"Si vis pacen, para bellum" deien els romans. En realitat, parafrasejant aquesta
dita arribem al títol d'aquest post, i és que des de l'enfonsament del USS
Maine l'any 1898 i que va suposar l'entrada dels EUA a la Guerra de Cuba, la
propaganda és l'instrument més potent per a començar o intervenir en guerres.
"La Guerra és Pau. La Llibertat és Esclavitud. La
ignorància es Força."
Eixes eren les tres frases que Orwell establia a la seua novel·la de 1984 com a
lemes del partit que domina el superestat d'Oceania, on s'integra la Gran
Bretanya.
"Les guerres sempre comencen molt abans que es senta
el primer tret, comença amb un canvi de vocabulari dels mitjans." Va dir el periodista polonés Ryszard Kapuscinski a la
Universitat Autònoma de Barcelona, segons es va recollir El
País.
Em venen al cap aquestes frases després d’escoltar els
nostres líders europeus fomentant la guerra amb Rússia. Si hom m’haguera dit fa
uns anys que els líders de la UE, els moderats social-liberals, els
demòcrates-cristians, els verds i, fins i tot, gran part dels de les esquerres,
ens dirien que hem d’anar a una guerra amb Rússia, ho haguera vist com a fruit
d’algú que s’ha pres un àcid. Ara estic convençut, que les elits que ens malgovernen a la UE són uns tarats, que davant una greu situació, com la que s'enfronta l’Europa occidental, volen anar de cap a una guerra amb Rússia. D’això
no tinc cap dubte. Ara ens estan preparant. La campanya mediàtica està
perfectament planificada i la seua execució en marxa. S’ha de moure la finestra
d’Overton per fer acceptable l'inacceptable.
La simbiosi propaganda-política té sempre el mateix
funcionament. Quan des del poder polític-institucional es vol mamprendre alguna
actuació que contarà amb certa resistència per part de la societat, el primer
que s’ha de fer és una campanya mediàtica per tal d’evidenciar l’existència
d’un greu problema. Dins d’aquesta campanya a més d’evidenciar el problema en
una determinada qüestió, s’ha de posar de manifest que és urgent l’adopció de
determinades mesures. En aquesta campanya han de participar els expertes que
ens assenyalaran, des de la seua poltrona de saviesa científica, que
efectivament existeix eixe problema i que les conseqüències d’adoptar les
mesures que ells prescriguen o no existiran o seran menys greus que no actuar.
Aleshores, el poder institucional-polític ha d’aparèixer com un poder enèrgic,
disposat a prendre les decisions corresponents pel bé comú.
El que sabem de les relacions Occident-Rússia.
Una vegada entem que estem sota una campanya de
propaganda, hem d’esbrinar que hi ha darrere de la propaganda, per això hem de
començar amb algunes coses que ja sabem. Fem un repàs de les qüestions que són
clares per situar-nos:
1.- Putin és enemic d’Occident. Aquest status d’enemic no
és per ser un dictador o un il·liberal. Ni perquè siga un perill per a la
Democràcia, perquè atempte contra els Drets Humans o perque estiga en contra
dels drets determinats col·lectius com el LGTBIQ+ o determinades minories
nacionals. Sabem que això a les nostres elit els importa poc o gens. Només hem de mirar la
quantitat de dictadors i tirans que són amics d’Occident i no passa res.
2.- Tampoc és que siga per la invasió d’Ucraïna. La
Guerra de Geòrgia al 2008 té molts paral·lelismes amb aquesta i ningú es va
posar a fer-li la guerra a Putin. A més a més, les massacres, les guerres,
etc., poc han important a Occident, excepte quan hi havia interessos directes.
I en aquest cas a Occident tampoc li hi ha important massa quan qui les ha
comés eren els seus aliats. Els casos del Iemen o de Gaza ho demostren
clarament.
3.- L’OTAN va
nàixer per fer front a l’amenaça que, suposadament, suposava l’URSS per a els
països occidentals. Però, l’URSS va desaparèixer el 1991. No així l’OTAN.
L’OTAN va anar expandint-se cada vegada més a prop de les fronteres de Rússia.
Rússia en diferents ocasions ha demanat un acord de seguretat comuna.
Precisament, han estat els països occidentals qui l’ha rebutjat reiteradament. Mentre, l’expansió de l’OTAN suposa una amenaça per a la seguretat de Rússia. A banda,
els EUA no desaprofiten cap ocasió per encerclar a Rússia amb bases arreu del
món.
4.- Qualsevol intent d’expansió de l’OTAN cap a Ucraïna i
qualsevol intent que dels EUA de trencar la neutralitat d’Ucraïna serà respost
per part de Rússia de manera contundent, no sols per Putin sinó per qui
estiga al poder a Rússia, llevat d’un govern titella. Això ho sabien tots els
analistes influents americans. Només cal llegir el que ha dit Henry Kissinger,
el que va escriure Zbigniew Brzezinski a El gran tauler mundial, o més
recentment George Friedman a The Next Decade: What the World Will Look Like,
entre molts altres.
5.- Els EUA volen desestabilitzar Rússia. Això ho sabem
perquè la Rand Corporation, una agència que és contractista del Pentàgon, va
emetre el 2019 un informe sobre com desestabilitzar-la (si voleu llegir
l’informe punxeu ací).
6.- Res fa més por al món anglosaxó que una aliança entre
Rússia i Alemanya. Ho va posar de manifest el 1904 el geògraf anglès,
considerat el pare de la geopolítica, Halford John Mackinder i ho repeteixen constantment
fins George Friedman al 2011, en el llibre adés mencionat. Les relacions entre
Rússia i Alemanya s’havien
de sabotejar fora com fora. En el context de la guerra ucraïnesa, s’han
rebentat amb el Nord Stream II. Sense cap mena de dubte, rebentar una possible aliança russo-germànica era un dels objectius per a portar a Rússia a una
guerra a Ucraïna.
7.- Sabem que els europeus, al capdavant Hollande
(llavors president de França) i Merkel (llavors cancellera alemanya), van
enganyar i mentir a Rússia en els acords Minsk. Després de l’anomenat
Euromaidan, del referèndum de Crimea per tornar a ser part de la Federació
russa, i del començament de la guerra a Donetsk i Luhansk (que també van
sol·licitar a Putin entrar a la Federació russa el 2014 i que es va rebutjar),
és van arribar als acords de Minsk, entre aquestes repúbliques amb Rússia,
d’una banda, i Ucraïna, per l’altra. En aquells acords, França i Alemanya, per
mitjà del seu president i cancellera respectivament, es van comprometre a ser
garants del compliment d’aquells acords. Ucraïna va continuar amb la guerra,
provocant més de 14.000 morts de civils segons els
informes de l’ONU. Poroshenko, llavors president d’Ucraïna després de
l’Euromaidan, Merkel
i Hollande,
tots tres, han reconegut que aquells acords eren un engany a Rússia per a
guanyar temps i rearmar Ucraïna. Mai van tenir intenció de complir els acords i
arribar a una pau.
8.- Un fet important i que sovint s'oblida, és que els
estats d'Europa occidental i central són, en paraules de Zbigniew Brzezinski,
vassalls i tributaris dels EUA. Brzezinski, que va ser assessor de seguretat
nacional del president Carter i després ha format part dels think tanks més
importants dels EUA en relacions exterior, va expressar d'eixa forma tan dura
la situació dels estats europeus respecte dels EUA. La situació de submissió
dels estats d'Europa Occidental comença després de la Segona Guerra Mundial i
s'amplia cap als països de l'Europa central després de la caiguda de l'URSS.
Només la França de De Gaulle ha sigut capaç de rebel·lar-se contra eixa
situació, encara que els seus successors van tornar a retre vassallatge als
EUA. Europa, respecte de Rússia, també fa seguidisme de les polítiques
nord-americanes.
Fins ací, hem esposat el que són fets. Els fets no poden
ser objecte de discussió, perquè són fets, no són opinions. A partir d'ells hem de
deduir, donat que no ens ho conten i a
més ens enganyen, sobre per què les nostres elits volen portar-nos a una guerra
oberta amb Rússia. Òbviament, aquesta deducció no pot ser més que fonamentada i
l'haurem de fer basant-nos en fets. No en altres opinions. Així haurem de
separar què són fets i què suposicions. Fonamentalment, cal donar resposta a
dues qüestions: a) Per què Occident considera a Putin i a Rússia un enemic?; b)
per què volen anar a una guerra amb Rússia?
Putin, enemic d’Occident.
Per
a la primera pregunta hem de mirar més enllà de l'arribada de Putin.
Després de la caiguda de l'URSS, va arribar el govern de Borís Ieltsin.
Amb Ieltsin arribaren les polítiques neoliberals que van provocar
misèria, corrupció, màfia, privatitzacions d'empreses públiques i el
sorgiment dels oligarques. Una dada que reflecteix la catàstrofe que va
suposar, l'esperança de vida en els anys '90 va caure en 6 anys, això no
havia passat mai en temps de pau a cap lloc del món. És un exemple dels
més arquetípics del que Loretta Napoleoni anomena l'economia canalla.
Putin arriba al poder després de la dimissió del de
Ieltsin. La situació econòmica era devastadora per a Rússia i addicta a les
inversions occidentals, en ajudes i crèdits*. El primer que va fer, va ser
tractar de posar ordre al desgavell i això implicava sotmetre el poder dels
oligarques i que l'estat controlara les matèries primeres, la gran font de
riquesa de Rússia. Després d'una lluita amb ells, va assolir un pacte amb
alguns. Altres, aquells que no van voler sotmetre's i tenien aliances amb
empreses occidentals, van desaparéixer de l'escena, fugint cap a Londres,
Suïssa, etc., o acabant a la presó. Alguns es van convertir en mediàtics i
herois de la lluita contra Putin a Occident, com el térbol Khodorkovski, llavors
president de Yukos.
Putin, que era considerat un liberal abans de la seua
arribada al poder, va canviar el pas respecte de les polítiques econòmiques. Va
començar a nacionalitzar les empreses de sectors estratègics (mitjans de
comunicació, energia, sector bancari, empreses d'alta tecnologia, transport,
maquinària i equipament...)**. Així, alguns economistes han estimat que el 55%
de l'economia russa està en mans de l'estat. Els inversors estrangers
(occidentals fonamentalment) van passar a un segon pla, jugant un rol menor, o
van ser desplaçats per aquells oligarques afins al règim. On comencen a descriure a Rússia com
una màfia sustentada sobre un estat corrupte hereu de l'URSS***. És ahí quan Putin
passa a ser un pària un per a Occident.
Tot açò resulta important, perquè el fet que Rússia fos
un estat corrupte i mafiós, mancaria d'importància per a Occident si fora un
estat on les grans empreses, fons d'inversió, bancs, etc., occidentals
tingueren accés a les vastes riqueses de Rússia i pogueren participar dels
grans negocis. Altres països tant o més corruptes que Rússia, on no es
respecten gens els drets humans, els drets de les dones o els drets de
minories, no són estats pàries ni els seus dirigents linxats a la premsa
occidental. Ahí podem trobar Argentina, Turquia, Marroc, Egipte, Aràbia Saudita, Emirats Àrabs, Qatar, Índia, Indonèsia, i un llarg etcètera de països amb
sistemes opressius per al seu poble, plens de corrupció i amb violacions
constants dels drets humans que són tractats com a estats amics, perquè "els
inversos" occidentals poden participar de l'explotació de les riqueses
tranquil·lament, en perjudici, òbviament, dels habitants del país.
És d'importància cabdal, a parer meu, el fet que Rússia
siga una potència pel que fa a matèries primeres. Algunes matèries primeres són
fonamentals per als components electrònics i la tecnologia punta, no debades pel
Forum Econòmic Mundial Rússia és una
superpotència de productes bàsics. A banda de petroli i gas, Rússia
posseeix: urani, és el primer proveïdor d'urani enriquit del món, el 2023
controlava el 46% del mercat mundial; cobalt, element imprescindible per a la
fabricació de bateries elèctriques, matèria del que és segon exportador
mundial; vanadi, element també imprescindible per a l'emmagatzemat d'energia a
gran escala i per a la fabricació d'acer, del qual també és segon exportador
mundial; or, sext exportador mundial; níquel, també és utilitzat per fabricar
acer i bateries de vehicles; platí, subministra el 12,3% mundial; tungsté, és
el quart productor mundial; pal·ladi, exporta el 20% de la producció mundial;
també coure, zinc, magnesi, carbó, alumini; també és un dels principals
productors de fertilitzants, produeix el
15% mundial.
Jo m’atrevisc a afirmar, sense tenir cap mena de dubte,
que tota la propaganda anti-russa i anti-Putin d’occident és per raons econòmiques.
Perquè l’estat controla les empreses que exploten tota eixa immensa quantitat
de matèries primeres, els bancs que financen a eixes empreses, les empreses que
fabriquen la maquinària i els béns d’inversió amb que s’exploten. Tota una brutal
quantitat de riquesa a la que les elits occidentals no tenen accés i que són imprescindibles
hui en dia. Si Putin haguera obert el mercat rus a empreses occidentals, que
foren les que controlaren o participaren en gran part del pastís, no tinc cap dubte
que Putin no seria considerat un tirà, seria considerat un membre més de la
comunitat internacional. Per tant, l’odi cap a Putin, no és per ser un
personatge fosc, sense cor o un tirà, això poc importa. L’odi és perquè ha construït
un sistema econòmic on l’estat rus controla empreses i controla als oligarques,
no permetent l’entrada dels saquejadors occidentals. Putin és l’enemic d’Occident
perquè no deixa entrar als voltors occidentals a explotar les riqueses que
anhelen de Rússia.
La UE mirant l’abisme.
Al juliol de 2020 la Unió Europea va crear els fons Next Generation. Un
fons per a la recuperació econòmica de la Unió Europea, dotat amb 723.000
milions ) per a assignar subvencions y préstecs els estats membres. Els Next
Generation són els fons el més gran que mai ha fet la UE. En teoria, dic en
teoria perquè és la versió oficial, es van fer per frenar el colp a l'economia
dels estats membres que suposava la pandèmia de la COVID-19. Personalment, sempre m'ha costat de creure que aquest fons siga conseqüència de la pandèmia
de la COVID-19, aquest pla és massa ambiciós i va molt més enllà de la
mitigació de les conseqüències de la pandèmia.
En realitat, és més un pla que pretén una transformació
molt ambiciosa de l'economia de la UE. Abans ja es parlava de fer un pla com el
New Deal que Franklin D. Roosvelt va fer als anys '30 als EUA, que anomenaven
el New Green Deal. Els fons Next Generation encaixen més en un pla d'aquest
tipus que en unes mesures conjunturals per combatre els efectes de la pandèmia
de la COVID. De la mateixa manera que les mesures de la Llei per a la Reducció de la
Inflació (coneguda com a IRA, per les sigles en anglés) a EUA és un pla que va més
enllà d’unes mesures puntuals contra la inflació. Tant la pandèmia de la
COVID-19 com la inflació han sigut els shocks necessaris per a implementar
mesures que tenen un tall clarament keynesià i que són més fàcils de vendre
dins del context d’un shock que puga justificar aquestes mesures. La mateixa
presidenta de la Comissió Europea, Úrsula Von der Leyen, va dir “El nostre
pla ascendeix a 723 000 milions d'euros. És el projecte més gran de recuperació
d'Europa des del pla Marshall. És la recuperació que Europa necessita ara i per
al futur.” Cosa que casa mal amb el fet que siga un pla improvisat i reactiu
a una situació puntual, com va ser la pandèmia de la COVID. Encara més, aquest
pla trenca amb un tabú en la UE, com era l'emissió d'eurobons. El pla probablement
siga, per tant, una resposta a la complicada situació econòmica o geoeconòmica,
com es diu darrerament, de la UE i que esperava el moment adequat per
llançar-se.
Aquest pla té com principals objectius la transició
ecològica, fonamentalment (i gosaria a dir exclusivament) energètica, i la
digitalització de l'economia. Però hi ha una qüestió que des del primer moment
resulta evident, per això, es requereix encara molta energia derivada de
combustibles fòssils i calen matèries primeres que els europeus ni tenim ni
produïm. Ambdues coses han quedat paleses des de la guerra d'Ucraïna, però no
són noves, venen de lluny. De fet, la proposta d'acord entra la Unió Europea
amb Ucraïna del 2013 tenia com a objectiu aconseguir amb caràcter prioritari
les matèries primeres a Ucraïna, ja que compta amb urani, i materials
necessaris per a components electrònics i alta tecnologia com titani, gal·li, germani, liti,
etc. Aquest acord, que obria les portes a l'entrada d'empreses europees per
explotar les reserves de materials, es va veure frustrat tant per les
obligacions que assumia Ucraïna, no massa favorables pels oligarques i pel país en general, com per
pressions de Moscou i perquè, finalment, Rússia els oferia millors condicions
en aspectes de finançament. La trencada de l'acord va suposar el cop d'estat de
l'Euromaidan i, finalment, ha desembocat en l'actual guerra.
D'ençà de la guerra a Ucraïna la UE ha començat a prendre
mesures per tal d'intentar assegurar el subministrament d'energia, amb el Pla
RepowerEU, i el de matèries primeres necessàries per la transició digital,
amb el Reglament
de Matèries Primeres Fonamentals. Malgrat tots aquests intents, la situació
per a la UE respecte de l'energia i les matèries primeres necessàries per a la
digitalització és crítica, bàsicament perquè no en tenim als territoris dels
estats membres. La dependència màxima. I amb la guerra a Ucraïna encara ho són
més. En un dels informes previs a l'aprovació del Reglament de Matèrires
Primeres Fonamentals es diu:
Critical raw materials (CRMs) have special
characteristics that make them essential for strategic utilisations where there
are no reliable alternatives, such as for renewable energy production,
micro-chips, aerospace, agriculture and defence applications. They are critical
for EU industry because they may be subject to supply risks due to high
extraction and processing concentration outside the EU. CRMs are mostly
imported into the EU. Wellknown examples are rare earths used in magnets for
wind turbines, lithium used for batteries and silicon used for semiconductors.
CRMs are key enablers for the green and digital transitions. [Les matèries primeres crítiques (CRMs, per les seues sigles
amb anglés) tenen característiques especials que les fan essencials per usos
estratègics quan no hi ha alternatives confiables, com la producció d’energia
renovable, micro-xips, aeroespacial, agricultura i aplicacions de defensa. Són
crítiques per a la industria de la UE perquè poden ser subjecte de riscos en el
subministrament i processos de concentració fora de la UE. Les CRM’s són majoritàriament
importades a la UE. Exemples ben coneguts són les terres rares usades en els
imants de les turbines de eòliques, el liti utilitzat per a bateries i el silici
que es fa servir pels semiconductors. Els CRM’s són facilitadors claus per la transició
verda i la transició digital.]
Les terres rares estan controlades per la Xina, que podríem
dir que té un quasi monopoli, ja que té entre el
70 i el 90% de la producció mundial. En l’esborrany de Reglament de matèries
primeres fonamentals de la UE és reconeix expressament aquesta dependència. La Xina
té el control perquè controla al producció. Les reserves estan en gran part a l’Àfrica,
on els xinesos s’ha dedicat en les darreres dècades a obtenir els drets d’explotació,
mentre els Occidentals estaven amb tripijocs financers. Darrerament, Rússia també ha
ajudat els països africans a desfer-se de les influències europees. El Grup
Wagner ha ajudat a governs del Sahel a fer fora els francesos, posant en risc
el subministrament
a França d’urani (recordar que França és el país europeu amb més centrals
nuclears) i altres matèries primeres. L’OTAN, a la reunió de Madrid,
va posar a Àfrica i, especialment, el
Sahel com un dels llocs calents del planeta, no tant pels grups islamistes
que fa dècades que hi campen com volen, sinó per l’arribada de Rússia i els
problemes dels francesos per controlar, el que ells anomenen, la Françafrique.
Així doncs, podem concloure que la UE té una situació de
gran feblesa respecte del control de matèries primeres, que es suma a la
feblesa respecte de l'energia. El Pla RepowerEU per a la transició energètica,
que a la fi hauria de fer a la UE independent energèticament, depén de matèries
primeres de les quals la UE no en té cap control, ni amb reserves ni com a
productor. Això pot fer fracassar estrepitosament tot el Pla dels Next
Generation. Després de gastar una muntanya de milions en transformar l'economia
Europea, tot podria quedar en un no res, empitjorant la situació de partida a
l'haver cremat el darrer cartutx. De tot això, n'estic segur, tant els polítics
com els buròcrates de la UE en són conscients. També en són conscients les
grans empreses que són qui reben els fons Next Generation majoritàriament.
Almenys em consta de manera directa que Repsol té clar que el futur no passa
pel petroli, ells estan pensant d'abandonar a mitjà termini eixa línia de
negoci, i també em consta que per a ells la transició energètica pel que va als
vehicles elèctrics no té futur, ho veuen més com una fase intermèdia fins que
la tecnologia faça possible una alternativa, que encara no es sap quina serà.
És a dir, en el discurs oficial se'ns ven una cosa, però saben que la realitat
és una altra. I es preparen per a eixa altra.
La UE fa sonar els tambors de
guerra.
En les darreres setmanes estem assistint a declaracions
tant de l’OTAN com d’alguns representats polítics a la UE que criden a una escalada
en la guerra a Ucraïna o directament es prevenen d’un conflicte directe amb Rússia.
Així, hem sentit als darrers dies: a Rob Baurer, almirall holandés i
president del Comité Militar de l’OTAN, dir que hem
de preparar-nos per l’inesperat (referent a guerra directa amb Rússia); Macron,
vol enviar
tropes a Ucraïna; Von der Leyen, demana que els països europeus es preparen
per a una guerra amb Rússia. Podríem treure un cabàs de referències sobre
la necessitat d’aturar a Rússia o com és de dolent és Putin. Referències que han
anat preparant el terreny perquè aquestes declaracions no siguen considerades
una aberració. No obstant això, ningú està disposat a anar a una guerra si no
es té un motiu important. I mai, mai, mai es va a una guerra per a defensar la
Llibertat, la Democràcia, els Drets Humans... sempre hi ha altres raons al darrere.
Que intentarem esbrinar. Encara que si has arribat fins ací, la conclusió ja et
serà bastant òbvia.
Tornem a 2013. Ucraïna està a punt de signar l'acord amb
la UE, acord que millora la situació de la UE respecte d'algunes matèries
primeres. El govern i la Rada d'Ucraïna a l'últim moment és fan enrere i
esclata l'Euromaidan. Hi ha cop d'estat, amb un paper rellevant de la CIA,
que canvia el govern. La situació torna a ser favorable pels interessos de la UE,
de fet Poroshenko, a la fi, firmà el
tractat amb la UE. Els óblast de l'est d'Ucraïna, Donetsk i Luhansk, no
accepten el nou govern ni la nova situació. Donestk és la regió minera per
excel·lència, de fet el propietari de l'equip de futbol, el Shaktar Donestk, és
multimilionari gràcies a la mineria. Comença la guerra del Donbàs, que dura del
2014 fins al 2022. Es signen els acords de Minsk el 2015, que Ucraïna i la UE
no tenien intenció de respectar, només guanyar temps. Mentrestant l'OTAN, o
almenys alguns estats, duen a terme tasques d'assessorament i formació militar per
als ucraïnesos. La UE no pot explotar com voldria el potencial d’Ucraïna
respecte de les matèries primeres.
El 2019, els EUA volen desestabilitzar Rússia, com es veu
a l'informe de la Rand Corporation. Per a la UE és interessant desestabilitzar
Rússia, un canvi de govern i de polítiques, amb polítiques més liberals, podria
obrir les portes a totes les matèries primeres de Rússia. Es força la situació
fins a la invasió d'Ucraïna per Rússia. La UE i els EUA comencen a imposar
sancions a Rússia i contra els oligarques russos. L'esperança és que els
oligarques es rebel·len contra Putin i hi haja un canvi de govern, els
mitjans en parlen molt. Això no sols no passa, sinó que malgrat les
sancions, l'economia russa creix. L'esperança per a la UE és que Rússia perda
la guerra, i, per això, comencen a enviar armes, ja no sols diners, així com
mercenaris. Ucraïna a l'estiu del 2022 aconsegueix victòries importants al camp
de batalla. Però després s'estabilitza el front, fins que, amb una guerra de
desgast, van esgotant-se els ucraïnesos i Rússia comença a fer avanços. Des
d'aleshores, les manifestacions sobre les conseqüències nefastes que Rússia
guanye la guerra a Ucraïna van augmentant i també que s'ha de fer tot el
possible per evitar-ho. Les conseqüències serien que s’envairien
els països bàltics, fins a
quatre països, també ho
diuen als EUA. Això, sent països de l’OTAN, portaria a la guerra a tots els
països de l’aliança.
La UE especulava amb una victòria d'Ucraïna i els aliats
que portara a un canvi de
govern a Rússia i a què tornaren a entrar les empreses occidentals al
mercat rus, una derrota tindria efectes catastròfics per la UE. Però, una
victòria de Rússia posaria en una situació molt complicada a la UE. Suposaria
pràcticament la mort dels programes de transició energètica i transició
digital, la manca de competitivitat de les empreses i, a la fi, l'enfonsament
de tota l'economia. Si els dirigents europeus estan nerviosos, és perquè són
plenament conscients d'eixe fet. Si estan disposats a escalar en el conflicte,
és perquè han mamprés un camí del qual ja és difícil retornar. Com Macbeth, els
dirigents europeus podrien dir: Estic tan endins en un riu de sang que, si
ara m’estanque, no seria més fàcil tornar que creuar-lo. Cosa que sol
passar quan es solten els gossos de la guerra. Perquè com seria tornar a
negociar amb Rússia? S’han fet esclatar els Nord Stream, s’han carregat la
confiança amb mentides, s’ha tractat de criminal a Putin denunciant-lo davant
la Cort Penal Internacional, etc. Són massa els greuges cap a Rússia per ara
asseure a una taula i dir: vinga va ací no passat res, negociem de bona fe i
tornem al subministrament d’energia i matèries primeres com amics i aliats.
Guanyar la guerra a Ucraïna contra Rússia suposa que
s'òbriguen les portes a l'energia i matèries primeres, almenys una bona part de
les necessàries per a les transicions ecològica i digital. Perdre la guerra a
Ucraïna contra Rússia portarà al caos i l'enfonsament econòmic. Parar ara la
guerra a Ucraïna i signar una pau pot ser tan desastrós com perdre-la, no és
més fàcil travessar el riu de sang que tornar enrere. Per això és important
tanta propaganda. Per si cal anar a la guerra amb tot, que la població ho
accepte. El País a un
editorial, de fa pocs dies, deia: “El apoyo a Ucrania con más armas
obliga a Bruselas a realizar una intensa labor de pedagogía política”. Per
pedagogia política hem d’entendre propaganda. Més propaganda per fer acceptable
l’escalada en el conflicte. Cosa que sense cap mena de dubte ens portarà a la
III Guerra mundial. Mentre començava a escriure aquest post, en trobe que a
Enric Juliana, periodista res sospitós de ser prorús, també alertava
a Canal Red d’una “espiral de propaganda para introducir en la población
la inminencia de una guerra”. No és cap broma, doncs. Si vis bellum,
para propaganda.
Òskar “Rabosa”.
Cites de llibres:
* Russian Roulette. Russia's Economy In Putin's Era,
Sam Vaknin
** Russia’s Economy under Putin: From Crony Capitalism
to State Capitalism, Simeon Djankov
*** Russia’s Changing Economic and Political Regimes,
Ed. Andrey Makarychev, André Mommen