Democràcia.

Sea como fuere, una cosa es cierta: Que los dos grandes bloques de poder descendente y jerárquico en toda sociedad como conjunto, que son la gran empresa y la Administración pública, no han sido hasta ahora ni siquiera rozados por el proceso de democratización. Y mientras estos dos bloques resistan la agresión de las fuerzas que presionan desde abajo, no puede decirse que se haya producido la transformación democrática. Ni siquiera podemos decir que sea realmente posible esta transformación. Sólo podemos decir que si la avanzadilla de la democracia se midiera de ahora en adelante por la conquista de los espacios ocupados todavía por centros de poder no democráticos, son tales y de tanta importancia estos espacios, que la democracia integral —en el supuesto de que sea una meta no sólo deseable, sino también posible— se halla aún lejana e incierta.

Norberto Bobbio, Democracia directa y democracia participativa.

Tu lector que t’apropes a aquest blog, fes el favor, torna a llegir el paràgraf anterior. Pensa-ho bé, i deixa un comentari.

Política sense violència.

Sostenim com evidents en si mateixes aquestes veritats: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests estan la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat.

Que per tal de garantir aquests drets s’institueixen entre els homes, els governs que deriven els seus poders legítims del consentiment dels governats.

Que sempre que una forma de govern esdevingui destructora d’aquests principis, el poble té el dret a reformar-la o abolir-la i instituir un nou govern que es fonamenti en els esmentats principis, i a organitzar els seus poders en la forma que al seu parer oferirà les majors probabilitats d’aconseguir la seva seguretat i felicitat.

La prudència, naturalment, aconsellarà que no es canviï per motius lleus i transitoris governs d’antic establerts; i, en efecte, tota experiència ha demostrat que la humanitat està més disposada a patir, mentre els mals siguin tolerables, que a fer-se justícia abolint les formes a què està acostumada.

Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, perseguint invariablement el mateix objectiu, evidencia la voluntat de sotmetre el poble a un despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar tal govern i proveir de noves salvaguardes per a la seva futura seguretat.

Aquestes paraules, amb les que comence el post, són el preàmbul a la Declaració d’Independència Estats Units d’Amèrica. La primera democràcia liberal establerta al món reconeix explícitament el Dret a dret i deure a del poble a derrocar un govern, i establir-ne un de nou, quan aquest siga abusiu i demostre la voluntat de sotmetre al poble a un despotisme absolut. En aquest cas, el camí queda expedit per a l’ús de la violència. I les colònies nord-americanes aconseguiren la seva independència respecte del Regne Unit mitjançant l’ús de la força i després d’una llarga guerra. Per tant, no és d’estranyar que la seua Declaració d’Independència comence així.

A dia de hui el recurs a la violència per canviar una forma de govern resulta inconcebible. Més als països que són considerats com a “democràcia” encara que el “poder del poble” siga nul, i estiga esposat a una llarga sèrie d’abusos i usurpacions. L’Estat, el Leviatan, controlat per uns poc, exerceix el monopoli de la violència. Una violència, que seguint a Johan Galtum, no només és directa sinó també estructural i cultural. No obstant això, el recurs de la violència pel poble està totalment vedat. No es pot ni tan sols fer menció, només cal veure les reaccions que va provocar el comentari de Pablo Iglesias sobre la democràcia i la guillotina.

Com ja he exposat amb més d’una ocasió al llarg de diversos posts en aquest bloc, canviar l’actual forma de govern, fer canvis estructurals en la forma de govern, mitjançant les pròpies estructures de l’Estat, esdevé una missió impossible. Canvis cosmètics, purament de neteja de façana, són possibles. Però un canvi a fons, no. Si afegim que el recurs a la violència és impossible, no queden gaires alternatives per fer possible el que diu el principi de la Declaració d’Independència dels EUA.

La violència estructural del sistema capitalista, emparada per les estructures de l’Estat liberal, han anul·lat de facto la possibilitat de qualsevol alternativa de forma de govern. Per una altra banda, els experiments alternatius haguts al s. XX, bé siga el comunisme soviètic o xinés, o bé siga el feixisme italiana o el nazisme alemany han sigut formes de govern molt més abusives, donant una legitimitat a qualsevol abús que faça l’Estat liberal per comparació.

Una de les coses més preocupants és, com vivint en aquesta forma de govern que exerceix una violència estructural i cultural tan forta, no té contestació. La pròpia Declaració dels Estats Units di què: La prudència, naturalment, aconsellarà que no es canviï per motius lleus i transitoris governs d’antic establerts. Però a dia de hui, crec que hi més motius per derrocar la forma de govern, que els que tenien els nord-americans al temps de la Declaració d’Independència. Ara bé, hi ha una falla fonamental, de la que també he parlat en altres ocasions, careixem d’una alternativa a la (mal)anomenada “democràcia liberal”. 

¿Com es podria abolir la forma de govern sense el recurs a la violència? ¿Quines formes de alternatives de govern es poden establir sense recórrer a formes fracassades o ideologies desfasades del s. XIX? Eixes deurien ser el centre del debat, sinó ja polític, sí metapolític, almenys per a les esquerres. Perquè les elits sí tenen un pla.

Òskar “Rabosa”

La sobirania (no) popular.



Hi ha mites que cal desmuntar, si realment es volen assolir nous paradigmes. Del mite del sufragi universal ja se’n va encarregar Gaetano Mosca de destrossar-lo. Però és clar, com a Zaratrusta quan va baixar de la muntanya, a Mosca ningú el va creure. Com tampoc ningú creu a Robert Michels -bé, a Michels se’l creuen més però ningú li fa cas i tothom fa com si no ho haguera dit mai- quan parla de la llei de ferro de les oligarquies als partits polítics. No puc, per tant, jo pretendre canviar el concepte “usualment compartit” del mite de sobirania popular o nacional. El fet de què no servirà de res aquest post, no em lleva d’escriure’l. De soltar aquest vòmit i quedar-me a gust.

En totes les constitucions que estableixen democràcies liberals, hi ha un article on es parla de que la sobirania resideix al poble, la sobirania nacional o, com en el cas de l’alemanya, que el poder el té el poble. Això, en totes les democràcies liberals, ha esdevingut un dogma de fe. Un principi inatacable, acceptat acríticament “pel bé del sistema”. Eixe és el mite fundador, l’article de fe bàsic, de la democràcia liberal. De la mateixa forma que la creença en el fet que Jesús és el fill de Déu, nascut d’una verge i engendrat per l’Esperit Sant, és el mite creador del cristianisme. Sense eixes creences bàsiques no hi ha democràcia liberal ni hi ha cristianisme.

El mite fundador del cristianisme és com la tetera de Russell, no cap demostració en contrari, per tant, creure’l, o no, esdevé una qüestió de fe i, com a molt, es pot argumentar en contra basant-se en la raó i a la lògica, però mai ens podrem servir de l’experiència ni de fets objectius. El mite de la sobirania popular o nacional, sí que admet prova en contrari. Per això, és molt decebedor que aquest mite de la sobirania popular siga acceptat acríticament com un dogma. Sense sotmetre’l a la més mínima anàlisi ni testar-lo amb els fets evidents i, per tant, contrastables.

En primer lloc, quan parlem de sobirania popular, sobirania nacional o que el poble és sobirà, tothom dona per entés que els termes són entesos per tothom. I donat l’ús que se’n fa, permeteu dubtar del fet que tothom tinga clar que és la sobirania. Així, que en aquesta breu reflexió, el primer que cal aclarir i tenir clar és que la sobirania és l’exercici del poder. Els conceptes sobirania popular i sobirania nacional, que hui en dia són utilitzats indistintament, provenen de Rousseau i de l’abate de Sieyès, i aquests dos els definien de forma diferent. No entraré en detalls, però aquests conceptes són presos per la burgesia per tal de contrarestar el poder polític de la noblesa, l’Església i l’exercici del poder absolut pels monarques, que eren els sobirans.

No obstant això, la pràctica política ha demostrat, i demostra, que no hi ha cap Estat on el poder haja sigut exercit pel poble. En cap moment. No hi ha cap Estat on haja estat el poble qui haja fet la seua constitució. Totes han sigut elaborades per un grup, per una elit, que ha posat per damunt els seus interessos a l'hora de fer una constitució. Com a molt, eixa constitució ha sigut sotmesa a referèndum al poble, i el poble acríticament ha anat a votar-la, sense ni tan sols plantejar-se una alternativa. És més, m’atrevisc a dir, que el poble ni tan sols l’ha entés. Simplement els han dit que ells “lliurement” triaran els seus governants –cosa que Mosca demostra que és fals-, i la seua voluntat serà respectada. Ells s’ho han cregut, i han votat a favor d’eixa constitució com hagueren pogut votar a favor d’una altra que les elits –normalment venerats com a “pares de la constitució”- els hagueren ofert. És evident que el poble no té cap poder de decisió en l'elaboració i només està previst un instrument formal de ratificació, sense tenir cap més opció que la d’acceptar la proposta de les elits.

Si això passa en el moment constituent, més evident és el fet que el poble no té cap poder una vegada està en vigor la constitució i establertes les intuïcions d’acord a eixa constitució. L’únic que fa el poble és votar i obeir. Res més. Però a més a més, quan vota no fa cap acte de poder. Sí, la teoria diu que amb el vot dóna poders als representats o al mandatari. Altra vegada ja una confusió terminològica habitual entre el que és un representant i un mandatari, però no vull entrar, siga com siga el resultat és mateix. Després de les eleccions s’ha atorgat un poder al qual el poble està obligat a obeir, li agrade o no, siga o no eixa la seua voluntat. Però dit poder no ha estat atorgat sota cap condició, s’ha atorgat “signant un xec en blanc”. La persona electa no queda vinculada pel que fa a l’exercici del poder, delimitat a la constitució, per res. L'elecció és incondicional, de forma que l’electe pot fer el que li vinga de gust durant 4 anys.

Un govern pot prendre una decisió encara que en contra de la dita decisió estiga el 90% del poble. El fet de prendre una decisió en contra d’una amplíssima majoria no li lleva ni una miqueta de validesa a la decisió, i el poble només pot que creure, mut i a la dacsa, perquè si una gran part del poble mostra desaprovació i es manifesta als carrers, el governant pot enviar els aparells de repressió de l’Estat per a colpejar, reprimir, detenir i jutjar els manifestants sense cap conseqüència per a ells, encara que tot això siga arbitrari.

Més encara, els governs a les democràcies liberals governen per als interessos de les elits financeres i econòmiques, locals o internacionals. A gust d’ells i amb els criteris d’ells es fan les lleis, quan no són redactades directament pels seus “mamporreros”. Encara més, a un entorn internacional on els estats no són sobirans –és a dir, els Estats ja no exerceixen un poder autònom, un poder propi- la sobirania popular o nacional esdevé una pura ficció infantil. El combinat de poders, aquests sí sobirans, que conformen el que Negri i Hardt han anomenat Imperi, poden doblegar la voluntat dels governants de qualsevol Estat, siga o no expressió de la voluntat dels seus pobles. Això s’ha vist clarament a Grècia, on el poble ha acabat obeint el que havia dit que no obeiria, després de què el Govern de Tsipras acceptés el que deia que no acceptaria mai.

El gran mal que produeix el mite de la sobirania popular, nacional o el poder del poble, és que les elits troben legitimat l’ús i l’abús del poder per ser una expressió de la voluntat del poble, de la mateixa forma que els monarques absolutistes trobaven legitimat el seu ús i abús de poder com una expressió de la voluntat de Déu. Mort Déu a la política, calia buscar una altra font totpoderosa per legitimar el poder, les elits burgeses no van trobar una altra millor que la del poble, així el poble pot ser oprimit com a expressió de la seua pròpia voluntat. Les noves elits han trobat una justificació més perfecta que la del poder vingut de Déu, el poble no és oprés per voluntat de Déu, sinó per voluntat del propi poble.

Òskar "Rabosa".

Les Guerres troikes: Grècia front a l’abisme de nou.

Es sol considerar, jo pense que de forma errònia, que Grècia va salvar la Democràcia a les Guerres mèdiques. Les guerres mèdiques es solen considerar una fita de la resistència democràtica, de la superioritat de la cultura i tecnologia occidental sobre l'oriental. Aquestes afirmacions són més que discutibles, però així han quedat a l’imaginari col·lectiu, més després de pel·lícules com 300, i malgrat les amargues protestes d'Iran –descendents dels perses-.

Com haguera sigut la història si els grecs hagueren sigut derrotats? Això entra dins de la història contrafactual. Si Grècia com a part de l'Imperi persa ens haguera arribat tota la seua cultura? Òbviament les coses hagueren sigut distintes però no saben fins on. Hem de tenir en compte que molt del que ens ha arribat no és tal com el comú de la gent creu. Per exemple, Grècia ens va llegar la Democràcia, no és cert, Atenes, ens la va llegar, i per exemple Plató s’oposava a aquesta forma de Govern. A la majoria de les ciutats-estats no es va adoptar mai, i durant el S. V a. C. els grecs admiraven més a Esparta, que de democràcia tenia poc, que a Atenes. El que sí és cert, és que amb les Guerres mèdiques Grècia va salvaguardar un llegat que ha influït de forma fonamental en la nostra cultura. Això és indiscutible, llegiu El rapte de Grècia de Salvador Sendra a aquest mateix blog.

Grècia ara sí que es troba davant d’unes guerres que poden canviar la concepció del món actual. Les Guerres Troikes. No cal fer un repàs dels fets, ja que són sobradament coneguts. Malgrat la intoxicació, fer por, les mentides i les manipulacions, tu lector que passes per aquest blog, saps perfectament el que està passant. L'Imperi –que defineixen Hardt i Negri-, eixe Imperi que està per sobre de la voluntat general de qualsevol Estat, eixe Imperi que conquesta silenciosa i inexorablement, eixe Imperi que posa castiga als innocents –al poble- i absol als culpables –polítics corruptes i bankgànsters que treballen junts- havia entrat a Grècia, havia conquerit les institucions mitjançant un cop d’Estat –Papademos ex Goldman Sachs com a dictador- i havia imposat un règim de terror –anunciat plagues bíbliques si no assumien els mals menors de misèria, pobresa, fam, retallades... que els oferien-.

Però l’Imperi encara no ha fet el pas d’acabar amb el sistema plebiscitari per elegir governs –no patiu que intentarà acabar amb ell més tard que prompte-, perquè fins ara els governs i els pobles encara són prou submisos perquè siga necessari fer un pas tan brutal. Grècia en els darrers comicis ha decidit que ja estan farts de la Troika, i això ho han expressat esborrant del mapa al PSOK i deixant sense possibilitat de fer govern a Nova Democràcia, els partís que emparats per, i submisos a, l’Imperi. Això no obstant, han triat la via blaneta, Syriza, enfront de vies més radicals, tant a l’esquerra com a la dreta. Vies que directament advoquen per trencar amb la UE i la Unió Monetària.

Syriza pretén arribar a acords sense necessitat de trencar, però sense sotmetre’s del tot a l’Imperi. Tot el món sap –i així ho recull un diari com El País a un article titulat ¿Y si Varoufakis tuviera razón?- que la solució per a Grècia passa per una reestructuració del deute, que fer patir i augmentar el sofriment del poble no portarà a cap lloc, bé tal vegada reduir la població a Grècia. Aleshores perquè l’Imperi insisteix tant a imposar mesures que no són la solució i només porten sofriment? En primer lloc, perque l’Imperi intentarà xuclar fins a l’última gota sang, fins a l’últim cèntim, de Grècia. Perdran molts diners, ho saben, però abans deixaran sense res als grecs, al poble grec, a les elits ja les han rescatat. En segon lloc, perque l’Imperi no pot semblar feble o compassiu. Què passaria aleshores amb Espanya, Irlanda, Itàlia, o fins i tot França? Podrien els pobles rebel·lar-se contra l’Imperi elegint opcions antiimperialistes com Podemos, Front National, etc., populismes que diuen ells.

Aquesta vegada sí Grècia defensa les democràcies liberals, o inclús la possibilitat d’una major democràcia, representa que el poble puga seguir decidint almenys a grans trets quin tipus de país o societat volen. Enfront tenen l’Imperi, la preeminència del capital, de les grans empreses, de les finances, de l’especulació tot abans que el poble, que les persones. I aquesta són les Guerres Troikes. Dilluns es reuniran els Caps d’Estat de la UE per buscar una solució urgent a Grècia. Només hi ha tres possibilitats:

a)      Grècia cedeix al que demana la Troika i Angela Merkel. Guanya l’Imperi i les democràcies liberals poden anar cavant la tomba. La voluntat dels pobles ha mort. La Guerra Troika s’ha acabat i l’Imperi ha aconseguit el que no van aconseguir els perses.

b)      Hi ha un acord perquè Grècia no faça fallida però faça reformes, han de seguir negociant. Taules, no serà tan simbòlic com les Termòpiles, però com a les Termòpiles servirà als grecs per a guanyar temps.

c)      No hi ha acord, Grècia fa fallida i ix de l’Euro. El preu a pagar pot ser tan alt com el de la Batalla de les Termòpiles, però en tot cas no serà més alt que claudicar a la Troika. Però Grècia haurà demostrat que es pot plantar cara a l’Imperi, que hi ha vida més enllà de l’Imperi. Grècia pot salvar la Democràcia, com concepte, no sols a la democràcia liberal com forma de govern, i la pot salvar perquè pot demostrar que els pobles encara poden lluitar i plantar cara al capital, a les multinacionals, a la banca, al bankgàngsters, a Wall Street, a l’1%, etc., i a les institucions internacionals que han creat per imposar els seus interessos (FMI, BCE, UE, etc.), en definitiva a l’IMPERI.

Òskar "Rabosa"

La fi de la Democràcia liberal?

 El concepte de Democràcia és un concepte recent. I porta a la pràctica podem considerar que es va fer al 1776 amb la declaració d’independència dels Estats Units d’Amèrica. Es a dir, fa 234 anys. Si bé algú pot pensar que ja a l’antiga Atenes, la Grècia clàssica. Per a qui puga pensar que hi havia Democràcia, que pense una cosa només: la població d’Atenes al s. V a.c. era de d’uns 300 i 350 mil habitants, però només entre 35 y 40 mil tenien dret a vot els mascles adults fills de pare i mare d’Atenes. No podien votar la resta de la població, formada per esclaus,  els metecs (els estrangers que vivien a Atenes) i per suposat les dones, que encara que nascudes a Atenes de pares ateneus  no tenien cap dret, llevat del parir.

Les bases del concepte de Democràcia tal i com l’entenem ara es posarien al s. XVIII. Es la Democràcia liberal i és el sistema polític que ha acabat imposant-se a Occident. Aquest sistema confereix el dret de cada ciutadà a elegir i ser elegit per desenvolupar tasques de govern o legislatives, i és fonamental la divisió de poders. A més a més del sufragi, en una Democràcia liberal es reconeixen els anomenats drets i llibertats civils i polítics, que tenen una inspiració liberal posant l’individu al centre de la societat. D’ahí la gran confusió, com apunta Antonio Garcia-Trevijano, que hi ha a l’Estat espanyol de confondre Democràcia amb llibertats. A l’Estat espanyol hi ha reconeguts els drets i les llibertats,  privats durant el franquisme, però no hi ha una democràcia (vos recomane que llegiu aquest post de Trevijano anomenat “Democracia formal y democracia material).

Més enllà d’un debat teòric sobre quins països tindrien una Democràcia o quins no, m’interessa entrar en el tema de la crisi del concepte i del perquè d’aquesta crisi. Aquest concepte nàix com hem dit al segle XVIII i és un concepte concebut des de i per a la burgesia. Al s. XVIII, la burgesia es veu ofegada a un Estat absolutista, on damunt del seu llom viu el Rei, la noblesa i l’Església. La burgesia i el poble pla pinten poc. A la burgesia l’interessa que s’estenguen el drets i llibertats fonamentals, la Declaració de Virginia i la Constitució dels Estats Units així com La Declaració dels Drets de l’Home. Aquests drets són l’arma de la burgesia contra aquells que “els xuclen la sang”. Així mateix apareixen les teories econòmiques liberals i de lliure mercat, ja que la burgesos busquen que els deixen fer en el camp econòmic.

Desprès de les guerres napoleòniques, al 1815 es torna a restablir l’absolutisme, però les idees liberals ja han calat a gran part de la societat. Després de l’absolutisme i els primers rèdits de la revolució industrial a la burgesia se li deixa fer amb matèria econòmica, i prompte les idees liberals també canviaran la relació de poder. A la segona meitat del s. XIX el sufragi s’estendrà encara que no siga universal, votaran només mascles i que tinguen una determinada renda. El sufragi universal, incloent-hi dones, no és serà una realitat fins ben entrat el s. XX.

 El sufragi al poble es concedeix perquè interessa a les classes dominants, no perquè siga fruït de conquesta social alguna. El desenvolupament de la economia i del capitalisme té un paper fonamental. A la primera meitat del s. XIX els treballadors són poc més que esclaus, es cert que sobre el paper es “la lliure voluntat i el mercat” qui pacta els salaris dels obrers, etc., però la situació real és molt diferent, ningú lliurement tria treballar 15 hores al dia, ningú tria enviar el seu fill de 12 anys a treballar 12 hores al dia, etc. A la segona meitat del s. XIX la burgesia se n’adona que els treballadors si tenen hores lliures consumeixen més i un salari més elevat, i ells venen més. Per altra banda, l’Estat també veu que concedint protecció social l’economia pròspera i això, a més a més, serveix de dic contra les idees sorgides per l’abús de la burgesia (comunisme, anarquisme, etc) i que propugnen una guerra de classes. Al s. XX i especialment desprès de la Segona Guerra Mundial, els proletaris (els treballadors) desapareixen, i la Democràcia liberal assoleix el seu màxim grau, tots són consumidors, tots són importants per al desenvolupament econòmic i per tant tots tenen dret a decidir en qüestions polítiques.

Al s. XXI hem vist comença amb forts retalls dels drets i llibertats associats a les idees liberals, tot en nom de la “seguretat” i com a conseqüència de l’atemptat contra les Torres Bessones de Nova York, siga qui siga que haja fet l’atemptat. Al segon lustre es produeix un crisi econòmica derivada del sistema-estafa “de lliure mercat”. Els liberals reclamen la intervenció de l’Estat per salvar l’economia mundial, es saqueja al poble per salvar una elit de financers lladres. En tot aquest procés el pes de l’opinió dels ciutadans i de les seues decisions és pràcticament nul. Les decisions es prenen passant-se per sobre del parlaments, en instàncies internacionals públiques o privades, regides per tecnòcrates (que també comencen a aparèixer com a dirigents polítics a Itàlia o Grècia i que des d’alguns àmbits són reclamats com a solució a l’Estat espanyol). A més de que els centre de decisió s’han traslladat i allunyat dels ciutadà-súbdit. Els polítics no estan vinculats davant dels ciutadans per res, es a dir, una vegada elegits poden fer el que es vinga en gana, i com els centres de decisió s’han traslladat, mane qui mane només podrà fer el que li diguen. Pensar que Rajoy, Hollande, Cameron o Merkel tenen un ample marge de actuació i decisió és ser més il·lús que un xiquet de cinc anys el dia de Reis. La gent cada vegada es menys necessària per decidir. Hui en dia, qualsevol país “democràtic” funcionaria sense que hi hagués eleccions. Nomes cal seguir el que es diu des de BCE, OCDE, FMI, Comissió Europea, etc. Fer el que manen els tecnòcrates.

 

Oskar "Soria"

 

Links relacionats:

 

 Niño Becerra - Arcadi Oliveres SINGULARS 27-09-2011