dilluns, 11 de juny de 2018

LLUIR UNA BONA INTEL·LIGÈNCIA NO HA DE SER NOMÉS UNA COSA DE L’ESTIU


Resultat d'imatges de inteligencia ejercitar
He de reconéixer que no estic gaire d’acord amb l’obsessió que es compartix, a les xarxes socials i als mitjans de comunicació, per la intel·ligència. Obsessionar-s’hi pot resultar massa dur per a qualsevol persona, ja que la tasca que s’ha de realitzar per assolir-ne, d’intel·ligència, és dura i sol resultar pesada. I, si la persona no és constant, es perd ràpid.

Lluir una bona intel·ligència, a l’estiu, no ha de ser observat com un fet puntual que la gent puga pensar d’aconseguir-la fent unes quantes hores de biblioteca a partir del més de maig. Tampoc hauria de comportar règims baixos en premsa que s’equilibren amb uns quants articles científics; això no és així! Ens hauríem d’empassar assajos tot l’any, per anar bé.

Per aconseguir una intel·ligència que ens permeta lluir-la a l’estiu, al xiringuito, a festes o a alguna terrasseta, s’ha de treballar amb constància. Les mesures que xoc no han estat mai bones, entre altres coses, perquè suposen un desequilibri que, a mig termini, pot ser dolent per al cervell. A més, no s’ha de pensar que una ment bonica només servix per a lluir-la a l’estiu, ni que tan sols valga per a lligar; hem d’anar més enllà i intentar gaudir-la tot l’any.

L’altra opció que hi ha –i que sempre pot resultar un remei tan vàlid com qualsevol altre— és la cirurgia, tant en la injecció de neurones en les zones menys desenvolupades com en la implantació de pròtesis que ens facen un cerebel més interessant a la vista del neci. Jo, de fet, no la desestime perquè, en un futur, qui sap...

Finalment, i com a síntesi de qualsevol pensament equilibrat, cal tindre en compte que una ment bonica no és res si no va acompanyada d’un físic adequat, que sovint se’ns oblida i ens fixem només en allò que s’aprecia a simple conversa! Però sóc sabedor que ja ningú es fixa en els cossos perquè la gent només para atenció en eixes coses més profundes de la persona. Què hi farem? Està clar que vivim en el món de l’interior i que hem deixat relegada l’aparença per a unes poques i residuals contrades.


Salvador Sendra

dijous, 7 de juny de 2018

MINISTRA DE COMUNICACIÓN: SOLEDAD GALLEGO-DÍAZ


Resultat d'imatges de Soledad Gallego-Díaz
Hi ha hagut un canvi en el gobierno que ha passat del tot desapercebut, però per això estic jo: per parlar-ne! I es tracta del ministerio de comunicación, que sembla que no l’ostenta la mateixa persona que fa de portavoz. Eixe ministerio ha de saber explicar les coses que afecten al gobierno fins i tot abans que succeïsquen, per això té una tasca tan important i ha de ser de màxima confiança del presidente.

El País, periòdic de referència per la seua imparcialitat, rigor i, sovint, per eixa tensió que el fa oposar-se al poder, sobretot després de la dura oposició que li hem vist articular contra el gobierno del Partido Popular els darrers quatre anys, ha canviat la direcció. Antonio Caño Barranco, l’anterior director, home de confiança d’Albert Rivera, contribuí amb la seua imparcial tasca a col·locar l’Albert –i ací no cal que mostreu eixe somriure maliciós— en el primer plànol de la política estatal. L’anticatalanisme i la necessitat de dividir la dreta española van ser les seues premisses per actuar i, fins i tot, avançar, en alguns aspectes, La Razón o l’ABC.

Mentre s’acomiadava qualsevol articulista contrari a la línia editorial, el PSOE ni tan sols apareixia per les seues pàgines perquè ja ningú hi confiava i s’havien de guanyar la gran estrella emergent i salvadora de la pàtria. Fins i tot Mariano era un líder encomiable que realitzava una tasca que transcendia la merament gestora. No podia haver-hi opinió quan hi havia una finalitat superior: només hi podien haver bons o dolents.

El País, periòdic de referència per la seua imparcialitat, rigor i, sovint, per eixa tensió que el fa oposar-se al poder, ha col·locat ara, a la seua direcció, Soledad Gallego-Díaz. Dos dies li ha durat a Pedro Sánchez l’antic director i portaveu d’Albert Rivera: ha estat el primer a destituir! Ara, el dihuité ministerio, el de comunicación, ja té nova ministra i nosaltres, l’avantatge de no haver d’esperar les publicacions del BOE per assabentar-nos de les coses; comprant El País ho podem tindre tot, al millor preu i per anticipat!

El periodisme, com hem pogut comprovar darrerament, és eixa digna professió, totalment vocacional, que té com a funció informar perquè l’il·lustrat(-da) lector(-a) adquirisca les eines que li calen per decidir i opinar. Finalment, només queda a dir que, si ja s’ha augmentat el nombre dels ministerios, curiosament la premsa se n’ha oblidat de comptar el de la redacció del BOE, però per això estic jo: per fer memòria. Ministra de comunicación: Soledad Gallego-Díaz; la dihuitena.


Salvador Sendra

dimarts, 5 de juny de 2018

CAL FOMENTAR LA INVESTIGACIÓ CIENTÍFICA, PER DECÈNCIA


Resultat d'imatges de investigació científica
Vivim al segle XXI, tot i que sembla que no tots, ni totes... I ja sé que es tracta d’una obvietat però em preocupa la involució social que ens remet, directament, a fa més de cent anys. Estilísticament, ja vivim més prop del canvi de segle passat –però del XX— que de l’actual.

Si la realitat científica sempre ha anat de la mà de l’artística, o ara s’ha allunyat irremeiablement o cal aprofundir una mica més en el mateix concepte d’art. Perquè una època d’incalculable valor estètic fou la del final del segle XIX i l’inici del XX a causa d’eixa segona realitat que s’escapava a l’observació humana i que transformà la pintura, l’escultura, la literatura i, fins i tot, la música. Amb els progressos científics avançaren la resta de matèries, científiques i estètiques, socials i filosòfiques.

La humanitat s’endinsà en un món allunyat de la percepció, com ho és el de la radioactivitat, i, amb ell, començaren a deformar la realitat aparent des de qualssevol mitjà. A la pintura, l’abstracció pren la força, i a l’escultura; a la literatura, la ment descriu els esdeveniments i se separa de la percepció sensorial; i a la música, Shoënberg ens trasllada a l’apreciació més culta del so, com ho és la dodecafonia.

Tot semblava avançar, malgrat la incertesa del segle XX, on la mancança de línies clares féu dubtar en molts moments que hi hagués un vertader corrent de pensament. Però, açò que s’està donant des de fa una dècada, si més no, ja clama al cel! Amb la moda dels tatuatges, ha vingut la decadència absoluta. En primer lloc, perquè hi ha gent que confon el fet de punxar-se tinta amb la creació artística i, en segon, perquè l’onada de conservadorisme exacerbat que du associat el fet d’enregistrar-se tota mena de records sobre la pell, i exposar-los, fa feredad: tornem a la tribu!

No ens enganyem: el tatuatge no és art ni de bon tros. No ens enganyem: el tatuatge no ens transforma en moderns. El tatuatge és una tornada a la figuració, en el millor dels casos, de considerar-lo estèticament, o siga, a segles enrere. A més, això de dur pintada tota, o part de, la vida sobre la pell no és més que una sensació retrògrada i ultraconservadora que ens ancora al passat i ens entrebanca el pas cap a la llibertat individual més apreciada, o siga, la de poder partir cada volta des de zero, sense hipoteques.

Cares, noms, animals, motius florals... Resulta quasi impossible eixir-se’n de la figuració per fer-se un tatuatge... i, dels materials, ni en parle. Ara bé, també hi ha qui considera una creació artística allò que fa una quadrilla de persones que puja sobre un escenari, disfressada, i es dedica a fer sorolls repetitius i primaris alhora que diu que canta, o aquells que fan versos amb rimes en –ón, AAAA, AAAA, en el millor dels casos, o els que colpegen un tambor i a això diuen música.  Això tampoc és art, ho sent, però aprofita per astorar els teuladins.

Al capdavall de tota la inqüestionable explicació anterior hi ha la gran reivindicació, o el gran dubte: si s’invertiren més diners en el foment de la investigació científica, es podria millorar la resta de matèries, de retop, com ha passat sempre? Hem de jugar-nos-la abans que se’ns col·lapsen els sentits.


Salvador Sendra

dilluns, 28 de maig de 2018

ROUSSEAU I SANT PAU


Com gairebé cada dissabte, hui he aprofitat l'inici de la vesprada per llegir la Bíblia, amb la curiositat que he començat per darrere, perquè he d'admetre que m'interessa l'Antic Testament i poc més. L'Apocalipsi ja el tinc massa revisat per poder gaudir de la seua lectura i, per això, he anat a parar a l'anterior llibre: les Epístoles de Sant Pau. Com que d'entrada sé que les que més èxit van assolir foren les adreçades als romans, en eixe indret m'he centrat.
Si no haguera estat perquè fa molt poc de temps que he acabat Du contrat social, de Rousseau, la cosa haguera estat molt més relaxada però la casualitat ha estat fonamental per a enllaçar els temes i els continguts. A partir del capítol 4, tot allò que deia sant Pau em semblava massa familiar per pensar els anys que feia que no el llegia. I, efectivament, ho havia llegit feia poc, escrit d'altra manera, a l'obra de Rousseau! Els dos tracten sobre un moment de canvi en què la persona s'adherix a una opció distinta a la que l'envolta. Per a un, es passa al cristianisme i abandona la seua condició natural de pecat. Per a l'altre, accepta incorporar-se a una societat en què ha de deixar la seua condició de llibertat natural per pactar la unió a un grup superior. En els dos casos, el pas inequívoc és que l'individu assumix la pròpia  negació de la vida per situar-se en una esfera intel·lectual d'autocontrol i responsabilitat.
Els dos autors tracten la llei i l'expliquen. Per a sant Pau, la llibertat primitiva excloïa les persones del seu compliment però els assignava l'esclavitud associada al pecat natural. Per a Rousseau, tampoc s'infringix cap llei si es viu al marge de la seua jurisdicció, però hi ha l'entrebanc tribal que s'oposa al desenvolupament humà. Les normes anteriors ofegaven l'individu i calia modificar el sistema per aconseguir l'alliberament personal en una mena de majoria d'edat. Pau veu la llei com el règim del nou Esperit; Rousseau, com a suprema direcció. Però per a ambdós, hi ha un evident abandó de l'anterior estat de llibertat per aconseguir una finalitat superior, situada en altra esfera; una il·lusió capaç de protegir l'individu de la mort.
Una volta superat l'estat animal, i de camí cap a una conservació espiritual (Pau) o suprema (Rousseau), l'humà queda lligat, però, al compliment de la llei i, per tant, a l'acceptació d'una reglamentació normativa basada en la negació, totalment cultural i antinatural. A tot això, sí que hi ha una diferència que no aborda sant Pau, però si que ho fa Lluc (14, 26), com vaig explicar en altre escrit: la superació de la barrera familiar. Per a J. J. (capítol II) ací tenim l'estructura social més bàsica i natural. Per al deixeble de Jesús, sembla que ni l'esmenta perquè el seu messies pescava hòmens, els quals extreia de la jerarquia familiar per ensinistrar-los en el compliment de les coses de l'Esperit.
Si es comenta que les predicacions del sant entre els grecs feien riure l'auditori, ara ja es pot entendre el perquè: els grecs no estaven acostumats a sotmetre's a una llei tan abstracta ni a altres idees dogmàtiques, i pense que la resta de pobles a què es va adreçar, tampoc. Els romans, però, molt més educats en el pensament abstracte i legal, foren la seua millor plataforma per difondre les tesis de la negació. J. J. Fa servir un despotisme en hores baixes i la necessitat social d'entrar en la majoria d'edat per canviar allò que negava el tirà mitjançant la llei per això que et negues tu mateix pactant la pròpia repressió. La resta ja la sabem perquè la sofrim a diari: obediència, responsabilitat i deure, ètic o moral, tant fa.

Salvador Sendra

divendres, 25 de maig de 2018

ELEUTERIO SÁNCHEZ

Resultat d'imatges de el lute
Recorde que, de xicotet, hi havia un nom que s’escoltava sovint en els mitjans de comunicació. Es tracta d’El Lute. Així, per damunt i per resumir, se sap que era un delinqüent habitual, analfabet, que sovint estava detingut a causa de vore’s embolicat en delictes menors, com robatoris o altres malifetes semblants. Finalment, la seua fama va arribar perquè va ser condemnat per alguna cosa grossa, o ben grossa. Sembla que ho va ser a pena capital i que, després d’un temps, va passar a cadena perpètua.

A la presó va aprendre a llegir i a escriure. Amb el temps, va estudiar Dret i va aprovar però, mentrestant, el seu nom era conegut a causa de les múltiples fugides; unes més llargues, altres més curtes... I diuen les males llengües que, cada volta que el régimen tenia algun problema que calia amagar, El Lute s’escapava de la presó. Per a una persona intel·ligent, com va demostrar que ho era, qualsevol ocasió era bona per pegar a fugir i gaudir d’eixa llibertat i de la joventut robada, i més quan el futur no pintava gaire clar.

Al final del régimen, la seua sort va canviar i va ser posat en llibertat. Els judicis pels quals va ser condemnat s’anul·laren i, a partir d’ací, va poder fer vida normal: tan normal com la fama assolida li ha permés. Però el detallet que crida l’atenció és eixe de les fuites... Perquè, penseu que, realment, se’n van aprofitar d’un delinqüent despert per convertir-lo en una estrella mediàtica i, així, poder-lo usar en els moments més delicats? Això, almenys, és el que jo recorde que deien, i no pocs.

Hui ha eixit publicada la sentència de la trama Gürtel, ahir van caure unes quantes peces grosses del PP mentre s’aprovaven els presupuestos per a 2018 i el presidente pareixia cansat: exhaust. Quina casualitat que, de bon matí, ens hagem despertat amb un escorcoll a Catalunya en què es busquen unes proves que ja s’han buscat com a quinze voltes més. Els mitjans de comunicació ho deuen tindre difícil per escollir una portada, no trobeu?


Salvador Sendra

dimarts, 22 de maig de 2018

LLUC 14, 26


Resultat d'imatges de jesucristo seguidores
«Si alguno viene a mí, y no aborrece a su padre, y madre, y mujer, e hijos, y hermanos, y hermanas, y aun también su pròpia vida, no puede ser mi discípulo»

Cada volta que escolte referències als drets i a la importància de les famílies, automàticament deduïsc que hi ha retallades a l’horitzó o, fins i tot, mes a prop encara, en girar la cantonada. La família és el nucli pel qual les persones sobreviuen en èpoques de crisi i de fracàs social, ja que es tracta d’una acceptació (o d’un rebuig) sense més explicació que la sang o la fidelitat. Les antigues estructures social –i ben antigues—es basaven en els vincles sanguinis i, a més, interpretaven el món des d’eixa única perspectiva: el passat, els déus, els astres, la natura, etc.

Ara, en una societat avançada, com la que se suposa que tenim, totes eixes estructures ultraconservadores haurien d’estar relegades en un segon o tercer lloc, però no és així. Encara em sorprén escoltar parlar-ne a gent que, suposadament, tenen una mentalitat progressista: com seran els altres?, em pregunte... La primera evolució, que es pot comprovar clarament a l’Antic Testament, trasllada el punt de vista social de a família cap al poble, tot i que l’estructura mental no acabe de superar la barrera familiar i es mantinga la figura del patriarca i de la descendència, o de la Φιλαί (filé) i la φρατρία (fratria), tant fa. La segona és purament legal, com ocorre a Roma, i es pot vore reflectida en les revolucions, tot i que les famílies de les poderoses oligarquies seguixen sent això: famílies. La tercera, i més recent, és la nacional, de base cultural, en què es mantenen les famílies de les llengües i els parentius històrics, per exemple. No cal que em digueu que les coses no són tan simples perquè ho sé, ni que eixes estructures mentals són inherents a l’ésser humà.

Però tractar la família al segle XXI és, evidentment, una perillosa involució que ens trasllada a elements previs a les estructures socials racionals, tot i que ha estat emprada sempre per agrupacions paral·leles a les estatals, com la Mafia –la famiglia— o les sectes: fins i tot per denominar la secta de Charles Manson es feia servir eixa paraula. Però, personalment crec que allò realment preocupant és que les persones ho fan servir de manera inconscient sovint per copiar un missatge malintencionat. Els polítics neocons de final del segle passat i principis de l’actual, per exemple, eren molt amants del seu ús, i ho feien sota la supervisió de dos papes ultraconservadors, com ho eren Vojtyla i Ratzinger, que ràpidament van vore una oportunitat religiosa quan els estats liberalitzaven tota mena de serveis i mercadejaven amb els drets socials.

Bergoglio, però, fent valer eixe esperit més social i compromés que li aporta el nom que lliurement ha adoptat, va començar el seu camí amb una interessant aproximació a la pobresa i a l’individu a partir dels textos de Lluc, la qual no podia iniciar sense destruir el llegat enverinat dels seus antecessors: la centralitat de l’estructura familiar i el seu reflex. Amb el sopar amb els pobres, Bergoglio rememora la cita de Lluc i la ubica al centre de la seua acció teològica, o siga, política. Només està en condicions de seguir Jesús qui renegue de la família! La realitat és que nosaltres, per la simple raó que forma part de la nostra manera bàsica i plana d’entendre en món, creem famílies per tot arreu i ens hi identifiquem.


Salvador Sendra

divendres, 18 de maig de 2018

INFORME XXX (DE JEAN PASCAL MILLET)

Resultat d'imatges de llarena
Jean Pascal Millet, un amic que vol romandre a l’anonimat i per això, a partir d’ara l’anomenaré XXX, és traductor de belga-español/español-belga. Cal recordar que, a España, es parla español, a Bèlgica, belga, a Suïssa, suís, a Itàlia, italià, etc. I com que ara hi viu, a Bèlgica, el van contractar de pràctiques per fer d’intèrpret en una reunió de fiscals. XXX em va contar ahir uns detalls intranscendents de l’encontre –després d’haver ingerit al voltant de set gintònics— i jo, com no podia ser d’altra manera, vos ho conte, a vosaltres. Les traduccions estan entre claudàtors.

Tot apunta que era un assumpte sobre uns polítics que reclamaven els españoles i que els belgues no tenien massa gana d’entregar. Els españoles deien: «Nosotros os invitamos a ir a Benidorm» [Els belgues sou fans de Manolo Escobar i d’El Fari!]. I els belgues van respondre: «Mais, les espagnols le sont encore plus» [Nosaltres preferim anar a Montecarlo, al casino!]. Al final, tot i l’acurada traducció del meu company, van entrar en l’assumpte, una volta superada la fase dels regals: «Nuestro informe está impoluto e inmaculado» [Pero, si el text està de puta mare, home!]. «Il y a une tache de cafè sur le papier ici, sur l’information preceptive» [I una merda! Si en falta la meitat!].

Sembla que els fiscals belgues, en un moment de vital importància, van dir als seus homòlegs que no calia que netejaren el paper perquè esborrarien les lletres més encara, i que ells tenien fam perquè era l’hora de «l’apéritif». Els españoles van entendre eixa paraula i es van alçar de taula, d’un bot, per apuntar-s’hi i van quedar que, com que es feia tard, que els anul·larien l’ordre d’extradició per un defecte de forma, mateix, i els altres ho van acceptar perquè, així, més endavant en farien altra, d’ordre, per retrobar-se i repetir. Però esta darrera solució ja es va acordar al bar i sense traductor, perquè XXX estava pixant. A més, el document va acabar mullar de vi, de cervesa i d’una estranya salsa de tomaca picant que tot apunta que va caure sobre una espècie d’ordre de detenció española. I, qualsevol ho llegia després!



Salvador Sendra i XXX