Alta tensió constitucional.

Amb tot el soroll mediàtic hom pot perdre's i acaba creient allò que li diuen els líders i mitjans que li són afins ideològicament o partidistament. És a dir, al final acabem creient allò que volem creure, perquè amb tot el soroll no entenem res del que està passant. I la veritat, sovint tampoc tenim massa interés en saber, els nostres són els bons, els altres els roïns, o els més roïns són més roïns que els menys roïns i, per tant, els meus tenen raó sempre. Això és el que ha passat aquesta setmana amb el Tribunal Constitucional (TC).

Jo solc apartar-me del soroll mediàtic, perquè normalment hom no aclareix res i en política, els grans partits, i els seus mitjans a fins, solen emprar jocs d'espills i cortines de fum que deformen i oculten allò que està passant, la Realitat. No sempre és fàcil veure que succeeix darrere de les cortines fum i dels moviments entre espills. Però a vegades, podem albirar alguna cosa. Com en tot açò que està passant amb el Tribunal Constitucional aquesta setmana.

No entraré en detalls tècnic-jurídics perquè açò no va d'aquests tipus de detalls. Va de com s'utilitza l'estratègia de la tensió, mitjançant les institucions de l'Estat amb total menyspreu de les mateixes per aconseguir objectius polítics bastards. I sí, no ens enganyem ho fan tant PP com P$x€. No hi ha diferències entre ells en aquestes coses.

Els antecedents són els següents (necessaris per poder comprendre el que passa):

1.- Va ser el P$x€ qui en 1985 va establir un mètode d'elecció dels membres del Consell General de Poder Judicial (CGPJ) que ho deixava tot en mans dels partits polítics. Aleshores tenien majoria absolutíssima.

2.- El P$x€ i el PP van introduir modificacions per a la seua elecció en 2001. En teoria anaven a despolititzar "la Justícia". La reforma en realitat no va millorar res.

3.- La "Justícia" ha acabat sent una prolongació de les polítiques partidistes i així ha quedat clar en nombroses ocasions. I això és culpa tant del PP com del P$x€ a parts iguals, és més, si s'ha de culpabilitzar a un més que a l'altre és al P$x€, amb ells va començar tot l'any 1985. Si bé és cert que el PP bloqueja sistemàticament la renovació dels òrgans judicials quan està a l'oposició, el P$x€ va matar a Montesquieu i amb el pecat porta la penitència.

Els fets que han portat al darrer enrenou són els següents:

1.- Hi ha quatre candidats del Tribunal Constitucional que han de ser renovats. Dos han de ser triats pel govern i dos pel CGPJ.

2.- Com el CGPJ no es posa d'acord en renovar-los, disputes entre progressistes (pro-P$x€) i conservadors (pro-PP/VOX), donat que designar-los suposa com queden les majories al TC i cada bàndol tira cap al seu costat, el P$x€ aprofitant una llei orgànica (requereix majories qualificades) en el tràmit d'esmenes proposa modificar la llei orgànica del CGPJ, per a forçar-los que trien dos representants (si trien un progressista i un conservador com pretenen amb els dos que trie el Gobierno, ja tindrien la majoria progressista que volen).

3.- Això que vol fer el P$x€, modificar una llei orgànica en tràmit d'esmenes d'una altra llei orgànica que res té a veure, a més a més d'una pràctica absolutament antidemocràtica (no ho explicaré ara, necessitaria un post sencer), ha sigut declarat inconstitucional pel TC en diverses sentències. Sentències amb recursos interposats pel P$x€.

4.- El P$x€ sap que això que han proposat és inconstitucional, vist que el TC ha estimat els seus recursos quan ho ha intentat fer el PP.

La pregunta és: ¿Per què Pedro Sánchez fa una cosa que sap que és inconstitucional?

La resposta és per augmentar la pressió sobre els membres del CGPJ i sobre el mateix TC. A l'haver-hi una majoria conservadora, a l'estar el PP bloquejant la renovació tant del CGPJ com del TC, ells poden fer aquesta maniobra amb garanties de cert èxit. Davant això poden passar dues coses: - una més improbable, que com tenen majoria per aprovar la reforma de Codi Penal aprofitar eixa majoria i que s'aprove la reforma del CGPJ, i una vegada aprovada que hi haja una majoria progressista (del P$x€ i tal vegada algun de Podemos); - l'altra, la que ha acabat passant, que com el TC diu que això és inconstitucional, que el PP recórrega, el TC done la raó al PP amb el vot de la majoria conservadora (del PP), amb l'afegit que si es demana una mesura cautelar i es suspén la tramitació parlamentària (com ha passat i era previsible que passara, després de les paralitzacions de votacions al Parlament de Catalunya) tenen el discurs construït de què la dreta parlamentària amb els membres conservadors del TC impedeixen que els diputats puguen debatre lliurement i, en conseqüència, bloquegen el funcionament democràtic de les Corts.

En definitiva, és impossible que Pedro Sánchez no sabera que el que anava a fer seria declarat inconstitucional i les conseqüències que portaria. Es tractava de construir un relat. Un relat que amb l'ajuda dels mitjans pro-P$x€ (La Ser, El País i eldiario.es fonamentalment), amb les xarxes i els aliats a les xarxes (inclosos els independentistes catalans que tanquen d'antidemocràtic l'Estat espanyol i especialment el TC), amb la reacció histriònica del PP, la ultradreta i la dreta i ultradreta mediàtica, han aconseguit polaritzar més encara el debat i tota la societat. Està per vorer si els ha eixit completament bé la jugada, però la batalla pel relat semblen haver-la guanyat. 

Les institucions, totes, han quedat erosionades i l'edifici institucional del Règim del '78 va degradant-se a cada cop d'ull que hom fa. S'ensorrarà? 

 

Òskar "Rabosa".

Llegir no servix per a res: és millor mirar vídeos!

 

Poques voltes –o no cap— he llegit un llibre tan profètic com el de Lipovetsky. No hi tocaria ni una coma, tot i que va ser escrit a 1983, o siga, fa gairebé quaranta anys. L’ère du vide ha estat un plaer quant al contingut. Quant al continent, he de dir que no estic massa familiaritzat amb això que podria anomenar com a «pressió connotativa», ja que les idees que apunta Gilles, te les embotix per dos vies: per la de la raó i per la de la insistència. Cada tema te l’enfoca des de cent punts de vista diferents fins que acabes combregant-hi.

Amb un llibre com este, canviant «vídeo» per YouTube i afegint-hi «xarxes socials», ja està tot dit, perquè amb allò que entenem com a «noves tecnologies» només hem aconseguit que ficar-nos cap i tot en la hipòtesi de Lipovetsky, cosa que ha confirmat, sobradament, la seua tesi. La resta, el futur, els esdeveniments revolucionaris, romanen escrits en les tres últimes pàgines; però, veient la quantitat d’encerts, no tardarem massa temps a confirmar-los.

Per tocar alguna cosa –he de fer-ho perquè les persones que puguen llegir este text pensen que soc una persona crítica i informada— només em centraria en l’apartat que hi dedica a l’humor. No per desdir-lo, ni per criticar-lo, sinó per refermar-lo, ja que un antic i estimat professor meu, especialitzat en les estructures de poder de la Grècia Clàssica, deia que amb la tragèdia arribà la democràcia i, amb la comèdia, s’esfumà. Potser, açò no passarà respecte al sistema de votacions i tot això, però sí que es donarà en el sistema de poder i amb les seues conseqüències quan les institucions estiguen tan degradades i corrompudes que ja ningú hi crega.

Ara, si us he d’aconsellar alguna cosa, eixa ha de ser, per força, la de recomanar-vos que no llegiu L’ère du vide i que oblideu, tan prompte com us siga possible, este escrit.

Salvador Sendra

Precedents d’intromissions i altres desgavells

 

Absort com estic en altres tasques, quasi no dispose de temps per revisar la premsa; més enllà dels titulars, per a mi, no existix res. La informació de moda, o siga, de les coses que caduquen l’endemà, la percep mitjançant la ràdio, quan vaig o torne de la faena, i és per eixa raó que no puc aprofundir massa en els raonaments, ni fonamentar-los en excés. No obstant això, hi veig un punt positiu: s’hi pot anomenar frescor.

Hui he escoltat que els tertulianos i les tertulianas estan molt empipats perquè el Tribunal Constitucional vol intervindré en una votació que es realitzarà al Congreso per entrebancar-ne el resultat, que sembla ser que no serà del seu grat. Diuen que ha maniobrat per intentar declarar dita votació com il·legítima –o algun adjectiu semblant— i a les tertúlies diuen que els jutges no han d’interferir en les tasques polítiques i democràtiques, perquè això és inadmissible.

No recorde l’emissora que escoltava, però hi havia unanimitat entre els tertulianos i les tertulianas respecte a la intromissió i la inadmissibilitat del fet... Però jo, que soc una persona molt bàsica, de sobte he pensat que no fa gaire temps s’ha jutjat la mesa del Parlament i, fins i tot, s’ha condemnat la presidenta d’aleshores, precisament perquè un tribunal va proposar què s’havia de votar i què no en la Cambra catalana.

Sovint creiem que una volta és una excepció, i que només hi haurà un cas en què s’aplique, però una cosa és allò que creiem i l’altra el desenllaç de la situació perquè, excepcional o no, ja s’hi ha creat un precedent. No recorde, ni vull recordar, què van dir eixos mateixos tertulianos i tertulianas sobre el cas del Parlament, però m’ho puc imaginar: hi van ajudar a crear el perillós precedent de què ara es queixen.

Salvador Sendra

Marlaska té raó, i algú ho havia de dir

I ell més que ningú sap a què em referisc quan li atorgue eixa raó que els acusadors perden cada moment que l’assetgen.

He escoltat per la ràdio, una altra volta, perquè ho vaig escoltar fa unes setmanes, això que anomenen com la Tragèdia de Melilla i que va comportar nombrosos morts –no se sap si passen de la trentena o si directament la dupliquen— quan un grup important de persones va travessar la tanca de la frontera amb Marroc i va entrar al territori de la ciudad autónoma de Melilla.

Com que ja en sabeu els detalls, i segurament molt millor que jo, no entre en les tràgiques descripcions i em centre en la defensa del ministro. Ell, per si no us ha arribat a orelles, diu i repetix que no hi ha hagut cap mort en el territori español. Que hi ha entrat molta gent, sembla que és evident. Que hi va haver violència, no cal ni dir-ho. Que hi ha hagut amuntegament de cossos i absència d’ajut, sembla que també –i vull que hi conste que no he vist cap imatge ni he llegit res del cas que vaja més enllà d’algun titular.

El ministro té raó i els fets ho corroboren perquè acabe de llegir els tràmits que s’han de realitzar per certificar una mort i crec que, en el territori español, no se n’ha fet cap. Altra cosa haguera estat que hi haguera hagut ajut mèdic, o siga, que hagueren intervingut les ambulàncies i que hagueren hagut de certificar lesions o, fins i tot, morts; però no és el cas. Els cossos es van traslladar cap a Marroc, de nou, he escoltat que en deien. Abans, ningú no els va diagnosticar ni va comprovar les seues constants vitals. Diuen que s’hi ha de realitzar un electrocardiograma per a ser-ne realment eficaç.

El ministro és jurista i jo no. Ell sap perfectament que les acusacions es perden entre la demagògia i les percepcions, però que no tenen cap rellevància quant a acusació, i menys encara quan augmenta el soroll i la hiperventilació de qui acusa basant-se en imatges i testimonis. Els cossos han estat enterrats a Marroc, en algun cementeri i, segurament, en nínxols sense nom ni cognoms o, pitjor encara, en fosses comunes. Les úniques autòpsies que valen, per tant, són les de Marroc, si se’n van fer, i es poden demanar per fonamentar els fets acusadors, supose.

Salvador Sendra