dilluns, 20 de maig de 2019

ELS IMPOSTOS A LA MARIA ALTA (I BAIXA)


Resultat d'imatges de IMPUESTOS
Crec que si jo fora d’algunes comunitats autònomes d’eixes que tenen unes infraestructures meravelloses, amb autovies gratuïtes i estacions de l’AVE, amb col·legis públics i hospitals per a una quantitat de persones adequada a les instal·lacions i als facultatius, amb un finançament que està a l’alçada de la seua població i de les seues necessitats, i que encara creguera que pague massa diners per sostindré tot això, crec realment que defensaria la baixada d’impostos.

Altra cosa seria si haguera de viure en una autonomia en què s’haguera de pagar per avançar si conduïxes i vols arribar a hora a qualsevol lloc, o que tinguera els hospitals col·lapsats en algunes èpoques de l’any, a causa del turisme i els residents europeus, on es proposara una privatització encoberta del servei, o que hi haguera comarques amb una població considerable desconnectades del tren i de les autovies, o que, per no haver, hi haguera pocs autobusos i a deshora... i, per acabar d’arreglar-ho tot, on hi haguera un desequilibri financer que fera enrojolir qualsevol persona del món civilitzat, estaria més pendent d’accedir a unes infraestructures decents que de pensar a baixar impostos.

A més, em fa molta gràcia que es propose com a única possibilitat per crear empreses i treball l’afebliment impositiu i que ja ningú no pense que no es pot ubicar cap empresa seriosa en un lloc on no hi ha carreteres normals, per exemple, o on el treballador i el transportista hagen de passar tota mena de penúries per poder arribar a temps a la faena, perdent unes hores precioses que hagueren passat amb la família, per exemple, o al bar, tant fa. I ho escric perquè, entre tanta campanya, estic sorprés que alguns partits polítics vinguen a la Marina a proposar-nos pagar menys impostos per crear més empreses i no s’hagen adonat que l’única manera d’abaixar-nos-els és la d’equilibrar el finançament territorial per millorar les nostres condicions de viure i d’emprendre, amb infraestructures, per exemple.

Si abaixar-nos els impostos amb les condicions actuals de finançament significa que s’haja d’escollir per estudiar entre centres concertats religiosos o barracons, s’haja d’atendre la ciutadania en hospitals i centres de salut de gestió privada o que siga pràcticament impossible travessar Oliva, Bellreguard o Altea amb el cotxe (i tot açò passa ara mateix), a mi que me’ls mantiguen perquè no estic segur que, en cas d’empitjorar més les actuals condicions de vida, puga romandre o opte per emigrar. Altra cosa seria si es millorara el finançament: aleshores podríem parlar-ne, dels impostos.


Salvador Sendra

dijous, 16 de maig de 2019

LA GARROFA

Resultado de imaxes para ornages south-africa
Un viatge cap a l’hemisferi sud resulta curiós. Realment, viatjar sempre és interessant però, en el cas de l’altra meitat del món, allò que sorpén és que, quan cau la nit, no hi ha referents estel·lars. Perquè encara que no estiguem familiaritzats amb les constel·lacions i tot això, sí que, quan la contaminació lumínica ens ho permet, hem mirat el firmament per buscar algunes d’eixes figures. Quan estàs a l’hemisferi sud, res d’això hi ha, però, a més, a l’Equador es poden divisar fenòmens del tot estranys –paranormals, en diuen— causats per la rotació de la Terra combinada amb els reflexos lumínics de les estrelles.

A més allò que resulta del tot normal és que, quan ací és hivern, al sud és estiu, i a l’inrevés, i no ens sorprenem quan ho pensem. Un cas curiós, també, si només hi ha un Sol... Un cultiu estacional que es conree a l’hemisferi nord a la tardor, per exemple, si es cultiva a l’altra banda del món, no coincidirà en l’època: és lògic. I això pot passar amb les tarongetes, perquè són un cultiu de la part de l’any que envolta l’hivern que, en cas de produir-se al sud, ho farien a la de l’estiu d’ací, aproximadament.
Sud-àfrica és la culpable de tots els nostres mals! Recordeu.

El meu amic Leo tenia un bar anomenat La Garrofa on hi havia aigua de València i suc natural de taronja tot l’any. Sempre em contava que els cítrics d’ací eren millors però, com que havia de donar el servici, hi havia un temps en què els havia de comprar sud-africans. Després, quan tornaven a haver-ne, seguia amb els de proximitat. D’altra banda, des que era xicotet, sempre he escoltat parlar de crisi, quan es tracta de la taronja, i ja soc majoret.

Els fenòmens paranormals que es divisen des de l’Equador, no són altra cosa que les combinacions de les velocitats de rotació de la Terra i de la llum, o siga que es poden analitzar de manera objectiva amb una mica de seny. Segurament, per tractar el tema de les tarongetes de Sud-àfrica també en calia una mica.


Salvador Sendra

dimarts, 14 de maig de 2019

Euro-Àsia, una nova realitat.

Resultat d'imatges de eurasia
Viure a l’estranger fa que un tinga accés a fonts d’informació diverses. Sovint això no té major interés, a qui li interessa qui és el nou alcalde de la ciutat A o si s’ha produit un incendi a B, etc? Allò vertaderamente interessant és veure com a altres llocs es poden tindre interessos completament diferents d’allò que hom creu “normal”...

Després de dècades de dictadura, els ibèrics en conjunt, convergirem amb Europa i ho férem de manera voluntària i entusiasta. Europa, entenent per ella, el model d’Europa occidental com l’ideal universal a través de la totalitat del continent. També l’Europa oriental, caigut el comunisme, volia occidentalitzar-se. Dècades d’interés proeuropeu front a una actualitat de cada volta més reticent.

Ningú ho haguera pogut sospitar fa pocs anys, però els euroescèptics o una dreta nacionalista antieuropea, són ja una realitat. Sovint ambdues coses van juntes, vegem el cas del Front National francés, el UKIP britànic, la recent aparició a Espanya de Vox a qui sumar els desencantats grec, serbis, hongaresos, alemanys o suecs i no ens allargarem en el recompte...Com es pot haver arribat a això? El “mea culpa” no sembla disposat a entonar-lo ningú i mentre uns desfan altres fan...

Moldàvia en tant que país és majorment desconegut al si del món. Una de tantes repúbliques ex-soviètiques dirà algú minimanent informat, i és cert. Ara bé, també que és un país de parla llatina, una antiga regió romanesa que els russos prengueren per a si al segle XIX i mai abandonaren. Durant la 1ª Guerra Mundial, esfondrat el règim tsarista, els moldaus votaren unir-se, val a dir tornar a la terra mare amb la que compartien llengua, Romania. Els successors dels tsars, els soviets, no tardarien en reprendre el país de nou per a ells, tot allò anteriorment rus era seu... Qui roman va fent, i fent, fent, els moldaus, de matriu llatina original terminen per situar-se en una estranya posició intermitja. Potser no se senten russos, però si algú és enginyer o ha après alguna cosa en la vida, ho ha fet a Rússia i en rus... Canvia la direcció dels interessos i guanyaràs un nou poble per a tu. Quan els valencians esguarden en direcció a Madrid, deixen de ser ells mateixos.

Una recent enquesta demostra que en cas de triar entre una adhesió a la Unió Europea o a una suposada futura Unió Euroasiàtica, els moldaus, amb percentatge de 42, 5% front a 37,6% triarien unir-se a la opció que inclou Àsia. És sorprenent perquè durant dècades, Ucraïna, Polònia, els estats bàltics o caucàsics com ara Geòrgia o Armènia, maldaren per occidentalitzar-se i fins i tot unir-se a la OTAN. Dita enquesta deu anys enrere no hauria pogut tindre lloc car mancaria un dels dos termes de la dicotomia i ara resulta que venç el que no existia... 

La raó és simple, Europa occidental ha deixat de ser atractiva més enllà del seu oci, es veu decadent i envellida, a l’altre costat, una nova Rússia rampant li dona la mà a la Xina, l’esperable campió de les properes dècades. Els experiments socials se solen fer a petita escala, Rússia prova de imposar-se siga per la força com a Crimea que amb atractius econòmics o “soft power” com a Moldàvia.

La geografia, allò que sovint determinà la mala sort històrica de la regió, exposada a atacs d’eslaus o tartars, podria fer-la la clau d’accés a un nou món híbrid euroasiàtic. El temps dirà. Mentrestant, a Europa occidental, cada volta més envellits i carents d’iniciativa.


*Font: diari “Timpul” Chisinau. Republica Moldova (24/01/2018)


Lluís Alemany Giner

Brasov a 14 de maig del 2019.

dilluns, 13 de maig de 2019

SENSE ASCENSOR NI AIRE CONDICIONAT


Resultat d'imatges de peliculas escenas con ventilador -comprar -vender
Les primeres dos mesures que hauria de prendre qualsevol govern que vullga passar per normal, i sense cap mena de vacil·lació, són, segurament, les més impopulars però, pel bé de la humanitat, i per la salut psíquica i física de les persones, irremeiables.

En primer lloc, s’hauria de prohibir l’ús de l’ascensor fins a la quarta planta. Només en el cas de discapacitat o de prescripció mèdica, l’usuari o usuària en podria fer ús. És una vergonya que la gent puge o baixe amb l’ascensor mentre pensa a perdre pes, millorar la salut o anar al gimnàs. Per als infants, quina manera hi ha, de més adequada, perquè abandonen el perill de caure en les sarpes de l’obesitat?

En segon lloc, i per acabar allò que s’exposava a l’inici de l’escrit, s’hauria de prohibir connectar l’aire condicionat en qualsevol sala que no excedira els vint-i-set graus i, a més, una volta que s’abaixe del límit, que es tornara a aturar. Això sí: el termòmetre s’hauria de situar sobre l’esquena de la persona més pròxima a l’aparell. Amb esta simple actuació, es milloraria la salut de la ciutadania, perquè també s’hauria d’aplicar a casa. La grip i els constipats, que són una important causa de baixes laborals i de despesa farmacèutica, amb esta simple aplicació, remetrien en gran mesura.

Realment, no sé si hi haurà algun governant que tinga valor per aplicar estes actuacions. A mi, per exemple, em crida l’atenció l’ús que es fa de tot açò en edificis públics, on els usuaris i les usuàries són d’allò més selectes i exclusius mentre que a casa, per no gastar, no es renten ni les dents. A més, l’ús indiscriminat d’energia sense mesura ni cautela, convindreu amb mi que no és la millor solució per al medi ambient, no?


Salvador Sendra

dilluns, 6 de maig de 2019

I FRANCO?


Resultado de imagen de franco valle de los caídos
Ha acabat la campanya i s’han oblidat del Gran Patriota: Franco romandrà oblidat al Valle de los Caídos per un temps fins que el nou gobierno haja d’aprovar alguna mesura impopular o imposada des d’altres esferes; aleshores, emprendran, de nou, el trasllat del Dictador. La polseguera, de nou, enterbolirà l’atmosfera i tots sabem que amb poca visibilitat es treballa millor l’anonimat.

De moment, els sectors esquerrans estan del tot esvalotats a causa de les declaracions d’Alfonso Guerra en què deia una obvietat tan gran com que l’aliança més estable per al PSOE és amb Ciudadanos. I jo no sé per què la gent s’indigna del resultat d’una suma perquè, després, tots (i totes) amprem el mètode científic per avalar estudis i conclusions. Alfonso simplement ha fet això: una suma!

Ara bé, cal recordar que eixos de Ciudadanos tenen certes mancances en matemàtiques perquè s’autoproclamen els «líderes de la oposición», cosa que em du a pensar que, si escoltem les declaracions d’Alfonso, al poc de temps podrien autoproclamar presidente del gobierno el seu  Rivera. Posats a no saber sumar... Però, a més, això de les autoproclamacions està de moda, i ells ho accepten sense embussos, com per exemple a Venezuela.

I, si no en tenim prou, el líder del PP, el quasi presidente de España señor Casado, s’autoproclama dirigent d’un partit de centroderecha! Però ací no em vull mullar perquè hauria pogut donar-se el cas que l’home s’haguera separat del PP i estiguera promovent un partit nou: qui ho sap?

Ara ja teniu un resum de les darreres actuacions que he pogut esbrinar per la premsa española  i que he introduït anticipant la deixadesa del trasllat del Gran Patriota fins que al nou gobierno li calga  prendre alguna mesura impopular.

Salut

Salvador Sendra

dijous, 2 de maig de 2019

LA IZQUIERDITA COBARDE


No hi ha res per entendre cada moment, ni per carregar-se de raó a l’hora d’explicar els moviments més actuals, que rellegir alguns clàssics d’estos que ens volten per la ment quan necessitem mirar una mica més enllà de l’esdeveniment concret i de les comunicacions. Perquè les associacions empresarials i els bancs creuen que el guanyador de les darreres eleccions ha de governar sol o, si es dona la possibilitat, pactar amb Ciudadanos.

Ja sabem que el liberalisme és una màquina arrossegadora que, quan acabe amb allò que queda de l’estructura social, començarà a devorar-se a si mateix. De moment, les darreres temptatives han estat les lligades a la sanitat concertada, copiant el model de l’educació, ja que les companyies exploren la gestió dels centres hospitalaris; i ahí encara hi ha camí per créixer. De moment, sembla que s’ha aturat el desembarcament.

Un sistema incapaç d’avançar si no se centra en la intervenció en la ja malmesa societat del benestar o en la disminució dels impostos –no ens enganyem— és un sistema en decadència. Quan la màquina creadora està forta, tot allò que se li pose per davant és arrossegat. Quan allò que demana és entrar en negocis que, en un principi, no haurien de ser-ho, és que ja no dona per a més. I, quan se centra en pagar una mica menys d’impostos per seguir funcionant, això és la decadència absoluta.

La «izquierdita cobarde», però, encara està repensant-se el seu paper en el món, tot i que ha rebaixat considerablement el to. Els bancs i les associacions empresarials només han obert la boca ara, al final del procés, i no per criticar les mentides i els enganyosos arguments empleats per la triple dreta, sinó per demanar al guanyador que fuja de Podemas –m’he permés la llicència de canviar allò que crec que és el morfema de gènere— perquè no s’apague el sistema de respiració artificial: els impostos, la sanitat concertada i les concessions.

Al final del llibre la Walter Benjamin L’obra d’art en l’època de la reproducció mecànica, diu que «El feixisme pretén organitzar eixes masses sense modificar el règim de propietat, que eixes masses intenten eliminar, i creu arreglar el problema permetent a les masses no ja imposar els seus drets, sinó, tan sols, expressar-se [...] La conseqüència lògica del feixisme és una estetització de la vida política». L’adaptació de Benjamin al segle XXI és ben fàcil: canviar feixisme per populisme de dreta i règim de propietat per beneficis polítics i fiscals. A l’estetització de la vida política, no li calen comentaris, no?


Salvador Sendra

dimecres, 1 de maig de 2019

ANÀLISI DE LA BOLSA DE PLÀSTIC

Resultado de imagen de bolsas de plastico supermercados envases
1r. Cada producte que comprem al supermercat està envasat o l’has d’envasar i pesar abans de passar per caixa. En un cas extrem, se li pot enganxar el preu a la pell, si es tracta d’una sola peça, com el meló, per exemple.

2n. Eres tu qui, amb paciència, tria els productes, els analitza i els busca, si cal, a la bàscula del pes per marcar el numeret i pesar-los. En molts casos, també, si es tracta de productes de rebosteria.

3r. Una volta que has fet la faena, estires el carro fins arribar a la caixa on, amb paciència, col·loques cada cosa en la cinta transportadora perquè la persona de la caixa ho puga comprovar i sumar el cost. Hi ha supermercats on t’ho comptes tu mateix i ho pagues. A voltes hi ha un empleat atent que t’ajuda a fer-ho.

4t. Les xifres de negoci que envolten les cadenes de supermercats són extraordinàries. No sé si també ho són les dels seus subministradors... I encara poden tindre un xicotet marge per créixer. De moment, estan estalviant llocs de treball, per si no us havíeu adonat. Tenen tota la legitimitat per fer-ho.

5é. En part, i per continuar amb el punt anterior, allò que s’evita és la manipulació dels productes, supose que per raons sanitàries. Un aliment no es manipula directament si es protegix amb un plàstic. Embolicant, t’estalvies persones atenent, pesant, comptant i netejant.

6é. Cada cosa que s’hi compra –excepte comptades excepcions— es troba embolicada en una, dos o, fins i tot, tres bolses o elements semblants.

7é. Van començar a cobrar les bolses per al nostre bé i per salvar el planeta, però només les que es poden reutilitzar; les altres, les que emboliquen el producte, no es cobren. Les borses que es reutilitzen tenen impresa la marca de l’establiment: fan propaganda.

8é. Les bolses de plàstic del supermercats són el pitjor mal de la humanitat, però només les reutilitzables.

Espere haver-me explicat bé.



Salvador Sendra