dilluns, 7 d’agost de 2017

La Fidelitat base essencial del Patriarcat.

Estic rellegint alguns textes de Sartre i m'he endinsat amb L'ésser i el no-res. I com és normal, repasses alguns aspectes biogràfics. Quan repasses aquests aspectes biogràfics, és impossible que no aparega l'arxiconeguda relació amb Simone de Beauvoir. I clar, com que també he estat llegint alguns dels "textos sagrats" del feminisme, el primer de tots va ser El Segon sexe i acabaré aquest agost amb El gènere en disputa de Judith Butler, de sobre m'ha vingut la inspiració i ho he vist clar. Tot això m'ha fet pensar amb una conversa que vaig tenir fa poques setmanes amb una amiga feminista sobre la fidelitat, i no vaig pensar de posar-li com a exemple aquesta relació. Ella no s'adonat que la fidelitat és un invent del Patriarcat. En canvi, Sartre i Simone de Beauvoir ho van veure clar.

Des d'un punt de vista biològic clàssic, evolutiu i darwinià, es diu que la fidelitat naix de la necessitat que tenen els mascles d'assegurar-se que la seua descendència és d'ells, i l'exigència de fidelitat de la dona és de la necessitat que té la dona d'un mascle que l'ajude a criar, alimentar i protegir als cadells humans. Els cadells humans necessiten més temps per valdre's per ells mateixos que qualsevol altre cadell mamífer. Segons aquestes teories, podeu llegir i veure reportatges "científics" que ho expliquen, els homes temen sobretot de la dona la infidelitat merament sexual, la possibilitat que un altre engendre un fill amb la seua dona. Altrament, les dones el que temen és la infidelitat sentimental, el que l'home puga estimar una altra dona i li retire l'ajuda i la protecció, que l'abandone, i per tant ja no veure's en més possibilitats de tirar els seus cadells endavant. Clar, això es dirà que és merament cultural, que una dona hui en dia pot treure's ella soleta els cadells endavant sense l'ajuda de cap mascle. Segons els científics -evolucionistes i darwinians- s'ha de pensar que l'evolució ha fet eixa llavor durant milions d'anys i que ho portem als gens, i encara no ens hem deslliurat d'eixos gens.

Si alguna ens ha ensenyat el feminisme, sobretot el des de la segona ona, és que no estem determinats per res genèticament. No hi ha res que siga biològic. Per tant, tot el que hem exposat abans és fals. És més, si hi ha alguna cosa que últimament ens diu la ciència és que som infidels per naturalesa, que la monogàmia no és inherent  a l'Ésser humà. Tampoc calia que ens ho diguera la ciència. El feminisme de segona ona, amb la revolució sexual ja ens ho havia dit. ¿Recordeu l'amor lliure? No era l'amor lliure el que es reclamava, com sempre es confonen els termes. Es reclamava el sexe lliure. Sartre i Simone, avançats a la seua època ho van comprendre. Ells s'estimaven, s'amaven, sentien amor l'un per l'altre, però tenien sexe amb altra gent. Per això renovaven cada any el seu compromís, el seu matrimoni.

La fidelitat sempre ha sigut una arma de submissió de l'home cap a la dona. Una forma de mantenir els drets de propietat de l'home contra la dona. Com Sartre explica el dret de propietat –sobre objectes- només apareix quan algú el pertorba. Açò si h traslladem a la relació entre home-dona, suposa que el dret de propietat de l'home sobre la dona només apareix quan ve un altre home i el pertorba, tenint o volent tenir sexe amb la dona. I això es veu clarament si mirem com ha sigut. i com és encara, la infidelitat a la nostra societat. Els hòmens poden ser infidels, tenir amants, anar de putes, etc., i fer-ho amb certa discreció però a la llum d'altres hòmens. I si per alguna raó acaba transcendint l’àmbit del discret, no passa res, és un Home. En canvi, la dona no pot gaudir de la infidelitat amb la mateixa llibertat.

Sé que aquest tema no és nou, i que ja està tot escrit al respecte. Però no deixa de sorprendre'm com les dones feministes, com l'amiga a qui feia referència al principi del post, s'aferren amb totes les seues forces a l'exigència de fidelitat, amb les seues dos vessants, exigència del marit cap a elles i d'elles cap al marit. No sé si totes les dones feministes seran conscients de la mateixa forma sobre el que suposa la fidelitat de propietat, però hui en dia semblen més preocupades per altres temes que per eixe. I és que començat per la violència de gènere i acabant pels sostres de cristall, la pedra angular sobre la qual s'edifica el Patriarcat és la Fidelitat.


Òskar "Rabosa"

dijous, 3 d’agost de 2017

Negar el canvi climàtic és lluitar contra el neoliberalisme.

Abans d'entrar al fons de la qüestió és important advertir que si tu, lector que has fet clic a aquesta pàgina, eres talibà del canvi climàtic, no continues. Has entrat a un post d'allò que taqueu de "negacionistes" en el sentit més pejoratiu del terme. Per dir-ho d'alguna forma, el més suau que em diràs que és que sóc com Trump. Aleshores estalviat la molèstia i segueix el teu camí fent clic a la x de tancament de la pàgina. Si en canvi creus amb el canvi climàtic i vols contribuir a un debat obert, respectuós encara que amb arguments ferms, benvingut i ben rebuts els teus comentaris.

Fins no fa massa, jo també era un creient fervorós del canvi climàtic. Jo també me'n vaig riure del cosí de Rajoy. Era un tema que em creava angoixa. Em sentia culpable. Però a poc a poc, he anat abandonat les creences. La Fe. Cert que no només en aquest tema. Tot el que creia fa 10 anys ha quedat dissolt en un no-res. Totes les creences més fermes, s'han tornat en escepticisme. En molts temes un escepticisme que ratlla en el de Hume. Ja sabeu, Hume va afirmar que no teníem cap element per pressuposar que el Sol demà al matí tornaria a eixir.

El cert és que amb aquests 10 darrers anys, arran de la crisi, i de certes experiències personals i vitals, he fet un canvi copernicà en molts temes dels quals creia, entre d'altres el canvi climàtic, la posició personal davant aquest fenomen i la posició social que s'hauria d'adoptar. He arribat a la conclusió que Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC, per les seues sigles amb anglés), que l'ONU, els acords que s'adopten com el darrer, el de París, etc., no són més que mandangues, una presa de pèl en tota regla.

Negacionistes del canvi climàtic hi ha de dues classes, a saber: 1) els que neguen que hi haja un canvi climàtic o escalfament global; 2) els que neguen que tinga un origen antròpic, és a dir, què l'Ésser humà siga el causant. Respecte del primer postulat, no hi ha canvi climàtic o escalfament global, crec que sí que és cert que hi ha. O això sembla deduir-se de les dades, encara que els profetes del canvi climàtic sembla que les unflen un poc. Respecte del segon postulat, no és d'origen antròpic, tinc dubtes i no pocs. Però no és el moment d'exposar-los o faria un post de 30 fulls. En tot cas em sembla indiferent, canvis climàtics hi ha hagut tants, que no passa res.

Els dubtes al voltant de l'origen antròpic en van vindre quan em vaig assabentar que la campanya de lluita contra el canvi climàtic la va començar Margaret Thatcher. Aquesta "bona dona" va dir: "El peligro del calentamiento global es todavía invisible, pero suficiente real para hacer cambios y sacrificios pensando en las generaciones futuras". Aquestes paraules, lloades pels ecologistes i apòstols del canvi climàtic, deuen ser posades en context. Quan ella va arribar al poder, una de les lluites més dures que va tenir, va ser contra els miners, amb vagues massives als anys '84 i '85 del segle passat. Diuen els crítics del canvi climàtic, que Thatcher per carregar-se de raó va buscar motius científics per fer front als miners. L'excusa la va trobar amb l'escalfament global derivat del CO2, una teoria que fins aleshores, malgrat fer molts anys –almenys des del 1935 si no recorde mal- que s'havia exposat, no havia triomfat ni pres com a seriosa en la comunitat científica. Ella va posar els diners. La derrota dels miners va suposar el triomf físic de les polítiques neoliberals. El neoliberalisme havia tingut la seua primera gran victòria.

La meua postura contra el canvi climàtic és una postura ètica. És una presa de consciència i posició contra el neoliberalisme. Hom, ingenu ell, em dirà que com puc estar èticament contra el canvi climàtic i contra el Planeta, la vida a la terra, etc. En primer lloc, no estic ni contra el Planeta ni contra la vida. És més, em sembla que estem fent mal, fent-nos mal. Però no passa res. D'ací 50 milions d'anys, la vida continuarà al Plantea i ja siga per culpa/causa* nostra o no, gairebé cap de les espècies que hi ha ara estaran aleshores. Com gairebé de les espècies que hi havia fa 50 milions d'anys continua hui en dia. Per si no ho sabíeu, la vida ha sobreviscut a extincions massives que van acabar amb el 96% de les formes de vida que hi havia aleshores. I la vida ja havia patit dues extincions massives abans amb extinció de 85% i 82% de les formes de vida, i en patiria dues més després amb extincions del 76% de les formes de vida. I la vida va seguir, com segueixen les coses que no tenen massa sentit**.

Tot això no vol dir que tinguem cap dret, ni cap legitimat per actuar com uns autèntics energúmens amb el Planeta. Òbviament cal una ètica, però l'ètica ha d'estar fora del neoliberalisme. No podem fer el joc al neoliberalisme. Cal acabar amb conceptes com "creixement", "creixement sostenible", "obsolescència programada", etc., tot allò que porta convertir en un abocador el Planeta. Més enllà, fins i tot cal replantejar-nos els conceptes bàsics que suporten la nostra societat. Almenys si volem estar a aquest lloc un temps més i no acabar suïcidant-nos mentre ens emportem algunes espècies més.

Aleshores és preguntareu, quina és la meua posició ètica enfront del canvi climàtic. El canvi climàtic s'ha convertit en una màquina d'acumular capital per a les elits financeres, d'una altra forma absolutament immoral. A aquest mateix blog, a R-TV, trobareu un documental sobre el negoci de la banca amb la natura. Si teniu ganes, mireu-ho. A més a més, David Havey a "Seventeen cotradictions and the end of Capitalism", ho explica de forma magistral:

Nature is necesarily viewed by capital –and I must stress that it may be and is viewed differently within capitalism as a whole- as nothing more than a vast store of potential use values –of processes and things- that can be used directly or indirectly (through tecnologies) in the production a realisation of comodities values. Nature is “one vast gasoline station” (to cite Heidegger) as natural values are monetised, capitalised, commercialised and exchanged as commodities. Only then can capital’s econmic rationality be imposed upon the world. Nature is partitoned and divided up as private property rights guaranted by the state. Private property entails enclosure of nature’s commons. (La natura és vista necessàriament pel capital –i jo he destacat que pot ser vista i es veu de forma diferent dins del capitalisme en general- com res més que un gran magatzem de possibles valors d'ús –de processos i coses- que poden ser directament o indirectament (mitjançant les tecnologies) en la producció una realització de valors de mercaderies. La natura és "una gran benzinera" (per citar Heidegger) on els valors naturals són monetitzats, capitalitzats, comercialitzats i canviats com mercaderies. Només aleshores pot la racionalitat econòmica del capital ser imposada al món. La natura és partida i dividida com drets de la propietat privada garantits pels estats. La propietat privada implica el tancament*** dels béns naturals comuns.)
.../...
Why this interventions may seem progressive, their effect is futher promote the penetration of market processes and market valuations into all aspects of our lifeworld. This is the case with carbon trading and a growing market pollution and ecological offsets. (Perquè aquesta intervenció pot semblar progressiva, el seu efecte és promoure la penetració dels processos de mercat i les valoracions de mercat dins de tots els aspectes de la nostra vida. Aquest és el cas del comerç del carboni del creixent mercat de compensació de contaminació i compensació ecològica).
És a dir, tot l'entramat al voltant de canvi climàtic, amb les mesures estatals i supraestatals, està pensat per privatitzar la natura i mercantilitzar-la. No té cap objectiu, en el fons ni en la forma, per aturar els suposats efectes perniciosos del canvi climàtic.

Òskar “Rabosa”.

* La culpa és un sentiment derivat d'una moral, purament cultural. Els fets físics poden tenir causes, però mai hi ha culpa. L'asteroide que va acabar amb els dinosaures i va provocar la darrera extinció massiva, no té cap sentiment de culpa. Això no obstant, deixe la "culpa" perquè es sentiu culpables.

** "Y la vida siguió / Como siguen las cosas / Que no tienen mucho sentido" Donde habita el olvido, Joaquin Sabina. La vida no té cap sentit, cap finalitat. Simplement és.

*** Enclosure fa referència (traduït seria tancament, encerclament) al procés que es va viure al Regne Unit, on els béns comunals que venien de l'edat mitjana foren privatitzats. Els usuaris dels béns comunals que disposaven dels productes i gestionaven eficientment dits béns es van veure en la misèria gràcies a aquestes privatitzacions.

diumenge, 30 de juliol de 2017

LA MULTIGENERACIÓ DEL SOFÀ

Si la intenció és la de paralitzar l’activitat d’una casa, no hi ha res més senzill que comprar un sofà. Esta afirmació és tan certa com la necessitat que hi ha de posar noms que intenten englobar i definir generacions senceres, com deien abans a la generació X, a la dels millennials que succeïx l’anterior i com anomenaran les altres posteriors a les actuals. Realment, totes cabrien en la multigeneració del sofà.

Aristòtil era un gran filòsof perquè explicava allò que percebia, de manera entenedora i racional. La seua línia de pensament és vàlida per superada que estiga perquè es basa en l’argumentació sobre els fenòmens que qualsevol persona pot observar. Si traslladem esta manera d’explicar les coses a l’àmbit purament científic, està clar que ha hi hagut moltes modificacions des d’aleshores, però les seues petjades romanen encara a la religió (transsubstanciació), a l’Escolàstica, que es pot incloure en l’apartat anterior, a l’Islam, que també s’hi pot incloure, i en la manera de pensar de la gent més mística, però...

Però, precisament, Aristòtil no tractava la religió: la seua mirada era més bé científica! I això significa que mentre la vida en general ha evolucionat, les creences no ho han fet: allò que en el seu dia era innovador, fa dos mil anys que no ho és, perquè la religió estava basada en la ciència, o en el pensament racional, com en vulgueu dir. Però, i la ciència? En què ha evolucionat?

El pensament científic, si més no, l’aristotèlic, com ja he escrit abans, era molt racional, basat en l’observació dels fenòmens naturals. Este home s’adonava que els elements de la natura tendien al repòs sempre que no se’ls aplicarà una força que els engegarà cap al moviment. Com sabem, ara ja no val tot açò perquè hi va aparéixer un home de nom Galileo que va capgirar la norma. Per a Galilei, tot estava en moviment excepte quan se li aplicava una força contraria que aturava esta tendència.

La multigeneració del sofà no ha arribat a adonar-se’n d’eixe canvi renaixentista atribuït a l’home de Pisa, ja que, en principi, la seua tendència ha estat la passivitat, reflectida perfectament en la imatge de l’element que la titlla. En el cas d’acceptar el posterior canvi cap al moviment, aquell que es va produir cap al segle XVI, sembla que encara no hi ha hagut una força superior a l’anterior que haja aconseguit fer-lo alçar.


Salvador Sendra


divendres, 28 de juliol de 2017

ALGUNA FARSA RELIGIOSA




Una volta, fent un màster d’eixos que es diuen internacionals, hi havia un parell de marroquins, dos xiques brasileres, un altre parell d’ucraïneses, un veneçolà i altres que ara no recorde. Els únics alumnes que em van cridar l’atenció van ser els dos marroquins perquè em feia la impressió que anteposaven la seua religió a qualsevol altra cosa i els pedregueros, que sempre van en quadrilleta. De fet, els musulmans, en algunes ocasions intentaven inculcar-me alguns aspectes de la seua moralitat, diguem-ne especial. 
 
La interacció entre estos alumnes i les xiques era distant, tot i que s’havien de relacionar per eixes coses que té el sistema educatiu. Eixíem a dinar i, clar, ells no podien vindre perquè podia haver-hi porc. Anàvem a prendre un vi o una cervesa i, clar, ells no poden vindre perquè totes les nostres relacions giren al voltant de l’alcohol. Supose que deu ser difícil relacionar-se amb els ateus, tot i que eixa manca de creença era, precisament, l’element que unia la resta de l’alumnat: xics i xiques, o siga, persones, que vivien als afores dels dogmes, tot i que, de portes cap endins, en tingueren. Ucraïneses, brasileres, veneçolans i pedregueros –estos últims, amb una mica de recel—tenien en comú que deixaven les creences a casa, o al temple. 

I escric açò perquè tinc una amiga que està fent un curs d’anglés a Anglaterra on hi ha gent de tot arreu, i algun que altre de l’Aràbia Saudita. Ella és xica i ells són xics; ella és atea i ells són religiosos; ella ensenya els cabells... Deu ser difícil per a un mascle criat a l’Aràbia admetre que una dona ensenye els cabells, les cuixes o que conduïsca. Però els garants de la moral supose que ho veuen des de la perspectiva que es tracta d’unes pobres desgraciades, o d’infidels i, per tant, patixen carències. Em deien que algun d’eixos hòmens pensa dur la seua esposa d’ací a uns mesos perquè vol quedar-se una temporadeta al Regne Unit, formant-se.

La relació d’estos estudiants amb les alumnes, és la mateixa que si estigueren a l’Aràbia? Evidentment, no! A l’Aràbia no podrien estar en la mateixa classe perquè si les xiques es trauen els guants per escriure, podrien provocar en els xics pensaments indeguts; lascius. Tampoc podrien parlar amb elles al pati, ni a la cafeteria, perquè eixes dones podrien tindre marit, germà, pare o nóvio, o siga, propietari, i es podria incomodar d’assabentar-se’n. Però a Anglaterra sí que ho fan: allà donde fueres haz lo que vieres, diuen els castellans, tan respectuosos sempre amb els costums i els idiomes aliens.

Si se’ls aplica esta màxima, als aràbics, quan arriben les seues dones, estes podran anar vestides amb pantalons, o ensenyar les cuixes i els cabells, supose; i conduir. Si s’admet que no ho fan a l’Aràbia és perquè encara hi ha això que anomenen determinisme geogràfic... La fe, per tant, també hi estaria relacionada, amb l’àmbit geogràfic i, per tant, deixaria de ser una vertadera religió per convertir-se en una llei. D’altra banda, si ells es relacionen de manera diferent a l’Aràbia que a l’Anglaterra, significa que són més legalistes que religiosos, de la mateixa manera que passaria si diferenciaren entre els àmbits públic i privat. Per tant, si la creença marca la manera de viure, esta ha de estar per damunt de tot i de tots, com van entendre els companys marroquins, que podien mantenir una vida religiosa de manera «natural» per tractar-se d’una lectura de l’Alcorà diferent a la saudita, molt més rigorosa i impossible de realitzar fora de l’Aràbia.

Salvador Sendra

dissabte, 22 de juliol de 2017

EL MODEL D’EDUCACIÓ

No sempre s’analitzen les fonts a l’hora d’escriure, cosa que, com a hàbit, s’hauria de fer sovint. Jo sóc el primer que em passe esta pràctica per on esteu pensant ara però, en algun cas concret, com este mateix, sí que ho he fet. A més que, per escriure sobre educació, s’ha de saber què es diu perquè hi ha un exèrcit de pedagogs, mestres i altres elements tècnics de l’administració, o de col·lectius vinculats a la docència, que en saben molt perquè han aprovat una oposició amb un temari molt modern, o perquè han fet un curset interessantíssim sobre mètodes d’aprenentatge. El problema de tot açò és que ni saben d’on ve la música, ni qui la toca però, a més, ballen salsa quan la música que s’escolta és la d’un tango.

Per tractar-se d’un cas excepcional –m’estic referint al meu— intentaré exposar el tema des de la perspectiva del llibre de referència, el de Jacques Delors, titulat L’éducation : un trésor est caché dedans. I ho faig perquè tinc entès que este és el text de referència per explicar la deriva liberal de l’educació en els darrers anys. Els arguments sobre com es pot buidar de contingut qualsevol assignatura de lletres fins deixar-la en l’esquelet s’entreveuen ben aviat, ja que allò que vertaderament es remarca en tot el llibre és l’individu, la llibertat i la convivència: l’individu creant individualisme, la llibertat quant al liberalisme i la convivència referint-se a les creences: apprendre à conaitre, apprendre à faire, apprendre à vivre ensemble et apprendre à être. Per tant, perdoneu però jo no hi combregue.

Altra part vertaderament interessant és l’ús que s’hi fa de l’estadística, aplicada per tot arreu i molt lligada a l’economia, que és el vertader element que lliga tot el text. Curiosament, crida l’atenció la defensa que fa Delors de l’utilitarisme, primerament vinculat a l’ADN anglosaxó, ja que es tracta d’un ciutadà francés. Utilitarisme, liberalisme... creieu que es podria aplicar tot açò al resultat de les darreres eleccions franceses? Ara que els anglesos abandonen la UE, ens hauríem de plantejar el posicionament dels nostres veïns del nord... No obstant això, quan lliges el text sense entrar a la seua anàlisi, ràpidament hi estàs d’acord, fins que t’adones que l’ús que es fa de les grans paraules és del tot irrellevant, per buit de contingut i perquè el mateix autor no se’l creu.

Però, allò que m’ha deixat del tot bocabadat ha estat l’encapçalament, on apareix la UNESCO com a institució que s’encarrega de la seua publicació. L’éducation pour de vingt et unième siècle, ni més ni menys! I pense que es deu al seguit d’exemples sobre publicacions fetes per este organisme que hi ha al seu interior i que es fan servir com a base per a la posterior, o anterior, argumentació. Per exemple, es fa servir una experiència hongaresa vinculada a la participació democràtica a les escoles, amb data de 1995, o siga, de fa més de vint anys. Jo, com a bon demagog –i cal tindre en compte la importància d’estos elements en el pes de la democràcia en la història— i estadista, vull analitzar el seu resultat en l’actualitat: la democràcia a Hongria està ofegada i realment qüestionada just quan els infants educats en eixa pràctica tan aplaudida per la UNESCO han pogut votar; i ho podeu comprovar vosaltres mateix!

Finalment, i per acabar, crec que el text de Delors no haguera passat un sedàs crític, per grans que tinguera els forats, si no haguera estat per eixa intenció que es troba implícita en el seu contingut.

Salvador Sendra

dimarts, 18 de juliol de 2017

LLIBERTAT I APARELLS ELECTRÒNICS

Curs d’estiu sobre educació plurilingüe: no entre en els detalls de les jornades, tot i que es veuen dos clares posicions filosòfiques: la platònica (la dels ponents) i l’aristotèlica (la de l’auditori). Però, allò important és que vaig passar prou calor travessant València, cada dia, perquè, vulguem o no, es tracta d’una ciutat provinciana.

A partir d’esta observació, em crida l’atenció que l’autobús, en el millor dels casos, tarda el mateix temps que un vianant per arribar fins a l’estació del Nord. Jo preferisc anar passejant perquè este és el poc exercici que faig al llarg del dia. Altra gent preferix agarrar l’autobús i pujar a la quarta planta amb l’ascensor perquè supose que  no vol arribar cansada al gimnàs, ja que no es pot observar cap guany quant a temps i el preu és insignificant.

Al meu costa hi ha un seguit de gent amb un coeficient intel·lectual superior a la resta, cosa evident perquè des de la posició on em trobe és des d’on s’observa tota la pantalla, i ja se sap la importància que actualment tenen les projeccions a les classes, i més quan s’ha de parlar més de trenta-cinc minuts. Des dels altres llocs, no es podia apreciar la pantalla correctament i la gent l’alçava i es movia per poder observar-la.

L’última professora, molt moderna i que parlava moltes llengües, ens va presentar una aplicació per al mòbil en què es podia fer algunes coses, supose que molt importants, però que no recorde perquè em va pillar en eixos moments de desconnexió. Però, i ací és on ve la sorpresa, dos de les cinc persones que em voltaven no tenien telèfon. Em vaig emocionar tant que els vaig demanar de fer-m’hi una foto. Semblaven persones felices i amb gana de beure i menjar, a més d’intel·ligents, per la posició on estaven ubicades.

Em crida l’atenció que hi haja gent que visca sense telèfon mòbil; i ja no dic res dels smartphones. La llibertat deu ser semblant a això, i l’autonomia. De l’altra manera, sempre estem sotmesos al control i a la vigilància, tant en els moviments com en les recerques o l’ús dels aparells. A voltes voldria ser menys curiós i, per extensió, guanyar llibertat llançant el telèfon a la teulada del veí, com va fer el meu oncle.



Salvador Sendra

dissabte, 15 de juliol de 2017

Decret de plurilingüisme: Ballant la música del PP.

No deixa de ser curiós com en gairebé tots els aspectes de la política, la dreta acaba imposant el seu discurs, o com diria Lakoff, acaba imposant el seu marc. Lakoff ho analitza prou bé en el seu llibre No penses en un elefant. Ara, no acabe de veure clar la transposició que fa Lakoff dels models de pare estricte i de pare protector (nurturant parent model). Sovint pense que és una simplificació massa evident com a metàfora, i la transposició que fa a la política un tant forçada.

El que sí que és cert és que la dreta acaba imposant els discursos amb una facilitat esbalaïdora. Ho fan fàcil. Amb missatges directes, establint un marc del qual, sovint, les esquerres no saben com eixir o com donar-li la volta. No importa el que els passe a ells. No importa els escandols en els que puguen estar enfangats. Sempre trobaran una eixida fàcil i sense embrutar-se massa. I quan ataquen, ho fan on fan mal. Atac directe al cor o al fetge. Les esquerres sempre van al darrere i amb la llegua fora.

És clar, no importa qui té raó. Tenir raó en política no significa res. Perquè importa el missatge i com més curt siga millor. Entenedor, senzill, directe i que vaja a valors "sagrats". A ser possible que tot el missatge tinga cabuda en un titular o que ocupe 20 segons en un telediari. No cal més. Mentre la dreta ho aconsegueix amb facilitat, les esquerres sempre s'encaboten en un argumentari que sovint ni cap a un titular ni a 20 segons d'un telediari. I més, sovint són a la defensiva. Tractant de justificar que no s'estan atacant els valors "sagrats" –com diria Lakoff, pensant en els elefants-. És clar, en eixe moment, el discurs, el marc, ja l'ha imposat la dreta.

Tot això ho veig clarament amb el que està passant amb el Decret de plurilingüisme. És un bon Decret, és sensat, té l'aval de la majoria de centres que han demanat el nivell més alt i, finalment però no menys important, el Ministerio de Educación el va donar per bo en acceptar els aclariments de la Conselleria. Malgrat tot, el PP ha trobat l'ocasió d'encetar una guerra. I amb tot el que acabem de dir, ¿com pot ser que vagen guanyant-la? Senzillament, perquè han sabut imposar el seu discurs, el seu marc.

Llibertat. Eixa és la paraula màgica. La llibertat dels pares a elegir la llengua dels seus fills. Fixeu-vos com en eixe enunciat es reuneixen tots els requisits per imposar el marc. A la nostra societat no hi ha res més "sagrat" que la Llibertat. La llibertat és la màxima aspiració de l'individu com a tal, però també com societat en conjunt. A més a més, és un significant buit, perquè es defineix en negatiu. Si preguntes a qualsevol persona què és la Llibertat el més normal és que la definisca en negatiu, és a dir, es defineix pel que no és llibertat, o en referència a l'absència d'obstacles. Fins i tot, els pensadors liberals, especialment Issaiah Berlin, creuen que la llibertat només es pot definir com a negativa. Mentre que la llibertat positiva, sempre és més difícil d'explicar, incloent-hi en l'àmbit acadèmic.

Una vegada tenim aquests elements, i vist que el primer intent de frenar el Decret, mitjançant el Ministerio de Educación, va fracassar, havien d'inventar alguna cosa per atacar-lo. Aquesta vegada, l'opció era obrir un front als jutjats. Posar un recurs Contenciós-administratiu. No importa el resultat, importa el rebombori. Vist que el Ministerio havia donat per bones les explicacions de Conselleria, dubte que des del PP algú pensara que la via contenciosa aconseguiria frenar el Decret. Però, era una victòria segura. Si els Tribunals els donen la raó, han guanyat defensat la Llibertat. Si els Tribunals no es donen la raó, són uns guerrers per la Llibertat. El nom del recurs els ve que ni fet a posta, contenciós-administratiu, que evoca una guerra contra el Govern catalanista-podemita al que s'ha venut el P$x€. I a més a més, el PP queda com l'únic que planta cara al catalanisme, com sempre ho han fet.

Si faltava alguna cosa, en el recurs, a la primera de canvi, el TSJ els dona raó i adopta una mesura cautelar. Una mesura cautelar no és res. Però, ho han sabut vendre com una gran victòria, com que tenen raó. Victòria que et proporciona titulars gratis, sense cap mena d'esforç: "El TSJ suspende el Decreto de plurilingüismo", titular més repetit. I ja té el PP el cercle virtuós per guanyar la guerra, passe el que passe: 1.- El PP defensa la llibertat dels pares; 2.- El PP va al contenciós, a la guerra, per la defensa de la Llibertat; 3.- Els Tribunals suspenen el Decret, donen la raó.

Ara, amb una habilitat brutal, reconec que a mi no se m'haguera ocorregut, demanen que s'execute la suspensió. Açò és, que no s'aplique el Decret. Un Decret que s'ha suspés s'executa no aplicant-se, si el Consell no l'ha aplicat, ja està executant la suspensió. És més, si l'aplicara, incorreria en un delicte de "quebrantament de condemna o mesura cautelar". Però ells insisteixen. No tenen prou en que no s'aplique. Reclamen el seu triomf. Absurde, ridícul, fins i tot estúpid des del punt de vista legal, sí. Però políticament suposa humiliar a l'adversari, un triomf buit de contingut, però potent mediàticament. Una medalla més en defensa de la Llibertat.

En tot aquest procés, el Consell i els partits d'esquerres, no han fet més que anar a bacs. Explicar que no s'ataca la Llibertat, és entrar en el discurs, en el marc, del PP i, a més a més, requereix més temps i paraules de les que caben en un titular i en 20 segons de notícies. Ja balles la música d'ells. Si tens la temptació d'explicar-ho des d'un punt de vista de Llibertat positiva, ja et pots perdre i de pas es perd la gent que escolta, en cas de que algú escolte o llegeisca tot el que dius. I en cas de que t'entenga. Batalla perduda. Encara que el Ministerio et done la raó.

Passe el que passe als Tribunals, no pots guanyar mai. Perquè si els Tribunals els donen la raó, el Decret serà legal, però no és moral, estàs atacant la Llibertat. A més a més, la desconfiança amb els jutges és gran. Si damunt els donen la raó en les mesures cautelar, ja vas a bacs altra vegada. Explica que les mesures cautelars no pressuposen una resolució sobre el fons de l'assumpte, explica que el Decret és legal, que al final guanyaràs, etc. Si damunt ataques els jutges ja estàs donant munició pequè t'ataquen si guanyares el contenciós. Altra vegada, ni tot això cap en un titular ni en 20 segons. I passa el mateix amb el tema de l'execució de la mesura cautelar. Impossible explicar-ho a la gent, i que t'entenga, en un titular o en 20 segons.

El PP ja no pot perdre aquesta guerra. Si no li donen la raó els Tribunals, ja ha guanyat: han lluitat fins al final per la Llibertat i han plantat cara als catalanistes. I si al final els Tribunals els donen la raó...


Òskar "Rabosa".