dimecres, 18 de juliol de 2018

A LA PRESIDENTA DE CROÀCIA, LI PARA BÉ LA CAMISETA

Resultat d'imatges de presidenta de croacia mundial
El mundial s’ha acabat i, com de costum, no he vist ni un minut d’un sol partit. De fet, sóc conscient d’eixe final perquè vaig escollir el moment de la final per viatjar i, així, aprofitar que la gent mira la televisió per conduir més còmode. A la ràdio, van avisar que faltaven dos o tres minuts, que l’àrbitre els havia d’afegir al temps previst, cosa que em va resultar útil perquè havia de creuar ràpid Altea abans que la gent eixira a celebrar el triomf, carregada de banderes i fent sonar el clàxon del cotxe. Tot i això, encara me’n vaig trobar uns quants que no van poder ni esperar a vore l’entrega del trofeu.

Supose que, quan va guanyar España, passaria una cosa semblant, però sense futbolistes negres ni musulmans... I eixa és una interessant reflexió, si es té en compte eixe discurs tan integrador que repetixen els mitjans de comunicació. D’Alemanya, que pense que també va guanyar alguna volta, ni me’n recorde, de qui poguera jugar. Però sembla que l’esport ho pot arreglar tot, i que els xavals més sans dels barris marginals de les grans ciutats franceses, immigrants de segona o tercera generació, també poden ser útils per a la pàtria i envoltar-se amb la preuada bandera. Els avalots de fa uns anys, en eixos mateixos barris, amb manifestacions, barricades, foc i garrot, estan més que superats –?— i tots i totes tenen cabuda a la République: la superació mitjançant l’esforç és el requisit, a més de la interacció i la col·laboració grupal. I en són un exemple, de testosterona; també per als que volen entrar a Europa. Mentre, a Croàcia, el nas em diu que no passen les mateixes coses, quant a la integració i tot això, per alguna raó del passat recent.

Els EE.UU. tenen la millor lliga de basquet i és difícil comptar tres blancs per equip: tots són americans i ningú no es planteja que són equips mixtos –en el cas que es trobe eixe jugador blanc— ni que hi ha ciutadania variada integrada a la societat. A Europa, li costa més moure’s; segurament perquè el fenomen és més actual que no l’americà. L’etnicitat, però, sembla que encara està present i, tot i que la vullguem superar, la detectem de seguida. Per als americans, els valors que es representen a la bandera estan molt clars i, fins i tot, ho estaven en el temps del moviment reivindicatiu dels negres amb el puny en alt, o en el del boxejador musulmà. Per als francesos, sembla que els tres puntals de la seua République no deixen massa espai teòric per al dubte. Els dos estats han estat nascuts d’una revolució: primer el d’Amèrica del nord, després el d’Europa. Una va ser l’espai de prova per a l’altra, i estic segur que la segona no s’haguera donat sense la primera. Potser, la part del continent que no s’ha revoltat no pot entendre algunes coses, o li costa més... Als Balcans, eixa integració territorial fictícia va acabar en divisió ètnica i confessional, sense revolució ni res semblant, ni anterior ni posterior. Potser, la part del continent fruit de la innombrable guerra—amb un nom paregut a bancals— no podrà mai guanyar un mundial.

A la presidenta ultraconservadora de Croàcia, li para bé la camiseta del seu equip nacional.


Salvador Sendra

dimarts, 17 de juliol de 2018

UNA FOTO AMB OBAMA


Resultat d'imatges de pedro sánchez obama
Obama ha visitat el Reino de España per donar unes conferències i  la gent ha aprofitat l’avinentesa per fer-se fotos amb eixa persona que ha canviat el transcórrer de la historia del món. Hi ha hagut un abans i un després d’Obama perquè, per exemple, els EE.UU. ja no seran mai més els mateixos i ja estan preparats, fins i tot, per escollir un president gay, com a Luxemburg, o un pobre home de qui tots se’n riuen, com han fet!

El món també ha experimentat una considerable millora des de la concessió del premi Nobel de la pau a una persona que encara no havia fet res, però cal afegir que ha estat la primera volta que els Nobel han especulat com si fos una aposta d’una cursa de cavalls o una compra d’accions a la borsa. L’acabat de nomenar president d’EE.UU. va rebre el premi amb molta dignitat i, després, va fer tots els possibles per a fer-se’n mereixedor, com, per exemple, estabilitzar tot l’Orient Pròxim i l’Afganistan.

Realment, la concessió del reputat trofeu va ser tota una novetat. Per explicar-ho millor, a mi em fa la sensació que podria ser equiparable a qualsevol alumne/a de màster que es matricula en una assignatura d’especialització, de Dret administratiu mateix, i se li concep el títol perquè, en un futur pròxim, podria ser diputat/da o president/a d’una comunitat autònoma i saber molt sobre allò que s’explicarà als estudis escollits.

Una volta retirat de la presidència, el dirigent americà supose que es dedicarà a guanyar diners, perquè la política està molt mal pagada, i és aconsellable fer servir els contactes que s’han pogut adquirir durant el temps de govern, tot i que, quan manava, sembla que les fotos eixien cares... Sinó, que li pregunten a l’expresident Camps què havíem de pagar quan els cabdills de la Gürtel li tramitaven els permisos per aconseguir la preuada foto amb Obama.

Si a Sánchez ja li ha vingut bé la foto amb Barak, a Felipe no li ha anat pitjor. El presidente Pedro està de moda i ja ha té un àlbum amb Macron; ara, altre amb Obama. El rei Felipe no pot dir que estiga en gràcia però no m’estranya: ningú –i et mire a tu, Letizia— li ha dit que el Gernika no és el millor escenari per mostrar-se a l’endemà de concedir un títol nobiliari a la néta del dictador? Millor escenari haguera estat el Valle de los caídos, i l’explicació de l’obra d’art haguera sigut la mateixa.


Salvador Sendra

divendres, 6 de juliol de 2018

FLORENTINOMADRIDESPAÑA/ESPAÑAMADRIDFLORENTINO


Resultat d'imatges de florentino perez españa
Supose que, en les grans empreses i les societats piramidals i jeràrquiques, els elements més perillosos, aquells que menys escrúpols tenen, no són els que es troben al zenit. Perquè a la cúspide està qui mana i, per sota, qui vol manar. I qui vol manar ha de fer els mèrits per situar-se en una posició més alta de la que ocupa. Se sol dir dels segons que són més que un calc dels seus caps o referents.

Si recordem Hugo Chávez, ja es deia que la persona que el va substituir, l’actual president Maduro, era més chavista que el portador del nom. També s’ha dit d’algun polític de més prop, com el substitut de Puigdemont, l’actual president Torra. Però, en l’àmbit empresarial, estes coses passen més desapercebudes i, a voltes, hi ha fortes baralles com en El Corte Inglés, que sembla que no acaba de pair la seua forta expansióprecrítica ni l’angoixant complex d’Edip.

El cas de Florentino, el tot poderós president de qui ningú en parla, segurament no s’allunya tant de la proposició inicial. Si ell, un bon home dedicat a fer créixer les seues empreses per poder donar faena a molta gent i que la molta gentsiga cada cop més feliç, com n’estic segur, no coneixia res del nombroses operacions estranyes en què s’involucren les empreses de què n’és accionista, o directiu, o president, o que hi participa; per això estan els subordinats: per donar la cara i posar l’esquena.

Es pot ser més papista que el Papa, més chavista que Chávez i, segurament, més florentinista que Florentino. Tot i que les segones parts no solen ser tan bones, i que només es copia una faceta de l’actor principal, també és fàcil relacionar una part amb la totalitat, una de les més curioses fal·làcies. Confondre Madrid amb España, en pot ser una, i tindre el Real Madrid com l’equip de Florentino, una altra. Per extensió, una tercera fal·làcia, però ja més forçada, estaria la de Florentino amb la Selección, si ens permetem l’enllaç FlorentinoàMadridàEspaña.

La qüestió és que la Selección se n’ha anat tornat cap a casa, amb la cua entre les cames. Uns diuen que perquè no ha jugat bé al futbol, altres, que es va quedar sense entrenador just abans de començar a jugar. El xic que entrenava la Selección ha trobat un equip més interessant i ha deixat els españoles amb una mà davant i l’altra darrere. En van posar un altre però tot apunta que, a més de sectari, no tenia ni autoritat ni massa idea d’entrenar.

Intentaré fer la proposició anterior de manera invertida, a vore si resulta creïble: EspañaàMadridàFlorentino. Però, com que a España (Selección) hi ha més florentinistes que el mateix Florentino, i del Real Madrid no cal ni parlar-ne, ara ja toca callar.


Salvador Sendra

dijous, 5 de juliol de 2018

LA GENT S’ESTÀ TORNANT IMBÈCIL, I ÉS DE VERES!


Resultat d'imatges de veganismo y coeficiente intelectual
M’estic decantant per tres possibilitats a l’hora d’esbrinar les raons per les quals esteu llegint el present escrit. La primera és perquè ja teniu una certa edat, i això comporta que disposeu de la capacitat intel·lectual per desxifrar el contingut d’un text alhora que n’assimileu el contingut. La segona és perquè, si es dóna la primera, el veganisme no us ha arrabassat encara el sistema neuronal i, per tant, es pot tornar a aplicar la primera raó. La tercera és perquè es tracta d’un blog obert que és gratuït i, segurament, com estareu pelats, si fóra de pagament no el llegiria ningú.

Fer un blog gratuït i de qualitat és fàcil. En primer lloc, i allò més important, és que l’editor tinga diners i que pague cada publicació amb dinars copiosos i regats amb bons vins: ara ja coneixeu les claus de l’èxit. Però les raons vertaderes hi estan molt relacionades amb l’anterior missatge, per estrany que us parega... Una persona que gaudix de la taula –incloent-hi el vi— és una persona intel·ligent que du associada la bondat de la maduresa.  El veganisme, per tant, queda eliminat ja d’entrada, i a joventut, també.

El coeficient d’intel·ligència humà, mesurat des de principis del segle XX, tendia a augmentar reiteradament, i va arribar a assolir un increment de tres punts per dècada fins que ha entrat en crisi. Atenció perquè a partir dels anys noranta, la davallada s’ha situat en una pèrdua de set punts per dècada! Els nascuts a partir del huitanta ja invertixen l’anomenat efecte Flynn. Podeu fer-ne la prova vosaltres mateix perquè si poseu un xiquet –o xiqueta, tant fa— nascut a partir de 2015, davant de l’ordinador, no entendrà res del que escric ací. Prova contundent que avala la tesi anterior.

A tot això: algú havia escoltat mai parlar de veganisme fa una dècada? I dues? Doncs, es podria donar el cas que hi haguera una certa relació amb la notícia anterior... I ací ho deixe perquè us volia comentar que a França, les carnisseries han començat a sol·licitar protecció policial a causa dels atacs vegans, de moment en forma de pintades i insults però que tendixen a una major agressivitat. A vore si això de no menjar carn ens retorna a les cavernes, dic jo. I ho escric per la mateixa raó que he escrit sobre la intel·ligència, i en les mateixes condicions. Realment, es tracta de dues notícies de pagament que no he pogut llegir per això: perquè són de pagament. I l’editor només ens paga en espècie, cosa que em permet usar la intel·ligència –perquè sóc de la dècada dels setanta— per, a partir dels titulars, inventar-me la resta i contar-vos-la gratis.

Sempre tinc present que escric per a gent nascuda abans dels noranta, que quede clar.


Salvador Sendra

dimecres, 4 de juliol de 2018

COM UN VITET A L’ANUS

Resultat d'imatges de primarias pp
La intensitat de la campanya de primàries del PP ens està deixant sense cap altre titular. Sembla que al món no passa res més que eixa pugna fratricida per liderar el Partit Popular en una nova època, ja del tot regenerat i net. Les candidatures, de gent desvinculada del partit en la seues glorioses dècades de corrupció, lluiten de manera incansable per encapçalar una nova etapa blava –que en realitat és eixa tonalitat blavosa del blanc que ja se n’empassa d’alba per impol·luta.

Vora 850.000 afiliacions estan convidades a participar del procés de selecció d’un nou lideratge que duga el partit, altra volta, a la Moncloa, on cada afiliat/-da s’ha implicat per complet amb el futur del seu partit; perquè els del PP abans paguen les quotes del partit que mengen. Si ho analitzem per ordre, primer paguen les quotes del partit, després paguen les hipoteques i, finalment, compren el menjar. De vicis, no en tenen.

Amb les bases totalment mobilitzades i implicades pel nou projecte, a causa de la renovació, i amb unes candidatures sorprenents i del tot desvinculades del passat corrupte, eixe procés de primàries s’assembla cada volta més a un vitet que s’introduirà a l’anus de l’ase perquè un genet concret guanye la cursa amb un animal que, a priori, pot assemblar lent, però segur. Per resumir: ase igual a Partit Popular, vitet igual a eleccions primàries i, finalment, genet igual a candidatura guanyadora.

Però, què passaria si la candidatura victoriosa no fóra tan impol·luta com tot això? Déu vullga que no passe però, si per una remota casualitat es donara el cas, la relació entre l’ase, el genet i el vitet es podria alterar i acabar invertint el procés. Per exemple, podria passar que s’introduïra el vitet per l’anus del genet mentre que l’ase arribaria caminant plàcidament cap a la meta. I hi arribaria en tercera o quarta posició, muntat per una persona desesperada que es mouria descompassada.

Diana

dimarts, 26 de juny de 2018

EL REY ABANDONA A LOS HISPANOS


Resultado de imagen de felipe vi eeuu trump
La política internacional mai no ha tingut tant d’interés ni tanta incertesa. Les reunions entre els grans estats no eren més que una escenificació d’allò que ja s’havia tractat, debatut i consensuat entre els respectius equips i que els seus dirigents no feien més que posar per a la foto. Realment, hi havia la visió que les noves peces havien d’encaixar entre les ja situades i que el marge de maniobra, d’haver-ne, era molt xicotet.

Fins i tot, quan va explotar la crisi financera, al final de la primera dècada del segle XXI, hi van haver moltes reunions, escenificacions i propostes de canvi que es poden resumir en una línia: els polítics van fer el seu treball, els banquers eren qui havien de salvar-nos i els ciutadans en  van patir les conseqüències. I així va ser, tot i que no es va dir tan clar. Ara, però, se sufoquen perquè hi ha estats importants que estan governats per polítics diferents.

L’estafa va ser monumental i els bons xics/xiques que governaven foren els còmplices del robatori massiu. En tots els llocs hi ha hagut retalls que han afectat la ciutadania, i més encara les classes més –diguem-ne— populars perquè són les que menys possibilitats de reubicar-se tenen. El vot popular, però, ha canviat i s’ha traslladat cap al segment més proteccionista i demagog, tot i que crec que caldria matissar l’últim adjectiu. Per Aristòtil, la demagògia era una forma i degenerada de la democràcia, i la va combatre amb la lògica, ja que es basava, per damunt de tot, en l’anàlisi del discurs.

No obstant això, la demagògia, si atenem el sentit aristotèlic del mot, no es pot assimilar a l’altra forma de política?, a l’aute politique? Perquè allò que teníem fins ara era una corrupció basada en el treball previ dels mitjans de comunicació que (des)informaven les persones i aplanaven el camí als polítics que, en el fons, eren uns titelles. Eixa és la xicoteta diferència entre les dues formes: una apel·la el sentit primari de les persones i l’altra una mena d’ordre preestablert, elitista i del tot fals.

Els reyes españoles van de visita a EE.UU. per vendre l’españolidad americana de Texas el dia que el seu president opta per separar les famílies dels immigrants que creuen il·legalment la frontera; i resulta que es tracta d’hispanos! I els reyes, ni pruna! Eixa és la seua defensa de la família? Eixa és la seua defensa dels hispanos? Deu ser perquè les improvisacions no han estat mai el punt fort de la monarquia, però l’endemà s’hi van reunir amb el president Trump i la seua esposa, com si res haguera passat i sense dir-los res. Realment, encara queda algun monàrquic?

Per cert, Letizia duia un vestit que ja s’havia posat Melania, però com no sóc tan cruel ni despietat, no en faré burla.


Salvador Sendra

dilluns, 25 de juny de 2018

URDANGARÍN POT ESTAR A LA LLUNA


Resultado de imagen de urdangarin
Veritablement, el viatge a la Lluna haguera sigut un gran èxit, d’haver-se produït. Jo no m’explique que hi haja gent que dubta d’aquells que dubtem que s’haja realitzat perquè, si s’hi ha anat, què passa amb la resta de voltes que s’hi ha tornat? Una cosa, però, és arribar-hi i l’altra, fer el trajecte de tornada, pense jo.

El fet d’anar podria donar-se per vertader si s’encara el trajecte com el d’una sageta que, una volta disparada de l’arc, aconseguix clavar-se a la diana. Fins aquí, correcte. Ara bé: algú en coneix alguna que n’haja tornat? Crec que, com a mínim, hi hauria d’haver algun altre arc que la tornara a llançar... Però, bé. Si el coet era un coet borratxo, que té parades, el temps d’estança al satèl·lit haguera pogut ser el de la parada mentre que, si es tractava d’una valenciana, que només en té una, els astronautes hi hagueren hagut de botar al vol.

Si no he creat prou dubte ja, encara vos n’he de plantejar un darrer: com que la Lluna pot desaparèixer (lluna nova), supose que degueren calcular-la plena per fer el famós desembarcament perquè també haguera sigut mala sort arribar-hi i no trobar-la. Però als astrònoms sempre els poden ajudar els astròlegs i, així, calcular el dia de sort.

Una volta aportades les contundents proves sobre la falsa estada a la Lluna, cal dir que els actors, com diuen els més informats, van estar a Hollywood rodant escenes perquè hi quedara constància de la seua gran gesta. Diuen que una imatge val més que mil paraules... I la gent, si s’unix la imatge a la gana de creure’s que l’estat no mentix perquè estat, llei i ordre van de la mà, té la ximpleria de creure tot allò que se li proposa.

En el cas que hagueren anat a 1969 –i d’això ja fa un grapat d’anys—, penseu de veritat que no hagueren fet ja un reality show per aquelles contrades? Un total de dotze astronautes han dut les missions Apollo fins a la Lluna. No recorde haver-ne vist cap a la tele, possiblement perquè no en tinc, però no ho recorde –no compte cap mentida.

Una imatge val més que mil paraules, l’estat no mentix, allò que diu molta gent és veritat... Urdangarín està en una presó de dones, a Ávila, ell sol, i ningú l’ha vist entrar ni hi ha cap imatge de la seua estada. L’ésser humà ha trepitjat la Lluna!


Salvador Sendra