A les primeres
planes del llibre de Chateaubriand, Memoires
d’outre-tombe, hi ha un breu, però
aclaridor, comentari sobre les tres fases de l’aristocràcia: la primera, de
creació a partir dels mèrits, la segona de manteniment de privilegis i la
tercera, de demostració i de vanitats. Quan s’arriba a este tercer nivell, la
decadència és més que constatable i ja s’entreveu la desfeta. I sol passar, i
se sol repetir, tot i que ja sabem el resultat abans d’arribar-hi perquè són
casos que ja han passat i han tornat a passar.
La bonica poesia
de Maragall, El comte Arnau, tracta
amb meravellosa complexitat, d’una banda, el trànsit del noble per estes tres
etapes de la seua carrera, així com, d’altra banda, el text es desplaça des de
l’oralitat a la prosa de la narració, passant per la poesia. Borges tracta,
també, els períodes de la literatura d’una manera molt sintètica que és, al cap
i a la fi, la que fa servir el relat del comte (oral, poesia i prosa). Però, si
superposem les etapes, l’oral es troba lligada a la creació del mèrit o, si és
el cas, de l’heroi. La poesia enllaçaria amb l’època dels privilegis, on ja hi
ha gent il·lustrada que tracta el text oral de manera diferent, l’escriu i el
transmet amb una clara i acurada intenció artística. La prosa, o siga, l’ocàs,
s’hi troba vinculada a la ciutat, a la burgesia i a la individualitat en la
seua lectura; deixa de ser una representació pública, amb més o menys gent, per
passar a ser un acte íntim i solitari de la massa.
El comte, un
guerrer valent que va lluitar contra els sarraïns, es va recloure al seu feu i
es va capficar en la gestió dels privilegis, tot i ser un lluitador, en
essència. La vida no tenia sentit i prompte es va posar a fer obres inútils que
els seus vassalls no entenien, ni per què les feia ni per què aprofitaven.
Finalment, el comte, rebutjat pels vassalls, fugí al camp a la recerca de la
llibertat de què mancava al castell. Va esdevindre una persona odiada i temuda,
incompresa i rebutjada. La desfeta estava garantida i, l’aristocràcia, desbordada
pel poder de la massa ciutadana.
La
descontextualització del personatge és un factor important de la seua fallida,
com ho és quan els que interpreten els fets, ho fan des d’un punt de vista
anacrònic. La desgracia d’Arnau, per tant, va ser, primer, que estava dissenyat
per a la batalla i no per a la gestió. I, segon, que el temps va transcórrer
sense que s’adonara d’este fet. Quan el personatge era cantat, cada trobador
afegia i restava per adequar este heroi a cada indret i a cada temps. Una volta
plasmat en escrit, la poesia es tractava en la cort, entre els seus o entre
gent que es trobava en la seua situació però, amb la prosa, amb la ciutat,
Arnau va passar a ser un element estrany per al burgés en la mateixa mesura que
ho va ser don Quijote.
La narració
oral, al segle XXI i ací, on vivim, ja fa temps que ha deixat d’existir. La
poesia és un gènere residual, entre altres coses perquè les rimes deriven
directament d’esta oralitat prèvia o perquè el seu indret natural d’existència
es troba molt allunyat. Nosaltres, la massa, ens trobem inserits en la narració
racional de la prosa, així com ho estem en la lectura íntima i particular. No
obstant això, encara hi ha gent que desitja convertir-se en heroïna i salvar no
se sap què a força de decisió i acció. Però ara ja sabem que, després de la
novel·la, hi ha la decadència.
Salvador Sendra
Perelló
