dilluns, 21 de gener de 2019

MENGEU VERDURETES: SALVEU EL PLANETA


Resultat d'imatges de ensalada
He escoltat a la ràdio que un col·lectiu d’economistes molt preocupats per la vida al planeta han tret unes conclusions del tot innovadores. Diuen que es pot salvar la Terra és si s’abandona el consum de carn roja i es canvien els hàbits cap a la ingesta de verdura. No han entrat en els detalls, que jo sàpiga, de la qualitat dels vegetals, ni en la possibilitat d’habilitar produccions encara més intensives. Però, ja vos dic: açò que escric és sobre un titular d’una notícia de premsa, o siga que la font no té ni el més mínim rigor. Jo no soc economista. A més, pot ser que les solucions que propose no siguen les més ortodoxes però, ho repetisc: no soc economista.

Una amiga, fa uns anys, va aprovar una oposició per a un lloc de treball. Quan vaig vore sa mare, la dona em va posar al corrent de la gesta i em va dir que havia passat unes setmanes molt intenses, resant molt i encenent-li ciris, a la Mare de Déu. Al final, la dona va aconseguir l’objectiu i la seua filla obtingué la desitjada plaça. Però, al poc de temps vaig coincidir amb la xica i em va contar una versió del tot diferent. Em digué que havia estat tancada a casa estudiant molt els darrers mesos i, al final, va aconseguir aprovar l’oposició. Va insistir dient que ningú no li havia regalat res i que estava molt contenta: era economista!

Com que ja he dit abans que jo no soc economista –i dos voltes seguides!—, ja vos podeu imaginar a quina versió done major credibilitat. Però, ja dic... no em deixaré portar per la comoditat d’escollir una sola opció per aconseguir una finalitat tan important com la d’arreglar el món i n’aportaré altra per si de cas. Ara bé, com que encara no he tingut temps de perfilar amb tots els detalls eixa segona teoria que podria rescatar la humanitat en el cas que fallara la primera, la guardaré per a altre article. Per cert: la carn humana és roja?

Salvador Sendra

dissabte, 12 de gener de 2019

CON CRISTO, POR CRISTO Y A TRAVÉS DE CRISTO

Resultado de imagen de orson welles moby dick
El meu avi sempre em contava que al seu poble, per festes, se solia convidar –de moment este infinitiu em servirà— un predicador. Les misses se situaven en el centre de les propostes festives, acompanyades de les partides de pilota, les curses i els bous. Per tant, si per fer una bona partida de llargues s’havia de dur gent de fora, doncs, se’n duia; si per tindre unes bones vaquetes s’havia de contractar una ramaderia de fora, doncs, això mateix; si per canviar una missa diària per una que realment triomfara entre l’audiència, doncs, es contractava un predicador –ara, si us adoneu, he canviat l’infinitiu anterior per l’imperfet d’indicatiu del verb contractar.

Tot siga per la festa, en el primer i el segon cas, i per l’audiència, en el tercer. Una cosa semblant a les que passen ara, no creieu? I, a l’hora de cobrar, les ramaderies supose que ho farien per la seua presencia, els pilotaris, supose que també, i d’alguna travessa, mentre que els religiosos feien servir altre sistema, del tot innovador. Ara vos el conte.

Un any, el predicador s’havia preparat molt bé el seu discurs per agradar l’auditori i assegurar-se l’èxit. El meu avi em deia que, una volta acabada la missa, quan va anar a cobrar, li van pagar molt poquet i l’home es va queixar perquè tenia altres expectatives. Li contestaren que tenien el costum de pagar una quantitat de diners proporcional a les voltes que s’anomenava Cristo en el discurs.

-Com que vostè ha anomenat només dos voltes el nom de Cristo, el seu sou és de...

L’any següent, quan s’apropaven les festes del poble, un col·lega li va dir, a l’anterior predicador, que l’havien contractat per anar a fer un acte al mateix lloc que hi havia anat ell. El primer, que ja coneixia el sistema de pagament, li va explicar a l’altre allò que havia de fer per a traure’s el sou d’una manera digna, i el segon ho va aplicar amb escreix. Quasi els arruïna!

La moda de les repeticions, sembla ser que es va iniciar en el lloc de l’exemple, però ara ja està d’allò més establerta pertot. De fet, l’altre dia que estava parlant un líder polític de Ciudadanos, em vaig adonar de seguida que repetia moltes voltes la paraula España; potser massa voltes...



Salvador Sendra

divendres, 11 de gener de 2019

VOX: La ultradreta a Espanya.

Resultado de imagen de vox

L'aparició amb força de VOX a Andalusia ha provocat un terratrémol mediàtic i també als sectors de l'esquerra que anuncien una tornada del feixisme. Pel periodisme oficial és l'oportunitat que esperaven per reforçar el missatge oficial del règim. Eixa mescla progre-capitalismed'amiguets-nacionalistaespanyol que tan bé va al "centre polític espanyol", des del PSOE a fins las més moderats Peperos, que tan bé expliquen els mitjans des de eldiario.es a El Espanyol, passant per El País, El Mundo, El Confidencial, etc.

A altres posts ja he comentat el perquè de l'aparició de l'extrema dreta a Europa. Bàsicament, la idea que he desenvolupat és que les esquerres han perdut els seus referents, han anat cedint terreny, acceptant la ideologia neoliberal dominant en l'àmbit econòmic i fent bandera d'algunes qüestions socials, que en realitat no afecten al nucli de l'economia. Les qüestions que han sigut preponderants per l'esquerra han quedat en àmbits com el feminisme, el canvi climàtic, la immigració... En cap moment han posat en dubte la base neoliberal del sistema, i el mal que està fent la UE a les classes mitjanes i baixes, en bé de les multinacionals.

La darrera crisi ha provocat que molta gent haja percebut un malestar amb el sistema. Com deia als posts on tractava aquests temes, la gent sap que alguna cosa no va bé, que no està a gust, que els estan estafant, encara que no sapiguem molt bé què. Ho perceben, ho viuen, ho senten. No creuen amb el sistema. L'èxit de les "fake news" i de la post-veritat ve perquè ja no es confia, i amb motius, amb el sistema. Com els partits d'esquerres sistèmics han entrat "al joc neoliberal", són rebutjats. Més quan els postulats que ells defenen, o no solucionen res o creen més malestar que altra cosa.

Ara bé, no tots els fenòmens d'ultradreta són iguals, i a vegades es posa com ultradreta coses que realment no ho són. No és el mateix Orban, que Bolsonaro, que AfD, o Amanèixer Daurat a Grècia, o la Lega, VOX, FN a França, etc. La simplificació no ajuda, i no tots tenen les mateixes motivacions, els mateixos interessos... Hi ha molts que els diuen ultradreta i són postulats semblants als del PP de Casado, es a dir, ultraconservadors-nacionalistes amb els temes socials i liberals amb l'econòmic, mentre que altres són profundament antiliberals, nacionalistes i tradicionalistes. Altres simplement es mouen per afanys de poder i "glòria" personals, no són més que narcisistes. Bolsonaro i Trump encaixarien en eixe darrer perfil. La denominació d'extrema dreta amaga i emmascara les diferències, com si tot fora el mateix. Steve Bannon tracta d'ajuntar a Europa tots els grups, però li està costant més del que era previsible, donades totes aquestes diferències.

VOX ha arribat, i sembla que ha sorprés a tothom. "Espanya està lliure de l'extremadreta" és deia amb joia pels apologetes de la II Restauració Borbònica. Ni què dir que el mèrit era de rei emèrit i l'exemplar transició espanyola. Però no. La ultradreta existia. Era viva i vivia dins del PP. A l'entrar el PP en descomposició, la ultradreta ha reclamat la seua veu. I si bé han hagut de passar 5 anys perquè eixa veu entrara en força amb les institucions, finalment ha arribat.

VOX és un partit peculiar, la gent que està al capdavant, és gent relativament jove, que recull un cert enyor pel franquisme (nacional-catolicisme amb cabdillisme), una obsessió amb el comunisme, que veuen per tot arreu, un cert tradicionalisme "cañí", i a més a més, agafen l'estendard contra tot allò que l'esquerra i els progres fan bandera: feminisme, animalisme, immigració, etc. Amb tot açò adjunten un programa econòmic de tall liberal, encara que no ho tenen clar perquè estan un gurú econòmic que els perfile el programa econòmic de cara l'any electoral en el qual hem entrat. Els mitjans s'estranyen, o fan que s'estranyen, que eixe discurs arribe a tanta gent (400.000 persones a l'Andalusia).

Una de les coses a les quals s'han tirat tots els mitjans i empreses de fer enquestes, és saber qui vota a VOX. Fer un perfil del votant de VOX. Diuen que és home, de mitjana edat, 35-45 anys, i classe mitjana. Es pot intuir que és gent que vol canvis radicals, que nota que com a classe mitjana, ha perdut nivell de vida, que es veu asfixiat pel sistema que tira damunt d'ell tota la càrrega. Decebut per la corrupció del Partit Popular. Què els agraden la cacera, els bous o les tradicions religioses i es senten perseguits, i que la correcció política impedeix que cap altre partit els defense. A més a més, es senten atacs pel feminisme, es senten en el centre de la diana pel fet de ser homes. I finalment, els ha tocat el tema de la unitat nacional. Són tractats com a criminals quan ells senten que fan les coses que els dóna identitat.

Fins ara, els votants de VOX són rebotats del PP en la seua gran majoria. I això no és d'extranyar. A Europa, els votants de partits d'ultradreta no tenen aquests perfils, ja molt classe treballadora i mitjana-baixa, això que anomenen els perdedors de la globalització, exvotants de partits d'esquerres. Mentre VOX siga un partit de exvotants del PP no és cap problema. Caldrà veure si VOX pot fer el salt i convertir-se amb un partit de "classes populars", treballadors, gent de poble, classe mitjana baixa que anirà a menys, joves desencantats dels partits majoritaris, etc. Supose que per això van de la mà amb Bannon. Bannon ho va fer amb Trump. Trump va connectar amb les classes populars estatunidenques i Bannon li va dirigir la campanya. Ho farà VOX?



Òskar "Rabosa".

dijous, 10 de gener de 2019

LA TESTOSTERONA ÉS LA SOLUCIÓ

Resultado de imagen de running
L’afició pel gimnàs i per l’esport desmesurat dels maduritos i d’alguns jóvens està desbaratant el panorama polític actual, i el mediàtic, de pas. No és normal que la gent faça servir el preciós temps de què es disposa per cultivar l’intel·lecte i les relacions amb l’art en general, incloent-hi la literatura i la música contemporània, per suar en un espai tancat o per córrer controlat per un dispositiu mòbil. I encara hi ha qui diu que el món pot millorar! Des del meu punt de vista, l’única manera de començar el canvi necessari és invertint en l’oci; o siga, deixar de suar per no-res, i de produir testosterona (els més jóvens), i començar una nova afició lligada a la literatura i a la conversa.

Dita hormona es produïx de manera natural en els testicles, crec recordar, i a certa edat deixa de segregar-se. Quan això passa, l’exercici ajuda a mantenir-ne un nivell acceptable, com també ho pot fer la medicina. La cosa és que, ens agrade o no, és quasi tan masculina com la barba, si més no, pel seu lloc de producció. No és estrany, per tant, la fixació d’alguns a remarcar això dels cojones quan no poden aportar altra raó.

La política ja està lligada a la testosterona pel tomb que està fent cap a la masculinitat, així com la solució a molts problemes, que també s’arreglen amb dos cojones. Calen hòmens de veritat per traure’ns dels embolics on ens han ficat eixos, i eixes, que no han assolit els nivells bàsics de l’hormona de referència i, per eixa raó, s’ha d’anar a buscar els escollits a llocs tan emblemàtics com l’àmbit marcial: tant fa que siga esportiu com d’altres vessants.

Ara bé, si pensem que amb l’estimulació també s’hi pot aconseguir, la bellesa ens pot ajudar, i esta ha de ser femenina perquè sinó no s’hi val: cal per fer els informatius amb xiques, buscar candidates de segona fila per als partits polítics i afegir-ne al públic dels mítings. Perquè, amb un món que està derivant acceleradament cap als cojones i que deixa de banda altres parts més febles com puguen ser l’intel·lecte o la racionalitat, tot s’hi ha d’adequar perquè funcione d’acord amb les eleccions viscerals –o ereccions...

Jo escric açò perquè no vull que penseu que només ho saben els manipuladors de les xarxes, els politòlegs o els dels grans mitjans de comunicació. A més, i com sempre que puc, he aportat la solució, tot i que crec que es tracta d’una proposició impossible. Assumisc això i, de pas, vos deixe perquè m’he de posar al dia per als nous temps: me’n vaig al gimnàs!



Salvador Sendra

dilluns, 24 de desembre de 2018

UN TOTAL DESENCERT A ‘LA FLAUTA MÀGICA’

Resultado de imagen de Palau de les arts valencia trencadis
Ja havia vist La flauta màgica en una ocasió i em va agradar. I no només això, sinó que, setmanes després, em va passar com en els comptats casos en què tornes i retornes a pensar-los i a extraure’n conclusions que excedixen el seu àmbit. Però, d’això ja fa molt de temps i pot ser que idealitze l’opera, o que haja desvirtuat el seu impacte.

A València, l’altre dia la vaig tornar a vore i escoltar. Creia que la sonoritat i l’espectacle haurien millorat després d’una quinzena d’anys; respecte a aquella primera volta al teatre Principal. Ara, si vos soc sincer, no puc encertar una mínima crítica seriosa. La posada en escena de La flauta màgica de València va ser, des del meu punt de vista, un disbarat. Una escena fixa, tot i que els actes canviaven no va ajudar en res a la funció perquè allò que no facilitava la comprensió s’enduia l’atenció!

Ni en les parts més cuitoses de la peça, en aquelles on s’ha de parar bé l’orella, em vaig poder concentrar, i és per esta raó que em sent incapaç de proposar la més mínima crítica musical que vaja més enllà de l’evident feblesa a l’inici de la famosa ària de la Reina de la Nit. I en este punt crucial de l’òpera –fins i tot en este punt— hi havia interferències, ja que, al costat de dita Reina, hi havia la protagonista canviant-se la roba.

Un ballet haguera estat més encertat. Un ballet tampoc haguera estropejat més una obra concebuda pel mateix autor per a l’entreteniment. Un ballet actuant en un sol espai haguera encaixat a la perfecció en el decorat, amb els personatges, amb les vestimentes i amb l’animació. I, posat a demanar, només voldria dir a aquella gent que creu això de la posada al dia de l’òpera per captar audiència que no cal ser ni més original ni més modern. Si no estem capacitats per superar un clàssic en la seua forma més usada, deixem-lo estar perquè més que captar nous seguidors, com en este cas, pot passar que els espantem.

A València volien estar en la primera divisió de la lírica mundial... No vull ni pensar què haguera passat si esta proposta d’escenografia s’haguera representat a qualsevol dels grans referents mundials, però segurament açò que estic escrivint ara s’haguera quedat ben curt.



Salvador Sendra

dimecres, 12 de desembre de 2018

LA MANIPULACIÓ DE “LA MANIPULACIÓN DEL LENGUAJE”


Resultat d'imatges de nicolas sartorius
Si Nicolás Sartorius té les idees clares, com se sol dir, jo més bé crec que les té espesses, o això es desprén de l’entrevista que li van fer l’altre dia a RNE. L’home, per si no ho sabeu, va ser un dels organitzadors del PCE i de CCOO a España, detingut en diverses ocasions per la dictadura franquista: sis anys va passar a la presó! Després, durant la democràcia, fou diputat al Congreso pel PCE i per IU. Ara és advocat i escriptor: això que diuen un intel·lectual.

Tot i que no sé si el concepte d’intel·lectual de Nicolás encaixaria en el de Sartre (En defensa dels intel·lectuals), hi ha qui diu que sí que ho és. Per això, l’altre dia el van entrevistar a la ràdio perquè presentara un llibre que acaba de publicar i que tracta sobre la perversió del llenguatge. Jo, durant l’entrevista –que no vaig ser capaç d’acabar— no vaig poder tancar la boca. L’home es va centrar en España i en les manipulacions de Catalunya.

Quan va tractar España, va defensar el terme nación, tot i que no va esbrinar la diferència entre les nacionalidades. Sol·lució: passar de llarg. Després, i ací és on es va embolicar de debò, es va centrar en el verb decidir. Deia que es tractava d’un verb transitiu i, per tant, que havia de dur complement d’objecte directe. Nicolás, a vore com t’ho explique d’una manera simple... No es pot tractar la manipulació del llenguatge si s’és un neci perquè, a la mínima, quedes en evidència.

España és un reino, li agrade o no. Jo no entenc com un comunista pot passar per damunt de la denominació d’un lloc sense plantejar-se la qüestió bàsica. A més, si s’és un reino no significa que se siga una nación, ja que són conceptes del tot diferents. D’altra banda, tractar el verb decidir únicament com a transitiu també és una mentida perquè jo puc decidir una cosa o sobre alguna cosa, i en el segon exemple no hi ha complement directe. Tampoc n’hi hauria si dic que jo em decidisc a qualsevol cosa o si simplement decidisc.

Nicolás és un intel·lectual, i no ho dubte perquè em fie del periodista. No obstant això, crec que s’hauria de dedicar a conrear el seu camp de la saviesa i no altres. La primera cosa que ha d’aprendre un comunista és la diferència entre regne i república. Després, i si l’apreten de comptes, hauria de mirar la que hi ha entre monarquia i democràcia. Finalment, hauria de deixar de parlar de manipulacions si allò que pretén és manipular.


Salvador Sendra

dimarts, 11 de desembre de 2018

Via eslovena: via catalana?


Resultat d'imatges de independencia eslovenia
Les paraules de Torra, en dir que cal tirar per la via eslovena han fet un gran rebombori. A favor i en contra s'han alçat destrals dialèctiques. Però per dues bandes, hi ha un gran oblit i un erroni relat dels fets. Cadascú amaga dels fets allò que no li interessa, altra vegada els babaus s'engulen la merda d'un i d'altre costat. Car, cal creure allò que hom vol creure. La fe pot més que investigar, llegir, pensar i raonar. Aquests darrers verbs, no estan fets per a fanàtics.

La història de la independència d'Eslovènia està escrita i en detall per la xarxa. No vaig a contar-la. Només prendrem aquells punts essencials per saber si Catalunya pot tirar per la via eslovena.

El primer que s'ha de tenir en compte i resulta essencial és el fet que a Eslovènia es va fer un referèndum i que el resultat del mateix va ser d'un 95% del vot amb el 93,2% de participació. Amb eixe referèndum, es va declarar la independència i es va suspendre els efectes fins a arribar a un acord amb Belgrad. Passats sis mesos sense que hi hagués un interlocutor de Belgrad, es va procedir a fer una declaració unilateral d'independència.

El segon punt essencial per entendre el que va passar és que a l'ex-Iugoslàvia, Tito havia creat dividit l'exercit en un regular Iugoslau (JNA) i un de Forces de Defensa Territorial (TO), aquestes darreres s'havien creat per por a una invasió de l'URSS –Tito tot i que comunista no era un país satèl·lit de l'URSS, anava pel seu costat i era no-alineat-. Aquestes forces territorials van agafar l'armament que tenien a la seua disposició i a més a més Eslovènia, va comprar a Alemanya armament –tal vegada els alemanys sabien des del començament que anava a passar i va ser el primer Estat a reconéixer Eslovènia- abans de fer el referèndum. Sabien que hi havia moltes possibilitats de guerra, volien preparar-se i ho van fer. Van començar a entrenar les TO per a guerra de guerrilles fins i tot un any abans del referèndum.

Amb tot el que hem dit al paràgraf anterior, la policia d'Eslovènia i les TO van prendre tots els llocs estratègics abans de la declaració unilateral, van tancar aeroports, ports, estacions de tren. Van tallar totes les vies de comunicació. Com era d'esperar, el Govern central de Iugoslàvia –és impropi encara parlar de Sèrbia com fan molts defensors de Torra-, va respondre enviant l'exèrcit regular. El resultat va ser una guerra curta de 10 dies que va deixar: els JNA patiren 44 baixes i 146 ferits, mentre que els eslovens varen tenir 18 morts i 182 ferits, 12 morts foren estrangers.

És eixa la via a la qual es refereix Torra? Si es refereix a això, queda clar que no pot, hui en dia no té el 90% del poble a favor de la independència, no està preparat, ni pense que ho desitja, el poble català per armar-se i entrenar-se en guerra de guerrilles per si ve l'exèrcit espanyol, i tampoc crec que el poble estiga disposat a matar i morir per aconseguir la independència. Quan Torra va dir que cal estar disposat a tot, diu a tot això? Caldria que s'ho repensara.

Per altra banda, els espanyols en compte de posar el crit al cel per les paraules de Torra, destrellatades, el que haurien de fer és permetre un referèndum, i en cas que isca alguna cosa que no els agrade, no enviar a l'exèrcit i fer el que no va fer el Govern federal iugoslau, seure's a una taula.

Catalunya no és Eslovènia, perquè no té ni el 50% de la gent a favor de la independència. España, encara que ho desitja, no ha de ser Iugoslàvia.


Òskar "Rabosa"