dissabte, 14 d’octubre de 2017

9 d’octubre 2017.

Resultat d'imatges de procesión civica valencia real señera
El 9 d’octubre és el dia de la Comunidad Valenciana. (He parlat alguna vegada del 9 d’octubre? Espera, pense que sí… Busque un post que vaig escriure una vegada... aquest!) Sí, era el mite fundador del poble valencià, però que es va fundar? Per a Baydal a partir d’ahí naix la identitat valenciana... (espera, d’açò ja he parlat també... a veure... sí ací està el post! Aleshores, de què escriuré sense repetir-me?)

De què val celebrar un dia de la Comunidad? Jo crec que per a poc més que per tindre una excusa i fer un dia de festa. Un dia no laborable. A la majoria de la gent del meu poble li la sua. Veig la gent de la resta de pobles i a la majoria els la sua també. Des d'alguns Ajuntaments, governats per Compromís es fan actes, alguns molt interessants, altres merament lúdics. A la majoria d'Ajuntaments, que no governen els de Compromís, no fan res. A València Cap i Casal –cap de res i casal com a molt faller- treuen la Senyera i la porten a passejar. Amb això celebren que van arribar els catalans (però, mut!, això no es pot dir) i els aragonesos, a fer fora els moros a espasades –això cal dir-ho fort, el fet de "reconquerir" València i acabar amb els infidels ompli d'orgull als valencians actuals-).

Certament, jo tenia curiositat per saber com seria el 9 d'octubre d'enguany. Jo esperava que hi hagués el tant cloquejat "pollo" pel finançament. Però no sé, el "pollo" déu estar encara a l'ou, donat que no se l'ha anomenat per res. (Ah, però si d'açò també havia parlat i ja anunciava que el  “pollo era para paella”! Millor passem d’aquest tema també...). Però l’únic “pollo” el van muntar els del pollastre.

El 9 d'octubre... (de què collons escric sobre el 9 d'octubre...) ... va ser un dia com un altre. Lluïa el sol... (bé, no sé si lluia el sol o estava núvol, no el vaig veure amb tot el dia) ...la gent estava fent coses (...hem posaré en pla Rajoy) ...perquè els valencians són gent que fan coses, encara que no es sap quines coses fan. 

(Espereu, miraré a les xarxes socials que va passar el 9 d'octubre, a veure si puc escriure d'alguna cosa...)

Al final va resultar curiós el dia, diuen què. Uns volien celebrar el dia de la Comunidad Valenciana; van anar a la processó cívica de la Real Senyera, per celebrar que fa 3.000 anys que es parla valencià i que un Rei –a qui li deien Jaume- va vindre d'allà o d'allí (no volen saber d'on) per a fer fora moros que hi havien envaït als valencians que parlaven valencià fa 3.000 anys. Diuen que hi havia gent que estava enfadada, sempre estan enfadats i insulten, treure foc pels queixals i verí pels claus, quan passen uns que diuen que són catalanistes –una mena de dimonis-. 

Hi havia també uns altres que van anar celebrar el dia del País, van anar a la vesprada a la manifestació per la llengua (diuen que la llengua és catalana i que la van portar els catalans que van vindre amb el Rei que va conquerir València als moros), diuen que anaven divertits a passar-ho bé. 

Finalment, uns altres, que curiosament van a la processó del matí i estan més enfadats que ningú, volien solidaritzar-se amb l'actuació de la policia a l'1-O, així que van eixir repartir llenya entre aquells (catalanistes) que anaven a manifestar-se per la llengua (catalana). Diuen que hi havia policies que miraven la mostra de solidaritat, al final agraïts per la solidaritat van dir: "Hala, ya está bien, id a casa en paz". 

Mentre tot açò passava, la majoria de valencians estaven fent coses, coses que fan els valencians, ¿i qui sap què fan? A la resta d'España tot el món esperava a vore que faria Puigdemont l'endemà, i miraven per la tele com uns catalanistes valencians -simpatitzants dels independentistes catalans- i "unes persones" amb banderes d'Espanya es barallaven... Tot per culpa de Puigdemont.

I ara que pense... Què van celebrar el 9 d'octubre de 2017 els valencians? Si hom m'ho pot explicar... per caritat, que deixe un comentari.


Òskar “Rabosa”

divendres, 13 d’octubre de 2017

ECOLOGIA I FERTILITAT


Resultat d'imatges de aborto
Un, o una, ecologista no deu tindre fills! El compromís amb el medi ha de ser la pedra angular sobre la qual es fonamenta tot ideal ecologista i, com a tal, si es trenca o se suprimix, s’ensorra tot l’edifici sota el mantell de la demagògia. Les persones que es consideren ecologistes no deuen tindre fills perquè, què són els humans sinó uns depredadors insaciables?

Criar un bebè, a més de l’esforç, requerix d’una bona dosi d’energia; però d’energia elèctrica! Que si la calefacció, que si els bolquers, que si l’aigua tèbia, que si la robeta (que de seguida es fa menuda), que si cent etcèteres més. Realment, per ecologistes que siguen, i conscienciats que estiguen, els pares i les mares, la despesa que es passa al medi ambient és més bé important.

L’alletament i les farinetes, però, són la cosa més insignificant del món, si es té com a finalitat la preservació del medi, perquè això, diuen, només afecta la salut del nadó que, d’altra banda, s’ofega per l’emissió dels gasos d’efecte hivernacle que produïx la pròpia existència. No sé si els petets que es tira, eixos tan graciosos, afectaran també la malaurada capa d’ozó, com els de les vaques.

Finalment, i per acabar esta trista història de manipulació maternal  i ecològica que ens han estat venent fins ara, cal dir que el pitjor de tots els mals està per arribar: la creació d’un ésser depredador i insaciable, o de dos! En el millor dels casos, eixe monstre consumidor de tota mena de productes pot ser ecologista, també, i alhora criar altres infants. En el pitjor dels casos, podria no ser-ho i criar. Per dolent i malvat que esdevinga el nou humà, si no té fills, és bo, i cal recordar allò que deia Malthus que l’ésser humà creix de manera geomètrica mentre que els recursos ho fan de manera aritmètica. Quina millor ofrena a la mare natura es pot fer que, simplement, deixar de criar?



Salvador Sendra

dimecres, 11 d’octubre de 2017

Declaració Unilateral d'Impotència.

Resultat d'imatges de puigdemont parlamente declaración
En data d’ahir 10 d’octubre del 2017, el president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont va declarar la independència de Catalunya. Un moment de gran solemnitat per a un poble, el català que havia anat omplint any rere any amb milions de persones els espais públics de dita regió, futur país per a alguns. Abans del referèndum, ja havia gent major que havia assistit a les anteriors proclamacions, la de 1931 de Macià o la de 1934 de Lluís Companys i declaraven amb el plor als ulls que no volien haver mort abans d’experimentar dita nova proclamació d’independència atès que les altres, com les anteriors, fallaren. Molts cridaven  “ai si mon pare/mare, germà, etc ho pugueren veure, ells que tant ho desitjaven”. Ras i curt, alta càrrega d’emocionalitat, terme sobre el qual revindrem.
Poc després, i com desdint-se, el mateix Puigdemont declara que suspén l’aplicació efectiva de dita independència per tal de deixar marge de negociació a l’actual govern d’Espanya dirigit per Mariano Rajoy. De seguida els sabuts comencen a perorar que si ja es veia vindre, que si és tipic del català, fer la puta i la ramoneta, una cosa i l’altra. Personalment crec que millor que la contundent actuació en calent típica d’altres cultures es deuria apreciar el procediment català.
Analitzem els fets, Puigdemont ha proclamat una Declaració Unilateral d’Impotència i valga el joc de paraules, perquè simplement no podia declarar-ne una d’independència. Verba volant, les paraules volen, se les endú el vent. L’abast real de les paraules de Puigdemont declarant una independència real tindrien exactament les mateixes possibilitats d’èxit que vosté eixint al balcó i proclamant la fi de la fam al món a crits. A l’altra punta del món o al cantó més proper algú seguiria morint de fam com si res... Churchill deia que el Regne Unit no tenia amics, tenia interessos, Catalunya ni això...
Per raons personals que no vénen al cas, una persona que conec bé, periodista, porta tota la setmana a Brussel·les recorreguent institucions i pulsant el sentir europeu al respecte i la realitat és dura: pràcticament ningú recolza una potencial independència catalana. Es va condemnar l’utilització de la violència quan mitjans de tot el món van poder observar com l’estat espanyol reprimia de mode violent que la gent votara durant el passat referèndum de l’1 d’octubre. Fins ahí les coses des de les institucions europees, condemnarem la violència però res més.
Per a conéixer què ha dut a Puigdemont a proclamar la independència, a milions de persones a votar opcions proindependentistes, caldria saber un poc d’història. La gent ni tan sols sap la del seu país, ¿se li pot demanar que sàpiga la d’un petit inexistent país allà a aquell sud on les coses sovint acaben mal?
Els mitjans de comunicació espanyols de tendència conservadora, val a dir espanyolista i antiindependència catalana, han denunciat recentment que el pla de la Generalitat Catalana és crear turbulències populars per tal de forçar a una acceptació dels seus postulats. La independència o el caos als carrers. Vist així sembla un xantatge, una deslleialtat. No ho és, és simplement allò que hui en dia diríem guerra assimètrica. Catalunya no té un exèrcit que oposar a l’espanyol ni bé estaria que dos exèrcits s’hagueren d’enfrontar de nou a Europa, un continent conflictiu per definició, de nou a estes alçades del segle XXI. Així les coses, Espanya utilitza la coacció econòmica i si és necessari també la militar. Catalunya només pot comptar amb el suport popular. ¿Es, per conseqüent, just creure que la probable desestabilització catalana és il·lícita? Vet ací l’emocionalitat abans esmentada.  Sovint, el bàndol feble es veu obligat a adoptar estratègies de no confrontació directa amb un poder major. La pròpia Espanya va encunyar el terme de “guerrilla” quan no podia lluitar una guerra convencional contra les forces superiors franceses napoleòniques.
Roda i volta, Carles Puigdemont ha realitzat una declaració que és més d’impotència que d’independència. Europa observa també a Rajoy, tal volta ara sí deuran seure ambdós a parlar i arribar a conclusions que ja veurem quines són. El maximalisme com a solució. Rajoy ha denegat tindre un problema fins a que aquest li ha reventat als nasos públicament. Es trist, però ho saben fins i tot els xiquets, qui no plora no mama. Puigdemont ha degut plorar i ara la Unió Europea, vigila com s’administrarà la llet. Si no es fa violentament, no intervendran. El temps de les paraules és finit, vinga el de les conclusions siguen les que siguen.


Brasov a 11 d’octubre del 2017.
Lluís Alemany Giner

dilluns, 9 d’octubre de 2017

I SI CATALUNYA DIGUERA QUE “NO” A LA UE?

Resultat d'imatges de unio europea y catalunya
L’home révolté d’Albert Camus hauria d’afegit un nou capítol en forma d’annex, per incloure açò que està passant a Europa. Vaticini o no, allò que sí que és important és analitzar com es mou el tauler de joc a partir de les noves demandes del segle XXI. I, ens agrade o no, hi ha una retirada cap a la situació anterior a la Révolution Française. Però, és normal que açò passe quan el propòsit révolutionaire està més que exhaurit.

Amb la Révolution, o, millor dit, a partir del seu resultat, es confonen dos noms: nació i estat. Si analitzem esta fusió, aviat vorem que la paraula estat prové de l’idioma revolucionari, on el tiers état, o siga, el poble, aconseguix eliminar els altres dos (noblesa i clero) per crear la moderna nació francesa; però açò només passa a França; Alemanya, Itàlia, Anglaterra, Portugal, etc., per tant, són nacions o són estats? Qui diu que els nacionalismes són cosa del passat, té raó? Estos llocs que he esmentat abans, s’han guanyat el títol d’estat? Han fet la pertinent révolution? EEUU sí que la va tindre, i ve esdevenir independent però, a més d’això, a Amèrica no poden haver nacions, ni a Àfrica... Rússia també va ser révolutionaire.

A Europa, però, les fronteres de les nacions i les dels mal anomenats estats no tenen perquè coincidir; ni tan sols a França, tot i que hi haja funcionat el sistema gairebé dos-cents anys i, a més, l’haja exportat. Però resulta, primer, que els més nacionalistes neguen que ho són; segon, que s’apropien de l’estat quan són del tot incapaços d’entendre la revolució; tercer, que el fracàs revolucionari s’entén ara que allò que a França era el tercer estat, el vencedor de la revolta, s’ha transformat en una massa gris i esclavitzada, sotmesa a la por dels mercats i a la manipulació; i quart, que sembla que el resultat de la crisi ha rellançat la necessitat d’altra revolta, o revoltes. Amb la crisi de les révolutions sorgixen  les nations!

I Europa diu que no entra en el conflicte Catalunya-Espanya perquè no hi té competències. Però, i Catalunya? Hauria de voler pertànyer a una Europa que combrega amb estos antecedents i veient com s’hi tracten els drets humans? Però pequen d’innocents i de bons, estos catalans, perquè, vos imagineu que una associació com la UE de la qual el Regne Unit vol eixir-ne i a què Escòcia hi demana l’entrada, en cas d’independència, fóra rebutjada per Catalunya per indigna? Escòcia seguiria volent entrar-hi? I Turquia? El brexit tindria ja un argument de pes per abandonar la Unió, la crisi europea estaria més que servida i el seu final es podria observar amb una mica de paciència quan cada indret deixara opinar la ciutadania en referèndums «legals»; o, millor encara, quan per por no els deixara parlar i hi sorgiren les revoltes.



Salvador Sendra

dijous, 5 d’octubre de 2017

LA DIFFICULTÉ DES FRANÇAIS POUR CONNAÎTRE L’ACTUALITÉ DE L’EUROPE

Resultat d'imatges de liberation felip vi al reves
Il y a des choses qui sont très difficiles de comprendre pour les français parce qu’ils viennent d’une autre réalité : son histoire moderne commence avec la Révolution mais, pour les autres territoires, peut-être, elle commence des d’autre situation. À partir d’ici, on peut observer que la réalité française résulte, aussi, difficile d’apprécier pour certains citoyens d’autres lieux…

Si on parle de cette difficulté, on doit s’exprimer… Et, pour le faire, un bon point de partie est l’exemple de Madame d’Staël, si est-ce qu’on a lu son livre De l’Allemagne. Sa vision de la France, pendant le Romantisme, résulte intéressant parce qu’elle l’observe des de l’Allemagne ! En France, cette période est postérieure à la Révolution et ça veut dire qu’il n’existe pas. Après de la grande révolte, les acteurs du Romantisme devenaient humiliés, morts, ou apartés de la France, comme dans le cas de Montesquieu. Si on préfère, on peut utiliser la vision de George Sand, qui pareille à d’Staël, habitait à différents lieux parce que dans son pays la vie devenait difficile pour la noblesse.

Maintenant, les derniers mouvements sociaux dans l’Europe sont nationalistes ; et la tendance est la suivante : ils continueront partout. Dans la France, aussi ! Les nations n’existent pas sans l’Europe et l’Europe n’existe pas sans les nations. Mais la nation française ne résulte pas d’un procès romantique, sinon d’un procès révolutionnaire. Les autres nations sont formées à partir du model de l’état-nation, mais avec différente intensité et plusieurs patrons. La liaison de cette période avec le moyen âge est, aussi, une réalité, et la société feudal avait des nobles et des rois. Dans la France, tout ça finissait avant le 1800. L’état se mêle avec la nation parce que la nation française est partie de la Révolution et de l’unification du tiers état.

Le journal Libération aujourd’hui a mis le roi Felipe VI en position inverse, comme l’image de Felipe V qu’il y a dans Xàtiva. Avant tout ça, seulement Le Figaro avait de la connaissance sur cette réalité ; un journal conservateur. Maintenant, la gauche française a commencé avec son propos de s’adapter au nouvel scénario de l’Europe et on peut penser que cet effort peut-il provoquer que la France se situe à nouveau avant de sa Révolution dans quelques ans : oh, mon Dieu !


Salvador Sendra

dimarts, 3 d’octubre de 2017

TERÀPIA AMB L’ELEMENT LLIURE DEL SWING

Resultat d'imatges de george gershwin rhapsody in blue
De nou, posats a treballar pel futur del món, tot i que siga divendres a la vesprada, he decidit d’obrir la consulta per fer-me càrrec d’un nou cas clínic: una senyoreta que es troba en un punt d’indecisió, en la seua vida, i que entén que el moment actual és d’una importància transcendental. Jo, malgrat la seriositat de la demanda –i tot i disposar ja del remei adequat—, he de dir que cabal ho és tot i, alhora, no ho és res: tot allò tan important deixa de ser-ho, i a l’inrevés, depenent de les copes de vi que hom haja begut.

Arribar a esbrinar el cas a partir de la informació a què tinc accés no ha estat fàcil, en este cas, perquè no he fet cap sessió de divan, ni de teràpia grupal, ni d’espiritisme, ni de ioga; o siga, que no hi ha hagut contacte amb la pacient. A més, encara no he sabut el resultat de l’altre cas, del pacient a qui li vaig receptar Saint  Saëns i Debussy, si no recorde malament... Podria haver-se suïcidat! No en sé res, però confie que ha sobreviscut i campa lliurement perquè la teràpia va resultar satisfactòria.

Ara, davant del nou repte, el remei és ben clar: aplicaré George Gershwin. Es tracta d’un cas de manual... M’agradaria, per tant, que cada dia, de camí cap a casa, i encara dalt del cotxe, escoltara Rhapsody in Blue amb les finestres pujades i un ambientador de coco i sals marines. La manera amb què el compositor barreja la llibertat del jazz amb la formalitat clàssica pot aportar a la pacient alguna pista sobre la relació de l’individu amb el món, puntualitzada detalladament pel paper del piano en la dialèctica que desenvolupa amb l’orquestra.  

En esta peça musical, hi podem observar els elements lliures que habiten entre la capa social en falsa harmonia, els individus curiosos que es mouen i belluguen sota el batec del swing intentant encaixar enmig d’una  partitura de què el clarinet n’és un reclam... I, tot i això, respectant i respectant-se, de moment, perquè estem en el primer pas de la llarga teràpia que acabarà, si els esperits ens ho permeten, amb La consagració de la primavera, d’Stravinski, per enviar-ho tot a fer la mà!



Salvador Sendra (terapeuta)

dilluns, 25 de setembre de 2017

ELS DARRERS DIES DE CIUDADANOS: ATENCIÓ ALS MOVIMENTS D’ANTONIO!

Resultado de imagen de ciudadanos rivera canto
Tic, tac... Els dies corren contra el nou partit que aspira a regenerar el món polític, a unificar l’Estat, a protegir l’español de l’assetjament dialectal perifèric per convertir-lo en la llengua de referència mundial i a fer del liberalisme la solució econòmica i política, o siga, la pedra filosofal, que s’exportarà des d’España cap a la esta del món. Però, per saber-ne l’evolució, la clau està a seguir Antonio!

Ciudadanos és un partit polític de referència que va aparéixer arran de la defensa del castellano (español) a Catalunya i que s’ha estés a la resta de l’Estat amb un estrany discurs d’odi a la pròpia cultura –a la gent que l’ampra, millor dit– i  que apel·lava a una regeneració de la dreta –ara es diuen liberals— que no acaba d’arribar perquè el PP, molt més adult i seré, sap com torejar els xiquets de Rivera. Ara, es troba en els darrers moments d’allò que ha estat una flamerada amb pólvora humida.

Si recordeu UPyD, eixe partit polític que va gosar superar el PP quant a utilització del conflicte basc per guanyar vots, el seu moment va durar fins que ETA va aturar la seua activitat. A partir d’ací, ha passat a ser un grupuscle residual i anònim. Ciudadanos, pel que es pot endevinar, està condemnat a seguir-los en la deriva, una volta que el problema català s’apaivague. Si serà a les pròximes eleccions o a les següents, només ho podrem saber observant els moviments d’Antonio Cantó, per si abandona el vaixell amb tots els flotadors col·locats; els companys del seu actual partit han de ser conscients que Antonio és la persona que s’ha de salvar, per damunt de tot i de tots, perquè ha de seguir representant la ciutadania des d’algun escó.

Rivera sempre tindrà l’eixida digna del Partido Popular, de la mà de García Albiol, també situat a la dreta del PP, perquè no se li pot recriminar la seua acció política i, a més, ha de ser recompensat pels treballs prestats durant els darrers anys protegint els interessos populars. Antonio podria entrar, també en este grup i presentar-se per governar l’Ajuntamet de València, ja que els populares ja quasi s’han quedat sense regidors desimputats, o reinventar-se per esta terra com a salvador de l’español en perill, ofegat per un plurilingüisme que resta hores de castellano i adoctrina quan ensenya que la nación española no va nàixer amb els reyes Católicos, com en el seu dia féu Rivera a Catalunya.ºº  
             

Signa un humil ciutadà que va tindre l’oportunitat de saludar personalment Rosa Díez amb dos besos.