dilluns, 30 de novembre de 2015

UN GRAN CANVI PERQUÈ RES CANVIE

D’ací a poc hi ha eleccions generales i es nota perquè hi ha mil sondatges, entrevistes a la tele, la ràdio i la premsa, a més de les conegudes tertúlies. Diuen que el bipartidisme s’ha acabat i que entren en joc altres formacions que sol·liciten pas i reformes perquè la renovació és imminent i necessària front a la corrupció i el monolitisme ideològic imperant. La regeneració ha de ser, per tant, des de les noves agrupacions ―on només considere Podemos, perquè Ciudadanos ja fa anys que s’hi presenta― així com des de les noves generacions, on s’apunta, també, el PSOE.
Com que ja he escrit sobre les noves generacions i sobre la impossibilitat que tenen de canviar res d’importància, ara ho faré sobre els dos partits que volen trencar el bipartidisme. D’ells, Ciudadanos és un cas ben clar d’una formació que promet el canvi perquè res canvie. El seu vot és una barreja de PSOE i PP, sense entrar en els percentatges, i la seua funció és la d’equilibrar la futura legislatura, donant suport a qualsevol dels partits hegemònics per assegurar que Podemos es quede sense assolir en cap pacte. Ni en la política geogràfica, ni en l’econòmica, ni en la participació: no hi haurà cap canvi, més enllà del moviment natural de les coses, si Ciudadanos pacta.
Podemos, acusat de revolucionari, per aspirar a entrar en qualsevol acord, ha hagut de moure la seua posició maximalista cap al centre dels tauler, on res és el que es volia dir a priori i on qualsevol modificació és relativa i s’ha de fer només si es donen les condicions adequades per realitzar-se; o siga, res! Per tant, jo, com a simple ciutadà, em pregunte quin canvi ens volen vendre si ja s’ha dit que tot canviarà perquè res canvie? I em conteste que, l’únic canvi ―d’haver-ne algun― es donarà des de la perifèria de l’estat. Doncs, tampoc! Els partits perifèrics de Galicia i de València i de Navarra, per exemple, ja han assumit que no canviaran res perquè han acceptat pactar amb Podemos mentre que este, a l’hora, va diluint el seu missatge.  A Euskadi no volen moure fitxa perquè s’hi senten còmodes, els del PNB, com estan. A Catalunya, és altre tema i, a més, molt personal.
Però, què passaria si Anova, Compromís i EH Bildu es feren amb el poder del grup de Podemos al Congreso? Un bon resultat i un bon pacte electoral significaria, per tant, que la perifèria podria tindre alguna cosa a dir si, des del meu punt de vista ―i pensant que el cap de llista per Alacant, i alguns de Galicia, ha estat una jugada molt bona de Podemos― no s’aturaren a demanar, cada u, el grup propi sinó que se centraren a fotre fora l’Iglesias i prengueren el comandament de la totalitat del grup parlamentari. Però, ja dic: açò seria si hi haguera una possibilitat d’afeblir Ciudadanos i si es donara la situació que els perifèrics entraren a jugar de debò a la política i no a passar el temps. L’esperança, per tant, és tan remota com impossible i res canviarà.
 

Salvador Sendra Perelló

dijous, 26 de novembre de 2015

Per què França?

Deixant passar la brama pels recents atemptats a París car mai es bo pensar, actuar, escriure en calent, i deixant de banda el fet de que –com a mínim- informativament uns morts valen més que altres (a rellegir l’excel·lent “Morts de 1ra i 2na” d’Òskar Rabosa), voldria explicar per què França ha estat colpida i amb la força que ho ha estat.
Se m’argumentarà que també Espanya, Anglaterra o els Estats Units ho han estat al passat, de manera que no és més que una baula més en la cadena de violència cega de caire islamista. Sí i no, sí en el cas que dits països han estat colpits en el passat, però això és clau, en el passat, i lligats a la guerra d’Irak. D’ençà les coses han canviat... Qui colpejà era al-Qaida o algun llop solitari posteriorment. La qüestió és que amb l’emergència d’EI o Estat Islàmic, al-Qaida és percebuda a la resta del món musulmà com una qüestió antiga, finiquitada. Un moviment escapçat, els quals líders han estat eliminats, i a més, un moviment amb base a l’Afganistan, una regió marginal i poc ben considerada al si de la umma o comunitat de creients musulmana. Afganistan com una regió/país poc evolucionat o atractiu i que no pot per tant exercir una gran fascinació a nivell col·lectiu.
Estat Islàmic, en canvi, sí és un moviment actual i al bell mig del cor de la nació musulmana, a cavall de Síria i l’Irak val a dir, els països del mitològic Damasc Omeia i el Bagdad Abbasí per ordre cronològic. Cert que la Revelació corànica es produí a la Península Aràbiga i que tant la Meca com Medina conserven una preeminència a nivell simbòlico-religiós com les ciutats on governà Mahoma i la ciutat on nasqué. Tot això, insistim, a nivell religiós, car a nivell polític, les dues grans capitals són Damasc i Bagdad i d’allí gran part de la resta del món. El Caire i Egipte, resseguint la costa mediterrànea fins al mític al-Andalus i la esplendorosa Córdoba califal, o vers l’est fins a la Índia o les planes centre-asiàtiques. Foren segles d’esplendor cultural. Per a un país i poble marginal com l’àrab, criat a l’aspra i desèrtica península homònima, el fet de veure’s amos de mig món ve a representar l’eufòria d’aquell pobre que de sobte guanya una loteria. Passsar d’ésser dominats i envoltats de poderoses i velles cultures com la persa, romana o grega, a dominar ells i arravatar-li’ls els territoris. Si rellegim la llista de pobles, grecs, romans o perses, veurem que tots ells pertanyen al passat. Amb els temps, els turcs, un fet mai acceptat de bona gana pels abans orgullosos àrabs, reconqueriren per a domini propi els territoris abans àrabs i fins i tot traslladaren la seu del Califat a Estambul...  
L’hora de la decadència havia arribat, i els turcs també començaven a ressentir-se’n. A l’est de l’Europa, aquella regió abans endarrerida, noves nacions s’alçaven fortes. I no parlem d’Espanya i Portugal que bastiren grans imperis colonials oceànics d’abast mundial; parlem de França i Anglaterra. Parlem de la Il·lustració Francesa i la posterior Revolució Industrial anglesa. Per als musulmans, i cal entendre estos en general com saudís car la minoria de dita nació dicta els preceptes religiosos per a la majoria de la resta de musulmans no saudís, França és el dimoni. Vegem per què...
Amb la revolució de 1789, l’anomenada per definició i amb majúscules Revolució Francesa, a ulls dels àrabs, el poble francès comet un crim horrible, el d’alçar-se contra les seues autoritats. Això de decapitar un rei i instal·lar una república on qualsevol pot ser elegit democràticament atenent a la seua vàlua personal, xoca amb la seua concepció autocràtica. La font del seu poder és altra i mai popular sinó divina. Déu, mitjançant el seu profeta, ha parlat, ha afavorit als saudís per damunt de la resta de nacions musulmanes o no del món. És ací on nasqué el profeta Mahoma i rebé la Revelació corànica que més tard s’escamparà. El món –segons ells- els deu això... Ells són els elegits per mandat diví, cóm acceptar llavors un sistema que no té res de diví com el francès i en el qual la gent és simplement elegida per votació? La resposta és de cap de les maneres.
Anglaterra es decanta pel mercantilisme, més inofensiu, però França més idealista, proclama que el futur de la humanitat passa per la divisa de la seua revolució: liberté, égalité et fraternité... Analitzem punt per punt cadascun d’estos preceptes a ulls d’un ulema musulmà. Llibertat, quina llibertat? Déu no ha parlat d’això sinó de submissió, el valor literal de l’arrel semítica s/l/m que dóna Islam (o salam = pau, contradiccions d’una llengua complexa). Igualtat, cóm dimonis igualtat? Si tots són o van a ser iguals al món, en què quedaria el seu poder? En res, els deixarien de seguir els més de mil milions de persones que es declaren seguidors de l’Islam en tant que religió arreu del món. A més, el profeta ja va deixar dit que calia donar almoina. L’impossible igualtat ha de ser corregida per la caritat. L’autèntic ordre social no és doncs el francès sinó el d’una minoria privilegiada, atenent això sí per precepte diví la justícia a la Terra, donant almoina a la majoria de pobres... Finalment fraternitat. Un altre desgavell, tots saben –o això pensen ells- que l’home no és bo per natura, de quina fraternitat parlem llavors? Un altre concepte equivocat... Conclusió, França s’equivoca atacant l’autoritat, decapitant al rei, i a més expandeix arreu del món conceptes subversius com ara la llibertat, la igualtat i la fraternitat... França ha de ser per tant colpida.
Postscriptum- Tot això de més amunt són explicacions racionals, veiem ara un altre fet que potser no és tampoc menor... La major part de països àrabs o musulmans, han estat fins a fa poc, en alguns casos ni cinquanta anys, en mans de potències colonials estrangeres, com ara l’Egipte que era britànic o Líbia que era italiana. La major part de països, i els més grans o simbòlicament importants, estaven en mans franceses, com ara Tunis o l’Alger, o Síria i el Líban, per no parlar de molts altres a l’Àfrica Negra. A més de totes les causes racionals per oposar-se a la llibertat, igualtat i fraternitat, hi ha el desig de venjança contra qui t’ha sotmés.
Voldria equivocar-me, però en un moment d’alta natalitat musulmana i inacció occidental, els atemptats de París no seran un cas aïllat. En vénen molts més.
 

Lluís Alemany Giner
Bucarest a 23 de novembre del 2015.

dimecres, 25 de novembre de 2015

LA IMPLICACIÓ DE L’ARTISTA

Estic passant per una etapa lírica d’eixes que m’ocorren cada ix mesos i que m’estabilitzen perquè em desperten una part irracional i humana que la vida social ―la no-vida― tendix a anestesiar-me, en el millor dels casos. Com sempre, on hi haja un compositor rus, que s’aparte la resta i que s’ature el món. Rakhmaninov i Prokòfiev han estat els d’esta setmana, i ja tinc les entrades per a Xostakòvik, setmana que ve.
Llegint el programa, he comprovat les represàlies que va prendre Stalin contra Prokòfiev, que no es pot dir que s’allunyen massa de les pressions que van patir altres artistes de l’època i del règim. Xostakòvik, per exemple, tampoc va eixir net, tot i el seu carisma i l’estima que li tenia el poble. La dictadura es va proposar fer servir l’art, en este cas, la música, per a les finalitats del règim, a més de fer evident el trencament amb l’statu quo anterior a la revolta. Les composicions havien de deixar palés el canvi de règim, a l’hora que havien d’agradar al tirà. Quasi tots els compositors van fugir, excepte algun d’ells que es va quedar, com Xostakòvic, o altres que, després d’eixir, van tornar, com el mateix Prokòfiev.
Però, i si escric sobre pintura i sobre l’España del segle XXI? Perquè, tot i no haver llegit més enllà del titular, l’altre dia, a El País, sembla que hi havia unes declaracions de Miquel Barceló on s’oposava a les crítiques que estan rebent les corregudes de bous. Jo, ni he anat mai a una correguda de bous ni hi aniré mai, així que no puc parlar amb massa coneixement del tema. A més, no em fa gens de gràcia el maltractament dels animals, i ja he tractat el tema en altres articles. Però el cas és que, sobre Barceló, això que m’ha impactat ha estat la crítica al seu art, on se l’ha acusat d’implicar-se poc en els problemes de l’Àfrica, recordant-li que ell ha viscut a Mali, o, com en este cas, en la defensa d’ideals i de causes europees d’este segle. En definitiva, deien que el seu art era simple i intranscendent.
Barceló, a Mali, volia precisament això: passar desapercebut. No volia ser un blanc entre els negres, sinó que un negre més, invisible, per així, poder pintar la vida sense la seua presencia. A Europa, potser cal també això per deixar palesa la realitat d’este segle: passar desapercebut per definir eixa realitat, sense més i sense forçar-la, sense intentar interferir en el curs dels esdeveniments. Tot i que pot ser una tasca a realitzar des de la cultura, la gràcia es troba en la varietat, i no en el pensament únic i revoltós que no va més enllà de croades racionals i sentimentals. La imatge que puga captar un altre artista que extrau tots els sentiments de qualsevol fet, potser és més important que la imatge intencionada de qui intenta capgirar la vida.
Quan tenia al voltant de vint anys vaig viatjar a l’Índia per primera volta i una de les coses que vaig aprendre va ser que poc podia fer jo per canviar la situació del lloc ni de ningú, per eixes contrades. I això se li pot aplicar al Barceló de Mali que mostra una realitat quotidiana a qui no hi ha pogut anar. Si Sartre defensava la participació activa dels intel·lectuals en el canvi social, potser s’hauria d’extraure d’eixa intel·lectualitat un bon grapat de pintors, que no tenen perquè ser-ho, així com també d’escriptors i d’altres tipus d’artistes.
Els artistes russos que van fugir d’Stalin van seguir treballant en altres indrets, i molts d’ells amb un notable èxit. Segurament, la seua música, o la seua pintura no va ser la que haurien realitzat d’estar a Rússia perquè el guió comunista i el nou ordre social els exigia d’implicació revolucionària i els marcava unes línies molt clares de correcció. Ací, hi ha algunes coses que s’haurien de revisar per part de qui va demana implicació al creador, tant quant a la cultura en general com en la mesura en què afecta les directrius de les bones maneres de pintar, de fer música o d’expressar-se, en el format que siga, i pensar que hi ha gent que transcendix les fronteres; tant les dels estats com les de la correcció. I tot són fronteres.
 

Salvador Sendra Perelló

dimarts, 24 de novembre de 2015

Catolicisme, poder i... educació o adoctrinament?

Durant segles ha hagut una mena d’enfrontament sobre qui tenia la legitimitat de la representació del llegat cristià, si el món catòlic o l’ortodox, sense excloure al protestantisme que neix com una escisió del primer dels dos. No veig la necessitat de parlar de la confessió ortodoxa en un país ortodox. Així les coses, em limitaré a  parlar sobre el catolicisme, atès que esta branca de la cristiandat, i després de no poques vicissituds i cismes, fou la que acabà abanderant majorment el cristianisme en el món.
La primera cosa que cal remarcar és que, per una part la religió, un àmbit intern, individual, una creença, un acte de fe, i per altra la política, quelcom de col·lectiu i directament lligat a la vida dels ciutadans, encara que semblen dos aspectes distints, estan íntimament relacionats en el cas específic del catolicisme.
Es podria començar argumentant que la cristiandat, en certa manera mor o resta submergida en l’anonimat durant segles, després de la mort de Crist, la figura que li dóna nom i contingut. L’Imperi Romà és massa fort de per sí i un de tants déus perifèrics no sembla poder amenaçar la unitat d’un imperi politeista. Ara bé, el preguntat que cal fer-se: perquè sobreviu la figura d’un déu aparentment menor d’una regió marginal de l’Imperi mentre que desapareix la resta? Molts voldran veure en això el propi alè diví cristià, que premia als seus, o com la “Veritat” cristiana sempre acaba imposant-se. Jo apunte vers un altre factor, l’associació del cristianisme amb les més altes esferes del poder polític del seu temps. Una relació que ja mai s’interromprà i que en el cas de determinats imperis com ara l’espanyol o el portuguès, arribarà a incardinar l’essència del mateix. Uns imperis justificats tan sols per la necessitat d’evangelització, d’expandir el missatge cristià als quatre punts cardinals del planeta.
Després de segles d’aparent oblit, el cristianisme reapareix amb força al segle IV quan l’emperador Constantí decideix adoptar-lo com a religió oficial de l’Imperi Romà en detriment de qualsevol altra divinitat anterior. Es pasa així del politeisme al monoteisme. Al segle III l’Imperi Romà travessa una gran crisi econòmica i de valors que per coneguda no incidiré en ella. L’antic substrat romà és ara minoritari al si d’un imperi que ha esdevingut plurinacional. Això tindrà conseqüències com la fragmentació dialectal del llatí, que ningú sembla ja en disposició de dominar i que amb el temps donarà pas a les noves llengües neollatines. En el camp polític, això es tradueix en una anàrquica policefalia que amenaça l’ordre intern d’un tipus de govern abans monolític. Front a la pluralitat de pobles de l’imperi, pluralitat de creences, i una religió que, vinguda dels confins orientals del mateix, sembla avançar subreptíciament, el cristianisme.
Durant segles, el cristianisme ha estat una religió de perdedors, una religió de les clases populars, a la que es van sumant nous adeptes. Una religió que entronitza a un vençut, a un crucificat. Pel propi absurd de la situació vist des de l’òptica triomfant de l’Imperi Romà, aquest no reacciona inicialment contra ella. Ja el propi Crist respongué (Joan 18-36) a Pilat que el seu regne no era d’aquest món. Aspecte sobre el qual Sant Pau, durant el seu exili i captivitat romana, no deixarà d’incidir: el seu regne no és d’aquest món, de manera que no pot amenaçar Roma fent caure el càstig contra els seus seguidor (tot i que dècades o segles més tard, així acabe passant)...
Amb el temps l’imperi anà sentint-se amenaçat i la figura d’algú com Jesucrist capaç de vèncer Roma i fins i tot la mateixa mort, en un món majoritàriament analfabet i supersticiós, esdevé atractiva. Es va refermant pel seu missatge de justícia, encara que aquesta siga tardana, en altre món, entre unes classes populars de cada cop més explotades.
Front a Maxenci, en la batalla del pont Milvi, a Roma, tot i que pogué perdre, Constantí triumfà, i ho féu amb el signe de la creu. Tanmateix, la seua conversió,  final, ja en el llit de mort, no consta que fóra sincera sinó més bé oportunista. Constantí comprengué que gran part de les masses romanes ja eren cristianes i no podia ni volia alienar-se el recolzament popular. Amb l’edicte de Milà al 313, es deixà de perseguir als cristians, i amb el posterior de Nicea, al 325, el cristianisme, deixant enrere llargs segles de politeisme, esdevé la nova religió oficial de l’Imperi Romà. Posteriors intents com el de Julià, anomenat l’apòstata pel seu rebuig del cristianisme i el seu desig de reintroducció del panteó clàssic romà, ja mai fructificaran. A partir d’aquell moment l’imperi era i seria per quant de temps encara durassi, cristià. Així, i per segles, la unió d’església i estat, esdevé un fet. Es legisla segons preceptes cristians però l’aplicació pràctica de dits preceptes és cosa de l’autoritat terrenal. Amb això s’aconsegueix una dualitat que fa que els aspectes religiosos, com ja va preveure Sant Agustí en la seua “Ciutat de Déu”, foren elevats, d’altre món segons l’accepció de Sant Joan, mentre que l’aplicació de la llei es descarregava en l’encara eficient entramat social de base romana emanat de l’imperi, a hores d’ara dúplice com a conseqüència de la partició de Teodosi del mateix en Imperi Romà d’Occident per al seu fill Honori i Imperi Romà d’Orient per a Arcadi. Tots dos, això sí, de confessió cristiana.
Atès que la part oriental de l’imperi i la posterior ortodoxia són majorment conegudes per al públic romanès, em centraré en el catolicisme i les seues connexions amb el poder. Des del principi, qualsevol rei de l’occident europeu, fóra ell anglès, francès o de qualsevol altra nacionalitat, intentà cercar la font de legitimitat del seu poder en la religió. Fou una manera de superar l’electoralisme d’arrel germànica mitjançant el qual el poder no s’heretava de manera patrilineal sinó electiva. Això que a priori podria semblar democràtic, era en realitat una font d’inestabilitat i freqüents assassinats pel desig d’accedir al poder a qualsevol preu. Una manera d’evitar això fou la divinització del monarca. El rei era rei per voluntat divina i el seu assassinat no era ja tan sols un delicte punible per les lleis humanes sinó també per les divines, amb una eternitat de torments post mortem. Aquesta sacralitzacio del poder arribà a extrems tan forts que veiem com fins i tot en temps recents, el dictador espanyol Francisco Franco que accedí al poder mitjançant un colp d’estat que va desencadenar una brutal guerra civil en la qual ell comptà amb ajuda de l’Alemanya nazi i l’Itàlia feixista, encunyà la seua moneda, la peseta, anterior a l’euro, amb l’inscripció: Francisco Franco, caudillo de España por la gracia de Dios.
Vegem abans però, com es va arribar a dits extrems. Després de la caiguda de l’Imperi Romà, l’autoritat terrenal passà a ser compartida entre el Papa i els diferents reis dels diferents territoris. El Papa, l’autoritat eclesiàstica màxima, com un primus inter pares, una mena d’àrbitre màxim. Aquest sistema funcionà durant segles i arribà a ser la divisa de posteriors pobles expansionistes.
Hui en dia, el catolicisme, és la varietat del cristianisme preponderant a nivell mundial, que és al mateix temps la major religió del planeta. Per què el catolicisme i no el posterior protestantisme o l’ortodoxia? La raó cal cercarla en l’abans citat solapament de poders entre Església i Estat. El catolicisme s’estengué a l’Amèrica Llatina perquè allí anaren castellans i portuguesos, i la mateixa cosa es podria dir per al continent asiàtic, on les Illes Filipines continuen sent catòliques front a la resta de territoris que no ho són, amb l’excepció de l’estat de Goa a l’Índia, ocupat pels portuguesos. Allà on el poder polític trobà una forta oposició com ara a la Xina o al Japó, la religió catòlica no arribà a quallar, car només ho feia com a companya de conquesta. Al continent africà observem un fenòmen semblant, i són catòlics països com ara Angola o Moçambic, car allí s’establiren els portuguesos, mentre que la veïna Sud-àfrica és protestant per causa dels holandesos i anglesos que allí s’hi establiren. ¿És casual que territoris tan distants com l’Austràlia o els Estats Units d’Amèrica siguen tots dos protestants? No ho és, són tots dos països de colonització anglosaxona i religió protestant perquè aquesta era la modalitat de dit poble.
Tot i així, el catolicisme, que hui en dia podria semblar de ferro, poderosíssim, la major variant religiosa dins de la major religió mundial, el cristianisme, també tingué els seus moments de perill i bé haguera pogut desaparéixer. Recordem que a principis del segle XVI, Luter proclamà el protestantisme, escindint així per primera volta, una Església que portava pràcticament indivisa més d’un mil·lenni malgrat eventuals heretgies que no triomfaren o foren reprimides, com ara l’arrianista, bogomil, càtara o husita. Eixe mateix segle, a penes una dècada pam dalt pam baix que Luter, i seguint el seu influx, Enric VIII d’Anglaterra, declarà el seu país lliure de lligams amb Roma, o com es va interpretar en el seu moment, en la seua infinita audàcia, es declarà rei i Papa al mateix temps. Continuant amb un país veí i també gran potència mundial, veiem com també França és presa d’agitació religiosa. Allí el protestantisme és una forta corrent interna i sols una massacre com la de la nit de Sant Bertomeu, aconseguirà decantar el país vers el catolicisme i no el protestantisme com els seus veïns alemanys o anglesos. El catolicisme tingué però, un formidable aliat, la família Habsburg, posseïdora en aquell moment de les potents corones espanyola i portuguesa, i per extensió del major imperi en tots els continents, que mai es conegué a la història, i que decidí apostar pel catolicisme i declarà la Contrarreforma. Si Carles V o el seu fill Felip II de la branca espanyola dels Habsburg (als quals cal sumar la branca austríaca que governaba la major part de la resta d’Europa), hagués decidit apostar pel protestantisme en lloc del catolicisme, com se fèu en Alemanya, o hagués decidit declarar-se autocèfal com en el cas anglès, hui no podríem parlar de catolicisme a les Filipines, l’Amèrica Llatina o Àfrica, quedant aquest limitat a poc més que Itàlia. Ateses les freqüents lluites i conflictes interns entre les diferents regions italianes i entre les poderoses dinasties com ara els Medici, Orsini o els dell’Este, hauria estat tan sols una qüestió de temps que alguns dels majors monarques de la Europa del seu temps hagués conquerit i ocupat el territori italià i imposat-hi els seus propis pontífexs i modalitat religiosa. Recordem el saqueig de Roma el 1525 en el qual les tropes imperials de Carles V, arribaren a tindre pres –sacrilegi!- fins i tot al propi Papa al seu Castel Sant’Angelo, amb gran escandal per a la cristiandat. La conquesta i posterior imposició de pontífexs o orientació religiosa pròpia, hauria significat sense cap dubte la fi del catolicisme. Hui en dia el catolicisme sembla ferm, invencible, però bé que va estar a punt de perir. Com en temps de l’Imperi Romà, només el fet d’aliar-se al més poderós, als Habsburg, el salvà de ser fagocitat en favor d’altres modalitats.
En el camp educatiu i en el cas específic espanyol per no centrar-nos en altres però que bé podria servir per a Portugal o Irlanda, i en part per a Itàlia o Polònia, països altament identificats amb el catolicisme, aquesta conjunció d’Església i Estat, de poder celestial i poder terrenal, tingué àmplies conseqüències fins als nostres dies. A l’estat espanyol no hi hagué i fins a molt tardanament i per poc temps, república ni laïcitat. I això valdria per dir govern en clau interna, car prerrogatives civils com ara els bateigos, defuncions i molts altres estaven exclusivament en mans de l’Església. Entre dits atributs i prerrogatives, el molt important de l’ensenyament, també majorment monopolitzat per l’església catòlica, i aquesta sempre junt al govern, al costat dels poderosos. Qualsevol ciutadà espanyol de més de quaranta anys d’edat ha crescut veient a les escoles el retrat de Franco junt a un gran crucifix i amb gran part dels seus mestres sent religiosos.
Dita situació és artificial, imposada. En dècades anteriors, i seguint l’estela de la modernitat d’altres països de l’occident europeu, el poble espanyol votà per la república laica com a model de govern, el 1930. Fou un breu periode que es va veure truncat el 1936, quan un grup de militars amb recolzament nazi-alemany i feixista-italià, beneït a més per la Santa Mare Església, donaren un colp d’estat que acabà amb la república, el laïcisme i la democràcia, per tal de reinstaurar el “vell ordre de sempre”, la dictadura o autoritarisme, la unió dels poders terrenals i celestials, el govern i l’Església. El poble espanyol no ha pogut oblidar la ràpida adscripció de la institució eclesiàstica al feixisme, i amb el retorn de la democràcia a la mort del dictador Franco a mitjans dels 70’s, l’Església, com en un procès pendular, quedà desacreditada per haver-se associat a l’antic i odiat règim. Les noves escoles que per totes parts es construiren i els nous plans d’estudi, eren nacionals però ja no religiosos, quedant la religió limitada a ser tan sols una assignatura més entre moltes altres, i no de les importants. Els professors passaren a ser també especialistes laics, i en conclusió es podria dir que el descrèdit general de l’Església en Espanya com a institució o l’apatia generalitzada dels espanyols en quant a observància religiosa –sempre que no siga festiva-, té a veure amb la sempiterna associació de l’Església al poder, un poder impopular car s’exercia contra el poble.
Per això, i per acabar, m’agradaria de nou remarcar el motiu original de l’escriptura d’aquest article, el de subratllar la concomitància de religió i poder, que en el cas catòlic, més que en el de l’ortodoxia o el protestantisme, estan estretament lligats, car heretaren el seu model nacional del tipus imperial, concretament del Baix Imperi Romà, que ja l’havia adoptat, i el continuaren, recolzant-se sempre en el major poder temporal del moment.
 

Lluís Alemany Giner
Brasov / Kronstadt a 24 de setembre del 2015.

dissabte, 21 de novembre de 2015

EL PROBLEMA DELS PARTITS EMERGENTS

Ja sé que no em coneixeu de res més enllà de la imatge pública que m’he creat i que ―com no― pot ser enganyosa i intencionada. I és per esta raó que m’haureu de creure quan vos diga que sóc una persona intel·ligent i preparada. Clar està que vosaltres, com a persones menys intel·ligents que jo, però intuïtives, pensareu: ho hauràs de demostrar! Però jo sóc llest i conteste: ho faré quan em voteu; durant els quatre anys de legislatura. El problema a què s’enfronten els partits emergents, o els polítics emergents, a més de la societat en general, és simplement eixe.

Una persona pot demostrar la seua vàlua des de tres punts diferents. El primer és tan fàcil com aportar titulacions. Si s’és jove, segurament, tota eixa paperassa es vorà superada, sense problema, per les persones de més edat que han tingut més temps per formar-se. El segon és l’aportació d’experiència, que acaba com ha ocorregut en el punt primer. I, el tercer és la capacitat, que és tan simple com que cal omplir-la de cada una de les opcions dels punts primer i segon. Aleshores, comptat i debatut, este cuento se ha acabado. Però, l’última causa, i que no m’he atrevit a esmentar com a quarta, és la de la saviesa transmesa per il·luminació o per contacte, de la qual no vull dir res perquè pense que és l’única porta que roman oberta i de la qual desconec la seua essència.

L’empenta, a l’hora de realitzar accions, sí que es podria associar a la força de la joventut però, i d’açò hi ha molt escrit, està molt qüestionada la capacitat dels jóvens per encaixar derrotes, així com la seua intenció vertadera de canvi. De fet, ja en trauen editorials amb títols pejoratius al respecte, de la comoditat que els impregna. I la bogeria, o l’acció immediata sense avaluar-ne els danys, no és sempre bona consellera, tot i que pot ser interessant. Les persones majors i formades, quan fan accions d’este tipus és, simplement, perquè estan per damunt del bé i del mal a causa de la seua vida i del seu recorregut, cosa que també s’ha de ressenyar.

Tot açò, aplicat a la política, no és gaire encoratjador, quan els emergents venen, precisament, això: joventut. L’experiència que poden aportar, per tant, és mínima, entre altres coses, perquè no en tenen. La preparació, molt qüestionable quan, en moltes ocasions ―en quasi totes― és fàcilment superable. I la bogeria i la improvisació, quan toca el seu patrimoni, o el d’algú realment poderós, perquè els pot caure algun bolet, ràpidament s’esfuma. Per tant, la gran errada és la de vendre el canvi generacional com a positiu quan, realment, no està tan clar.

La paralització de la iniciativa pública és més que evident quan ensopeguem amb una adolescència que, hui dia, s’allarga fins als trenta-cinc anys, en el millor dels casos i que, a més, ha venut la renovació basada en l’edat com un factor de canvi. La mentida durarà els quatre anys que, si no passa res, s’allargarà la seua estada en les preses de decisió. Al cap d’este temps, ja voreu com, de canvis realment estructurals i d’importància, no n’hi haurà cap, o ben pocs. O, en el cas de la tasca opositora als governants, tret de la demagògia, tampoc s’aportarà cap raó de pes, ben fonamentada i de transcendència, fins avançada la legislatura.

Però jo no sóc pessimista ―i vos ho haureu de creure, com quan deia que era intel·ligent― i només vull apuntar que seran quatre anys de transició, en els indrets on governen els nouvinguts, per desgràcia; així que, podeu estar tranquils: tot canviarà perquè res canvie.

D’altra banda: viva la Revolusión!



Salvador Sendra Perelló

dijous, 19 de novembre de 2015

TERRORISTES ENGANYATS

Llegint , encara, L’homme révolté, de Camus, hi ha un capítol on es descriu el terrorisme individual. Esta activitat, des del temps de Camus, ha evolucionat molt i s’ha adaptat als nous temps, de manera terrorífica. Abans ―molt abans―, l’única cosa semblant que coneixíem eren els kamikazes de la Segona Guerra Mundial, salvant les distàncies d’espai i de temps. Estos homes bomba actuaven contra punts molt concrets dels exèrcits rivals, i donaven la vida per un objectiu militar. No sé si, en la seua religió, hi havia premi per als executors; no m’importa, la veritat.
Estes situacions tan extremes de la batalla, traslladades a l’actualitat, estan molt descontextualitzades, i més quan els objectius dels mateixos màrtirs són tan eclèctics. Ara, sembla que la recerca del Paradís es troba molt vinculada a la Guerra Santa, on la immolació hi pot donar l’accés directe a qualsevol pecador ―perquè, en el fons, tots i totes ho som― al preciós espai. Al final del temps hi haurà la resurrecció dels cossos, que partirà des dels ossos dels difunts. Però, fins ací, allò que queda clar és la intenció del màrtir d’optar a la vida eterna del Paradís a partir d’una obra concreta que, en este cas, és la immolació per a la destrucció dels infidels en la dita Guerra Santa.
He estat pensant sobre el tema i he rellegit alguns textos de l’Alcorà perquè recordava que un antic professor m’ho havia comentat... i ho he trobat! Els cossos es regeneraran, al final dels dies, a partir dels ossos però, a quina part de l’esquelet es referix el text sagrat? Sembla que està clar: es referix al còccix. Ara, repasse la premsa francesa sobre els atemptats recents i llig que els terroristes van detonar cinturons carregats d’explosius per immolar-se, i pense: que no els hauran enganyat, als pobres innocents que s’han rebentat?
Si la seua acció té una relació directa amb la recerca del Paradís ―que la té―, tot apunta que no els han assessorat bé, o que no han llegit amb deteniment el llibre de referència i, a més, no han realitzat cap experiment previ . Si la seua  resurrecció s’ha de formalitzar a partir del còccix ―perquè, suposadament, és l’os més resistent del cos humà―, caldria vore com queda l’esmentat osset després de rebre una explosió d’eixe calibre a dos o tres centímetres de distància. Segurament, no en quedarà ni rastre i, de rebot, la suposada clau per accedir al Paradís, s’haurà esfumat junt a la innocent víctima explosiva. Amb la pèrdua de la vida hi ha la pèrdua de la redempció; una estafa en tota regla que, a més, s’ha endut per davant altres persones que no tenien prevista la seua mort per estes dates ni per estos indrets, segurament.

Salvador Sendra Perelló

dimecres, 18 de novembre de 2015

ISIS: i ara què fem?

Al post anterior, Éssers humans de primera i de segona, parlava de la hipòcrita forma d’estar-al-món dels Occidentals. Però això no pot llevar que l’ISIS és un grup de salvatges, del pitjor que hi ha damunt d’aquest planeta. Pense que alguna cosa s’haurà de fer amb ells. I aquesta cosa no és altra que liquidar-los. No crec que amb aquesta gent es puga raonar de res. No crec que la solució siga deixar-los campar lliurement: “no els toquem ni els diguem res que així, a lo millor no ens tornen a atacar”. Tampoc crec que no fent res es mantindrà la pau, com diu l’Ada Colau, ni els que repeteixen allò de la violència engendra violència, per tal oposar-se als bombardejos francesos després de l’atemptat a París. Malauradament, la violència ha arribat i arribat per quedar-se i amb els salvatges de l’ISIS i amb el fonamentalisme islàmic no valdran clavellets i bones parauletes. Cert també que des d’Occident hem engegat o posat la gasolina a l’espiral de violència i ara que ens explota als “morros” ens posem les mans al cap.
Malgrat que es força conegut que: als inicis de l’ISIS va estar subvencionat per Qatar i per Aràbia, que els EEUU els van recolzar amb entrenament militar; que els Toyota amb què es mouen pel desert carregats d’armes van ser pagats pel Pentàgon; que el petroli amb el qual es financen acaba a empreses Occidentals; que 40 països entre ells membres del G20 –Putin dixit- han estat ajudant a l’ISIS; que no ha hagut intenció d’acabar amb realment amb ells de cap forma fins ara; etc. I que tot això, era per enderrocar a Bashar Al-Assad; aprofitar una zona d’alt interés geoestratègic per a interessos Occidentals amb un govern titella a Síria; tenir una eixida de petroli al mediterrani sense passar pel Golf Pèrsic ni per Canal de Suez; que a més a més, Rússia, sense Bashar Al-Assad, perd l’única base naval al Mediterrani; etc. No hi ha cap dubte que Occident deu acabar ja amb l’ISIS o afrontar més atemptats com el de París. Cosa que seria molt insuportable per als súbdits dels països europeus.
Acabar ISIS podria ser relativament fàcil. Si no s’ha fet fins ara, ha sigut perquè als EAU i a Europa no els ha interessat. Òbviament, el primer que s’ha de fer és acabar amb les fonts de finançament de l’ISIS. La venda de petroli, que els reporta 2 milions de dollars diaris segon diuen, no es paga amb efectiu, cash, es paga mitjançant transferències bancàries i això ho fan bancs, congelar els comptes si ho desitgen, seria fàcil. La venda i el pagament de camions per transportar el petroli, també es fa mitjançant bancs. La venda d’antiguitats, si es vol, també es pot acabar amb ella, no crec que siga difícil seguir els rastres de peces úniques, i a més a més els diners tampoc aniran en cash. El tràfic d’armes, les armes que compren a gavelles, no em digueu que la CIA i la resta de serveis d'intel·ligència no saben qui són els traficants. Vendre milers i milers de fusells, llançagranades, milions de bales, etc., no ho fan quatre desarrapats a una cantonada de qualsevol ciutat. Totes eixes activitats que fa l’ISIS no poden passar desapercebudes pels serveis d’intel·ligència, és més, si ho fan, és perquè els ho permeten quan no els ajuden directament.
Hom pot dir que la prova més clara de què Occident té intenció d’acabar amb l’ISIS és el bombardeig que fan. D'acord, però, ¿per què no bombardegen les plataformes d’extracció de petroli? ¿Per què no els bombardegen els camions de transport del petroli –les fotos que ha fet públiques Rússia demostren que no poden passar inadvertits per cap satèl·lit, capaços com són hui en dia de veure’ns la marca del cigarret que tenim a la boca-? ¿Per què no s’ha atacat de forma més efectiva l’ISIS? La resposta està clara, altra vegada, no hi ha hagut gens d'interés de fer-ho. Quan es vullga fer, es farà. A més a més, l’ISIS té 30.000 combatents, per acabar caldrà enviar tropes per terra. Quan es vullga acabar en l’ISIS s’haurà de fer. Mentrestant, no s’acabe amb les fonts de finançament de l’ISIS, el petroli, es pose fre a la compra d’armes, mentre no s’ataquen les arrels i mentre no s’envien tropes, tot el que diguen que s’està fent per acabar amb l’ISIS és pura mentida. És fer com si es fera però sense fer-ho de veritat.
Però tot intent d’acabar amb ISIS, encara que es prenguen totes les mesures esmentades i algunes més, serà inútil si des d’Occident no canviem res. Si es segueix permetent que Aràbia seguisca subvencionant les madrasses, si es segueix actuant de manera hipòcrita, si les estratègies geopolítiques segueixen sent les que més interessen a les multinacionals occidentals, si no canvia la relació amb les altres potències, si quan torne a ser útil es finança o es permet que les monarquies petrolieres financen altres grups islamistes, etc. Perquè no fer tot això portarà a l’aparició de nous grups: primer va ser Al-Qaida i totes les seues branques; ara ha vingut l’ISIS; després vindran altres. Occident té que canviar la seua manera d’estar-al-món i això ara no toca, no interessa. Per tant, si realment es vol, s’acabarà amb l’ISIS, però acabar amb l’ISIS no canviarà res.
 
Òskar "Rabosa".

dimarts, 17 de novembre de 2015

EDUCACIÓ I REVOLTA SOCIAL

“Educació i revolta social”, de ser el títol d’una sèrie, esta seria de ciència ficció. L’educació està vinculada a mantindre l’ordre i a generar una mena de massa inofensiva. Si seguim amb Zizek, que el vaig fer valer en altre article, dubtaríem fins i tot de la democràcia, ja que la llei i l’estat es troben vinculats, de manera directa, amb el poder. El repartiment de mediocritat, per tant, és l’única cosa que es pot defensar amb un ordre semblant al que tenim. I això, fora de l’escola.
Les aules sempre han tingut jerarquia i disciplina, així com la família. La recorreguda expressió de «matar el pare» perd tota l’actualitat quan el pare passa a ser un element vulnerable i sense autoritat. El fill destinat a prendre el relleu per, així, capgirar els guanys realitzats pel seu progenitor i projectar-se de cara al futur, ja no té a qui substituir perquè no hi ha hagut autoritat, per tant, no hi ha hagut pare. La mateixa cosa es podria aplicar a l’escola, on el deixeble ja no es troba sotmés a la disciplina del mestre. De quina manera ha de buscar el motiu per a la revolta? Com a de «matar el pare» si esta figura s’associa amb l’autoritat?
La revolta, per tant, queda de banda per als individus criats en el sistema actual; mal criats. No obstant això, la revolta s’hi troba present en altres indrets, com hem observat darrerament pel nord d’Àfrica, per exemple. Però, si ara fem servir Hegel, el mal de la democràcia recau en una dialèctica inexistent entre l’amo i l’esclau, per una simple raó: perquè l’esclau no se sent captiu. L’esclau se sent lliure pels llocs on habitem. L’amo se sap amo, però col·lega de l’altre, mentre que l’esclau ja creu que té massa a perdre pel simple fet de plantejar la lluita, i tot encaixa.
Realment, Hegel mai hauria acceptat la frase que he fet servir de «matar el pare» perquè creia que on s’hi veu reflectit en el rival i, d’eliminar-lo, s’elimina també el reflex, o siga, la percepció que es té d’un mateix. L’ordre pot canviar però sense baixes, perquè les mateixes baixes farien impossible el canvi. El jo, per tant, és un simple reflex d’un en l’altre i la nostra societat ens fa creure que tots som iguals, cosa que ens anestesia, ens enganya i, a l’hora, ens impossibilita per a la revolta que ho puga capgirar. La societat funciona i els docents premiats seran els millors garants de l’ordre. L’educació contribuïx en una gran mesura a mantindre l’estatus d’esclau de la massa, inclosos els mateixos guardians.
Respecte a la lectura de Hegel, allò que ja no recordava era el vincle amb el desig que hi ha al darrere de les obres i les accions humanes. Però, fins i tot amb açò hem d’ensopegar perquè la mateixa massa social té els mateixos desitjos, per estúpids que semblen. Aleshores, amb el desig massificat i amb l’autoritat fent de col·lega, de qui ens hem de molestar? Front a qui ens hem de revoltar? I, a més, ja hem perdut fins i tot l’hàbit!
 

Salvador Sendra Perelló

dilluns, 16 de novembre de 2015

Essers humans de primera i segona.

El dissabte -14 novembre de 2015- mentre sopava, estava posada La Sexta. Com no, després del que havia passat divendres -13 novembre- a París, tot era sobre el mateix. El presentador de Al Rojo Vivo, un impresentable de nom Antonio García Ferreras, estava a París donant una classe magistral de pseudo-periodisme groc. Deia expressions com: París no tiene hoy la misma luz (jo pensant: serà imbècil, és de nit i són els mateixos fanals); aquí hemos podido ver los restos de sangre; aquí la gente –a uns forats de bala d’una cristallera- la gente ha dejado flores; i més coses d’un groc vomitiu. Això sense parlar que entrevistaven a gent que estava a sa casa, sentia els trets sense saber de què anava la cosa i després es mostraven altament compungits perquè un veí al qual no havien saludat en la vida havia mort. Òbviament, que els atemptats han sigut terribles, tots els condemnem sense pal·liatius. Però de veritat cal tot això? Cal muntar tot un circ amb els atemptats?
Per suposat, la resposta és sí. Occident ha sigut colpejat -menys durament que Occident quan colpeja, val a dir-. Els mitjans de (des)informació deuen gastar tot l’aparellatge per a fer-nos sentir por, perquè es declare l’Estat de guerra, per protegir els nostres Drets Humans. Han atacat Occident com a garant de la Democràcia, dels Drets Humans, Llibertat, que els islamistes volen enderrocar. Nosaltres som, dins del món, Éssers Humans de primera. I la resta del món vol posar fi a això. Les morts dels nostres són més lamentables que les morts de la resta d’essers humans (sense majúscules que són de segona). Cal donar-li sensacionalisme, que empatitzem més amb els nostres morts, que tots ens sentim agredits, que tots ens sentim violats, que ens sentim en guerra.
Fa uns quants anys, els EUA van bombardejar la celebració d’una boda a Afganistan, en un dels seus atacs per a la Llibertat i la Democràcia. Cap periodista va anar a emetre en directe des de l’Afganistan, no ens van mostrar el vestit de la núvia ple de sang, ni les basses amb sang de xiquets, ni res d’això. La notícia va ser notícia durant una estona i ja. Fa pocs mesos, els EUA van bombardejar un hospital de Metges sense Fronteres, ningú va anar a mostrar com havia quedat l’edifici, ni els vidres trencats, ni a contar-nos la història dels pobres desgraciats que eren atesos per MSF. A ningú l’interessa això, ahí no cal fer periodisme groc, són éssers humans de segona. Ells no tenen llibertats, ni democràcia, ni drets –humans o animals-, no cal que ens identifiquem amb ells ni que empatitzem amb ells. Són menys que nosaltres.
Certament, el pretés universalisme dels Drets humans és una fal·làcia. Un invent que és útil quan convé que siga útil, però quan no convé s’explota “el fet diferencial” perquè així és més fàcil matar (veure a aquest blog Maleïts els altres de Lluís Alemany) o mantenir les consciències tranquil·les. És més, com encertadament exposen Negri i Hardt a Imperio, els Drets Humans sovint serveixen per a establir l’enemic (qui suposadament no els respecta) i són les ONG (suposadament desinteressades) qui apunta a eixe enemic. No cal dir que a eixe enemic, no-Occidental, no se li respecten els Drets Humans, és un ésser humà de segona.
Eixe negar la categoria d’Ésser humà de primera, emparant-se amb Drets humans, llibertat, democràcia, i altres significants buits, ve de l'arrogància Occidental. Aquesta arrogància és una cosa que ja veure Huntington a The Clash of Civilizations. Huntington, acusat d’inspirar la guerra de civilitzacions, parla de l’arrogància d’Occident en emprar aquests conceptes com universals quan són purament occidentals i voler-los imposar com valors superiors als valors tradicionals de fora d'Occident. I sí, aquesta arrogància i intent d'extendre-ho crea malestar i rebuig a la resta món. Els Occidentals encara som supremacistes, encara que ho disfressem amb bones paraules i conceptes “cool”. Però a més a més, som hipòcrites, perquè volem universalitzar uns conceptes que en realitat només apliquem –i a mitges- a Occident.
No és d’estranyar que cada vegada apareguem més hostilitats contra Occident per part de la resta món. No sols ho demostren els atemptats islamistes o les simpaties que cada vegada més desperten en el món musulmà aquests grups, també fora del món musulmà. A Rússia, Xina, a l’Àfrica, etc., apareixen teòrics crítics amb Occident i la (hipòcrita) manera d’esta-al-món Occidental. Tots fan palesa la hipocresia Occidental en la continuada violació de tota mena de Drets per raons purament crematístiques, per explotar els recursos, petroli, matèries primeres, per imposar models econòmics que afavoreixen les multinacionals occidentals... I per a tot això, les violacions dels suposats Drets i llibertat fonamentals, dels que Occident és el suposat baluard, són constants. Això es fa amb total menyspreu de la resta del món. Fins i tot, quan Occident saqueja, guerreja, assassina, ho fa emparant-se amb els principis de Democràcia, llibertat, Drets Humans... Els islamistes maten per en nom de Déu, de la jihad, del Islam; nosaltres matem en nom del capitalisme, dels diners, per cobdícia, per mantenir un status a Occident molt superior al de la resta del món, i a més ho disfressem amb valors universals que de facto neguem a la resta del món. No som millors que ells, gens ni mica.
Aquesta hipocresia Occidental es girarà contra nosaltres. 

 
Òskar "Rabosa"


dissabte, 14 de novembre de 2015

Rock&Roll assassí

Le XXIème siècle sera religieux ou ne sera pas...

Aquesta frase que tot i que molts diuen que no pronuncià mai, se li atribueix a l’escriptor francès André Malraux. Fou emesa al primer terç del passat segle XX i venia a portar la contrària a tots aquells, majoritaris en l’Europa Occidental, que preconitzaven un segle XXI laic. Així estaven les coses i així hem crescut la major part de gent que hui en dia és jove o té una mitjana edat, la religió com a quelcom de vells, de gent de generacions anteriors.

El problema és que això és fals i si de cas hauria que parlar d’un retrocès de la religió catòlica en una Europa majorment laïcitzada. Fora d’Europa, als Estats Units d’Amèrica, a Llatino-amèrica o a l’Àfrica Negra, la religió segeuix sent un factor important en el dia a dia de gran part dels ciutadans. Fins i tot a Europa, si bé la religió ja no és un factor important al dia a dia, qui podria negar que continua tenint gran poder? A certs països com Irlanda o Polònia, existeixen partits polítics amb importants lligams amb la religió, com també és el cas a Itàlia, on aquesta d’amagat, segueix operant amb força. A l’estat espanyol, sempre polaritzat, la religió o l’adscripció a allò que la institució religiose dicte, segueix sent important per a la gent que vota partits de dretes, mentre que sol ser rebutjada per aquells amb tendències esquerroses, com si molts anys després, la falla social que –junt amb el colp d’estat franquista com a factor principal- dugué a la mal anomenada Guerra Civil, no s’hagués superat mai.

Fins ara no hem parlat però de l’Islam, que és de totes les religions mundials, aquella que es mostra més combativa a hores d’ara, i és que l’Islam en el seu conjunt té por, pànic, de fet, a una laïcització com la ocorreguda a Europa que deixe la religió relegada a un rol secundari... Recentment i a França –les nostres condolences per a ella-, s’han registrat dos atemptats d’arrel islàmica, el primer que desgraciadament molts semblen haver oblidat ja, el del setmanari satíric Charlie Hebdo, que solia publicar vinyetes irreverents al voltant de tot, no oblidem-ho, no només de la religió... El segon atemptat i més brutal, al consabut crit d’ “Allah Akbar” (Déu és allò més gran) dels islamistes ha tingut lloc hui mateix a París amb un balanç provisional per ara de més de 120 morts...

Canviem de país. A Romania, la setmana passada hi hagué un incendi a una discoteca on s’estava celebrant un concert de rock, amb un balanç també provisional de morts que supera el mig centenar. Al poc temps, aparegueren diverses iniciatives conservadores que advocaven per la supressió del rock com una música nefasta per a una terra amb arrels cristianes com ara Romania (veure enllaç adjunt). La major part dels morts a l’atemptat de hui a París també es trobaven a una sala de festes escoltant un concert de rock... En tots dos casos hi ha hagut qui ho ha justificat, musulmans i cristians, com merescut per estar fent allò que no devien, val a dir, escoltar música rock...

Jo em pregunte si no mata més gent les religions que el rock...



Lluís Alemany Giner

Bucarest a 14 de novembre del 2015.

EDUCACIÓ I DESORDRE SOCIAL

Retornant al tema de l’educació que vaig encetar l’altre dia, he de dir que el fet d’escriure’n l’efecte, resulta d’una causa ben concreta: un article que vaig llegir on s’explicaven els malcriaments dels jóvens, adolescents i no tant. Realment, eixe article que ara no recorde on vaig llegir, ni qui era l’autor, explicava que la joventut no estava preparada per al fracàs i que, sota la seua autodefinició de dialogants, assemblearis o participatius, amagaven un fort esperit autoritari i asèptic. En definitiva, venia a explicar que intentaven bloquejar aquelles coses que no els agradaven o que exposaven punts de vista oposats als que ells defenien o integraven. Com podeu comprovar, a causa de la mancança de rigor d’este escrit que no cita les fonts, vos haureu de fiar de mi.

La família era una mala aliada per a l’esperit crític, com explicava fa uns dies a “Educació i ordre social”, però, l’educació, tampoc es queda curta! L’article de referència a l’inic del text ―i sense referència apuntada― tractava sobre la feblesa d’un sistema educatiu on la comoditat i la protecció són unes raons fonamentals per a la integració de l’alumnat, cosa que té repercussions dolentes quan afecten el malcriament de l’individu i la seua manera d’enfrontar-se a circumstàncies adverses. L’ordre social, per tant, es pot aconseguir amb una correcta educació i amb un sistema que integre els jóvens de cara al futur, que sempre és millor que el passat.

Per primera volta ―deien a l’inici de la crisi actual― els fills viuran pitjor que ho han fet els pares; la tendència s’invertix just en el moment en què més feblesa s’endevina en el comportament juvenil. El colp, per tant, té efectes seriosos que, segurament, fa servir com a punt de fuita l’ús de les noves tecnologies, on hi ha una important confusió entre la vida real i la virtual, i entre la pròpia i la aliena.

Ahir, al seminari de la UNED, davant de la meua, hi havia una ponència sobre un filòsof anomenat Zizek, on el ponent, en un moment de la seua intervenció, va centrar en discurs en la crítica educativa. Zizek pensa que l’educació, per massa integradora, democràtica i participativa, afeblix l’individu, creant un humà molt semblant al que definix l’article de referència que no recorde ara. Deia que, amb una educació més jeràrquica i autoritària, l’alumne tindria algun motiu per revoltar-se i oposar-se a allò que li estan dient i de què no pot participar. A més, observava que, amb l’actual sistema, més que persones crítiques, estava formant un ramat de persones educades per a una finalitat comuna i ordenada.

L’evolució, si se seguix un sistema ordenat, és lenta o, fins i tot, inexistent. Les vertaderes passes d’importància s’han donat a partir de malformacions o fets extraordinaris, on s’ha avançat de debò. La intel·ligència s’ha d’aplicar amb l’exposició a fets  i situacions incòmodes, o a pensaments diferents, no a refermar-se en els propis, per molt dialogants i participatius que siguen. Si Zizek pensa que el model educatiu ordenat seguix una finalitat per evitar sobresalts i per crear un individu eficaç, ho fa perquè, d’aplicar un sistema diferent, més elitista, jeràrquic i autoritari, l’alumnat podria tindre motius per revoltar-se i per oposar-se al model dels governants, i això no deu passar perquè es pot desequilibrar el trist sistema i l’ordre actual de poder, on la felicitat virtual de la massa es podria vore malmesa.

Quina cosa eixa, on el progressisme es torna conservadorisme i on les actituds més arcaiques són les úniques que poden crear individus capaços de capgirar el sistema o, si més no, de revoltar-s’hi. Quina mala intenció, fer esta reflexió ara, quan el govern està estudiant de premiar els millors docents. Quina maldat, la d’aprofundir en el tema quan, ara, qüestionem l’èxit del sistema i quan l’oposem a l’èxit de la societat. Quina casualitat, saber que, eixe premi, d’atorgar-se, es troba destinat als millors garants de l’ordre social. Quina anticipació, preveure que els millors garants de l’ordre són els pitjors educadors quant a potencial crític de l’alumnat i instint de revolta. En fi: molt divertit tot!



Salvador Sendra Perelló

dimecres, 11 de novembre de 2015

EDUCACIÓ I ORDRE SOCIAL

Tenia un professor que deia que els xiquets anaven a l’escola molt contents fins al dia que, en arribar a casa, deien als pares que no hi volien tornar. A partir d’este moment, el plor passava a ser un costum matinal i, els deures, un càstig vespertí. Els pares, però, encara són desconeixedors de l’important canvi, tot i que són els primers afectats, de manera col·lateral, de la desfeta pedagògica.
La memòria és selectiva i, si no em creieu, intenteu extraure, a alguna persona major, els pitjors moments de la seua vida; resulta molt complicat per la facilitat que tenen de relativitzar. La col·lectiva, la memòria, també ho és, i el cas més evident és la història: el passat idíl·lic pren forma en el subconscient col·lectiu fins al punt de creure’ns-el. I esta visió distorsionada de la història i de l’evolució és la que transmetem als nostres infants; i ho fem de la pitjor manera possible, entre altres coses, perquè reproduïm un ideal sobre una realitat, i amb una important projecció futura.
El passat sempre fou dolent, tant l’històric com el personal; per això el món ha evolucionat. La infantesa és cruel i, si ho dubteu, observeu els comportaments dels vostres fills i filles durant deu minuts al dia. Sembla que, tot i la nostra negativa ―i la de Rousseau―, la societat modela l’humà fins a adaptar-lo a la vida en grup, cosa que ja podem incloure en el present i el futur. A més, pot ser que siga a causa de la projecció dels adults sobre els jóvens que els primers anys de vida se centren una mica massa en el jo, o, pitjor encara, intenten reproduir l’estada al Paradís projectat des d’un subconscient de postguerra farcit de mancances i llacunes mentals.
El dia que la canalla torna de l’escola plorant és perquè han estat ensenyant-los matemàtiques o, el que és el mateix, gramàtica. Eixe mateix dia, els infants entenen que hi ha un poder superior al jo que marcarà el bé i el mal, la correcció i la incorrecció, i que no són ni els seus pares ni els seus avis. El dia que l’educació demana pas, eixe nefast dia, els alumnes, encara tendrets i malvats ―naturals i modelats a la imatge idíl·lica dels majors― comencen a entendre que s’ha acabat de jugar i es comença a treballar, perquè el futur hom se l’ha de guanyar, si no hereta. Han estat expulsats del Paradís, simplement.
La primera volta que em vaig presentar a una oposició de docent, vaig suspendre per dos causes: perquè em vaig enganyar de programació i perquè el meu llibre pedagògic de capçalera era Educació i ordre social, de Bertrand Russell. Cada dia que passa, i a mesura que veig i sofrisc les greus conseqüències dels egos juvenils, pense que la causa del suspens, més que haver-me enganyat de programació, va ser la segona: rara avis!
 

Salvador Sendra Perelló

dimarts, 10 de novembre de 2015

ESCAC I MAT

Camus és un escriptor que sempre m’ha fascinat. Des que vaig llegir les primeres obres, recorde que vaig pensar que era bo i, per dir alguna cosa, apuntaré que La Peste ha estat la menys afortunada, per al meu gust. Jo, abans llegia novel·la i, fins i tot, em vaig empassar generacions completes d’escriptors com la Beat, per exemple. Ara ja no ho faig però ―i això sí que ho he d’admetre― sovint les recorde. La mala gestió del temps que es fa a l’adolescència és interessant si hom s’empassa tots els clàssics perquè, així, de major ja no li cal perdre més el temps i li permet llegir assajos recordant el passat.
Darrerament, estic centrat en L’home révolté, i no m’està decebent, en absolut. Les anàlisis dels filòsofs i pensadors que extrau Camus són, si més no, acordes amb la finalitat de l’obra. No prenc notes, per això no tinc pensat entrar a rebatre’n cap ni a aprofundir en aspectes concrets, però sí que llig amb deteniment. Llig assegut en un banc d’un parc, les hores mortes de migdia, com feia anys que no gaudia. Darrerament, les anàlisis em duien a romandre a casa amb un full blanc i el bolígraf a la mà dreta i el llibre o l’ordinador a l’altre costat.
Saint-Just, en els capítols que hi dedica Camus, és un personatge fascinant, i no ho dic per la seua contribució revolucionària, bé com a àngel, bé com a dimoni, segons a qui es pregunte, sinó que ho dic per la manera en què argumenta les accions dels exaltats. Realment, l’home intentava fonamentar cada comportament revolucionari, i ho feia! A mi, particularment, allò que més m’ha cridat l’atenció és la manera en què tanca tota possible escapatòria a la monarquia. Els arguments que fa servir el revolucionari ―segons conta Camus― són els contraris als que utilitzava un antic professor meu d’història; si no recorde malament, un renegat comunista abraçat al liberalisme zaplanista ―feu servir la imaginació per trobar el lligam!
En una classe, per entendrir-nos i posar-nos a la pell del tsars, a l’hora d’explicar-nos la Revolució russa, ens va posar un documental ridícul sobre la família dels tirans russos on es podien observar unes tendres criatures bolcades a mantenir el benestar i la estabilitat política al seu regne. Els infants, més tendres encara, es relacionaven amb tota naturalitat amb altres xiquets i xiquetes pobres dels voltants. Com veieu, tot molt creïble i normal. Però, ara que he descobert Saint-Just, m’he adonat que el documental feia servir els arguments estrictament contraris als que utilitzava el revolucionari per sentenciar a mort la monarquia. I, com no, la sorpresa ha estat major quan m’he adonat que el revolucionari francés, tot i la seua mort prematura i l’escassa cobertura que se li ha donat ―solapat per altres de major envergadura―, va estar present a Rússia, en la teoria, que no en l’aplicació dels mètodes filosòfics i polítics revolucionaris.
Saint-Just se centrava en la institució monàrquica i amb el seu lligam diví per vincular-la al mal de França. Com a solució, per trobar-se fora de tota norma i constitució, proposava que fos jutjada per un tribunal popular, ja que la Revolució traslladava la sobirania al poble. Comptat i debatut, el final ja se sap; el poble va jutjar una institució que havia actuat sempre com a tal. L’estimat professor, coneixedor de la Revolució, ens presentava la monarquia ―en este cas la russa― com una família acollidora i feliç, humana i religiosa. Ara bé, les decisions que prenia cada volta que actuava contra el poble, o siga, contra cada un dels ciutadans, les assolia com a família o com a institució? La fi de les dos monarquies, ja la coneixem, així com la de bona part dels revolucionaris que, segurament, prendrien les decisions com a honrats pares i mares de família i no com a polítics rancorosos, exaltats o, simplement, poderosos, si els apliquem el mateix mètode que ens volia inculcar el rigorós professor zaplanista.


Salvador Sendra Perelló

dilluns, 9 de novembre de 2015

Novel·la sí o no, refutans refutandis.

Recentment publicava l’amic Salvador Sendra un article en el qual denigrava la novel·la com a exponent d’una fase decadent de la producció literària, atenent a Chateaubriand, car ell no fa sinó emprar la classificació de dit autor a la que s’hi afegeix, i això de la denigració, per ser el tipus d’escriptura més tardà en la seua aparició. I com que tot mor a la fi... Sembla coherent, ja ho vaig dir, però em sembla també inadequat. Un bell joc d’artificis, un castell ben bastit, però no una veritat absoluta...
Cóm negar, que tot comença per la poesia i que esta és el primer cant de la humanitat? De la poesia a la música, íntimament lligades al llarg de la història. Malgrat els diversos gèneres posteriors de major o menor llargada, fins i tot hui en dia, la poesia junt amb la música, resta la més potent de les nostres pulsions.
Salvador Sendra parla de la novel·la com de “carn morta”, entelèquia d’intel·lectuals. No evita però, paradoxalment, citar Aristòtil, el primer consignador de gèneres literaris al llarg de la història i un dels millors, per la seua claredat, concisió i enteniment. Milers d’anys més tard, llegir encara la seua “Poètica”, és comprendre moltes coses. Cal entendre però que per a ell poètica no era només la poesia strictu senso fos ella lírica que èpica, sino que derivat del verb poiesis = fer, comprenia totes les arts literàries, teatre i novel·la (poc desenvolupada però encara pels grecs o posteriorment pels romans).
Cita a Maragall quan plasma la creació poètica i ho addueix al fet que dit autor, ja escriu en un moment en que la poesia ha superat des de molts segles el grau de l’oralitat. Llegint a Salvador Sendra un té la impressió de que -Caesar aut nihil-, la poesia i per extensió  la producció literària, ha de ser popular o no ser. Així les coses sembla advocar per un estat primigeni de la literatura i la humanitat en el qual els cants i les persones són humils i honestes. Això tira un aire al mite del bon salvatge del pensador francès Jean-Jacques Rousseau. Jo preferisc pensar que les coses ni els temps són estrictament bons o roïns, ni tan sols lineals. Reprenent a Maragall, este escriu, val a dir, fixa, plasma, en un moment i lloc, el segle XIX i a Catalunya, en el qual la Revolució Industrial, és un fet. Per tota Europa impera el Romanticisme, que intenta recuperar les arrels, els valors bàsics dels pobles, una escalada de nacionalismes que portarà a l’esclafit de la 1ª Guerra Mundial.
Jo no vull pensar en una poesia atàvica, primigènia i innocent versus una novel·la bastarda, tardana, epigonal. M’agrada més pensar en la novel·la com evolució... Plus ultra, més que una simple motto llatí, és una vella inclinació humana universal aplicable a qualsevol aspecte. L’ésser humà menja per no morir-se però acaba creant la gastronomia, quan puja una muntanya alta, vol pujar a la següent més alta fins a conquerir els més alts cims mundials. L’arribada a la primera galàxia fora del nostre Sistema Solar no implicarà paradoxalment cap arribada com la paraula sembla indicar sinó l’inici d’una cursa per arribar sempre  a la propera, i d’esta a la següent, i així successivament; semper plus ultra...
Així les coses, la novel·la no és decadent ni  “carn morta”, tot i que a diferència de la poesia o la música, els cants primigenis de la humanitat, no pot ser interpretada coralment. Ella suposa un pas individualista en aquella recerca humana d’anar sempre més enllà. Em repetisc, ho sé, però ho crec fermament. La novel·la per complexitat, no és l’oposada de la poesia o la música, sinó un inevitable complement final. 
 
Lluís Alemany Giner
Brasov a 8 de novembre del 2015.