Talibània et alia.

El terror com a poderosa arma d’informació massiva (més be recordatori) des de temps immemorials. Els americans informen que després d’una vintena d’anys ocupant el país, van a finalmente abandonar Afganistan el present mes d’agost del 2021. Tot d’una a tots ens vénen en ment imatges d’execucions o amputacions publiques, de gent coberta, de drets de les dones o qualsevol tipus de dissident simplemente dinamitades… Ara bé, ha realmente ocorregut això? Retirat l’enemic occidental els talibans simplemente han anat ocupant el lloc d’aquest. Les càmeres de tot el món fixes sobre el terreny i la barbàrie que encara no s’ha materialitzat. De veres no haurien pogut els talibans bombardejar a totes aquelles masses de gent a l’aeroport esperant fugir en qualsevol avió de qualsevol potència occidental? Digam que l’aeroport estava securitzat per tropes de l’OTAN, no haurien simplemente pogut evitar els accesos a dita instal.lació quan de fet tota la resta de la ciutat de Kabul ja obrava en el seu poder? La resposta és sí, els talibans podrien a ver creat mal, dolor a gran escala, però no ho han fet

Els mateixos talibans disposen ara de comunicadors informant a la resta del món que esperen formar un govern legítim i treballar pel bé del país, tot dins de paràmetres islàmics però molt més acceptable que la seua brutal i destructiva primera experiencia de govern. Dicta la lógica que d’on no en hi ha no es pot traure, tant han aprés els talibans les últimes dècades? Han estat formant-se? Molt probablemente no, Afganistan, el nou Afganistan sub dominació taliban està destinat a ser un laboratori panmusulmà. Un laboratori on ideòlegs de l’ortodòxia sunnita del golf van a testar la capacitat occidental d’oposició als seus postulats, que es preveu nul·la. El món musulmà no creu en els estats, una invenció occidental, sinó en la “umma”, la comunitat de creients i somia quallar tot això en torn d’un califat mundial basat allà on el profeta tingué les seues revelacions. El model saudí, wahabita, tots ho saben és radical. Cal doncs esperar una radicalització de l’islam en general en les pròximes dècades? Molt probablemente sí, com a mínim allò que ja han conseguit és frenar la laïcització de la societat com en Occident. Els seus temps no són els nostres ni es regeixen per paràmetres individualistes; el seu temps és col·lectiu i amb visos d’eternitat i d’ahí els problems de les dones i els dissidents.

Front a un Occident que envelleix i es retira sense presentar batalla un Orient rampant, més segur que mai de les seues institucions.

Ps- probablement molts pocs textos al món envelliran tan mal com aquest. Vinc d’escriure que els talibans encara no han provocat cap cataclisme major, ho escric el 28 d’agost i el 31 amb gran probabilitat es produirà algun tipus d’atentat o sèries d’ells amb l’intenció de testar la reacció occidental als mateixos. Com que segurament més enllà de comunicats no hi haurà cap acció es veuran legitimats per continuar i amb guiatge d’altres, se’ls preveu un gran futur si Xina o Rússia no ho impedeixen el les pròximes dècades, Occident…

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 28 d’agost del 2021

Més Laclau no és prou.

Al darrer congrés del Bloc es va aprovar la ponència política, que no és més que un retorn a Laclau. Dic retorn perquè no és un nou camí, bé almenys així crec recordar-ho jo. Als anys '90, l'aleshores UPV ja havia assumit lluites com el feminisme, republicanisme, l'ecologisme, etc., (allò que postulaven Laclau i Mouffe a Hegemony and Socialist Strategy: Towards a Radical Democratic Politics) com a pròpies, i era habitual, com ara, el debat sobre què distingia els nacionalistes d'altres partits com Esquerra Unida. Hom va dir que el nacionalisme havia d'abandonar les lluites "de colors" per tal de centrar-se en la qüestió nacional. Igual la memòria em traeix, però això és el que recorde sense consultar l'hemeroteca.

Aquest retorn a Laclau, si és retorn, ha causat cert malestar en una part significativa del Bloc, ara Més-Compromís. No obstant això, la decisió és encertada, no es pot partir de la base d'un país construït quan no ho està (ja vaig escriure) i molt menys quan la societat no és homogènia. Les crítiques més importants són per la introducció d'un concepte nou a les lluites de diferents col·lectius. En un aggionarmento al s. XXI, es parla dels sobiranismes per definir les lluites de les quals Més-Compromís pretén fer-se càrrec i assumir com a pròpies. Al parlar de sobiranismes en plural, alguns han vist una renúncia a la sobirania nacional. Ara bé, jo entenc que no és així, sinó que el que hi ha és un canvi tàctic, en compte d'estratègic.

Entenc que no és així, o almenys vull entendre-ho, perquè com ha manifestat gràficament Àgueda Micó: El nacionalisme valencià és el fil que cus totes les lluites... El canvi tàctic consisteix en el fet que les lluites socials ja no són accessòries a la lluita nacional (lluita nacional amb la qual sociològicament s'identifica una xicoteta part de la societat valenciana), sinó que passen a centrals, en una cadena d'equivalències, però aquestes lluites estan travessades i impregnades pel valencianisme. O cosa que és el mateix, aquestes lluites es fan purament en clau valenciana, sense descartar aliances o assumir lluites d'un abast és ampli quan siga possible, i sense perjudici d'allò que siga netament valencià, amb altres agents polítics a la resta de l'Estat o nivell europeu. Amb això es pretén dotar a la política valenciana d'una nova perspectiva que pretendria: - articular un discurs que desborde allò que és purament "nacional" i arribe capes i col·lectius més amples de la població que en principi no tenen gens d'interés en allò que és "nacional"; - demostrar la necessitat d'una política en cadascuna de les lluites en clau valenciana, més propera als interessos particulars dels  valencians; - que l'articulació del nou discurs valencianista puga arribar a ser hegemònic o almenys intentar establir la base per aconseguir-ho. Així, el fil que cus totes les lluites és allò què les articula per construir un bloc hegemònic amb segell valencianista. I resulta el més cabdal de la nova proposta de ponència política.

Un altre punt d'articulació del discurs en la ponència, i per això les sobiranies, és el de les lluites de dalt/baix. La frase d'Àgueda que em citat abans no acaba ahí, la frase completa és: El nacionalisme valencià és el fil que cus totes les lluites a favor de la majoria i contra els privilegis d'uns pocs, lluites que tenen a veure amb la justícia social, l'ecologisme, el feminisme, en la defensa de l'autogovern, la justícia social, des del punt de vista que suma. Abans volia posar l'accent en la qüestió nacional, ara toca posar-lo com s'articula el discurs respecte als antagonistes en la lluita. I evidentment l'articulació és populista (altra vegada en el sentit laclaunià exposat en On Populist Reason), i que a la frase d'Àgueda queda expressat en "...a favor de la majoria i contra els privilegis d'uns pocs...". Les sobiranies prenen sentit quan l'antagonista, els privilegiats -açò és, els de dalt, les elits, les multinacionals, l'home patriarcal, etc.- són els qui tenen el poder; i per tant, el que cal és recuperar-lo, recuperar la sobirania que han pres els de dalt, per a la majoria -els de baix, el poble, el treballadors, les classes populars, les dones, etc.-. Però els interessos són diversos, i el poder també està repartit -multinacionals que contaminen, partits centralistes, patriarcat, etc.- per això les sobiranies són diverses com diversos són els antagonistes en cada lluita, el que sempre es manté és que hi ha uns que estan a dalt i els altres a baix.

Hom pot pensar que no tota la ponència està a eixa frase, i és cert. Però la capacitat de síntesi i la precisió terminològica fa d'ella un element molt clarificador per entendre i explicar quin és l'eix de la ponència política que ha aprovat MÉS-Compromís, i serveix perfectament per explicar a qui no haja llegit la ponència tot el que hi ha al darrere d'ella. Tinc la impressió que esta frase, malgrat ser titular de l'entrevista a Àgueda Micó publicada per Eldiario.es no ha estat suficientment valorada i entesa.

També en clau de Laclau podria estar motiu del canvi de nom MÉS. La "coincidència" amb MÁS d'Errejón no sembla casual i Errejón és sense cap mena de dubte qui millor representa les polítiques de Laclau a l'Estat espanyol, ha establert aliança amb Compromís i sembla que aquesta serà llarga. Per altra, també coincideix amb Més Per Mallorca. Desconec quin és el motiu pel qual s'ha promogut aquest nom, supose que es fa en clau de pretendre sumar lluites (com diu Micó al final de la frase que ens permet entendre tota la ponència "... des del punt de vista que suma"), tant a dins del País Valencià com a fora. A mi em sembla desencertat. Pense que en valencià tenim moltes altres paraules originals que podrien actuar com a nom i com a significant flotant que ajudaria a articular el discurs en clau exclusivament valenciana. En el fet de la manca d'originalitat i especificitat (no m'agrada coincidir amb cap partit siga estatal o dels Països Catalans) faig la meua crítica al nom, i no en cap afecció o nostàlgia a l'anterior denominació. Bloc Nacionalista Valencià va ser l'ocurrència que van tenir per denominar a la suma de partits que el fundaren, copiant Bloque Nacionalista Galego després dels seus èxits a les eleccions del 1993 (autonòmiques gallegues) i 1996 (estatals). Sembla que a l'hora de posar nom al partit que ens ha de representar tenim una evident manca d'originalitat. Originalitat que sí que s'ha trobat i que funciona espectacularment en la coalició, amb Compromís.

Però amb tot açò no hi haurà prou. Cal portar-ho a la pràctica, i per aconseguir sumar, caldran altres elements, què esdevenen necessaris si el que es vol és que el valencianisme arribe a ser un discurs hegemònic. L'articulació del discurs ha de passar, també, mitjançant símbols populars. Tradicionalment, les esquerres ha volgut fer una transformació de la societat amb un cert menyspreament a tot allò que pertanyia a la cultura popular, és més, determinades lluites han sigut justament contra elements de la cultura popular. Això sovint ha provocat que les dretes se n'aprofitaren, integrant eixos elements com a propis i apropiant-se'ls simbòlicament. Quan es diu que si un treballador vota a la dreta, actua contra els seus interessos, es parteix de la base que només té uns interessos econòmics. Així s'oblida que a banda de treballador també pot ser: caçador, aficionat als bous al carrer, consumidor, futbolero, esmorzador, ciclista, aficionat als ral·lis, buscador de bolets, bevedor de vi, portador de Sant Roc a la processó del poble, i un llarguíssim etcètera de coses que el mouen. No és només un treballador, una persona unidimensional, guiat només per un interés econòmic en la seua vida. Sí, moltes d'aquestes coses poden semblar contradictòries, però per a ell no les són. I segurament, si vota PP és perquè el PP s'ha apropiat simbòlicament de moltes de les coses amb les quals s'identifica, i pensa que els partits d'esquerra les ataquen o realment es posicionen en contra.

No estic suggerint que l'esquerra valencianista haja d'entrar en una competició per eixos símbols amb la dreta espanyola, com he dit és legítim que hi haja una oposició frontal a ells per atemptar contra determinats valors i no tindre cabuda dins de l'ètica de l'esquerra valencianista. Però sí que caldrà trobar aquells trets de la cultura popular que puguen ser simbolitzats i sí que encaixen en l'ètica de l'esquerra nacionalista valenciana. Aquests símbols: - haurien de ser transversals respecte de les lluites; - haurien d'actuar com a significants flotants, podent ser resignificats; - han de tenir ja un arrelament  més o menys fort a la societat; - han de poder ser assumits, fins i tot, fora del que suposa l'esquerra valencianista, és a dir, un símbol amb el qual s'identifique també qui vota PP i qui vota Podemos; - la resignificació ha de suposar una vinculació a uns determinats valors.

No he fet una recerca sobre que hi ha escrit respecte dels símbols i la política. I segurament en tenir més temps, ho faré. Així doncs, la part final d'aquest llarguíssim post (més llarg del que volia) és purament intuïtiva i no fruit de lectures, per tant, en el futur podria ser matisada o modificada i, en tot cas, objecte d'un post exclusivament sobre símbols i política.

Òskar “Rabosa”.

ESCRIURE L'AIRE

 

Passar per l'òpera de Paris és recordar dos esdeveniments que hi succeïren i que van comportar unes importants modificacions estètiques que encara resonen. En primer lloc, si mirem el sostre de l'antic edifici, observarem la pintura de Marc Chagal. Amb l'actuació sobre la volta, el pintor volia homenatjar els músics que, d'una manera o altra, havien contribuït a crear l'espai sonor de referència que era eixa sala.

Una volta observat el sostre, si l'ubiquem en l'espai i el temps en què es va pintar, podem pensar la reacció del públic en adonar-se'n: hi va haver un rebuig total! Però, la segona proposta realment trencadora que es va realitzar en l'escenari francés, només la podem percebre de manera intel·lectual i històrica, ja que no hi ha evidències directes: el ballet de Stravinski va revoltar l'auditori fins fregar la violència. El públic francés no sabia de què tractava ni per què feia el músic rus una peça tan estranya. Jo tampoc ho sabia fins fa deu minuts, i tu tampoc ho sabràs fins que t'ho diga...

Stravinski escrivia l'aire amb la dansa, influït per les tesis dionisíaques que, alhora, resulten fonamentals per endinsar-se en el formalisme rus. A la base de tot hi ha Nietzsche, i si estirem una mica més, el simbolisme. I és per esta raó que Stravinski va compondre un ballet per escriure amb els cosos la forma més sublim de la literatura redactada fins al moment: "La consagració de la primavera".

Salvador Sendra

Pinta-ho de verd.

 

Al meu poble es solia dir: si no t’agrada, pinta-ho de verd. I darrerament estem vivint un temps on el “pinta-ho de verd” és el leit motiv de la política, sobretot de la dels gobiernos i governs “progressistes”. Resulta molt decebent veure com es declaren emergències climàtiques, alertes contra el canvi climàtic, s’aproven lleis contra el canvi climàtic, etc., i després a l’hora de la veritat, tot és més fals que el cartó pedra de les pel·lícules de sèrie B. Perquè les polítiques reals no són més continuació de les polítiques neoliberals amb un greenwhasing de llibre.

Infraestructures.

Mirem en primer lloc com les despeses públiques estan perfectament alineades amb el que ha estat el paper de l’Estat, que no ha sigut poc i sempre per afavorir els mateixos, en aquesta fase d’expansió del neoliberal. Si repassem els projectes del gobierno i del govern que hi ha en dansa al País València, en marxa o anunciats, ens adonarem ràpidament que els despropòsits continuen. Ràpidament, alguns dels projectes més absurds:

-          Ampliació port de València.

-          ZAL Port de València.

-          Ampliació del By-pass

-          Desdoblament CV-60 des de Beniflà a Gandia.

-          Desdoblament CV-95

-          Espigons a la platja de les deveses

-          Etc.

Està bé declarar la emergència climàtica però això ha d’anar acompanyat de coherència, sinó és paper mullat, fum de canyot. La primera lliçó de política que hem van donar, em van dir: vols saber si un govern és d’esquerres, mira els pressupostos de l’Estat. Ací es podria dir el mateix: vols saber si els governants creuen en l’emergència climàtica, mira els pressupostos. I evidentment, no, no s’ho creuen. Ningú d’aquests projectes és sostenible, i és més, alguns, com en el cas de l’ampliació del Port, ambientalment serà catastròfic i socioeconòmicament parlant un desastre per a tot el País Valencià, no sols afectarà a l’àrea metropolitana de València.

Ara bé, tots els projectes passaran la declaració d’impacte ambiental, que dirà “todo muy bien, circulen”. Amb això li posem un poc de coloret verd i "a la dacsa". Aquestes infraestructures no són necessàries i només es fan a major glòria de les empreses constructores “entre vítores del público en general”, aquell que encara no a pres consciència, què malhauradament és molt.

Transició energètica.

Aprofitant la necessitat de la transició energètica cap a les renovables, veiem com també està promovent-se una bambolla especulativa què, de no posar-se remei quan abans, deixarà efectes nocius i indesitjables en els propers anys. Ací tampoc ningú s’ho creu, ni gobierno ni la majoria del govern. S’han llançat a una absurda carrera per tal de posar plantes de generació d’energia renovable quan antes millor i no volen saber res posar un poc de trellat, els importa una merda el territori, el paisatge, fer un estudi d’impacte ambiental com cal, etc. Només interessa agilitzar, leit motiv del neoliberalisme més salvatge, i això que els especuladors puguen començar a obtenir beneficis quan abans.

L’excusa és que no hi ha temps. I tant que hi ha, hi ha temps per fer les coses bé fins l’horitzó de 2030. No hi ha temps si la mirada és curta, és d’aquesta legislatura i només t’interessa quedar com qui més MW ha posat i com qui més prompte ho ha fet. I fer-ho en trellat? No cal, total quan vinguen les conseqüències a saber qui estarà al govern o al gobierno. I, ai! d’aquells que intenten posar un poc d’ordre, amollarem els gossos o "al mestre vas".

Afortunadament, davant aquest destrellat molts ajuntaments han decidit actuar per tractar de frenar la desfeta als seus termes, així mateix han sorgit molts moviments populars per tractar d’organitzar-se en la lluita contra la desfeta. Renovables sí, però no així -diuen amb tota la raó del món.

Transició justa.

L’altre tema que m’escama és el transició justa. Que la transició energètica haja de ser justa, en els termes que es defineix és tan ambigua que acabarà portant al de sempre, a una (altra) transferència de rendes dels pobres cap als rics. Sota el principi de "qui contamina, paga", cosa que podria semblar justa, el que venen són impostos indirectes, i mesures en perjudici dels més pobres. Algunes ja s’estan implementant. Mirem-ne algunes mesures:

-          Impost al dièsel: Les persones que tenen vehicles a dièsel solen ser aquelles que fan més kilòmetres i tenen menys ingressos. Especialment les persones que viuen a zones rurals i necessiten d’un vehicle, sí o sí. Un impost a dièsel que equipare dièsel i gasolina és empobrir més aquestes persones. Qui més o necessita, més paga. A més a més, són persones que no tenen facilitat per canviar de cotxe, per tant, estan atrapades sí o sí. També tenen com alternativa canviar de cotxe sense necessitat de fer-ho (obsolescència programada), endeutar-se o accedir als contractes pels quals les companyies constructores de vehicles guanyen més diners fent de financeres que de constructores. Just? No m’ho sembla massa.

-          Prohibicions d’accés a la ciutat als vehicles més contaminants: Qui té un cotxe més “contaminant” és perquè té un cotxe més antic, i qui no es canvia el cotxe per caprici sol ser perquè no pot. Aleshores, el que està fent-se és: si tu circules amb cotxe elèctric, o de baixes emissions (nou i car) pots accedir al centre, sinó pots canviar-te el cotxe per tenir-ne un d’elèctric o baixes emissions, no pots accedir. Resultat: el centre circularan aquells que guanyen molts diners. Just? No m’ho sembla massa.

-          Bons verds: S’han de reduir les emissions, i les empreses que se’n passen han de pagar. Ara bé, si un empresa o un país té CO2 “de sobra” i no el gasta, pot vendre’l a un altra, -bé, ara és un bé d’especulació dominat per financeres- així que al final acaba repercutint al preu del producte final. Això és el que està passant a la llum a l’Estat espanyol i una de les causes de que siga tan cara -segons diuen-. Com la llum a l’Estat espanyol s’obté fonamentalment de combustibles fòssils, han de pagar bons verds, cosa que acabem pagant tots, i ho sofreixen els més pobres. Just? Gens. A més a més, és una puta estafa això dels bons verds. I mereixeria un post per ell mateix.

Mesures d’eixe estil que estan tant de moda ara, ninguna és justa. Ans al contrari la majoria agreugen les diferències entre rics i pobres, segreguen socialment i discriminen per raons de renda.

Tot molt verd.

Eixes són un xicotet exemple, no vull entrar en més coses com les lleis de canvi climàtic perquè aleshores el post es faria encara més llarg i ja ho és massa. Tot el que s’està fent és donar-li una passadeta de verd al neoliberalisme. Res més. El que realment cal és un canvi de paradigma, però això no s’aborda perquè encara queda molt de negoci per a fer, les grans multinacionals que s’han enriquit devastant el Planeta, van acordar seguir fent-ho amb l’economia verda. Durant la cimera del canvi climàtic de Cancún al 2010 s'adonaren que hi havia una gran oportunitat de negoci. Eixa cimera va estar teledirigida pels EEUU d’Obama i la Unió Europea i la prioritat era salvar el capitalisme. Allí es va acordar establir els bons verds, que havien de ser el negoci especulatiu amb les emissions de carboni, una alternativa a les hipoteques subprime que ja no tornarien mai més. El capitalisme estava enfonsat després de la crisi del 2008 i calia inventar-se nous mercats, inventar noves necessitats i nous productes amb els que especular. La necessària transformació cap a un món sostenible els brindava una oportunitat, si la dirigien ells i ens feien creure que les seues trampes eren necessàries. I ho han aconseguit, perquè el nostre sistema de valors, el sistema hegemònic és encara el neoliberal. Per descomptat, no hi ha cap interès en el canvi climàtic, hi ha interès en extraure rendes de baix cap a dalt. Fins que no siguem conscients d’açò, no avançarem res. 

Ja sé que igual no vos agrada molt aquest post, però si es aixina, i no vos agrada, sempre el podeu pintar de verd. Benvinguts a l'Infern, ara pintat de verd!

Òskar "Rabosa".

PIXORRO

 

Se’m trenca l’empalme de la mànega de regar el jardí. Amb la mistera i una mica –bastant— de paciència ho puc arreglar de manera provisional perquè fa molta calor i cal rematar la tasca de l’aspersor. Així, puc regar durant uns dies, però no tinc seguretat que dure molt la solució.

No recorde mai d’anar a la ferreteria i, quan vaig, tampoc me’n recorde, de comprar això que cal per a arreglar el problemeta. Una amiga ha d’anar-hi i em pregunta si necessite alguna cosa. Un raig de llum m’il·lumina de sobte i se m’acut que hi ha alguna cosa que no funciona bé al jardí. Li demane que em duga això que necessite.

– Com has dit que es deia això de la mànega?

– Un pixorro a què se li empalma un forat que du la mànega.

– Perfecte, ho apunte.

Mire què ha apuntat al paperet i hi posa «empalme de la mànega de reg que s’enrosca a l’aixeta». I pense: «Com vols que la dona de la ferreteria entenga això? Mira que és fàcil i entenedor dir-li ‘pixorro’». Li faig l’observació, a la xica, i no canvia res: «jo així m’aclarisc, i li ho puc explicar a la dona». Ella no havia vist el pixorro que jo necessitava i volia explicar-li, a la dona de la ferreteria, com era...

Al cap d’unes hores em diu que ja ho tenia, i que volia que mirara si era eixe el pixorro que li havia demanat. Efectivament: era eixe el pixorro! O siga que, per a mi, era un pixorro; per a ella, era un pixorro; però, per a la dona de la ferreteria, havia de ser un «empalme de la mànega de reg que s’enrosca a l’aixeta». Ja voldria saber jo si va acabar dient-li pixorro al pixorro perquè la dona l’entenguera.

 

Salvador Sendra

Genovés: la forja d’un mite.

 

Però el poble sap

que la història no oblida

i que els camins que tu has anat marcant

són camins nets i nous com el nou dia

I és ben segur que et justificaran

No, tu no te n'has anat

has nascut amb deu mil més

i la lluita continua

i el teu record va creixent 

(Octubre, Lluis el Sifoner)

Diuen que els mites, els personatges mítics, com Aquil·les, Teseu o el mateix Hèrcules eren personatges reals que van fer proeses. Aquestes proeses, en un món de desconeixement i tradició oral, acabarien sent mítics, confonent realitat i ficció, afegint fantasia a fets reals. Els que hem tingut una infantesa de poble, xicotet i relativament aïllat, hem viscut com arriben eixes històries i com es transmeten. Aleshores no hi havia internet, i les històries arribaven amb el boca a boca, amb les dosis de realitat i fantasia, i costava molt posar cara als personatges.

El meu poble és un poble  que, com tots els de la contornada, té gran afició a la pilota (això sí, sense arribar al nivell de Murla on allí és un ritual sagrat, quasi religiós), per això les històries del Genovés, arribarien prompte a les nostres orelles. Contaven històries del fet que va matar un colom amb una pilotada, que a un home el va deixar tort (històries que mai he sabut si eren veritat o no), que no li deixaven jugar de bot de braç ni de volea. Que jugava a soles contra tres, perquè el seu germà era molt roí. Que amb totes eixes condicions jugava i guanyava. Deien que era un home molt gran i molt fort. Es contaven gestes de les seus partides. I a penes sabien res.

Pocs anys després de sentir les primeres històries, quan jo tindria 7 o 8 anys, una vesprada en eixir de l'escola, vaig acompanyar a mon pare de volta per la nostra Marina, perquè ell fera alguns tractes i negocis. En acabar, va mirar l'hora tot nerviós, i em va dir: El Genovés juga al trinquet d'Ondara, vols que anem a vore'l? La pregunta era absolutament retòrica, ja que mon pare tenia clar que si acaba a bona hora, anava a la partida. Jo que no sabia quina cara feia eixe home, només sabia de les seues llegendàries gestes, òbviament vaig assentir a la proposta de mon pare.

I sí, la partida era: Genovés i Pepe, Sarasol, Chatet i (no recorde qui). Sarasol era molt jove, i recorde que mon pare en va dir que era jove i tenia bones mans. Ens posarem a l'escala, i des del escaló de dalt vaig vorer aquell home gran i fort, que abastava ell a soles tot el trinquet, avant i enrere pilotada rere pilotada. Ell contra tres, com contaven les històries, i efectivament no li entrava mai a la pilota per davant, i així i tot, passava i passava pilotes, i quan menys t'esperaves la tirava dalt de la graderia, aleshores qui la tirava dalt feia tanto. Més endavant el vaig vorer a moltes partides al trinquet contra Eusebio, contra Fredi, contra Oltra, contra qui fora, i sempre amb Pepe, el seu germà, fins que aquest es va retirar. Els cartells de les partides del Genovés a la meua memòria sempre són: Genoves y Pepe contra...

La llegenda continuà amb els desafiaments, especialment aquell al raspall contra Diego, el número u del raspall en aquell moment. El desafiament del milió de pessetes. També els desafiaments al frontó contra els bascs, el de Benidorm amb Martinikorena, i després amb Retegi. No tenia rivals a l'escola i corda, així que l'home de llegenda no tenia problemes per canviar de modalitat, perquè a ell no li feia por res, no li feia por ningú. Podia guanyar o perdre, però mai donava una pilota per perduda, mai regalava un quinze, jugava fins a l'últim alé com va demostrar contra Álvaro.

Més de major vaig anar a moltes partides de carrer amb Paco de Laguar. Sempre que podia l'acompanyava i com anava amb ells, solia entrar als vestidors, mentre s'enrotllaven les mans. Ahí vaig conéixer-lo un poc més, amb les converses que tenien mentre s'arreglaven les mans. Una cosa que em va sorprendre és que ell sempre tenia un got de tub ple whisky i gel. Mentre anava embolicant-se les mans amb esparadrap anava fent glops. Serien certes les històries que contaven d'ell després de les partides i que també formaven part de l'home llegendari? Després he sabut que algunes sí i altres no.

Una de les que no he pogut comprovar, però m'agrada especialment, diu que després d'una partida jugada a Pedreguer, el Genovés i un dels postors fidels d'ell van anar a sopar i estigueren fent copes fins altes hores. Això era un dissabte, a Pedreguer les partides sempre han sigut dissabte de vesprada, i resulta que l'endemà tornava a jugar a un poble vora València, si bé ara no recorde quin. Fins allí es va arrimar el postor, i quan el Genovés el va vorer, li va dir: Vols recuperar el que vas perdre ahir? L'altre li contestà: Que dius Paco? Si hem estat fins ben tard bevent. Qué vols que torne a perdre? El Genovés li va replicar: Travessa que hui guanye. I així ho van fer, l’amic va travessar i ell va guanyar. Aquesta història me la va contar el Miguelín, un home de Laguar, cosí germà de mon pare, que també era molt aficionat a la pilota i d'assistència religiosa al trinquet de Pedreguer tots els dissabtes, els darrers anys diuen que és habitual veure'l al de Gandia. M'agrada especialment aquest succeït perquè siga veritat o no, sí que s'ajusta al caràcter del Genovés, un home que es deixa la pell per la pilota i pels seus amics, fora quin fora el seu estat anímic o físic.

I així, de la mateixa forma que Hèrcules mitjançant fets extraordinaris va aconseguir que els grecs contaren les gestes, els valencians tenim amb Paco Cabanes "El Genovés", un home que ja era llegenda en vida, del que es contaven gestes extraordinàries, algunes reals, altres adornades, altres fantasioses probablement, però que tenien una base autèntica lligada al caràcter i esperit de la persona real. Ha mort l'home llegendari, i ha nascut un home mític, que romandrà a la memòria col·lectiva dels valencians. Com els grecs tenien Hèrcules, nosaltres, els valencians, tindrem El Genovés.

Òskar "Rabosa"