dimecres, 17 de gener de 2018

Catalunya: deixar la rauxa, agafar el seny.

Image result for seny i rauxa
Tinc la sensació que el tema de Catalunya s'està convertint en un sainet, una tragicomèdia que pot acabar mal. Mal per al procés, és clar. En la vida és difícil assumir que les coses s'acaben, que hi ha etapes que cal tancar, que cal apartar-se i deixar lloc perquè altres continuen el camí. I això no s'està assumint des de l'independentisme.

Jo considere que el pla que va presentar Mas el 25 novembre de 2014 era l'òptim. Òptim per aquell moment. El va presentar a la Conferència del president Mas "Després del 9N: Temps de decidir, temps de sumar, que com es pot llegir a eixe link, no entrarem en detalls. Si farem un repàs d'allò que eren els pilars:

1. Després del 9-N calia obrir un nou temps. S'hauria de fer una consulta vinculant que l'Estat espanyol no permetia. Això passava per una convocatòria d'eleccions que serien autonòmiques. Aquestes eleccions es convertirien en una consulta.

2. Per a convertir-ho en consulta s'havia d'anar plegats grups i societat civil. Per això calia una llista única i calia un sol punt al programa: la independència.

3. Si guanyava la llista independentista, el govern eixit tindria una legislatura curta: un any i mig. Que seria aprofitat per a construir un Estat, i "en acabar el mandat de màxim un any i mig, el Parlament i el Govern promourien les noves eleccions catalanes, aleshores sí constituents, i, coincidint amb les noves eleccions per determinar el vot a cada formació política, convocarien un referèndum a fi que les ciutadanes i els ciutadans de Catalunya decidissen la proclamació definitiva del nou Estat amb ple coneixement de causa de com naixeria l'Estat català en el context europeu i mundial. A través d'aquest acte doble i únic, eleccions i referèndum, Catalunya exerciria la seua sobirania, amb l'aval novament de les urnes".

Aquest era el full de ruta de Mas. Oriol Junqueras va posar totes les pegues del món. Va fer una presentació posterior amb un programa pobre que va decebre molt. A la fi, es va fer una llista que no va ser única perquè la CUP no van participar, i el programa no va ser només votar la independència. Es van plantejar, això no obstant, com unes eleccions plebiscitàries, el tema central era l'aval a la independència. Els resultats van ser semblants a les darreres eleccions, gairebé un 48% dels vots dels partits independentistes. Plantejades com plebiscitàries, no hi havia majoria de vots per portar endavant el programa de Mas. No obstant això, hi havia una majoria absoluta de l'independentisme al qual s'havia de traure partit.

Mas no va poder ser investit. La CUP s'hi van oposar, i amb raó. Va arribar Puigdemont i va prometre estar-se díhuit mesos. Com no es podia convocar unes eleccions constituents, com havia previst Mas, ho canviaren per un referèndum vinculant. La legislatura havia de preparar eixe moment culminant. Però, o les coses no es van fer bé o van fallar els càlculs. Es va deixar tot per a última hora. I a partir del 6 setembre de 2015 es va precipitar tot per al referèndum del 15-O. Amb l'Estat actuant de la forma més contundent possible, i llevat de les hòsties del primer d'octubre, amb l'aval de la UE –aplicació del 155 de la CE, presó provisional dels membres del govern de la Generalitat, etc.-.

El 155 de la CE va suposar la convocatòria de les eleccions al 21-D. Amb el resultat que hi ha ara mateix, després que els partits independentistes decidiren presentar-se, aquesta vegada CiU-PDeCAT i ERC per separat. El resultat el mateix que hi havia. La campanya ha estat enrarida i ha sigut prou destrellatada. Ara arriba l'hora de fer Govern, i Puigdemont vol ser investit president. Com que està exiliat vol ver per videoconferència. ERC i PDeCAT mantenen relacions enrarides. L'informe jurídic dels lletrats del Parlament diuen que no és possible la investidura telemàtica i que tampoc poden delegar el vot els que hi són a la presó. Discutible però és el que hi ha. No obstant això, seria ridícul i poc seriós tenir un president que governa per videoconferència. I si Puigdemont torna investit President, anirà a la presó. Tot plegat és un cul de sac. No porta a cap lloc.

Paga la pena tornar a l'estratègia de tensió del 6 i 7 de setembre? No seria més raonable que tots els que han portat el procés fins ací ho deixaren ja? No seria millor que altra gent, gent nova, portara un nou projecte i l'executara?

Amb els fets del dia 1 d'octubre es va acabar una etapa. Aquella etapa que s'inicià amb la conferència del 25 de novembre de 2015, de Mas, ha mort. L'independentisme ha de superar el 50%, i li falta poc. Si els darrers dies eren dies per a la rauxa -amb els fets del 6 i 7 de setembre, la preparació de les urnes i paperetes per tal que la Policia i la Guàrdia Civil no les trobaren, etc.- ara cal tornar al seny. I per això, tots els que han sigut protagonistes de la rauxa s'haurien d'apartar. Nou temps, nova etapa, nou projecte, amb una nova gent, sense abandonar l'objectiu.



Òskar “Rabosa”.

dissabte, 13 de gener de 2018

L’INVENT DE LA FELICITAT

Image result for gamba de denia
Si hi ha un invent a qui els humans i les humanes deuen un reconeixement constant i ben merescut, eixe no és l’aconseguit ni per la producció en cadena del fordisme ni per la del warholisme, tot i que li deguem al primer la possibilitat de consumir productes molt especials a preus tan raonables que, de no ser per la seua cadena de muntatge, no hauria sigut possible fer-los arribar al més comú dels mortals, i al segon, que qualsevol puga permetre’s tindre una obra d’art a casa, tot i que això ja ho havien iniciat els gravadors amb les seues sèries.

No obstant això, i per a la gent a qui li agrada la taula, si hi ha hagut un invent realment interessant, eixe ha estat el congelat. Vos imagineu un Nadal sense gambes? Impossible, veritat? Hi ha gent que en menja de fresques, com també hi ha gent que conduïx un cotxe fet a mà o que compra una obra d’art única, perquè en el món hi ha de tot. Però, d’altra banda, la resta de mortals poden assemblar-se als primers quan ja tenen el producte al plat en la mesura que poden pensar que un Fiat Punto també et du on vols, o que el gravat té un gran valor estètic important.

Els dos triomfadors de la classe mitjana han estat més que merescudament lloats i condecorats per, primer, esta classe mitjana i, segon, per qui ha guanyat molts diners amb la venda de la seua producció, que segurament no pertany al nomenat sector social. Però, del senyor o senyora que va inventar les gambes congelades ningú en parla, tot i que ha estat el/la protagonista de cada Nadal per a la gran majoria de persones i de llars.

Popularitzar les gambades quan no hi ha vaixells a la mar és, des del meu punt de vista, el més gran invent del món. I no perquè a mi m’agrade menjar-ne, com tampoc m’agraden les peces de Warhol ni els Ferrari –hehehehehehe— sinó perquè gaudisc mirant totes eixes cares rogenques que transmeten els efluvis del marisc barrejat amb Freixenet o Codorniu. Això sí que m’agrada, i molt. Des del meu punt de vista, eixe és l’esperit de l’ànima!



Salvador Sendra

divendres, 12 de gener de 2018

LA DESAPARICIÓ DE LA NOBLESA

Resultat d'imatges de la nobleza
Què ha passat amb els nobles i grandes de España en els darrers temps d’incertesa i de perill per al regne? Perquè una cosa que hem de tenir en compte és la implicació que comporta sostenir el càrrec –diguem-ne títol— nobiliari. A l’hora de rebre la condecoració, tothom és feliç i implicat amb el sistema però, una volta rebuda, sembla que la gent es desentén dels principis de l’honor i del vassallatge que comporta.

Recorde haver llegit fa poc un article de l’últim duel celebrat per qüestió d’honor, a França, en què dos hòmens es van enfrontar a primera sang en un duel d’espases. El jutge va haver d’intervenir perquè un d’ells, el ferit, sembla que no va entendre això de la primera sang i volia seguir lluitant fins a una segona, o una tercera, o l’última gota: qui sap! Però, he escrit això d’últim, recordeu-ho. La justícia suplix l’honor, diuen ara, però, no és la noblesa, precisament, una qüestió de lleis, ni de drets, tot i que sí que ho és de deures.

La fusta noble, l’ànima noble, l’esperit noble, la noblesa en si... tot allò que conté dita paraula no pot ser roí. Un noble, per tant, tampoc ho pot ser. Però, en una societat basada en el Dret, en la representació democràtica i en els valors socials, com podem encaixar l’anacronisme honorífic? Efectivament: perquè hi ha una monarquia que, al cap i a la fi, està sobre tot. No obstant això, no em negareu que l’actual noblesa no fa res per enorgullir el monarca –figura a què deuen la seua aristocràcia.

L’Estat es fa péntols i, amb ell, l’autoritat reial. Mentre, els nobles, que tenen el deure moral de lluitar per mantenir l’ordre social i jeràrquic, es troben tots desapareguts; o quasi tots perquè n’hi ha hagut dos o tres que sí que han estat a l’alçada de tan digna nominació: Vargas Llosa, Javier Godó i No-se-què* de Marichalar –de qui no estic convençut que forme part de tan il·lustre bressol. Els dos primers van defensar amb capa i espasa la seua monarquia sense aturar-se a avaluar les conseqüències. De l’últim, no sé què dir perquè, si els altres ja se’n van empassar de la ratlla amb tan digna empresa, de Marichalar ni en parle. No obstant això, només cal ara subratllar la noblesa de les seues ànimes, de la seua fusta, del seu esperit i de la seua empresa, així com l’honor amb què han actuat; i sense sang!

*Álvaro, li diuen Álvaro!


Salvador Sendra

dilluns, 8 de gener de 2018

LES MALDATS DE TWITTER

Resultat d'imatges de twiter censorship
Constantment, hi veig aparéixer a la premsa comparacions entre diferents delictes que provenen de fonts totalment diferents i que intenten comparar coses del tot incomparables: delictes de sang amb altres de fiscalitat, delictes d’odi amb penes per excés de velocitat, delictes de rebel·lia amb altres de terrorisme, etc. A tot açò se li pot dir demagògia perquè, com tots i totes sabem –o hauríem de saber—, la demagògia la fan els polítics però no la poden fer els juristes, o no deuen... La seua medicina la van crear a l’Antiga Grècia i es va denominar Lògica. Però açò forma part de la Filosofia i cal recordar que és l’assignatura a destruir en l’educació del conjunt d’Europa!

Però hi ha alguna acusació, i sembla que hi ha hagut fins i tot condemnes, que estan molt relacionades amb l’ús que s’hi fa de les xarxes socials. El cas es troba, per allò que he pogut llegir, majoritàriament vinculat al Twitter, i tot apunta que la xarxa social esmentada és la més perillosa de totes. La solució seria ben fàcil si la gent abandonara el seu ús... No obstant això, i per explicar la meua proposta, he de dir que jo no en tinc, ni crec que me’n òbriga cap, de compte.

Un amic, l’altre dia em deia que m’aniria bé un compte, perquè pensa que sóc àgil i tinc capacitat de síntesi a l’hora d’explicar un problema, o de prendre posició en una opció qualsevol. Doncs, precisament per això no me n’obriré cap, de compte! Hom ha de treballar les habilitats que no li són tan fàcils per poder accedir a una major quantitat de possibilitats. Si se’m donara bé apujar als arbres i, per esta raó, em negarà a caminar, finalment perdria el caminar, el meu cos es deformaria i, finalment, patiria malformacions i altres dolències; i tot això, pensant que sempre hi haguera arbres per trepar.

La utilització de Twitter per a difondre una opinió, ja és en si ja mateix un disbarat. Pense que una persona que es puga explicar amb dos o tres línies, de manera coherent i sense deixar dubtes sobre la seua posició es troba més prop d’un primat que d’un humà tal i com el volem conéixer. Omplint línies i línies, com per exemple en el present cas, sempre es queden fils penjant; doncs imagina’t en un titular! Les idees necessiten de molts arguments per convéncer i de molts detalls per encisar el presumpte convençut.

Però, tal i com he començat el present escrit, crec fermament que el problema dels delictes de Twitter és precisament que no s’hi pot argumentar un pensament complex i, si es vol, revolucionari, en tres línies: els malentesos i les interpretacions dolentes són inherents al format escollit, cosa que supose que els jutges i les jutgesses han d’esbrinar en cada cas. Per contra, esta xarxa ens apunta que la gent llig, però llig un determinat format i uns determinats autors que li provoquen reaccions immediates, o siga, irracionals.


Salvador Sendra

dimarts, 2 de gener de 2018

Gènere-Matriarcat: l'única alternativa al Heteropatriarcat*.

Resultado de imagen de amazonas mujeres
La gent, poca, amb la que solc parlar de temes, per dir-ho d'alguna forma, més profunds, sap que als darrers temps he fet una cabussada dins del feminisme. Més enllà dels memes, més enllà de les xorrades i lemes, he volgut endinsar-me dins de la teoria, d'aquelles idees que hi han transformat el món. Açò perquè els memes, els twitts, la propaganda, etc., el que tracta de filtrar-se a la societat, em semblava pueril, mancat de trellat, desnaturalitzat, etc. Em resultava com els crits dels comunistes dels '70 i '80, gent que parla l'unió de proletariat del món, de tombar el sistema burgés, etc., sense entendre que és el valor treball, el fetixisme de la mercaderia, l'acumulació originària del capital, etc. És a dir, aquells que ni saben ni coneixen els conceptes bàsics del marxisme, però són fervents creients. Com els catòlics que prenen l'hòstia sense saber de la transsubstancio.

Amb eixe ànim, el de conéixer quins són els elements fonamentals del feminisme actual: moltes dones -i homes- feministes encara creuen que el feministes encara creuen que el feminisme defensa els valors de la primera onada, quan estem en la tercera i comença a parlar-se de la quarta. Com jo també anava perdut, vaig començar a llegir des de "El segon sexe" cap endavant. Buscant les obres fonamentals i les que han marcat el pensament feminista des d'aleshores. En aquest camí he arribat a les següents conclusions:

1) Almenys des del Neolític s'ha instaurat un sistema patriarcal, que oprimeix a les dones, les tracta com a cosa –res que en deien els romans-. Les dones si s'han mantingut, ha sigut només com a màquines de procrear, sense tenir cap altra funció. Les diferents cultures des de l'antiguitat fins ara, han establert sistemes de submissió de la dona. Hobbes va dir que, L'home era un llop per a l'home, eixa afirmació és en part falsa perquè en determinats casos s’ajuden mútuament. Però el que sí que és sempre cert: L'Home és un llop per a la Dona.

2) L'Home no canviarà mai. Sempre abusant de la seua força física imposarà sistemes d'opressió cap a la Dona. Mentre l'Home siga Home, mentre no evolucione cap a una altra espècie diferent, l'Home matarà a les dones per ser dones, violarà, abusarà sexualment, les assetjarà, i imposarà el sistema heteropatriarcal. Tot Home és un potencial violador, maltractador o assassí de Dones per ser Dones.

3) Per si açò no fóra prou, la biologia ha imposat càrregues a les dones. Com tenir la regla i parir. D'aquestes càrregues les dones també s'han d'alliberar. Doncs, la maternitat implica que la dona s'haja de fer càrrec dels fills, també perquè l'home la reclou a aquestes tasques. Les dones s'han d'alliberar de les càrregues de la biologia abans d'alliberar-se de les càrregues socials.

4) No existeix el sexe més enllà del dimorfisme biològic físic, més enllà dels òrgans sexuals ja no hi ha res més. L'heterosexualitat és una imposició social, tots som bisexuals, però la societat fa que reprimim els nostres instints naturals i que ens comportem com heterosexuals.

Totes les reivindicacions feministes tenen com a eix eixos quatre punts. Bé parlem de violència masclista o de violacions, bé de diferència salarial o sostre de cristall, o bé de qualsevol altra opressió a les que estan sotmeses les dones, ens movem dins dels punts establerts anteriorment.

Diagnosticat el problema cal ara saber si hi ha alguna solució o no. Com hauria de ser una societat on les dones no foren sotmeses pels homes? Bé, després de les lectures fetes, he arribat a la conclusió, la solució passa per Gènere-Matriarcat. El Gènere-Matriarcat, és a dir, l'antítesi de l'heteropatriarcat és l'única cosa que pot salvar a la Humanitat. La discriminació positiva s'ha demostrat un fracàs, de la mateixa forma que també han sigut les quotes a la política, a l'administració, als consells d'administració de les empreses, etc. Els sostres de cristall, s'han demostrat de formigó, intrencables. 

Cal anar més enllà, al Gènere-Matriarcat. Per assolir el Gènere-Matriarcat cal prendre les següents mesures:

1) Cal alliberar a les dones de la tirania de la biologia. Tota la ciència s'ha d'enfocar a què els xiquets nasquen sense relacions sexuals –cosa que la tècnica ja ha assolit- i sense embaràs, cal un úter artificial. Ningun nadó ha de ser concebut per cap dona. Així, s'allibera a les dones de les incomoditats de l'embaràs i de les seues conseqüències socials –no caldrà esmentar-les ja sabeu a què em referisc-. Fins que això siga tècnicament viable, les dones que vulguen pariran fills que seran criats per "la tribu", açò és, pel conjunt de la societat.

2) En segon lloc, cal que les dones preguen el control del poder, de tot el poder a tots els estaments socials. Els homes han de cedir el poder. Des del control dels bancs i grans corporacions al control de Governs. Com és obvi, s'ha de començar pels governs. Cap home ha de poder accedir a càrrecs públics de primer ordre. Així els primers llocs (p.e. alcaldies, presidència de CCAA o regions, de Governs de l'Estat, de Parlaments, d'òrgans de Jutges, etc.) seran ocupats per dones; en els següents escalafons serà com mínim 70% dones i 30% homes, donant preferència a la diversitat cultural, és a dir, els heterosexuals purs –que encara no han obert la seua ment- seran els darrers en ocupar lloc: aquesta proporció es mantindrà en tot tipus d'Assemblees i d'òrgans col·legiats.

3) L'educació ha de ser "unisex". Sense distingir xiquets i xiquetes. Els xiquets que mostren signes de més violència, o els adolescents que mostres signes de masclisme, rebran una educació especial, si amb això no es poden controlar, hauran de ser portats a camps de concentració per a homes, fins que hi haja una cura. Altre element essencial és que a l'educació, se'ls educarà lliures de gènere, perquè cadascú trie la seua opció: estarà prohibit preguntar als infants si és mascle "si ja té núvia", i si és dona si "ja té nòvio", no se'ls preguntarà res, i en cas de preguntar-se,  als xiquets se'ls preguntarà per "noviet" i a la xiqueta per "nuvieta". Se'ls fomentarà el que tinguen relacions homosexuals, sobre tot perquè una autèntica feminista no pot anar al llit amb un home.

4) La violència que pateixen les dones per ser dones s'ha d'acabar. Quan es denuncie a un home per violència haurà de ser condemnat en 24 hores, i haurà d'anar a un camp de reeducació, si no pot ser reeducat, acabarà a un camp de concentració de per vida. Les mesures de protecció seran instantànies. En cas d'assassinat d'una dona per un home, aquest ha de ser posat a un camp de concentració en menys de 12 hores, les mesures per aquests seran extremes. En cas de violació, la castració física i química ha de ser la pena, a més de posar-lo a un camp de concentració òbviament de per vida. Totes les sentèncias recolliràn sempre: “Li va pegar perquè era Dona”, “La va matar perquè era Dona” o “La va violar perquè era Dona”, com a fet únic provat.

5) Queda prohibida la prostitució femenina per ser denigrant cap a la Dona. Els homes que vagen de putes seran castigats, amb penes elevades de multa, i a més a més hauran d'anar a cursos de formació. Si reincideixen, si no deixen eixes pràctiques, seran enviats a camps de concentració.

4) Les relacions sexuals han de quedar consensuades prèviament, el conegut "Sí, és Sí". En les relacions heterosexuals tot ha de quedar prèviament pactat, què es pot i que no es pot fer, quins besos, quins tocaments, etc., l'estàndard que ha establert la Universitat de Califòrnia. Qualsevol que isca del pactat serà considera abús o agressió sexual, segons de la conducta que es tracte. La denúncia de la víctima serà suficient per a la condemna de l'home i no caldrà cap altra prova. Queda així mateix prohibida la pornografia, que és una escola de violadors i de tractar a la dona com objecte.

5) Els homes denunciats per violència de gènere, i els masclistes reincidents, així com aquells que en el seu dia a dia abusen de micromasclismes i no puguen ser reeducats, acabaran a un camp de concentració, amb quads, motos, etc., i sense pornografia ni res semblant. A tots aquests se'ls prohibirà la reproducció, i els seus fills mascles seran objecte d'un seguiment especial, per si hagueren pogut aprendre eixes conductes i reproduir-les, o si per alguna circumstància hi haguera algun gen que els portara a aquestes coses.

6) A l'hora d'accedir a llocs de feina, les dones tindran sempre prioritat, siga quina siga la feina. En els esports, l'esport femení tindrà prioritat als mitjans de comunicació, fins a deixar el masculí com a marginal, els salaris dels esportistes s'igualaran d'entrada.

Aquests són algunes, i no tots, de les mesures essencials de la nova societat gènere-matriarcal. La conclusió és la següent:

L'heteropatriarcat és fonamenta amb l'abús i exclavització de l'Home cap a al Dona i en la utilització sexual de la Dona per l'Home; per posar fi a això, la Dona ha de ser el nucli de la societat i l'Home ha d'ocupar un paper absolutament marginal, prescindible. La societat ha de ser com si no existiren homes ni dones, per això els homes masclistes han de ser erradicats. Per aconseguir-ho l'únic camí és  el Gènere-Matriarcat.


*Aquest post recull les meues conclusions personals després de fer una exploració pels principals textos del feminisme. Aquest post és una síntesi (no en sentit hegelià) de les conclusions a les que s'arriba després de llegir, especialment, obres com: El segon sexe, Simone de Beauvoir; Sexual Politics, Ken Millet; La dialéctica del sexe, Shulamith Firestone; El mite de la bellesa, Naomi Wolf; El gènere en disputa, Judith Butler; articles de Celia Amorós per la xarxa; recerca d'articles de la web Biblioteca Virtual Omegalfa; articles un bon grapat d'articles de Julie Bindel a The Guardian; un altre bon grapat d'articles de Barbiejaputa; el blog Locas del coño; i recerques per internet de pàgines feministes, que ara no recorde bé. Obvi que no censuraré cap comentari, però no contestaré cap comentari de ningú que no haja llegit com a mínim els texts citats.


Òskar "Rabosa".

dimecres, 20 de desembre de 2017

NO VOLEM EL PA SENCER; ENS CONTENTEM AMB UNES MOLLETES

Resultado de imagen de tren a denia
L’altre dia, diumenge a la vesprada, vaig passar per Oliva per participar d’un acte reivindicatiu. Tot i que no sóc molt donat a estos esdeveniments, pensí que calia anar-hi per fer força o, si més no, per la presència. Em va sorprendre que la plaça on es realitzava estava plena, tot i el fred, el dia i l’hora: hi havia més gent que a l’acte central de la campanya de Ciudadanos! Es reivindicava la infraestructura del tren de rodalia que ha d’enllaçar Gandia amb Dénia.

Jo ja no recorde quan hi havia tren... La senyoreta que parlava pel micròfon deia que feia quaranta anys que el van llevar i que, des d’aleshores, estem desemparats i molt mal comunicats. Ara, per a més gràcia, cal recordar que l’única infraestructura potable que hi ha a la costa de les Comarques Centrals, que és l’autopista de pagament, ha tornat a apujar les seues tarifes.

Dit i fet, l’endemà havia d’anar el ministro de Fomento a València a explicar el pressupost que el Gobierno ha destinat a les infraestructures de la Región. Dit i fet, el ministro va dir que hi hauria uns dinerets per desenvolupar la línia de tren que unirà Gandia i Oliva, ambdues ciutats de la província de València. A Alacant, ni un euro! L’eix vertebrador del territori és l’eix vertebrador del territori valencià, i mai millor dit.

Acte seguit, els perfils de Facebook d’algunes de les personalitats que hi van assistir a la concentració –i d’altres que no ho van fer— estaven que treien espurnes de contents a causa de l’èxit de la reivindicació. A mi—i us ho dic de veres— em va sorprendre molt la reacció de la gent a la misèria, i més quan sabem que una cosa és allò que diuen i altra, allò que fan. No obstant això, em referme en la meua posició inicial i dic que si volen manifestar-se, concentrar-se, o fer allò que els plaga, que ho facen, però amb mi que no compten! Jo, per sort, encara em sent prou fort i digne per rosegar una corfa, per dura que siga, tot i que sóc sabedor que després de les molles ja vénen les sopetes.



Salvador Sendra 

dimarts, 19 de desembre de 2017

Com guanyar la loteria!

Resultado de imagen de Loteria nadal
Apunteu ràpid, el mètode per a guanyar la loteria es...
No correm tant i llegiu o desplaceu-vos fins a la fi de l’article saltant la improductiva meitat per saber com guanyar la loteria. Abans, un poc de política. D’ací a pocs dies, exactament tres, tindran lloc noves eleccions a Catalunya. Cada partit s’esgota doncs per reforçar les seues posicions i afeblir les dels contraris. L’expectativa de vot no em va ni em ve, per a això es poden consultar els nombrosos sondejos. Qui hi competeix a les eleccions, de nou això tampoc em va ni em ve, tot i que mes d’un es tirarà les mans al cop dient que és molt allò que està en joc, siga la unitat d’Espanya per a uns, que la continuació de la lluita per l’emergència d’una nova nació per a altres, que el millor encaix d’una regió rebel, en el cas dels que opten per una postura conciliadora.
Doncs bé, a mi això ni em va ni em ve, allò que em sorprén es que es parle de noves eleccions el 21 de desembre del 2017. Que sàpiga jo –i que algú em corregisca si ha canviat-, les eleccions es convoquen a l’estat espanyol i Catalunya encara és una regió d’Espanya cada quatre anys. Tanmateix, les últimes eleccions van tindre lloc al setembre del 2017. Sóc de lletres i una persona de poques llums en general, però crec no equivocar-me en dir que del setembre del 2015 al desembre del 2017 no van quatre anys sinó tan sols dos i un parell de mesos... ¿Que haurà pogut doncs motivar una anticipació d’eleccions?  Supose que el resultat...
A les elecccions del 2015 el nacionalisme català proindependentista guanyà i de llarg les eleccions. Pam dalt pam baix, el 70% del parlament català era proindenpendista i ningú es queixà en el seu moment que havien estat unes eleccions amanyades sinó unes lliures en les que la gent, el subjecte elector, el poble de Catalunya, es va decantar per la independència com abans el total d’Espanya als anys 30 ho va fer per la República en detriment de la monarquia. Com acabà tot, començant per la mal anomenada Guerra Civil car fou una sublevació militar amb recolzament de l’Església i la dreta tradicionalista, és ben sabut; centenars de milers de morts i un règim dictatorial, el de Franco, que durà prop de quaranta anys i que deslligà a la Península Ibèrica (car a Portugal governava la dictadura de Salazar) dels avanços socials a la resta d’Europa durant les dècades dels 50’s i 60’s.
Se suposa que hem avançat molt, ningú albira ni espera guerra enlloc, i ja és bona cosa i no un sarcasme...
Ara sí, apunteu ràpid el mètode per guanyar la loteria, o les eleccions, no importa. Si el resultat no ens convé, val a dir, si no guanye jo, seguim jugant.
*Cal apuntar però que això no és una particular malpraxis ibèrica. Arreu del món, i sempre caient les coses del costat del poderós, quan no interessa el resultat es fa que continue el joc i es canvien els actors (allò important, els factors, lampedusianament, deuen romandre inalterats). Recents desclassificacions de papers han demostrat la implicació de la CIA en l’assassinat del primer ministre iraní Mosadeg per haver gosat nacionalitzar el petroli. Així les coses, fomentem la dissidència des del costat de la religió atés que el Sha no era religiós. Hui la antiga Pèrsia és la República Islàmica de Iran... Parlem també de les nombroses ingerències nord-americanes a Centre-amèrica, Argentina o Xile? De les de França a Argèlia o l’Àfrica Sub-sahariana??? Massa casos i poc espai...
                                            

Bucarest, 18 de desembre del 2017.

Lluís Alemany Giner.