diumenge, 14 d’octubre de 2018

Advocat pel diable.

Resultat d'imatges de padre deja olivado bebe en coche
Recentment una notícia feu bramar molts d’indignació. Una d’eixes simples notícies de la crònica de successos que no tenen una gran importància global però amb la que tots s’identifiquen individualment: un pare oblida baixar del cotxe al seu nadó i portar-lo a la guarderia, aparca a l’estacio de la seua ciutat per agafar el tren i se’n va a la feina. Hores més tard la dona passa per la guarderia i pregunta pel seu fill, el seu home el tenia que haver portat. Li responen que per allí no ha passat el seu home ni han vist al xiquet en tot el dia. La dona, angoixada, acudeix a l’aparcament de l’estació per trobar mort dins del cotxe el nadó.

A partir d’ahí, ho recullen tots els diaris i les xarxes supuren ràbia, com es pot arribar a semblant punt de malcurança? Com es pot ser tan insensible com per a oblidar al propi fill, menut i innocent, a l’interior del cotxe? Molts ja declaren que qui realment mereix morir és el pare, i ho deixe ahí per tornar al principi, un simple fet menor amb conseqüències majors, tràgiques, certament, però un fet menor ocorregut a unes poques persones, una família. Si hagués estat un accident de tràfic, ningú més enllà dels veïns de la seua localitat, amics o familiars, en parlaria....

Pocs dies més tard –sorpresa!- apareix a la premsa un article d’una psicòloga que intentava explicar allò inexplicable, val a dir, com el pare podia haver oblidat al fill al cotxe i anar a la feina com si res. De les conseqüències no em parlem car ningú pot redonar vida als morts. Allò que em colpí era que pel titular de l’article, per l’encapçalament, algú estava disposat a advocar pel Diable, a excusar el pare! Acabat de llegir l’article tampoc era tant, però la premsa, ja se sap, tendeix al maximalisme per tal d’atiar la lectura dels seus continguts. Allò que finalment, al meu parer sí era cert, no era la disculpa del pare sinó l’anàlisi de perquè pot arribar a passar que un pare arribe al punt d’oblidar al fill menut al cotxe. La raó és que vivim en un món accelerat, un món on pares i fills conviuen simultàniament però que cadascun el viu de manera diferent. Segons la doctora els fills viuen estressats perquè els pares també ho estan. Els fills són escridassats a diari ja de bon matí perquè el pare s’alça del llit accelerat, es dutxa i beu un cafè ràpid perquè té el temps just per arribar a la feina, si perd el tren x o enllaça uns quants semàfors en roig, l’escridassat serà ell i pot arribar a perdre la faena i per tant els mitjans de subsistència, incloent-hi els que l’alimenten a ell o als seus fills. Estos, en canvi, s’alcen segons el rellotge biològic, val a dir, van despertant de poc a poc i escridassar-los no és només injust sinó també antinatural, ells són els que actuen com a humans i no els pares, absorbits per les obligacions laborals!

En un món on sembla ser que la fertilitat ja està declinant brutalment al món occidental per l’ús abusiu de pesticides o l’estrés, només pot haver algú que se n’alegre: el món! Hi haurà coinvolta alguna estratègia secreta del planeta per deslliurar-se’n d’aquella espècie rara que tant la fa patir i que li ha provocat fins i tot una era nova, l’antropocè? Si això no és cert, l’altra única opció possible és que nosaltres mateixos ens autoinfligim el patiment, en cap cas, eixim benparats...


Bucarest a 14 d’octubre del 2018. 

dimecres, 10 d’octubre de 2018

SÓC UN ANTISISTEMA: VAIG A MISSA


Monografias.com
Un actor conegut com Willy Toledo imita la línia d’altre que, en el seu dia, ja va fer com si torrara un crist. Però l’actual insulta la Verge Maria, sembla ser, i les autoritats judicials estan investigant si es tracta d’un delicte, l’insult al ninot. Cremar un ninot o insultar-ne altre és estúpid, realment estúpid, tot i que en el seu dia va ser un fet singular, i diu molt més de qui ho fa que ell mateix es pensa. No tenen res més a fer, al segle XXI? Se senten uns rebels per fer-ho? A tot això, però, cal dir que el cuiner sí que tenia el seu coneixement de les escriptures, ja que, almenys, va enllaçar la figura del crist amb la del corder.

Si es dedicaren a llegir la Bíblia, o anaren a missa, coneixerien les històries d’altra gent que, en el seu dia, van ser els antisistema. Adam, Abraham, Moisés o Jesús (els quatre patriarques) per exemple, es troben en eixe llibre perquè van fer coses del tot anormals en el seu temps, però, per traure els insultadors i cremadors de ninots de la seua ignorància, puc dir que el primer a fer accions com les que per a ells són la personificació de la rebel·lia va ser Moisés.

Quan Moisés va baixar del mont Sinaí, avisat per Déu, i va vore el seu poble corromput lloar un corderet d’or, va haver d’actuar ràpid i pactar amb Déu la supervivència de la meitat del poble d’Israel. Va destruir el ninot cremant-lo –com ara volen fer els antisistema— i va oferir als adoradors la possibilitat que cada persona matara el germà, l’amic o el parent per, així, apaivagar la ira divina. Hi van haver uns tres mil morts (Èxode 32). A més, cal dir que, si Aaró feia un borreguet d’or i Moisés el ficava al forn, els jueus no han acceptat mai la figura de la Verge Maria –com li passa a Willy.

Ser un bròfec no té perquè ser delictiu; la pitjor pena a què s’ha d’enfrontar és la de suportar les seues brofegades, i prou mal té si, a més, se li afegix ser un neci, com sol passar, tot i que entenc que el gust és la causa de fortes polèmiques. Anant a missa, les persones coneixem molt de la nostra manera de pensar i d’entendre el món, alhora que protegim la nostra vista de les vertaderes aberracions, tot i que hui siga un hàbit que només tenen uns pocs antisistema.

Jo, per exemple, considere que cadascú té dret de vestir com vullga, però crec que el mal gust és massa general i s’hauria de legislar l’ús dels pantalons pirata, de les samarretes sense mànegues o de la roba que es compra als grans magatzems de l’esport. Hi ha vestimentes que afecten la salut de les persones que t’envolten, cosa que no passa amb els cremadors de cristos ni amb els insultadors de verges, molt més localitzats i de nombre reduït. Anant a missa, però, a més d’aprendre i de tornar-te un antisistema, t’allunyes de tota esta gent: et protegixes.

Salvador Sendra

dijous, 4 d’octubre de 2018

EIXIR DE COMPRES


Resultat d'imatges de compraventa de drogas
--Bon dia, senyoreta. És vosté la secretària del senyor traficant?

(A la porta de la botiga de venda de droga)

--Sí, clar, i dependenta de la tenda. Perdone però, tenia vosté cita? Em pot dir el nom i el primer cognom?

--No, no en tenia, de cita. He vist al Google maps que ací hi havia un punt de venda de droga i he pensat de vindre a comprar-ne, que en necessite una miqueta.

--Aleshores, passe a la saleta i espere que ara li prenc nota. Ací, el TripAdvisor ens puntua molt bé perquè oferim un tracte personalitzat i un producte excel·lent, sovint manufacturat. Quan el senyor traficant el puga atendre, l’avisaré.

(Assegut al sofà de la saleta fullejant una revista pornogràfica mentre passen uns minuts...)

--Senyor drogoaddicte, ja pot passar; el senyor traficant l’espera. Abans, però, l’informe que, tot i estar a l’octubre, ja podem oferir-li algun producte d’oferta: “dos per u”, “prenga ara i pague a Nadal” o “quinzena sense IVA”.

(A l’interior del xicotet magatzem-tenda apareix un home amb ulleres de pasta i bata blanca)

--Bon dia senyor traficant. Com va tot?

--Anem fent, anem fent, tot i que la cosa està fotuda. I vostè, benvolgut drogoaddicte?

--Bé, intentant sobreviure. I, que té per ací que m’ha dit la xica que hi ha ofertes interessants?

--Mire-ho vostè mateix i prenga allò que vullga. Al fons i ha el provador i hi ha un espill perquè s’ho col·loque bé i s’observe; sense pressa. Jo estic ací, per si puc ajudar-lo en qualsevol cosa.

--Molt bé! Provaré açò i açò... i açò, també. Si em para bé, m’ho quede tot.

--Ha de saber que disposa de quinze dies per efectuar les devolucions però, si els productes són d’oferta, li’ls podem canviar per altres, però no podem tornar-li els diners.

--Perfecte. Ho agarre tot: açò, açò i açò. Em para molt bé! I, en un moment, tot solucionat.

(De nou amb la secretària)

--Té la targeta de client?

--No, no en tinc perquè és la primera volta que vinc; a més sóc nou en açò de la drogoaddicció i les targetes no em duren massa.

--Li la podem fer per informar-lo d’ofertes i de productes nous: química i tot això; ja sap... A més, està tractada amb un producte que no deixa que res se li apegue.

--Em sembla bé perquè tinc interès de seguir drogant-me per un temps. Pagaré amb la targeta de crèdit.

(Trau una Visa una mica ratllada i paga l’import. La dependenta li lliura una còpia del tiquet)

--Ací ho té, en una bolseta de la casa (Drogues Pepe), feta de material reciclat, que cal cuidar el medi.

(Somriure amb totes les dents i, a més, ben blanques)

--Adéu senyoreta: fins a l’altra. Ja li contaré com m’ha anat tot el dia que torne. Demà tinc una boda i volia estar a l’alçada de l’esdeveniment, per això he buscat un proveïdor de confiança.

--Senyor, pense que sempre ho pot comentar per la xarxa, a TripAdvisor mateix, i posar la puntuació que crega correcta, així, de pas, anima altres clients a comprar ací. Moltes gràcies per tot.


(Anònim)

dijous, 27 de setembre de 2018

UNA MINISTRA POC INTEL·LIGENT NO DEU SER MINISTRA


Resultat d'imatges de ministra delgado
Allò pitjor que ha pogut fer la ministra Delgado ha estat dir que les converses filtrades a la premsa, en què llarga de valent sobre altres jutges, pertanyen a l’àmbit privat. Sembla que, amb dit argument, pretén que es prenguen per irrellevants els comentaris fets i que s’abaixe la pressió política i mediàtica que ara hi ha sobre ella.

Crec que s’enganya, i ho crec per una simple raó: si pertany a l’àmbit privat és perquè hi ha un vincle amb Villarejo, dic jo. Altra cosa haguera estat si la senyora haguera dit que l’havien enviada, o que hi estava per qüestions de treball, o per alguna investigació que necessitava informació confidencial... En qualsevol d’estos casos haguera quedat palés que no hi havia relació personal entre ambdós, sinó que es tractava d’un fet puntual marcat per un esdeveniment concret.

Dolores Delgado, però, ha optat per lligar la seua vida privada a la del polèmic comissari, creient que, així, el pes dels àudios minvaria; tota una errada. Però, a més –i crec que la seua faena és de fiscal— hauria de saber que les converses privades poden ser una prova de qualsevol crim. Ella diria que eixe cas només es dóna en les converses autoritzades –cosa que li deu recordar constantment el seu estimat Garzón— si han de ser usades com a proves en un judici, però el present cas no és purament judicial.

L’opinió pública també jutja, i la premsa, a més dels jutjats. Per això, si el meu cap de departament m’envia a reunir-me amb alguna persona opaca, obscura o, com és el cas, ben fosca, jo sempre hi podré adduir que ha estat en el compliment d’una ordre. Si qui va a la reunió sóc jo, sense cap motivació jeràrquica i, a més, dic que la cita forma part de l’àmbit privat, estic afirmant que, en la meua vida privada, em relacione amb mala gent, tot i que siga un exemple de fa huit anys, com és el cas, i puga argumentar que “eso era antes, porque pasé una mala racha, pero ahora ya estoy limpia”.


Salvador Sendra

dimecres, 26 de setembre de 2018

EL CANADENC ANTISISTEMA

Resultat d'imatges de trudeau sanchez
Dos dirigents del tot diferents.
Trudeau: trage massa clar per a una reunió formal.
Sánchez: tots els cànons de la formalitat personificats.
La reunió entre els dos líders, el canadenc i l'español, ha passat del tot desapercebuda si no fos per la similitud que hi ha entre Catalunya i Québec, o eixa és la versió de la premsa i de la qual no vull fer cap anàlisi perquè per això ja estan els mitjans d'informació de masses. A més, que crec que hi ha coses molt més importants que la xerrameca sense fonament ni convicció, que l'absència de coratge per modificar res i que la impunitat per dir blanc i negre alhora, i eixa inseguretat es troba, entre altres coses, en l'assumpció del mateix canon, reflectit en el present cas, en la manera de vestir-se de Pedro.
Perquè, si el trage ja és massa clar, si li afegim una corbata ampla i de color semblant, ja pot superar allò que entenem com a atreviment. Per contra, tenim la imatge oficial de la persona mesurada, amb trage obscur i corbata també obscura, fina i de llargària un pèl per baix de la corretja. Tourdeau, però, duia una corbata que, a més de clara, era ampla!
La premsa, de fixar-se en alguna cosa, ho ha fet en els calcetins del canadenc que, això sí, atraien les mirades més discretes. No obstant això, la part més atrevida de la seua vestimenta no ha estat ni el trage, ni la corbata, ni els calcetins; n'ha estat una altra. Allò que ha desmuntat qualsevol cànon de convencionalitat ha estat el color de les sabates: marrons!
Ningú –i emfatitze el ningú— d'una formació seriosa que vullga moure's al voltant de les elits mundials pot dur unes sabates d'eixe color, si no vol ser vist com un antisistema proletari usurpador de privilegis. Per contra, de Sánchez no hi ha res a dir: neutre, gris, eclipsat; és tot. Però, si sé jo això del calcer, això significa que Tourdeau també ho sap, o la seua dona, o sa mare... Però, tot i ser-ne conscient, ho ha fet: s'ha col·locat unes sabates marrons que han passat desapercebudes perquè totes les mirades s'han dirigit cap als calcetins.

Salvador Sendra

dijous, 20 de setembre de 2018

L’IMMINENT AUGMENT DE LA NATALITAT ALS PAÏSOS DESENVOLUPATS


Resultat d'imatges de boom natalidad
A partir de la dècada dels cinquanta hi haurà un creixement important de les taxes de natalitat a Europa, als Estats Units, a Austràlia i, potser, fins i tot al Japó. Les conclusions a què arribe són infal·libles i estan basades en estudis creuats sobre publicacions de referència que no admeten cap crítica.

En primer lloc, hi ha l’ús d’un article de Niño Becerra –del qual només vaig llegir el titular, perquè, d’altra manera, m’haguera suïcidat, i que ara no recorde de manera clara— en què vaig entendre que cap al 2050 hi hauria una crisi ben grossa. Si tot s’ensorra, deixaríem de viure al món desenvolupat i ens dedicaríem a la procreació, com passa en els indrets de menor riquesa. Ara mateix vos explicaré el perquè.

En segon lloc –i el cas no deixa la possibilitat de dubtar-ho— hi ha un estudi de la Universitat de Califòrnia Berkeley, que advertix sobre el final de la planta de cacau cap al 2050 a causa del canvi climàtic i la manera en què la modificació pot afectar la franja de l’equador terrestre. O siga, que l’únic xocolate que hi haurà, a partir d’eixa data, és el que es fuma! I la notícia és molt interessant si s’entén des de la perspectiva procreadora, ja que diuen que el xocolate és el substitut del sexe. Per tant, si no hi ha cacau, no hi ha xocolate i, si no hi ha xocolate hi haurà més nyic-nyic...

Si atenem a les dades de consum de xocolate als països desenvolupats i les comparem amb les dels llocs més pobres, automàticament podrem entendre les xifres de naixements: si no hi ha xocolate, hi ha més sexe i, si hi ha més sexe, hi ha més naixements. Finalment, si no hi ha diners, no hi ha xocolate i, per tant...

L’assumpte no deixa cap fil penjant, tot i que desconec les dades del consum de xocolate al Japó perquè les estadístiques estan en japonés, però ho compense afegint els nipons a les estadístiques dels països desenvolupats. Si algú té res a dir sobre el consum d’esta substància al Japó, que calcule l’efecte que pot tindre sobre una societat en què els jóvens poden estar anys sense follar. A vore si el xocolate s’acaba perquè se l’estan fotent tot ells?


Salvador Sendra

dimecres, 12 de setembre de 2018

QUÈ LLEGIA ECO?


Resultat d'imatges de el nombre de la rosa
Umberto Eco és conegut com a escriptor, tot i que, per al meu gust, allò més important del seu treball fou la tasca de recerca filològica des de la seua càtedra de semiòtica a la Universitat de Bolonya. Recorde, encara de jovenet, que vaig llegir, com quasi tot el món, la novel·la El nom de la rosa, i que em va agradar molt. Segurament, en eixe moment només arribava a entendre la intriga i les descripcions dels indrets i dels personatges. Si no recorde malament, tractava sobre com un frare franciscà arriba a un convent per intentar aclarir unes estranyes morts. Amb el vell frare hi va anar un jove seminarista que es convertí en el seu deixeble.

Ja a la facultat, recorde un professor que va incidir en la imatge del franciscà traient un telescopi de la borsa de les seues pertinències. No va ser una Bíblia, no; va ser un telescopi! A partir d’este fet, el professor va explicar les aportacions filosòfiques de Guillem d’Occam, el suposat frare de la novel·la. Em vaig adonar que un llibre d’intrigues anava més enllà d’un simple escrit quan era creat per una persona excepcional.

Anys enrere, en un viatge pels Alps italians i Dolomites, passant Torí, vaig aparcar al llac d’Avigliana, des d’on s’observava de prop la imponent abadia que feu servir l’autor per ubicar l’obra. L’any següent, si no recorde malament, es va cremar i no sé què serà del seu estat de conservació. També em va servir per recordar l’obra d’Eco.

I ara, en una de les meues lectures de Bajtin, hi ha un breu incís sobre el riure. Diu el rus que amb eixe riure es desmunten les mentides i que es tracta d’una mena de catarsi o, millor dit, de depuració de l’intel·lecte. El fet de riure amb motiu d’alguna cosa que sembla seriosa i dogmàtica qüestiona els fonaments d’això que provoca eixa sobtada reacció. Cal recordar que, per a Kant, el riure era la reacció espontània a una tensa espera en què es convertia allò que s’esperava amb intensitat i esperança en un no-res.

El final del llibre d’Eco, si no recorde malament, resol els crims i ho fa investigant la biblioteca, on se suposa que hi havien estat les víctimes, i esbrinant l’estrany color de la llengua de cada mort. S’havia de salvar l’statu quo religiós de la manera que fos i eixa era la faena del bibliotecari, amagant l’obra prohibida o, en altre cas, assassinant aquells que l’havien consultada perquè no difongueren el seu contingut. Eixa peça prohibida era un suposat tractat sobre el riure d’Aristòtil; per tant, Eco va llegir Bajtin abans d’escriure l’obra i jo he hagut d’esbrinar una de les múltiples extensions del llibre de referència per explicar-vos el rerefons de la novel·la i la seua font d’inspiració.


Salvador Sendra