ORGULLOSOS DE SER NINGÚ

No heu escoltat mai això que diuen sobre que repetir una mentida mil voltes no la fa convertir-se en veritat? Doncs, és mentida i, a més, no és que s’haja repetit mil voltes, sinó que se n’ha repetit milions, fins que l’hem acceptada com a veritat perquè ja no la qüestionem. Però, no per això deixa de ser una mentida. La diferència entre la falsedat i la veritat, per tant, depén de l’ull que esbrine dita oració –no s’hi pot fer servir el mot proposició per no desvirtuar l’estudi de Wittgenstein.

La mentida més grossa que s’ha utilitzat mai és eixa que ha estat inventada perquè la canalla vaja a l’escola –i perquè els pares la hi porten. L’escola no et fa més savi; l’escola no et protegix dels poderosos; per tant, la saviesa adquirida a l’escola no et trau la vulnerabilitat. Allò que passa quan s’escolaritza la infantesa és que es talla les ales a eixa gent que encara podria volar i, a més, se’ls anella. Després, una volta ensinistrat, és impossible eixir-ne.

Un cervell que haja passat per la neteja escolar és una eina quasi inservible, només educada per vore de la vida allò que té una causa i un efecte, o siga, una ínfima part. A l’educació es formaten els discs dumrs de les personetes per adaptar-les a allò que vertaderament importa al denominat establishment, perquè un cervell lliure i fantàstic és allò més perillós per a una societat unifore i unidimensional.

Però, per això hi ha l’escola: per transformar la il·lusió i la llibertat en ordre social i racionalitat. Hauria d’estar prohibit, si més no, escolaritzar els menors de vint anys. Eixa pot ser l’única manera de gaudir de la llibertat i de la fantasia per uns anys i, després, qui crega que el seu camí és la saviesa racional, s’hi pot dedicar, mentre que, si creu que s’està bé caçant, cardant, menjant i bevent, en té encara l’opció perquè no s’ha contaminat.

La manera unidimensional en què veiem el món és altra manera d’extinció a gran escala, si es pensa en la varietat humana, tot i que ningú la reivindique. Ens quedem en l’anècdota de les tribus i de les reduccions dels seus hàbitats quan, d’altra banda, estem aniquilant els nostres. Qui veu dita desfeta, ho  fa perquè ja és un ser alienat i racional, i s’hi queixa, i s’hi indigna mentre du els fills a l’escola perquè aprenguen a ser com ell, o siga, a ser ningú.

Salvador Sendra

EDUCACIÓ I ORDRE SOCIAL

Tenia un professor que deia que els xiquets anaven a l’escola molt contents fins al dia que, en arribar a casa, deien als pares que no hi volien tornar. A partir d’este moment, el plor passava a ser un costum matinal i, els deures, un càstig vespertí. Els pares, però, encara són desconeixedors de l’important canvi, tot i que són els primers afectats, de manera col·lateral, de la desfeta pedagògica.

La memòria és selectiva i, si no em creieu, intenteu extraure, a alguna persona major, els pitjors moments de la seua vida; resulta molt complicat per la facilitat que tenen de relativitzar. La col·lectiva, la memòria, també ho és, i el cas més evident és la història: el passat idíl·lic pren forma en el subconscient col·lectiu fins al punt de creure’ns-el. I esta visió distorsionada de la història i de l’evolució és la que transmetem als nostres infants; i ho fem de la pitjor manera possible, entre altres coses, perquè reproduïm un ideal sobre una realitat, i amb una important projecció futura.

El passat sempre fou dolent, tant l’històric com el personal; per això el món ha evolucionat. La infantesa és cruel i, si ho dubteu, observeu els comportaments dels vostres fills i filles durant deu minuts al dia. Sembla que, tot i la nostra negativa ―i la de Rousseau―, la societat modela l’humà fins a adaptar-lo a la vida en grup, cosa que ja podem incloure en el present i el futur. A més, pot ser que siga a causa de la projecció dels adults sobre els jóvens que els primers anys de vida se centren una mica massa en el jo, o, pitjor encara, intenten reproduir l’estada al Paradís projectat des d’un subconscient de postguerra farcit de mancances i llacunes mentals.

El dia que la canalla torna de l’escola plorant és perquè han estat ensenyant-los matemàtiques o, el que és el mateix, gramàtica. Eixe mateix dia, els infants entenen que hi ha un poder superior al jo que marcarà el bé i el mal, la correcció i la incorrecció, i que no són ni els seus pares ni els seus avis. El dia que l’educació demana pas, eixe nefast dia, els alumnes, encara tendrets i malvats ―naturals i modelats a la imatge idíl·lica dels majors― comencen a entendre que s’ha acabat de jugar i es comença a treballar, perquè el futur hom se l’ha de guanyar, si no hereta. Han estat expulsats del Paradís, simplement.

La primera volta que em vaig presentar a una oposició de docent, vaig suspendre per dos causes: perquè em vaig enganyar de programació i perquè el meu llibre pedagògic de capçalera era Educació i ordre social, de Bertrand Russell. Cada dia que passa, i a mesura que veig i sofrisc les greus conseqüències dels egos juvenils, pense que la causa del suspens, més que haver-me enganyat de programació, va ser la segona: rara avis!

 

Salvador Sendra Perelló

Llibres de text gratuïts?

Ja fa temps que tinc ganes d’escriure sobre l’educació, però un post així i per exposar un argument amb les meues idees organitzades, necessitaria una feina que de moment en fa mandra abordar-la. No obstant això, sé que un dia ho faré. Ara, a aquest post només abordaré el tema dels llibres de text. Donat que les darreres setmanes s’ha engegat una polèmica amb la “gratuïtat” dels llibres de text (bé primer eren gratuïts, després eren subvencionats amb 200 € i finalment sembla que seran 100 € al començament del curs i 100 € al final si tornen els llibres en bon estat -si no és així algú que m'aclarisca que jo vaig perdut-).

Aquesta mesura és criticable en si, personalment no em sembla bé que es subvencione a tot el món i que no hi haja criteris econòmics. No em sembla bé que els 200 € vagen per igual als pares de xiquets amb 100.000 € d’ingressos anuals que als pares de xiquets que estan a l’atur, o treballen a mitja jornada, o tenen treballs precaris. Quan Zapatero va fer el “cheque-bebé” sense tampoc discriminar per raons econòmiques, les “riquetes” deien: “qué bien, con eso me sale el gym gratis”. Als pares de xiquets amb 100.000 € d’ingressos anuals i fills a col·legi concertat, ja tenen 200 € per fer-se una mariscada, convidats per tots nosaltres. Jo no sóc partidari de convidar “als riquets” al gym o a mariscades. Els vicis, que cadascú es pague els d’ell!

Ara bé, aquesta no és la qüestió central, a parer meu, del tema. La qüestió central són els mateixos llibres de text. Si realment es vol educar en llibertat i igualtat el primer que s’hauria de fer és fer desaparéixer els llibres de text. No subvencionar-los, cosa que només beneficia a les editorials. Cal fer-los desaparéixer. Els llibres de text estan pensats perquè els xiquets mai arriben a pensar. Dins del model escolar prussià, model que fan servir l’escola pública a l’Estat espanyol, on el més important és crear súbdits obedients, els llibres de text juguen un paper fonamental en la lobotomia dels xiquets.

Els llibres de text adoctrinen. Mostren una visió de la Història única, mostren una visió de l’economia única, sacralitzen determinades ideologies i demonitzen altres. Sense cap mena de dubte dins dels aparells ideològics de l’Estat i sent l’escola el més fonamental, els llibres de text són una arma de destrucció massiva de cervells. Aquelles idees que se’ls inocule als xiquets, els infectaran de per vida, i les idees que s’han d'inocular als xiquets venen als llibres de text.

És una mentida que els llibres de text siguen necessàries per a l’educació. És una mentida inadmissible. L’obligatorietat dels llibres de text només beneficia a editorials, a les elits que els interessa infectar a la societat amb determinades idees i als professors. Amb els llibres de text, fins i tot jo podria ser professor de secundària de qualsevol matèria, només he de repetir com un lloro el que pose al llibre i després corregir l’examen amb les solucions que diga el llibre del professor. Realment els professors no aporten res, no cal que òbriguen els camps de visió, no cal que estudien més ni que es formen. I tot això va perjudici dels alumnes, que tampoc cal que pensen ni vegen altres visions diferents de les quals s’exposen als llibres de text.

Però a més a més, els llibres de text tampoc han servit per a desenvolupar el pensament. Ni l’absència de llibres de text ha obstaculitzat l’aparició de gent que fera avançar el pensament, així Sòcrates, Plató, Aristòtil, Montaigne, Montesquieu, Kant, Rousseau, Hegel, Nietzsche, Marx, ni tants i tants altres, els va caldre mai un llibre de text. Tampoc els van necessitar els arquitectes ni enginyers que durant tota la història han fet obres magnífiques com: els constructors de les piràmides d'Egipte o les maies; els romans que construïren aqueductes, el Coliseu, les termes de Caracal·la, etc; els inques quan van fer el Machu Picchu; ni els mestres que construiren Santa Sofia a Constantinoble; ni els mestres que a l'Edat Mitjana alçaren les catedrals gòtiques; ni tampoc va estudiar amb llibres de text Brunelleschi, ni Leonardo Da Vinci, ni Bernini; i així tants i tants com vos done la gana afegir. No seguiré amb altres ambits del estudi, pensament o ciència, amb matemàtiques, física, química, etc., es faria etern només citar uns pocs noms.

Si realment es vol alliberar una societat, que la gent aprenga a pensar, el millor no és subvencionar ni donar debades llibres de text, ans al contrari, cal fer-los desaparéixer. 

Òskar "Rabosa"

EL CALORET DEL VERAN

Amb les coses de l’educació, ja fa temps que m’he perdut... I més ara, que acabe de llegir una notícia que diu que s’han suspés les classes per la Ribera a causa de la calor. Hui és 14 de maig de 2015 i recorde quan estàvem a classe, de xicotets, i havíem de posar cada dia la data a la llibreta i a la pissarra.

Una volta vaig suspendre una assignatura ―crec recordar però no n’estic gaire segur― i em va costar estudiar una mica a l’estiu. Supose que devia ser a l’examen de recuperació, o al final, que feia calor i vaig anar a fer-lo en pantaló curt. Estava incòmode perquè sempre m’havia causat un respecte l’escola i no m’agradava la idea d’anar-hi en pantaló curt...

Els exàmens de setembre passen a juliol i les classes acaben a juny, una mica més tard que abans. Moltes escoles estan formades per barraques sense la més mínima decència. Els edificis nous, fins i tot, estan mal dissenyats i no tenen cap mena de refrigeració, així com els patis on es juga o on s’ix, simplement: sense arbres i sense gespa; només ciment i asfalt. Les classes acaben tard i el migdia afecta els estudiants.

D’altra banda, els meteoròlegs diuen que, cada any, l’estiu s’anticipa i, d’altra banda, la Conselleria no accepta que les classes siguen només pel matí. El rendiment acadèmic cau en picat i tots pensem que abans s’estava millor i s’educava millor. No obstant això, fruit d’esta educació tan magnífica que hi havia en la nostra infància és el desgavell actual perquè ―i això ho hem de recordar― estos expedients actuals són el fruit dels nostres expedients, i els governats, i els pares, també ho són.

Ara, només queda recordar que encara no hem entrat a l’estiu, i que legislar en un territori extens i plural no significa fer-ho només en temes de llengua. La geografia i el sentit comú també poden ajudar a fer les coses millor, tot i que els legisladors siguen d’una generació tan ben formada i educada com la meua. Per cert, m’he adonat que la gran majoria de mestres no saben escriure la data correctament... Potser estan marejats per la calor!

 

Salvador Sendra Perelló

RESAR A L’ESCOLA

M’alegra que el govern incloga la assignatura de religió en el currículum de secundària ―i de primària, supose. La veritat és que ja calia un ministre que encarara un assumpte tan seriós com este i que perdera la vergonya per fer-ho. El meu punt de vista, però, no és el d’un qualsevol, ja que sóc docent i sé de què parle. L’única cosa transversal a totes les cultures que conec és la música, el res i la parla.

El nivell de l’educació és el que és, i no cal que entre en uns detalls que tots coneixem per no omplir línies d’assumptes que, a priori, ja són sabuts i admesos. Però, qui ha tractat amb adolescents ―i adults― sap, també, que tenen un pensament fantàstic que els acompanyarà de per vida. El ser humà és fantàstic: juga a la loteria, a la quiniela, llig l’horòscop i va a votar. I tots estos actes són de fe!

Hi ha dos assumptes pendents, en el plànol educatiu, que tots evitem d’encarar d’una manera seriosa: la socialització i la racionalització. Però, estos dos aspectes es troben molt lligats entre ells i el sistema educatiu actua en la seua contra. L’evidència és que els alumnes cada volta són més individualistes i tenen un ego molt més pujat que els seus antecessors; i açò s’ajunta a la dificultat de fer-los pensar d’una manera racional perquè se solen perdre en el jo i en la fantasia. Els dos factors anteriors ens apropen a la moral, per tractar-se d’un fet individual, i s’allunyen de tota ètica.

Quasi ja no cal seguir, veritat? Ara ja endevinem que el més pròxim a la moral és la fe i, per tant, la cirera del pastis educatiu és, simplement, l’oració. De tota manera, i perquè quede clar, diré que, si aprenen alguna cosa que els faça paper, encara que siga a resar, benvinguda siga. De fet, una amiga meua va aprovar una oposició i tinc les dos versions del resultat: la de sa mare i la seua. Sa mare em va dir que la seua filla havia aprovat perquè ella havia resat molt i perquè li havia posat ciris a la Verge dels Desemparats. La filla, quan em va vore, em va dir que havia aprovat perquè duia molts mesos tancada a casa estudiant.

La meua observació, davant les declaracions de les dos dones, va ser clara: si la filla haguera sabut resar, no li haguera calgut l’ajuda de sa mare! Eixe lligam familiar vinculat al res es pot desfer amb unes sessions de catecisme i, de pas, es millora el rendiment de l’estudiant, com he demostrat, de manera empírica, en el paràgraf anterior. Ara, per acabar, només he de dir que, després de la repercussió d’este article i de les seues contundents aportacions, si no s’aprén a resar a l’escola pública, s’haurà de fer a les acadèmies, i són molt més cares!

 

Salvador Sendra Perelló