La crisi de la postmodernitat.

 

Ja tenim bastants complexos existencials perquè hi haja algú que encara te n’afegisca de nous. Ara, per si no en tenia suficient, resulta que soc una persona provinciana perquè solc parlar valencià i escriure’n. Sembla que per a trencar eixa barrera de la provincianitat n’hi ha suficient parlant i escrivint en altra llengua: el castellà, per exemple. La diferència, per tant, entre mi i un senyor de Murcia és que ell és cosmopolita.

Jo, com que soc molt sentit, me n’he anat a revisar la prestatgeria i he vist que la majoria dels llibres que tinc sobre els pensadors de finals del segle XX són els que van fonamentar el seu pensament i allò que els va diferenciar dels seus predecessors. Angoixat, vaig pensar que estava realment provincianitzat perquè no havia aprofundit en les evolucions d’estes persones, i que m’havia quedat en les idees primerenques.

Molts d’ells –perquè he de dir que la majoria dels llibres són de mascles—, quan van haver d’enfrontar-se al sistema falsacionista de Popper i defensar eixos textos de la crítica, es van van adonar que allò que aportava frescor i trencament no se sostenia en les essències. La solució i la coherència els va dur a modificar les bases fins al punt d’eliminar les petjades més evidents del postmodernisme. El relativisme inicial ha deixat passar altres opcions que eviten, en el fons, la negació total.

Tot açò no és meu: ho he extret d’uns articles que he estat llegint estos dies per intentar reeixir-me’n de la crisi provinciana en què em vaig vore ofegat a causa de la llengua. La persona que qüestionava  la meua personalitat basava tot el seu argumentari en criteris morals –dels que ella era l’equilibri—, en visions subjectives de tot allò que l’envolta, en exemples de coses directes o personals i en judicis fonamentats en el gust –en el seu gust. A tot això, el subjecte sempre era «yo», «mi hijo», o «las personas»; i quan eren negatius, usava «vosotros», «los políticos» i «el sistema». Però parlava castellà, o siga, era una mena de Ninette, però de València, major, casada i amb un parell de fills, amb hipoteca i compradora en les rebaixes, treballadora per a sobreviure, però visitadora de ciutats amb vols barats i  hotels als afores i amb un marit que la deu ajudar a casa.

Salvador Sendra

El risc d’estalviar

M’agrada treballar. No m’agrada matinejar. Al llarg de l’any, intente ubicar la càrrega a la vesprada perquè, així, dispose dels matins per a dormir. Amb molt d’esforç, aconseguisc sobreviure cada dia sense deixar-me més salut que la imprescindible. Ara, però, no tinc altre remei que despertar-me enjorn i posar-m’hi. La salut es ressent i l’estabilitat emocional es polaritza en cada matinejada: estic perdut.

Hui, com cada dia des d’ahir, m’he incorporat quasi de nit. Els ocells eren simpàtics fins fa quaranta-huit hores; ara, els odie fins al punt que els deixaria tots afònics. El sol, quan està tan baixet, em molesta i no sé si dur les ulleres posades o els llums encesos: no m’ubique! Supose que els meus problemes deuen ser comuns en totes aquelles persones que sofrixen les desgràcies matinals.

Quan estava conduint per l’autovia, entre Cullera i Sueca, he vist una cosa que m’ha sorprés. Ja sabia que no s’hi podia circular amb bicicleta perquè les veig totes per la carretera paral·lela que travessa la marjal. Tampoc hi veig ciclomotors ni carros, tot i que, d’estos darrers, n’hi ha alguns per eixos pobles de la Ribera. Però, he vist un home corrent!

Una persona corrent per l’autovia a les 7.30 h, vestit amb unes malletes negres i un jersei roig. Ara es diu fer running. El preu del combustible està pels núvols i cada u se salva com pot. Ahir mateix, quan estava comprant-me el dinar –ni temps per fer-me’l vaig tindre— escoltava un xic que li deia a la senyora que l’atenia que el cotxe, al taller estava bé i fresquet, i que anava des de Picanya fins a València cada dia amb la bicicleta. Estalviava diners, feia esport i tampoc perdia massa temps en el trajecte. Eixa carretera sol estar saturada.

Córrer per l’autovia és la prova que la vida ja importa poc i que, al risc habitual del dia a dia, se’n pot afegir algun altre, i que no cal esperar al cap de setmana ni a les gran aventures acabades en –ing. A l’aventura d’arribar al final del mes, s’unix la d’arribar a la faena, la de fer esport, la de sobreviure a les insolacions, la de sobreposar-se als grups de whatsapp o la de menjar verdura. Si és que vivim en un ai!

Salvador Sendra

La clau perduda.

 

Al màster que, per gust, estic cursant a la Universitat de Bucarest, Història de l’Art i Filosofia de la Cultura, el cos professoral prové siga de la de la Facultat d’Història que de la de Filosofia. L’any passat, encara en temps de pandèmia i cursos forçadament virtuals es va produir un curiós incident positiu que ha reverberat fins ara mateix, ja de manera presencial. Un professor de Semiòtica de la Facultat de Filosofia decidí interpel·lar directament a aquell alumne que sabia de procedència hispànica. Ell havia estat parlant abans sobre com va fer part dels seus estudis a França i va poder comprovar com les coses, fins i tot aquelles amb igual denominació, eren diferents a França que a Romania car s’aplicaven sobre pobles diferents, el francés i el romanés. A França, a més, entrà en contacte amb la literatura llatinoamericana, i vet ací que res el va sorprendre més. Volia saber si era ell que no comprenia res perquè li fascinava tot o si, ans al contrari, aquesta fascinació el cegava impossibilitant-li la comprensió. Li vaig respondre que, a mi, com a ell, em passava igual, que n’estava igualment fascinat però que pensava no comprendre majoritàriament i la cosa s’anà encaminant vers un debat bipolar que deixava de banda la resta d’assistents, molts d’ells tan sols càmeres sense rostres... Per no excloure ningú em digué si em podia contactar per privat que volia proposar-me una cosa. Pocs dies després, separadament, em contactà un antic alumne de Brasov estudiant filosofia en l’actualitat a Bucarest, per a dir-me que a les classes el seu professor els havia parlat d’una certa persona, jo, i em reconegué immediatament i recomanà que anara, un motiu de més per anar-hi...

Allò que volia proposar-me era passar-me per la Facultat de Filosofia i impartir una classe jo sobre literatura llatinoamericana o replicar a la facultat aquell incipient debat inicial. Vaig optar per la segon opció car no tenia sentit atabalar amb tecnicismes literaris a estudiants de filosofia i en certa manera, com al seu professor de semiòtica, també a mi m’interessava comprovar si aquell univers estrany de les realitats difuses en la literatura o les arts podia fascinar també a les generacions actuals com ho fera amb mi molt abans. En arribar l’auditori estava ple, el meu antic alumne i els seus amics i molta altra gent desconeguda. Després d’una introducció inicial pel part del professor de Semiòtica començà la part de saltar vers allò desconegut, allò falsament familiar pel fet de conèixer la paraula però les derivacions o significants de la qual podien diferir tant! A Europa, siga a la Península Ibèrica on he nascut que als Balcans, per tot arreu, mort s’associa negativament, ens imaginem sinistres zombis i fantasmes alterant la tranquil·litat dels vius mentre que a Mèxic, per exemple, és color i sabor, quina diferència més gran entre uns tristos ossos descolorits pel temps, una calavera,  i altres de sucre pintat de manera intencionada! L’orgullosa literatura europea decimonònica que encara dóna molt de sí al convuls segle XX; obres belles, en ocasions inquietants, però sempre perfectes. Dit això, perfectes amb relació a un cànon, com quadrar això amb un personatge central que simplement desapareix perquè se’n va al cel sense més al ple mig de l’obra quan tot feia creure que continuaria indefinidament allí? Remedios la Bella de “Cien años de soledad” s’estava banyant nua a la seua cabana i els homes l’esguardaven per entre les fissures del mur quan finalment s’obri el sostre i ella se’n va al cel!

Es llegia interès en l’audiència, els alumnes preguntaven, interactuaven, ras i curt, gaudien. Al darrere muntanyes de llibres encara empaquetats i la consigna de prendre’n gratuïtament tants com es volguera, cosa que no feu ningú... Com des dels temps de les cavernes, a tots sembla agradar una bona història, amb foguera o no, i els llibres serviren per fixar històries i ara romanen envoltats de plàstic i ignorats...

Com fer recuperar a ningú, de nou, l’interès per la lectura? La clau perduda.

 

Bucarest, diumenge 19 de juny del 2022.

 

L'Harakiri d'Europa.

Vivim temps interessants. I diu un proverbi xinés: tant de bo no tingues que viure temps interessants. Després de la de pandèmia, amb totes les conseqüències econòmiques i socials, ens veiem abocats a una crisi econòmica sense precedents. La crisi econòmica era inevitable, però les decisions polítiques l’han accelerat? Estem agreujant-les? Jo crec que sí. És més, particularment Europa està fent-se una harakiri, ja sabeu, el ritual japonés de suïcidi que consisteix en obrir-se la panxa amb una espasa curta.

Hui en dia pot semblar, perquè així ho venen els mitjans de desinformació de masses, que tots els mals provenen de la invasió que ha fet Rússia d’Ucraïna. Però no. Per molt que conten contes russos, els mals no venen d’ahí. No obstant això, una vegada s’ha produït la invasió d’Ucraïna per part de Rússia totes -quan dic totes, són totes, sense excepció- les decisions han estat errades. Ninguna de les decisions han sigut per mitigar els impactes dels danys sobre la gent, la d’ací -de les conseqüències sobre ucraïnesos i russos no cal ni parlar-ne, si als dirigents de la UE no els importem els seus ciutadans aquells molt menys-.

He dit que no tots els mals venen de la guerra de Rússia, per molt que es diga, i és així. La pujada de matèries primeres ja venia per avançat a la guerra. Els problemes tampoc tenen a veure solament amb el trencament de les cadenes de subministrament, com es deia als mitjans. La realitat és que hem esgotat, en gairebé totes les matèries primeres, els jaciments i les fonts de més fàcil accés. Ara extraure-les és més difícil, és necessita més energia al requerir-se més maquinària i més treball, i els costos d’extracció augmenten. Així mateix, el preu de l’energia ja havia començat a pujar, batent records abans de la invasió d’Ucraïna. Tirar-li totes les culpes a eixe fet, que Occident -UE més EUA- haguera pogut evitar si haguera volgut i que ells han provocat, no és cert.

Per altra banda, una vegada ha començat la guerra, les represàlies contra Rússia han sigut un error que estem pagant els ciutadans europeus. En teoria, les sancions econòmiques imposades a Rússia anaven a perjudicar a aquest país, i en els seus somnis humits pensaven que el poble es revoltaria contra Putin, per tirà. Però resulta que les sancions a qui estan perjudicant és als ciutadans de la UE, més que als ciutadans russos. I la cosa va a pitjor.

La inflació que ja venia d’abans de la guerra s’ha agreujat, especialment pel que fa a la energia. L’energia i els derivats el petroli han arrastrat tota mena de productes. Això ens afecta greument, una inflació del 8-10% és absolutament insuportable. Si de moment portem uns pocs mesos en aquesta situació i la gent aguanta, aquesta situació no es podrà mantenir molt de temps. Per altra banda, als economistes els estan entrant suors freds i prenem les mesures que venen en els manuals d’economia. Importa una merda que les causes siguen diferents a les que diuen els manuals d’economia, si la recepta diu que davant de la inflació s’han de pujar els tipus d’interés, és pugen. Això portarà a agreujar la situació de les famílies, no frenarà la inflació perquè el problema no està en la demanda sinó en al oferta, i a més a més, tots els que tinguen deutes, la majoria de la gent amb menys ingressos té hipoteca, préstec per un cotxe o préstecs al consum, tindran que afrontar una pujada en els pagaments mensuals al pujar els interessos.

La pujada de tipus també afectarà a les empreses que hauran de repercutir les majors despeses en els preus, encarint-ho tot. A més a més, s’ha anunciat la retirada dels estímuls monetaris, les famoses QE (Quantitative Easing) que era compra de deute, no sols de l’Estat sinó també de les empreses, això portarà a que hi haja menys diners en el sistema, i ahí vindran les dificultats per a finançar-se de moltes empreses, a més a més, molts actius inflats, perquè el fet que tots els diners que s’han incorporat al sistema fruit de les polítiques de QE no s’hagen transformat en pujada del IPC no vol dir que no haja hagut una inflació, que s’ha donat en actius financers on s’ha especulat molt i en coses xorres com les criptomonedes.

El paisatge a Europa, per als ciutadans europeus, és desolador, i tot sembla que la tardor serà dura, molt dura. Espere que els polítics europeus, que tant van a putejar a la població, es queden pagats amb els beneficis rècords que es previsible que obtindran algunes empreses. Europa es fa un harakiri a l’altar del capitalisme, per seguir una geopolítica demencial i en contra dels interessos de la població.

Oskar "Rabosa".

La vertadera inflació de què ningú en parla

Eixir a comprar pot ser una cosa més o una festa per als sentits quan s’anticipen a la posterior degustació dels productes. Normalment, per a quasi tot faig servir el comerç de proximitat, però no vull que semble que ho faig per afavorir res ni a ningú, perquè si compre prop de casa és per pur egoisme: m’agraden les coses de qualitat i sé on he d’anar a buscar-les.

 

De totes les coses que puc adquirir al llarg del mes, n’hi ha dos que em resulten realment delitoses: els puros i els vins –i hi podeu afegir les diferents procedències i varietats. Per als vins, hi ha tres cellers que visite i on compre. Tinc llibertat, varietat i, si ho necessite, un bon assessorament, ja que en un parell coneixen el meu gust.

 

Comprar tabac no és fàcil, i ho aconseguisc combinant dos estancs. En un compre els Habanos i, en l’altre, els puros d’altres procedències. La persona que em ven els primers és fumador, i això es nota: té la mercaderia en excel·lents condicions i em fie sempre del seu consell. L’altre lloc és molt variat: hi ha de tot! Normalment, hi compre tabac de Nicaragua i algun Habano especial. El xic aconsella sobre les novetats i les cates però no és fumador.

 

Hui he comprat uns quants robustos d’Hoyo de Monterrey i l’estanquer m’ha dit que estan caríssims i que hi ha alguns puros de gran format de Cohiba que han duplicat el preu. Deia que era a causa de l’obertura del comerç amb EEUU, que està propiciant Biden, que havia augmentat la demanda de cigarros cubans i els preus s’havien disparat. L’altre estanc, molt més assortit i variat, ja fa setmanes que em diu que els Habanos costen molt d’aconseguir, però no em deia el perquè.

 

I ara què? Una persona que fume un robusto de Cohiba al dia –un sol robusto— necessita setanta euros per fer-ho! Però els jornals no pugen tant, no! La cosa està molt malament i jo soc dels que pensa que qualsevol dia hi haurà una vaga de cohibers que aturarà l’economia de l’Estat i que ho farà rebentar tot. No n’hi ha dret: estic indignat!

 

Salvador Sendra

 

Salvem la humanitat

Per a una persona que viu en llocs primaris, que treballa en activitats primàries i que gaudix d’aficions primàries, anar a l’òpera és una mena d’humanització. Tanta reversió cap a les coses més bàsiques i primàries ens deixen a un no-res dels primats... Enguany, però, no m’he prodigat massa pel Palau i he aprofitat les estades a l’estranger per gaudir-ne. A l’última representació, hi he anat.

Tres persones, tres! Tres persones he vist amb pantaló curt i, eixint-ne, una altra. Les xiques tampoc es queden curtes, tampoc! No havia observat mai vestits tan horrorosos i d’una qualitat tan dolenta: no sabia si eren turistes que venien de la platja i havien entrat per fer dos fotos o què volien, perquè no m’havia imaginat mai que amb sandàlies del mercat i amb un vestit horrible de set euros algú tinguera barra per deixar-se vore en societat. Supose que, en acabar, anirien a un restaurant adient a beure cervesa o calimotxo!

L’òpera era de Berg, però no en faré cap comentari perquè feia al voltant de quinze anys que no escoltava en directe música dodecafònica. Per eixe temps, el Palau de la Música va oferir uns quants concerts de Schönberg i de Berg, però ja ha passat molt de temps i la meua orella ha perdut l’hàbit.  Un bon amic m’acompanyava perquè no anara sol, tot i que després em deia que no li agradava molt eixa música... Tinc moltes coses que agrair-li. Hui, només puc dir que la força m’ha impactat: és tot.

Però ara, anar a l’òpera per humanitzar-se ja no deu ser tan humanitzador perquè l’atmosfera que s’hi crea no hi deixa espai. Pensava, tornant, que tot això es devia a la venda d’entrades barates, però no n’estic segur perquè ni ho he analitzat ni vull fer-ho. Jo l’única cosa que intente és salvar la pell! Però, no costaria gens apujar l’entrada més barata fins a cent cinquanta euros i esperar que la proposta resulte, pel bé de la humanitat, més que fora per comprar-li un parell de camises i uns llacets al director de l’orquestra, que m’ha aparegut amb samarreta negra i jaqueta creuada! Mare de Déu santa.

 

Salvador Sendra