dijous, 19 d’abril de 2018

NO TENIM GUST NI PERSONALITAT


Resultat d'imatges de imitación chimpances
Les persones no podem ser originals més que en un imperceptible percentatge, ja que tota la nostra formació com a tals, o el nostre desenvolupament humà, estan vinculats a la imitació o, en el millor dels casos, a la instrucció. L’ésser humà es desenvolupa al mateix temps que ho fa el seu llenguatge. Ser diferent és impossible, excepte si hi ha un referent: es pot ser diferent d’algú o d’alguna cosa, però mai del tot. L’ésser humà és cultural, o social, tant fa.

Als animals, sempre els queda el reducte de l’instint, que els aporta la condició de l’espècie i que els indica les pautes de vida. Les persones, però, ja fa molts mil·lennis que se n’han desfet i l’únic recer en què se’l pot observar és en el bàsic instint de supervivència o en el de la procreació, que les religions insistixen a apaivagar. Tota persona imita i, alhora, aprén. Tota persona és llenguatge.

Hi ha qui creu que per vestir d’una determinada manera o per accedir a tal o tal altre indret ja s’esdevé especial, quan la realitat és que es copia d’altres que ja hi són, o que hi han intentat situar-se. I açò no és inherent només a les modes; també ho és als comportaments que se solen autocontemplar com a alternatius: són còpies! Per a Cros, el subjecte cultural projecta la seua identitat pertot arreu i condiciona els individus. Lacan, potser anomena el mateix espectre com el gran jo.

Si el gust no existix en l’àmbit personal, i les persones no tenen criteri propi, per què ens entossudim a creure’ns-ho, això de l’autenticitat? No sé... Poster es tracta d’una conducta instintiva –heheheheheheh—, o d’un autoengany relacionat amb eixos anys d’adolescència que no hem aconseguit deixar enrere, de frases curtes i sentències que s’assemblen més a un gruny que a una parla.

A banda de l’herència del llenguatge, creiem que vivim bé perquè imitem aquells que relacionem amb la bona vida. Pensem que vestim adequadament, o que hi parlem, perquè ens fixem i copiem aquells altres que, per alguna raó, han de ser elegants. Menjar bé és menjar les coses que altres mengen i viatjar a un lloc determinat és intentar moure’ns per on altres referents ja han passat.

Amb tot açò, i sabent que es tracta d’una veritat inqüestionable que no admet crítica, només cal pensar-nos com som i comportar-nos com ens comportem perquè no hi ha alternativa. Estic segur que Tarzan imitava Chita, ja que difícilment recordaria massa coses dels seus pares ni dels seus tutors excepte eixe llenguatge bàsic i tosc d’adolescent rebel. Es trauran els polls del cap i les puces l’un a l’altra!


Salvador Sendra

dimecres, 11 d’abril de 2018

EL MIRALL DE LA SOCIETAT


Resultat d'imatges de leticia reina sofia
Els ciutadans del reino –mireu el carnet de conduir si no vos agrada el substantiu emprat—podem considerar la família reial des d’una perspectiva còmica o des de la vessant tràgica, i és precisament ací on rau la qualitat de la nostra democràcia.

Un antic professor de la facultat, amb molt de prestigi i del qual guarde un grat record, quan tractàvem els temes relacionats amb la política grega (la clàssica), sempre prenia com a referent les representacions teatrals del moment: si és tractava d’una època d’auge democràtic, el període se solia relacionar amb les tragèdies, mentre que si el temps era d’influència tirànica, hi havia una major demanda de comèdies. El poble democràtic –sembla ser— necessitava de l’anomenada catarsi per vore-s’hi reflectit i per poder enfrontar-se amb moments de crisi i amb problemes que no tenien solució des de la meditació i l’empatia. La comèdia, però, tractava els grans temes i els grans personatges de manera inversa, ja que comportava la seua ridiculització fins al punt de provocar el riure del públic, per molt de missatge ocult que hi aportara.

Els tràgics tractaven els grans personatges i els grans temes; els còmics, també. La manera de presentar eixos temes era la gran diferència, així com la seua finalitat. El poble és savi, diuen... I, ací, la família reial és –o hauria de ser— una gran família, deixant a banda la quantitat de membres que la formen, i la possibilitat de saber-ho és allò que hauríem d’esbrinar a partir del tractament de la informació que rebem. Però la curiositat és que es tracta d’un tema prohibit que només es pot observar i analitzar des del punt de vista oficial que ens aporta la mateixa família. Arribats al present punt d’inflexió, la vessant democràtica cau ja pel seu propi pes, perquè hi ha censura.

D’altra banda, i si es puguera superar el primer entrebanc, i açò ja ens trasllada al camp de la pura especulació, penseu que, realment, hi podria haver la més mínima catarsi en qualsevol representació que afecte la seua vida o els seus personatges? O, per contra, no podríem evitar riure quan ens en representaren els diferents passatges, bé reals, bé fictícis? Ara, per si teniu algun dubte, encara, podeu tornar a llegir el primer paràgraf.


Salvador Sendra

dijous, 29 de març de 2018

DE COM ESPAÑA MANTÉ L’OBJECTIU DE DÈFICIT

Resultat d'imatges de montoro presupuesto
Ahir estava alterat, i pense que amb raó. Vaig escoltar per algun lloc que el ministro d’Administraciones Públicas, Cristobal Montoro, estava desvanit d’haver aconseguit arribar a eixe dèficit desitjat per damunt de tot: el 3% ─que no és per res però té nom de comissió! Ara, a Europa estaran que repicaran campanes perquè el seu estat més important, i sobre el qual pivota l’estabilitat i la justícia de la UE, fa bé els comptes i no només augmenta la despesa en defensa, sinó que, a més, estalvia. En quatre dies, al pas que anem, arribarem al superàvit i es podran comprar més armes, avions i bombes.

L’estupenda gestió del millor ministre del Gobierno ha estat la causant de tan bon nova, perquè ell tenia al seu abast la recepta adequada. Ara, només ens cal esbrinar quin ha sigut el beuratge subministrat pel santer que més bé s’assembla a una porga, per a les altres administracions menors. Jo no podia entendre com es podia estalviar i, alhora, gastar més. Jo no podia entendre la manera en què li eixien els comptes.

De moment, he mirat i comparat els pressupostos anteriors i he vist que la despesa puja des de 2016. No obstant això, i si els ingressos no són espectaculars, no m’acabava de creure els números fins que m’he il·luminat, com el ministro: els comptes quadren perquè les autonomies i els ajuntaments estan ofegats. Allò que ha estat un remei per al Gobierno ha resultat ser una porga per a la resta d’administracions perquè tot l’estalvi se l’ha hagut d’empassar qui millor ha gestionat fins ara.

L’ajustament, però, té la inclinació a allargar-se una mica més perquè les despeses estatals seguixen amb l’actual tendència a augmentar. Les autonomies s’han d’ajustar al màxim perquè estalvien per partida doble: els diners que no reben sumats als que no poden gastar-se. Els ajuntaments, en una dinàmica semblant a l’autonòmica, veuen com els seus comptes s’engreixen en la mesura que els serveis més directes es mantenen o, fins i tot minven. La majoria de pobles han fet els deures i els ixen els comptes però no poden gaudir dels fruits d’eixa bona gestió. La primera clàusula per aprovar els pressupostos –i això hauria de tindre-ho clar el PNB— hauria de ser la d’eliminar la Ley de Racionalización y Sostenibilidad de la Administración Local, i la segona, revisar el dèficit fiscal autonòmic.



Salvador Sendra

dijous, 22 de març de 2018

Facebook, la Democràcia i el no-final de la Història.

Resultat d'imatges de facebook democracy
Hi ha mar de fons pel que fa a Facebook. Les accions cauen en picat. Tot a causa de l'anomenat escàndol de Cambridge Analytica. Suposadament, aquesta consultora ha utilitzat les dades de 50 milions d'usuaris de Facebook per manipular les eleccions. La suposada manipulació és que utilitzaven informació privada per fabricar perfils psicosocials dels usuaris i enviar informació adaptada a cada usuari i que els poguera persuadir. Segons diuen, això va fer guanyar a Donald Trump i va ajudar la campanya del Brexit.

Quin problema hi ha amb tot açò? Certament, no ho sé. Com s'ataca a la Democràcia amb açò? Tampoc ho sé. Perquè açò no és nou. Tots sabem que a la xarxa estem controlats, espiats i manipulats. Tots sabem que fem una recerca a Google de qualsevol mercaderia i seguidament som bombardejats per publicitat sobre productes dels quals estaven fent la recerca. A vegades sense buscar, com conta Salvador Sendra al post El control de les nostres vides. Sabem que Google guarda la nostra informació i la ven a empreses, empreses que fan perfils dels nostres interesos o gustos, per revendre'ls i posar-nos informació que "ens pot interessar". És a dir, el mateix que ha fet Cambridge Analytica. Quin és el pecat de Facebook? Fer el que han fet tots i s'ha fet des de l'eclosió de les xarxes socials gratuïtes? Però si fa temps que sabem quin és el preu d'allò que és de debades a la xarxa. Quan a la xarxa no et cobren ni et venen res, és que et venen a tu, com es sol dir. Google, Facebook, etc., perquè penseu que valen tants diners? D'on obtenen els beneficis? De vendre'ns, de vendre la nostra informació, en teoria, privada.

Hom pensa que ningú sabia el que feia Facebook? Si a nosaltres, que estem a la perifèria del món, ens arriba eixa informació, els que estan al centre, els que menegen els fils de l'economia... ho desconeixien? Absolutament, no. El fet que ara s'haja publicat pel The New York Times i The Guardian, no ha desvelat res. Qui ho havia de saber, ho sabia. La retirada de capital de Facebook amb la consegüent caiguda de valor de les accions en borsa, no respon a una lògica de mercat. El motiu, diuen els mitjans de (des)informació, és que en haver-se filtrat informació privada es preveu una pèrdua de confiança per part dels usuaris i tenim un abandonament en massa d'aquesta xarxa social. L'argument em sembla pueril.

Com hem dit abans, la gent sap que està controlada, que tota la informació que es puja a Facebook, Twitter, Instagram, etc., serveix perquè et manipulen amb finalitats econòmiques, mercantils, convertint-te a tu en una mercaderia. Malgrat que ho sabem, no hem abandonat la xarxa. Per què l'hauríem d'abandonar si ha servit perquè guanye en política el candidat que volem que guanye o isca l'opció política que volem que guanye? La informació que arribava a aquestes 50 milions de persones, era el que volien llegir o sentir, el que necessitaven llegir o sentir, no els ha aportat res de nou, llevat de reforçar el que ja pensaven o creien. En tot cas, els votants estan agraïts més que cabrejats.

Quina és la veritable raó de tot açò? Com no em convenç l'explicació oficial, pense que ha d'haver-n'hi una altra. Què està passant aleshores? Açò no és un fet aïllat, s'ha de veure d'una forma global. Comencem pel començament. Hi ha un relat oficial:

  1. Les elits estan preocupades per com han votat les masses darrerament: Trump, Brexit, pujada del Front National, davallada dels partits de les elits –els tradicionals- a Alemanya i a Itàlia, etc.
  2. Hi ha una pèrdua de confiança de la gent, dels votants, del poble, de les masses, com es vulga dir, amb els mitjans de comunicació oficials. La xarxa ha permés que la gent no es creu les notícies oficials, busque informació en la xarxa i difonga informació que no ve dels canals oficials i tradicionals.
  3. La informació que s'ha donat en els mitjans oficials ha modelat l'opinió pública durant dècades i ara eixa capacitat està perdent-se.
  4. La gent no vota el que les elits volen que vote, aleshores la gent està sent enganyada, cal buscar culpables.
  5. Hi ha hagut dues grans causes de l'engany a la gent: la postveritat i les fakenews transmeses per les xarxes socials; Rússia intentant manipular eleccions per tots els mitjans. I ara, s'afeix que Facebook filtra informació -Quina novetat!!! Oh, no m'ho puc creure!!! Açò no pot ser!!!-.
Paral·lelament, als cercles acadèmics comencen a aparéixer publicacions, papers, etc., que posen en dubte la capacitat de la gent per elegir el que és correcte. És a dir, les elits comencen a dubtar del poble. Significatiu és que en els darrers mesos han eixit dos llibres sobre açò publicats per les universitats de Harvard i Princeton, és a dir, pels "temples del saber". El primer és de Jason Brennan titulat Against Democracy (Contra la Democràcia), publicat per la Universitat de Princeton -podeu llegir ací una ressenya-; el segon és de Yascha Mounk, amb el títol de The People vs Democracy: Why Our Freedom is in Danger and How to Save It (El poble contra la Democràcia: perquè la nostra llibertat està en perill i com salvar-la), publicat per la Universitat de Harvard -ací la resenya de The Economist-. La publicació d'aquests llibres comencen a posar en dubte el que poble siga capaç de triar, que les eleccions siguen les correctes. El primer dels llibres, fins i tot, és de 2016, abans del Brexit, de Trump, etc.

Sí, vaig a ser conspiranoic a la meua conclusió, però si no és així, tot açò no té cap trellat. Així doncs:
  1. Els votants, el poble, la massa, els súbdits, o com vulgueu dir-ho, tenen més accés a la informació, i fan més canals d'informació no controlats per les elits que mai. Segons ells, els canals d'on venen les fake news i la postveritat.
  2. Hi ha una desconfiança de les elits vers els sistemes democràtics, perquè hi ha desconfiança cap a elles, arran de la crisi, i del control d'informació.
  3. Hi ha un intent de controlar la informació que circula per la xarxa, sobretot per xarxes socials.
  4. L'excusa per al control d'informació són: pseudoveritat/fake news, Rússia i ara s'afegeix la filtració de privacitat d'usuaris de Facebook.
  5. Com la informació és poder, les alternatives han de ser dues: o es recupera el control de la informació i la gent torna a votar bé, o s'acaba en la democràcia, un sistema on la gent, el poble, la massa no tinga poder decisió (en part, és el que fa la Unió Europea).
No he cregut mai amb el final de la Història, com deia Fukuyama. La Història continua i la democràcia liberal també serà negada, no pel socialisme com creia Marx, i com no sóc profeta no sé el què vindrà. Però de moment podem veure ombres i tractar d’intuir el que hi ha: una lluita de les elits per recuperar el poder i l'accés a la informació; una lluita perquè les masses tornen a votar el que es correcte o deixen de votar; perquè està vist que el poble no sap triar si se'l deixa sol, cal doncs triar per ell.


Òskar "Rabosa".

dimecres, 21 de març de 2018

POSTMODERNITAT I DIVERSITAT


Resultat d'imatges de postmodernidad
Amb La condition postmoderne (1979), Lyotard dóna per tancada una època, per a ell, és la dels grands récits. Traduït d’una manera entenedora, es podria parlar del final dels grans relats que es narraren fins a la crisi moderna. Així, tant les summae medievals com les posteriors obres il·lustrades, seguides de les romàntiques, tenien com a elements comuns l’extensió i la pretensió. Les dues característiques anteriors anaven de la mà perquè a causa de l’ambició desmesurada, se’ls requeria d’una llarga argumentació i, a més, el tema no deixava de ser un tot plegat. Tant una història com l’altra es podien explicar des de la globalitat i des de la unitat de fons, com per exemple, els a priori que s’hi solen argumentar. Per a uns, eixe element inicial es troba en la divinitat; per a altres, es troba en la humanitat; mentre que, per als tercers, hi ha l’esperit. Però, en els tres casos, sempre hi ha hagut un element previ i essencial sobre el qual explicar i explicar-se que, en certa manera, és qui ha aportat tota eixa cohesió.

El discurs, però, es fracciona i es desfà en mil péntols quan s’inicia una nova època, tot i que titllada de post-. Els prefixos sempre deixen en l’aire una interpretació, bé siga de final, bé de superació o bé de reacció sobre l’anterior (lexema+sufix). A partir de la nova etapa, el discurs deixa la unitat i inicia una dispersió en què s’intenten explicar les coses per separat, de manera molt especialitzada i sense eixa ambició totalitzadora. L’escolàstica, però, seguix amb la seua tasca subterrània quan aprofita l’ocasió per tornar a presentar-nos el seu discurs dividit en dues meitats: a Déu allò que és seu i a César allò que li correspon, supose que com a humà... D’entrada, la fal·làcia es troba en la falsa divisió del discurs en dues meitats, ja que d’això que es diu déu, ja ni se’n parla i, si es fa, malament anem. Altra cosa, però, són els elements a priori que sempre ens volten per argumentar i argumentar-nos. Heidegger i Sartre eliminen les essències de forma laica perquè els seus predecessors, tot i que conreadors de l’existència com a fonament de tot, encara mantenen elements estranys en el discurs.

Una volta acceptada, per tant, la manca d’unitat en la nova època del segle passat, em va sorprendre l’argument de Cros respecte al segle XXI, ja que, per a ell, hi ha un nou discurs unitari causat per l’eliminació de la diversitat, bé siga des del punt de vista econòmic, bé siga des del cultural o bé des del social. Cros explica que hi ha un gran poder d’atracció globalitzador que ha eliminat les diferències –la riquesa, la varietat— creades en l’època moderna per proposar un sol discurs arreu del món i del qual només se’n salven uns quants pobles, diguem-ne desconnectats encara. Jo, de moment, encara no tinc opinió al respecte, tot i que, com que m’ha resultat interessant el punt de vista proposat per Edmund, vos l’he desvelat. Si té raó esta persona, atenció!: vos imagineu que el pas previ de l’arcaica reivindicació de la Internacional Socialista puga estar ja creat? Perquè la unificació dels criteris suposa, d’entrada, la destrucció de les fronteres modernes... Ui, quina por si la gent comença a prendre consciència de classe, no?


Salvador Sendra

dijous, 15 de març de 2018

ALGUNS APUNTS SOBRE LA CULTURA DE MASSES


Resultat d'imatges de No a la guerra premios goya
Estic llegint un interessant assaig d’Edmond Cros que pot ajudar-vos a entendre algunes coses sobre la funció de les actrius i els actors en la mesura que s’entenen des de la perspectiva del cinema projectada ja —diguem-ne que encara de manera innocent—, des de fa unes dècades per Walter Benjamin. I amb això de la funció em referisc a la seua implicació social, que molta gent entén com a reivindicativa per tot allò del «no a la guerra», on van arribar a fer creure a les persones més ximples que la seua veu s’oposava al poder. Això: innocents!

Per a Cros, la figura de les actrius i actors d’èxit, o siga, la dels més mediàtics, és un simple apèndix del poder. Afirma que, amb la gran quantitat de pel·lícules que es va arribar a representar en allò que es va considerar el gran salt del cinema, calia destriar-ne aquelles que se sabien perjudicials de les que eren apropiades per a les empreses que hi aportaven els diners per a les produccions. Abans de passar a les pantalles, calia destriar-ne unes quantes; o unes moltes! I eixa és la raó de la creació d’allò que Edmund anomena star-systems, o les grans estrelles de la pantalla. A partir de la seua consagració, el públic estaria més pendent de vore en acció el/la seu/-a actor/actriu preferit/-da que del contingut de la cinta, o del seu argument.

La cartellera va passar a anunciar els personatges en un primer plànol, seguits, en el segon, de la historia que s’hi narrava i, amb una simple pinzellada, es va esborrar del mapa tota possible competència i, de pas, es garantia el guany de cada llançament, amb molt poques excepcions. Qui podia pagar els preus desorbitats de les grans estrelles? Només aquells que tenien un potent su     port financer! Els antisistema estaven abocats al silenci i a l’anonimat alhora que es van formar les grans companyies productores. Els premis, per tant, també passarien a ser un reflex de la gran jugada de poder. Les star-systems, mentrestant, vivien i viuen en un llimb on se saben observats i emulats per la gran massa, alhora que saben, també, qui els paga i per què.

La cerimònia dels premis Goya (Spanish Oscars) en què es va reivindicar la no-guerra estava més que assajada, a causa de la gran quantitat de manifestacions que es van programar pertot arreu. La indústria cinematogràfica, en la seua reivindicació, no va fer més que posar-se del costat de la gran massa ciutadana que, en el fons, era allò que desitjava perquè és qui en realitat nodrix eixe sistema empresarial. Però allò va ser massa general per a ser creïble. Ara, hi ha qui demana implicació a les star-system perquè s’involucren a reivindicar altres casos de discriminacions, d’il·legalitats o d’irresponsabilitats, però no ho poden aconseguir. Ara ja sabeu que, per a la pròxima representació, si no hi ha cap causa massiva nova, podran haver més actuacions sobre la igualtat de gènere –va fracassar el darrer me too—, arran de la magnífica mobilització del dia 8 de març, o sobre la jubilació (dels actors i actrius, perquè els toca la butxaca) aprofitant el vent favorable.

La raó, com he explicat abans, és molt clara, ací o als Estats Units, tant fa. I si alguna de les persones destacades prenguera partit per qualsevol de les reivindicacions no massificada, per raó que tinguera, la seua carrera acabaria en el teatre, en el millor dels casos, sense tindre en compte la vàlua interpretativa. O és que en realitat penseu que són tan bons i imprescindibles per a la gran industria del cinema? Ja per acabar, només queda per apuntar allò que sí que diu Cros, i és que eixa potent empresa sí que és important per a garantir la unitat de pensament, o d’ideologia; com vullgueu dir-li.
La no-guerra, la sí-igualtat o la no-discriminació són temes importantíssims per a una societat moderna que no estan mal vistos ni per la massa ni per la gran empresa cultural, però una cosa no lleva l’altra. Segurament, si eixe home que va presentar els premis Goya amb tacons ho fera demà, no rebria tantes crítiques com va tindre en el seu dia: ara la gran audiència ja ha entés la denúncia que representava i això li hauria aplanat el camí reivindicatiu. Però no ens enganyem, l’esforç se li recompensarà amb paperets d’estrella mediàtica i amb més euros, que donarà de manera altruista a protectores d’animals o a nobles finalitats semblants.


Salvador Sendra

dilluns, 12 de març de 2018

EL MÓN ESTÀ PLE DE MADOFFS

Resultat d'imatges de madoff
Sembla que les estafes piramidals no han passat de moda, encara. A més, podem dir sense por d’enganyar-nos que n’hi ha de legals i d’il·legals, com en tots els casos –incloent-hi els assassinats i les tortures, per posar exemples de casos extrems— perquè un estat té la força legal i moral per realitzar accions que, en altres casos, podrien resultar delictives. I el cas de les estafes piramidals em va acudir a la ment en llegir, ahir, un article d’un conegut periòdic d’economia.

Pensar en el tipus d’estafa proposat a l’inici ens fa recordar Fórum Filatélico o el mateix Bernard Madoff, quan la dècada passada va ser empresonat en descobrir que havia estat venent fum i cobrant-lo a preu d’or. La seua gestora de fons d’inversió es nodria de la captació de nous clients, ja que era impossible traure la rendibilitat que proposava per a cada participació. El problema va arribar a l’inici de la crisi, quan els inversors van decidir de traure els diners i es van adonar que, de capital, no en quedava ni un cèntim. Madoff, d’altra banda, vivia d’allò més bé i, a més, estava considerat com un dels grans filantrops de New York. Fórum Filatélico, d’altra banda, patrocinava importants equips de basquet.

Si ho mirem amb detall, això de l’empresa de Madoff, eixe mateix sistema és el que han aplicat els bancs, no? Ara no n’estic segur però crec recordar que han de tindre en efectiu el cinc per cent del capital que administren... No cal dir res més ni explicar res més, si atenem a la rigorosa supervisió que va realitzar el Banco de España fa uns anys, quan el sistema bancari va rebentar per complet. Però, cal recordar que els bancs i les caixes d’estalvi són entitats privades –les segons, sense afany de lucre!—, i així es gestionen, tot i la posterior ajuda del Gobierno, o siga, nostra.

Però, si pensem el funcionament del sistema de pensions, no es pot entendre el seu funcionament com una piràmide semblant a la de Madoff? Diuen que han invertit els diners que hi havia dipositats al fons per traure’n benefici, però que els guanys no donen per pagar les mensualitats. El sistema està col·lapsat perquè requerix de nous clients i, a més, necessita que abaixe el nombre de rebedors de diners, o la seua quantia. Però el cas de la Seguridad Social és més greu encara, si cap, ja que, primer, l’administra l’Estado; segon, ningú pot, de moment, recuperar el capital ja invertit; i, tercer, el constant canvi de condicions que proposa el Gobierno, de les quals només en serà vàlida l’última i es desestimaran totes les anteriors, el deixa en evidència, demostrant que és del tot inviable en el futur, o siga, que es tracta d’una estafa de la qual no es pot fugir si no s’elimina la paraula social de la Constitución. Amb una simple omissió s’alleujaria l’Estado de gestionar el benestar dels ciutadans, tot i que s’hauria de vore que es fa amb els diners ja dipositats i de què l’entitat pública és la garant.


Salvador Sendra