diumenge, 29 de juny del 2014

LA TERRA ÉS PLANA





En una de les primeres classes de Filosofia que vaig fer, pense que a València, haguí d’ensenyar els autors grecs. Era una substitució en què el professor titular estigué uns dies absent i jo vaig prendre el temari on ell se l’havia deixat... Sempre he pensat que, per entendre qualsevol cosa, o qualsevol tema, hom s’ha de posar en perspectiva.
«La Terra és plana i, si algú pensa el contrari, i ho pot demostrar, que ho demostre i, si no ho pot fer, que calle fins que estiga en condicions de demostrar-ho», va ser el que vaig dir a uns alumnes que ― deien ells― sabien la veritat i afirmaven que jo estava enganyat. Com ja podeu imaginar, no ho van saber demostrar i la Terra va continuar sent plana...
Pensem el que pensem sobre el tema anterior, sovint ens resulta massa difícil mantindre un pensament racional quan ens falten les bases per a realitzar eixe procés de causa-efecte tan necessari per a no perdre’ns en el segon per què. I tot açò està causat perquè, de xicotets, ens deien que l’ésser humà és racional; recordeu això? Haguera sigut massa més fàcil dir-nos que l’ésser humà té capacitat per racionalitzar, però que quasi mai la utilitza.
Ara, hem d’imaginar que passegem amb una urna per cada lloc del món i que cada ciutadà té la possibilitat de votar o no a la pregunta sobre la Terra? La planura guanyaria per majoria absoluta demolidora i hauríem d’empassar-nos-la amb la peculiaritat que «no és plana del tot perquè hi ha muntanyes i mars». El més greu és que els posseïdors de la raó suprema de l’esfericitat serien totalment incapaços de demostrar-nos-la i acabarien formant part d’una secta proscrita.
La Terra és plana perquè ho diu la democràcia. La Terra és plana i farem una Constitució per defensar el que ha votat la majoria d’humans. La Terra és plana i, qui no n’estiga d’acord serà acusat de corrompre la voluntat popular. La Terra és plana i, qui puga demostrar el cas contrari, ja por anar desenvolupant la fórmula racional per convéncer set mil milions de persones.

Salvador Sendra Perelló

dissabte, 28 de juny del 2014

Prospeccions petrolieres al Golf de València i les Illes, No. O Sí?



En els últims mesos hem sentit, llegit, vist un munt de notícies al voltant de prospeccions petrolieres a l’Estat espanyol, i particularment a l’àmbit dels Països Catalans, sobretot pel que fa a les Illes Balear i Eivissa en concret. També, hi ha un debat sobre el fracking arreu de l’Estat espanyol i d’Europa. Tot això és degut a un dels problemes més greus que deurà afrontar Occident en els pròxims temps, el problema de l’energia. Es sol dir que l’era del petroli barat ja ha passat, no hi haurà més petroli 20-30 dòlars el barril com fa 10 anys. Ja portem uns anys en els quals el preu del barril de petroli  està al voltant dels 100 dòlars.
L’Estat espanyol té un problema seriós amb l’energia. La balança energética va tenir un dèficit en 2013 de 41.000 milions, i en 2012 de 45.000 milions, tenint una taxa de dependència d'energia externa del 73%. Per tot això, no són pocs els experts que demanen que a l’Estat espanyol cal un Pla energètic.
 
Això ens afecta a nosaltres, com consumidors d’energia. Més enllà de tenir sistemes oligopolístics en tots els sectors energètics, ja siga gasolina o electricitat, els més de 40.000 milions de dèficit els hem de pagar els consumidors, el preu de l’energia a l’Estat espanyol és el dels alts a l’UE abans d’impostos. El Pla energètic del qual tant es parla hauria de servir per reduir aquest dèficit de la balança energètica.
Jo personalment no m’atrevesc a decantar-me sobre les prospeccions petrolieres. Si hom mira el que han fet els diversos governs espanyols amb el tema de les renovables és per esgarrifar-se. Si hom mira el que fa el Ministre de Industria, no diré el seu nom, ja que per desgràcia compartisc cognom amb ell, no pot més que tindre por. Però és tan dolent que es facen prospeccions?
 
Imaginen per un segon que l’Estat espanyol està governat per gent de bé, persones amb trellat. Imaginem per un moment que Espanya no es diu Espanya, té un altre nom: digueu-li Kongeriket Norge (Noruega). Imagineu que les prospeccions petrolieres no les faran empreses privades, sinó una empresa estatal; que prendrà les màximes precaucions per danyar el menys possible el medi (encara que hem d’assumir que danys hi haurà). Imagineu que sí que hi ha petroli, s’explotarà i els beneficis serviran per millorar el nivell de vida dels ciutadans, el PIB per capita, la salut, l’educació, la investigació… i també a revertir els danys que puguen és causar al medi. Diríeu que no a les prospeccions?
A mi em fa por que Espanya no és Noruega; que les prospeccions les faran empreses privades; que les faran el més baratet possible per si no hi ha res, i per tant amb menys precaucions; que els importaran una merda els costos ambientals. Després si hi ha petroli, l’explotaran, els beneficis se’ls quedaran quatre, on les faça Repsol, o pararan a l’estranger, si ho fan empreses que no tenen la seu a l'Estat espanyol, i a la fi no es millorà res ni hi haurà més benestar.
 
Hom pot negar-se a què es facen prospeccions de totes totes, i seria legítim. Sempre i quan estiga disposta a pagar més per l’energia que consumeix, a gastar-ne menys o triar per energies amb un potencial major risc, com la nuclear. Perquè vulguem o no, de moment les energies alternatives han resultat molt cares, més quan les polítiques les implementen imbècils com Zapatero. És evident també, a parer meu, que es deu treballar amb energies alternatives que siguen netes i renovables perquè en un futur, tal vegada més proper del que imaginem, la substitució del petroli serà una necessitat imperiosa. Però de moment hi ha el que hi ha, i depenem del petroli.
No tinc gens clar el tema de les prospeccions i m’incline al no, perquè em fa por que açò és Espanya i que ho faran empreses, i per tat tindran poca cura del medi i no aportaran riquesa als ciutadans. Però, si Espanya fora Noruega ho tindria claríssim.
 
 
 Links relacionats:
Islas Baleares: Rodeadas por proyectos de explotación petrolera | Alianza Mar Blava
Mariano Marzo: por fin alguien dice las cosas como son (o casi)


España olvida el ahorro de energía con la factura de crudo en máximos – El País


El viento y el agua reducen el déficit energético de España en 4.000 millones - ABC


España fue el segundo país de la UE más dependiente en energía en 2012 – ABC
 http://www.abc.es/natural-energiasrenovables/20140219/abci-espana-dependencia-energia-201402191058.html

divendres, 27 de juny del 2014

XINA, XINA, XINA, XINA!


XINA, XINA, XINA, XINA!


Recorde els feliços noranta, quan la gent es dedicava a drogar-se, a resar a Buda i beure ―era la moda―, i llegia l’horòscop gairebé a diari. Quins temps aquells! Quina intel·lectualitat! Quina gràcia! Doncs, per esta època tan preciosa, que ara hi ha qui intenta recuperar després d’un divorci o d’una separació, van passar coses realment interessants que actualment gairebé ningú recorda ―supose que a causa d’això que deia abans...
Jo estava realment enganxat a un parell de publicacions mensuals, si no recorde malament. Una era Ajoblanco i, l’altra, El viejo topo. La primera tenia un contingut cultural molt interessant i innovador; la segona, el tenia més polític-esquerrós. L’Ajoblanco, que era la meua preferida, un dia va aparéixer amb un periòdic escrit en xinés que denunciava un atac sense precedents del govern de la Xina a un grup de manifestants (uns quants milers) que estaven concentrats a la plaça de Tiananmen. El periòdic estava traduït i volien que els lectors col·laboràrem per fer-los-el arribar, als xinesos, perquè s’enteraren d’allò que passava a casa seua. No hi havia Internet.
Un dels discursos més demagògics que he escoltat mai és el que no es fa. No es parla mai de Xina en els mitjans de comunicació convencionals ―que són tots― ni en les institucions. Per contra, Venezuela és un argument molt recorrent... Diuen que és un govern que atenta contra les llibertats, com ho puga ser Cuba, i jo m’ho crec, però, i Xina? Quan els benvolguts neocons posen per a la foto amb la bandera al darrere, és com un photocall on els xinesos humilien els seus rivals ideològics fotografiant-los davant dels símbols del comunisme: roig, corbella i martell!
La massacre de Tiananmen és una cosa més d’entre tantes. Amb els pantalons pels genolls, polítics liberals i grans empresaris, doblement humiliats després de la foto, s’esforcen a modificar tota mena de lleis i tractats perquè uns comunistes ―que són els amos del món― els demanen que ho facen. Mentre, la premsa oficial amaga les fotos roges amb la corbella i el martell per no ofendre els totpoderosos genolls dels neocons, criats des de jóvens en altres àmbits i allunyats de les lectures de l’inici de l’escrit; potser estaven llegint l’horòscop o resant a genollons, qui sap..
 

Salvador Sendra Perelló

dimarts, 24 de juny del 2014

Honestedat intel•lectual.




Abans de res deuríem dir què entenem per honestedat. Per acabar prompte mire la Wikipedia, com que dona una definició bastant acurada al sentit comú la donem per bona. Diu així:

L'honestedat és un valor humà consistent a comportar-se amb coherència i sinceritat amb un mateix i d'acord amb els valors de la veritat i la justícia. L'honestedat pot entendre's com a un respecte a la veritat en relació amb el món, els fets i les persones. Per a d'altres, l'honestedat implica la relació entre el subjecte i els altres, a més de la del subjecte amb si mateix. Sentiment de seguretat i tranquil·litat personal al no sentir-se superior a ningú i percebre el bo dels altres, així com conduir-se per les normes i valors.
Avui en dia assistim a exercicis de deshonestedat intel·lectual que em fan sentir vergonya, fàstic i fins i tot em cabreje a vegades. Hui en dia, és totalment inútil tractar d’informar-se mitjançant els mass media tradicionals. Ja es diguen El País, El Mundo, La Razón, ABC, Cadena Ser, Onda Cero, Cope, RTVE, Atresmedia, Mediaset, 13TV. El periodisme està en descrèdit perquè manipulen, menteixen, desinformen i serveixen interessos que res tenen a veure amb la llibertat de premsa ni amb el dret a rebre información verídica i objectiva. Si hom vol informar-se ha de buscar canals d’informació alternatius, mitjans petits, independents de la banca, amb cert compromís social o, almenys, sense por a dir el que pensen perquè no depenen del capital de bancs o de la publicitat de grans empreses. Informar-se hui en dia requereix esforç i a més cal garbellar molt, perquè si és cert que la Xarxa permet moure molta informació, molta de la molta informació és tòxica.
La deshonestedat dels periodistes queda patent amb tantes tertúlies de pollastres sense cap com hi ha la televisió. No sols els destrellats, que són tan grans que arriben al paroxisme, vénen de l’anomenat TDT Party. Ací trobem indigents mentals, alguns que aniran ratllats de coca o beguts, soltant barbaritats sense parar, sense vergonya, sense por al ridícul. També els troben a les tertúlies RTVE, La Sexta, Cuatro o Tele5, on també es diuen subnormalitats i on el model inaugurat per “Tombola”, el mític programa de Canal 9, ha triomfat en temes polítics. Cert és que si això passa és perquè hi ha un públic amb nul·la capacitat intel·lectual i crítica que ho segueix.
El que em sembla més perillós són els columnistes d’alguns d’aquests periòdics disfressats d’intel·lectuals, o d’escriptors, de pensadors, d’acadèmics de la “Lengua española”… En definitiva gent que se’ls suposa un alt nivell cultural puguen escriure articles deshonestos intel·lectualment. Són deshonestos perquè no respecten la veritat en la relació amb el món, els fets i els altres. Davant situacions iguals donen tractament diferent i, ¡oh, casualitat!, ho fan justament seguint la línia editorial del diari que els paga. Cal dir que molts d’ells, si canvien de diari o de mitjà de comunicació canvien amb ells.
Veureu, no tinc cap problema amb la gent que no pensa com jo. El problema no és que sostinguen punts de vista que siguen diferents a la meua perspectiva. Hi ha pensadors, economistes, politòlegs, etc., que jo no pense com ells i no tinc cap problema llegir-los i no en causa cap conflicte fer-ho. Al contrari m’aporten molt encara que en moltes coses segueixen sense convencer-me. Sense arribar a fer com Michel Onfray, el filòsof francés que tant li agrada al meu amic Salvador Sendra i del que em contra que sol esbutzar tots els altres filòsofs comparant el que feien amb el que deien, en principi en semblem honestos i/o coherents. El problema el tinc amb la gent que no és honesta o coherent. Com a exemple podeu vorer l’article de Javier Marías a El País, titulat: Ecuanimidad o histerismo. Encara que l’haguera pogut titular: Honestedat o diners.


Links relacionats:
Ecuanimidad o histerismo, Javier Marías – El País.

dilluns, 23 de juny del 2014

UCRANIA Y EL EFECTO PLACEBO

Aquest article està escrit per l'amic Salvador Sendra Perelló. Està escrit en castellà  perquè el va enviar a El País, on li van dir que per publicar-lo l'hauria de retallar. Com l'article si es retalla perd l'esència i com que paga la pena llegir-lo, el publique al blog.
 
 
UCRANIA Y EL EFECTO PLACEBO
Detesto las teorías que apuntan a que el conocimiento de la historia nos puede servir para evitar repetir los errores ya cometidos porque estas situaciones se repiten constantemente y, por qué no, en períodos cíclicos. Más bien, se me puede considerar como próximo a las otras, a las que, como Nietzsche, nos recuerdan eso que él anunciaba como el «eterno retorno» o la constante vuelta atrás.

La espiral como efecto óptico, la propuesta por este filólogo-filósofo, resulta adecuada para resolver unas situaciones que, aunque nuevas, nos resultan previsibles y familiares: la crisis, la pérdida de valores, la decadencia... La historia, por tanto, se puede repetir porque las causas de cada ciclo son humanas y, hasta ahora, que sepa yo, humanos somos los que las estudiamos y analizamos.

Leyendo a Salustio, en uno de sus libros que trata sobre la guerra contra Jugurta,  el político e historiador romano atribuía las causas de los males de Roma a la corrupción del final de la República. Las causas personales que lo llevaron a hacer este juicio no las voy a analizar pero sí que diré el resultado de su indagación: la pérdida del enemigo externo.

Aplicando estas premisas a nuestra situación actual, y haciendo el ejercicio mental que supone vestir de cartagineses a los soviéticos, se podría decir que la caída del muro, o sea, la victoria del capitalismo que se tiene como el gran triunfo del final de siglo, más que un triunfo fue un indicador del declive occidental que, sin un enemigo en el que proyectarse, anunciaba el predecible final del ciclo; pero del ciclo capitalista.

Las maniobras rusas para levantar (de nuevo) el muro pueden ser analizadas como una vuelta al orden preestablecido del equilibrio. La Guerra Fría y la nostalgia de la URSS, el conflicto de Ucrania y el engaño que han sufrido los países del Este, un liberalismo tutelado ruso y los recursos nacionalizados… Parece que hoy la historia se tiene más en cuenta y, de momento, a nadie le interesa la vuelta al imperio ni al feudalismo.

El fracaso del bloque soviético no es otra cosa que el fracaso del bloque occidental. El conflicto sin conflicto, el equilibrio entre ambas partes, la Guerra Fría, fue un espejo en el que se miraron ambos grupos pero que, en realidad, reflejaba a cada uno: Narcisos enamorados. Ucrania, por tanto, si se ve desde esta perspectiva, no es más que un pequeño (des)acuerdo en el que nadie va a intervenir porque su resultado, sea el que sea, interesa a todos aunque, al final, y para ser coherente con mi punto de vista, se trate de un placebo: una pastilla de calcio para un enfermo grave.
Salvador Sendra Perelló

dijous, 19 de juny del 2014

Comunidad Valenciana: retallades, finançament i destrellats.



En els darrers dies Antonio Beteta, secretari d’Estat d’Administracions Públiques, ha exigit més retallades en els serveis públics al (mal)Govern de la Generalitat Valenciana. Això sembla que ha provocat que tots la unió de tots ens socials: PP, oposició, empresaris, sindicats… Ja n’hi ha prou! –diuen amb disgust.

La Comunidad Valenciana està infrafinançada. Fins i tot el PP, reconeix i ha alçat l’estàndard de la reclamació d’una millora en el finançament. Va començar Camps a gastar eixe argument per atacar a Zapatero després de la Llei de finançament autonòmic. Aleshores ell no parlava de balances fiscals ni coses d’eixes, deia que s'havia de fer servir el criteri d'habitants. Fabra va encarregar l’any passat un informe on es concloïa que la Comunidad Valenciana havia sofert forta discriminació. També un informe encarregat per AVE posa de manifest que

el nivel de gasto público total por habitante se sitúa en el 85,4% la media, como consecuencia del menor gasto de todas las administraciones: las centrales (87,4%), las CC.AA. (81,6%) y las corporaciones locales (88%). Como consecuencia de ello, el gasto es menor en todas las funciones y capítulos presupuestarios, y en particular en la inversión en infraestructuras.

També la Coalició Compromís ha fet del infrafinançament un cavall de batalla. Compromís parla de deute històric, un nou meme que gasten totes les autonomies que volen millorar el seu finançament. Compromís xifra el deute històric entre els anys 2002-2012 en 13.449 milions d’euros.

Hi havent motius més que evidents per creure que el dèficit de la balança fiscal que ha patit la Comunidat Valenciana respecte de la resta de l’Estat és més que evident. Però tinc el defecte d’anar una miqueta més enllà. Malgrat el corrent unànime en posar l’accent dels problemes econòmics de la Comunidad Valenciana al infrafinançament, jo no el pose ací. És a dir, la meua primera preocupació no radica al finançament. Radica amb què s’ha fet dels diners. Què han fet els governs de la Comunidad Valenciana amb els diners. Jo sóc una mica ximple, i estigues infrafinançat o hiperfinançat, queda clar que la primera decisió que et correspon a tu és decidir en què et gastaràs els diners i quants te’ns gastaràs. Pot ser que ho simplifique massa, però per a mi malgastar els diners i després donar la culpa al infrafinançament és com si un treballador que guanya 1.000 € al mes però gasta com si guanyara 1.500 €, perquè ell està mal pagat. Una vegada que els deutes l’ofeguen va a dir al seu cap que està a la ruïna perquè el malpaguen i que té un deute històric amb ell. Què en pensaríeu? Que eixe home no està bé, veritat? Doncs, a parer meu, passa el mateix amb les administracions públiques.

Compromís afirma basant-se en un informe encarregat per Les Corts, i no anem a dubtar-ho, que deute històric des de 2002 al 2012 és de 13.445 milions d’euros. Doncs bé, sabeu quants diners s’han balafiat amb la política de grans esdeveniments? 12.500 milions d’euros. Sabeu quin és el cost de la corrupció en el període 2010-2013? 1.184 milions d'euros. Com bé detalla un article de “El Confidencial”.

D'acord, sí. Els valencians estem infrafinançats, però això no pot servir d’excusa per justificar la precària situació econòmica. La culpa està en el saqueig. Saqueig que s’ha organitzat mitjançant estudis que donaven per segurs uns impactes positius d’eixes inversions, que en la realitat mai s’han produït. Cosa que em recorda al que s’explica en el llibre que us comentava l’altre dia: “Confesiones de un gánster económico”. On del que es tractava era de fer previsions de creixement inflades, perquè es feren grans inversions, fer créixer el deute d’un país per després privatitzar els recursos com que no podia pagar-se el deute.

El mateix passa amb la ja fallida “Ciudad de la Luz” d'Alacant. Sabeu que dien els informes d’impacte econòmic?

Uno de los principales resultados del informe es que el impacto económico total derivado de la construcción y funcionamiento de la Ciudad de la Luz se ha traducido en un crecimiento de 638 millones de euros de producción, 300,6 millones de renta y en la generación o mantenimiento de 7.754 empleos. De estos impactos globales, alrededor de las tres cuartas partes han sido generadas por las inversiones necesarias para la construcción de la Ciudad de la Luz, mientras que el gasto de las producciones rodadas en Alicante representa un 21% en términos de renta, y un 16% en términos de empleo.
On estan els 638 milions de creixement? On estan els 300'6 de renda? I on estan els 7.754 llocs de treball? A qui hi ha que demanar responsabilitats?

Així podríem seguir amb tots i cadascun dels projectes que ens han venut. Bona burra ens han venut. Basats tots ells amb informes inflats, per tant falsos i mentiders. No han sigut errors de càlcul o de previsions. No. No podem ser tan innocents. Han sigut manipulats conscientment, amb traïdoria i, anava a dir nocturnitat, opacitat. S’ha fet perquè ha suposat un riu de diners en corrupció, en obres de les quals s’han aprofitat les empreses que viuen del BOE, que a més a més enlluernaven a un poble ignorant que continuava votant als lladres de la cova d’Alí Baba.

Penseu que el problema és l’infrafinançament? Jo afirme que no. No és el problema. No ho ha segut. Perquè en cas d’haver tingut un finançament just, els destrellats hagueren sigut els mateixos. Només hi ha una xicoteta diferència, el deute de la Comunidad Valenciana no seria de 33.864 milions d’euros, seria més; els sobre costos per les obres hagueren sigut majors; els diners pagats en corrupció en serien més… El destrellat s’haguera incrementat exponencialment. És per això que no em sume a cap proposta que demane un major finançament de la Comunidad Valenciana. Comencem pel començament. Posem ordre en com es gestionen els diners, després parlarem de quants més ens calen.

Jo amb les manifestacions del PP i dels empresaris no veig més que hipocresia. El que jo llegisc entre línies és: “Hem saquejat, volem més diners per saquejar més”.

Links relacionats:

El PP y los empresarios se unen frente al Gobierno: ´Aquí no hay más que rascar´


 Camps pedirá a Chaves mil millones anuales más de financiación autonómica


LA FINANCIACIÓN PÚBLICA DE LA COMUNITAT VALENCIANA Y SUS CONSECUENCIAS ECONÓMICAS (Informe de L’“Asociación Valenciana de Empresarios”).


Compromís reclama un nou model de finançament i recuperar el deute històric que afecta en 900 milions a Alacant


Balança fiscal del País Valencià amb Espanya


La factura del despilfarro: Valencia dilapidó 12.500 millones de euros en grandes fastos


Las cuentas de la Fórmula 1 no salen


El Ivie presenta un estudio sobre el impacto económico de la Ciudad de la Luz
http://www.ivie.es/es/actividades/noticias/2007/ws_cdl01.php

dilluns, 16 de juny del 2014

Economistes que demanen grans guerres pel creixement econòmic i l'informe “Iron Mountain”.


El diumenge 15 de juny del 2014, acabe de llegir un article d’opinió a The New York Times (NYT), que m’ha deixat cavil·lós. Es tracta d’un article d'opinió que escriu Tyler Cowen, professor d’economia a la George Mason University. El títol de l’article ja ho diu tot: The Lack of Major Wars May Be Hurting Economic Growth (La manca que grans guerres pot estar danyant el creixement econòmic). L’article clarament es posiciona a favor de treure vides humanes en benefici de l’economia global (o el que és el mateix, les grans empreses):
It may seem repugnant to find a positive side to war in this regard, but a look at American history suggests we cannot dismiss the idea so easily. Fundamental innovations such as nuclear power, the computer and the modern aircraft were all pushed along by an American government eager to defeat the Axis powers or, later, to win the Cold War. The Internet was initially designed to help this country withstand a nuclear exchange, and Silicon Valley had its origins with military contracting, not today’s entrepreneurial social media start-ups. The Soviet launch of the Sputnik satellite spurred American interest in science and technology, to the benefit of later economic growth. (Per a molts semblarà repugnant [ho és] trobar un costat positiu a la guerra en aquest assumpte, però una mirada a la història americana aconsella que no podem rebutjar aquesta idea tan fàcilment. Innovacions fonamentals com l'energia nuclear, els ordinadors i els modern avions foren tots empentats per un govern americà ansiós per derrotar eixos de poder o, més endavant, per guanyar la Guerra freda. L'internet fou inicialment dissenyat per ajudar aquest país a resistir un intercanvi nuclear, i Silicon Valley té els seus orígens en la contractació militar, no amb els start-ups emprenedors de mitjans socials actuals. El llançament del satèl·lit Sputnik pels soviètics va esperonar els interessos en ciència i tecnologia, i beneficiar el posterior creixement econòmic.)
No calen comentaris. Les morts a Hiroshima i Nagassaki, inclòs més enllà totes les de la Segona Guerra Mundial, són un petit detall pel bé de les elèctriques, comunicacions, Facebook, Google, etc. No dic que com a individus no ens en beneficiem. Però, és que aquests avanços tecnològics no s’hi hagueren produït? No tenim la capacitat els humans per investigar i desenvolupar tecnologia sinó és per matar-nos els uns als altres?
Aquesta idea no és nova. Dona la casualitat que a “La rosa de los vientos” programa d'Onda Cero, fa unes poques setmanes parlaven d'un informe que en principi havia de ser secret i va transcendir a l’opinió pública. És “El Informe Iron Mountain. Sobre la Posibilidad y Conveniencia de la Paz”. El NYT el va donar com a bo i el va publicar. Suposadament aquest informe el van fer un grup de persones pertanyents al Institut Hudson, i un d’ells seria John Kenneth Galbraith (un famós economista). En sentir el programa vaig descarregar l'informe, es pot trobar com tot el pertanyent a la conspiranoia fàcilment a la Red. Aquest informe és impagable. Com ara veurem. 
L'informe analitza de la guerra i les possibilitats de desarmament i de pau des de diferents punts de vista, tant econòmics com socials. L’eix de l'informe radica amb analitzar les funcions no militars de la guerra i en buscar substituts en cas de desarmament. Segons els autors, les funcions no militars de la guerra serien: 
a)      Econòmica: Tindria com a funció estabilitzar i controlar les economies nacionals.
b)      Política: Ajuda a mantenir governs estables, perquè aconsegueix que l’acceptació general de l’autoritat; permet la necessària distinció de classes i assegura la subordinació dels ciutadans.
c)      Sociològica: Serveix per controlar la dissidència i les tendències socials autodestructives; serveix per aglutinar la lleialtat social, assegurant la cohesió social.
d)     Ecològica: Ajuda a mantenir l’equilibri ecològic entre la població humana bruta i el recursos naturals disposables.
e)      Cultural i científic: Motiva el progrés cultural i científic.
 
En un supòsit de pau caldria implementar alternatives per a aquestes funcions en cas que s’optara per un llarg període de pau. Les alternatives serien: 
a)      Econòmiques: 1) Programa integral d’acció social, per millora la vida dels ciutadans; 2) Programa d’investigació espacial gegantí; 3) Programa de desarmament ritualitzat i ultraelaborat.
b)      Polítiques: 1) Policia internacional omnipresent i virtualment omnipotent; 2) amenaça extraterrestre establida i reconeguda; 3) contaminació ambiental massiva i global; 4) enemics ficticis alternatius.
c)      Sociològiques: 1) Programes generals derivats dels Peace Corps; 2) una forma moderna i sofisticada d’esclavitud; 3) contaminació ambiental intensificada; 4) noves religions i mitologies; 5) jocs i rituals de sang socialment orients (com els dels maies o romans); d) combinació d’aquestes formes.
d)     Ecològiques: Nous programes eugenèsics.
e)      Científiques: vinculat als programes social, d'espacial i de desarmament. 
Al programa de “La rosa de los vientos” diuen que l'informe aquest, siga verídic o fals, sembla una profecia autocomplida. I, certament, hi ha algunes coses que encaixen. Repassem-ne algunes. Cal tenir en compte que no hi ha hagut un procés de desarmament total, ha sigut parcial. Ja començaren als ’80 del s. XX, amb Reagan i Gorbatxov amb programes de desarmament nuclear. Però la carrera militar ha continuat i per això s’han inventat noves amenaces com Al-Qaeda i la “War on Terror”. Però, com lamenta Tyler Cowen, no han hagut grans guerres. 
És curiós, com un premi Nobel d’economia com Paul Krugman, articulista de NYT i també traduït per a El País, explica els beneficis de la Segona Guerra Mundial i els beneficis que es derivarien d’una amenaça extraterrestre.
 
 
Respecte de la contaminació ambiental massiva i intensificada. El canvi climàtic, tinga o no a veure amb el CO2, a més de la contaminació dels mars, dels focs a l’Amazones, etc., està servint molt bé per a eixe propòsit. També el fet que els EUA es neguen a firmar els protocols internacionals o altres documents, etc., com els de Kyoto o les Cimeres de la Terra. 
Pel que toca a nous programes eugenèsics, hi ha tot una sèrie de “think tanks” o fundacions destinats a fer estudis sobre control de natalitat, tals com “Population Matters”, de la que és membre el arxiconegut per documentals de natura David Attembourgh. En un passatge de l’informe, doneu-li la credibilitat que vulgueu, diu:
El paso intermedio indicado - el control total de la concepción con una variante que involucre a la píldora anticonceptiva, a través de las fuentes de provisión de agua o de ciertos alimentos, luego contra restado por medio de algún "antídoto" controlado - ya se encuentra bajo desarrollo.
¿Tal vegada això té que vorer amb què els hòmens hui en dia tinguen menys espermatozous i siguen menys actius? 
Pel que fa a la policia global omnipresent i omnipotent, només heu de veure el que ha passat amb la NSA i el cas Snowden. Capaços són de controlar totes les comunicacions. Fa pocs dies al NYT també, venia una notícia que no deixava de ser xocant, la policia dels EUA està adquirint material bèl·lic pesat, incloent-hi en llocs on hi ha baixos o molt baixos índexs de criminalitat. 
També troben que la carrera a l’espai, de moment, s’han représ els projectes de tornar a la Lluna i d'enviar humans a Mart. Això, òbviament activa les despeses en aquests projectes i la investigació. 
Aquestes són algunes de les alternatives evidents que podrien tindre relació amb les propostes de l’informe. No obstant això, crida l’atenció que ara un economista des del NYT envie un missatge defenent la guerra com mitja de per estimular l’economia, la investigació i l’avanç econòmic. Que apareguen aquests tipus d’articles a mi, personalment, em fa pensar si no estarem davant un globus sonda, per testar i crear opinió pública, però a la vegada armen a la policia amb material bèl·lic pesat.
Segurament, jo seré molt conspiranoic. Però hi ha coses que tenen una difícil explicació, com justificar grans guerres on mor moltíssima gent pel bé de l'economia, la ciència, la tecnologia, etc. Jo vos deixe aquestes notícies, informes conspiranoics, els links i les relacions que jo hi veig amb el que passa. Vosaltres decidiu què creure.
 
Oskar "Rabosa".
Links relacionats:
La paz es barata la guerra es cara – Un mundo feliz, La rosa de los vientos – Onda Cero.

“Iron Mountain”

The lack of major wars may be hurting economic growth – The New York Times

 War Gear Flows to Police Departments – The New York Times

dissabte, 14 de juny del 2014

Podemos: Lideratge de Pablo Iglesias a l’estil “casta”?

 Ahir es va acabar la votació per elegir l’equip que organitzarà l'assemblea de Podemos. En una maniobra controvertida, la setmana passada Pablo Iglesias envia un correu a tots els “Círculos” i diu que ha fet un grup de 26 persones de la seua confiança per organitzar l’assemblea i dirigir Podemos fins la mateixa. També diu que, qui vulga fer un equip que ho faça i les eleccions serien el 12 i 13 de juny. Després de tan democràtica mesura, el diumenge passat a l’Assemblea de Madrid va haver-hi fortes discussions. Per justificar-se Monedero, ideòleg de Podemos (diuen que mà dreta de Pablo Iglesias però sembla més “el cervell”), diu que hi ha un grup, es suposa que es refereix a Izquierda Anticapitalista, que volia donar un cop d’Estat dins de Podemos. Per això ells s’avancen i el fan ells, dic jo. Al final, amb presses i carreres va eixir una altra alternativa. El resultat de les eleccions ha sigut que Pablo Iglesias ha arrasat amb gairebé el 87% dels vots. Hom pot pensar que el procés discutible i discutit, per trair els principis de Podemos, ha sigut referendat per una aclaparadors majoria. No obstant, cal fer altres lectures, des d’altres punts de vista. Pablo Iglesias ha obert la porta cap a un lideratge clàssic res democràtic. Pot ser Robert Michels tinguera raó, i la Llei de ferro de la oligarquia siga el destí de qualsevol partit polític.
Sembla que en qualsevol grup humà cal gent que coordine o dirigesca les activitats del grup. No hi ha cap organització, o cap grup humà que no necessite algú que coordine les accions de tots els membres. A mi em sembla bastant evident. Una altra cosa és quan eixos coordinadors acaben transformats en elits. Per a Rober Michels, tractaré de resumir molt breument el seu pensament, això passarà sempre en qualsevol partit polític. Michels deia que tota organització acaba necessàriament creant una un grup que la dirigeix. Com més es desenvolupa una organització, més necessitats de gent que es dedique exclusivament té, i aquests acaben constituint una oligarquia. Als polítics també passa açò, els líders que en principi són elegits per les bases acaben professionalitzantse. Una vegada professionalitzat els líders es tornen estables i inamovibles. Aleshores s’independitzen de les masses, deixen de ser dependents de les masses i les masses depenen d’ells. Per tant, el poder del líder en un partit polític resulta il·limitat. Així, tota organització partidària representa un poder oligàrquic fonamentat sobre una base democràtica. Per a Robert Michels això serà sempre així.
A mí em sembla que gairebé tots els partits polítics responen a eixe patró, establit per Michels. Encara que no tinc clar que haja de ser sempre així. Hi ha dos partits a l’Estat espanyol que no acaben d’encaixar bé a eixe guia. Són partits on o bé les bases canvien ràpidament el lideratge quan aquest s’independitza massa o no respon als criteris desitjats per les bases, o bé les masses són tan actives que funcionen malgrat la desaparició fàctica dels líders per avatars legals.
En el primer cas en referisc a Esquerra Republicana de Catalunya. Són els únics on les bases trien els líders directament. A finals dels ’80 i principis del ’90 ERC era un partit deprimit, fins que va arribar la parella formada per Àngel Colom i Pilar Rahola. Ells van treure a ERC de la depressió i el van posar a l’òrbita política de nou, cosa que no passava des de la “Transición”. Aquesta parella va agafar molt de protagonisme i es pesava ser més que ERC. Les bases els van fer fora. Ells amb el personalisme van intentar crear un partit nou, Partit per la Independència, però van fracassar. El líder que va eixir d’ahí va ser Carod Rovira, que va portar a ERC al seu màxim històric de vots. Però, la seua entrada al primer Tripartit i el desgavell d’aquell govern va portar a què Carod acabara al carrer, altra vegada les bases manifesten el seu desacord. Més curt va ser el lideratge de Puigcercós, el segon Tripartit va ser una altra cagada. Les ambicions personals no agraden a les bases d’ERC, menys quan l’electorat va arribar a mínims dels anys ’90. El nou lideratge d'Oriol Junqueras, un líder amb objectius clars de partit però sense ambicions personals, no vol una poltrona a la Generalitat al preu que siga, fa que ERC siga ara el primer partit a Catalunya. ERC, les seues bases, no deixen que els líders estiguen per damunt del grup.

L’altre exemple és l’esquerra abertzale. Funcionen de forma assembleària, amb grups molt actius que estan a gairebé tots els pobles d'Euskal Herria, on molta gent participa activament en un conglomerat d’organitzacions i grups. Tenen una capacitat tremenda per treure dirigents, i més a més hi ha una altíssima rotació en els dirigents. Sí, moltes vegades per obligació, per la Llei de partits que els impedia participar a molts dels comicis. Però, també per la pròpia idiosincràsia. Fora del País Basc un partit o organització tan perseguida no haguera sobreviscut. Si és possible que hagen sobreviscut, és perquè hi ha unes bases actives, participatives, alerta i on hi ha molts membres disposats a assumir el lideratge circunstancial, tenint clar que la seua tasca és temporal i que no van per apoltronar-se.
Podemos tracta de ser un grup polític que en principi vol basar-se en la participació ja no de les bases del partit sinó oberta a la societat. Volen més democràcia començant per dins del grup polític. És un partit que naix del descontentament catalitzat per l’11-M, i que es basa per a arribar al gran públic en personatge mediàtic. El lideratge de Pablo Igleisas. Aquest individu diu que no vol protagonisme, que el seu lideratge és perquè així ho han decidit la gent i els “Círculos”. Ara bé, el seu comportament comença a demostrar que ell vol començar a independitzar-se. En primer lloc, torna a vicis dels grans partits. Crea una llista de la seva confiança, liderada per ell. En segon lloc, decideix primer, i després posa la decisió a consulta però no per ser decidida sinó referendada. En tercer lloc, per donar-li una capa de vernís democràtic, diu: teniu 5 dies per fer una llista de 25 persones i que se sotmeta a votació. És a dir, trenca la igualtat d’armes respecte als rivals i a més a més imposa les normes de bestreta. En quart lloc, per justificar la seua decisió recorrix a la por: mireu que volen donar un cop d’Estat dins de Podemos per furtar-nos la democràcia. I això els porta a ells a imposar les seues normes.
És cert, que ha guanyat la seua llista, però el funcionament està lluny del predica, no respon a criteris democràtics tals i com diuen que els volen. El líder vol assumir el seu paper de líder total, va camí a independitzar-se. Podemos com organització política va a preparar la seua Assemblea més fonamental i d’això s’encarregarà Pablo Iglesias, ell guiarà a les masses. D’ahí hauran de preparar les eleccions vinents autonòmiques i generals. Necessitaran professionalitzarse, per a eixos reptes. Amb la dervia que han pres porten pel camí de convertir-se amb oligarques, en el sentit de Michels, o com diuen ells en “casta”. Almenys, els moviments d’aquesta elecció per organitzar l'assemblea és un moviment típic de partits de la casta. A la Tuerca, programa que presentava Pablo Iglesias y ara presenta Monedero, gasten un portatil amb la imatge de Gramsci. Gramsci un filòsof comunista italià molt interessant tenia com ideal “El príncep” de Niccolò Machiavelli, per a Gramsci el príncep devia ser el partit comunista. Tal vegada, aquest ha sigut un moviment maquiavèl·lic.

Oskar "Rabosa".
Links relacionats:
Political Parties, Rober Michels (PDF Anglés)
“La Ley de hierro de la oligarquía” – Partidos políticos en democracia que no son organizaciones democráticas (bon resum en castellà del pensament de Michels)
http://ssociologos.com/2014/03/24/la-ley-de-hierro-de-la-oligarquia-partidos-politicos-en-democracia-que-no-son-organizaciones-democraticas/ 

dijous, 12 de juny del 2014

Una proposta revolucionària per al futur del País Valencià.



Estem a un any de les properes eleccions autonòmiques. I si fa o no fa el peix està venut. S’espera que el PP no guanye amb majoria absoluta per tant será desnonat del Palau de Generalitat. Ja era hora, eh?

Però, i després què? Heu pensat amb el desprès? Val, el P$x€ és la segona força. Compromís puja diputats. EU també millora. Podemos apareix per ahí. Els de UPyD també pugen. Tots fan una festa que l’hòstia. Alguns brinden amb cava, d’altres “con espumoso valenciano”. Algú fa un espectacle lamentable per que va bufat. Els carrers plens de gent que està fins els collons del PP. Tots respiren alleugerats. Sí, molt bé. Però, desprès què? Sí, desprès quan els passe la borratxera. Quan s’acaben les celebracions. Més enllà de la ressaca. Inclòs, més enllà encara. Després de que pacten o no pacte i hi haja un govern, del P$x€, d’esquerres i P$x€, ja siga tripartit o quatripartit o vis a vis.

Després que tot això arribe, es comprendrà la dura realitat. Que no hi ha futur. No hi ha futur, ni amb el PP, ni amb el P$x€, ni amb tripartit, ni pentapartit, ni cuatribarrades o coronades. El deute de la Comunitat Valenciana al 2013 és de 31.884 milions d’euros, el segon més alt per darrere de Catalunya amb més 55.000 i per davant d’Andalusia amb més de 23.000. Això pel que fa al deute oficial, el real… pot amagar alguna que altra sorpresa. Però a més a més, no hi ha forma industria sòlida, llevat de a Castelló el taulell. Només turisme i del baratet. Però si falta alguna cosa, vindran més retallades. Retallades que haurà de complir el govern que estiga. Perquè vindran manades d’Europa. Bè, amb això de que el PIB pujarà per comptar els negocis il·legals, sobre tot putes i drogues, baixaran una miqueta. Però el cert és, els diners que es deuen s’han de pagar.

Què es pot fer? Com afrontar la difícil, més encara, situació del futur?

Si jo fora d’algun partit polític, ho tindria clar. Es deurien fer tres coses:

1) Independitzar-se d’Espanya.

2) Segona, declarar el secret bancari al nou Estat del País Valencià i copiar lo millor de la legislació dels paraïsos fiscals.

3) Canviar el turisme i el concepte de turisme. De vells i borratxos que venen a Benidorma a bufar-se per quatre xapes, res. Turisme i oci de luxe. Atraure, més encara, els potentats de l’Est d’Europa, que vingue a blanquejar diners i a prendre al sol amb tots luxes. I, també, competir amb Monte Carlo pel que fa al joc.

La primera mesura té una raó senzilla. No hi ha cap paradís fiscal que siga un gran Estat. Tots son o Estats petits (Suïssa, Belize, Andorra) arxipèlags (Illes Verge Britàniques, Antigua y Barbuda, Illes Caiman, etc.), colònies (Gibraltar), Ciutats Estats (Mònaco, San Marino, Liechtenstein), etc. Petits territoris. Per tant, dins d’Espanya no podria ser doncs la decisió seria de l’Estat espanyol, ni tampoc podria declarar-se tot l’Estat espanyol como a paradís fiscal. Per tant, té que produir-se fora de l’Estat espanyol. A més a més, seriem expulsats de la UE, i això suposaria un avantatge, res de complir normes bancàries europees, ni de cap lloc. A Suïssa els va de puta mare. Per res volen ser membres de la UE. Tal vegada només caldria declarar només una zona franca, una petita part del territori.

La segona mesura, és perquè aquest sistema necessita els paradisos fiscals sí o sí. Combatre’ls és un esforç inútil. La gran majoria són territoris de Regne Unit, Estats Units, Holanda, etc. Hi ha molts diners que necessiten ser blanquejats i fer negoci amb ells és una opció. No importa de on vinguen, tràfic d’armes, de blanques, de drogues, corrupció, evasió fiscal, Vaticà, màfia… El negoci deu ser rentable he mirat la renda per càpita dels paraïsos fiscals com Illes Verges Britàniques, Mònaco, San Marino i uns pocs més. Sabeu quina és? 35.000 euros les més baixes. Actualment a la Comunidad Valenciana no arriba als 20.000. És a dir, ben treballat, suposa que es pot doblar la renda per càpita.

La tercera mesura, hi ha que aprofitar el sol i la platja però no el model Benidorm, de vells i gent a bufar-se. No cal fer 60 camps de golf, han 5 hi han prou, i qui vullga jugar a golf que pague ben pagat. Hotels de luxe, atraure cuiners de tres estels “Michelin” i donar-los facilitats per a que s’ instal·len, ports esportius de luxe per gran iots,  etc.

Que aconseguiríem amb aquestes mesures? Atraure diners, vinga de on vinga, amb la corrupció que ha hi hagut ara tindrem escrúpols! No ens cal fer grans inversions per crear industria, cosa amb la que no poden competir amb Xina, India, i resta de BRICS, sobre tot per salaris. No aniríem contra corrent, sinó a favor de la globalització. Tampoc amb propostes que ja formen part del passat, com reconvertir la societat al comunisme, tornar a una morta socialdemocràcia, etc.

Sé que el camí fàcil, és que tot segueixca igual, que res canvie, és el més transitat. Si les coses van bé et penges medalles, si van mal la culpa de la Troika i de la UE. Però hi ha que buscar solucions creatives. Si aquest món, de capitalisme salvatge, ferotge i  se’n va a la merda, al menys mentre puguem aprofitem-nos-en.

Com no sóc de cap partit polític ni puc dur endavant aquest pla per mi mateix, regale al idea per si hi ha cap partit que vullguera travessar per nous camins. De més riquesa i benestar.


Oskar "Rabosa".