Argentina

Segurament, ningú no recorda una etapa de creixement com la del final de la Segona guerra mundial, per a l’estat iberoamericà (ni per a la resta d’Amèrica). L’abastiment d’una Europa desfeta va comportar l’època daurada d’uns indrets que havien acollit la immigració republicana pocs anys abans. El següent pas, ja sabem quin va ser: dictadures a dojo i liberalisme mal entés, fins ara.

A Argentina, esta setmana hi ha la segona volta de les eleccions presidencials on dos persones pugnen per la governabilitat d’un estat amb una inflació del 142,7% interanual. Cal recordar, més que siga de manera anecdòtica, que ací s’estima en el 3,5%, i que ja és alta. Un dels candidats ha sigut ministre d’economia, mentre que l’altre es fa dir economista. Sembla ser que d’esta sí que se salva, amb persones tan preparades.

Durant uns segons de discurs de Massa que vaig poder suportar, la crida era clara, al·ludint a la riquesa d’un territori que té de tot: agricultura, ramaderia, mineria, combustibles… I ara arribarà allò que cal per a apujar al cel: la gestió! De l’altre, perdoneu però no he pogut encoratjar-me ni tan sols per empassar-me un segon; però n’he llegit alguna cosa, i ben bonica!

Aviat s’obirà la porta a empreses foranes perquè s’hi instal·len fins que, en altra onada d’”argentinor” siguen expropiades i indemnitzades, i tot això amb el suport d’una població que demana superar el colonialisme per enèsima volta. Perdoneu, però jo hi veig un estira-i-arronsa semblant a un bandoneó –també molt argentí.

Argentina ha de reconéixer que el major potencial de què disposa és l’humà, com demostra elecció rere elecció escollint els millors representants, amb una intel·ligència i un pragmatisme realment extraordinari. Ara bé, si els candidats presidencials han estudiat en les facultats i les escoles estatals, cal dir que un altre focus de riquesa i de progrés es troba en el propi sistema educatiu, com totes i alguns hem pogut comprovar.

 

Salvador Sendra

Consulta sobre l’autodeterminació

Supose que jo no he sigut l’única persona (virtual) a qui ha arribat l’avís de Meta sobre la doble opció equívoca intencionada; una proposta en què s’oferixen dos opcions perquè pugues seguir aportant estupideses al món o xafardejant les que aporta la esta de gent. La primera és que pagues i, així, podràs seguir viu en la xarxa sense que se t’inunden els comptes de propaganda personalitzada, diuen. I ho escric així perquè la propaganda la rebràs d’igual manera des de les publicacions, però ja untada de vaselina. La segona és que romangues de manera gratuïta i t’empasses la sessió doble d’anuncis explícits i, després, de propaganda implícita.

Instagram és ridícul perquè no es pot dir ni tan sols que siga estètic, però sí, patètic. D’altra banda, si ara he de firmar una autorització per a rebre anuncis, què ha passat fins ara? Perquè jo en rebia a cabassos. No puc imaginar-me més anuncis d’hotels i de cotxes, de restaurants i de viatges, perquè ja farien difícil el seguiment de les publicacions inconnexes i aleatòries de la xarxa. Abans, tot eren publicacions de perruqueries; després, de sales de bitllar; ara, de tendes de bicicletes. Què més volen oferir si no es paga? I si es paga?

Alguna persona de les que llig este escrit s’ha plantejat la possibilitat d’abandonar Instagram i de passar-se a TikTok? Jo ja en tenia un, de compte, en eixa xarxa i el vaig tancar per ridícul, però posats a demanar, si és gratuït i no intenten vendre’m els duros a sis pessetes, ja és molt, no creieu? Segurament, tancaré el compte d’Instagram, o el deixaré com està ara: latent. Segurament, reobriré el de TikTok per anar-hi a fer l’imbècil i vore com la resta del món em supera amb escreix, fins que em demanen diners per oferir-me una cosa que ja tinc, o per empitjorar-la.

I vosaltres? Us quedareu a Instagram? Pagareu per romandre-hi? Romandreu-hi sense pagar? Deixareu Instagram? Canviareu de xarxa?

 

Salvador Sendra

 

Obstinació sense límits.

Per qüestions que no venen al cas, simple disponibilitat temporal i geogràfica he viatjat a l’Orient Mitjà un parell de voltes aquest mateix any. Ruta Bucarest - Amman, a Jordània on un es sorprén de veure la magnitud del llegat romà a actuals terres de l’Islam, que amb posterioritat ho cobrirà tot. Visitant Jordània de dalt a baix en un dels viatges, decidisc en l’altre travessar cap al costat no visitat, cap a un altre país, Israel. La distància entre Jerusalem i Amman és de menys d’un centenar de quilòmetres entre els que es travessa el riu Jordà i d’ahí allò de Cisjordània i Transjordània segons la terminologia occidental derivada del mandat britànic a la zona. Jordània, pel seu propi nom ja deriva influències occidentals del llatí com a llengua de cultura, Jordània o la terra dels jordans com Frankia/França la terra dels francs, oposat als països germànics que diuen -land, com per exemple, Deutschland, Holland, etc. El país té una forma traçada amb línies rectes que no corresponen a cap criteri que no siga polític. Dit això, la zona d’Amman, la zona limitant amb Israel, ja té significat per als jueus. Des del mont Nebo Moisés esguardà la Terra Promesa a la qual no entraria mai viu després d’haver guidat al poble hebreu durant quaranta anys pel desert del Sinaí. La ruta entre Egipte i les zones palestines o jueves al nord no durava en l’antiguitat més enllà d’un parell de setmanes per a una caravana mercantil, la qual cosa indica que els quaranta anys de vagabondatge pel desert són clarament una al·legoria de la purga d’un poble culpable. En transport públic local arribe al pont que travessa el Jordà, un filet d’aigua i més enllà davant els meus ulls, la Terra Promesa a Avraam; no puc evitar pensar que amb ben poc es va conformar el Patriarca o si no era tot simplement un altre càstig per algun altre pecat anterior...

La major sorpresa que em trobe ja en territori israelià és allò que diríem la divergència entre de iure i de facto. Jurídicament Israel és un estat independent però de fet, pels carrers de Jerusalem un continua en territori àrab com a Jordània, Síria, el Líban o l’Egipte, val a dir tots el veïns. Al voltant només se sent parlar àrab i els jueus són clarament una minoria que viu en relativa majoria a colònies extraurbanes de nova fundació. Una placa a la sinagoga més vella de la ciutat indica que Ramban-Rabbi Moshe  ben Nachman  fondà al segle XIII la sinagoga més vella, malgrat això la mateixa placa continua diguent que no hi ha evidència arqueològica de sinagogues a Jerusalem abans dels segles XIV o XV. El mateix Ramban (més curt ara) del segle XIII diu que no trobà a la ciutat de Jerusalém més de dos jueus...

Abans de la fundació de l’actual estat d’Israel al 1948 als jueus se’ls ofereixen diferents localitzacions de l’antic imperi colonial britànic com parts d’Uganda o Kènia, però aprofitant la corrent d’empatia generada per la recent barbàrie nazi insisteixen que volen la Terra Promesa per Yahvé a Avraam, i l’obtenen. Segons ells, una terra sense poble, Palestina, per a un poble sense terra, el jueu. Si la diàspora provocada pels romans fou tan severa que al segle XIII un jueu declara no poder trobar a una ciutat com Jerusalem més de dos persones amb la seua mateixa confessió, com a mínim això es desvalida.

De la violència no vull parlar. Bon diumenge a tots.

 

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 5 de novembre del 2023.