, cal donar resposta a dues qüestions: a) Per què Occident considera a Putin i a Rússia un enemic?; b) per què volen anar a una guerra amb Rússia?

Putin, enemic d’Occident.


Per a la primera pregunta hem de mirar més enllà de l'arribada de Putin. Després de la caiguda de l'URSS, va arribar el govern de Borís Ieltsin. Amb Ieltsin arribaren les polítiques neoliberals que van provocar misèria, corrupció, màfia, privatitzacions d'empreses públiques i el sorgiment dels oligarques. Una dada que reflecteix la catàstrofe que va suposar, l'esperança de vida en els anys '90 va caure en 6 anys, això no havia passat mai en temps de pau a cap lloc del món. És un exemple dels més arquetípics del que Loretta Napoleoni anomena l'economia canalla. 

Putin arriba al poder després de la dimissió del de Ieltsin. La situació econòmica era devastadora per a Rússia i addicta a les inversions occidentals, en ajudes i crèdits*. El primer que va fer, va ser tractar de posar ordre al desgavell i això implicava sotmetre el poder dels oligarques i que l'estat controlara les matèries primeres, la gran font de riquesa de Rússia. Després d'una lluita amb ells, va assolir un pacte amb alguns. Altres, aquells que no van voler sotmetre's i tenien aliances amb empreses occidentals, van desaparéixer de l'escena, fugint cap a Londres, Suïssa, etc., o acabant a la presó. Alguns es van convertir en mediàtics i herois de la lluita contra Putin a Occident, com el térbol Khodorkovski, llavors president de Yukos.

Putin, que era considerat un liberal abans de la seua arribada al poder, va canviar el pas respecte de les polítiques econòmiques. Va començar a nacionalitzar les empreses de sectors estratègics (mitjans de comunicació, energia, sector bancari, empreses d'alta tecnologia, transport, maquinària i equipament...)**. Així, alguns economistes han estimat que el 55% de l'economia russa està en mans de l'estat. Els inversors estrangers (occidentals fonamentalment) van passar a un segon pla, jugant un rol menor, o van ser desplaçats per aquells oligarques afins al règim. On comencen a descriure a Rússia com una màfia sustentada sobre un estat corrupte hereu de l'URSS***. És ahí quan Putin passa a ser un pària un per a Occident.

Tot açò resulta important, perquè el fet que Rússia fos un estat corrupte i mafiós, mancaria d'importància per a Occident si fora un estat on les grans empreses, fons d'inversió, bancs, etc., occidentals tingueren accés a les vastes riqueses de Rússia i pogueren participar dels grans negocis. Altres països tant o més corruptes que Rússia, on no es respecten gens els drets humans, els drets de les dones o els drets de minories, no són estats pàries ni els seus dirigents linxats a la premsa occidental. Ahí podem trobar Argentina, Turquia, Marroc, Egipte, Aràbia Saudita, Emirats Àrabs, Qatar, Índia, Indonèsia, i un llarg etcètera de països amb sistemes opressius per al seu poble, plens de corrupció i amb violacions constants dels drets humans que són tractats com a estats amics, perquè "els inversos" occidentals poden participar de l'explotació de les riqueses tranquil·lament, en perjudici, òbviament, dels habitants del país.

És d'importància cabdal, a parer meu, el fet que Rússia siga una potència pel que fa a matèries primeres. Algunes matèries primeres són fonamentals per als components electrònics i la tecnologia punta, no debades pel Forum Econòmic Mundial Rússia és una superpotència de productes bàsics. A banda de petroli i gas, Rússia posseeix: urani, és el primer proveïdor d'urani enriquit del món, el 2023 controlava el 46% del mercat mundial; cobalt, element imprescindible per a la fabricació de bateries elèctriques, matèria del que és segon exportador mundial; vanadi, element també imprescindible per a l'emmagatzemat d'energia a gran escala i per a la fabricació d'acer, del qual també és segon exportador mundial; or, sext exportador mundial; níquel, també és utilitzat per fabricar acer i bateries de vehicles; platí, subministra el 12,3% mundial; tungsté, és el quart productor mundial; pal·ladi, exporta el 20% de la producció mundial; també coure, zinc, magnesi, carbó, alumini; també és un dels principals productors de fertilitzants, produeix el 15% mundial.

Jo m’atrevisc a afirmar, sense tenir cap mena de dubte, que tota la propaganda anti-russa i anti-Putin d’occident és per raons econòmiques. Perquè l’estat controla les empreses que exploten tota eixa immensa quantitat de matèries primeres, els bancs que financen a eixes empreses, les empreses que fabriquen la maquinària i els béns d’inversió amb que s’exploten. Tota una brutal quantitat de riquesa a la que les elits occidentals no tenen accés i que són imprescindibles hui en dia. Si Putin haguera obert el mercat rus a empreses occidentals, que foren les que controlaren o participaren en gran part del pastís, no tinc cap dubte que Putin no seria considerat un tirà, seria considerat un membre més de la comunitat internacional. Per tant, l’odi cap a Putin, no és per ser un personatge fosc, sense cor o un tirà, això poc importa. L’odi és perquè ha construït un sistema econòmic on l’estat rus controla empreses i controla als oligarques, no permetent l’entrada dels saquejadors occidentals. Putin és l’enemic d’Occident perquè no deixa entrar als voltors occidentals a explotar les riqueses que anhelen de Rússia.

La UE mirant l’abisme.

Al juliol de 2020 la Unió Europea va crear els fons Next Generation. Un fons per a la recuperació econòmica de la Unió Europea, dotat amb 723.000 milions ) per a assignar subvencions y préstecs els estats membres. Els Next Generation són els fons el més gran que mai ha fet la UE. En teoria, dic en teoria perquè és la versió oficial, es van fer per frenar el colp a l'economia dels estats membres que suposava la pandèmia de la COVID-19. Personalment, sempre m'ha costat de creure que aquest fons siga conseqüència de la pandèmia de la COVID-19, aquest pla és massa ambiciós i va molt més enllà de la mitigació de les conseqüències de la pandèmia.

En realitat, és més un pla que pretén una transformació molt ambiciosa de l'economia de la UE. Abans ja es parlava de fer un pla com el New Deal que Franklin D. Roosvelt va fer als anys '30 als EUA, que anomenaven el New Green Deal. Els fons Next Generation encaixen més en un pla d'aquest tipus que en unes mesures conjunturals per combatre els efectes de la pandèmia de la COVID. De la mateixa manera que les mesures de la Llei per a la Reducció de la Inflació (coneguda com a IRA, per les sigles en anglés) a EUA és un pla que va més enllà d’unes mesures puntuals contra la inflació. Tant la pandèmia de la COVID-19 com la inflació han sigut els shocks necessaris per a implementar mesures que tenen un tall clarament keynesià i que són més fàcils de vendre dins del context d’un shock que puga justificar aquestes mesures. La mateixa presidenta de la Comissió Europea, Úrsula Von der Leyen, va dir “El nostre pla ascendeix a 723 000 milions d'euros. És el projecte més gran de recuperació d'Europa des del pla Marshall. És la recuperació que Europa necessita ara i per al futur.” Cosa que casa mal amb el fet que siga un pla improvisat i reactiu a una situació puntual, com va ser la pandèmia de la COVID. Encara més, aquest pla trenca amb un tabú en la UE, com era l'emissió d'eurobons. El pla probablement siga, per tant, una resposta a la complicada situació econòmica o geoeconòmica, com es diu darrerament, de la UE i que esperava el moment adequat per llançar-se.

Aquest pla té com principals objectius la transició ecològica, fonamentalment (i gosaria a dir exclusivament) energètica, i la digitalització de l'economia. Però hi ha una qüestió que des del primer moment resulta evident, per això, es requereix encara molta energia derivada de combustibles fòssils i calen matèries primeres que els europeus ni tenim ni produïm. Ambdues coses han quedat paleses des de la guerra d'Ucraïna, però no són noves, venen de lluny. De fet, la proposta d'acord entra la Unió Europea amb Ucraïna del 2013 tenia com a objectiu aconseguir amb caràcter prioritari les matèries primeres a Ucraïna, ja que compta amb urani, i materials necessaris per a components electrònics i alta tecnologia com titani, gal·li, germani, liti, etc. Aquest acord, que obria les portes a l'entrada d'empreses europees per explotar les reserves de materials, es va veure frustrat tant per les obligacions que assumia Ucraïna, no massa favorables pels oligarques i pel país en general, com per pressions de Moscou i perquè, finalment, Rússia els oferia millors condicions en aspectes de finançament. La trencada de l'acord va suposar el cop d'estat de l'Euromaidan i, finalment, ha desembocat en l'actual guerra.

D'ençà de la guerra a Ucraïna la UE ha començat a prendre mesures per tal d'intentar assegurar el subministrament d'energia, amb el Pla RepowerEU, i el de matèries primeres necessàries per la transició digital, amb el Reglament de Matèries Primeres Fonamentals. Malgrat tots aquests intents, la situació per a la UE respecte de l'energia i les matèries primeres necessàries per a la digitalització és crítica, bàsicament perquè no en tenim als territoris dels estats membres. La dependència màxima. I amb la guerra a Ucraïna encara ho són més. En un dels informes previs a l'aprovació del Reglament de Matèrires Primeres Fonamentals es diu:

Critical raw materials (CRMs) have special characteristics that make them essential for strategic utilisations where there are no reliable alternatives, such as for renewable energy production, micro-chips, aerospace, agriculture and defence applications. They are critical for EU industry because they may be subject to supply risks due to high extraction and processing concentration outside the EU. CRMs are mostly imported into the EU. Wellknown examples are rare earths used in magnets for wind turbines, lithium used for batteries and silicon used for semiconductors. CRMs are key enablers for the green and digital transitions. [Les matèries primeres crítiques (CRMs, per les seues sigles amb anglés) tenen característiques especials que les fan essencials per usos estratègics quan no hi ha alternatives confiables, com la producció d’energia renovable, micro-xips, aeroespacial, agricultura i aplicacions de defensa. Són crítiques per a la industria de la UE perquè poden ser subjecte de riscos en el subministrament i processos de concentració fora de la UE. Les CRM’s són majoritàriament importades a la UE. Exemples ben coneguts són les terres rares usades en els imants de les turbines de eòliques, el liti utilitzat per a bateries i el silici que es fa servir pels semiconductors. Els CRM’s són facilitadors claus per la transició verda i la transició digital.]

Les terres rares estan controlades per la Xina, que podríem dir que té un quasi monopoli, ja que té entre el 70 i el 90% de la producció mundial. En l’esborrany de Reglament de matèries primeres fonamentals de la UE és reconeix expressament aquesta dependència. La Xina té el control perquè controla al producció. Les reserves estan en gran part a l’Àfrica, on els xinesos s’ha dedicat en les darreres dècades a obtenir els drets d’explotació, mentre els Occidentals estaven amb tripijocs financers. Darrerament, Rússia també ha ajudat els països africans a desfer-se de les influències europees. El Grup Wagner ha ajudat a governs del Sahel a fer fora els francesos, posant en risc el subministrament a França d’urani (recordar que França és el país europeu amb més centrals nuclears) i altres matèries primeres. L’OTAN, a la reunió de Madrid, va posar  a Àfrica i, especialment, el Sahel com un dels llocs calents del planeta, no tant pels grups islamistes que fa dècades que hi campen com volen, sinó per l’arribada de Rússia i els problemes dels francesos per controlar, el que ells anomenen, la Françafrique.

Així doncs, podem concloure que la UE té una situació de gran feblesa respecte del control de matèries primeres, que es suma a la feblesa respecte de l'energia. El Pla RepowerEU per a la transició energètica, que a la fi hauria de fer a la UE independent energèticament, depén de matèries primeres de les quals la UE no en té cap control, ni amb reserves ni com a productor. Això pot fer fracassar estrepitosament tot el Pla dels Next Generation. Després de gastar una muntanya de milions en transformar l'economia Europea, tot podria quedar en un no res, empitjorant la situació de partida a l'haver cremat el darrer cartutx. De tot això, n'estic segur, tant els polítics com els buròcrates de la UE en són conscients. També en són conscients les grans empreses que són qui reben els fons Next Generation majoritàriament. Almenys em consta de manera directa que Repsol té clar que el futur no passa pel petroli, ells estan pensant d'abandonar a mitjà termini eixa línia de negoci, i també em consta que per a ells la transició energètica pel que va als vehicles elèctrics no té futur, ho veuen més com una fase intermèdia fins que la tecnologia faça possible una alternativa, que encara no es sap quina serà. És a dir, en el discurs oficial se'ns ven una cosa, però saben que la realitat és una altra. I es preparen per a eixa altra.

La UE fa sonar els tambors de guerra.

En les darreres setmanes estem assistint a declaracions tant de l’OTAN com d’alguns representats polítics a la UE que criden a una escalada en la guerra a Ucraïna o directament es prevenen d’un conflicte directe amb Rússia. Així, hem sentit als darrers dies: a Rob Baurer, almirall holandés i president del Comité Militar de l’OTAN, dir que hem de preparar-nos per l’inesperat (referent a guerra directa amb Rússia); Macron, vol enviar tropes a Ucraïna; Von der Leyen, demana que els països europeus es preparen per a una guerra amb Rússia. Podríem treure un cabàs de referències sobre la necessitat d’aturar a Rússia o com és de dolent és Putin. Referències que han anat preparant el terreny perquè aquestes declaracions no siguen considerades una aberració. No obstant això, ningú està disposat a anar a una guerra si no es té un motiu important. I mai, mai, mai es va a una guerra per a defensar la Llibertat, la Democràcia, els Drets Humans... sempre hi ha altres raons al darrere. Que intentarem esbrinar. Encara que si has arribat fins ací, la conclusió ja et serà bastant òbvia.

Tornem a 2013. Ucraïna està a punt de signar l'acord amb la UE, acord que millora la situació de la UE respecte d'algunes matèries primeres. El govern i la Rada d'Ucraïna a l'últim moment és fan enrere i esclata l'Euromaidan. Hi ha cop d'estat, amb un paper rellevant de la CIA, que canvia el govern. La situació torna a ser favorable pels interessos de la UE, de fet Poroshenko, a la fi, firmà el tractat amb la UE. Els óblast de l'est d'Ucraïna, Donetsk i Luhansk, no accepten el nou govern ni la nova situació. Donestk és la regió minera per excel·lència, de fet el propietari de l'equip de futbol, el Shaktar Donestk, és multimilionari gràcies a la mineria. Comença la guerra del Donbàs, que dura del 2014 fins al 2022. Es signen els acords de Minsk el 2015, que Ucraïna i la UE no tenien intenció de respectar, només guanyar temps. Mentrestant l'OTAN, o almenys alguns estats, duen a terme tasques d'assessorament i formació militar per als ucraïnesos. La UE no pot explotar com voldria el potencial d’Ucraïna respecte de les matèries primeres.

El 2019, els EUA volen desestabilitzar Rússia, com es veu a l'informe de la Rand Corporation. Per a la UE és interessant desestabilitzar Rússia, un canvi de govern i de polítiques, amb polítiques més liberals, podria obrir les portes a totes les matèries primeres de Rússia. Es força la situació fins a la invasió d'Ucraïna per Rússia. La UE i els EUA comencen a imposar sancions a Rússia i contra els oligarques russos. L'esperança és que els oligarques es rebel·len contra Putin i hi haja un canvi de govern, els mitjans en parlen molt. Això no sols no passa, sinó que malgrat les sancions, l'economia russa creix. L'esperança per a la UE és que Rússia perda la guerra, i, per això, comencen a enviar armes, ja no sols diners, així com mercenaris. Ucraïna a l'estiu del 2022 aconsegueix victòries importants al camp de batalla. Però després s'estabilitza el front, fins que, amb una guerra de desgast, van esgotant-se els ucraïnesos i Rússia comença a fer avanços. Des d'aleshores, les manifestacions sobre les conseqüències nefastes que Rússia guanye la guerra a Ucraïna van augmentant i també que s'ha de fer tot el possible per evitar-ho. Les conseqüències serien que s’envairien els països bàltics, fins a quatre països, també ho diuen als EUA. Això, sent països de l’OTAN, portaria a la guerra a tots els països de l’aliança.

La UE especulava amb una victòria d'Ucraïna i els aliats que portara a un canvi de govern a Rússia i a què tornaren a entrar les empreses occidentals al mercat rus, una derrota tindria efectes catastròfics per la UE. Però, una victòria de Rússia posaria en una situació molt complicada a la UE. Suposaria pràcticament la mort dels programes de transició energètica i transició digital, la manca de competitivitat de les empreses i, a la fi, l'enfonsament de tota l'economia. Si els dirigents europeus estan nerviosos, és perquè són plenament conscients d'eixe fet. Si estan disposats a escalar en el conflicte, és perquè han mamprés un camí del qual ja és difícil retornar. Com Macbeth, els dirigents europeus podrien dir: Estic tan endins en un riu de sang que, si ara m’estanque, no seria més fàcil tornar que creuar-lo. Cosa que sol passar quan es solten els gossos de la guerra. Perquè com seria tornar a negociar amb Rússia? S’han fet esclatar els Nord Stream, s’han carregat la confiança amb mentides, s’ha tractat de criminal a Putin denunciant-lo davant la Cort Penal Internacional, etc. Són massa els greuges cap a Rússia per ara asseure a una taula i dir: vinga va ací no passat res, negociem de bona fe i tornem al subministrament d’energia i matèries primeres com amics i aliats.

Guanyar la guerra a Ucraïna contra Rússia suposa que s'òbriguen les portes a l'energia i matèries primeres, almenys una bona part de les necessàries per a les transicions ecològica i digital. Perdre la guerra a Ucraïna contra Rússia portarà al caos i l'enfonsament econòmic. Parar ara la guerra a Ucraïna i signar una pau pot ser tan desastrós com perdre-la, no és més fàcil travessar el riu de sang que tornar enrere. Per això és important tanta propaganda. Per si cal anar a la guerra amb tot, que la població ho accepte. El País a un editorial, de fa pocs dies, deia: “El apoyo a Ucrania con más armas obliga a Bruselas a realizar una intensa labor de pedagogía política”. Per pedagogia política hem d’entendre propaganda. Més propaganda per fer acceptable l’escalada en el conflicte. Cosa que sense cap mena de dubte ens portarà a la III Guerra mundial. Mentre començava a escriure aquest post, en trobe que a Enric Juliana, periodista res sospitós de ser prorús, també alertava a Canal Red d’una “espiral de propaganda para introducir en la población la inminencia de una guerra”. No és cap broma, doncs. Si vis bellum, para propaganda.

 

Òskar “Rabosa”.

Cites de llibres:

* Russian Roulette. Russia's Economy In Putin's Era, Sam Vaknin

** Russia’s Economy under Putin: From Crony Capitalism to State Capitalism, Simeon Djankov

*** Russia’s Changing Economic and Political Regimes, Ed. Andrey Makarychev, André Mommen