Per collons!

Sovintegen els articles i escrits que parlen sobre l'aplicació de l'article 155 de la Constitució Espanyola. Alguns són molt legalistes, interpreten el que diu dit article, com s'ha de desenvolupar, si té límits, quins són eixos límits, etc. Ja també qui fa un repàs de tots els articles que els partits "constitucionalistes" s´han passat pel "forro...". Altres, més simples, més demagògics si els vol, demanen que s'apliquen altres articles de la Constitució, que si el dret a vaga, el del treball, el d'habitatge..., etc.

En realitat, tot açò no és més que un joc floral, una manera de passar el temps, de fer-se, fins i tot, palles mentals. No seré jo qui critique les palles mentals, sempre que almenys qui se les faça sàpiga on vol arribar amb les seues palles mentals. Però, entrar en aquest tema amb qüestions legals jo, personalment, no li veig cap trellat. Entre altres coses perquè la Llei a l'Estat espanyol està més violada que la Justícia a la qual canten els Metallica.

La qüestió, si es vol veure amb un poc de claror el tema català, no està en la Llei, que és la tinta de calamar per opacar la realitat. L'eix central està en el Poder. El Poder que té la força, la coerció, el poder del qui exerceix la sobirania. Reprenent el concepte de sobirania més clàssic, aquell que diu que sobirà és qui pot es fa obeir sense haver d'obeir a ningú. Eixe poder que jau a l'Estat, Estat què és el Leviatan de Hobbes.

Eixa sobirania que diuen que resideix al poble, però que ja sabem, perquè ja ho he vomitat, que és un mite, un dogma de fe més fals que el naixement de Jesucrist d'una verge, no apareix enlloc, en canvi torna amb esplendor la sobirania clàssica, i fins tot, la de Carl Schmitt, la que diu que sobirà és aquell que pot declarar l'Estat d'Excepció. Sí, clar, la literatura "científica" de la democràcia liberal ens diu que ho fa el poble mitjançant els seus representats... Però cal que tornem a això? Qui no tinga clar, no ho tindrà clar mai.

El que estem veient, és el poder de l'Estat, de les elits de la II Restauració Borbònica, exercint el Poder, cruament i netament, contra Catalunya. Eixe era el missatge del Rei quan va comparéixer i va dir tot allò de: què dolents sou els dolents, jo tinc el Poder i s'endureu hòsties fins que em canse. Perquè aquell missatge deia exactament això, molt ben farcit de paraules com democràcia, constitució, etc.

El règim de la II Restauració Borbònica, té el Poder, un poder absolut, com el tenia l'Ancien Régim abans de la Revolució Francesa, abans que s'intentara portar a la divisió de poders de Montesquieu a les constitucions liberals. L'entramat de la Constitución Española que permet que els partits polítics, partits polítics al servei de les elits econòmic-financeres, ostenten tots els poders. La divisió de poders és l'altra mentida que elevada a article de fe, dona aparença de credibilitat democràtica. En realitat aquest miratge té el mateix efecte que la resurrecció de Jesucrist al cristianisme, dóna una esperança als súbdits perquè assumisquen sense protestar la seua sodomització.

El Leviatan, o l'Estat o el Poder Absolut, aplica el 155 quan i com li dóna gana, botant-se la Llei, reinterpretant-la, pintant-la, pixant-se o cagant-se en ella. No importa. I ho fa també amb els altres articles de la Constitució, i diu qui està dins i qui està fora de la Llei, segons el seu capritx. Actua arbitràriament, sense cap criteri que el de mantenir i imposar la seua voluntat, el seu poder. I ho fa perquè pot i perquè vol. Simplement perquè el sobirà no té a ningú per dalt d'ell, per això és el sobirà.

El 2010 va ser declarat un estat d'alarma per acabar amb la vaga de controladors. Una campanya ben orquestrada va portar al fet que foren vists com a criminals privilegiats, i això va permetre declarar per primera vegada des de '78 l'estat d'alarma. Primer assaig. Ara activen el 155, també per primera vegada. Segon assaig. Vindran més assajos. Més primeres vegades.

Debatem sobre la Llei, però la Llei ja està violada, la Llei no conta. A la Llei l'han parida per ser violada pel sobirà, pel Leviatan. I ja sabem qui no és el sobirà... veritat?

Òskar "Rabosa"

Mario Conde, el saltamartí

El saltamartí –en castellà tentetieso- és un ninotet que quan li dónes un cop es tomba primer per tornar a quedar-se dempeus altra vegada, balancejant-se. A mi en fa la sensació de què Mario Conde és un dels saltamartí de la II Restauració Borbònica. És a dir, és la joguina-trencada del sistema i a qui, de tant en tant, li poden donar cops per entretenir a la gent mentre el ninotet es balanceja. El tomben, s'aixeca, torna agafar un cert protagonisme, el tornen a tombar. I no serà l'última vegada que ho faran, ja veureu.

No és que el personatge en cause cap simpatia, ans al contrari. Jo recorde que als finals del '80 i principis dels '90, quan el personatge alçava admiració, lloes i alabances dignes d'un profeta, a mi em feia una mena d'esgarrifança difícil d'explicar, era com una intuïció de què el personatge no era el sant que ens venien. Però, ai de tu si gosaves dir alguna cosa crítica del personatge! De la mateixa forma, quan el personatge va caure, i tots els que el tractaven com un profeta van començar a dir pestes d'ell, a mi allò em va deixar indiferent. La joia d'alguns companys esquerrans per la caiguda de "l'ídol del Mercat a la Espanya constitucional" no la vaig compartir. Sí, també era una intuïció, encara no tenia la més mínima idea de com funciona el sistema, però sabia que la caiguda d'aquest ídol no suposaria cap canvi en res. Intuïa, tant com ara tinc la certesa, que Mario Conde era el sacrifici necessari que la secta del capital/oligàrquic espanyol havia de fer als Déus del Mercat per a que tot seguira igual.

No diré que la sentència a Mario Conde fóra injusta, no tinc cap element per dir-ho, no he estudiat el cas, ni ho faré, perquè no tinc ganes de malgastar el meu temps. Fóra justa o injusta, aquesta segona opció no és gens improbable sabent com funciona la funció judicial de l'Estat espanyol –no podem parlar de Poder Judicial, perquè no és un poder independent-, no afectada l'afirmació anterior de Mario Conde va ser sacrificat pel bé del sistema corrupte espanyol. És necessari que algú siga condemnat de tant en tant, per donar una falsa sensació de què el sistema funciona. Un sacrifici necessari perquè el poble renove la fe, renove "el pacte social", o per dir-ho en termes cristians renove l'Aliança amb els Déus mitjançant un sacrifici.

Mario Conde va ser condemnat per delictes d'estafa i apropiació indeguda, però no és el primer banquer que ha comés flagrantment aquests delictes, encara que sí fins ara l'únic condemnat. Fins ara és l'únic, i està per veure si hi haurà altres joguines-trencades condemnades, Blesa i Rato, per exemple, la cúpula de la CAM, i no sé si algun babau més hi ha per ahí. Però, ningú serà jutjat ni condemnat per les preferents, un cas flagrant d'estafa amb el consentiment del Banc d'Espanya, la CNMV i, jo no tinc cap dubte, el Govern de Rodríguez Zapatero.

També es va salvar de la crema Emilio Botín, després que el TS s'inventara una doctrina a mesura de "Don Emilio" perquè ni tan sols haguera de seure a la banqueta dels acusats. El mateix Botín que va salvar el seu patrimoni personal invertit als fons de l'estafador Madoff i no va advertir ni va procurar rescatar els diners dels seus clients. És a dir, va encobrir l'estafa de Madoff en perjudici dels seus clients per salvar els seus diners. 

A més a més, Mario Conde ha sigut enviat a presó preventiva, mentre que d’altres en situació semblant, com els esmentats Blesa i Rato o els Pujol, campen lliurement pel món. És més el jutge que va enviar a Blesa a presó preventiva també ha sigut condemnat i apartat de la carrera judicial per haver comés un delicte de prevaricació. 

Però no sols això, hi ha pràctiques bancàries diàries absolutament corruptes i que encaixarien dins dels delictes d'estafa i apropiació indeguda, moltes d'elles considerades il·lícites pel Banc d'Espanya i contra les que ningú actua, i pobre de qui ho intente. Però no sols en la banca, tots els negocis de les elits econòmiques-financeres són corruptes i delictius, però ningú actua. Mut i a la dacsa! Quan la cosa se'n va de mare i apareixen moltes ombres de corrupció, sempre els queda Mario Conde. La polseguera que alça encobreix les ombres, mentre el públic mira la caiguda de l'engominat, la pols amagarà una temporadeta a qui estan darrere de les ombres.

Arribats fins ací, hom pot pensar que aquest és un post de defensa a Mario Conde. Res més lluny, si algú arriba a aquesta conclusió que el torne a llegir, aquesta vegada més a poc a poc, perquè és un post de condemna.

Òskar “Rabosa”.

Un fantasma s'ha aparegut a la casta, i jo em pixe de riure.

Les últimes enquestes, tant la publicada per “El País” com la que estan cuinant del CIS, han posat nerviosos a la casta. No sols la casta política, PP i P$x€ sobretot, sinó també l'econòmic-financera-criminal. Tot plegat, jo m’estic divertint molt. I ara vos contaré per què.

Per una banda tenim un fenomen polític interessant. Un grup de gent vol el poder i creu tenir la clau per aconseguir-lo. Aquesta gent que ixen de la universitat, decideixen intervenir en política i aplicar “la filosofia de la praxi”. No sols això, demostren ser maquiavèl·lics, en tots els sentits -bons i dolents- de la paraula, per controlar el partit, com a proves com han manejat primer l’elecció de grup que havia d’organitzar l’assemblea passada i després com s’han mogut perquè les seues propostes foren aprovades, i com s’han carregat la proposta d’Echenique.

També és interessant com han aconseguit connectar amb un gran descontentament. Han demostrat tenir un domini de la comunicació brutal. Més enllà de color de la corbata, de somriures profident; més enllà d’assessors de bellesa, de tractar d’imbècils –encara que en poden haver-hi molts- a la gent... ells han aconseguit connectar amb la gent. Hom dirà que és per la televisió i subnormalitats d’eixes, però: a cas Albert Rivera no ha xuclat a TV tot el que ha pogut? A cas el sociàpta del Carmona no es passa la vida a les TV? A cas als platons de TV no han estat plens de PPeros de diferent pelatge, fins i tot corruptes donant lliçons d’honradesa? I perquè no han aconseguit l’èxit de Podemos? Perquè Podemos han sabut imposar el seu “frame”, el seu “marc”.

Òbviament, la crisi i la corrupció han ajudat. Sobretot perquè per fi, s’alce el vel que tapava la corrupció del Règim de la II Restauració Borbònica. S’ha mostrat la veritable cara del PP, del P$x€, de CiU... la cara del retrat de Dorian Gray per fi ha quedat a la vista de la gent a l’Estat espanyol i, de veritat, provoca vòmits. IU també està tocat després de vorer a Willy Meyer o tenir alguns afectats per les targetes “black” de CajaMadrid. Des del 15-M s’ha començat a crear un nou sentit comú. Podemos ha arribat al moment just i la gent els percep com “lo nou”, i a la resta que ja eren abans -incloent Compromís, UPyD, Ciudadanos, etc.- són percebuts com “lo vell”. Si de cas es lliuren ERC i l’esquerra abertzale.

Si aquest fenomen és entretingut ja per si, el fet de què els nervis hagen arribat al PP, al P$x€ i a les empreses del IBEX a mi també m’alegra. D'ençà que es va constituir aquesta farsa anomenada democràcia nascuda amb la Constitució del ’78, la gran estafa, la gran mentida, la gran merda..., tots aquests lladres havien pogut robar impunement, creant el sistema mafiós que en tota Europa només és conegut a nivell tan potent a Itàlia.

Jo no crec que Podemos arribe a governar. Però veient el comportament del grup promotor, no crec que fora l'opció que més m’agradara a mi. Val que els va molt bé, però a Podemos es compleix “la llei de ferro de les oligarquies”. No els tinc cap fe. Però el fet que hagen posat nerviosos a la màfia econòmic-financera i política, el fet que obliguen al P$x€ a pactar amb el PP i a traure's la careta, a mi em fa somriure. Bé, llegint l'editorial de El País, titula "Seísmo político", em pixe de riure.

Oskar "Rabosa".

Fa pudor de podrit.

Fa un parell de diumenges, cap a les 7 de la vesprada estafa fastiguejat a casa, així que vaig agafar la motxilla, la vaig omplir d’aigua i vaig anar a fer la volta al Barranc de l’Infern. La vaig fer començant pel Poble Dalt de Laguar. En sentit invers del qual se sol fer. Cap a les 10 de la nit, ja fosquejant, arribava a la Font Grossa. A l’últim tram de la senda una olor d'animal podrint-se va colpir els meus nassos. Venia cansat, em faltava l’aire i el meu pit reclamava oxigen. Com respirava fort no podia evitar engolir-me l’aire amb aquella pudor insuportable que em provocava vòmits. Vaig mirar a la meua esquerra i vaig vorer un gos en descomposició. La calor, el cansament, la pudor i la visió del cos de l’animal ple de cucs van augmentar la meua angoixa fins a un punt insofrible. Vaig mirar cap endavant, vaig estrényer l’estomac per controlar les arcades i vaig tractar de respirar per la boca, accelerant el pas per deixar enrere aquell animal podrint-se que m’havia trasbalsat.

L’Estat espanyol, fruït de la II Restauració Borbònica, fa la mateixa pudor de podrit. És com aquell gos podrint-se en un dia de calor. El reconeixement de Jordi Pujol, molts anys considerat Honorable, molts anys considerat estadista, molts anys considerat exemple de virtut, molts anys considerat eminent Prohom, és l'última pústula que esclata empudegant-ho tot. La pudor es fa insuportable. Ja no queda cap reducte de l’Estat que no estiga podrit.

A les ciutats de la Sibèria, quan arriba la primavera, solen aparéixer cossos de persones que han mort durant l’hivern i han quedat soterrats sota la neu. El desgel treu tots eixos cossos. L’Estat nascut a “La Transición”, i la “Constitución del ‘78”, era un mort. Un mort que va quedar congelat i soterrat per la proganda de les suposades llibertats, la propaganda del final del franquisme. La crisi econòmica ha sigut la primavera que ha descongelat la neu i tret els cossos a la vista. Però lluny d’arreplegar-lo i soterrar-lo., el fan moure i ens diuen que està viu. La primavera ha passat i arriba la calor. Amb la calor ja no s’amaga la pudor. El procés de descomposició s’accelera. Per tot arreu esclaten pústules que posen a la vista la carn podrida i devorada pels cucs. Cucs de mosques i moscardes que ho devoren tot.

Malgrat la pudor que fa, ningú vol enterrar el mort. Encara hi ha carn per alimentar els cucs. Cucs que han de créixer, fer la seua metamorfosi, volar fins a un altre cadàver, pondre ous i menjar-se’l. Uns diuen que cal tenir cura d’ell perquè només dorm, té molta son i cal deixar-lo dormir. Quan desperte, tot serà com abans, com quan estava congelat i feia bona cara. Els altres diuen que no, el que passa és que està en coma, per això fa mala cara, amb una miqueta de cura de les pústules eixirà del coma. Quan isca del coma, tot serà com abans, com quan estava congelat i feia bona cara. Hi ha d’altres que diuen que sí, que està mort, però cal agafar aquelles partes que encara són bones i fer un nou cos, amb retalls d’altres morts, membres ortopèdics o biònics. No s’han llegit el que li va passar a la criatura del Dr. Frankenstein de Mary Shelley. D’altres diuen que està mort, que els cucs ja se’l mengen. Però no tenen ni puta idea de què fer d’ell. No saben si enterrar-lo, congelar-lo, maquillar-lo, ressuscitar-lo o vorer com poden treure profit d’ell.

Mentre tots miren al mort sense saber que fer, la pudor ho ofega tot. La gent està començant a estar cansada. Però ningú sap què creure’s: si és el mort que fa olor de podrit o són ells el que estan podrits. El cansament és manifest. Tots volen anar cap avant, fugir de la pudor i de la visió del cadàver, però ja no saben cap on avançar. No saben on està la dreta i l’esquerra, el dalt i el baix, l'avant o l'arrere. Si és que alguna vegada ho han sabut. Així, es queden paralitzats, quiets, sense moure's, empassant-se la pudor i mirat com el cadàver es descompon.

Per a l’Estat cadàver de la II Restauració Borbònica només hi ha una solució posible. Foc! Perquè creme tot. Perquè no deixe ni els ossos. Foc! Perquè acabe amb els cucs. Perquè no volen les mosques i moscardes a menjar-se res més. Foc! Perquè no quede ni fem per femar plantes, velles o noves. Foc! Perquè netege. El foc purificador.


Oskar "Rabosa".