FEIXISME

Què és el feixisme? Em veig en l’obligació d’escriure sobre un tema tan poc agraït com anacrònic perquè m’adone que se’n parla molt però sense tindre ni la més mínima idea de què és. Quan escolte eixes paraules em trasllade al passat més ridícul i tinc la impressió que no s’ha avançat gens. Ara, amb unes poques línies us ho explique, amb el referent del llibre que més voltes he llegit: L’obra d’art en l’època de la reproducció mecànica. Així que, a llegir açò perquè ja no us en perdonaré ni una!

El feixisme és estètica; així de clar: no hi ha més rerefons al darrere que es puga definir com a essència. Però, això sí, és una estètica violenta. Desfilades, uniformes, simbologia... hi ha de tot, com en un equipament esportiu o en un col·legi d’adolescents, on cadascú s’ha d’adherir a alguna tendència grupal, a més de cridar molt i dir poc.

El feixisme no té perquè anul·lar la llibertat d’expressió. Walter Benjamin escriu que les masses hi tenen dret a expressar-se, i fins i tot que hi ha una activitat cultural que es dedica a fabricar valors. Al final, però, sempre hi ha l’enfrontament en el punt de mira.

Però, quina cosa pot diferenciar el feixisme d’altres moviments pareguts? Fàcil: el feixisme no altera el règim de propietat. I ací és quan aportaré una cosa meua: cal anar en compte d’assenyalar com a feixista aquell o aquella que sí que qüestiona dit sistema, perquè no és feixista; ens enganyaríem i faríem el ridícul com fins ara. Serà altra cosa, i podrà tindre també un cabdill davant del qual agenollar-se, millor o pitjor, però no feixista.

Espere que us faça profit i que, a partir d’ara, parleu i escriviu amb una miqueta de propietat, i no com a lloros alterats.

Salvador Sendra

LA IZQUIERDITA COBARDE

No hi ha res per entendre cada moment, ni per carregar-se de raó a l’hora d’explicar els moviments més actuals, que rellegir alguns clàssics d’estos que ens volten per la ment quan necessitem mirar una mica més enllà de l’esdeveniment concret i de les comunicacions. Perquè les associacions empresarials i els bancs creuen que el guanyador de les darreres eleccions ha de governar sol o, si es dona la possibilitat, pactar amb Ciudadanos.

Ja sabem que el liberalisme és una màquina arrossegadora que, quan acabe amb allò que queda de l’estructura social, començarà a devorar-se a si mateix. De moment, les darreres temptatives han estat les lligades a la sanitat concertada, copiant el model de l’educació, ja que les companyies exploren la gestió dels centres hospitalaris; i ahí encara hi ha camí per créixer. De moment, sembla que s’ha aturat el desembarcament.

Un sistema incapaç d’avançar si no se centra en la intervenció en la ja malmesa societat del benestar o en la disminució dels impostos –no ens enganyem— és un sistema en decadència. Quan la màquina creadora està forta, tot allò que se li pose per davant és arrossegat. Quan allò que demana és entrar en negocis que, en un principi, no haurien de ser-ho, és que ja no dona per a més. I, quan se centra en pagar una mica menys d’impostos per seguir funcionant, això és la decadència absoluta.

La «izquierdita cobarde», però, encara està repensant-se el seu paper en el món, tot i que ha rebaixat considerablement el to. Els bancs i les associacions empresarials només han obert la boca ara, al final del procés, i no per criticar les mentides i els enganyosos arguments empleats per la triple dreta, sinó per demanar al guanyador que fuja de Podemas –m’he permés la llicència de canviar allò que crec que és el morfema de gènere— perquè no s’apague el sistema de respiració artificial: els impostos, la sanitat concertada i les concessions.

Al final del llibre la Walter Benjamin L’obra d’art en l’època de la reproducció mecànica, diu que «El feixisme pretén organitzar eixes masses sense modificar el règim de propietat, que eixes masses intenten eliminar, i creu arreglar el problema permetent a les masses no ja imposar els seus drets, sinó, tan sols, expressar-se [...] La conseqüència lògica del feixisme és una estetització de la vida política». L’adaptació de Benjamin al segle XXI és ben fàcil: canviar feixisme per populisme de dreta i règim de propietat per beneficis polítics i fiscals. A l’estetització de la vida política, no li calen comentaris, no?

Salvador Sendra

CATOLICISME CONTRA XENOFÒBIA

Saben aquell que diu que hi havia un estat anomenat Àustria i un dia hi ha eleccions. A la segona volta d’eixes eleccions arriben un partit d’extrema dreta i altre d’extrema esquerra —és un dir. Hi ha gairebé un empat però, al final, guanya per poc l’esquerra. Hi ha denúncies respecte al tràmit del recompte dels vots i s’ha de tornar a votar. Es torna a realitzar el procés i guanya l’esquerra amb més solvència. I a Europa se n’alegren de la victòria!

Un candidat d’un partit ecologista sense cap afiliació és el nou president austríac, i tots se n’alegren —o quasi tots—, per Brussel·les. Però l’altra part de l’acudit, la vessant oculta que li aporta la gràcia, és, precisament, això que no diuen: on estan els partits moderats? A la primera volta van caure, i eixa és la raó de la història. El fracàs que va suposar la primera ronda els ha fet aplaudir una victòria que, si es donara als respectius països, els faria estirar-se els cabells.

La polarització política està tornant-se tan evident que a França es podria donar el cas que Fillon i Valls li hagueren de donar suport, a Melenchon, per molt que ara siga un extremista, un radical i un populista antisistema. I tot per aturar la possible presidència de Le Penn. A Holanda, altre tant pot passar front a l’ultradretà ros de qui ara no recorde el nom.

Imagine un paisatge parisenc de tardor com el que ara pinten els diaris francesos i on un seguit d’importants bancs de la City es disposen a instal·lar-se al centre de negocis de París. D’il·lusió és viu però no es menja. Vos imagineu que a França guanye Le Penn les pròximes eleccions? Marine que es planteja també d’abandonar la UE... El pobres banquers, que es trobarien de mudances en eixe temps, què farien? Doncs això que esteu pensant ara, precisament, si és que vau llegir l’article en què explicava perquè crec que Irlanda és la gran beneficiada del Brexit. El capitalisme defugirà el seu terreny natural —el protestant central— per refugiar-se en altres indrets —catòlics perifèrics— perquè els seus fonaments ètics estan tots ensorrats.

I eixa és la raó per la qual ara m’estic plantejant de repensar la pròxima crisi d’una manera força entenedora i, com no, enfocada des de la perspectiva religiosa, que mai passa de moda. Els estats europeus perifèrics més catòlics (pigs) són els que pitjor han dut això que s’ha anomenat capitalisme, com explica de meravella el meu llibre de capçalera escrit per Weber, però són els que menys representació ultradretana i xenòfoba tenen als respectius parlaments. Per tant, si es tracta d’una crisi, esta haurà de ser l’enèsima del capitalisme, i no política! Als estats catòlics perifèrics, l’augment de la ultradreta és encara fluix, en comparació amb els altres, i aplicar la paraula coincidència sembla massa forçat quan es tracta de fets constatables.

Salvador Sendra

R-TV: Tots podem ser feixistes.



No són pocs el experiments que han tractat de saber perquè els alemanys van sucumbir al nazisme als anys trenta. Un dels més curiosos va tenir lloc a un institut als EUA durant els anys seixanta. Un professor va posar en marxa l’experiment que va durar uns pocs dies, el resultats van ser increïbles. Els alumnes i el professor conten com va anar l’experiment. I és que tots ens podem comportar com a feixistes, si es donen les circumstancies adequades. Com sobre l’experiment es va fer una pel·lícula deixe també el vídeo. Així que hui toca sessió doble, documental i pel·lícula. A gaudir i pensar.

 

Documental: La tercera ola, fascismo en las aulas.



Pel·lícula: La ola (Die Velle).

Perquè jo no sóc socialista.

Escrivia fa pocs dies un post Salvador Sendra titulat “Qui diu que és socialista t’enganya”. I efectivament jo no sóc socialista. No perquè no vullga enganyar a ningú, simplement perquè no hi crec. Salvador Sendra, no va voler doner cap definició de socialisme donat que “no cal aportar res perquè es troba en qualsevol enciclopèdia”. Certament, no caldria però jo sí vaig a acotar el terme perquè s’ha manipulat tant que fins i tot els partits social-liberals (ex socialdemòcrates i ex socialistes) continuen dient-se socialistes. El socialisme és només la col·lectivització, el control per la societat, dels mitjans de producció. Qualsevol altra cosa, deixa de ser socialisme, si s’admet la propietat privada dels mitjans de producció, s’accepta el capitalisme i per tant ja no s’és socialista. Hom podrà dir, com Pedro Sánchez, “nosotros los socialitas” o “yo soy socialista” però com diu Salvador Sendra, menteixen perquè ja no són ni socialdemòcrates.

Jo no sóc socialista, no perquè crega que els mitjans de producció hagen de ser necessàriament privats, sinó perquè no entenc com els mitjans de producció poden ser socialitzats, no entenc a qui han de pertànyer. La societat en abstracte no és res, no és ningú. El que siguem societat són grups humans, la nostra societat és el grup humà més pròxim, aquell amb el que ens relacionem i interactuem. La societat no pot posseir res en conjunt a no ser que es dote d’estructures, estructures per prendre decisions, estructures per organitzar el treball, estructures per fer manteniment, etc., d’allò que comparteix. En la majoria de els corrents socialistes, inclòs el comunisme, l’Estat ha de desaparéixer, si l’Estat desapareix, ¿què és la societat? Les societats modernes on hi ha una divisió de treball, on calen grans infraestructures, on cal que l’Estat preste determinats serveis, l’Estat és imprescindible. Ara bé, és discutible l’actual forma d’Estat i la seua estructura de piramidal i de dalt cap avall, on les persones són súbdits i no ciutadans. Jo crec que només les societats amb pocs membres i poc complexes poden tenir formes que prescindeixen de l’Estat, Estat entés com a institucions per gestionar allò que pertany a tots els membres d’una societat per simples que siguen.

Si l’Estat és necessari, i cap país comunista o socialista ha aconseguit prescindir d’ell, i l’Estat posseeix els mitjans de producció, ¿no es corre el risc que el treballador acabe sent alienat, aquesta vegada por la classe dirigent de l’Estat en compte de pels burgesos? De fet als països socialistes eixe paréixer ser que era un handicap, que els treballadors tampoc sentien com seu el fruit del seu treball. Canviar un amo, burgés, per un altre, Estat, no pareix haver estat una solució. Això no obstant, seguisc i seguiré llegint autors marxistes doncs les seues contribucions al pensament i les seues crítiques a aquesta societat són impagables.

Jo, tampoc sóc liberal. Només heu de mirar que he escrit a aquest blog dels liberals i dels neoliberals. I molt menys sóc feixista, no dedique ni un comentari a aquesta ideologia perquè és perdre el temps, és una burrada. De les tres grans teories polítiques fruit de la Il·lustració, cap d’elles em satisfà. Tampoc em satisfà l’anomenada Quart Teoria Política que presenta el rus Alexander Dugin. Té propostes molt interessants: en sembla interessant el fet de com presenta el Dasein (Ser-ahí) de Heidegger per fonamentar la seua teoria; també en sembla interessant que el subjecte de la seva teoria siga el ethnos però llunys de la raça o de la nació presentada pel feixisme, sinó agafa la posició de Lévi-Strauss, l’antropòleg francés, que diu que cap cultura, per poc desenvolupada o endarrerida que semble, és inferior a cap altra. Això no obstant, el fet que pretenga un retorn a la tradició (quina tradició?) resulta xocant.

Jo no sóc socialista, perquè sóc incapaç d’autodefinir-me. Ninguna teoria dóna un suport ideològic al què jo intuïsc al voltant de què i com deu ser una societat. No és que tot siga necessàriament dolent, totes les ideologies (llevat del nazisme que no va aportar res) han fet aportacions positives i totes tenen coses detestables. Jo no em pose etiquetes perquè la teoria política que em valdria encara està per inventar-se. Sé que jo no seré capaç de crear-la, però a la vegada sé que és una necessitat crear-la, i com vaig dir a un altre post, Noves teories polítiques, cal fer-la des d’un nou paradigma.

 

Òskar "Rabosa"