Omertà

 

Matteo Messina Denaro està en coma irreversible i prompte es morirà. Estava malaltet quan el van enxampar: anava a l’hospital a Palermo per a rebre un tractament contra el càncer, tranquil·lament, caminant pel carrer i després de desdejunar-se en una cafeteria del barri. Feia dècades que el buscaven arreu del món, però no el van poder localitzar mai, ni l’FBI, ni la Interpol, ni la CIA ni la TIA: ningú! Deien que s’havia operat de la vista a Barcelona, que havia estat de vacances per Marbella amb un vaixell, que freqüentava Albània per a fer-se retocs estètics... De tot una mica.

La veritat és que la seua història és la de la impunitat amb què els grans fugitius poden fer allò que els ve en gana sense que els atrapen. Desconec, però, qui és el seu substitut a l’empresa, ni m’importa, tanmateix he de reconéixer que seguia periòdicament les notícies de Messina i que em cridava l’atenció l’escassa quantitat de publicacions que hi havia sobre la seua vida: anys i anys revisant la premsa italiana i poca cosa...

L’home vivia al poble del costat; crec recordar que a uns trenta quilòmetres de sa casa, on hi estava la seua esposa i una filla que quasi no va conéixer. I sembla que vivia com un veí qualsevol, passejant pel poble, jugant a cartes al casino, comprant el pa... Però ningú no el coneixia, ni en sabia res de l’organització: un veí discret i supose que, també, bona persona. No m’estranyaria gens que resolguera algun problema puntual del veïnat, ni que anara els diumenges a missa. A votar, supose que no.

Es morirà en poques hores, després d’haver estat tancat a la presó quasi un any i condemnat a cadena perpètua al 2020, jutjat en absència, o siga, sense presència del reu en el judici. Trenta anys fugit, vivint al poble del costat i conegut amb el nom d’Andrea Bonafede; Andy per als amics, i les amigues, supose. Li faran misses i resaran per la seua ànima.

Salvador Sendra

 

Espies.

Fan un programa a la ràdio en què conten la vida i els miracles d’un tal Juan Pujol –del qual preservaré l’anonimat a partir d’ara—, un home que va ser espia durant la Segona Guerra Mundial i que, sembla ser, va ser un personatge fonamental en la logística del Desembarcament de Normandia. L’home –i la seua esposa— es van dedicar a enganyar els alemanys per afavorir els anglesos d’una manera que es coneix com a agents dobles: uns creien que treballaven per a ells, però els transmetien dades falses per afavorir els altres. Bé; sembla una vida intensa que recorda les novel·les de Graham Greene en què explicava les tramoies americanes a Cuba i tot això. En tot cas, quan parlaven de tinta transparent i d’altres coses semblants ho enllaçava amb un temps remot de telègrafs amb missatges xifrats i microcarrets de fotos.

Però, deu fer cosa d’un mes, vaig llegir una entrevista en la premsa de paper el la qual preguntaven coses a un home, Fernando San Agustín, del qual tampoc diré el nom, que també s’hi havia dedicat. Esta persona contava com es preparava per a fer seguiments i escoltes telefòniques de gent que ostentava càrrecs importants en el temps de la guerra contra ETA. Va fer de cambrer i tot, en un bar freqüentat per persones interessants, a fi de guanyar-se la seua confiança. La gràcia d’esta entrevista estava en les explicacions sobre el material que s’emprava aleshores i com comparava l’autor la dificultat anterior amb la senzillesa actual, on tots estem més que localitzats i espiats; i ho sabem! I ho acceptem! Creia que, més enllà d’usar el Pegasus en els casos més importants, no calia res excepcional i que en bastava demanant l’amistat a Instagram.

L’altre dia va morir Francisco Paesa, prop de París: l’home que es va fer ric amagant els diners d’un tal Roldán i que ja s’havia mort feia un grapat d’anys a Tailàndia, crec recordar. Tampoc diré el seu nom per preservar-ne l’anonimat... Ja sabeu: entre espies no ens hem de delatar.

Què té Itàlia que a tots enamora? El nord és vertaderament preciós, en la mateixa mesura que ho és Roma, però s’ha de reconéixer que mai no ha tingut massa rellevància política des de la fi de l’Imperi Romà i si exceptuem les influències del papat... Un vaixell s’enfonsa el 5 de juny al llac Major amb vint-i-tres espies a bord, a causa d’un temporal, i en moren uns quants, d’italians i d’israelians. Si estaven de celebració, quan un espia deixa de ser espia? Què collons feien vint-i-tres espies navegant pel llac amb un vaixell carregat de beguda i menjar? Hauré de desplaçar-me fins allí per esbrinar-ho tot i escriure-vos-ho amb tinta transparent, com es feia abans, perquè no m’enxampen.

 

Salvador Sendra

 

El més ràpid de la Vuelta.

Cap a finals d’agost, i aprofitant uns dies que em quedaven per a tornar al treball, vaig fer una visita als pobles de l’interior de la província d’Alacant. Com que duia la bicicleta, una volta instal·lat en un d’ells, em desplaçava pedalant: estan prop però... Es tracta d’una zona muntanyosa, i jo soc una persona despistada i poc rigorosa, així que vaig haver de pujar unes costares empinades, moltes d’elles sense voler.

En tornar a casa, vaig vore un avís que tractava sobre el tancament d’uns carrers perquè passava la Vuelta, i clar: es tractava d’un esdeveniment important que comportava infraestructura, publicitat i una miqueta d’incordi. Com que em va cridar l’atenció, vaig investigar on anirien els posteriors dies i resulta que passarien per eixes costeres tan empinades de les muntanyes de l’Alcoià i del Comtat que jo havia trepitjat feia poc. Que bé! Miraré a la premsa qui puja més ràpid i com ho fa!, vaig pensar.

Quan no es té televisor, es viu més tranquil, però en ocasions com la que narre, sents que et perds alguna cosa. La premsa, curiosament, ni anomenava la Vuelta! D’una cosa tan pàtria i venedora del producte turístic, és curiós que ningú no en parle. A la ràdio, ben poquet i difícil de trobar. Però, si fa unes setmanes, els mitjans nacionales ens la feien agra amb el Tour... I això que és francés. La qüestió és que no vaig poder saber si hi havia en el grup de ciclistes algú tan ràpid com jo ho vaig ser dos dies abans.

 

Salvador Sendra