PROBLEMES DE COMPRENSIÓ

Hi ha una circular per aquí que proposa que els docents (que inclou xics, xiques, indefinits i indefinides) se centren a avaluar la comprensió lectora de l’alumnat com a pas previ a la preparació del curs. Jo creia que el problema estava en el mètode, o els mètodes, com en el cas de les matemàtiques, o de les ciències. La resta del procediment és fàcil: o ho saps fer, o no. I ara resulta que no, que el problema no és de l’àmbit científic; més bé, de l’humanístic, o això diuen. 

Supose que sabreu això de l’emissor, el receptor, el canal, el missatge i el context, no? Jo, personalment, crec que tot hi fa fallida! L’emissor no se sap expressar; el receptor no entén allò mal expressat ni tan sols quan hi està bé; el canal no funciona, la majoria dels casos, perquè no arriba ni a activar-se –no es pot estar escoltant, o llegint, i, alhora, estar pendent del mòbil—; el missatge, per tant, té poca importància perquè ni tan sols existix, per a l’oient; i sobre el context, no cal ni parlar-ne. 

Ara bé, si creieu que amb el panorama exposat abans encara hi cap l’espai per a l’optimisme, oblideu-ho: no n’hi ha, d’optimisme. Vull recordar que el sistema educatiu s’ha dedicat a extraure qualsevol contingut que puguera acompanyar les classes de llengua per centrar-se únicament en el mètode, tot i que es diu que la llengua servix per comunicar. Què he de comunicar jo si no sé parlar de res? Pipi, caca, pet i cul? I poc més... 

Després de tant de temps dedicat a desmuntar qualsevol mena de contingut de profit –ara se’n diu adoctrinar, a això de transmetre algun missatge—, l’alumnat ja no pot coure la nova tecnologia que, no ens hem d’enganyar, ha estat només la cirereta del pastís. De l’aprenentatge del lloro, que repetix les coses, al del mètode sense contingut, per acabar en Wikipèdia, i això si hi a algú que encara la fa servir, perquè sovint té massa text; massa paraules que ens cansen quan llegim i, de tant en tant hi ha alguna subordinada. Tot s’explica millor amb dos paraules, o tres, i altres tantes carasses. N’hi ha més que suficient.

 Escriure un blog deu ser una cosa semblant a una creença, dic jo. Crec que hom s’hi adreça al lector ideal sense adonar-se que amb el titular en pot haver més que suficient, com en la premsa, i a mi no m’apetix encara fer això del canal de You Tube. Seguiré creient, més que siga amb el pessimisme, perquè s’ha de creure en alguna cosa. 

Salvador Sendra

DOCTRINA

Coses que sorprenen, coses que alteren, coses que enerven, i, entre elles, l’ús que es fa de paraules entre les quals es troba la del títol.

La RAE diu:

doctrina

Del lat. doctrīna.

1. f. Enseñanza que se da para instrucción de alguien.

2. f. Norma científica, paradigma.

3. f. Conjunto de ideas u opiniones religiosas, filosóficas, políticas, etc.,sustentadas por una persona o grupo. Doctrina cristiana, tomista, socialista.

4. f. Transmisión de la doctrina cristiana en la catequesis. Los niños van a ladoctrina.

5. f. Plática dirigida al pueblo, explicándole la doctrina cristiana.

6. f. p. us. Grupo de personas que salía con los predicadores por las calles hasta el lugar en que se había de hacer la plática. Por esta calle pasa la doctrina.

7. f. En América, distrito eclesiástico servido por un sacerdote expresamentenombrado para adoctrinar a la población indígena.

8. f. En América, pueblo de indios recién convertidos, cuando todavía no se había establecido en él parroquialidad o curato.

adoctrinar 

1. tr. Inculcar a alguien determinadas ideas o creencias.

Fer classe, per tant, i segons la RAE, és adoctrinar. Altra cosa és que hi ha qui pensa que la paraula té altres connotacions, i segurament ho pensa perquè les fa servir, o les ha fetes servir en el seu temps. La relació de la doctrina amb la religió, no obstant, és evident perquè el lector (o la lectora) segur que ha associat ràpidament els termes. I és per això que, quan hi ha gent que diu que no s’ha d’adoctrinar a les escoles, he de dir que hi estic totalment d’acord. Per tant, no entenc perquè, quan passege per qualsevol ciutat, el 98% dels centres concertats tenen noms de sants, beats, verges o cristos.

Resulta curiós però el nas em diu que, en la gran majoria dels centres de referència, hi ha ensenyament religiós, o siga, doctrina. Estic totalment d’acord amb eliminar de l’ensenyament escolar totes les matèries que s’aparten de la causalitat racional. No entenc com l’alumnat pot estar rebent una classe de Física o d’Història i, de seguit, altra de religió sense que ningú es queixe, ni tan sols els pares i les mares que observen de manera crítica els continguts dels llibres de text i que opinen que el mal que es pot fer a un infant tan jove i tendre és irreparable. A més, això de l’Escolàstica ja fa més de 600 anys que ha passat, o allò que pot ocórrer és que encara romanga a la ment d’alguns progenitors o tutors, o polítics!

Salvador Sendra 

Re-Educar.

Jo sóc el camí, i la veritat, i la vida... Joan, 14:6

Cada vegada més percep un que des de les eleccions hi ha un gran interés, per part de les forces guanyadores, de “reeducar” al poble. Ara que tenim el poder podrem reeducar al poble, els portarem la Llum, veuran la veritat i ens votaran eternament a nosaltres. Eixe sembla ser el leit-motiv. Ho podeu comprovar a aquest blog, al primer comentari al post Les eleccions, 10 dies després. No sols en eixe comentari, en diverses xarxes socials i fòrums he llegit sobre la necessitat de reeducar.

Sembla que tots vulguen portar-nos cap a La Veritat. Tots es creuen posseïdors de La Veritat, de la Llum que portarà a la Humanitat al paradís. Nosaltres som menors d’edat i ells ens deuen guiar, ens deuen “Educar”, bé als que ja som grandets ens tenen que “Reeducar”. Si mirem al diccionari de l'Institut d’Estudis Catalans la paraula Educar, trobarem els significats en un sentit positiu. Més honestos són els acadèmics de l'espanyol a l’hora de definir-la. Ja que inclouen els significats negatius, i a més el posen com a primer: Dirigir, encaminar, doctrinar. Eixe és el significat que volen donar els que ens volen re-Educar. El prefix re- fa referència a “de nou”. Per tant, Reeducar perquè estem adoctrinats, dirigits, i ells volen re-adoctrinar-nos, re-dirigir-nos, re-encaminar-nos. Donen per suposat que el poble és imbècil, que ho és, però que ells posseeixen La Veritat.

Cert és que Althusser al parlar dels Aparells Ideològics de l’Estat posa com a primer, i que ha substituït a la religió, l’educació escolar. I que no hi ha cap règim que vulga mantenir-se que no faça ús d’aquesta eina. Per re-educar-nos s’han d'utilitzar altres vies, d’ací que Ximo Puig donara com a prioritat al seu discurs d’investidura reobrir Canal 9 o una altra TV pública. Perquè cal re-Educar.

De fet re-educar al poble és un dels principals objectius de tots els grups que concorren a la lluita pel poder. És la seua forma d’assegurar-se el poder. I ho disfressen de puta mare. D'igualitarisme, de justícia social, de progrés, de lluita per les dones, de... Mil contes de fades, que serveixen d’excusa per a mantenir el poder. Per conquerir-lo, com deia Pablo Iglesias a una conferència davant les “Juventudes Comunistas”, cal la propaganda, “educar a la gente, ya lo haremos cuando tengamos un Ministerio de Educación” [si no ho va dir literalment gairebé és literal].

En els darrers anys estem sent sotmesos a unes campanyes de re-educació brutals. Tots ens volen re-educar, re-encaminar, re-adoctrinar. Ecologistes, feministes, liberals, neoliberals, economistes-científics, metges, nutricionistes, pickolistes, animalistes, vegetarians, vegans, demòcrates... Això sense esmentar amb els de sempre que perden poder, com els religiosos. I per damunt de tot, els governs de diferents signes, amb tots els aparells ideològics de l’Estat.

A mi tanta re-educació em té fins als collons. Més perquè la re-Eduació sempre la veig lligada als Gulags o als Laogai, camps de treballs forçats per reeducar, una forma extrema de re-Educació. Ara ja no ens volen reeducar a un camp de treballs forçats, però la intenció és la mateixa: adoctrinar-nos perquè pensem el que volen que pensem. No els calen camps de treballs forçosos, només mitjançant els aparells ideològics de l’Estat crear l’ambient propici perquè pensem com volen que pensen.

No tinc falta de ser re-educat, ni re-encaminat, ni re-adoctrinat, només en cal que em deixen en pau. I si l’estupidesa és el que més bonda entre els “co-súbdits” i si no volen eixir de la seua idiòcia, jo no sóc qui per adoctrinar, ni tampoc ho són els idiotes de torn que puguen exercir el govern en un moment puntual.

Fa un parell de dies vaig llegir una notícia que deia que entre el 90 i el 95 per cent de la gent no sap pensar. L’única cosa legítima que pot fer un Estat en matèria d'educació, i utilitzant un sentit positiu, és que la gent aprenga a pensar, una vegada que la gent aprenga a pensar, l’Estat, els governs, no tenen cap dret a educar ni reeducar a ningú, ni en sentit positiu ni negatiu.

 Òskar “Rabosa”

La necessitat de canviar de mentalitat cap al cooperativisme.

 

En el post anterior parlàvem de la construcció de l’hegemonia, d'un nou sentit comú, que diu Monedoro que està fent Podemos. A la fi del post, jo arribava a la conclusió que Podemos no ha començat a canviar el sentit comú, sinó que aquest sentit comú ja estava al 15-M, ells l’han arreplegat i l’han portat a la política, on no havia acabat d’entrar. Però eixe sentit comú, no respon a un bloc intel·lectual-moral, més aviat té les característiques de desarticulació, incoherència, inconseqüència que Gramsci atribueix al sentit comú mancat de “bon sentit”. Però a més a més, aquest “nou sentit comú” nascut del 15-M, de moment, només afecta l’àmbit polític institucional –funcionament de partits polítics, privilegis de la casta, relació poder polític amb econòmic, desmantellament de l’Estat de Benestar, etc.- i està mancat d’elements econòmics, morals, socials, etc. Per exemple, el “nou sentit comú” no supera el consumisme, no supera l'individualisme, no supera la relació capital-treball, no supera l’avarícia per l’acumulació de riquesa.

Un dels elements fonamentals de l’actual sentit comú, que permet l’hegemonia de les elits econòmica-financeres, és l'individualisme, sobretot pel que fa a l’àmbit econòmic. L’individualisme d’arrel “spencerià”, la competència tots contra tots –tots són l’enemic- on sobre viu el més apte, basat en les presumptes teories de l’evolució darwinianes, d’ahí que se l’anomene “darwinisme social, és una cosa que està molt arrelat al sentit comú. Però eixa concepció no és una “llei natural”, com se’ns tracta de vendre, és un concepte, una forma de veure la vida i la moral, que pertany a les elits i permet la seua hegemonia. Un “nou sentit comú” requereix necessàriament deixar de costat aquest concepte. Per això cal acudir a conceptes que respecten la dignitat humana, tant com a individu a l’hora que com “ser social”. I, en el modest parer, el camí passa pel cooperativisme, pel treball en comú lliure i espontani. El cooperativisme permet passar de l'individu passiu al treball, a la societat, a la política, a l’individu actiu i compromés en el qual passa al seu treball, a la seua societat, a les seues institucions polítiques. De ser un individu que creu, obeïx, el que li diuen, a ser un individu que es preocupa i s’ocupa dels assumptes i que com no ho pot fer sol, té necessàriament que buscar que l’aiden i aidar als altres per assolir no sols els seus interessos sinó els interessos comuns amb els altres que lliurement volen compartir el projecte.

El sistema capitalista conté contradiccions tan grans, que per una banda es passa la vida educant, més bé cal dir ensinistrant, a les persones des de xiquets en l’individualisme, i quan arriben a l’edat adulta els toca reeducar-los, reprogramar-los, perquè cooperen. Què són sinó el “coaching d’equips”, un nom ampul·lós, per dir als treballadors, normalment de grans empreses, que no han de competir entre ells que han d'ajudar-se, que tenen de col·laborar i confiar amb la resta de membres de l'empresa. Han de reprogramar-se, desfer-se d’allò que per (mala)educació se’ls ha inculcat des de menuts, que és l’individualisme, la competència salvatge de tots contra tots i la supervivència del més apte com un estat natural del ser humà. Totes idees que afavoreixen, justament, a les elits. És per això, que com individu és impossible assolir undesenvolupament ple com a ser humà en aquestes societats capitalistes.

Malgrat el que he exposat fins ara, cap partit polític d’esquerres té la preocupació per fer aquest canvi de sentit comú, de mentalitat. És cert que gairebé tots els partits polítics porten al seu programa la promoció de formes cooperativistes o d'empresa social en l’economia, però no forma part del seu discurs diari. Més aviat sembla una d’eixes coses que s’inclouen al programa sense ser una prioritat i perquè queden bé.

Deixe per un altre post comentar la relació cooperativisme-treball enfront de la relació capital-treball així com des de diferents i molt diverses fonts es veu el cooperativisme una alternativa viable i, fins i tot, l'única alternativa en un futur proper.

Oskar "Rabosa".