Concert de Mahler

 

Eixa era la primera intenció: escoltar Mahler i Saint-Saëns, que per això m’agraden tant. Ni tan sols havia mirat què hi havia primer però, en començar, m’he adonat que estava escoltant una peça seriosa i que no en coneixia ni l’autor, un senyor anomenat Francisco Coll. La cosa és que, una volta acabat el concert, repasse el fullet i llig qui era eixe home i per què escrivia això. M’adone aviat que qui redacta la ressenya apunta que l’autor tracta de representar la vida d’una ciutat cosmopolita... I sí, pot ser, però no ho identifique: l’inici és altra cosa, i és eixa cosa la que ha fet que em captara tan sobtadament l’atenció.

La peça comença amb un soroll semblant al dels fulls quan s’esgarren... De seguida he pensat que l’autor ens proposa d’esgarrar les partitures en una mena de cant a la llibertat i, a partir d’ací, tota l’obra gira al voltant del temps d’una vida que transita entre la nit i el dia; entre els sorolls de la llum del sol i els de l’altra llum: l’artificial. Un món on tot es mou creant sons variats i independents, però d’una manera que ordena fins i tot en el caos de l’urbs. Però tot comença amb el so de la partitura esgarrada, ho diga com ho diga l’autor, o el narrador, en què el pentagrama s’esfuma entre el tràfec diari.

Després, Saint-Saëns, que m’ha resultat familiar i no sabia per què fins que el fullet m’ha apuntat que era la reinterpretació per a piano d’una part de l’òpera Samsó i Dalila. Finalment Mahler, que era qui buscava i que, tot i haver escoltat mil vegades la Simfonia primera, només soc capaç d’extraure’n l’essència quan ho faig en directe. I la sensació final del concert ha estat que l’última part refà la partitura que ha esgarrat la primera, i que Saint-Saëns passava per ací i ha entrat a visitar-nos, sense més, i quan el cap de cartell s’hi vinculava en una programació diguem-ne estranya.

Salvador Sendra

Autobiografia

  

Quan algú no sap de què escriure, però ho ha de fer, escriu sobre si mateix. Pot ser això o pot ser que crega que ha viscut una vida que podria interessar algú. Però, encara que optem per la primera opció, la segona segurament hi estarà present.

Poca gent té una vida suficientment interessant per a ser redactada, escrita o novel·lada per un mateix. Altra cosa és la vida dels altres narrada per un tercer… Ara mateix, jo hauria d'estar escrivint sobre un tema realment complex, però no sé com estructurar-lo. Mentre, llegint la premsa, he observat que, en poc temps, molta gent coneguda ens obri la porta de l'espai més íntim: addiccions, parelles, pors, frustacions… I què? Pregunte jo.

Quan endevine els egos redactats –i no em referisc ni al de Churchill ni al de Groucho Marx–, automàticament pense en la sequera intel·lectual convertida en un striptease a l'abast de qualsevol voyeur o xafarder. Ara mateix, i com he esmentat abans, hauria d'escriure sobre la meua trista vida, mentre ordene les idees de l'altre text, però no ho faré; no siga cas que algun lector o lectora se'm suïcide i, atesos l'índex de lectors actual, convé preservar-los i malcriar-los.

Salvador Sendra

Les coses comunes

 

Žižek analitza la vigència d’El manifest comunista i n’extrau conclusions ben sorprenents. En la major part de la reflexió, se centra en allò que era trencador en seu temps i que ara ja no ho és: els temps han canviat, i les percepcions, també. La propietat, el treball, la revolta... res no es pot entendre fora del context en què fou escrit. Camus també hi va fer una complexa i exhaustiva anàlisi de les revoltes a L’homme révolté, i d’una tirada molt més llarga.

Però, què m’ha cridat l’atenció d’este breu assaig? Doncs, dos coses. La primera és l’explicació de l’evolució wagneriana i la manera en què es poden aplicar els ideals de l’autor respecte a la propietat –sembla que influït per Proudhon— a la construcció de les més emblemàtiques obres, fins i tot a L’holandés errant: per com es nodrixen de manera recíproca. Realment, la meua lectura ha estat crítica, però no n’he pogut extraure cap errada o contradicció, respecte del capítol dedicat a Wagner.

La segona ha estat la manera en què es posa el focus en el futur, i molt encertadament. Žižek escriu que, abans, el comunisme es va presentar com a solució d’un problema global de propietat, de treball i d’economia al qual es podien afegir col·lectius de tots els indrets del món però, com ja he escrit abans, hui ja no hi cap. Ara, amb l’evolució i la decadència, explica que hi rau el problema: el moll de l’os està en les coses comunes que ja ningú no pot evitar.

Eixa comunitat que cal reforçar és l’ambiental, on l’ésser humà habita i del qual no s’hi pot apartar, per molt que s’esforce. El vessant cultural i el natural hi transiten de la mà en eixa nova creença d’allò comú o comunisme, si hi afegim el sufix.

Salvador Sendra