Turisme residencial: Torrevella com model.

 

Hui en dia se'n parla molt dels problemes que està generant un model turístic característic de les nostres terres, el turisme residencial. Si bé és cert que en l'àmbit acadèmic és un tema del qual s'ha escrit molt des de fa temps, no hi havia un debat social com hi ha ara, on després de la crisi del 2008 els problemes diagnosticats molt abans ja són percebuts per la societat. Acabat el boom i els ingressos generats per la construcció, queda el buit i els efectes negatius. Ara bé, no és menys cert que les esperances de gran part de la societat impliquen tornar a aquell model. I prova d'això és que hi està revifant l'urbanisme residencial amb la recuperació de PAI's fantasmes.

No obstant això, cal fer recull del qual suposa el turisme residencial i els problemes que genera. El més obvi és el de gran consum de sòl i el d'urbanitzacions disperses. Així si al País Valencià llevem les ciutats d'Alacant i València, les ciutats que tenen més àrea urbanitzada en el seu terme són les més intenses en turisme residencial. Per ordre trobem: Dénia, Xàbia, El Campello i Torrevella.

En l'any 2018 a Torrevella es va obrir el debat i es va impulsar un treball per replantejar el futur del turisme a aquesta localitat del Baix Segura. Es tractava d'impulsar una nova estratègia de turisme i així s'anomena: Estrategia de Desarrollo Turístico de Torrevieja. Va ser una interessant iniciativa (que acabarà en no-res) però els documents de la mateixa val molt la pena tenir-los en compte.

Especialment el anomenat “Documento inicial del diagnóstico turístico de Torrevieja”, de l'any 2020, on s'analitza la situació de partida. Fixar-nos en aquest document és important perquè pren el pols a una de les ciutats que sempre ha estat exemple del turisme residencial i espill en el qual totes les ciutats a principis dels anys '80 del segle passat volien mirar-se. És clar, el "Un, Dos, Tres" regalava apartaments en Torrevella com a premi gros del programa i era el somni humit de tots els espanyolets de "a peu". Va ser exemple d'un tipus d'urbanisme, ara també és exemple dels problemes que genera eixe tipus d'urbanisme, tan estés arreu del País Valencià i, especialment, a la Marina Alta. La Marina Alta i el Baix Segura guarden molts paral·lelismes i, no debades, són les comarques més empobrides del litoral valencià.

El document inicial està redactat per la Universitat d'Alacant, i centra l'anàlisi en diversos punts exposant els problemes que genera. Així trobem:

1. Un sistema basat en la promoció immobiliària, que ha generat els següents problemes: dèficit de productes turístics alternatius; dèficit d'oferta cultural i d'oci durant tot l'any; abandonament del sector pesquer i nàutic; precarietat laboral; i desocupació juvenil.

2. Urbanisme fragmentat, generant les següents conseqüències: estructura municipal saturada i empobrida; problemes d'infraestructures bàsiques: clavegueram, gestió d'aigua, gestió de residus, etc.; connexió de transport deficitària.

3. Turisme residencial, que comporta: Turisme de baixa qualitat; baixa despesa turística; alt percentatge d'habitatges desocupats; hostaleria i comerç local empobrits; estacionalitat.

4.- Natura infrautilitzada, amb les conseqüències de: danys naturals irreversibles; degradació de salines; ús públics perjudicials d'espais naturals; dèficit de cos de seguretat de patrimoni; degradació de platges.

5.- Identitat i imatge, amb els problemes de: degradació de la ciutat; percepció de ciutat insegura; ciutat bruta; absència de ciutat.

6.- Diferències socials, que es manifesten en: problemes de convivència entre autòctons, nouvinguts i residents estrangers; formació de colònies de nous residents; absència de participació política dels nous residents.

Cal recordar que Torrevella està a la comarca del Baix Segura, la comarca que Néstor Novell a "Nou viatge pel País Valencià", escrit juntament amb el recentment desaparegut Josep Sorribes, qualifica de la comarca de l'economia canalla, per l'alt nivell de corrupció a tots els nivells degut, entre altres factors, però sent el més fonamental, a l'especulació immobiliària. Això, a un País Valencià, on la corrupció abundava, té mèrit.

Torrevella és un cas paradigmàtic on es recull el catàleg complet dels problemes que genera el turisme residencial, però en major o menor grau tots aquests problemes van reproduint-se allà on aquest model de turisme s'estén. I és obvi que hi ha alternatives. De fet, pel que fa a l'urbanisme, hi ha un altre document on Pedro Górgolas, catedràtic d'Urbanisme de la Universitat de Sevilla, proposa una sèrie de mesures per revertir, o almenys tractar de revertir, els problemes que hem esmentat. No deixa de sorprendre, tot i saber que és infinita, com l'estupidesa humana encara insisteix en un model que ens ha portat al fons del pou. I continuem cavant més fons per eixir del pou, que deia aquell.

 

Òskar “Rabosa”.

Europa, entre el mite i la realitat

 

No sé si ja he escrit sobre la paraula Europa i la bella –i alhora terrible— història que l’acompanya; possiblement sí, perquè escric sobre tot... Bella per la manera com es representa la part oriental i l’occidental que s’unixen a Creta: Zeus i Europa. El vessant terrible és el rapte embolcallat per l’engany; d’una banda, hi el del bou, i d’altra, la donzella.

Ara, però, la intenció no és la de recordar la mitologia, o sí, si la podem observar més propera, perquè pocs –i poques— recordaran què va passar al 2004. Al cap i a la fi, ja resulta un fet quasi mitològic quan una majoria de polítics del Parlament Europeu van decidir que la redacció d’una constitució comuna per a tots els estats de la UE era la manera d’unir-nos, més enllà de l’economia, de cara a un futur incert. Recordem l’efemèride.

Al Parlament es va votar el text, però calia ratificar-lo en les diferents assemblees, o en referèndums, si n’era menester. Hi va haver uns quants estats que el van aprovar però, en arribar la ratificació a França i als Països Baixos, hi va fracassar. Mai més se n’ha parlat de l’assumpte, ni de les possibles esmenes, ni se’n parlarà, entre altres coses perquè això de parlar ja és una cosa de majors: ara es balla i s’enregistra amb el telèfon.

Venen altres eleccions europees amb la incertesa de l’augment de la representació dels partits euroescèptics. No obstant això, ningú no vol abandonar la UE, o no ho diuen obertament, però sí que volen estirar els límits de les pròpies fronteres fins fer-los arribar a Brussel·les i Estrasburg. La perspectiva ho és tot: mirar cap avant mentre es pilota la Unió o mirar pel retrovisor, cap al lloc d’on vens, i la actual sensació podria esdevindre la segona opció. A més, s’ha de pensar que el nou ordre mundial no deixa massa més opcions que la de continuar, malgrat les tensions externes i les noves que aviat arribaran des de l’interior mateix. De l’Imperi Romà, diuen que van ser els bàrbars qui el van afeblir fins esquarterar-lo, i ara, sembla que també. Tots hi volien entrar, i una volta dins...

Fa vint anys, hi va haver el punt àlgid de l’europeïtat i, des d’allà cap ençà, tot minva. Eixa data va marcar el punt exacte del retorn del conservadorisme nacionalista que ara observem en cada cantonada i en cada institució. Si s’haguera aprovat finalment el text, estaríem com estem, que això també s’ha de dir, però la fita és la fita. La democràcia té això, que qui no hi creu se n’aprofita per rebentar-la des de dins: Europa, també.

Salvador Sendra

Les vaques salvaran el món.

Fa un bon grapat d’anys, quan es viatjava per l’Amèrica del sud, recorde que s’havia d’anar molt en compte amb la radiació solar. Les persones –les notícies— parlaven contínuament sobre el forat de la capa d’ozó i deien que es concentrava en indrets de l’hemisferi sud i que creixia i s’estenia sense control. Realment, puc dir que sí que era real i que calia usar protecció solar fins i tot en els dies amb el cel ennuvolat, sobretot si s’estava per les muntanyes.

Hi va haver una important campanya per gestionar els gasos que la provocaven –qüestionant fins i tot els pets de les vaques— i es van prohibir aquells dels aerosols, que sembla ser que eren els més fotuts. Ara no se’n parla, cosa que aporta una mica d’optimisme respecte de les actuacions conjuntes dels estats per acordar els canvis necessaris per garantir la supervivència humana.

Però, des del segle XX hem passat al XXI, i el problema dels rajos ultraviolats s’ha transformat en un altre d’efecte hivernacle, i esta volta està provocat pels combustibles fòssils, o siga, que és una mica més greu que el dels aerosols, ja que apunta al moll de l’os de l’economia mundial. Disculpeu, però estic segur que si algun dia se soluciona això de la gasolina, del gas i del carbó, serà perquè el preu haurà arribat a un nivell en què ja no siga rendible la seua explotació. Mentrestant, el discurs n’és un i la realitat n’és una altra, com podem comprovar i no cal que afegisca cap exemple.

Hui, he llegit un titular en un periòdic que no recorde en què s’apuntava l’ús de gasos repel·lents d’alguns rajos solars com a una possible solució de l’escalfament climàtic, i açò ja comença a sonar-me bé. Imagineu que omplin milers i milers d’aerosols amb un gas que puga fer de para-sol i, així, la temperatura mundial baixe uns poquets graus: se solucionaria el problema sense haver de deixar de contaminar! També es podria fer amb els estómacs de les vaques, per a fer-les petejar en positiu, o siga, el preuat gas para-sol. A més, els problemes derivats de les accions protectores es podrien arreglar amb altres pedaços, i així, successivament.

Guanyar temps és molt important fins que el mercat, la producció i necessitat s’adeqüen a allò que serà el futur, i amb això dels gasos ho podríem aconseguir sense deixar de contaminar fins que les necessitats parlen per elles mateixes. Finalment, he de dir que el titular de la notícia tractava sobre l’ús de partícules, però jo hi he anat un pas per davant per promoure la investigació i tot això: ara ja podeu contaminar tranquils que la solució la pose jo! (els pulmons i el fetge, no).

 

Salvador Sendra