İVIVA EL VINO! (O ELS LÍMITS DE LA BARBÀRIE)

És ben sabut que l’antiga Roma fixava les fronteres de la civilització als confins de la romanització; més enllà tot era salvatge. Grècia també ho feia, tot i que entre Roma i Grècia hi ha una gran diferència, ja que els primers formaven una civilització abstracta, mentre que la segona era molt més natural i concreta. L’argumentació és la següent: Grècia es basava en la vida sensorial mentre que a Roma tenia un major pes el sistema legal. Segurament, la conseqüència d’esta abstracció de la vida és el triomf del cristianisme que, en el fons, no fa altra cosa que negar-la.

A l’hora de viatjar, els meus límits són pràcticament els dels romans; més enllà tot és barbàrie, o siga, més enllà hi pot haver massa vida! Però jo no me la jugue perquè, com a bon civilitzat cristià, la frontera me la marca la producció de vi i, per suposat, el seu consum. Si alguna volta me n’empasse de frenada, només puc, torne a la civilització de la vinya i el celler. No m’agrada transitar indrets sense vi perquè em són estranys i, a més, per al meu cervell catòlic estructurat i fantàstic, eixe risc és massa important. Jesús també bevia vi, i Noé.

A Roma, el consum de cervesa estava mal mirat, com m’ha recordat hui el meu amic Óscar. Els pobres i els bàrbars eren els seus bevedors mentre que el vi es consumia per la ciutadania més refinada i per les elits. Però, si atenem a la reflexió anterior, possiblement hi haguera una vida més intensa en les classes cerveseres que en la resta, no? D’altra banda, eixa és una de les raons perquè no en faig servir, de cervesa: per no perdre l’oremus! Ara ja sabeu que no acceptaré mai eixir a prendre una cerveseta perquè pot ser perillós per a totes i tots.

No pense beure cervesa perquè és la beguda del dimoni i, si en bec, lligue —no falla. A la meua edat, ja no estic per a tanta maror, i menys si és un bon dilluns. De normal, ja em costa acabar la setmana, i no vull ni pensar què passaria si la començara amb un festival de disbauxa pecaminosa. Puc prendre vi, que és la beguda del seny, o whisky, o el que siga, però no cervesa perquè no sé què passa ni quina reacció em provoca que tot apunta que produïx una transformació d’una intensitat tan forta que em fa irresistible, i no està la cosa per a tant de moviment. Les persones civilitzades ens hem de mantindre dins de l’ordre i la llei, i no cal anar temptant tant el dimoni perquè això és cosa de bàrbars i de vividors. İViva el vino!

Salvador Sendra

SIDRA

Eixir de viatge sense moure’s de casa és ben senzill. Hom pot estar en qualsevol lloc d’Europa —fins i tot hi ha qui s’aventuraria a dir del món civilitzat— i trobar-se reconfortat, sabedor d’eixe vincle que tenim els humans que reconeixem allò que ens unix per davant de les coses que ens separen. El llenguatge, el color de la pell o les creences són secundaris, terciaris o més irrellevants encara per al cas que ens ocupa.

Sopant en un restaurant de la Bretagne, com de costum, vaig demanar vi. La resposta de la cambrera va ser ben curiosa perquè em va preguntar d’on el volia, perquè a la zona on ens trobàvem, no se’n feia, de vi. Em digué que, per eixes contrades, s’elabora la sidra. França és el lloc del món que, sense dubtar-ho, abans relacionaria amb el consum i la producció de vi: quantitat i qualitat per allà on vages —o això pensava fins a fa una quinzena.

Clar que jo no havia reflexiona, encara, sobre el lloc on em trobava, ni quins eren els seus costums, o els cultius d’eixe indret, i per esta raó em vaig sorprendre tant. Em vaig trobar estranger! Sidra? Sidra dolça i sidra seca. I para de comptar. L’aigua també feia bona planta; fresqueta, supose. Aleshores vaig reflexionar sobre les seues construccions ancestrals, de pedres, bastes, tribals, bàrbares... i vaig entendre una mica més la seua història. Enfrontar-se als romans va ser un dels seus majors èxits, com ens conten Asterix i Obelix. Pense si va ser la sidra eixe beuratge màgic que els feia invencibles.

El viatge es va accelerar perquè hom pot gaudir dels paisatges, dels pobles, de les platges o de les ostres però, per tindre una estança plena, humilment pense que són necessàries altres coses. Vos imagineu gaudint un crêpe o un pâté amb un got de sidra? Doncs, jo tampoc! L’encertada decisió de tornar a la Loire va suposar reprendre les vacances, de manera pausada i assaboridora de sublimitats. Deu ser cosa de l’edat però vos aconselle, si penseu d’anar-hi, que vos empasseu un documental, tranquil·lament tombats al sofà de casa, per gaudir dels paisatges i tot això. Podeu, també, beure una sidra per posar-vos en situació.

Salvador Sendra

LA MESURA DE LES SOCIETATS

Les societats avançades es poden mesurar perfectament pel consum d’Almax dels seus habitants; i traient la mitjana, n’hi ha prou... no cal entrar en els detalls de la ingesta. Però, sí, efectivament: he escrit Almax! No vull ni escoltar parlar de l’Omeprazol ni de res semblant perquè crec que les persones que habiten eixes societats han d’avaluar els esdeveniments en la mesura en què succeïxen i assimilar-ne els desequilibris.

Prendre un Almax ―o dos― després d’haver eixit amb els amigots és d’allò més recomanable i sa. No puc dir el mateix de l’Omeprazol que, al capdavall, ve a ser una mena de prevaricació i, per tant, inadequat i reprovable per a la societat recta, correcta i avançada que no defuig la improvisació.

Prevaricar està lleig; i ho escric sense entrar en dilemes morals perquè, ací, sobren. Prevaricar, en este cas, significa, simplement, oposar-se al discórrer natural dels esdeveniments o, pitjor encara, vol dir que pequem sent sabedors, a priori, d’eixa futura falta. Sense improvisar, som màquines, som racionals i som inhumans.  

L’Almax comporta la sorpresa de qui s’embolica tornant a casa, de qui menja molt més del que cal sense haver-ho previst, la improvisació a l’hora de demanar altra botella de vi... Ser humà és improvisar i reinventar-se, abusar dels plaers i, per suposat, pagar les conseqüències, o buscar pal·liatius.

L’Omeprazol és la covardia i la prevaricació; eixir sabedor de les condicions del retorn, i forçar-les; provocar el discórrer del dia cap a la idea prèvia sense deixar res per a l’imprevist. Jo, definitivament, sóc d’Almax, i tu, si lliges açò, també ho deus ser.

 

Salvador Sendra Perelló

Màgia.

Tommaso Campanella va ser un frare dominicà a cavall dels segles XVI i XVII, que pel seu racionalisme, tot i que teocràtic, va conéixer èpoques –més aviat dècades- d’empressonament. No era recomanable desafiar l’autoritat del vicerrei espanyol a Nàpols ni la posició oficial de l’església. No entrarem en detalls ara sobre un personatge que ja mereix una extensa entrada per a ell sol. Va córrer la veu que havia inventat un sistema d’emmagatzematge de vastes quantitats d’informació, i els poderosos de seguida van voler ser sabuts sense patir massa... el problema és que el frare que no va negar el mètode, va dir que no tenia res a veure amb màgia sinó amb estudi... Això li va costar una temporadeta d’encarcerament, i és que: així qualsevol!

Vegem ara a sant de què citar a l’autor de “la Città del Sole”, una república teocràtica, una readaptació al seu segle de la ciutat ideal platònica, i per a això canviarem de subjecte, de lloc i d’època.

Fa molts anys, esperant un avió a un aeroport que ja he oblidat per a anar a un altre lloc que ara mateix ignore, una breu notícia al The Herald Tribune (crec que encara no es deia International Herald Tribune), em va cridar l’atenció. A Califòrnia s’havia desmantellat una xarxa d’estafadors de vi. Sembla ser que dita xarxa guanyava venent com a cars, selectes vins internacionals, beuratges de baixa qualitat. El problema és que la xarxa portava operant molt temps i no va ser descoberta pels usuaris, val a dir les persones estafades per pagar preus exorbitants per vins mediocres, sinó per les autoritats. Ara, farà poc més d’un mes exacte, amb motiu del pont de l’1 de maig, em trobava viatjant per França amb destí a Bèlgica. A l’estació de Lille vaig comprar un bitllet per portar-me a Brussel·les, on canviaria tren per arribar fins a Gant, la meua destinació final. El tren escollit, el primer que passava, era l’EUROSTAR,  el que travessa el canal de la Manèga mitjançant un túnel subaquàtic i que connecta diàriament  dita ciutat amb París i Londres. Vaig fantasiejar un poc sobre el fet d’anar en tren per baix la mar, cosa que en el meu trajecte no succeïa, ja havia passat, i em vaig dedicar a analitzar la gentada al meu costat, severs eurofuncinaris o homes de negocis, o els estàndards de qualitat. Passada la impressió inicial i atovat per un paisatge pla i un dinar copiós, em vaig dedicar a fullejar diaris, ara francesos, ara anglesos o belgues a més d’algun altre, i vet ací que a un dels diaris anglesos, el Daily Mail, un tabloïde, veig una curta notícia que relliga siga amb l’accés fàcil que cercaven les autoritats al saber en temps de Campanella -i també ara per què negar-ho i no només les autoritats!-, que amb l’estafa dels vins a Califòrnia.

El títol, molt signficatiu de la premsa sensacionalista, deia: “Trick that turns plonk into Chablis”... val a dir, el truc, la *maganxa que converteix garrafó en Chablis, i cita un afamat vi francès. Segons un estudi del Journal of Marketing Research, s’havia donat a beure tres tipus de vins a un ampli grup de gent. El primer vi barat, garrafó, el segon mitjancer i el tercer bo, val a dir, car. Als participants se’ls hi havia dit que provarien cinc vins de preus ascendents en este ordre, 3, 6, 22, 28 i 55 lliures. En les proves lliures, no massa concluents, la gent no diferenciava massa uns i altres, però a les induïdes per preus es va comprovar com la gent apreciava clarament com a millor aquell que li havien dit que era el més car, independentment d’haver provat el de més baixa qualitat dels tres ofertats. Efecte placebo se li diu això en medicina... Sembla que la gent està disposada –fins i tot predisposada- a deixar-se influir per allò que li diuen, i vet ací la cascada publicitària del món modern.

Verdi, a la seua òpera “Rigoletto”, canta la donna è mobile... Vistes les coses, sembla que no només la dona és mòvil, mutable en el gustos, que a això es referia, sinó l’home que trau a sopar a una dona i no li importa pagar una fotracada per un vi mediocre atès que el preu se’l pensa cobrar després en carn, i a més ell, de vins no entèn res, si és car serà bo, què dimonis!  

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 31 de maig del 2015

UNA DIETA SALUDABLE

Estic llegint i llegint sense parar, aprofitant els dies de vacances, per preparar altres tasques en què m’he vist immers. El viatge que tenia previst, per tant, ha estat un viatge a Alemanya, de moment, mitjançant el llibre de Madame Staël. Una peça literària curiosa que es mou entre paral·lelismes entre le midi et le nord, entre la base cultural il·lustrada, la francesa, i la romàntica, l’alemanya. Es tracta d’un viatge, cap a 1800, que realitza l’autora i que penetra en cada camp germànic i el compara amb la resta de nacions que coneix, tot i que ho fa, en major mesura, amb França.

Madame Staël no parla de menjars, però sí que ho fa de tota mena d’àmbits culturals en què es mou. És un llibre de 1800 ―repetisc― però, per a mi, el menjar és cultura; i no poca. Per exemple, diré que estic molt content perquè al supermercat on vaig a comprar, hui he vist el meu vi preferit de diari. Li ho he dit al gerent, i l’he felicitat. La impressió ha estat semblant a la que he tingut quan, escoltant la ràdio, hi han posat la VI Simfonia de Mahler.

Llegir Staël, escoltar Mahler i beure un bon vi és fascinant, fins i tot per a qui es queda a casa en unes vacacions. Però, si a la taula li calen les quatre potes, falta el menjar, doncs. El menú ha estat molt senzill i d’eixos que agraden als més rudimentaris dels humans: arròs amb conill, carrilada, abadejo salat torrat amb ceba, potes de polp sec, abadejo fumat, creïlles braves (les de veritat), i no seguiré perquè no vull massa visites. El vi, ja està clar i, per acompanyar les postres, he pensat de baixar al bar a prendre cafè, cada dia.

El viatge dels sentits s’està completant fins al punt que he necessitat fer un viatget a Gandia a buscar més combustible, de Cuba! I ara sí que ho done per tancat, açò de les vacances del treballador ―eixe que abans en deien Rodríguez― que es queda a casa mentre els col·legues aprofiten per moure’s. Els sentits esmolats a base d’incentius gratificants que algú voldrà qüestionar amb falses creences sobre la salut i les dietes. Però jo estic capficat en una dieta ben saludable, tant física com sensual, i, a més, molt equilibrada.

A l’hora de fer un règim, si el que es busca és l’equilibri, s’ha de tindre clar que eixe punt es troba entre açò físic i allò espiritual, on es compensa i s’estimula l’activitat. I dic l’activitat perquè el principal organisme que utilitza l’energia que es crea menjant és el cervell. Una ment ensinistrada i treballadora és suficient per a cremar tot allò que s’ingerix però ―atenció!― el cervell demana bon vi, bons productes i bon tabac, respecte a la vessant física, i bona música i millors lectures, si tractem l’espiritual. Pense que este escrit haguera pogut influir una mica en la senyora Staël però he fet tard. Espere que la dona, tot i no escriure-ho, gaudira, també, d’estos xicotets plaers de la dieta.

Salut!

 

Salvador Sendra Perelló